Llengua oral i escrita

(4,5 ECTS)

Tema 1: La llengua i els parlants

CURS 1r
Nota: Este document és un treball de redacció col•lectiva del professorat del Departament de
Llengua i literatura a partir de notes de classe.

2
 ÍNDEX

1. La llengua i els parlants

1.1. El català com a llengua romànica

1.2. Variació lingüística

1.3. Breu síntesi sobre la variació diatòpica de la llengua catalana

OBJECTIU GENERAL VERTEBRADOR

O2 - Conéixer i valorar els enfocaments i els processos per a l’ensenyament i

l’aprenentatge de l’expressió i la comprensió oral i escrita.

3
4
 QUÈ VEUREM

1.1. El català com a llengua romànica

Els idiomes que hi ha al món s’agrupen en aproximadament 20 famílies,
segons el seu origen. Una d’eixes famílies és la de les llengües indoeuropees.
Tenen en comú el fet que totes provenen d’un idioma –protoindoeuropeu–
parlat per algunes tribus que anomenem “indoeuropees” (o cultura iamna o
yamnaya). Els antics indoeuropeus desenvoluparen unes societats que
practicaven l’agricultura i la ramaderia, coneixien el coure, adoraven un déu del
cel lluminós i constituïen una societat patriarcal. Des de finals del neolític
ocuparen el sud-est europeu i l’occident d’Àsia, des de la mar d’Aral i la mar
Càspia fins a la mar Negra i els Balcans. Es van disgregar en etapes
successives abans del tercer mil·lenni abans de Crist (fins a l’Índia a l’est i a
l’Europa occidental a l’oest, entre el 7000 i el 3000 aC).

Actualment, la família lingüística indoeuropea abasta els grups següents:

 Armeni: oriental (Iran i Armènia) i occidental (Turquia).

 Indoirànic: persa, tadjik, balutxi, paixtu i osset.

 Albanés: dividit en dues varietats: geg i tosk.

 Grec.

 Itàlic1, dins del qual trobem el llatí i totes les llengües que se’n deriven:
francés, castellà, portugués, romanés, català, sard, italià…

 Cèltic. Inclou els grups gaèlic (irlandés, escocés i manx) i britànic (bretó,
gal·lés I còrnic).

1
Grups de llengües indoeuropees parlades a la península Itàlica fins a l’expansió del llatí:
llengües latinofalisques (al qual pertany el llatí), llengües oscoúmbriques, llengua sícula i
llengua venètica.

5
 Germànic: subdividit actualment en occidental (anglés, alemany, holandés,
ídix (jiddish)…) i nòrdic (suec, danés, noruec, islandés).

 Baltoeslau: la branca eslava oriental comprén bielorús, rus i ucraïnés; la

meridional eslové, serbo-croat, búlgar i macedoni; l’occidental txec, eslovac,
polonés, sòrab i caixubi. La branca bàltica està constituïda pel letó I el lituà.

Sabut açò introduïm la matèria del primer apartat del tema: les llengües
romàniques i la formació del català-valencià-balear.

1.1.1. Què són les llengües romàniques?

El concepte de llengües romàniques o neollatines designa el conjunt de
llengües que deriven del llatí vulgar o de les varietats col·loquials del llatí.

Estes llengües anaren formant-se gradualment en l’ús del llatí parlat per
diversos pobles que ocuparen l’àrea territorial de l’Imperi Romà després del seu
enfonsament. Ara bé: foren necessaris alguns segles perquè estos pobles
tingueren consciència de parlar llengües diferents del llatí 2, i alguns més per a
ocupar els àmbits d’ús d’esta llengua, sobretot als àmbits de la vida cultural.
Tenen consideració de llengües romàniques el gallec, el portugués, l’espanyol,
el català, l’occità, el francés, el retoromànic, el sard, l’italià i el romanés.

El mot Romània es referix als territoris on es parla alguna de les llengües

romàniques, distingint la Romània Vella (l’europea), on aparegueren estes
llengües, i la Romània Nova, els territoris fora d’Europa on foren portades estes
llengües per un procés de colonització gradual.

1.1.2. Per què evolucionaren de manera diferent?

El llatí vulgar anà evolucionant de manera diferent als territoris de la Romània
després de la descomposició de l’Imperi Romà al segle V. Els factors que
expliquen la diversificació i fragmentació posterior del llatí parlat (que donarà
lloc a les llengües romàniques) són bàsicament:

2
Llengües considerades pels parlants com lligades al llatí (la llengua de Roma) però com ja
desvinculades de la matriu. Durant els primers segles de constitució de la subfamília romànica,
els parlants de cada antic dialecte en transformació n’asseveraven l’origen romà. Per això l’ètim
roma- es vincula als substantius o als adjectius que fan referència a la separació entre el llatí
tardà culte escrit i les llengües parlades (romanés, romanx, romànic…). L’etiqueta ‘romanç’ i les
convergències ‘romance’, ‘román paladino’, ‘romancear’… (en castellà y portugués), ‘romanz’,
‘romance’, ‘romand’… (en francés) en remeten a la consciència del sentit nou i específic –que
ja no és llatí– del concepte.

6
 1. El substrat

2. La intensitat de la romanització: en les zones on la romanització fou

més intensa, els altres factors, com per exemple les llengües autòctones,
influïren en menor grau.

3. La procedència dialectal dels colonitzadors

4. El superstrat: després de la caiguda de l’Imperi Romà, les diverses

varietats del llatí parlades entraren en contacte amb les llengües dels diversos
pobles invasors, moltes de les quals deixaren la petjada en els parlars romànics
incipients.

5. Situació geogràfica respecte a Roma

1.1.3. Com es classifiquen les llengües romàniques?

D’acord amb l’evolució fonètica, la Romània es dividix en dos grans blocs:
l’oriental (italià i romanés) i l’occidental (gallec, portugués, castellà, català,
francés i retoromànic), diferenciats per certes característiques fonètiques i
morfològiques. El sard, però, és un cas apart ja que compartix trets dels dos
blocs.

LLENGÜES ITÀLIQUES

Llatí †

Llengües romàniques

OCCIDENTALS ORIENTALS

Llengües occitanoromàniques (català-valencià-balear i

occità-provençal)
Llengües balcoromàniques (romanés, arromanés,
Llengües iberoromàniques: meglenoromanés, istroromanés, dàlmata †)
castellà, portugués, gallec, asturlleonés, aragonés i
mossàrab †

Llengües gal·loromàniques (francés, llengües d'oïl i

arpità)

Llengües retoromàniques (romanx, ladí, friülés)

Llengües italoromàniques (toscà, romanesc, cors,
napolità, sicilià)
Llengües gal·loitàliques (llombard, piemontés, lígur,
emilià-romanyol, vènet, istriot)

Sard (llengua de transició entre orientals i occidentals)

Dins del bloc occidental, a més diferenciem dos subgrups lingüístics: el

gal·loromànic/occitanoromànic, amb la caiguda de les vocals àtones finals

7
diferent de –a (francés, occità i català), i l’iberoromànic (castellà, portugués),
amb el manteniment d’estes. Però entre els filòlegs hi ha posicions
contraposades a l’hora d’adscriure el català a un dels dos grups, encara que
cada vegada menys. Potser, darrerament el model més acceptat ha sigut el de
Germà Colon (un filòleg castellonenc), segons el qual, a partir d’un estudi molt
acurat del lèxic de la Romània, el català procedix del llatí gàl·lic, tot i que a
partir del segle XV, i sobretot del XVI, se’n produïx un acostament lèxic al
castellà, a més d’un paral·lelisme morfològic més fort entre les llengües
romàniques peninsulars.

1.1.4. Principals pobles preromans d’Europa

Els diversos pobles que ocupaven el que esdevingué després l’Imperi Romà
usaven una infinitat de llengües diferents: el cèltic (a la Gàl·lia, nord d’Itàlia i
occident i centre d’Hispània); l’iber (des d’Andalusia oriental fins al Llenguadoc i
una part d’Aragó); el basc (nord de la península Ibèrica); el lígur (del
Llenguadoc a la Itàlica); el rètic (als Alps); l’il·liri, el vènet i el traci (als Balcans);
el sard antic (Sardenya i Còrsega); l’etrusc (a la península Itàlica) i el grec (a
l’antiga Grècia).

