TEMA 5.

LES VARIETATS DIATÒPIQUES.

CARACTERITZACIÓ DE LES VARIETATS
DIALECTALS
 Tema 5. Les varietats diatòpiques. Caracterització de les varietats dialectals.

TEMA 5

LES VARIETATS DIATÒPIQUES. CARACTERITZACIÓ DE LES

VARIETATS DIALECTALS

ESQUEMA

1.LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA

1.1.La variació lingüística.
1.2.Proposta metodològica i de nomenclatura.
1.3.Les varietats diatòpiques.

2.ASPECTES METODOLÒGICS. BLOCS, DIALECTES, SUBDIALECTES, I

PARLARS
2.1.Introducció.
2.2.Divisió dialectal segons Veny.
2.3.Divisió dialectal segons Invitació a la llengua catalana.
2.4.Diferències fonamentals entre ambdues classificacions.
2.5.Proposta de classificació pròpia.

3. DOMINI LINGÜÍSTIC I BLOCS

3.1.Domini lingüístic i blocs
3.2.Els blocs. Divisió geogràfica
3.3. Caracterització dels blocs

4. DIALECTES, SUBDIALECTES I PARLARS

4.1.Introducció
4.2.El rossellonés
4.2.1.El subdialecte capcinés
4.3.El català central
4.3.1.El subdialecte septentrional de transició
4.3.2.El parlar salat
4.3.3.El parlar xipella
4.3.4.El parlar barceloní
4.3.5.El subdialecte tarragoní
4.4.El balear
4.4.1.El subdialecte mallorquí
4.4.2.El subdialecte menorquí
4.4.3.El subdialecte eivissenc
4.5.L’Alguerés
4.6.El nord-occidental
4.6.1.El subdialecte pallarès
4.6.2.El subdialecte ribagorçà
4.6.3.El parlar tortosí
4.7.El valencià
4.7.1.El subdialecte septentrional
4.7.2.El subdialecte apitxat
4.7.3.El subdialecte meridional
4.7.3.1.El parlar mallorquí
4.7.3.2.El parlar alacantí
2
 Tema 5. Les varietats diatòpiques. Caracterització de les varietats dialectals.

1. LA VARIACIÓ LINGÜÍSTICA
1.1. INTRODUCCIÓ

Tot i que és antiga la distinció entre llengua i parla, la Lingüística tradicional ha

tendit a aplicar un reduccionisme dràstic, i en els seus estudis ha tingut en compte,
bàsicament, la llengua, deixant de banda els elements de variació propis de la parla.
Tanmateix, el fet de la variabilitat lingüística és inqüestionable, i l'interés en l'estudi
d'aquesta és cada dia major.
Amb el naixement i evolució de disciplines afins a la Lingüística sensu stricto
(Sociolingüística i Dialectologia, principalment), s'ha insistit en la viabilitat d'una
classificació de la variació lingüística, variació que no es tenia en compte per
considerar-la difícil de sistematitzar.
Per definir la variació lingüística, potser ens puga ser útil la formulació del
lingüista rus Kolmogorov, qui planteja que la capacitat informativa d'un text (H) es
compon de dues magnituds: el contingut significatiu del text (h1) i la flexibilitat del
llenguatge emprat per a expressar un mateix contingut significatiu (h2). Dit d'una altra
manera: qualsevol enunciat pot ser dit de més d'una forma. Per tant, tot enunciat portarà
explícita una informació denotativa (la informació de l'enunciat) i, alhora, implícitament
ens aportarà una informació denotativa, que ens vindrà donada per la tria d'elements feta
a l'hora de formular l'enunciat.

H = h1 + h2
Informació Informació Informació
denotativa connotativa

1.2.. PROPOSTA METODOLÒGICA I DE NOMENCLATURA

Com ha quedat palés, el concepte de variació lingüística està íntimament lligat al

de context. Els factors geogràfics, històrics, socials i funcionals seran els que faran que
un individu trie uns elements i no uns altres a l'hora de formular una enunciació.
Per a sistematitzar tot el que està relacionat amb la variació lingüística, trobem
dificultats que tenen a veure amb les divergent propostes metodològiques i de
nomenclatura que han presentat diversos lingüistes. És per això que sembla convenient,
abans de començar, establir uns conceptes bàsic.
Com ja hem dit, qualsevol unitat significativa es pot enunciar de diverses
formes. Cadascuna de les formes de dir una mateixa cosa rep el nom de variant. Així,
per exemple, la unitat significativa possessiu, singular, segona persona, un posseïdor,
femení tindrà les variants teva/teua/ta (si es parla de tu) i seva/seua/sa (si hom parla de
vosté). Les variants però no són una tria conscient i aïllada de cadascun dels parlants: un
parlant que trie la variant teua, difícilment triarà, en una altra unitat significativa, les
variants noi o nin enfront de la variant xiquet. Per tant, la tria d'una variant determinada
implicarà també la tria inconscient d'altres variants.
El conjunt de variants que solen triar-se en bloc conformaran el que coneixem
amb el nom de varietat. Entendrem doncs per varietat el conjunt de variants que
presenten una distribució similar.
El conjunt de variants que confegeixen les varietats, segons Coseriu, són
determinades per dos tipus de factors: factors socials i factors funcionals.

3
 Tema 5. Les varietats diatòpiques. Caracterització de les varietats dialectals.

Quan parlem de factors socials, fem referència a una sèrie de condicionaments

que es vinculen a grups de persones usuàries de la llengua. Estan, per tant, lligats a
grups humans. Aquests condicionaments poden ser de caire geogràfic, temporal o de
classe. Totes elles, en conjunt, rebran el nom de varietats socials o repertoris, i,
depenent del caire, rebran el nom de, respectivament, varietats diatòpiques,
diacròniques i diastràtiques.
Al costat de les varietats socials, tenim les varietats funcionals o registres.
Aquestes varietats les podríem definir com el resultat de la variació del llenguatge en
funció de la situació d'ús o context situacional.

