La Lengua Lombarda

LA LENGUA LOMBARDA

1. Còsa è-la la lengua lombarda?

La lengua lombarda, anca cjamada semplizament lombard /lumˈbaːrt/ e

recognossuda a livell internazzional come lengua a sè del stàndard ISO 639-3, che le
l’à classificada sota la sigla lmo, l’è un idiòma romanz che el perten al sotaram
galloitàlic de li lengue galloromanze (→ mapa 1). Donca, el fa part del sotagrop
ocidental del ram linguístic neolatin, diretament derivad del latin e desvilupad
parallelament a l’italian (chest chì l’è un idiòma del sotagrop oriental), cond el cual el
compartiss domà un cuai tratj, in xonta ai numeros italianismi entradj ind la lengua
parlada ind li últime desene de agn.

Come lengua galloitàlica (→ mapa 1, color viòla), el lombard el g’à un númer

fiss grand de elementj compartidj cond el piemontes, l’emilian, el romagneul e – in
misura minor – el lígur, e el g’à a l’istess tenp un insem de caraterístiche pròpie del

pàgina 1/30
 La Lengua Lombarda

ram galloromanz, del cual l’idiòma pussé

important l’è el françes (che el perten al
sotaram de li lengue d’oíl, li langues d’oïl →
mapa 1, color ross). La sò pertegnenza a la
famija de li lengue romanze ocidentai (che
ghe fa part anca i idiòma del grop
iberoromanz, valadí el castillian e el
galaicoportughes) la g’à miga impedid de
assimilà ind el cors dei últim sècoi, soratut
de la segonda metá del Votçent – cond
l’unificazzion d’Itàlia e el process de
Mapa 1: el domini linguístic galloromanz.
italianizazzion dei pòpoi –, un númer
incredíbel de tratj del grop italoromanz, del cual l’italian e tute li lengue meridionai
de la penísola li fa part. Chesta l’è la reson del perchè un cuai linguista i consídera el
cluster galloitàlic, incœu, come part tant de la macroàrea del galloromanz cuant de
chella de l’italoromanz. L’esistenza, però, de l’isoglòssa Massa-Senigallia (anca
cognossuda a livell internazzional come línia La Spèzzia-Rímenj), la favoriss la prima
catalogazzion a dann de chest’última.

1.1 Desvilup territorial e demogràfic

La situazzion sociolinguística e li polítiche linguístiche italiane li’à fad sí che

incœu el saghi difícil incuadrà cond precision la condizzion de vitalitá de chèi che i
ven cjamadj popolarment (e academicament, in forma limitada al contest d’influenza
coltural italiana) dialetj, ancasiben un par de stime, fade ai inizzi del terz millenni, li
dissegna el lombard come un idiòma parlad d’un númer de persone de pòc minor de
cuàter million e mez (considerando saghi i maderlengua saghi i bilengui e i parlantj
passiv1), sparnegadj in tuta l’àrea lombardòfona. Chesta la comprend el territòri che
el cjapa dent miga domà la cuasi totalitá de l’atual region Lombardia, ma anca part de
li provinçe piemontese de Novara, Verbània e Lissàndria (limitadament al tortones),

1
consulta i dati reportadj in sul sit d’Ethnologue, che a bon cunt i consídera domà i maderlengua e i bilengui
(http://www.ethnologue.com/18/language/lmo). El númer sui parlantj passiv l’è stimad.

pàgina 2/30
 La Lengua Lombarda

li vài ocidentai del Trentin (Vài Judicàrie e Vall de Sol2) e i territòri elvètic del Canton
Tesin e de li vài Mesolcina, Bergaja e Poscjav del Canton Grison.

Inveci, i perten miga al domini

lombardòfon, ma domà al territòri
aministrativ lombard, la zòna de la
Lomellina in provinça de Pavia (de
lengua piemontesa), el centro e bass
mantoan (de lengua emiliana), la Vall
Stàfora (de lengua lígur), sèmper in
provinça de Pavia, e un pèr de comun
mantoan in sul confin cond el Vènet,
de lengua vèneta. Ind el territòri de la
Mapa 2: distribuzzion e division dialetal del lombard.
region Lombardia, donca, se parla, in
zonta a l’italian, altre 4 lengue: el piemontes, el lígur, l’emilian e el vènet.

1.2 Division dialetal

El lombard l’è tradizzionalment dividud in du macrogrop:

• el grop ocidental, cjamad anca Ínsuber o Insúbric, l’è parlad ind l’àrea òvest
del fium Ada e del lag de Còm, dessorapù a tuta la Vall Telina e tute li àree
svízzere e piemontese (→ mapa 2, ton de color fredj). Dènter del grop
ocidental podom individuà ses macrodialetj:
1. el milanes, che el comprend: (a) la parlada de la citá metropolitana de
Milan, cjamada milanes de citá o meneghin; (b) el brianzeul, parlad ind la
Brianza; (c) el varesòt e el varesin, parladj ind la provinça de Vares, el
prim ind la provinça e l’àlter ind l’àrea del capoleug; (d) el lagher, valadí
el comasc parlad a Còm e el leches parlad a Lec; (e) el luganes, parlad ind
el sud del Canton Tesin, ind li zòne de confin intorn a la citá de Lugan,
cond fòrtj elementj del lagher; (f) el bustòc-legnanes, parlad ind la zòna

2
li reson che li m’à portad a considerà el dialet solànder comè part del domini lombardòfon, inveci che un dialet de tipo ladin
comè che l’è considerad tradizzionalment, li’è reson de tipo pragmàtico-comparativ: li comunanze intra el solànder e el rest dei
dialetj oriental li’è fiss pussé de chelle che li gh’è intra el solànder el nònes, la varietá ladina pussé visina, tant geogràficament
cuant dialetalment, al solànder. El solànder, per esempi, el manten miga el plural sigmàtic, element caraterístic del ladin.

pàgina 3/30
 La Lengua Lombarda

de Busti e Legnan, che l’è l’únic dialet lombard che el manten li vocai
finai latine (-o) in pu a la -a ind i sostantiv mascolin e che el g’à altre
caraterístiche fonétiche peculiar;
2. el nòrd-ocidental, che el se spartiss intra: (a) i dialetj verbanes e ossolan,
parladj ind la provinça de Verbània; (b) el tisines, parlad in cuasi tut el
territòri svízzer del Canton Tesin;
3. el setentrional, cjamad anca valtelin (o valtolin) per sinèdoche, che el
cjapa dènter: (a) el dialet sondrasc (o valtelin per antonomàsia); (b) el
cjavennasc, parlad ind la Vall Cjavenna; (c) el bormin e el livignasc, parladj
a Borm, Livign e dintornj, caraterizadj de elementj arcaic compagn de
la mancanza de la palatalizazzion de la L latina; (d) el bergajòt, parlad
ind la Vall Bergaja, ind el Canton Grison; (e) el poscjavin, parlad ind la
Vall Poscjav, ind el Canton Grison, anca chest, cond elementj arcaic;
4. el novares, parlad praticament in tuta l’àrea lombardòfona de la
provinça de Novara;
5. el meridional, che ghe fa part (a) el paves e (b) i du grop oltrepadan e el
tortones, valadí li varietá dialetai tradizzionalment associade tant al
lombard cuant a l’emilian3;
6. el lodesan, parlad ind la provinça de Lòd e considerad un important
dialet de transizzion intra el grop ocidental e chell oriental, dotad de
peculiaritá morfològiche e fonètiche.

• El grop oriental, cjamad anca – e per generalizazzion – Oròbic, el cunta

inveci i territòri a est del fium Ada e tute li àree trentine (→ mapa 2, ton de
color caldj). Dènter del grop oriental podom inveci individuà çinc
macrodialetj:
1. el bergamasc, dividud in: (a) la varietá parlada ind la citá de Bèrghem
e in cuasi tuta la provinça, in xonta a un cuai comun del Leches, cjamada
comunament bergamasc, strictu sensu; (b) el cremasc, parlad ind el terz
nòrd de la provinça de Cremona;

3
li reson che li m’à portad a considerà chèi dialet chì comè part del domini lombardòfon e miga de l’emilian li’è el frut de
un’anàlisi linguística comparativa intra i comportamentj del “lombard comun”, el grop in cuestion e i comportamentj de
l’emilian de li grande àree.

pàgina 4/30
 La Lengua Lombarda

2. el bressan, che el se spartiss intra: (a) el bressan per antonomàsia,

parlad ind la provinça de Bressa saghi ind el territòri de la citá saghi ind
la bassa e in su la sponda est del lag d’Isé; (b) el valsabin, parlad ind la
Vall Sàbia e considerad un dialet cond caraterístiche tant del grop
prealpin cuant del grop nord-ocidental; (c) l’alt mantoan, parlad in tuta
l’àrea lombardòfona de la provinça de Màntoa;
3. el prealpin4 (o anca de li vài), che el cjapa dènter: (a) el dialet camun, el
pussé grand e famos, parlad ind la Vall Camònega; (b) i dialetj parladj
ind la Vall Seriana, ind la Vall de Scalv e la Vall Trómpia, li prime dò
ascrivude tradizzionalment al dialet bergamasc e l’última a chell
bressan; (c) el dialet bagòss, parlad ind l’àrea del comun de Bagolin ind
la provinça de Bressa e considerad jun dei dialetj pussé conservador del
contínov lombardòfon;
4. el cremones, parlad ind la provinça de Cremona e dividud in:
(a) cremones de citá, parlad ind la part central de la provinça;
(b) soresines, típic de la part meridional;
5. el nòrd-oriental, el grop dialetal cond pussé de influenze de altre
lengue (in particolar el vènet e el ladin), e che el se divid in: (a) dialet
trentin, o mej, el trentin lombardòfon, cjamad trentin ocidental in
tèrmenj generai; (b) el gardesan, desvilupad intorn al lag de Garda.