8
La incorporació d’estes terres a l’Imperi Romà va comportar, allà on el llatí es
va imposar, la desaparició de moltes d’estes llengües i la influència d’estes
(substrat) abans de la seua desaparició, sobre la fesomia del llatí, aportaren
influències que en alguns casos encara perviuen en les llengües romàniques
actuals.

1.1.5. Pervivència dels substrats preromans en la llengua catalana

Les llengües dels pobles que habitaven les terres del que seria el domini
lingüístic del català constituïxen, abans de l’arribada dels romans, el substrat de
la llengua catalana, tot i que tingueren un paper poc important en la
configuració del català a causa d’una romanització forta i pel fet que estes
restes ens han arribat a través del llatí.

a) Substrat indoeuropeu

1) sorotàptic: galta, branca, barana, clenxa...

2) celta: llauna, trencar, tancar, camisa, carro, Salardú, Sogorb...

3) grec: calaix, galera, prestatge, xarxa, Empúries, Roses...

c) Substrat fenici: Maó, Eivissa...

d) Substrat iberobasc: bassa, esquerra, pissarra, carabassa, Andorra...

1.1.6. La romanització lingüística

Els romans arribaren a Empúries (218 aC.) per a combatre els exèrcits
cartaginesos, fita que inicia el període de dominació romana i el procés de
romanització a tots els nivells. Lingüísticament, la romanització, que fou molt
ràpida a tota la façana mediterrània, va ser un fet decisiu per a tot Europa i
també per a les futures terres del domini lingüístic del català. Després d’un llarg
i complex procés històric, s’hi aconseguí una total substitució lingüística de les
llengües de la població autòctona pel llatí, que acabà imposant-se no sense
rebre abans la influència de les llengües autòctones.

La romanització, doncs, va alterar, anivellar i homogeneïtzar la realitat

lingüística preexistent, ja que la major part de les llengües autòctones (a
excepció de la llengua basca i el berber) desaparegueren.

9
1.1.7. El llatí
Recordem que el llatí és una llengua indoeuropea del grup itàlic que, a causa
de circumstàncies extralingüístiques, arribà a aconseguir una importància
extraordinària com a llengua universal de cultura. En un principi, però, només
es parlava en una zona molt reduïda, el Laci, on hi ha la ciutat de Roma.

La llengua llatina, com qualsevol llengua del món, no era una llengua
uniforme, sobretot la llengua oral, sinó que també estava sotmesa al fenomen
de variabilitat lingüística; més encara quan esta llengua es convertí en el mitjà
de comunicació del conjunt de pobles que formaren part de l’immens Imperi
Romà. Així, en totes les èpoques cal distingir dins del llatí dos registres bàsics:
el llatí literari o clàssic, utilitzat en la producció literària, i el llatí popular o parlat,
anomenat també llatí vulgar.

1.1.8. El llatí de la Tarraconense

Des del port de Tarragona, que n’era receptor, i també a través de la Provença,
es propagaven les innovacions lingüístiques que difonia Roma. La Via Augusta,
contigua a la mar i molt freqüentada, donava coherència a les comarques
costenques de la Tarraconense, però era, en canvi, molt poc transitada dellà el
Salt de Cazorla, quan s’endinsava per la Hispània Ulterior. Això explica que
mentre que el llatí de la Bètica s’aturava en un estadi culte i arcaïtzant, el de la
Tarraconense fos, al contrari, molt accessible a aquelles innovacions. Així,
doncs, el llatí de la Tarraconense fou, a més de popular, més dinàmic que el de
la Bètica.

D’altra banda, la romanització del litoral català no fou feta d’un sol colp
sinó progressivament i ininterrompuda, i així els colons arribats tardanament
incrementaren i actualitzaren les innovacions lingüístiques procedents de
Roma. Tot això explica per què, molt sovint, el castellà i el portugués presenten
formes derivades d’un llatí més arcaic i culte, i, en canvi, les formes del català
coincidixen amb les de l’occità i el francés, procedents de formes llatines més
tardanes (TAULA 1) i populars (això confirma la dependència catalana del
subsistema gàl·lic llatí, ja que quan el francés i l’occità prenen l’ètim culte o
arcaïtzant, el català ho fa també, contràriament al castellà i portugués que
l’empren del popular (TAULA 2):

10
TAULA 1

Llatí hispànic portugués espanyol català occità francés llatí gàl·lic

FABULARE falar hablar parlar parlar parler PARABOLARE

FERVERE ferver hervir bullir bolir bouillir BULLIRE

UVA uva uva raïm rasim raisin RACEMUS

PERNA perna pierna cama camba jambe CAMBA

TAULA 2

Llatí modern portugués espanyol català occità francés llatí arcaïtzant

VOTA boda boda noces noçàs noces NUPTIAE

NARICAE nariz nariz nas nas nez NASU

AMARELLU amarelo amarillo groc groc crocé CROCU

(RES)NATA nada nada res res(reu) rien RES(NATA)

1.1.9. Quan i on comencen a parlar-se les nostres llengües actuals?

No es pot dir amb precisió en quin moment concret de la història el llatí deixa
de ser llatí i passa a convertir-se en les diverses llengües romàniques, perquè
l’evolució lingüística és un procés llarg i complex. Ara bé: el període de tres
segles que va des de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (s. V) fins a la
invasió de la península Ibèrica pels àrabs (s. VIII) són transcendentals per a la
formació d’estes llengües, ja que amb l’enfonsament de l’Imperi s’inicia un
procés de fragmentació territorial, política, cultural i, en conseqüència,
lingüística.

Les tendències a la diversificació del llatí parlat, segons les zones

territorials diferents de l’Imperi, s’accentuen i este fet accelera el procés de
fragmentació dialectal del llatí parlat o vulgar. Al segle IX (813), de fet, els
jerarques de l’Església es reuniren al Concili de Tours, on s’obliga els bisbes a
traduir els sermons als idiomes romanços propis (rusticam Romanam linguam)
perquè el poble ja no entenia el llatí usat als actes públics. D’este mateix segle,
i també del segle X, es conserven documents escrits en llatí en què es poden
observar trets lingüístics que donen indicis que a les terres de la Catalunya
Vella la població parlava d'una manera més pròxima al català actual que no al
llatí. De tota manera, els primers textos amb frases en català són del segle XI, i
al segle XII ja trobem textos escrits íntegrament en català.

11
 El nom de Catalunya Vella (lloc on es desenvolupen, a partir del llatí, els
dialectes constitutius de la llengua catalana) designa la meitat nord de la
Catalunya actual, limitada al sud pel riu Llobregat. Este territori té l’origen en el
conjunt de comtats que formaven la Marca Hispànica, a la zona pirinenca
oriental. Esta marca (territori de frontera) fou creada al segle VIII pels francs
que, en l’ofensiva contra els musulmans, crearen estos territoris al nord de la
península Ibèrica per a defensar el seu imperi dels possibles atacs enemics. La
Marca Hispànica estava organitzada en comtats, els límits dels quals coincidien
amb les antigues demarcacions visigodes, que al seu torn, havien estat
construïdes sobre divisions geogràfiques de l’època romana.

Cadascun dels comtats de la Marca era governat per un comte nomenat

directament per l’emperador franc. A les acaballes del segle IX, amb la crisi de
la monarquia franca, els comtats comencen un procés de concentració i
d’independització respecte al poder franc: el càrrec de comte deixà de ser un
nomenament de l’emperador i comença a ser atorgat en herència de pares a
fills. Alhora, a través de pactes, els comtats anaren aliant-se entre ells. En este
procés destaca el comtat de Barcelona, que adquirix, progressivament, un

12
paper hegemònic sobre la resta de famílies comtals. Estes famílies quedaren
subordinades al comtat de Barcelona mitjançant pactes de fidelitat.

Al segle X els comtats catalans ja són independents de fet (encara que no

de iure3) de l’Imperi franc i el comtat de Barcelona n’esdevé el centre aglutinant.
Al segle XII, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, es casa amb la filla
del rei aragonés Ramir el Monjo i així s’esdevé la unió dinàstica del comte de
Barcelona (dels comtats catalans, vassalls seus) i del regne d’Aragó, tot i que
cadascun dels dominis conservà la identitat cultural i política pròpia. Però ja
abans d’establir esta confederació, els comtats catalans havien iniciat un
període d’expansió, mitjançant pactes, per Occitània (ho inicia Ramon
Berenguer I). De fet, l’afinitat entre els comtats catalans i els territoris del sud
de la Gàl·lia era molt antiga, ja que a banda d’haver rebut una romanització
homogènia, també havien format part de l’Imperi franc. Estos factors expliquen
l’afinitat entre les llengües catalana i occitana.

