La variació diatòpica: els dialectes geogràfics

En català existeixen dos grans blocs dialectals: l’oriental i l’occidental.

Aquests dos grans dialectes s’anomenen dialectes constitutius, perquè tots
dos eren presents en els orígens de la llengua, és a dir, el català és una llengua
que va nàixer i va conformar-se al voltant d’aquests dos grups de parlars. Amb
la conquesta i posterior repoblació i amb l’expansió cap al Mediterrani (segles
XIV i XV principalment), el català es va estendre, ja com una llengua totalment
formada, i va donar lloc a d’altres dialectes que s’anomenen consecutius, és a
dir, dialectes que han nascut com a resultat d’una expansió territorial posterior
al naixement de la llengua. Un cas semblant va ocórrer amb el castellà, que
inclou importants variants dialectals més enllà de l’oceà Atlàntic a causa d’una
expansió territorial. Els principals dialectes consecutius del català són el
valencià, el balear i l’alguerés (parlat a la ciutat de l’Alguer, a l’illa de
Sardenya, depenent políticament d’Itàlia).
Heu de tenir en compte que l’existència d’una varietat estàndard
(varietat de tipus supradialectal i que tendeix a l’eliminació de les formes
lingüístiques més marcades), provoca que en els escrits de tipus formal
(precisament els que esteu estudiant), a penes hi haja diferències dialectals, ja
que tots els parlants tendim a fer ús d’aquesta varietat en alguns contextos
determinats tot amagant o dissimulant la nostra procedència geogràfica.
Tanmateix, al fet de la natural tendència a la diversitat que posseeix tota
llengua, cal afegir el llarg període de decadència literària i cultural en què no
existia cap estàndard lingüístic que unificara tots els parlants de l’Antiga Corona
d’Aragó, cosa que va accelerar el procés de dialectalització tant en les
manifestacions escrites com parlades, en àmbits formals i informals. Aquest fet
ha provocat que alguns dialectes desenvoluparen característiques molt
particulars i pròpies que han estat recollides en l’estàndard. Aquestes
característiques afecten, especialment, a la morfologia verbal i al lèxic, encara
que també les podem trobar a d’altres camps gramaticals.
Moltes característiques dialectals que diferencien els dos grans blocs
dialectals originals pertanyen al camp de la fonètica, per la qual cosa no les
trobarem en els textos escrits més que quan els autors les inclouen
voluntàriament amb alguna finalitat determinada. Tampoc no trobarem
normalment altres trets diferenciadors si no és en textos que imiten de manera
intencionada la parla col·loquial i vulgar.
Quant al lèxic, hem de tenir en compte que els registres alts tendeixen
igualment a l’eliminació de trets dialectals molt marcats i que l’ús de cultismes,
tecnicismes, vocabulari específic o fórmules amaga igualment la procedència
geogràfica dels emissors.

28
CATALÀ ORIENTAL CATALÀ OCCIDENTAL
1. Neutralització de les vocals a/e >/α/ 1. Distinció de totes les vocals en posició
o/u> /u/ en posició àtona. àtona.

2. Desinències -o /u// -0/ -i en la primera 2. Desinències -e/-o /o/ en la primera

persona del present d'indicatiu: penso persona del present d'indicatiu.
/pensu/, pens, pensi.
3. Lèxic específic: noi/xica,al.lot/al.lota, 3. Lèxic específic: xic/xica, xicon/xicona,
mirall, xai... espill,corder,xicotet...

29
 rossellonés
barceloní
CATALÀ ORIENTAL tarragoní
central salat
xipella
septentrional de transició

mallorquí
menorquí
balear eivissenc
alguerés

pallarés
ribagorçà
nord-occidental tortosí
lleidatà

CATALÀ OCCIDENTAL septentrional

valencià central
meridional

30