ESQUEMA
VARIETATS FACTORS
geogràfic
SOCIALS temporal
social
VARIACIÓ LINGÜÍSTICA tema
FUNCIONALS canal
intenció
grau de formalitat

1.3. LES VARIETATS DIATÒPIQUES

De totes les varietats que hem vist, la que ens ocupa en el present estudi és la de
caire diatòpic. Podríem definir les varietats diatòpiques d'una llengua com les diverses
formes de parlar-la arreu del domini lingüístic.
Fins ara hem vist uns exemples en què la tria de variants afectava el lèxic. Hem
de dir però, que quan parlem de variació diatòpica, veurem que les variants seran també
de caire fonètic, morfològic, i fins i tot sintàctic. Vist aïlladament, pot semblar que la
distribució de les variants lèxiques, fonètiques, morfològiques i sintàctiques per factors
geogràfics és fàcilment sistematitzable, i, per tant, l'establiment d'unes varietats
diatòpiques i la seua distribució no presentarà massa problemes. En canvi, en la
pràctica, trobem que el gran nombre de variants existents, i la irregular distribució
geogràfica que presenten, dificulta la tasca molt. És per això que els dialectòlegs han
d'establir quines variants són realment significatives quantitativa i qualitativament a
l'hora d'establir els consegüents dialectes, subdialectes i parlars.
Per poder fer això, el primer que han de fer és establir les isoglosses. Entenem
per isoglossa una línia imaginària que assenyala el límit entre la presència i l’absència
d’un tret lingüístic determinat i que pot contribuir a delimitar dues àrees dialectals. El
pas posterior serà establir quines isoglosses són suficientment importants per diferenciar
unes varietats d’altres. En els següents apartats ens dedicarem doncs a estudiar quines
són aquestes varietats, com es classifiquen, i quins són els trets lingüístics que ens
permeten d’establir aquesta classificació.

2. LA PARTICIÓ DIALECTAL. BLOCS, DIALECTES,

SUBDIALECTES I PARLARS
2.1. INTRODUCCIÓ

El primer problema que trobem a l’hora de classificar les varietats geogràfiques

de qualsevol llengua, i en aquest cas concret del català, és el fet que hi ha un munt de
variants i llur agrupació en varietats és, si més no, difícil. A més d’això, molt sovint,

4
 Tema 5. Les varietats diatòpiques. Caracterització de les varietats dialectals.

una vegada establert el fet que un conjunt determinat de variants pot ser considerat una
varietat, ens trobem amb un altre problema: on i com la classifiquem.
Seria llarg fer un repàs a les diferents agrupacions dels geolectes fetes des que
Milà i Fontanals a De los trovadores de España fera la primera divisió entre el català
oriental i l’occidental l’any 1861, dient, amb un esperit certament romàntic, que el
segon es caracteritzava perquè las vocales átonas suenan con más limpieza y, en
general, tal y como se escriben. Apuntarem només que d’aleshores ençà, autors del
prestigi de Barnils, Antoni Maria Alcover, Sanchis Guarner, Badia i Margarit o
Coromines se n’han ocupat del problema. En canvi, els estudis que a hores d’ara
constitueix el compendi descriptiu més exhaustiu són els de Joan Veny (Introducció a
la dialectologia catalana. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1986, i Els parlars
catalans. Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1989). Tanmateix, l’obra del dialectòleg
mallorquí presenta algunes deficiències evidents.
Veny dóna la següent definició de dialecte: complex dotat de característiques
que hom retroba a una àrea que, en el seu interior, pot contenir subconjunts, basats en
una isoglossa específica o en un seguit de trets que marquen zones de transició. Tenint
en compte això, estableix, en primer lloc, una divisió supradialectal oriental /
occidental, a la qual dóna indistintament els noms de blocs o grups dialectals. Al si
d’aquests dos blocs, cal situar els sis dialectes catalans: el rossellonés, el central, el
balear i l’alguerés al bloc oriental, i el nord-occidental i el valencià en l’occidental.
Fins en aquest punt, la divisió de les varietats en blocs i dialectes, hi ha actualment un
ampli consens entre els estudiosos. Però entrant en les divisions infradialectals, o en
paraules de Veny, els subconjunts que trobem dins dels dialectes (els subdialectes i els
parlars), el desgavell de nomenclatura i classificació és monumental.
Cal dir en primer lloc que és difícil d’establir quin criteri porta a parlar de
subdialectes o de parlars. Una primera opció, potser poc estricta però funcionalment
operativa, podria ser la mera aglutinació. Així, acceptant la partició en blocs i dialectes,
una varietat respecte d’un dialecte seria un subdialecte. Si aquest subdialecte, al seu
torn, presenta varietats diferenciades, caldria considerar-les parlars. Una altra opció,
relacionada amb la lingüística comparada, podria partir del grau de diferenciació de la
varietat respecte del macrogrup a què pertany. Caiguem doncs en un terreny relliscós, ja
que, si en principi és difícil d’establir el grau de diferenciació, encara ho és més fixar
quin grau és el que marca el pas de subdialecte a parlar. Una tercera opció fóra
classificar les variants en un grup o un altre tenint en compte l’abast geogràfic
d’aquestes. Això ens conduiria necessàriament a caure en posicions prejudicials. El ben
cert és que, com el mateix Veny confessa a Introducció a la dialectologia catalana, la
seua divisió és eclèctica. Aquest eclecticisme confés, està lligat al fet que, depenent dels
casos, fa servir indistintament un dels tres criteris abans esmentats. La bibliografia
coetània o posterior no ha solucionat el problema, i a hores d’ara encara resta per
explicar la diferència entre subdialecte i parlar.
Una proposta sens dubte interessant és la de Ferrando, Nicolàs, Pérez
Saldanya i Salvador (Invitació a la Llengua Catalana, Gregal, València, 1986).
Aquesta classificació comparteix divergències respecte de la de Veny amb altres
estudis. La millor aportació que fa és el fet que intenta solucionar la problemàtica de la
diferència subdialecte/parlar partint d'un criteri fix: el grau de diferenciació entre els
subconjunts respecte del conjunt a què pertanyen. Aquest punt, si bé supera
l’eclecticisme metodològic de Veny, cau en altres problemes, com la més que discutible
tria que fa a l’hora de classificar les varietats en subdialectes i parlars, o el fet que un
parlar determinat, el tortosí, siga inclòs en dos dialectes diferents, en ser-los impossible
de salvar el fet que es tracta d’un parlar de transició que comparteix variants de l’un i de
5
 Tema 5. Les varietats diatòpiques. Caracterització de les varietats dialectals.