Durant el segle XII les relacions culturals i polítiques entre Occitània i

Catalunya són intenses: una bona part del sud de l’actual estat francés són
vassalls del rei de la Corona d’Aragó. El desenvolupament de l’arquitectura
romànica i l’establiment del model trobadoresc en poesia són mostres del
renaixement cultural que es dóna en estos territoris. La poesia s’escriu en
occità i, fins i tot, els autors catalans usen esta llengua quan fan les seues
composicions. Això és tan cert que, a banda de Ramon Llull, no serà fins al
segle XV que trobarem poetes que escriuen poesia en català. Del segle XII
també són els primers textos que es conserven escrits en català: un fragment
de la traducció catalana del Forum Iudicum (recopilació de lleis visigòtiques), i
les Homilies d’Organyà, un conjunt de comentaris als textos bíblics de diversos
dies de l’any litúrgic. En definitiva, els idiomes que s’usaven dins de la Corona
d’Aragó al segle XII eren els següents:

1. Llatí: en activitats públiques i formals orals (misses, predicacions,

ensenyament...); en documents escrits, legislació, literatura en prosa i
poesia, tractats...)

3
La vinculació per vassallatge dels comtes de Barcelona amb els reis de França (que es
consideraven successors de Carlemany) no es resoldrà de forma definitiva fins al tractat de
Corbeil (1258) entre Jaume I i Lluís IX.

13
 2. Occità: en tota classe de comunicacions orals i en textos escrits,
especialment la poesia trobadoresca
3. Català: en tota classe de comunicacions orals i en textos escrits,
especialment en prosa. No hi ha poesia trobadoresca en català.
4. Aragonés: els mateixos usos que en català, encara que esta era la
llengua dominant.
5. Altres: àrab i mossàrab, a les terres conquistades als musulmans al
nord del riu Ebre. Hebreu, usada per la comunitat jueva.

1.1.10. Les influències de germànics i àrabs sobre el llatí en evolució

Anteriorment hem vist en quines condicions es va produir l’evolució del llatí al
romanç català. Ara, però, veurem detalladament quines són les influències
d’altres llengües sobre el llatí en este procés evolutiu.

Les principals aportacions sobre el llatí que s’anava transformant en

català entre els segles V i IX corresponen, bàsicament, a dues cultures: la
germànica (visigots i francs) i l’àrab.

1. Els pobles germànics. El superstrat germànic

El període visigòtic

L’any 418 els visigots creen el regne de Tolosa (418-507) per un pacte de
federació que els concedí l’emperador Constanci. Este pacte permetia al poble
visigot conservar l’autonomia i només els obligava a ajudar militarment l’Imperi
Romà. D’altra banda, la sobirania i l’administració romana es mantenien
intactes sobre els gal·loromans de la zona. El pacte fou establert a l’Aquitània,
des de Tolosa fins a l’Atlàntic, i es va anar expandint per la Provença, el
Rosselló i més tard, per la Tarraconense i la Vall de l’Ebre.

L’any 507 els visigots perderen a mans dels francs els seus dominis a
l’Aquitània i hagueren d’abandonar Occitània (llevat de Septimània), cosa que
els permeté afermar el seu domini en terres de la península Ibèrica. Toledo fou
la capital del regne des del 557 fins al 711.

La influència lingüística dels visigots fou molt dèbil. Els visigots eren un
poble molt romanitzat i el seu establiment a la península Ibèrica no comportà un
trencament amb el procés de romanització, sinó que, més aviat, el continuà. Els

14
visigots, que suposaven una part molt minoritària de la població, acabaren
fonent-se amb els hispanoromans i adoptaren la seua llengua. El llatí anà
progressivament substituint el gòtic fins al punt que al segle VII havia
desaparegut totalment. A més, la monarquia visigòtica havia mantingut les
divisions territorials romanes, la qual cosa permeté que els pobles que
formaven part de la província Tarraconense continuaren formant una entitat.
També van establir unes relacions molt estretes entre el nord-est peninsular i la
Septimània, que seran, des del punt de vista de la llengua, molt importants més
endavant.

Els francs

Hem vist abans que l’origen de la Catalunya actual es troba en el conjunt de

comtats que els francs van crear per defensar-se dels musulmans. Doncs bé,
una altra via de penetració de germanismes, a banda de la influència visigoda,
fou el contacte que s’establí entre francs i catalans durant el període que va de
785 a 988. Este contacte va consistir fonamentalment en la presència d’una
classe franca dirigent sotmesa directament a l’emperador, però
progressivament esta classe dirigent, comtes i altres nobles, anà separant-se
de l’autoritat reial fins que s’arribà a independitzar a les acaballes del segle X.

És difícil diferenciar entre allò que fou una aportació germànica directa i
allò que fou una aportació indirecta, a través del llatí o d’altres llengües amb les
quals el català entrà en contacte i que ja contenien germanisme. A més, es fa
difícil distingir, dins del superstrat germànic, allò que és gòtic (dels visigots)
d’allò que és franc. Tot i això, vegeu-ne alguns exemples:

LÈXIC:

Verbs: guanyar, guarir, fornir...

Militar: arenga, guerra, espia...

Cos: esquena, anca...

Feudalisme: feu, herald, baró...

Vida domèstica: jardí, sabó, blau, amanir...

ANTROPONÍMIA I TOPONÍMIA:

15
Enric, Alfons, Ramon, Ricard, Guimerà, Guillem, Guarner...

2. El domini àrab. L’element aràbic

L’ocupació musulmana de la península Ibèrica a començament del segle VIII

(711-713) té lloc en un moment en què les llengües romàniques es troben en
plena formació. A les nostres terres esta ocupació no s’acabarà fins al segle
XIII, fins i tot persistirà la presència de nombrosos pobladors musulmans,
encara que sense poder polític, fins a l’inici del segle XVII, amb l’expulsió dels
moriscos.

La situació lingüística en el període de dominació àrab es caracteritza per:

a) Una població de procedència àrab que té com a llengua usual

l’àrab. Encara que la major part dels invasors musulmans que
s’establiren a la Península, especialment en el període almoràvit
i almohade, eren berbers i provenien del Magrib, la llengua de
cultura dels invasors era l’àrab.
b) Una població cristiana que vivia sota domini àrab i continuava
parlant la llengua romànica pròpia, el mossàrab, encara que
devia ser diferent segons els diversos territoris peninsulars. El
mossàrab desaparegué lentament i fou substituït, a partir del
segle XII, per l’àrab, que era la llengua de la cultura.
c) Una altra població que vivia als nuclis cristians del nord de la
Península que sorgiren com a reacció a la dominació àrab. En
estos nuclis es desenvolupen els romanços primitius: gallec,
asturià, castellà, aragonés i català.

Quant a la influència de la cultura i la llengua àrabs cal dir que fou molt intensa i
diversa a les diferents zones de la península Ibèrica. Dins del domini lingüístic
actual del català la durada i la intensitat del domini àrab no foren idèntiques
arreu. Així, els àrabs exerciren un domini sobre la Catalunya Vella de només un
segle; en canvi, este domini durarà vora quatre segles a la Catalunya Nova
(Lleida i Tortosa), mentre que les terres que després formarien el Regne de
València i el Regne de Mallorques (actual Comunitat Valenciana i Illes Balears)
les dominaren durant cinc segles i mig. És evident que esta situació diferent
s’havia de reflectir en la intensitat de les influències entre la llengua àrab i la

16
llengua catalana. El contacte entre l’àrab i el català fou especialment intens a la
CV. De fet, els àrabs valencians que foren expulsats després de la conquesta,
els anomenats mudèjars primer i més tard moriscos, hi van romandre fins al
segle XVII (1609) i constituïren, durant molt de temps, la majoria de la població
del Regne de València. La seua llengua, l’àrab, influí de diverses maneres la
varietat dialectal geogràfica del català que es desenvolupà a la CV.