2. L’inventari fonològic

2.1 Li consonantj

L’àmbit consonàntic del lombard el g’à pòche diferenze respet al rest de li

lengue romanze e el presenta un ventaj un pó pussé limitad respet a li grande lengue
de la famija. Per esempi, respet a l’italian, el lombard el manca del fonema
aprossimant lateral palatal /ʎ/ e, per cuant a che vèder cond el lombard oriental, anca

4
chesta categorizazzion l’è personal: i dialetj del grop prealpin, anca se i g’à caraterístiche pròpie, i è tradizzionalment
consideradj dividudj intra bergamasc e bressan, issí che, per esempi, el camun, l’è considerad un dialet del sotagrop bressan del
lombard oròbic.

pàgina 5/30
 La Lengua Lombarda

de li africade dentai /ts/ e /dz/ e de li fricative postalveolar /ʃ/ e /ʒ/, che li ven
assimilade a li sò compagne fricative dentai /s/ e /z/.

Bilabiai Labiod. Dentai Postalv. Palatai Velar Glotai

Plosive p b t d k g
Nasai m (ɱ) n ɲ (ŋ)
Vibrante r
Monovibrante (ɾ)
Fricative f v s z ʃ ʒ w (h)
Africade ts dz tʃ dʒ
Aprossimante j
Apross. laterai l (ʎ)

Intra parèntesi i è metudj i son consonàntic che i è miga fonema, ma domà

allòfonj; [ɱ], [ŋ] e [ɾ] i è allòfonj contestuai, doperadj in tut el territòri linguístic,
mentre che [ʎ] e [h] i è inveci allòfonj geogràfic de, respetivament, i fonema /j/ e /s/.
Gh’è de sotaliniâ, però, che l’inventari consonàntic del lombard l’è pussé desvilupad
de issì: a caràter localizad l’è possíbel incontrà anca fòni tipo [ð] comè allòfon de /z/,
[ɣ] comè allòfon de la /ɡ/ intervocàlica, [ɕ] comè allòfon de /s/ dennanz de la
semiconsonant palatal, etc... tute variazion limitade tant sul pian geogràfic cuant su
chell numèric. Per chella reson chì, li vegnerà ignorade ind l’anàlisi de chell test chì.

2.2 Li vocai tòniche

El ventaj vocàlic del lombard el compartiss una mucja de caraterístiche cond

li altre lengue del ram galloromanz, presentando miga domà la diferenziazzion de E e
O segond el sò grado d’avertura (element comun a tute li lengue romanze principai,
feura che el spagneul e el romen), ma anca un grop de fòni vocàlic típic del ram
galloromanz: chelle che normalment li’è cognossude come “vocai torbade”, saress a
dí /y/ e /ø/; ind una cuai lengua minoritària i se consídera “torbadj” anca i fonema
vocàlic /æ/ (in xenoes) e /ə/ (in piemontes). Segond la tabella de la vocalizazzion del
latin, el modell lombard l’è l’istess de la pupart de li lengue romanze e anca chì el
fenòmen de la “ditongazzion” el cjapa dènter li vocai mèdie /e/ e /ɛ/, /o/ e /ɔ/ e el
pòrta a una framentazzion pussé granda. In època protolombarda, el desvilup l’era:
pàgina 6/30
 La Lengua Lombarda

ī ĭ ē ĕ ā ă ŏ ō ŭ ū
| \ / | \ / | \ / |
serrada serrada serrada serrada

i e ɛ a ɔ o y
deverta deverta deverta deverta

*ej *jɛ *wɔ *ow

Tognemeud5, i antig ditong i è pò reentradj e i à dad orígen a fonema diferentj,

che i è resumidj ind la tabella ind la pàgina seguent.

El lombard atual el fa distinzion anca per la cuantitâ vocàlica, issì che li vocai
tòniche in síllaba deverta li’è longhe e chelle in síllaba serrada li’è curte. Tutavia, la
longhezza vocàlica l’è causada anca de àlter fator, compagn de elementj fonètic
presentj ind el contest, comè per esempi li consonantj nasai o lícuide: per fà un esempi
de chest, cjapom la paròlla cadena: la ven del protoromanz */kaˈde.n-a/ e normalment
la prevederess una prononça del tipo /kaˈdɛːna/ (→[kaˈdeːnɑ]) tant ind i dialetj
orientai cuant in chèi ocidentai (la síllaba -de- l’è deverta, la manca donca de la coa).
Però, la presenza de la consonant nasal -n- al prinçipi de la síllaba seguent la “sfòrza”
la síllaba tònica a derve-s, tant che segond i dizzionari stòric del milanes la paròlla la
ven scrivuda compagn de cadenna (ca-den-na) pròpi per marcâ xó a livell scrivud la
síllaba serrada6. In chell cas chì som, donca, dennanç a una diferenza diatòpica de tipo
morfològic: el milanes el presenta la forma /kaˈdɛna/ cond vocal brev che la pòrta a
una prononça comuna compagna de [kaˈdɛnɑ], mentre che la pupart del rest de
domini linguístic el presenta la forma /kaˈdɛːna/ che la pòrta a vèsser prononçada
[kaˈde(ː)nɑ]7. Ma fom un àlter esempi: el protoromanz */ˈbɔ.n-u/ el g’averess de dà
orígen a forme compagne de *beun o *bòn, ma inveci el da ésit bon, trascrivud
fonològicament compagn de /ˈbuːŋ/, che el pòrta a l’ocidental [ˈbu(ː)ŋ] e a l’oriental
[ˈbu(ː)], per efet de la nasalizazzion de la N. L’istess fenòmen nò el se presenta per el
femenin bona che, compagn de cadena, el presenta una variazzion ind la forma ind
l’àmbit milanes, saress a dí la realizazzion /ˈbona/ → [ˈbonɑ] (ind la ortografia stòrica

5
tognemeud (< Ad omne modu): a bon cunt, tutavia, çononostant.
6
ind l’Ortografia milanesa clàssica, l’us de li consonantj dópie l’era per marcà l’avertura de la síllaba. L’istess us el se manten anca
ind la scritura doperada per chell lavorà chì.
7
AIS, sch. 959.

pàgina 7/30
 La Lengua Lombarda

del milanes se scriviva donca bonna), inveci del “normal” /ˈbuːna/ → [ˈbu(ː)nɑ],
doperada ind la cuasi totalitá de li altre àree8.

Prima de dà un par d’esempi in xonta, l’è important donca vê-ghe cjara la

tabella completa del vocalismo del lombard, ind la cual se peul notà anca un element
fondamental: ind el lombard oriental, la longhezza vocàlica l’è pù un element
fonològic, saress a dí l’è possíbel trovà-la, ma la sò presenza l’è, de fat, irrelevant. Li
vocai longhe li seguta donca a esíster, ma gh’è stad un fenòmen de refonologizazzion
che l’à portad a un cambi de tímber per li vocai brev anterior, cond el obietiv de
mantègner l’oposizzion fonològica.

ī ĭ ē ĕ ā ă ŏ ō ŭ ū
| \ / | \ / | \ / |
i e ɛ a ɔ o y
/ \ / \ / \ / \ / \ / \ / \
dev serr dev serr serr dev dev serr dev serr dev serr dev serr

Oc iː i iː, eː eː aː, ɑː øː uː o, u yː y
ɛ a ɔ
Or i(ː) i, e e(ː) 9
e(ː) a(ː) ø(ː) u(ː) o y(ː) y, ø
/ \ / \
dev serr dev serr

Oc ɛː, eː ɔː, oː
ɛ ɔ
Or eː oː

Li vocai lombarde, donca, li’è somade sù ind la tabella chì de sora. Oviament,
l’è impossíbel dà una spiegazzion del desvilup fonètic de tute li àree lombardòfone, xa
che la variazzion dialetal l’è tròpa e la saress miga assé una tabellina de un pèr de
righe. Per chesta esemplificazzion i è stadj cjapadj dènter domà i dialetj principai e l’è
stad formulad un “modell comportamental comun”.