l’altre. El problema més greu, en canvi, ens sembla el fet de no parlar de subdialectes
del valencià. Si bé s’ha parlat de valencià general per denominar el septentrional i el
meridional, la gradualitat dels fenòmens en el primer, i l’envà que suposa l’apitxat, fan
difícil aquesta classificació. Cert és que només l’ensordiment de determinades
consonants diferencia l’apitxat del altres dos grups. Però la importància quantitativa i
qualitativa d’aquest fenomen ens porta a considerar-lo un dialecte, i això arrossega els
altres dos cap a la mateixa consideració.

2.5. PROPOSTA DE CLASSIFICACIÓ PRÒPIA

Per tot el que hem dit, a continuació ens caldrà proposar el nostre propi esquema
de treball, que a grans trets, podem dir que segueix la proposta dels lingüistes valencians
per al bloc oriental, i la de Veny per al bloc occidental, pel que fa a la classificació. La
part descriptiva està treta bàsicament del segon.

BLOC DIALECTE SUBDIALECTE PARLAR

Rossellonés Capcinés
Sept. de transició
Tarragoní
Central Salat
Barceloní
Oriental Xipella
Mallorquí
Balear Menorquí
Eivissenc
Alguerés
Pallarès
Nord-occidental Ribagorçà
Tortosí
Occidental Septentrional
Valencià Apitxat
Meridional Mallorquí
Alacantí

3. DOMINI LINGÜÍSTIC I ELS BLOCS

3.1. DOMINI LINGÜÍSTIC

El català es parla als següents territoris:

a) La Catalunya francesa, que inclou les comarques del Rosselló, el Conflent, El

Capcir, el Vallespir i l’Alta Cerdanya.
b) Les Illes Balears.
c) La ciutat de l’Alguer, a l’illa de Sardenya.
d) El Principat de Catalunya, tret de la comarca de la Vall d'Aran, de parla
occitana.
e) Andorra.
f) La part oriental del País Valencià.
g) El Carxe, un llogaret de Iecla, administrativament en la Comunitat Autònoma
de Múrcia.
h) Les comarques aragoneses de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el
Matarranya, conegudes com la franja de ponent.
6
 Tema 5. Les varietats diatòpiques. Caracterització de les varietats dialectals.

3.2. ELS BLOCS. DIVISIÓ GEOGRÀFICA.

Pel que fa a la divisió geogràfica dels dos blocs, cal dir en primer lloc que no hi
ha una frontera clara i ben definida, ja que l’entrecreuament d’isoglosses dificulta
enormement la tasca. Convencionalment, però, és pràcticament acceptat de tothom
establir com a isoglossa de separació el diferent tractament del vocalisme àton a
banda i banda. Aquesta isoglossa, encara, no es pot traçar amb plena seguretat, perquè a
les zones frontereres alguns mots determinats són pronunciats aplicant la neutralització
mentre que d’altres no.
Tenint en compte totes aquestes matisacions, direm que el català oriental es parla
a la Catalunya francesa, a les Illes Balears i a l’Alguer, mentre que l’occidental es parla
a Andorra i al País Valencià de parla catalana. Resta doncs, el Principat de Catalunya,
on una part és de parla oriental i l’altra de parla occidental. Veny diu que es parla
occidental a les conques del riu Segre, amb els seus afluents, i de d'Ebre. Això vindria a
coincidir gairebé amb la línia divisòria de la província administrativa de Lleida a l’Oest,
tret de la comarca del Solsonès que queda partida entre els dos blocs, mentre que al sud,
la província de Tarragona quedaria igualment dividida, sent de domini occidental les
comarques del Montsià, el Baix Ebre, la Ribera d'Ebre i la Terra Alta.

3.3. CARACTERITZACIÓ DELS BLOCS

Pel que fa a les característiques diferenciadores de cadascun dels dos blocs

dialectals, Joan Veny ha proposat les divuit següents:

BLOC ORIENTAL BLOC OCCIDENTAL

A) FONÈTICA A) FONÈTICA
1. Neutralització de les a/e àtones en [ ] 1. Distinció entre a/e àtones
2. Canvi de o àtona a [u]. 2. Distinció o/u àtones
3. La E tancada del llatí vulgar esdevé [ ] 3. La E tancada del llatí vulgar esdevé [ ]
4. La U breu del llatí vulgar a IUNCU esdevé [o] a jonc 4. La U breu del llatí vulgar a IUNCU esdevé [u] a junc
5. Els grups QUA/GUA tònics tendeixen a ko/go ([kotr ],5. Els grups QUA/GUA tònics tendeixen a kwa/gwa
[go : ]) ([kwatre], [gwal:a ])
6. Passa el mateix amb aquests grups en posició final 6. Passa el mateix amb aquests grups en posició final
([ajgo], [ engo]) ([ajgwa], [ engwa])
7. La iot segona dels grups LY, C’L, G’L del llatí vulgar 7. La iot segona dels grups LY, C’L, G’L del llatí vulgar
esdevé [j] o [i] davant i darrere de vocal, respectivament esdevenen [ ] davant i darrere de vocal, respectivament
([paj ], [ui]) ([pa a], [u ])
8. Pronunciació fricativa de la palatal sorda inicial o8. Pronunciació africada de la palatal sorda inicial o
postconsonàntica ([ in ], [pan ]) postconsonàntica ([t int a], [pant a])
9. La palatal fricativa sorda intervocàlica o final no va 9. La palatal fricativa sorda intervocàlica o final va
precedida de iot ([ka ], [pe ]) precedida de iot ([kaj a], [pej ])
10. Els mots monosíl·labs acabats en –r es reforcen amb10. Els mots monosíl·labs acabats en –r no es reforcen amb
una dental sorda ([k rt], [kart]). una dental sorda ([k r], [kar]).
11. Manca de la nasal adventícia als mots llagosta i llagostí 11. Presència de la nasal adventícia als mots llangosta i
llangostí
B) MORFOLOGIA B) MORFOLOGIA
12. Els plurals dels antics proparoxítons acabats en –n la 12. Els plurals dels antics proparoxítons acabats en –n la
perden (homes) mantenen (hòmens)
13. Desinències –u /-i/-o de la primera persona del singular13. Desinències -e/-o de la primera persona del singular del
del present d’indicatiu ([kantu], [kanti], [kant]) present d’indicatiu ([kante], [kanto])
14. Formes reforçades o reduïdes dels pronoms personals 14. Formes plenes dels pronoms personals (me, mos, te,
(em, ens, et, us, es, els, en) vos, se, los, ne)
15. Desinència dels verbs incoatius als presents d’indicatiu15. Desinència dels verbs incoatius als presents d’indicatiu
i subjuntiu i de l’imperatiu amb vocal temàtica e ([s rbe ], i subjuntiu i de l’imperatiu amb vocal temàtica i ([serbi ],
[s rbe i]) [serbi ka])
7
 Tema 5. Les varietats diatòpiques. Caracterització de les varietats dialectals.

16. Desinències de la 1a, 2a, 3a i 6a persona del present de 16. Desinències de la 1a, 2a, 3a i 6a persona del present de
subjuntiu amb vocal temàtica i (canti, cantis, canti, cantin) subjuntiu amb vocal temàtica e (cante, cantes, cante,
canten)
17. Formes hem i heu de la quarta i cinquena persona de 17. Formes ham i hau de la quarta i cinquena persona de
l’auxiliar haver l’auxiliar haver
C) LÈXIC C) LÈXIC
18) Mots específics, entre els quals hi ha mirall, noi,Mots específics, entre els quals hi ha espill, xiquet, melic i
llombrígol o xai corder.

Aquests divuit trets dialectals proposats per Veny són vigents i per tant
continuen sent vàlids, si bé Ferrando et alii (o.c.) adverteixen que ni totes les
característiques tenen un abast geogràfic total en els blocs respectius, ni la mateixa
importància qualitativa. Així, factors com la morfologia verbal o el tractament del
vocalisme àton tenen una importància bàsica en la sistematització dels subconjunts de la
llengua, com podrem veure en endinsar-nos en la partició dialectal, mentre que d’altres,
com ara la presència o no de vocal adventícia en alguns mots no passen de la mera
anècdota.

4. DIALECTES, SUBDIALECTES I PARLARS

4.1. INTRODUCCIÓ

En aquest apartat passarem a estudiar els dialectes, subdialectes i parlars. Com

que seria del tot impossible caracteritzar-los de manera exhaustiva, ens limitarem a
comentar allò més important de cadascun. Farem esment en cada apartat,
obligatòriament, a l’abast geogràfic i a les isoglosses que es fan servir per diferenciar-
los dels seus veïns. Si en algun cas particular hi ha algun altre fet remarcable, el
comentarem.
L’ordre que seguirem serà de nord a sud, sempre que això siga possible. Com
que la frontera sud d’un grup és alhora la frontera nord del següent, només farem
esment a la primera, de forma que una vegada vistes tots els grups limítrofs quedaran
configurades ambdues.
Alhora, cal tenir en compte que els grups que s’integren dins d’un grup major
participen de les característiques generals d’aquest sempre que no es diga el contrari.

4.2. EL ROSSELLONÉS.

El dialecte rossellonés es parla al Rosselló, el Vallespir, el Conflent i el Capcir.

És a dir, al territori de llengua catalana que està inclòs a França, tret de la Alta
Cerdanya, que s'inclou dins del parlar septentrional de transició, que pertany al dialecte
central.
La isoglossa que diferencia aquest dialecte del central, amb el qual limita, és el
fet que fa servir la terminació –i per a la primera persona del present d’indicatiu (canti).
Aquesta isoglossa, acceptada de tothom, ens sembla en canvi problemàtica, ja que el
subdialecte septentrional de transició, que limita amb el rossellonés, presenta el mateix
tret i fa que aquest, en la pràctica, no siga operatiu. Allò que realment diferencià el
rossellonés és que està farcit de gal·licismes lèxics (vutura = cotxe, bolanger = forner,
muleta = truita) pel seu estret contacte amb el francés, però l’afany d’evitar la partició
dialectal per factors externs a la pròpia llengua ha portat a la divisió abans esmentada,
per poc operativa que siga.