Sanchis Guarner ha fet veure la intensitat dels arabismes a la CV amb l’estudi

contrastiu d’una sèrie de noms valencians d’espècies vegetals, d’etimologia
aràbiga, els quals tenen un nom d’origen llatí en les altres regions de la llengua:
alficòs / cogombre, dacsa / blat de moro, meló d’Alger / síndria, tramús / llobí,
endívia / escarola... Però els arabismes també abunden en molts altres
aspectes del lèxic català meridional i del valencià, com ara els noms de les
eines agrícoles (garbell, assot...), obres de canalització i arquitectura (séquia,
aljub, algeps, alqueria...), atuells domèstics (gerra, safata, marraixa...), vestits
(saragüells, jupetí, jaca...), joiells (arracades...), menjars i begudes (arrop,
escabetx, moixama...), mots insultants (bagassa, gandul...)...

D’altra banda, les vies de penetració d’arabismes no es reduïren als contactes

abans esmentats: una via la constituí Sicília, illa dominada pels àrabs durant un
llarg temps, i més tard, pels catalans, cosa que permeté un contacte indirecte
entre l’àrab i el català. Cal esmentar, finalment, les Croades com una altra via
de contacte amb el món àrab.

LÈXIC:

Vegetals: albercoc, albergínia, taronja, garrofa, safrà...

Mariner: drassana...

Comerç: debades, fanecada, almàssera, magatzem...

Obres: safareig, nòria...

TOPONÍMIA I ANTROPONÍMIA:

Albocàsser, Vinaròs, Benimaclet, Benimàmet, Favara...

17
1.2. Variació lingüística

1.2.1. La Teoria de la Comunicació

La Teoria de la Comunicació entén per comunicació el pas d'una informació
determinada d'un punt a un altre distants en l'espai i / o en el temps 4. No
prejutja, en principi, si la informació conté o no un significat ni si la transmissió
té o no caràcter voluntari.
Al si de les ciències humanes es restringeix sovint el concepte de comunicació
per tal d’abastar els processos de comunicació humana exclusivament. Els
acotem als processos que tenen un caràcter intencionat i que són percebuts
com a tals pel receptor. S'oposa, en aquest cas, comunicació a simple
significació.
Recordem els elements i l’esquema bàsic dels elements de l’acte comunicatiu:
A) La font o emissor. És el punt d'origen del missatge. La font o emissor
selecciona el missatge entre una sèrie de possibles missatges.
B) El missatge. És el símbol o successió de símbols seleccionats per la font.
C) La destinació o receptor. És l'ésser vivent - o el mecanisme - que rep el
missatge i que reacciona o actua comunament en conseqüència.
D) El contacte. És el conjunt dels elements transmissor i canal. L’element
transmissor transforma el missatge en senyal i l’envia, a través del canal,
fins al receptor. El receptor pot considerar-se com la inversa del
transmissor, ja que reconverteix el senyal transmés reconstruint el missatge
inicial, que utilitzarà la destinació.
Recordem que:
En la comunicació oral en presència, el transmissor és l'aparell fonador
del parlant, l'aire és el canal, i el receptor, l'oïda de l'interlocutor amb el
seu nervi auditiu associat.
E) El codi. És un sistema d'equivalències establertes convencionalment que
permet transmutar el missatge de la font per fer-lo apte per a la transmissió.
F) El soroll. En sentit estricte, és el conjunt de pertorbacions que poden
afectar al senyal en el seu pas pel canal. En sentit ampli, és qualsevol
pertorbació experimentada pel senyal en el procés de la comunicació, és a
dir, qualsevol factor que la dificulte o que l’impedisca, en afectar qualsevol
dels seus elements. El concepte de soroll no es limita per tant a l'àmbit de
l'acústic.
G) El context, fonamental en la major part dels processos comunicatius té
dues accepcions diferenciades clarament.
a) El context al si del missatge.

4
La Teoria de la Comunicació es deu a Claude I. Shannon i Warren Weaber (Teoria
matemàtica de la Comunicació, 1948) que es van basar en les investigacions sobre transmissió
de Nyquist (1924) i Hartley (1928), en el càlcul de probabilitats i en l’estadística matemàtica.

18
 b) El context del missatge o context situacional, és a dir, el conjunt de
circumstàncies rellevants que emmarquen l'acte de comunicació.

Context

Emissor Missatge Receptor

Contacte
(canal) Codi

Soroll

1.2.2. El llenguatge, una característica de l'espècie humana

1.2.2.1. El llenguatge humà

Per tal de situar el nostre objecte d’estudi dins d’aquest tema ens cal recordar
que el llenguatge humà és el llenguatge per antonomàsia. La resta d’allò que
entenem per llenguatges ho és per extensió o per analogia.
- És el fruit i alhora el motor de l’autoconsciència humana.
- Es manifesta amb un component d’arbitrarietat i amb un component de
pacte efectiu regulat entre comunitats d’usuaris per tal de mantenir una
comunicació efectiva. Aquestes comunitats d’usuaris l’actualitzen –el
llenguatge verbal– de formes diverses i concretes en allò que
anomenem llengües naturals.
- Té una base cognitiva (mental) i un suport que és oral (articulat per
l’aparell fonador) de mode primari i amb un suport gràfic (manifestat de
formes diferents segons les tradicions culturals d’algunes societats) de
mode secundari. Anomenen llenguatge verbal el conjunt dels suports en
interacció.
- Els resultats de l’exercici del llenguatge verbal són el discurs (pel que fa
al procés) i la textualitat (pel que fa als resultats).
- És aprés per perfeccionament i per maduració dels individus que
l’actualitzen i alhora li podem suposar unes bases genètiques que
predisposen l’ésser humà a activar-ne l’aprenentatge i l’ús.
- Els factors i els processos d’adquisició del llenguatge verbal s’engloben
sota l’etiqueta ‘habilitats lingüístiques’.
- L’adquisició i els processos de maduració i de perfeccionament
d’aquestes habilitats a cada persona, cal entendre’ls i estudiar-los en el
nostre context acadèmic tot atenent a que ens referim:
• A persones normals (segons el criteri de normalitat estadística).
• En processos normals d'aprenentatge.
• En un àmbit global i al mateix temps lligat a les cultures amb
tradició i amb usos escrits.

19
Recordem que:
El llenguatge
En sentit propi: és exclusivament la capacitat de l’espècie humana per
a la comunicació mitjançant signes lingüístics; és a dir, el conjunt de les
llengües naturals, el llenguatge verbal (lingüística).
Per extensió, en sentit analògic o metafòric: és qualsevol sistema
organitzat de signes que servisca a la comunicació entre dos o més
individus (semiologia).
És un sistema amb:
1. Elements lingüístics regulats per convenció
a. Regles relacionals del parlants: sociolingüístiques i pragmàtiques
b. Regles internes del sistema: gramaticals
2. Elements no lingüístics en part convencionals vinculats al context
comunicatiu.

1.2.2.2. Funcions del llenguatge

El llenguatge verbal és un sistema d’interacció. Si no fóra així, seria superflu.
Acostem-nos doncs a les seues claus d’utilitat i d’ús (funcionalitat). Quin ús fa
l’home del llenguatge?
Les respostes no són excloents. Podem allargar-les indefinidament segons el
criteri i el grau de generalització que vulguem adoptar.
Tot i això es poden sintetitzar-les en algunes funcions bàsiques (sis segons la
proposta del lingüista Roman Jakobson –atenent els components de l’acte
comunicatiu).

1. La funció referencial
És la funció orientada al context (a la realitat extralingüística). Expressa
continguts objectius. És específica del llenguatge humà.
Les llengües naturals tenen el poder de construir l'univers al qual es refereixen.
Observem:
Això és una finestra. / Ara plou. / El bosc és un conjunt d’arbres.

2. La funció expressiva
Infereix elements de la subjectivitat del parlant (emissor). S’hi vinculen:
a) l’entonació expressiva
b) l’adjectivació valorativa
c) l’estructura de l’enunciat.
Observem:
Tinc fam! / Papà ha tornat! / La seua actitud és deplorable. / Ma casa…
com la trobe a faltar. / Ai, el meu cap… quin dolor.

20
3. La funció apel·lativa
És la funció orientada al receptor. Es caracteritza per la utilització conscient i
intencionada dels recursos propis de la funció expressiva. D’ací podem
entendre com se li atribueix al llenguatge la capacitat d’actuar sobre
l'interlocutor.
Observem:
El nostre contrincant és un home totalment desacreditat que no mereix la
teua confiança. / Les tropes del govern van haver d’efectuar una operació
de neteja contra la guerrilla. Els rebels havien massacrat la població
indefensa.

