Romània és el conjunt de territoris que formen part de l’antic Imperi Romà.

Durant els segles

V aC i II dC varen conquerir un gran nombre de territoris al voltant del ‘Mare Nostrum’ (Mar
Mediterrània). Als nous territoris començaven el procés de romanització. És a dir, imposar la
seva cultura i costums, però sobretot, la seva llengua, el llatí. No obstant, el llatí que va
arribar a cada territori va ser diferent.

. En primer lloc, perquè la conquista dels diferents territoris es va dur a terme durant uns set
segles (entre el s. VaC i el II dC), de manera que d’un segle a l’altre la llengua (el llatí) havia
patit modificacions; havia evolucionat. Per altra banda, les diferències dialectals dels
mateixos conqueridors. En tercer lloc, les alteracions que patia segons la parla de la
población autóctona. Durant un temps, el llatí va conviure amb les diferents llengües que es
parlaven als territoris conquerits. No obstant, el llatí va acabar imposant-se, això sí, amb
algunes modificacions respecte al llatí culte restringit a l’àmbit administratiu de l’Imperi
Romà. Així doncs, les llengües romàniques serán les que continuaran la modalitat del llatí a
les darreries de l’Imperi.
A la Tarraconense, els pobladors romans eren agricultors i veterans retirats que empraven el
llatí vulgar. I en tercer lloc, a cada territori conquerit, previamient hi havia una o varies
llengües. El substrat està format per les petjades que una llengua, essent pròpia d’un
territori, ha estat substituida per una altra. Sol romandre el lèxic no fonamental, la fonètica i
toponímia. En el cas del català, està format pel celta (banya), fenici (Eivissa), iberobasc
(esquerra)...

Després de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (476Dc), el llatí començà a evolucionar

moltíssim ja que no hi havia voluntat unificadora. Comença doncs l’etapa de formació i
diferenciació de les diferents llengües romàniques, (català, castellà, gallec, italià, portuguès,
francès, provençal, sard i romanès). Estan fomamentades en el llatí, però per la aïllació i
influències diverses, s’acaben diferenciant.

Les llengües romàniques continuaran evolucionant per diversos motius. El superstrat està
format per les llengües que s’introdueixen a un territori sense substituir la que ja es parla,
però condicionant les seves característiques. En el cas dels català, es reben influències dels
pobles conqueridors després de la caiguda de l’Imperi (476dC) primer visigots i pobles
germànics (blanc, botó, guerra...) i més tard (711) àrabs (Arrós,síndria, taronja, Algaida...).
Durant la presència dels àrabs, es va començar a xerrar el mossàrab (barreja de llatí i àrab).
Encara que varen adoptar el llatí, el varen influenciar.

Les llengües romàniques també sofriran canvis per la proximitat geogràfica i convivència
amb altres llengües veïnes. Això constitueix l’adstrat. Consisteix en un intercanvi mutu i
quan la paraula ja existeix a una llengua, la nova és un barbarisme, però si no havia mot
previ, és un manlleu. En el cas del català, l’adstrat està format, entre altres, per l’occità
(bacallà, capellà, ambaixada...) i el francès (perruca), a causa de la col·laboració en la
Marca Hispànica. Carlemany la va crear als Pirineus als segle VIII per evitar l’expansió dels
musulmans. Més tard, també s’han rebut influències de l’italià (novel·la), anglès (film) o
castellà (buscar).
Tots aquests elements que actuen en cada territori i llengua, fan que cada vegada
evolucionin de manera diferent, diferenciant moltes llengües romàniques diferents.