8
 Tema 5. Les varietats diatòpiques. Caracterització de les varietats dialectals.

Cal esmentar un altre tret important, també per influència del francés, que
consisteix en la no existència de la [o] tònica a final de mot, que esdevé [u] ([kanigó] >
[kanigú]).

4.2.1. El subdialecte capcinés

Es tracta d’un subdialecte que cal incloure dins del dialecte rossellonés. El seu
abast geogràfic coincideix amb la comarca del Capcir, que és la més occidental de les
quatre que formen el dialecte rossellonés. Es tracta d'un parlar molt occitanitzat, fins al
punt que alguns lingüistes l'han considerat un dialecte d'aquesta llengua. En canvi la
gran majoria el consideren un subdialecte del català, entre ells Joan Veny. Coromines,
pel seu costat, opina que el capcinés actual representaria el rossellonés de l'Edat
Mitjana, de vertebració catalana però amb elements occitans progressivament reduïts.
La isoglossa que diferencia aquest subdialecte dins del rossellonés és l’ús dels
possessius miu, tiu, siu.

4.3. EL CATALÀ CENTRAL

Com que el català central és, conjuntament amb el rossellonés, el balear i

l’alguerés, els dialectes que conformen el bloc oriental, i els dos darrers es troben en
territoris isolats, els límits marcats per a la divisió entre oriental i occidental i la frontera
sud del rossellonés, ja establerta, delimiten l’abast geogràfic del català central.
Alhora, ens és del tot impossible marcar quina isoglossa el separa de la resta, ja
que considerant el pes demogràfic d’aquest dialecte, el procés que s’ha seguit
tradicionalment és l’invers: marcar les diferencies de la resta de dialectes per
comparació amb aquest. Així doncs, ens limitarem a dir que participa de les
característiques pròpies del bloc oriental, en el qual s’inclou.
Dins d’aquest dialecte però, trobem els subdialectes i parlars que veurem a
continuació.

4.3.1. El subdialecte septentrional de transició

L’abast geogràfic d’aquest subdialecte el conformen la part nord de les

comarques de l'Empordà, el Ripollès i la Garrotxa, tota la Baixa Cerdanya (a Espanya) i
tota l'Alta Cerdanya (a França).
Com a parlar de transició, la seua característica principal és l'entrecreuament
d'isoglosses pròpies del català central amb d'altres que corresponen al rossellonés. El
gran nombre d'aquestes i la seua irregular distribució, en fa impossible una
sistematització. Es pot dir però que el septentrional comparteix la majoria de
característiques del central, del qual el separa bàsicament l’ús de la forma de primera
persona del present d’indicatiu en –i.

4.3.2. El parlar salat

El salat es parla a Cadaqués i a una estreta zona costanera que va del Ter al
Tordera, on es troben pobles relativament grans, com Palafrugell, Palamós, Sant Feliu
de Guíxols, Tossa o Lloret de Mar.
L'únic tret que diferencia aquest parlar és l'ús de l'article es i variants provinent
del llatí IPSE- IPSA-IPSUM, en comptes de l'article més comú el i variants. A més, els

9
 Tema 5. Les varietats diatòpiques. Caracterització de les varietats dialectals.

parlants d'aquesta zona l'usen només en qualitat de règim intern, mentre que per a les
comunicacions fora del seu grup recorren a l'article comú a la resta de la llengua.
El sistema d'aquest article salat és una mica diferent del balear, car la forma del
masculí plural és ses, i no es/ets, com en aquest dialecte.
Tot i això, sembla que el gran nombre de repobladors d'aquesta zona que al segle
XIII arribaren a les Illes foren els responsables de l'actual sistema de l'article balear.

4.3.3. El parlar xipella

El xipella és una mena d'envà dialectal entre l'oriental i l’occidental. Té una

distribució discontinua que, de nord a sud va des de l'Alt Urgell fins a la Conca del
Barberà, amb punts importants com Tuixén, les Olugues, Santa Coloma de Queralt,
Barberà de la Conca, Solivella i Blancafort.
La isoglossa que caracteritza el xipella és el tancament de la -e final àtona en -i
([formad i], [kínzi]). A més d'això, i per extensió, la e pretònica d'alguns mots esdevé
igualment i ([pitit]). La resta de característiques són les pròpies de l'oriental.

4.3.4. El parlar barceloní

El barceloní s'estén a la ciutat de Barcelona i la seua àrea metropolitana. Malgrat

aquesta magra extensió geogràfica, el pes demogràfic i el poder de difusió d'aquest
parlar, fan que tinga gran importància en el conjunt de la llengua catalana tant pel que fa
al nombre de parlants com a la seua influència en els processos de normalització,
normativització i estandardització de la llengua.
Els trets més característics d’aquest parlar és el gran nombre de castellanismes
lèxics, alguns d’ells totalment aliens a la resta del domini lingüístic (suelto, camión). Un
altre tret característic, que es troba en fase d’expansió a la resta del català central, es l’ús
d’aquet per aquest, especialment quan actua com a pronom.

4.3.5. El subdialecte tarragoní

El tarragoní s'estén per les comarques del Tarragonés, l'Alt Camp, el Baix Camp
i la Conca del Barberà. Pot ser considerat un parlar de transició entre els blocs oriental i
occidental. Cal incloure'l sense dubtes dins del domini oriental, però hi trobem alguns
trets occidentals.
La isoglossa que el caracteritza és la pervivència de la pronuncia labiodental de
la v, si bé no es dóna a tota l'àrea.
A més de les característiques occidentals comunes a tot el tarragoní, n'hi ha
d'altres que, isolades i sense ser comunes a tot el parlar, perviuen en contrades
determinades, en major grau a mida que ens acostem a la perifèria veïna de l'occidental
(sud i oest).