4. La funció fàtica
És la funció orientada al contacte o al canal. La informació que s’hi aporta és
molt baixa o nul·la.
Activa missatges amb la finalitat de:
–Establir
–Prolongar …la comunicació.
–Interrompre
–Comprovar que el canal funciona.
–Confirmar el contacte entre el parlant i l’oïdor.
Observem:
Sí? Diga? / Ja… sí… Bé! / Clar, clar. / Prou! Fins demà.
–Bé… va dir ell. –Bé… digué ella. –Bé, ací estem… digué ell. – Sí. Ací
estem, veritat? va dir ella. – Jo diria que sí; ací estem. –Bé… digué́ ella. –
Bé… molt bé... va dir ell.

5. La funció poètica
És la funció centrada en el missatge pel que fa a la forma i a l’expressió.
S’activa per la desviació o pel bandejament de l’ús normal o comú de la llengua
tant en la parla quotidiana (expressions col·loquials, argots juvenils…) com en
qualsevol ús oral o escrit del llenguatge (publicitat, poesia…) i això amb un
propòsit estètic, xocant, lúdic… Es basa en els principis de la tècnica del
discurs: la selecció i la combinació:
–Generació d’enunciats que desborden la referència pura, és a dir amb un
valor secundari diferent que pot, fins i tot, arribar a ser-ne l’essencial a mitjan o
a llarg termini.
–Recurs a incompatibilitats semàntiques deliberades.
–Recurs a la violació de les implicacions lògiques.
Observem:
Està més marejat que un allioli. / La fan passar sempre per baix cameta. /
No deixes que et mengen el coco. / El mòbil més intel·ligent. / Els ulls
plens de mar.

21
6. La funció metalingüística
És la funció centrada en el codi. S’activa quan s’empra el llenguatge per a fer
referència al llenguatge mateix. És exclusiva de les llengües naturals i per tant
del llenguatge humà.
Observem:
Quan dius que és un inconseqüent…Què entens per inconseqüent? /
Verd és un adjectiu qualificatiu. / Un llebretó és un cadell de llebre. / Com
es diu en anglés Em fa picor una orella? La paraula gos no lladra...
Cal tenir en compte, òbviament, que les funcions no solen aparéixer en el
discurs d’una forma aïllada sinó que s’hi presenten barrejades.

1.2.3. Variació, variable, variant i varietat

Una llengua, qualsevol llengua, constituïx un sistema verbal de signes
doblement articulat, que servix de mitjà de comunicació entre el membres de la
comunitat que en fa ús. Tota llengua, doncs, es presenta com un fet unitari
global.

Ara bé, que una llengua siga un codi unitari i total no implica que haja de ser un
sistema necessàriament uniforme. Tot al contrari: la diversitat, és a dir, la
variació, constituïx un dels trets que caracteritzen les llengües humanes. És
evident que tots els parlants de qualsevol llengua no parlen de la mateixa
manera i, fins i tot, un mateix individu pot, i de fet ho fa contínuament, variar les
seues realitzacions lingüístiques d’acord amb el context comunicatiu que
emmarque els seus actes de parla. Si davant una situació de comunicació el
parlant decidix d’emprar unes formes concretes en lloc d’unes altres de
possibles pel tal d’adequar el seu discurs al moment i a l’entorn concret, està
fent ús de la variació lingüística.

Per variació lingüística, doncs, entenem qualsevol unitat que pot presentar-se
en dues o més formes o variants diferents, en funció dels aspectes socials i
lingüístics (variables) que determinen un acte comunicatiu. Les variants per
tant, són formes lingüístiques equivalents però socialment diferenciades.

Ho veurem més clarament amb un exemple concret. El concepte ‘por’, per

posar un cas, pot ser expressat de molt diverses maneres: des de les
realitzacions més formals com ara paor, pànic, esfereïment… fins a les més
vulgars com ara caguera, estar acollonit, estar cagat… És el context de
comunicació el que ens determinarà en cada cas el terme que escau emprar.

22
Les variants lingüístiques no sols afecten el lèxic, com véiem a l’exemple
al·ludit, sinó que també afecten a tots els plànols lingüístics: fònic,
morfosintàctic…

1.2.3.1. Universals del llenguatge

Els lingüistes han estudiat fins a quin punt les llengües poden variar, però
també han comprovat que totes les llengües tenen propietats comunes. Estes
propietats, anomenades universals, són pròpies de la llengua en general: totes
i cada una de les llengües poden ser apreses per un xiquet, fan servir símbols
arbitraris i es poden utilitzar per emetre i rebre missatges. Des d’una altra
perspectiva, cada llengua té components com ara noms i verbs, que estan
organitzats dins d’un conjunt limitat de models per a produir missatges
complexos i il·limitats.

Actualment hi ha estudis particulars sobre aspectes com ara que si una llengua
té fricatives també té oclusives o que si una llengua col·loca l’objecte després
del verb, utilitza preposicions. Descobrint regles d’este tipus, és possible que
algun dia es faça una descripció no només de la gramàtica de totes les
llengües sinó de la gramàtica única del llenguatge humà.

1.2.4. Tipus de varietats lingüístiques

Tenint en compte el concepte de variació lingüística, E. Coseriu va establir una
sèrie de pols al voltant dels quals s’estructuren les diverses varietats. Es tracta
de les anomenades:

1. Varietats diacròniques o històriques

2. Varietats diatòpiques o geogràfiques

3. Varietats diastràtiques o socials

4. Varietats diafàsiques o funcionals

1. Les varietats diacròniques o històriques afecten bàsicament a la

història de la llengua. Són els cronolectes. Totes les llengües han anat
evolucionant a través del temps, i cada època es definix per l’ús d’uns
elements característics. Així, podem parlar, tot referint-nos a la nostra
llengua, del valencià del segle XV, del valencià de la Decadència o del
valencià de la Renaixença. Per altra banda, fins i tot, hi ha trets que

23
 singularitzen la llengua emprada per les generacions més joves en
oposició a d’altres que caracteritzen les generacions de més edat.
També en este cas, encara que el tema no ha estat gaire estudiat,
podríem parlar de varietats diacròniques: la varietat juvenil i la varietat
senil de la llengua actual.
2. Les varietats diatòpiques, més conegudes com a dialectes
geogràfics o geolectes, són una altra de les diversitats existents en
tota la llengua. Estes divergències vénen donades per la relació que
s’establix entre les persones que viuen en llocs pròxims, les quals
compartixen unes característiques lingüístiques comunes que les
diferencien d’altres grups que habiten altres territoris de la mateixa
llengua. L’estudi de la variació diatòpica ateny a la dialectologia.

Atenent-nos a la diacronia, els historiadors de la llengua solen distingir

dos tipus de dialectes geogràfics: els dialectes constitutius i els
dialectes consecutius. Els primers corresponen a les varietats que
presenta una llengua en l’actualitat en la mateixa àrea geogràfica on es
van formar: el segons, per contra, s’identifiquen amb les modalitats d’una
llengua que és trasplantada en un altre territori distint d’aquell on va
nàixer. El francés de l’Ile de France, per exemple, és un dialecte
constitutiu, mentre que el canadenc, entre altres, és un dialecte
consecutiu.

3. Les varietats diastràtiques són les que caracteritzen els diversos

estrats o grups socioculturals que componen tota societat lingüística.
També són anomenades varietats socials, dialectes socials o
sociolectes, perquè els trets distintius que les caracteritzen són
compartits pels membres de grups professionals, tècnics, socials… En
este sentit, es pot parlar de dialectes o argots propis dels estudiants,
dels metges… Generen una fraseologia i unes maneres expressives
significatives i diferenciadores. És evident, com diu Isidor Marí, que no
parlen d’igual manera els botiguers que els economistes, encara que
tots dos grups tracten el camp del comerç.
4. Les varietats diafàsiques vénen determinades per les funcions
concretes del discurs lingüístic en cada tipus de situació d’ús, per la qual

24
 cosa també són anomenades varietats funcionals o registres
(tecnolectes). La recerca dels diversos lèxics específics (vocabularis
especialitzats, professionals, tècnics… i altres qüestions de
microlingüística en constituïxen l’objectiu d’estudi.