In general, podom dí che el fonema vocàlic tònic l’è curt se almenn vuna de
cheste condizzion la se realiza:

1. la síllaba l’è serrada, la g’à çoè una coa (element postnuclear). La sarà curta la
vocal tònica in stella (stel-la), cjòster (cjòs-ter), sienza (sien-za);

8
AIS, sch. 710.
9
in posizzion tònica final, chesta vocal la deventa [i(ː)].

pàgina 8/30
 La Lengua Lombarda

2. el prenúcleo de la síllaba che la segue el conten domà un son sord (/p, t, k, f, s,

ʃ, tʃ, ts/), xa che chest el ven d’una geminada latina, o anca una nasal bilabial
(/m/), donca se la síllaba dòpo la vàmbia cond una C, Ç, CJ, F, M, P, o T. Li sarà
curte li vocai tòniche in vaca, caça, vecja, mufa, lima, copa, gata.

Al contrari, podom dí che el fonema vocàlic tònic l’è long cuand:

1. la síllaba l’è deverta, donca l’è senza postnúcleo. La sarà longa la vocal tònica
in vela (ve-la), pòver (pò-ver), únic (ú-ni-c);
2. ind el posnúcleo gh’è una consonant lícuida sèmpia L o R (/l, r/) o una nasal
velar N (/ŋ/). Li sarà longhe, donca, li vocai tòniche in mèl, car, vin, colta (col-
ta), pòrta (pòr-ta);
3. in posizzion final, ind el posnúcleo gh’è una consonant sonòra (/b, d, ɡ, v, z, ʒ,
dʒ, dz/). Chest el cjapa dènter anca una S sèmpia, xa che la S in posizzion final
la correspond al fonema /z/10. Li sarà longhe, donca, li vocai tòniche in tub, rud,
lag, av, mes, viax, formagj, mèz.

2.3 Li vocai àtone

Per cuant a che vèder cond li vocai àtone, el lombard el se compòrta compagn
de la pupart de li lengue neolatine: el ventaj fonològic el se scurta fina a vê-ghe domà
5 vocai àtone. La diferenza de avertura de la E e de la O la borla del tut.

ī ĭ ē ĕ ā ă ŏ ō ŭ ū
| \ | / \ / \ | / |

i e a o y

A bon cunt, gh’è de tegní a ment che, cond una ocjada a comè che i se desvilupa
i vari dialetj, l’è possíbel trovà-s dennanz a pussé d’un fenòmen linguístic che i
modífica comè che li vocai li sona e li fonziona. I principai fenòmenj i è:

1. la neutralizazzion, che la pòrta la /o/ a vèsser prononçada pussé alta /u/

(per esempi la paròlla cortell /korˈtɛl/ l’è prononçada comunament

10
chest perchè in tèrmenj tènnic la vocal S in posizzion postnuclear la representa normalment un son fricativ dental sonòr, che
el ven desonorizad domà se l’è in posizzion final o se l’è seguid d’una consonant sorda; confronta pes /ˈpe:z/ > [ˈpe:s] e pesà
/peˈza:/ > [peˈza(:)]. L’è domà per convenzion e facilità che se consídera el valor de -S final comè sord.

pàgina 9/30
 La Lengua Lombarda

[kurˈtɛl]11) o che la condizziona li vocai postòniche /e/ e /o/ a sbassà-s (o

derve-s) in direzzion de /ɛ/ (financa /ɑ/) e /ɔ/ (per esempi líber /ˈliber/ che
el sona [ˈlibɛr] cuasi depertut, ma anca [ˈlibɑr]12);
2. l’armonia vocàlica, anca cjamada metafonesi o metafonia, che la “adegua”
li vocai pretòniche a l’istessa altezza de la vocal tònica (per esempi vegní
/veˈɲi(ː)/ che el passa a *vigní13 [(v)iˈɲi(ː)]);
3. el mantegniment de la vocal tònica in posizzion àtona, in altre paròlle la
prononça de la vocal àtona issì comè la se prononçaress se la fudess tònica
(per esempi la paròlla podê /puˈdeː, puˈdiː/ la se peul trovà prononçada
compagn che la fuss *p/øː/dê per efet del mantegniment de la vocal tònica
del radical peud- anca in posizzion àtona, per esempi ind el bergamasc
*pudí, passad de podê a la normal prononça local *podí, cambiada a *peudí
per el fenòmen del mantegniment, ma cambiada torna a *pudî per efet de
l’armonia vocàlica, che la pòrta /ø/ a deventà /y/ dada la presenza d’una
vocal tònica alta, la [i]).

3. Elementj de morfologia e gramàtica

3.1 La strutura morfològica

Compagn de li lengue galloromanze, anca el lombard el patiss del fenòmen

cjamad “lenizzion vocàlica”, a travers del cual tute li vocai latine finai – feura che la A
– li borla e li da orígen a paròlle che de spess li finiss per consonant. Chest el pòrta a
vê-g una situazzion indovè che un sostantiv miga marcad normalment el g’à el
morfema gramatical zero, valadí che li paròlle miga marcade li’è cuasi sèmper formade
domà del morfema lessical. Chest, ind li lengue romanze, el correspond per defet al
mascolin singolar. Per la marcadura del femenin, donca, el sarà normalment assé
xontâ-g el morfema femenin -A; per la marcadura del plural, inveci, se remanda al
capítol 3.2.

11
AIS, sch. 979.
12
AIS, sch. 763.
13
AIS, sch. 1701.

pàgina 10/30
 La Lengua Lombarda

Lengue cond sufiss mascolin Lengue cond sufiss mascolin zero

Protoromanz Italian Spagneul Romen Lombard Catalan Françes
*prat-u prato prado prat prad prat prât
*man-u mano mano mână man mà main
*can-e cane can câine can can chien
*nɔct-e notte noche noapte nòcj14 nit nuit
*pɔrt-a porta puerta poartă pòrta porta porte

Per portà dei esempi, l’è assé fà notà el femenin de li paròlle seguente:

gat > {gat}(morfema lessical)-{∅}(morfema zero: +mascolin +singolar)

gata > {gat}(morfema lessical)-{a}(morfema flessional: +femenin +singolar)
gatj > {gat}(morfema lessical)-{j}(morfema flessional: +mascolin +plural)
gate > {gat}(morfema lessical)-{e}(morfema flessional: +femenin +plural)

tos > {tos}(morfema lessical)-{∅}(morfema zero: +mascolin +singolar)

tosa > {tos}(morfema lessical)-{a}(morfema flessional: +femenin + singolar)
tos > {tos}(morfema lessical)-{∅}(morfema zero: +mascolin +plural)
tose > {tos}(morfema lessical)-{e}(morfema flessional: +femenin +plural)

bell > {bell}(morfema lessical)-{∅}(morfema zero: +mascolin +singolar)

bella > {bell}(morfema lessical)-{a}(morfema flessional: +femenin +singolar)
bèi > {bèi}(allomòrfo del morfema lessical cond palatalizazzion per el morfema flessional: +mascolin +plural)
belle > {bell}(morfema lessical)-{e}(morfema flessional: +femenin +plural)

Tutavia, anca se chella dei morfema gramaticai e de xèner l’è una caraterística
che la peul fà pensà a una lengua cond una morfologia “strània”, in realtá la strutura
del lombard l’è compagna a chella de li altre lengue romanze: parlom d’una lengua
flessiva che de sòlit la forma paròlle partendo d’una sola base lessical e che, de chella,
a travers de la xonta de morfema derivazzionai o flessionai, el fa sù paròlle neuve.
L’istess comportament che om apena analizad per el sostantiv gat el se peul rescontrar
anca per el sò derivad gatin:

gatin > {gat}(morfema lessical)-{in}(morfema derivazzional: +diminutiv)-{∅}(morfema zero: +mascolin +singolar)

gatina > {gat}(morfema lessical)-{in}(morfema derivazzional: +diminutiv)-{a}(morfema flessional: +femenin +singolar)

14
anca nòt, AIS, sch. 345.

pàgina 11/30
 La Lengua Lombarda

gatin > {gat}(morfema lessical)-{in}(morfema derivazzional: +diminutiv)-{∅}(morfema zero: +mascolin +plural)

gatine > {gat}(morfema lessical)-{in}(morfema derivazzional: +diminutiv)-{e}(morfema flessional: +femenin +plural)

Comè xa did, la çerna del tipo de morfema per marcà xó el plural l’è derivada
del comportament dei plurai, che i è sogetj a la morfologia de li paròlle e al sò xèner.

