Països Catalans

Els Països Catalans[a] són els territoris de

cultura catalana on la llengua autòctona és el Països Catalans
català, o bé els territoris que formen part d'una
unitat geogràfica, històrica, cultural i lingüística
de predomini català.[2][3] Són també els
territoris on viuen o han viscut els catalans.[4]

Aquests territoris, amb una superfície total de

70.520  km², es troben a la zona meridional de
l'Europa Occidental, concretament la zona
oriental de la península Ibèrica (excepte una
petita part ubicada al nord dels Pirineus) i a
diverses illes banyades per la mar Mediterrània
(principalment les Balears, però també altres Comarques dels Països Catalans
illes adjacents com els Columbrets, així com
una petita part de l'illa de Sardenya). Els seus Localització
límits són l'estany de Salses i la serra de les
Corberes al nord; la ciutat de l'Alguer a l'est; la
plana d'Utiel a l'oest; i el baix Segura al sud.

Els Països Catalans es troben actualment

dividits en diferents entitats administratives
repartides entre els estats d'Andorra, Espanya,
França i Itàlia.[4] La part ubicada dins l'Estat
espanyol conforma cinc comunitats autònomes,
que són Catalunya, el País Valencià, Balears,  40° 34′ 01″ N, 0° 39′ 00″ E
una part de l'Aragó (la seva franja oriental) i
una petita part de la Regió de Múrcia que Població
conforma la comarca del Carxe. La part Gentilici català, catalana
ubicada dins l'Estat francès conforma el Economia
departament dels Pirineus Orientals, més Moneda euro
conegut com a Catalunya del Nord. La part Identificador descriptiu
situada dins l'Estat andorrà conforma la totalitat Domini de primer nivell
.cat
del territori d'aquest microestat, que és dividit
en set parròquies. Finalment, la part ubicada
dins l'Estat italià és formada pel territori de la comuna de l'Alguer, a la regió de Sardenya.

La població dels Països Catalans és de 14.176.065 habitants,[b] dels quals al voltant de la meitat viuen a
Catalunya. Les zones més poblades són l'àrea metropolitana de Barcelona (que concentra uns tres milions
d'habitants) i la de València (que en concentra al voltant de dos).
Territoris que conformen els Països Catalans
Hi ha dos criteris per definir els límits geogràfics Territoris que conformen els Països Catalans
dels Països Catalans: el lingüístic i l'històric.
França
Segons el criteri lingüístic, els límits dels Països
Andorra
Catalans estan formats pel domini lingüístic Catalunya Nord

català, ço és, l'àrea on la llengua autòctona és el

català. En aquest sentit, la dita popular defineix Franja
Catalunya
de

els Països Catalans «de Salses a Guardamar i de Ponent

Fraga a Maó». Generalment, també s'hi inclou:

La ciutat de l'Alguer a Sardenya, on Mar Balear

Itàlia
Alguer
s'ha preservat una varietat del català,
l'alguerès, d'ençà de la conquesta Espanya
catalana de 1354. Illes

País
Balears
El Carxe, on s'ha parlat català des Valencià Mar Mediterrània

d'una gran emigració de llauradors de

les valls del Vinalopó entre els segles
xviii i xix.
Carxe

D'altra banda, el criteri històric estableix els

límits dels Països Catalans a partir dels territoris
administratius històrics majoritàriament
catalanoparlants. Seguint aquest criteri els Països
Catalans comprenen els següents territoris: Els Països Catalans segons el criteri lingüístic
(gris) o històric (argent)
Catalunya, anomenat habitualment el
Principat. Està dividida per una frontera País Regió
interestatal, establerta pel Tractat dels Catalunya
Pirineus, que separa la Catalunya del Espanya País Valencià
Nord (actualment forma el departament Illes Balears
dels Pirineus Orientals excepte la part Aragó (a la Franja de Ponent)
del Fenollèdes) de la Comunitat Regió de Múrcia (al Carxe)
autònoma de Catalunya. França Pirineus Orientals (a la Catalunya del
Nord)
El País Valencià, que es correspon
Itàlia ciutat de l'Alguer
aproximadament amb l'antic Regne de
València.
Andorra
Les Illes Balears i les Pitiüses.
El Principat d'Andorra.
La Franja de Ponent.