Els factors que caracteritzen els registres són:

 Camp: segons el tema general o específic de què tracta la comunicació.

 Mode: segons el canal oral o escrit de la comunicació.

 To: segons el nivell o grau de formalitat del text (molt formal o solemne,
formal, informal o familiar, molt informal o vulgar).

 Tenor: segons la funció atribuïble al text.

Convé tindre en compte que contràriament al que s’esdevé amb l’estudi de la

variació diacrònica, diatòpica i diastràtica, que es vincula als diversos grups
socials, les variacions diafàsiques es vinculen a les funcions lingüístiques
concretes. Així, mentre que els diversos funcionaris d’una institució poden
emprar a l’hora d’intercomunicar-se unes variants lingüístiques diastràtiques
pròpies de la pròpia parla peculiar, només el vocabulari estricte de la funció
administrativa, i no el lèxic argòtic o sociolecte que solen usar en les relacions
professionals, pertany a la varietat diafàsica. Moltes vegades, efectivament, es
tendix a confondre el que són llenguatges específics d’una professió, que
formen un grup de registres, amb el dialecte social o l’argot propi dels
professionals.

1.2.5. Les varietats diafàsiques

1.2.5.1. Varietats no formals

Característiques del registre vulgar

 A més d’usar un llenguatge poc elaborat, usa elements lingüístics

considerats vulgars.

 Gran grau d’incorreccions, s’aparta de la norma lingüística i de la social.

 Vinculat amb el registre col·loquial, abunden els vulgarismes.

Característiques del registre col·loquial

25
  Subjectivitat dels parlants. Relacions personalitzades entre els
interlocutors sense solemnitat ni formalitat.

 Grau de formalitat baix.

 És un registre oral.

 Hi ha interacció durant l’emissió del text. L’emissor pot comprovar la

reacció del receptor i modificar el seu discurs.

 Els interlocutors es troben presents al mateix lloc i al mateix moment. El

telèfon n’és una excepció.

 És un tipus de text poc elaborat, espontani que s’ajuda dels codis no

verbals: gestos, mans…

 Estructures sintàctiques simples.

 Lèxic poc formal: onomatopeies, frases fetes, expressions…

1.2.5.2. Les varietats formals

Característiques del registre estàndard

 És un registre definit i generalitzat.

 Es diferencia tant dels usos vulgars com dels registres especialitzats

però sobretot es diferencia del col·loquial perquè té un cert grau de
formalitat.

 Té una finalitat utilitària.

 És el registre que usen els mitjans de comunicació.

 Està basat en la norma gramatical.

Característiques del registre culte-literari

 Descriu una realitat inventada per l’autor.

 S’adreça a un receptor desconegut i universal.

 Té el màxim grau d’elaboració formal.

 Té com a intenció cridar l’atenció sobre el text mateix (el missatge).

 Elabora estèticament el llenguatge.

26
  És producte d’un context i d’una tradició cultural.

Característiques del registre cientificotècnic

 És clar, precís (tendix a la denotació).

 Fuig de les figures estilístiques.

 Els termes que utilitza han de ser biunívocs: cada concepte ha de tindre
un únic significat.

 En algunes disciplines usa signes propis (matemàtiques, química…).

 Hi ha abundància de tecnicismes i neologismes.

 Evita els períodes oracionals llargs que dificulten la comprensió dels

textos.

També formen part dels registres formals el periodístic i el juridicoadministratiu.

1.3. Breu síntesi sobre la variació diatòpica de la llengua

catalana

1.3.1. Les varietats diatòpiques de la llengua catalana

El nom llengua catalana és aplicat per la filologia romànica a un sistema
lingüístic que inclou a tot un conjunt de parlars o dialectes assentats a la costa
mediterrània des del nord dels Pirineus Orientals i l’est de la península Ibèrica
fins a les Illes balears.

S’agrupa, com a llengua romànica, amb la llengua occitana dins d’un

diasistema anomenat occitanoromànic en contraposició tipològica a les
llengües peninsulars agrupades en un diasistema anomenat iberoromànic.

Per raons culturals i polítiques rep el nom de català a Catalunya i a les Illes
Balears i de valencià o llengua valenciana a la Comunitat Valenciana.

Té dos estàndards escrits, un per a Catalunya i les Balears i un altre per a la

Comunitat valenciana.

La llengua catalana només és llengua oficial a Andorra; cooficial (junt amb

l'espanyol, oficial de tot l'Estat espanyol) a Catalunya, a la Comunitat
Valenciana, a les Illes Balears i a una franja d'uns 25 km. d'amplària, per terme

27
mitjà, a la zona oriental d'Aragó (comarques de la Llitera, el Baix Cinca, el
Matarranya i les zones occidentals de les comarques de la Ribagorça i la Terra
Alta); i no oficial a la regió del Carxe, dins la província de Múrcia, a les
comarques franceses del Rosselló, el Vallespir, el Conflent i el Capcir, ni a la
ciutat sarda de l'Alguer.

Convé, però, assenyalar que no és la primera llengua a algunes de les

comarques dels territoris esmentats i, en este sentit, apuntem la zona de
llengua occitana que comprén la Vall d'Aran i la Fenolleda (tot i que amb un
influx català clar, pel que fa especialment al lèxic), així com les zones
castellanoparlants de la Comunitat Valenciana (comarques de l'Alt Millars, l'Alt
Palància, els Serrans, el Racó d'Ademús, la Foia de Bunyol, la Canal de
Navarrés, la Vall de Cofrents, la Plana d'Utiel, l'alt Vinalopó, el Vinalopó mitjà -
tret del poble de Pou Blanc- i el Baix Segura). Són també de parla castellana
els pobles d'Olocau del Rei -els Ports- i de Sant Felip de Neri -Baix Vinalopó.
Cal indicar també l'existència del subdialecte castellà anomenat panotxo, parlat
a la comarca del Baix Segura i a altres zones de Múrcia, caracteritzat per una
gran quantitat de valencianismes lèxics, especialment a la zona oriolana.

Pel que fa al nombre dels usuaris propis, la llengua catalana ocupa, dintre del
marc europeu, un lloc no gens rebutjable, per damunt, fins i tot, d'alguns
idiomes estatals, com ara el danés, el noruec, el finés, el gaèlic, l'albanés o
l’islandés.

Tot i que no és massa estens, el domini lingüístic és superior en extensió al de

sis estats europeus: Dinamarca, Suïssa, Holanda, Bèlgica, Albània i Luxemburg
(sense tenir en compte, òbviament, les ciutats-estat: Vaticà, Mònaco o Sant
Marí).

La llengua catalana limita al nord amb territoris de llengua occitana, a l'est amb
el territori de llengua sarda i a l'oest i sud amb el castellà. No sempre, però, el
canvi de llengua que es produïx a les zones frontereres és clar i complet. De
vegades trobem, el que els dialectòlegs anomenen parlars de transició: així, el
capcinés, l'aranés, el benasqués i el ribagorçà.

L’esquema actual d’articulació dialectal de la llengua catalana és:

 Català oriental: rossellonés, alguerés, central i balear o salat.

28
  Català occidental: nord-occidental i valencià (castellonenc, apitxat,
meridional, alacantí).

1.3.1.1. El català oriental

Seguint Joan Veny, cal destacar d’este gran dialecte el seu pes demogràfic,
concentrat en grans nuclis urbans de molta població (Barcelona, Tarragona,
Girona, Manresa). És per esta raó, que el bloc oriental, malgrat posseir una
extensió inferior a la de l’occidental, comprén gairebé la meitat dels
catalanoparlants (al voltant d’uns 2.800.000 sobre un total de 6.000.000). Cal,
però, restringir esta xifra, tenint en compte l’alt percentatge d’immigrants de
parla castellana concentrats en petits nuclis, i el percentatge, no tan elevat,
d’abdicació de la llengua autòctona per part dels mateixos catalans.

Cal recordar, a més, que la projecció mediterrània de la política de la Corona

d’Aragó va culminar amb la conquesta de les Balears i les Pitiüses (s. XIII) i la
instal·lació de la colònia catalana a l’Alguer (Sardenya, s. XIV). Les
conseqüències foren la filiació lingüística d’estes conquestes, amb un
percentatge d’arcaismes que recorden en certa manera el català dels
colonitzadors medievals.