3.2 El plural

Gh’è de partí d’una considerazzion importanta: ind el domini neolatin podom

assíster a du tipi diferentj de pluralizazzion: d’una banda g’om chell che l’è cjamad
normalment plural sigmàtic, formad cond la xonta d’una -S a la fin de li paròlle (la ven
del plural del cas acusativ latin, per esempi rosam-rosās o cattum-cattōs), de l’altra g’om
el plural vocàlic, rivad del cas nominativ latin15 (per esempi rosa-rosae o cattus-cattī),
indovè che inveci a marcà el plural l’è la xonta d’un son iòt ([j]) o, pussé concretament,
la modífica de la vocal final d’una paròlla. Li lengue romanze ocidentai li forma tute
el plural a travers del modell sigmàtic, per esempi in spagneul e portughes g’om rosa-
rosas e gato-gatos, in catalan g’om rosa-roses e gat-gats, in ocitan ròsa-ròsas e gat-gats, in
françes rose-roses e chat-chats, in forlan rose-rosis e gjat-gjats; li lengue romanze
orientai, inveci, li dopera el plural vocàlic, donca in italian g’om rosa-rose e gatto-gatti,
in romen g’om roză-roze e cald-calzi16, in sicilian rosa-rosi e ğattu-ğatti.

Ancasiben tut el blòc neolatin ocidental el forma el plural a travers del modell
sigmàtic, gh’è la particolaritá che li lengue del nòrd Itàlia e de la Svízzera (cond
l’esclusion del retoromanz) li à desvilupad el plural de tipo vocàlic, típic inveci del
blòc oriental del contínov neolatin. A bon cunt, la situazzion del lombard, issì comè
chella del rest de li lengue galloitàliche, l’è pussé complicada de issì: ind i testj del
1200, compagn del Líber de li Trè Scriture del Bonvesin de la Riva 17 , podom notà la
presenza d’una vocal -I doperada a la fin de la paròlla per marcà-n el plural (per

15
segond un cuai linguista, el plural vocàlic el riva sèmper de l’acusativ latin, ma a travers de un process de palatalizazzion de la
fricativa sibilanta che le l’à cambiada ind una iòt; chesta teoria, an’mò dibatuda, la fa fadiga a spiegâ el cambi de -ōs a l’-i italian
o romen. A sostegn de chesta tesi el gh’è el fad che i sostantiv mascolin i riva cuasi tutj de l’acusativ, perchè l’era el cas latin pussé
regolar, e donca, per analogia, se saress mantegnida anca la forma plural de chell cas.
16
in romen, la traduzzion de gat la dopera una paròlla d’orígen onomatopèica, pisică, donca se dopera comè esempi un tèrmen
anàleg, in chell cas chì el correspondent de cald.
17
Riva, B. d. l., Liber di Tre Scricciur (1274).

pàgina 12/30
 La Lengua Lombarda

esempi bruti, ‘brutj’18); tognemeud, xamò a l’època chelle forme vocàliche de plural li
se alternava a forme che li dava indicazzion d’una palatalizazzion de la consonant
final, forme che ind el 1500 li’era xa rivade a vèsser majoritàrie, compagn che ind el
test La massera de ben, del Galeazz dei Orz19 (per esempi tuğ, ‘tutj’20). Chest el ne da
indicazzion del fat che vun dei fenòmenj fonètic pussé importantj del plural lombard,
la palatalizazzion final, l’è tant vecj cuant la lengua istessa. La trasformazzion de la -I
del plural ind una iòt [j] la se nòta miga domà ind i cas de palatalizazzion, ma anca ind
i fenòmenj de metafonia, xamò presentj ai tenp del Bonvesin de la Riva (per esempi
ding, ‘dentj’21). Anca la metafonia, donca, l’è una caraterística intrínseca del plural
lombard, anca se la se presentava domà ind una cuai circostanza.

Se la palatalizazzion la s’è mantegnuda fina a incœu, se peul miga dí l’istess per

la metafonia, che xa del prinçipi la gh’iva un’estension d’us fiss minor. La pupart de li
paròlle lombarde, incœu, li presenta donca un plural invariad, frut de la natura
fonològica o de la pérdita de la metafonia.

A la lum de cuant did fina adess, podom dí che el lombard atual el presenta un
plural de trè tipologie:

1. el plural vocàlic (el se realiza cond la xonta, o sostituzzion, d’una vocal a

la fin de la paròlla), che el condizziona tute li paròlle che li finiss cond una
vocal -A o -O;
2. el plural palatal (el se realiza cond la trasformazzion del son de la
consonant final d’una paròlla), che el condizziona li paròlle che li finiss
cond -D, -T, -L, -LL, -NN o cond una -N in síllaba àtona;
3. el plural invariàbel (el se scriv miga, anca se ind un cuai dialetj el presenta
variazzion de caràter metafonètic), per tute li altre paròlle.

Vedom adess, ind el detaj, comè che i se compòrta chèi tri diferentj modèi de
plural.

18
Riva, verset 147.
19
Orz, G. d. (1554). La massera da bé.
20
Orz, verset 1.
21
Riva, verset 390.

pàgina 13/30
 La Lengua Lombarda

3.2.1 El plural vocàlic

Chell modell chì el se àplica a tutj i dialetj e a chelle paròlle che li finiss per
vocal -A o -O; a segonda che li saghi paròlle femenine o mascoline, però, el
comportament el càmbia.

a. Se la paròlla l’è femenina e la finiss per -A, el sò plural el càmbia

semplizament la vocal final cond una -E (per esempi, gamba-gambe). La
caraterística de chell sufiss chì l’è che el g’à diferente prononçe a
segonda del dialet:
- el blòc ocidental el fa una mescja intra la forma muda –[∅] e la forma
–[i] (per esempi, gambe, plural de gamba, el sona [ˈɡam(p)] a Milan e
[ˈɡambi] in novares o in part del valtolin22),
- el blòc oriental el generaliza la forma –[e], alternada domà ind una
cuai àrea cond la terminazzion –[i] (per esempi, gambe el sona
[ˈɡambe] tant in bergamasc cuant in bressan, ma el se peul trovà
compagn de [ˈɡambi] ind el bass trentin e a cavall dei territòri de
transizzion cond la lengua emiliana11).
b. Se la paròlla l’è femenina e la finiss per -O, la patiss nissun cambi (per
esempi, fòto-fòto), ma se l’è mascolina, normalment la pluraliza segond
el modell de l’italian, cambiando a -I (per esempi, tipo-tipi).
c. Se la paròlla l’è mascolina e la finiss per -A, el sò plural el peul vèsser
tant “adeguad” a la forma italiana, saress a dí trasformad ind una –[i],
cuant invariad. Per esempi, la paròlla problema al plural la peul
mantegní-s invariada (issì comè che se fà in chell proget chì) o la peul
deventà problemi.

3.2.2 El plural palatal

El plural palatal el se treuva principalment ind i dialetj oriental, xa che in chèi

ocidentai l’element palatal l’è de spess mud (saress a dí, gh’è nissuna variazzion
fonètica intra el singolar e el plural). El se forma cuand che la paròlla la finiss per una
-D, una -T, una -L, una -LL, una -NN, una -N in síllaba àtona o un ness consonàntic del

22
AIS, sch. 159.

pàgina 14/30
 La Lengua Lombarda

tipo -RN, ness particolar perchè el g’à bisògn d’una vocal epentètica che la’l pòrta a
vèsser *-REN in bona part del domini linguístic. In chell cas chì el plural scrivud segond
la nòrma doperada in chell proget chì el xonta una i longa per marcà xó la
palatalizazzion e per sotalinià i seguentj fenòmenj:

a. se la consonant a la fin de la paròlla l’è una -D o una -T, el resultad l’è -DJ e -
TJ, prononçade tute e dò comè –[tʃ] per tut el blòc oròbic, che el passarà a –

[j(t)] se dòpo gh’è una paròlla che la vàmbia per consonant. Ind el blòc
insúbric normalment gh’è inveci nissun cambi, ma l’istess fenòmen
oriental el se peul presentà a caràter local (per esempi, gatj, plural de gat,
el sona [ˈɡatʃ] in tut el blòc oriental e [ˈɡat] in chell ocidental; ind el dialet
tisines, la metafonia la pòrta gatj a sonà compagn de *gait > *ghet, [ˈɡɛt]23)
anca in lombard insúbric;
b. se la consonant l’è una -N in síllaba àtona o el ness consonàntic -RN, el
resultad l’è –[ɲ] per tut el bloc oròbic (–[rɛɲ] per -RN che normalment el
sona [rɛn], ma [rnu] in insúbric24), che el passarà a –[jn] (-RNJ el passarà a –
[rɛjn] per el blòc oriental e [rni] o [rna] in chell ocidental) se dòpo gh’è una
paròlla che la vàmbia per consonant, mentre che ind el blòc ínsuber gh’è
nissun cambi, feura che un cuai dialetj locai che i cjapa la nasal palatal o i
xonta diretament una vocal –[i] al final de la paròlla (per esempi, àsenj,
plural de àsen, el sona [ˈaːzɛɲ] in tut el blòc oriental, [ˈaːzɑn] in cuasi tut
chell ocidental – cond una variazzion de la vocal àtona –, ma el se tròva
compàgn de [ˈa:ziɲ] e [ˈa:zɛni] ind l’alt valtolin; anca chì, el dialet tisines el
presenta una forma metafonética che la pòrta àsenj a sonà compagn de
*àisen > *èsen, [ˈɛːzɑn]).

