Llengua i literatura catalanes 2n batx.

- IES Berenguer d’Anoia – 2020- 2021

Unitat 4. La variació lingüística

a) Llengua, variació i parla

Termes entre els quals convé distingir.

• Llenguatge: capacitat humana que ens permet estructurar el pensament i, en
conseqüència, comunicar-nos.
• Llengua: forma de llenguatge; codi o sistema de signes lingüístics que, perfectament
estructurat, fa possible la comunicació amb els membres de la comunitat lingüística.
• Parla: manifestació de la llengua en l'ús individual que un parlant en fa en un moment
determinat; concreció o materialització de la llengua en cada individu.
• Variació lingüística: fenomen propi de qualsevol llengua pel qual és diferent segons
l'època, el lloc, el grup social o la situació comunicativa en què es manifesta.

b) Tipus de variació lingüística

Per classificar la variació lingüística, cal tenir en compte dos criteris fonamentals: les
variacions associades als parlants i les variacions relatives a la situació lingüística en què
es produeix la comunicació. De la convergència de factors com l'etapa de la història en què
un individu utilitza una llengua, el territori concret en què hagi nascut, el grup social a què
pertanyi o cada situació comunicativa en què s'expressi sorgeix el concepte d'idiolecte, és
a dir, conjunt dels usos d'una llengua propi d'un parlant.

c) Variació lingüística segons els parlants

- Variació històrica o diacrònica

Des de la gestació del català -com de la resta de llengües romàniques- entre els segles VII i
VIII, el català ha evolucionat prou com perquè puguem parlar de cinc etapes.
• Català preliterari (segles VII-XIII). El català dels primers segles només ens ha
arribat inserit en textos escrits en llatí

1
 Llengua i literatura catalanes 2n batx. - IES Berenguer d’Anoia – 2020- 2021

• Català medieval (segles XIII-XV). El català esdevé llengua literària i funcional, per la
qual cosa podem parlar ja de llengua perfectament formada.
• Català de l’edat moderna(segles XVI-XIX). Apareixen els primers castellanismes en
el català. La creixent desconnexió política entre els diversos territoris del domini
afavoreixen la diferenciació dialectal i l'anarquia ortogràfica.
• Català de la Renaixença (segle XIX i primer quart del XX). La Renaixença significa
l'intent de recuperació de la llengua catalana per als àmbits cultes, amb la qual cosa
es posa en marxa la voluntat de crear una normativa que permeti erradicar l'anarquia
ortogràfica. Durant la segona meitat del segle XIX, es genera una polèmica
substancial entre els partidaris del català acadèmic, model basat en la llengua
literària medieval, i els partidaris del "català que ara es parla", que defensaven que
la llengua normativa reflectís la llengua parlada en aquell moment. Les temptatives
de normativització de la llengua culminen els primers anys del segle XX amb la
reforma lingüística promoguda des de les pàgines de la revista L'Avenç per un grup
de joves entusiastes encapçalat per Pompeu Fabra.
• Català contemporani. La reforma fabriana culmina amb la creació de l'IEC el 1907 i
l'aprovació de la normativa, que es concreta en el Diccionari ortogràfic (1917),
la Gramàtica catalana (1918) i el Diccionari general de la llengua (1932).

La història de la llengua permet analitzar-ne l'estat en un moment determinat i observar-ne

els canvis i les substitucions lèxiques que s'hi han anat produint al llarg del temps. També
permet documentar els arcaismes que han caigut en desús.

- Variació social o diastràtica

La variació social reflecteix els usos de la llengua dels diferents grups socials que integren
la comunitat lingüística. Per referir-nos a aquesta variació, utilitzem el concepte de dialecte
social. Tot i que costa d'establir les relacions existents entre la llengua i els grups o classes
socials, sembla força evident que la parla de les persones té alguna que altra cosa a veure
amb dos factors: la posició social i el nivell d'educació. Així les coses, la utilització d'un
determinat dialecte social permet l'individu identificar-se amb un grup social o, si més no,
desvincular-se'n: grups polítics, bandes urbanes, classes socials... En els casos de l'anglès
o de l'alemany, per exemple, és molt fàcil apreciar aquest fenomen. No és el cas del català
per dos motius: d'una banda, perquè no és possible establir una relació clara i sistemàtica
entre la vinculació social dels parlants i la seva competència lingüística, i, de l'altra, perquè
la presència del castellà -o del francès i de l'italià en els casos de la Catalunya Nord i de
l'Alguer- ha modificat substancialment el panorama sociolingüístic del domini lingüístic.

De tota manera, per estudiar la variació social en la llengua catalana es tenen en compte
aspectes com ara l'edat, el sexe, l'estatus social, la professió, el nivell d'educació i el
nivell d'interferència d'una segona llengua (castellà, francès o italià).