4.4. EL BALEAR

El balear és un dialecte de base oriental parlat a l'arxipèlag del mateix nom. El

trobem doncs a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera. A més de ser, en opinió de
Veny, el dialecte més diferenciat dins del conjunt del català (sense comptar l’alguerés),
trobem nombroses divergències entre el parlar de les quatre illes (tenint en compte però
que els de Eivissa i Formentera són pràcticament idèntics).

10
 Tema 5. Les varietats diatòpiques. Caracterització de les varietats dialectals.

La isoglossa que separa el balear de la resta de dialectes orientals és l’ús de

l’article salat provinent del llatí IPSU (tret de a Pollença). El protosistema, que
coincideix amb l'eivissenc, estaria format per les formes es, sa, es, ses, davant de
consonant, s', s', es, ses davant de vocal i so, sa, sos, ses darrere de la conjunció amb. A
Mallorca i Menorca, el masculí plural davant mots començats amb vocal adopta la
forma ets, mentre que les dues formes masculines davant amb tenen la forma es a
Menorca i Ciutat.
Uns altres trets característics són la desinència zero de la primera persona del
present d'indicatiu (cant, trob, sent), fins i tot provocant aplecs consonàntics durs
(sembr, parl, cobr), i la no pronunciació de la -a final en els mots esdrúixols acabats en
–ia (independenci).
Destaca també, per contrast amb la resta del català oriental, la no neutralització
de la o àtona en u, encara que aquest tret té una distribució bastant irregular.
El balear és un dialecte amb moltes variants, fins el punt que Veny parla
d’alguns parlars campanar, propis d’unes contrades molt petites.

4.4.1. El subdialecte mallorquí

En fer la caracterització del balear hem partit bàsicament de les característiques

pròpies de l'illa de Mallorca, fent les oportunes precisions quan un fenomen no afectava
les altres illes. Tot seguit, caracteritzarem el que Veny anomena parlars campanar
d'aquesta illa, que afecten a contrades de poca extensió però on sovint trobem
característiques importants. Entre aquests parlars campanar, nomenarem els següents:

a) Pollença, a l'extrem septentrional, és l'únic lloc on s'usa l'article general del

català derivat del llatí ILLE. A més, hi sobreviu el substantiu xic com a noi.

b) A Sóller es tanca sistemàticament la o àtona en u, a més de mantenir uns

quants mots particulars (babaiana = papallona, aubaïna = plovisqueig)

c) A Sineu, la a tònica, precedida de palatal o velar, passen a neutra [ ] (cap >

[k p], ja > [d ]).

d) A Felanitx, es manté la -a final del mots proparoxítons (família, gàbia). A

més, la a tònica esdevé e oberta (sal > [s l]), mentre que la e oberta es tanca (cel >
[sel])

4.4.2. El subdialecte menorquí

El tret més característic d’aquest dialecte és la neutralització sistemàtica del la

[o] àtona en [u], fenomen que, com ja hem dit, té un tractament molt diferent arreu de
les diferents illes i que aquí coincideix plenament amb el protosistema oriental.
Un altre tret significatiu és el gran nombre d’anglicismes lèxic (vindova =
finestra, xoc = guix) que es mantenen com a conseqüència del llarg període de domini
britànic de l’illa durant el segle XVIII.

4.4.3.El subdialecte eivissenc

Es parla a les illes d'Eivissa i Formentera. El tret més característic d’aquest

subdialecte respecte del balear és la pèrdua de la consonant dental final dels grups
11
 Tema 5. Les varietats diatòpiques. Caracterització de les varietats dialectals.

consonàntics ([f n] = font). Aquesta característica la retrobem al valencià meridional.

També hi ha trets propis del valencià en l’eivissenc per la proximitat geogràfica i el
contacte més continuat que la resta de les illes, com els finals en –ns dels antic
proparoxítons llatins (hòmens, jóvens), o l’ús del pretèrit perfet simple (cantí).

4.5. L'ALGUERÉS

L'alguerés és el dialecte del català que es parla a l'Alguer, ciutat del nord-oest de
l'illa italiana de Sardenya.
El fet, un tant exòtic, que a aquesta ciutat es parle català, es deu a què al segle
XIV el papa Bonifaci VIII donà al rei català l'illa que es disputaven pisans i genovesos.
L'any 1354, després d'una confabulació de sards i venecians contra el nou dominador,
Pere el Cerimoniós repoblà la ciutat de l'Alguer amb catalans per tal de comptar amb
gent afí. Més de sis-cents anys després, avui dia, encara 20.000 algueresos conserven el
català com a llengua, si bé amb un gran nombre de trets diferencials. Les seues
característiques fonamentals són:

a) És significativa l’abundància de dissimilacions consonàntiques i metàtesis que

presenta:
- La erra seguida de consonant passa a ela (germana > [ almana]), i si la
consonant següent és ena i final pot desaparéixer (infern > [inf l]).
- Abunden les metàtesis en mots on hi ha alguna líquida (primavera >
[palmavera], entendre > [antrenda]).

b) Per les seues particulars característiques geopolítiques, l'alguerés presenta un

lèxic un tant peculiar, on destaques els arcaismes, els sardismes i els italianisme.
- Mots que en català general han caigut en desús, es mantenen vius a l'alguerés
(llong, gonella, froment). D'altres es mantenen vius en altres contrades isolades del
domini lingüístic (farrí, morro, flastomar)
- També trobem gran quantitat de sardismes lèxics, com anca (cama), murendu
(ase), frucar (nevar), tiribriqui (llagosta), cavirani (setembre) o mestre de nyenya
(fuster).
- Entre els italianismes, esmentarem temperí (tallaplomes), indiriz (adreça),
esvilupo (desenvolupament), mazalaio (carnisser), o galbunaio (carboner).