A bon cunt, el plural patal el se marca anca a travers de àlter elementj

ortogràfic, per esempi:

a. cuand che la paròlla la finiss per -L o -LL, per efet de la palatalizazzion d’una
antiga *-LI o *-LLI, la consonant L (o li consonantj LL) normalment la deventa
una -I e la se prononça –[i]. El fenòmen l’è generalizad per li paròlle cond L

23
AIS, sch. 1114.
24
AIS, sch. 239.

pàgina 15/30
 La Lengua Lombarda

fòrta (valadî -LL, comè per esempi la paròlla bèi, plural de bell25) e làbel per
li paròlle cond L sèmpia (-L, per esempi la paròlla pel-pei26). In chell últim
cas chì, se la síllaba final de la paròlla l’è àtona, normalment ind el blòc
insúbric gh’è nissun cambi (per esempi, la paròlla ànxel/ànxol la pluraliza
compagn de ànxei/ànxoi per la pupart dei dialetj, ma la resta invariada ind
l’àrea meneghina, tisinesa e meridional27; in tisines l’è possíbel anca un èsit
de tipo metafonètic, *ènxel, de < *àinxel);
b. se la paròlla la finiss cond una dópia N, -NN, la pluraliza comè -GN e la se
prononça ind la cuasi totalitá dei dialetj compagn d’una [ɲ] (per esempi,
agn, plural de ann, el sona [ˈaɲ] praticament in pertut, feura che ind el
macrodialet milanes, indovè che li se alterna la forma variada e chella
invariàbel28);

3.2.3 El plural invariàbel

Tute li paròlle che li finiss per li altre consonantj miga xa tratade per i àlter du
tipi normalment li g’à un plural invariad, almenn per la pupart dei dialetj. Localment,
l’è possíbel trovà diferenze de tipo vocàlic dovude a la metafonia (per esempi, el plural
de òrb, normalment invariàbel, el presenta una variazzion fonètica ind l’alt varesòt,
che el fa òrb [ˈɔːrp] per el singolar e [ˈoːrp] per el plural; an’mò, el poscjavin el presenta
inveci una variazzion de tipo òrb-eurb). Xa che la variazzion metafonética l’è limitada,
ma a l’istess tenp imprevedíbel, normalment l’è bona creanza miga marcà-la a livell
ortogràfic (el milanes clàssic normalment el marca domà la metafonia generalizada
ind el meneghin, per esempi *dent-dincc, saress a dí dent-dentj segond el modell
ortogràfic chì doperad).

3.2.4 Plurai particolar

Gh’è de fà menzion d’un fenòmen generalizad ind el blòc milanes, valadí el

plural de paròlle che li finiss per una consonant nasal preceduda d’una vocal palatal

25
AIS, sch. 180.
26
AIS, sch. 92.
27
AIS, sch. 804.
28
AIS, sch. 309.

pàgina 16/30
 La Lengua Lombarda

(normalment, donca una -IN e, domà rarament, -EN). In chèi dialetj la s’è desvilupada
una forma peculiar de plural recreada del diminutiv che la cjapa la terminazzion -IT
(per esempi cusin, che normalment el pluraliza in forma invariada, el deventa *cusit29,
derivad del plural de cusinet, valadí cusinetj, passad a *cusinitj, pò a *cusinit e per finí a
*cusit. Compagn de chest, in tisines l’è generalizada la palatalizazzion anca de li -N
finai in síllaba tònica, xa che normalment li sona -[ŋ] e che li passa a vèsser -[j] (per
esempi, can [ˈkaŋ], anca ind la forma *chiegn [ˈceɲ], el pluraliza come *chei [ˈkej], o *chiei
[ˈcej]30).

3.3 El pronòm clític soget

Una de li caraterístiche pussé coriose de li lengue galloitàliche, e donca anca

del lombard, e che se peul trovà anca in misura menor ind la lengua vèneta e ind el
toscan popolar, l’è l’us d’un particolar gramatical che el ven cjamad comunament
pronòm clític soget: comè el dis el nòm, l’è un tipo de pronòm soget che el se xonta a li
forme verbai coniogade (clític), de li cuai el ven sèmper prima, e che el costituiss un
element fondamental ind la strutura gramatical de la frase lombarda, tant
fondamental che, diferenza del pronòm soget, l’è obligatòri (cond l’única ecezzion de
chell che chì l’è scrivud comè a-, che l’è deventad làbel). Vedom còsa l’è e comè che el
fonziona.

Pronòm soget PCS fòrt PCS débol Nòte

Dialetalment l’è possíbel trovà a-
Mì a- -
anca ind li forme e- e i-
Tì te et
Fòrt e dèbol i s’è invertid per evità
Lu el le la confusion cond el pronòm
femenin ‘la’
Lé la al
Dialetalment l’è possíbel trovà a-
Noàlter/Nun (coniog. pers) a- -
anca ind li forme e- e i-. Per en,
Noàlter/Nun (coniog. impers.) en ne
fòrt e dèbol i s’è invertid per evità

29
AIS, sch. 24.
30
AIS, sch. 1097.

pàgina 17/30
 La Lengua Lombarda

la confusion cond el pronòm

ablativ o possessiv ne.
Voàlter a- -
Lor (coniog. pers.) (i)
-
Lor (coniog. impers.) i
Lore (coniog. pers.) li il
Lore (coniog. impers.) (li) (il)

Una frase base lombarda compagna de l’italian Giovanni canta la canzone la

saress donca:

El Joann el canta la canzon.

indovè che la segonda particella el la correspond al pronòm lu (in chell cas chì
al nòm de persona Joann; el prim el l’è l’artícol determinad). Se parafrasom la frase,
donca, e cambio tutj i pronòm personai cond el pronòm soget lu, el resultad el sarà
vergot compagn de:

Lu lu canta la canzon.

De chì podom capí chella che l’è l’evidenta redondanza de chèi pronòm chì.
Tognemeud, la redondanza l’è domà aparenta, perchè el PCS el g’à una fonzion
specífica, che la va anca al de là de l’omission del pronòm soget: el serv a identificà li
diferente persone cuand che l’è doperada la coniogazzion cjamada “impersonal”. Ma
fom un esempi in concret, partendo de la traduzzion in italian.

✓ Io canto: Mì canti || Mì a-canti

✓ Tu canti: Tì te càntet || Tì et càntet
✓ Lui canta: Lu el canta || Lu le canta
✓ Lei canta: Lé la canta
✓ Noi cantiamo: Noàlter cantom || Noàlter a-cantom
✓ Noi si canta: Noàlter en canta || Noàlter ne canta
✓ Voi cantate: Voàlter cantê || Voàlter a-cantê
✓ Essi cantano: Lor cànten || Lor (i) cànten
✓ *Essi canta: Lor i canta
✓ Esse cantano: Lore cànten || Lore (li) cànten
✓ *Esse canta: Lore li canta || Lore il canta

pàgina 18/30
 La Lengua Lombarda

El pronòm clític soget el se peul miga tirà via per la segonda e terza persona
singolar e per tute li forme impersonai. El sarà donca possíbel una forma del tipo El
canta la canzon, cond l’omission del sintagma soget ‘El Joann’, ma miga El Joann canta la
canzon, cond omission del pronòm clític soget ‘el’.

3.3.1 El PCS ind li frasi interrogative

La strutura interrogativa del lombard l’è coriosa perchè la preved un’inversion

dei elementj che i costituiss la frase. Vuna de li prime particelle che li patiss el cambi
de posizzion l’è pròpi el Pronòm clític soget, che el passa de preverbal a posverbal.

Canta-l la canzon, el Joann?

Chesta frase la presenta la strutura típica de la domanda ind la lengua

lombarda, indovè che anca el soget el passa in posizzion final. Una forma alternativa
cond el soget in prima posizzion l’è, de tutj i meudj, possíbel; tutavia, el pronòm clític
soget l’è xamò assé per evità ambiguitá de vària natura e donca de spess el sintagma
soget el borla del tut a menn che el saghi miga important marcà-l xó.

El Joann canta-l la canzon?

Canta-l la canzon?

A livell dialetal, la strutura interrogativa l’è fiss doperada in tut el blòc oriental,
mentre che l’è làbel in chell ocidental31. A Milan, per esempi, l’è fàcil incontrà forme
compagne de:

El Joann el canta la canzon?