2
 Llengua i literatura catalanes 2n batx. - IES Berenguer d’Anoia – 2020- 2021

Un altre concepte que té relació directa amb la variació social és l'argot. Sovint, l'exercici
d'una professió o la vinculació a un grup social concret implica l'adopció d'un
determinat codi que s'utilitza, en principi, amb finalitat críptica i que serveix per identificar els
membres del grup. Els estudiants (mates, campana, catejar, cates, telecos...), els metges
(fonendo, placa, resso, ortopanto...), els advocats, l'àmbit esportiu (bimba, misto, ciri...), les
noves generacions o els sectors més marginats socialment (talego, trena, peluco, bòfia,
dinyar-la, pispar...), per exemple, tenen el seu argot que permet identificar-ne els membres.

- Variació geogràfica: els dialectes

Els parlars catalans, dialectes o varietats geogràfiques del català, s'agrupen en dos
grans blocs dialectals: el català oriental i el català occidental. Ara bé, aquests dos grans
blocs són constituïts per sis dialectes: rossellonès, català central, balear, alguerès, nord-
occidental i valencià. Al seu torn, cada dialecte comprèn diferents subdialectes i parlars.

DIALECTES O VARIETATS GEOGRÀFIQUES DEL CATALÀ

Bloc occidental Bloc oriental

Dialectes Subdialectes Dialectes Subdialectes i parlars

rossellonès (o català
capcinès
septentrional)

pallarès septentrional de
nord- transició
ribagorçà
occidental barceloní
tortosí central
tarragoní
xipella (parlar)
salat (parlar)

mallorquí
septentrional balear menorquí
valencià apitxat eivissenc
meridional
alguerès ---

A banda del geogràfic, existeix també un segon criteri per classificar els dialectes ja que
podem distingir entre dialectes constitutius i dialectes consecutius. Els dialectes
constitutius són els que neixen en el mateix moment en què neix la llengua catalana.
Els dialectes consecutius, en canvi, són el resultat del transplantament del català des dels
territoris originaris a altres àrees com a conseqüència dels repoblaments de les Illes Balears
i del País Valencià al segle XIII l'expansió per la Mediterrània (segle XIV).

3
 Llengua i literatura catalanes 2n batx. - IES Berenguer d’Anoia – 2020- 2021

Dialectes constitutius Dialectes consecutius

rossellonès balear
central valencià
nord-occidental alguerès

d) Variació segons la situació comunicativa: variació estilística o registres lingüístics

Les varietats funcionals o registres lingüístics tenen a veure amb la modalitat que
presenta una llengua en cada situació comunicativa concreta, i és que cada context
comunicatiu requereix un determinat ús lingüístic que no té a veure amb la correcció o la
incorrecció, sinó amb la capacitat adaptativa de cada parlant a la situació concreta.

REGISTRES LINGÜÍSTICS O VARIETATS ESTILÍSTIQUES/FUNCIONALS

Registres informals o no formals Registres formals

científic i tècnic
col·loquial
literari
familiar
publicitari
vulgar
jurídic i administratiu

d.1. Factors que determinen els registres

Hi ha quatre factors que determinen quin registre cal utilitzar en cada context comunicatiu:
el tema, el canal de comunicació, la intencionalitat i el grau de formalitat.

• El tema a què fa referència el missatge condiciona el lèxic que s'hi utilitzarà.

Normalment, fem servir un lèxic més corrent quan ens referim a temes generals,
mentre que recorrem a un vocabulari més precís (cultismes, tecnicismes...) quan el
tema del nostre missatge és més concret o específic. El que per a nosaltres és un
simple mal de cap, per a un metge és una cefalea, per exemple.

• El canal també condiciona l'elecció del registre, i és que no és el mateix expressar-

se oralment que fer-ho per escrit. La llengua oral acostuma a ser més espontània, i
es veu reforçada per estratègies comunicatives com la gestualitat o l'entonació.
El canal escrit, en canvi, ofereix més possibilitats d'elaboració i de precisió. Però els
nous canals que han creat les noves tecnologies (les xarxes, els correus electrònics,
els whatsapps...) han aproximat al canal escrit les estratègies de l'oralitat.

4
 Llengua i literatura catalanes 2n batx. - IES Berenguer d’Anoia – 2020- 2021

• La intencionalitat o propòsit comunicatius, ja que no és el mateix que un parlant

pretengui informar, convèncer, descriure, argumentar o qüestionar.

• El nivell de formalitat depèn del grau de relació entre els interlocutors, factor que
incideix significativament en la tria del registre: no parlem de la mateixa manera amb
un amic que amb un desconegut, i no ens adreçarem amb el mateix tractament a un
company que a un conseller del Govern. Per això disposam d'un ampli repertori
de fórmules de tractament, des del tu, més informal, al vostè o al vós, més formals.

d.2. Els registres informals

- Registre col·loquial
És el més freqüent, per tant, el tema acostuma a ser general i a anar lligat fets i qüestions
de la vida ordinària. El canal acostuma a ser oral. Característiques: escassa elaboració
sintàctica; ús de mots genèrics i de significat difús: fotre, d'allò...; ús d'onomatopeies, frases
fetes, ironia, exageracions i eufemismes i incorreccions fonètiques (coranta, sixanta, preda,
pradí) i morfològiques (sapiguer, volguer, llapissos) i ús col·loquial dels pronoms febles (lis).