4.6. EL NORD-OCCIDENTAL

Comprén la Ribagorça, el Pallars, Andorra, l'Alt Urgell, la Llitera, la Noguera, la

meitat occidentals del Solsonès, la Segarra, el Segrià, el Baix Cinca, les Garrigues i el
Priorat. La frontera meridional coincideix amb la Terra Alta, el Baix Ebre, el
Matarranya i el Montsià, zona de transició cap al valencià. El septentrional segueix, des
de l'extremitat oriental d'Andorra, el límit polític amb França, quedant-ne exclosa la
Vall d'Aran, de parla aranesa, emparentada amb el gascó.
La frontera occidental, que destria els parlars catalans dels aragonesos, és ben
difícil de delimitar. La isoglossa que té en compte Veny per marcar la frontera és la
diftongació o no de O i E obertes del llatí vulgar. Tot i això, hi ha fenòmens d'ambdues
llengües que s'entrecreuen, i que tractarem amb més profunditat en parlar dels
subdialectes fronterers.

12
 Tema 5. Les varietats diatòpiques. Caracterització de les varietats dialectals.

Pel que fa a la delimitació dins de les fronteres de la llengua, ja hem vist els trets
que el separen del català oriental i del xipella, veïns a l’est. Al sud, la isoglossa que el
separa del valencià és més conflictiva, i l’estudiarem en fer la caracterització del tortosí.

4.6.1. El parlar pallarès

Abasta les comarques del Pallars Jussà i el Pallars Sobirà, si bé els trets que
comentarem tenen una distribució molt irregular arreu de les valls que les conformen.
Constitueix un dels dialectes més conservadors del domini català.
El tret més característic d’aquest parlar és que la e tancada i la o tancada
presenten un grau menor d'obertura que el del català general.
Així mateix, es donen alguns fenòmens relacionats amb la morfologia verbal,
com ara el fet que la primera persona del present d'indicatiu de verbs com anar o fer
siguen vai i fai, o la realització dels imperfets en -eva, -iva de verbs de la segona i
tercera conjugació (bateva, dormiva).
L'article plural presenta les formes les i es, tant per al masculí com per al femení.

4.6.2. El parlar ribagorçà

Comprén una faixa lingüística que fa de pont entre el català i l'aragonés. S'estén
des de Benasc fins a Tamarit de Llitera, i ve circumscrit a l'Oest per la frontera
lingüística amb l'aragonés i a l'Est per una línia que corre entre el Flamincell i la
Noguera Ribagorçana per seguir paral·lel a aquest riu a l'altura de Benavarri. Cau, per
tant, dins d’Aragó, i tot i que la llengua té molta vitalitat en aquestes contrades, els
parlants tenen una consciència de fer servir una llengua barrejada entre català i aragonés
que troben lleig davant el castellà.
La delimitació occidental, que el separa de l’aragonés, la marca la isoglossa que
consisteix en la no diftongació de la E i O obertes del llatí vulgar en ie i ue,
respectivament. A l'orient les isoglosses que fem servir per separar el ribagorçà de la
resta del català són la palatalització de la lateral en els grups en què es troba amb una
implosiva ([p orar], [k aw], i l'ensordiment de la palatal africada sonora (joc > [t k].
Una altra isoglossa, les terminacions -es o -as dels plurals femenins, parteix el ribagorçà
en oriental i occidental.

4.6.3. El parlar tortosí

Aquest parlar s'estén es sentit estricte a les comarques del Baix Ebre i el
Montsià. En qualitat de comarques de transició entre el català nord-occidental i el
valencià, s'hi poden afegir els Ports i el Maestrat al sud, el Matarranya a l'oest, i la Terra
Alta i la Ribera d'Ebre al nord. La delimitació sud d’aquest parlar amb el valencià és
conflictiva.
La problemàtica ve donada pel fet que els parlants dels Ports i el Maestrat tenen
consciència de parlar valencià, però participen de trets propis del català nord-occidental
que s'entrecreuen i convergeixen amb el valencià a mida que ens acostem al sud. Així hi
ha tres isoglosses significatives:

a) La desinència en essa / erra de l’imperfet de subjuntiu (anàs / anara). Es fan

amb essa al nord de la línia Villores – Alcalà de Xivert, i amb erra al sud.

13
 Tema 5. Les varietats diatòpiques. Caracterització de les varietats dialectals.

b) La desinència –o / -e de la primera persona del present d’indicatiu dels verbs

de la primera conjugació (canto / cante). Es fan amb –o al nord de la línia
Atzeneta del Maestrat – Alcalà de Xivert i amb –e al sud.

c) La terminació dels infinitius amb vibrant simple final o sense. Es fan sense
erra al nord de la línia Llucena – Peníscola, i amb erra al sud.

Qualitativament, qualsevol de les tres seria suficientment important per fer la

divisió dialectal. Convencionalment però s’ha decidit que siga la segona la que marque
la fita no només entre el tortosí i el valencià septentrional, sinó també entre el català
nord-occidental i el valencià.
A més del que hem dit, la principal característica d’aquest parlar és que, sent de
base nord-occidental, rep aportacions del valencià, bàsicament en el lèxic. Aquestes
aportacions són, evidentment, més nombroses en les comarques valencianes.