El canta la canzon?
El canta la canzon, el Joann?

indovè che se lassa domà a la prosodia el dover de marcà la natura

interrogativa de la frase. Chesta particolaritá la se nòta anca ind l’espression fada t’é
capid?! (correspondenta a l’italiano capito?! o a l’ingles got it?!) milanesa, spècie se
metuda in comparazzion cond la bergamasca é-t capid?! e la bressana gh’é-t capid?! che
inveci li presenta la normal inversion del PCS e del verb. L’istess fenòmen el se

31
AIS, sch. 41, 730 e 1145.

pàgina 19/30
 La Lengua Lombarda

presenta per chèi dialetj setentrionai che i g’à la forma de la coniogazzion in -S, ma
domà a caràter sporàdic, saress a dí in alternanza cond la forma posverbal 32 : al às
capid?!, i diseress ind la vall Poscjav o ind la Vall de Sol.

I pronòm clític soget de la forma interrogativa i è un pò diferentj respet a chèi

de la forma afermativa e i è tutj obligatòri.

Pronòm soget PCS interrogativ Esempi

Mì -i Canti-i la canzon, mì?
Tì -t 33
Cante-t la canzon, tì?
Lu -l 34 Canta-l la canzon, lu?
Lé -la 35
Canta-la la canzon, lé?
Noàlter/Nun (coniog. pers) Cantom-i la canzon, noàlter?
-i
Noàlter/Nun (coniog. impers.) (En) canta-i la canzon, noàlter?
Voàlter -v 36 Cantê-v la canton, voàlter?
Lor (coniog. pers.) - Cànten la canzon, lor?
Lor (coniog. impers.) i Canta-i la canzon, lor?
Lore (coniog. pers.) - Cànten la canzon, lore?
Lore (coniog. impers.) (li) Canta-li la canzon, lore?

4. El lèssic de base

Come lengua romanza, el lèssic de base l’è putòst compagn a chell de li altre
lengue de la medema famija. Per esempi, i nòm de li partj del còrp, issì comè i mes de
l’ann, i dì de la setmana, li stagion, i è tutj tèrmenj che i è facilment comprensíbei per
cualseveul persona la parli una lengua d’orígen latina. In chell capítol chì se darà una
lexuda svelta del lèssic de cheste categorie cuotidiane, cond un paragon cond li altre
lengue romanze.

32
Confronta l’AIS, sch. 363, cond l’AIS sch. 50.
33
AIS, sch. 50 e 821.
34
AIS, sch. 1109 e 1106.
35
AIS, sch. 41.
36
AIS, sch. 69.

pàgina 20/30
 La Lengua Lombarda

4.1 La setmana, i mes e li stagion de l’ann

Una de li categorie de paròlle pussé doperade ind una lingua l’è chella che la
g’à a che vedê cond i dì de la setmana, o cond i mes de l’ann. In chell cas chì el lombard
l’è fiss prevedíbel e el preved una setmana issì formada: lunedì 37 , martedì, mercoldì,
gjovedì o xeubia, vennerdì, sàbet e doménica38; in tut e per tut compagna de li altre lengue
romanze (per esempi, in françes l’è lundi, mardi, mercredi, jeudi, vendredi, samedi e
dimanche; in spagneul lunes, martes, miércoles, jueves, viernes, sábado e domingo; an’mò,
in catalan dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabte e diumenge). Se peul notà
che el modell lombard l’è l’istess del françes e de l’italian, saress a dí el ven de la forma
latina XXX DIES, in comparazion cond el catalan che el forma i nòm a partí del latin DIES
XXX o cond el spagneul che inveci el manten domà la part XXX e l’à mangjad via la
paròlla DIES latina.

An’mò pussé intuitiv l’è el nòm dad a li cuàter stagion: estad, autumn, imvern e
primavera39, praticament precis ai sò cusin italian (estate, autunno, inverno e primavera),
spagneui (verano, otoño, invierno e primavera), françes (été, automne, hivern e printemps)
e catalan (estiu, tardor, hivern e primavera).

Per cuant a che vedê cond i nòm dei mes de l’ann, in xèner el contínov neolatin
el presenta un’unitá lessical an’mò pussé fòrta, xa che li diferenze li’è cuasi e domà de
caràter fonètic. El lombard el cjama i dódes mes de l’ann issì: xenèr40, febrèr11, marz,
avril 41 , max 42 , xugn, luj, agost o avost, setèmber, otóber o otóver, novèmber, dicèmber o
desèmber43.

37
localment, anca lunesdí, intra altre forme: AIS, sch. 329.
38
AIS, sch. 329-335.
39
AIS, sch. 311-314.
40
ind i dialetj milanes, novares e meridional, i sona xenar e febrar: AIS, sch. 316 e 317.
41
ind i dialetj milanes, novares e meridional la sona april: AIS, sch. 319.
42
localment el peul vèsser rendud magj per via de la prononça [ˈmaːdʒo]: AIS, sch. 320.
43
AIS, sch. 316-327.

pàgina 21/30
 La Lengua Lombarda

4.2 I númer

Chì l’è presentad el sistema de númer cardenai de la lengua lombarda, ind una
tabella che la repòrta anca i númer ind li lengue principai neolatine.

I númer cardenai
Lombard 44 Catalan Françes Italian Spagneul Romen
Vun Un, U Un Uno Uno Unu
Du (oc.)
Dos Deux Due Dos Doi
Dô (or.)
Trì Tres Trois Tre Tres Trei
Cuàter Quatre Quatre Quattro Cuatro Patru
Çinc Cinc Cinq Cinque Cinco Cinci
Ses Sis Six Sei Seis Șase
Set Set Sept Sette Siete Șapte
Vòt (oc., or.) Vuit (cat.)
Huit Otto Ocho Opt
Òt (or.) Huit (val.)
Neuv Nou Neuf Nove Nueve Nouă
Des Deu Dix Dieci Diez Zece
Vúndes Onze Onze Undici Once Unsprezece
Dódes Dotze Douze Dodici Doce Doisprezece
Trídes Tretze Treize Tredici Trece Treisprezece
Cuatòrdes Catorze Quatorze Quattordici Catorce Paisprezece
Cuíndes Quinze Quinze Quindici Quince Cincisprezece
Sédes Setze Seize Sedici Dieciséis Șaisprezece
Derset (oc., or.) Desset (cat.)
Dix-sept Diciassette Diecisiete Șaptesprezece
Des·set (or.) Dèsset (val.)
Divuit (cat.)
Desdòt Dix-huit Diciotto Dieciocho Optsprezece
Dihuit (val.)
Dinou (cat.)
Desneuv Dix-neuf Diciannove Diecinueve Nouăsprezece
Dènou (val.)
Vint Vint Vingt Venti Veinte Douăzeci
Vintun Vint-i-un, -u Vingt et un Ventuno Veintiuno Douăzeci și unu
Vintidú (oc.)
Vint-i-dos Vingt-deux Ventidue Veintidós Douăzeci și doi
Vintidô (or.)

44
AIS, sch. 284-304.

pàgina 22/30
 La Lengua Lombarda

Vintitrì Vint-i-tres Vingt-trois Ventitré Veintitrés Douăzeci și trei

Trenta Trenta Trente Trenta Treinta Treizeci
Cuaranta Quaranta Quarante Quaranta Cuarenta Patruzeci
Çincuanta Cinquanta Cinquante Cinquanta Cincuenta Cincizeci
Sessanta Seixanta Soixante Sessanta Sesenta Șaizeci
Soixante-dix
Setanta Setanta Settanta Setenta Șaptezeci
Septante (sviz., belgi)
Quatre-vingt(s)
Votanta (oc.) Vuitanta (cat.)
Huitante (sviz.) Ottanta Ochenta Optzeci
Otanta (or.) Huitanta (val.)
Octante (sviz.)
Quatre-vingt-dix
Novanta Noranta Novanta Noventa Nouăzeci
Nonante (sviz., belgi)
Çent Cent Cent Cento Cien Sută
Milla Mil Mille Mille Mil Mie

El mèrita importanza el sistema de númer ordenai perchè, a diferenza de la

pupart de li lengue romanze, el lombard le l’à desvilupad storicament domà fina al
númer des, anca se gràzzie a l’italian el s’è cjapad el modell latin e cread modernament
el sistema anca per chèi pussé altj. El meud xenuin lombard de tratà i númer ordenai
major de ses l’è doperà el númer cardinal cond la xonta de l’espression “chell/chella
de”. Per esempi per dí chell che modernament l’è la frase «son rivad in dècima
posizzion», l’era us dí «son rivad ind la posizzion chella de des». I númer ordenai i è:

I númer ordenai
Lombard Catalan Françes Italian Spagneul Romen
Prim Primer Premier Primo Primero Primul
Segond Segon Deuxième Segondo Segundo Al doilea
Terz Tercer Troisième Terzo Tercero Al treilea
Cuart Quart Quatrième Quarto Cuarto Al patrulea
Cinquè (cat.)
Cuint Cinqué (val.) Cinquième Quinto Quinto Al cincilea
Quint (colt)
Sisè (cat.)
Sest
Sisé (val.) Sixième Sesto Sexto Al șaselea
Chell de ses
Sext (colt)
Setè (cat.)
Sètim
Seté (val.) Septième Settimo Séptimo Al șaptelea
Chell de set
Sèptim (colt)
pàgina 23/30
 La Lengua Lombarda

Votav (oc., or.) Vuitè (cat.)