- Registre familiar
Comparteixen les característiques amb el registre col·loquial, però en difereixen en el
camp lèxic. El registre familiar, per exemple, recorre sovint a formes pròpies del llenguatge
infantil per fer referència a determinades funcions fisiològiques, parts del cos o parentius,

- Registre vulgar
El registre vulgar s'identifica amb l'abundància de flastomies (vatua, cagon..), referències
als òrgans sexuals o la transgressió de valors religiosos. Tot i ser absolutament viu en la
llengua, les convencions socials imposen fortes restriccions al seu ús.

d.3. Els registres formals

- Registre científic i tècnic

Sol anar associat a la divulgació escrita i té un propòsit objectiu (absència de verbs en 1a
i 2a persones). Usa una terminologia i un lèxic específics de cada camp
d'investigació: neologismes, cultismes, sigles, citacions, etc. Concreció i claredat: s'evita
l'ambigüitat per donar el mínim lloc possible a les interpretacions i usa una sintaxi senzilla.

- Registre literari
Té una voluntat estètica i propòsit subjectiu. Es recorre al màxim a les possibilitats
expressives de la llengua: jocs de paraules, figures retòriques, arcaismes...per tal de
potenciar-ne la creativitat.

5
 Llengua i literatura catalanes 2n batx. - IES Berenguer d’Anoia – 2020- 2021

- Registre publicitari
Té la voluntat d'influir i persuadir els potencials clients, usuaris, votants...per això usa
recursos -no només retòrics- com la interpel·lació directa, l'eslògan, el joc de paraules, la
ironia, l'ambigüitat calculada i la imatge gràfica.

- Registre jurídic i administratiu

Registre associat a l'administració i als tribunals de justícia, que genera documents com
les lleis, els decrets, les circulars, els edictes, les interlocutòries o les sentències. És un
registre que tradicionalment ha estat caracteritzat per una sintaxi enrevessada i una retòrica
arcaïtzant, avui s’ha substituït per un llenguatge acurat i entenedor.

e) La llengua o varietat estàndard

És la varietat que procura situar-se per damunt de la diversitat lingüística descrita fins aquí i
per sobre dels dialectes. Efectivament, l'estàndard és una varietat artificial, comuna i
supradialectal (intenta neutralitzar les diferències dialectals existents entre els parlants) que
proporciona els models adequats per a les comunicacions formals (satisfà, per tant, les
necessitats comunicatives de la societat moderna). Per tant, s’ha d’usar als mitjans de
comunicació (premsa, ràdio i televisió), a l’administració i a l'ensenyament.

La llengua catalana no té un únic estàndard monocèntric, sinó que té un estàndard

policèntric, és a dir, té diversos subestàndards: central, valencià i insular o balear. Això
es constata, per exemple en la morfologia verbal: t’estimo / t’estime / t’estim, totes les tres
formes són correctes i normatives.

L’estàndard escrit està admès i té com a base la normativa ortogràfica establerta

per Pompeu Fabra i regulada per l'Institut d'Estudis Catalans i, per tant, les característiques
gramaticals i ortogràfiques del català central, tot i que també accepta determinats trets de
la resta de varietats geogràfiques establerts per F.de B. Moll a les Illes Balears i M. Sanchis
Guarner al País Valencià

En canvi hi ha més dificultats per establir l’estàndard oral, ja que no hi ha gaires mitjans de
comunicació en català que el puguin donar a conèixer (ràdio, televisió, cinema, etc.). Fins al
s. XIX la variant estàndard era l’equivalent a la llengua literària, ja que era la que tenia prestigi
i no hi havia mitjans d comunicació de masses orals.

f) El domini lingüístic

El domini lingüístic és el conjunt de territoris en què avui dia es parla la llengua catalana
i es troba dividit entre quatre estats europeus: Espanya, França, Itàlia i Andorra.

6
 Llengua i literatura catalanes 2n batx. - IES Berenguer d’Anoia – 2020- 2021

Espanya

• Principat de Catalunya, llevat de la Vall d'Aran (territori en què, tot i que el català
també hi és oficial, es parla l'aranès, un dialecte de l'occità.
• La Comunitat Valenciana, menys a les comarques més occidentals, on es parla
exclusivament castellà per raons històriques.
• El Carxe, petita regió de la Comunitat de Múrcia.
• Les Illes Balears (Mallorca i Menorca) i Pitiüses (Eivissa i Formentera).
• La Franja de Ponent, territori allargassat de poca amplada que recorre els límits
entre Catalunya i l'Aragó de nord a sud, des dels Pirineus fins la província de Castelló.

França
• La Catalunya Nord, territori originàriament català que, per motius històrics, forma part
de França des del Tractat dels Pirineus (1659).

Itàlia
• L'Alguer, municipi del nord-oest de l'illa de Sardenya.

Andorra
• Únic Estat en què el català és única llengua oficial a tot el territori.