Vegem quines són, entre altres, les característiques més rellevants dels
diferents subdialectes:

Rossellonés
 vocalisme tònic de cinc fonemes: terra [térə], importa [impóɾtə]…

 tancament de o tònica en u: pont [púnt]; cançó [kansú]…

 desinència -i de primera persona del Pres. Ind.: Jo canti…

 construcció d’oracions negatives amb pas, sense l’adverbi no: Estic pas
content; Ve pas a veure’m…

 auxiliar ser per a alguns verbs intransitius: som anat, ets anat, ha anat,
sem/havem/hem anat, seu/haveu/heu anat, han anat..

 occitanismes i gal·licismes5 lèxics i sintàctics: occit. cotell (ganivet),

parpallol/parpinyol (papallona), pallago (xiquet), sàller/sallir (eixir)…; gal.

5
El Comtat de Rosselló i part del de la Cerdanya van ser cedits a França per Felip IV al Tractat
dels Pirineus (1659).

29
 apuprés < à peu près (més o menys), assieta < assiette (plat), mere <
maire (alcalde), vuture < voiture (cotxe)…

 …

Alguerés
 vocalisme àton de tres sons: a, i, u: [o]>[u]: portal [pultál], dolor [duɾó]…;
[e]>[a]: persona [palsóna], estar [astá]…

 distinció v/b com al balear i a part del valencià

 article lo arcaic pronunciat lu

 morfema Ø de primera persona de Pres. Ind.: Jo cant…

 sardismes i italianismes6 lèxics i sintàctics: sard. lepa (ganivet), atunju

(tardor), frailarjo (ferrer), pumata (tomata, tomaca)…; it. campanyol
(llaurador), fermar (aturar), floca (neu), assai (bastant)…

 …

Català central
 tancament de [o] en [u} al vocalisme àton (posar [puzá]) i confusió de [a]
i [e] (mare [máɾə], pera [pέɾə])

 obertura en [e] de la e tancada al vocalisme tònic: conéixer [kunέʃə], .

 iodització en algunes zones: ull [új], batalla [batája]…

 ús regular de les formes reforçades dels pronoms febles en situació

preverbal: em, et, es, ens, us, es

 morfema -u de primera persona de Pres. Ind.: jo canto [kántu]…

 …

Balear
 articulació de vocal neutra en posició tònica i àtona: pare [pə́ɾə], Maria
[məɾíə]

 iodització generalitzada: rella [rə́јə], palla [páјə], fulla [fúјə]… però millor
[miʎó], muralla [muɾáʎə], perill [pəɾíʎ]…

6
L’Alguer és una ciutat situada al nord-oest de l’illa de Sardenya. Al 1720 l'Alguer i la resta de
Sardenya, passà a ser controlat pel Piemont.

30
  morfema Ø de primera persona de Pres. Ind.: Jo cant…

 article determinat salat: es, sa, ses…

 ús regular de l’article personal en i na: en Pere…

 forma plena de pronoms pronunciats tònics en posició postverbal: donar-

me [donəɾmə́]…

 …

1.3.1.2. El català occidental

Seguint Joan Veny, a l’oest d’una línia que baixa de la confluència d’Andorra
amb la Cerdanya fins a prop de l’Hospitalet de l’Infant, deixant al costat oriental
les localitats de Montellà, Gósol, Sant Llorenç de Morunys, Solsona, Sant
Guim, Sta. Coloma de Queralt, Conesa, Senant, Vimbodí, L’Argentera i Mont-
roig, s’estén el català occidental tot allargant-se cap a les terres de l’Ebre i de la
Comunitat Valenciana.

L’estudi del català occidental resulta especialment suggestiu, a causa de

contingències històriques diverses i del seu emplaçament geogràfic. Així, al
nord, fins al s. X va sobreviure una llengua preromana bascònica, i, al sud, un
poble semític, l’àrab-berber, va exercir el seu poder i la seua influència durant
sis-cents anys, cosa que va provocar ressonàncies fortes en la llengua del
poble romanovisigòtic que hi va conviure. Més tard, amb l’expulsió dels
moriscos al s. XVII tindran lloc canvis de població densos: la immigració
mallorquina cap a terres de la Marina valenciana deixa les seues petjades
lingüístiques en les parles de Tàrbena i de la Vall de la Gallinera; mentre que
les immigracions en zones despoblades a causa de l’expulsió, de vegades ja
un poc castellanitzades a causa de la proximitat amb els murcians, provoca la
substitució lingüística i la instal·lació del castellà (Baix Segura); o en cas
d’epidèmies (Alt Palància). A més, la situació marginal del català occidental i el
caràcter de llengua trasplantada al costat meridional justifiquen la tendència
predominant d’este bloc dialectal cap a l’estatisme i la lentitud evolutiva.

Tot això ho veiem reflectit en la claredat i la tensió articulatòria del vocalisme

àton, la profusió d’arcaismes fonètics i lexicals, i la barreja lingüística al Sud,

31
pròpia d’un poble on la immigració, des de l’adstrat aragonés –ja
castellanoaragonés–, hi té un paper important.

Vegem quines són les característiques més rellevants dels diferents

subdialectes:

Nord-occidental
 tancament de [o] àtona en [u] davant d’una [i] tònica: conill [kuníʎ]…

 desinència -e de 3a persona: ell pense, ell estave…

 desinència -o de primera persona de Pres. Ind. Jo canto…

 obertura de [e] en [a] en els grups inicials en-, es-: escala [askála],
encendre [anséndɾe].

 article determinant masculí arcaic lo, los

 …

El valencià i els seus subdialectes

 distinció relativa b/v segons subdialectes

 articulació marcada dels finals consonàntics -r, -rt, -nt.

 desinència -e de primera persona de Pres. Ind.: Jo cante…

 combinació de pronoms febles OI / OD, en este ordre (l’OI no pren mai la

forma hi, com al cat. central: donar-la-hi): donar-li-la…

 demostratius no reforçats: este, eixe…

 gran varietat de diminutius afectius: xicotet, xicotiu, xicotiuiu… boniqueta,

Rosiues…

 …

32
1.3.2. El valencià

1.3.2.1. Valencià de transició o tortosí

Comprén el Maestrat, els Ports de Morella (menys Olocau del Rei, de parla
castellana), el Matarranya (incloent-hi els municipis catalanòfons del Baix Aragó
i Maella, Favara i Nonasp, del Baix Aragó-Casp), el Montsià, el Baix Ebre, la
Terra Alta i el sud de la Ribera d'Ebre (sud del Pas de l'Ase).

Tenint en compte la divisòria de la conjugació verbal en -és, -ís (cantés, batés,

dormís) o en -ara, -era, -ira (cantara, batera, dormira), l'extrem sud inclouria
només Vinaròs i Alcalà de Xivert.

1.3.2.2. Valencià septentrional o castellonenc

Comprén les comarques de l’Alcalatén, la Plana Alta i la Plana Baixa. En l’àmbit
de la fonètica, és interessant ressenyar la falta d’obertura de la e- inicial dels
mots començats per es-, em-, en- (emportar), la reducció del sistema de les
sibilants (potser [pɔtʃéɾ], dotze [dódʒe], faixa [fáisa]), la pèrdua de l’oclusiva final
en -e del grup -nt (font [fɔ̞́n]), i, en les localitats interiors de la Plana Alta i
l’Alcalatén, la pèrdua de la -r final (treballar [tɾeβaʎá]) i el manteniment de la -d-
del sufix llatí –ATORE: treballador [tɾeβaʎaðóɾ]. Com a aspectes morfològics

33
rellevants, cal remarcar l’ús de la desinència -o (canto) de la primera persona
del present d’indicatiu a les localitats més septentrionals i la presència, al nord
del riu Millars (tret d’Almassora), de la desinència -e, com en nord-occidental,
no sols per a la tercera persona del present d’indicatiu (cantave), el present de
subjuntiu (patisque), l’imperfet de subjuntiu (cantare) i el condicional (cantarie).