Otav (or.) Huité (val.) Huitième Ottavo Octavo Al optulea
Chell de vòt/òt Octau (colt)
Nòn Novè (cat.)
Neuvième Nono Noveno Al nouălea
Chell de neuv Nové (val.)
Desè (cat.)
Dècim 45
Desé (val.) Dixième Decimo Décimo Al zecelea
Chell de des 46
Dècim (colt)
Undécimo,
Chell de vúndes Undicesimo,
Onzè Onzième Decimoprimero, Al unsprezecelea
(Undesésim) Decimoprimo
Décimo primero
Duodécimo,
Chell de dódes Dodicesimo,
Dotzè Douzième Decimosegundo, Al doisprezecelea
(Dodesésim) Decimosecondo
Décimo segundo

4.3 I mèmber de la famija

Anca el lèssic relativ ai mèmber de la famija l’è putòst compagn al rest del
domini latin. In banda ai clàssic e panromanz màder e pàder47 (in italian e spagneul
madre e padre, in catalan mare e pare, in françes mère e père, in portughes mãe e pai, in
romen mamă e tată; coriosament, chesta última paròlla la g’à l’istessa orígen del
lombard tata, sinònim diatòpic de pàder) per referí-s ai genitor (in italian genitori, in
spagneul padres, in catalan pares, en françes géniteur, in romen părinte e in portughes
pais), trovom fradell e sorella48 (compagn dei italian fratello e sorella, dei françes frère
e sœur, e dei romen frate e soră, ma diferentj dei spagneui hermano e hermana, dei
catalan germà e germana, e del portughes irmão e irmã), fieul49 e fieula (visin ai italian
figliolo e figliola, ma cond el significad de figlio e figlia, in françes fils e fille, in catalan fill
e filla, in spagneul hijo e hija, in portughes filho e filha, in romen fiu e fie), ma anca
italianismi comè zio e zia50 (compagn dei spagneui tío e tía o dei portughes tio e tia)

45
AIS, sch. 288: la forma “colta” dècim, issì comè i àlter latinismi, l’è doperada per li frazzion (1/10 = un dècim)
46
AIS, sch. 288.
47
AIS, sch. 8 e 5.
48
AIS, sch. 13 e 14.
49
AIS, sch. 9.
50
AIS, sch. 19 e 20.

pàgina 24/30
 La Lengua Lombarda

che i à sostituid i originai barba e ameda (chest últim tèrmen l’è un lontan parent del
françes tante, che el ven de la forma medieval ante, a sò vòlta del latin amita) o comè
nònno e nònna51, modelladj su l’italian e che i à sostituid tant i vecj av e ava, visin al
rest del domini neolatin (in catalan avi e àvia, in spagneul abuelo e abuela, in françes
aïeul e aïeule, in portughes avô e avó; però in romen bunic e bunică), cuant pagrand e
magranda, visin al françes grand-père e grand-mère, comun ind li àree del lombard nòrd-
ocidental e setentrional.

In xonta, trovom paròlle per referí-s a parentj pussé lontan, o cjapadj, comè
cusin e cusina52 (in françes cousin e cousine, in italian cugino e cugina, in catalan cusí e
cusina, in romen văr e vară, in spagneul e portughes primo e prima) e i sinònim xerman
e xermana, ma anca paròlle comè seuser e seusera 53 (el pàder e la màder del tò
còniuge, in italian suocero e suocera, in spagneul suegro e suegra, in catalan sogre e sogra,
in romen socru e soacră, ma in françes beau-père e belle-mère) che li va a rempiazzà i
pussé clàssic messer e madònna, xènner e el sò femenin neura54 (el e la còniuge del tò
fieul o de la tò fieula, in italian genero e nuora, in spagneul yerno e nuera, in catalan
gendre e nora, in portughes genro e nora, in romen ginere e noră, ma in françes gendre e
bru), che però la se peul trovà cjamada anca come sposa, e cugnad e cugnada55 (saress
a dí el fradell e la sorella del tò còniuge, leteralment dei cognates – per doperà un
tèrmen tènnic linguístic che l’índica dò paròlle in dò lengue diferente che li g’à
l’istessa orígen etimològica – dei italian cognato e cognata, dei catalan cunyat e cunyada,
dei spagneui cuñado e cuñada, dei portughes cunhado e cunhada e dei romen cumnat e
cumnată, ma miga dei françes beau-frère e belle-sœur).

5. Koiné e standardizazzion

Atualment el lombard el manca d’un element fondamental per la sò

promozzion e la sò salvaguàrdia: un sistema ortogràfic comun e popolarment acetad,

51
AIS, sch. 16 e 17.
52
AIS, sch. 24 e 25.
53
AIS, sch. 31 e 32.
54
AIS, sch. 33 e 34.
55
AIS, sch. 27 e 29.

pàgina 25/30
 La Lengua Lombarda

un sistema che el permeti de scrive-l segond un modell general e stàndard, che el

peudi anca fonzionà comè modell de referiment e de prestigi; el manca d’una koiné
linguística, insoma. Ma la situazzion l’è miga sèmper stada issì.

5.1 La Koiné lombardo-vèneta

Fina al sècol XV, in tut el nòrd Itàlia el s’era desvilupad un modell linguístic,
miga domà ortogràfic, ma anca gramatical, che incœu el ven cjamad Koiné padana,
Koiné lombardo-vèneta o, infinamai, Lombard medieval, saress a dí un idiòma de base
lombarda che el fonzionava come lengua tecj de referiment tant per el lombard, che a
chell’època l’era l’idiòma majoritari e pussé important de la Pianura Padana, cuant
per tutj i idiòma parladj de sora de la línia Massa-Senigàllia56. La koiné padana, però,
l’era una convergenza de parlade spontànie “elevade” a un livell pussé alt e miga un
modell struturad e fad a pòsta per vê-g el reul de lengua tecj. Comè el ne regòrda el
Tagliavini, la koiné padana l’era la varietá doperada anca dei grandj poeta d’un tenp,
compagn del Bonvesin de la Riva57. Cuand, però, ind el sècol XV el toscan de Dante l’à
cominçad a sostituí la koiné lombardo-vèneta, anca a livell local s’è cominçad a
desvilupà forme ortogràfiche pussé a preuv de li parlade locai.

5.2 L’Ortografia milanesa clàssica e i sistema orientai

Xamò ind el sècol XVII, ind la zòna de influenza milanesa gh’iva vambiad a vê-
g importanza un modell ortogràfic che, de lí a pòc, el saress stad cognossud come
Grafia clàssica milanesa. De sigur vun dei esempi pussé virtuos de ortografie
pandialetai, l’Ortografia clàssica la cjapava dènter i elementj ortogràfic de la
tradizzion, ma cond un’òtica orientada ai modèi galloromanz. La fava us de li vocai EU
e U per i son “torbadj” /øː/ e /yː/, ma gràzzie a un mecanismo important e ben
struturad de consonantj dópie, la permetiva anca de marcà xó la longhezza vocàlica.
Intorn al modell milanes li xirava anca li varietá del grop ocidental, che li’iva cjapad
l’Ortografia clàssica e li l’iva adatada a li esigenze dei vari dialetj locai, pur sèmper
mantegnendo l’aspet e l’afinitá cond el grop galloromanz e donca cond la strutura
etimològica de li paròlle. Chest sistema el prevediva forme compagne de: luna, foeug

56
Mussafia, A., Monumenti antichi di dialetti italiani, Vienna, 1864, p. 229.
57
Tagliavini, C., Le origini delle lingue neolatine, §85.

pàgina 26/30
 La Lengua Lombarda

(per feug), fumm (per fum), sgent (per xent), scena (per çena), s’cett (per scjet). Incœu,
l’Ortografia milanesa clàssica la gòd an’mò de un fòrt prestigi e l’è el modell de
referiment anca per chelle propòste (comè la NOX doperada in chella guida chì) che li
veul vèsser moderne e struturade per cjapà dènter tutj i dialetj de la lengua.