4.7. EL VALENCIÀ

El valencià es parla a les comarques de la Plana de Castelló, l'Alcalatén, el Camp

de Morvedre, el Camp de Túria, l'Horta de València, la Ribera del Xúquer, la Costera,
la Safor, la Vall d'Albaida, el Comtat, la Marina, l'Alcoià, les Valls del Vinalopó,
l'Alacantí i el Baix Vinalopó.
Les comarques dels Ports i l'Alt i el Baix Maestrat, tot i que Veny les inclou com
a pertanyents al valencià, com ja hem vist resten partides per la isoglossa que separa el
valencià del tortosí, i per tant només són de dialecte valencià la part sud dels dos
Maestrats.
A l'alçada del Vinalopó mitjà, la frontera lingüística entra a Múrcia, on es parla
català al Carxe, un llogaret del municipi de Iecla, i, segons Veny, en altres llogarets que
no especifica de Jumilla i Habanilla.
També al Vinalopó Mitjà es troba un illot de parla castellana que comprén les
poblacions de Asp i Monfort.
La isoglossa que convencionalment divideix el valencià del nord-occidental és la
desinència -e de la primera persona del present d'indicatiu dels verbs de la primera
conjugació (cante). Altres característiques importants són la tendència a la pronúncia
amb [a] de la e pretònica inicial (astral, antendre), la inexistència del fonema palatal
fricatiu sonor [ ], la caiguda sistemàtica de la de intervocàlica dels sufixos llatins -ATA
i -ATORE (aixà, mocaor), o la triple gradadació dels demostratius, els dos primers
graus dels quals es pronuncien a més sense la síl·laba provinent de la partícula emfàtica
llatina -ecce (este, eixe)

4.7.1. El subdialecte septentrional

El valencià septentrional es parla en la zona compresa entre el tortosí i l'apitxat.

De la frontera nord ja n’hem parlat. La frontera sud estaria traçada per la línia Casinos –
Almenara, al sud de la qual es parla l’apitxat. En restaria fora la població d’Onda, a la
comarca de l’Alcalatén, on es parla apitxat.
Les característiques principals d’aquest subdialecte són la pronuncia amb –e de
la tercera persona del present d'indicatiu (ell cante, ell s’ofegue). Aquest fenomen però
es dóna només al nord del riu Millars. També es caracteritza per la no pronúncia de la
dental en les terminacions finals -nt. Aquest fenomen es dóna només al nord del riu
Uixó. També és característica una prosòdia un tant peculiar que consisteix a emfasitzar
14
 Tema 5. Les varietats diatòpiques. Caracterització de les varietats dialectals.

la part final de les seqüències fòniques, fenomen semblant al de l'aragonés, amb el qual
alguns filòlegs com Germà Colon l'han emparentat.

4.7.2. El subdialecte apitxat

Aquest subdialecte s’estén al sud de la línia Casinos - Almenara, fins a una línia
que segueix el Xúquer des d'Antella fins a Albalat de la Ribera, tombant cap al nord al
litoral, deixant-ne el Perelló fora. Per l'oest coincideix amb el límit lingüístic. En resten
fora Alfarb, Catadau i Llombai, tot i que en aquests dos darrers pobles l'apitxat s'està
imposant (en Catadau apitxen els menors de trenta/quaranta anys i en Llombai els
menors de seixanta/setanta). Abraça doncs territoris que pertanyen a les comarques del
Camp de Morvedre, el Camp de Túria, l'Horta, la Ribera Alta, part de la Plana Baixa al
nord i part de la Ribera Baixa al sud. També es parla a l’Alcalatén a la població d’Onda.
Aquest subdialecte, per un procés mimètic, s'ha estés a la ciutat de Gandia, i s'observa
un continu procés d'expansió a altres zones del domini lingüístic.
Els trets més característics d’aquest dialecte són l’ensordiment de les consonants
sibil·lants i palatals sonores i la bilabialització de la fricativa dental sonora comuna a la
resta del valencià. El corpus consonàntic de l'apitxat queda per tant reduït a 18 fonemes.

4.7.3. El subdialecte meridional

El valencià meridional s'estén des del límit sud del dialecte apitxat fins al límit
sud del domini lingüístic.
El tret més característic d’aquest subdialecte és l’harmonia vocàlica, que
consisteix en l’assimilació de la vocal a àtona que segueix una e oberta o una o oberta
([p rt ], [v rd ]).
Dins del subdialecte meridional trobem un parell de parlars força diferenciats:
l’alacantí i el mallorquí.

4.7.3.1 El parlar mallorquí

A Tàrbena i la Vall de Gallinera, a causa d’una repoblació portada a cap pel duc
de Gandia al segle XVII amb mallorquins, es conserven alguns trets d'aquest dialecte. El
més característic és l’ús de l’article salat, però només a Tàrbena, ja que a la Vall de
Gallinera s’ha perdut i resten només mots i expressions típiques del mallorquí.
Tot i això, cal dir que és tracta d’un fenomen d’ús intern, ja que els habitants
d’aquestes contrades per a les relacions amb la gent de fora de l’entorn fan servir el
valencià meridional.

4.7.3.2. L’alacantí

Al sud de la línia Biar – Castalla - Bussot es parla l’alacantí, un parlar que es

caracteritza per la caiguda sistemàtica de la de intervocàlica en contextos més amplis
que el valencià (rodar > roar, vida > via) i per l’anteposició del pronom feble hi a la
forma ha en el singular present del verb impersonal haver-hi (ha hi), per l'ús d'astò com
a primer grau del pronom demostratiu neutre, o per castellanismes lèxic inexistents a la
resta del valencià (manar per enviar, o llevar per portar).

15
 Tema 5. Les varietats diatòpiques. Caracterització de les varietats dialectals.

BIBLIOGRAFIA

Ferrando, A. et alii. Invitació a la llengua català. Gregal, València, 1986.

Veny, J. Introducció a la dialectologia catalana. Enciclopèdia Catalana,

Barcelona, 1986
Els parlars catalans. Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1989.

16