1.3.2.3. Valencià central o apitxat

El valencià central o apitxat abraça les comarques del Camp de Morvedre,
l’Horta, Camp de Túria, Ribera Alta i part de la Ribera Baixa. Es caracteritza
bàsicament per l’ensordiment (apitxament) de les sibilants sonores: menjar >
[meɲʧáɾ], tretze > [tɾétse], casa > [kása], fenomen que s’ha intentat explicar a
partir d’una evolució interna de la llengua, però que mostra tots els indicis de
ser una conseqüència de la influència del castellà que desconeix les sibilants
sonores,

De fet, l’apitxament no és un fenomen exclusiu de la part central de la

Comunitat Valenciana, sinó que es coneix en altres punts del domini lingüístic
que han resultat afectats pel contacte amb nuclis de gent castellanoparlant.
Seria el cas, per exemple, de poblacions com ara Xàtiva, Gandia, Petrer, Onda,
Betxí, Vilafranca o Forcall, distribuïdes al llarg de la Comunitat Valenciana i
amb un grau d’apitxament distint segons els casos, o el cas d’apitxament
parcial de la ciutat de Barcelona, o el d’apitxament total del ribagorçà.

Al costat d’estes característiques fonètiques, este subdialecte en presenta unes

altres com la confusió entre v/b (vine [bíne]) i la tendència al ieisme (ell [éj]).
D’altra banda, juntament amb l’eivissenc i et parlar d’Elx, conserva amb plena
vitalitat les formes del perfet simple (jo quedí).

1.3.2.4. Valencià meridional

El valencià meridional s’estén aproximadament per les comarques de la Safor,
part de la Ribera Baixa, la Costera, el Comtat, la Vall d’Albaida, l’Alcoià, la
Marina Alta i la Marina Baixa. Compartix la majoria de les característiques
generals del valencià, però podríem destacar la tendència a fer harmonies
vocàliques, tret que també es dóna en alacantí (terra [tέrɛ]; porta [pɔ̞́ɾtɔ]); l’ús de
les formes el o es: et done > *el/es done. D’altra banda, cal advenir que les
comarques del Marquesat i de la Marina Baixa presenten algunes

34
característiques fonètiques particulars –per exemple: l’apertura de la [e] tònica:
llet [ʎέt]; el canvi de e- a a-, en els articles masculins (al, als: *Al pare no ha
vingut); pronoms febles (as, am: *As va canviar de lloc; *Am vol cada dia més) i
preposicions (en > an: Està *an casa)– a causa de la repoblació mallorquina
que van sofrir durant et segle XVII. Però el cas més cridaner és el de la localitat
de Tàrbena, on es conserven clares recialles lingüístiques com ara l’article salat
i les formes reforçades dels demostratius.

1.3.2.5. Valencià alacantí

L’alacantí ocupa la part sud de la històrica línia Biar-Busot, és a dir, les
comarques de l’Alacantí, Baix Vinalopó i les Valls del Vinalopó. És justament
amb et valencià apitxat el subdialecte que ha sofert un grau major d’influència
castellana. En este cas concret, la influència procedix del murcià. Entre les
característiques fonètiques més importants d’este subdialecte tenim la
tendència a obrir el diftong ou [ow] en au [aw] (pou [páw]; les harmonies
vocàliques com en valencià meridional; la pèrdua molt accentuada de tota -d-
intervocàlica (roda [rɔ̞́ɔ̞], vida [vía]); l’elisió, sobretot a les Valls del Vinalopó, de
la -r final (ballar [baʎá]) i de l’oclusiva final del grup –nt (cantant [kantán]); i la
tendència a articular la palatal fricativa sorda sense l’apèndix de la iod (caixa
[káʃa]), com en català oriental. En el camp morfosintàctic, notem la utilització
del díctic aquí en comptes d’ací com en valencià septentrional: l’ús de la forma
astò en lloc d’açò, molt possiblement per un creuament entre açò i el castellà
esto: i la castellanització de la forma del verb haver-hi: hi ha > ha hi. D’altra
banda, en el nivell lèxic, al costat d’arcaismes que no es mantenen a la resta
del valencià (dintre, ans, abans, vermell, tenir, venir, devers), s’hi observa la
introducció de mots castellans desconeguts en els altres subdialectes
valencians: llevar (dur), sacar (traure).

35
36
 PRACTIQUEM

1. Lectura de document “Tema 1”.

2. Elaboració d’un document d’investigació sobre les característiques del
subdialecte valencià del lloc de residència de l’estudiant.

Nota: Si no vius a la Comunitat valenciana, fes una descripció general de

les característiques del valencià.

 Redacta-la de forma sintètica –màxim dues (2) pàgines.

 Revisa'n bé l'ortografia.

1. Caldrà dipositar-lo a la plataforma (en format Word) a l’enllaç Assaig:

Característiques del subdialecte valencià del teu lloc de residència.

3. Generació d’esquemes/resums comprensius dels ítems majors del tema 1.

Caldrà dipositar-los a la plataforma (en format Word) a l’enllaç Doc.

Esquema / resum del tema 1.

4. Generació de qüestions amb els dubtes puntuals més rellevants que vagen
sorgint al tall les lectures i de les sessions interactives.

Caldrà redactar-les a la plataforma, a l’enllaç 2. Fòrum de dubtes i

preguntes sobre els continguts de l'assignatura

CAL QUE RECORDES

 L’estudiant a l’hora d’incorporar-se i d’aprofundir en el temari i a les

activitats no pot perdre de vista les competències sol·licitades i els resultats
d’aprenentatge assenyalats en la guia docent.

 L’adquisició o la recuperació de les deficiències de competència forma part

del treball autònom de l’estudiant.

37
 El professor sempre està a disposició de l’estudiant per tal de respondre i
resoldre qualsevol dubte lligat a l’adquisició de competències.

 Els documents acadèmics que cal lliurar a la plataforma han d’atendre a les
indicacions següents:

Redacció dels documents de treball i d’investigació

1. Característiques formals dels documents

• Els documents de més de tres (3) pàgines s’han d’introduir amb

una portada amb el títol –per exemple: “Activitats del tema 3”– i amb
la informació personal i acadèmica completa de l’estudiant o
dels membres del grup.

• Disseny:

o tipografia: Times News Roman 12

o interlineat: 1,5

o distribució del text: justificada

o paginació: numerada

2. Criteris d’avaluació

• Profunditat de la reflexió

• Capacitat de síntesi i de concisió

• Adequació a la terminologia tècnica i legislativa

• Coherència en el procés d'elaboració de la informació

• Presentació del document

• Cohesió morfosintàctica i ortogràfica.

3. Nota en referència a la correcció normativa

• Cada accent val mig punt negatiu.

• Les expressions mal construïdes s’avaluen de forma negativa.

38
 PER A SABER-NE MÉS

Beltran Calvo, Vicent i Carles Segura-Llopes (2017): Els parlars valencians.

València: PUV.

Bibiloni, Gabriel (1997): Llengua estàndard i variació lingüística. València:

Eliseu Climent.

Chambers, J. K. i P.Trudgill (1994): La dialectologia. Madrid: Visor Libros.

Gargallo, José Enrique (1994): Les llengües romàniques. Barcelona: Editorial

Empúries.

Sanchis Guarner, M. (1980): Aproximació a la història de la llengua catalana.

Barcelona: Editorial Salvat.

Veny, Joan (1993): Dialectologia filològica, Barcelona: Publicacions de l'Abadia

de Montserrat.

Veny, Joan (1998): Els parlars catalans: (síntesi de dialectologia). Mallorca:

Editorial Moll.

Viquipèdia: Dialectes del català:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Dialectes_del_català

Saborit, Josep: Una mica de dialectologia valenciana:

http://reocities.com/SoHo/cafe/9308/intrdUMDV.htm

Llorca, Emili: La parla d’Oliva: http://parladoliva.blogspot.com.es/

AUTOAVALUACIÓ

Quan concloga el termini d’execució del qüestionari d’avaluació del tema, les
solucions correctes apareixeran a la plataforma automàticament. Revisa-les.

39
 GLOSSARI

Elaborarem entre tots, a l’Aula virtual, un glossari dels conceptes dels

continguts de l’assignatura.

Ací tens algunes entrades, a tall d’exemple, entre les quals pots triar:

barbarisme, calc, causal, diacrònic, diafàsic, diastràtic, diatòpic, geosinònim,

isoglossa, norma, norma d’ús, ortografia, paradigma, parlar, registre, ús
lingüístic, variació lingüística, variant, varietat lingüística, vulgarisme …

TREBALL COL·LABORATIU

En la mesura de les possibilitats de cada estudiant, cal animar a compartir

dubtes, solucions i altres als fòrums de la plataforma.

40
 CURS 1r
MODALITAT ONLINE
GRÀCIES

41