Ind l’istess moment, ind la Lombardia oriental la s’era desvilupada l’Ortografia

clàssica oriental, doperada xamò ind el sècol XVI de poeta compagn del Galeazz dei
Orz. Chesta ortografia l’era visina a chella milanesa, ma la presentava forme pussé
“latinexante” e che i à fad si che, xamò un pèr de sècoi despeu, la vegness sostituída
cond un par de modèi de “neuva generazzion”. Intorn al sècol XVIII li’era dre a
desvilupà-s forme ortogràfiche fiss diferente de la nòrma clàssica, perchè la diferenta
pertegnenza política e el diferent pòlo coltural (la França per l’Insúbria, la República
de Venèzzia prima e l’Àustria dòpo per l’Oròbia) i iva portad a adatà la lengua scrivuda
segond forme pussé a rent a la prononça e, soratut, al contest germànic de l’Euròpa
oriental.

Vuna de li forme stòriche pussé consolidade del modell ortogràfic oriental l’è
chella che incœu la se cognoss comè Ortografia del Ducad (Ortograféa del Dücat),
desvilupada ind la metá del sècol XIX e considerada vun dei genitor de li moderne
ortografie unificade del bressan e del bergamasc. Chella nòrma la prevediva forme
compagne de: lüna (per luna), fög (per feug), föm (per fum), zét (per xent), sena (per çena)
e s-cèt (per scjet). Incœu, l’influenza del Ducad l’è an’mò fòrta, anca e soratut per la
visinanza ortogràfica cond l’italian (la Ö e la Ü li’è percepide comè “variazzion” de li
normai lètere O e U inveci che comè lètere “a sé” come li g’averess de vèsser). I sistema
de scritura modernj de l’àmbit oriental i preved anca l’us fonètic de S e Z per marcà la
realizazzion diferenta del fonema /s/ e /z/ issì che, inveci de la cóbia mínima casa-
cassa, g’om caza-casa.

5.3 Li Nòrme Ortogràfiche de Xonta (NOX)

Cond el nòm de Nòrme Ortogràfiche de Xonta (primament cognossude comè

Nòrme Ortogràfiche de Zonta, NOZ, fina al 2023, e an’mò prima comè Lombard Restruiturad
Stàndard, LoReS, fina al 2020) se fa referiment a un proget idead de mi, el Michael
Dallera, a partí del 2015 e rivad fina a incœu a travers de diferentj tentativ e nòm, de
propòsta normativa ortogràfica e gramatical per la lengua lombarda. La forma atual

pàgina 27/30
 La Lengua Lombarda

de li Nòrme l’è chella che se peul vèder e lèxer in chest proget e l’è un modell basad in
bona part in su la tradizzion pre-setçentesca, valadí l’Ortografia milanesa clàssica e
l’Ortografia clàssica orientala, ma cond un eucj special invers ai modèi modernj de
revitalizazzion linguística de la lengua forlana (del cual el cjapa i dígraf CJ, DJ, GJ, NJ e
TJ) e de l’ocitan (del cual el cjapa la marcadura costanta, anca in posizzion tònica, de
la Ò deverta o de la È deverta in síllaba líbera).

Li Nòrme NOX li preved un alfabet formad de 26 lètere:

ABCÇDEÈFGHIJLMNOÒŒPRSTUVXZ

a li cuai se xonta la vocal À, cond acent grèv, ind li síllabe tòniche

preparossítone o finai; li vocai cond acent agud, Á, É, Í, Ó e Ú, sèmper ind li posizzion
preparossítone o finai; li vocai cond acent circonfless, Ê e Ô come variazzion longa in
posizzion final de E e O (É e Ó li índica la version longa final de È e Ò); e la vocal cond
dièresi Ü. Dessorapù, gh’è i dígraf CJ, DJ, GJ, NJ, TJ, ólter a CH e GH, e ŒU come variazzion
de EU, forma canònica de representà la vocal Œ despeu d’una consonant C o G.

Particolaritá de li Nòrme NOX li’è:

1. l’us de Ç e X per el desvilup dolç de la C e de la G protoromanze dennanç d’una

vocal anterior (per esempi, de */ˈkɛr.β-u/ se g’à çerv, de */ˈɡɛ.ne.r-u/ se g’à
xènner);
2. l’us de la J per el desvilup del protoromanz (L)LI seguid d’una vocal (per esempi,
de */ˈɸɔ.li‑a/ se g’à fòja o feuja, de */ɸaˈmi.li-a/ se g’à famija, etc.);
3. l’us del dígraf EU o de la sò variant ŒU per el son /øː/, inveci del milanes clàssic
OEU o de l’oriental comun Ö (per esempi, feug, scœula, meuver, neuv, etc.);

4. l’us de la È acentada comè lètera a sè, anca in posizzion piana, ma domà in

síllaba deverta (per esempi, mèl, spèd, pièv, etc.);
5. l’us de Ò acentada comè lètera a sè, anca in posizzion piana (per esempi, pòrta,
pò, còsa, pòdet, etc.);
6. l’us de li consonantj dópie per marcà l’avertura de la síllaba e la longhezza
vocàlica (per esempi, car /ˈkaːr/ e carr /ˈkar/, tos /ˈtoːs/ e toss /ˈtos/, mèza
/ˈmɛːdza/ e longhezza /loŋˈɡɛtsa/, etc.);

pàgina 28/30
 La Lengua Lombarda

7. el mantegniment de li consonant desonorizade in posizzion final (per esempi,

de */ˈnɔ.v-u/ se g’à neuv [ˈnøːf], de */ˈla.k-u/ se g’à lag [ˈlaːk], de */komˈpra.t-
u/ se g’à crompad [krumˈpaː(t)], etc.);
8. i dígraf CJ e GJ per li africade postalveolar (per esempi, gjaç /ˈdʒaʃ/, cjesa
/ˈtʃeːza/ o gjesa /ˈdʒeːza/, scjet /ˈstʃɛt/, nòcj /ˈnɔtʃ/, etc.);
9. la i longa per indicà el plural palatal (per esempi, gat /ˈɡat/ – gatj /ˈɡatʃ/, àsen
/ˈaːzen/ – àsenj /ˈaːzeɲ/, did /ˈdiːd/ – didj /ˈdiːdʒ/, etc.).

6. Considerazzion generai

Cuand che se parla de lengua lombarda, se parla d’un sistema linguístic, un

cluster, che el desmet mai de crèsser e cambià e che el presenta similitúdenj cond li
lengue del visinad e a l’istess tenp una variazzion interna important. Varietá del grop
galloitàlic, el lombard el gòd d’una leteratura de pussé de setçent agn e che la classífica
chell idiòma chì come vun dei pussé parladj e importantj de la penísola itàlica.

Se l’è vera che el númer dei parlantj l’è sèmper pussé in diminuzzion, l’è anca
vera che chella del lombard l’è una stòria che la mèrita de vèsser cuntada. Li
caraterístiche gramaticai, fonétiche e lessicai del lombard li fa sì che l’idiòma del
Lissànder Manzon, Alessandro Manzoni per i gjargjanes58, el saghi pien de fàssen e de
coriositá de descovrí. E l’obietiv de chell proget chì l’è pròpi chell de dà, a chichelsia
che le’l lèx, un’infarinada general in su la stòria e i elementj che i carateriza chesta
lengua, per podê formà ind la sò ment miga domà la coriositá invers a lé, ma un
general interess invers al mond de la linguística minoritària italiana.

58
tèrmen dialetal milanes per indicâ vun che el parla miga lombard come lengua màder.

pàgina 29/30
 La Lengua Lombarda

7. Índes

1. Còsa è-la la lengua lombarda? .............................................................1

1.1 Desvilup territorial e demogràfic ........................................................2
1.2 Division dialetal .....................................................................................3
2. L’inventari fonològic .............................................................................5
2.1 Li consonantj..........................................................................................5
2.2 Li vocai tòniche ......................................................................................6
2.3 Li vocai àtone .........................................................................................9
3. Elementj de morfologia e gramàtica .................................................10
3.1 La strutura morfològica ......................................................................10
3.2 El plural ................................................................................................12
3.2.1 El plural vocàlic ...................................................................................14
3.2.2 El plural palatal ...................................................................................14
3.2.3 El plural invariàbel ..............................................................................16
3.2.4 Plurai particolar ..................................................................................16
3.3 El pronòm clític soget .........................................................................17
3.3.1 El PCS ind li frasi interrogative ..........................................................19
4. El lèssic de base....................................................................................20
4.1 La setmana, i mes e li stagion de l’ann..............................................21
4.2 I númer .................................................................................................22
4.3 I mèmber de la famija .........................................................................24
5. Koiné e standardizazzion ....................................................................25
5.1 La Koiné lombardo-vèneta .................................................................26
5.2 L’Ortografia milanesa clàssica e i sistema orientai ..........................26
5.3 Li Nòrme Ortogràfiche de Xonta (NOX) ............................................27
6. Considerazzion generai ......................................................................29
7. Índes......................................................................................................30

pàgina 30/30