Cal tenir en compte que l'aplicació d'aquest darrer criteri implica

incloure algunes àrees lingüísticament i culturalment no catalanes,
motiu pel qual acostuma a prevaler el criteri lingüístic.

Evolució històrica del nom i del concepte

Mapa municipal i comarcal dels
Països Catalans
La concepció que la unitat lingüísticocultural del domini català
permet definir el conjunt com a nació s'aferma a partir de la
Renaixença, sota denominacions diverses. Entre els propugnadors
d'aquesta postura hi ha hagut i hi ha gent de tots els punts del domini lingüístic.

El terme «Països Catalans» es troba documentat per primera vegada

en la monumental obra Historia del Derecho en Cataluña,
Mallorca y Valencia. Código de las Costumbres de Tortosa, I
(Madrid, 1876) del valencià Benvingut Oliver i Esteller,[10] natural
de Catarroja (Horta Sud) i historiador del Dret, i de seguida té
fortuna a la Renaixença catalana a final del segle xix com a sinònim
de «territoris de parla catalana». En aquest sentit, el terme aparegué
també l'any 1886 en un article de Josep Narcís Roca i Farreras a la
revista L'Arc de Sant Martí. Més endavant, Josep Pijoan encunyava
el terme pancatalanisme (1899), que tindria en Alfons Maseras i
Galtés un primer teoritzador (1915).

No obstant això, el terme Països Catalans va ser principalment

popularitzat pels assaigs Nosaltres, els valencians i Qüestió de
noms,[11] de Joan Fuster, publicats el 1962. Fuster, per altra banda,
El rei Jaume I el Conqueridor, definia un concepte territorial dels Països Catalans estrictament
conegut com "el Conqueridor" perquè lingüístic, la llengua del qual seria la base per a proposar el seu
durant el seu regnat la corona de projecte nacional, essent el nom Països Catalans provisional fins
Catalunya i Aragó va incorporar que es produís la unificació nacional dels territoris de parla
Mallorca i València, on va fundar els catalana, que haurien de dir-se Catalunya (va suposar que la
regnes respectius i on es va pluralitat del terme podria refrenar els impulsos particularistes
expandir el català. d'algunes regions). Per tant, a conseqüència d'aquesta premissa,
l'assagista considerava que les comarques castellanoparlants eren
no només prescindibles, sinó també un entrebanc per a l'èxit
[c]
d'aquest projecte nacional. Això explicaria, entre altres causes, que el concepte dels Països Catalans no
haja sigut gaire assumit en aquests territoris històricament castellanòfons.

Malgrat això, sovint es representen territorialment els Països Catalans amb una convergència de
motivacions històriques i lingüístiques quan es pretén donar-li un cos polític. És a dir, per a alguns el
territori d'uns Països Catalans polítics representaria el conjunt d'entitats polítiques històriques de l'antiga
Corona d'Aragó que tenen o tenien el català com a llengua principal a les seves institucions. Sota aquesta
premissa, el territori comprendria els històrics Principat de Catalunya, Regne de Mallorques (Illes Balears,
Pitiüses i Catalunya Nord), i Regne de València (amb els afegits posteriors de Villena i la comarca de
Requena).

Històricament, s'han utilitzat altres termes per a designar el mateix

concepte, amb implantació menor, reduïda o nul·la. Per exemple, el
1859 Víctor Balaguer proposava la Pàtria llemosina com una
federació de províncies que parlaven català. A la primera meitat del
segle  xx es van abandonar totes les referències a la llengua
llemosina per la seua inexactitud històrica i lingüística. En el canvi
de segle el grup de L'Avenç emprava Catalònia. En entreguerres
les formes més habituals eren Catalunya Gran i països de llengua
catalana o, a voltes, terres de llengua catalana. Altres formes de La Senyera Reial, coneguda
designar aquest concepte, més esporàdiques, han estat: Catalunya popularment com les Quatre barres,
(amb ús minoritari, però continu[12] ); Llevant (Eduard Martínez bandera tradicional dels Països
Ferrando); Pàtria Llemosina o Nació Llemosina (Vicent Tomàs i Catalans.
Martí); Catalunya Integral (Rovira i Virgili, per exemple); Ibèria
(esporàdicament en el grup d'Els Quaderns de l'Exili); Bacàvia o Bacavària (Nicolau Primitiu Gómez
Serrano); Mediterrània Catalana (Pierre Deffontaines); espai català (Pierre Vilar); Comunitat Catalànica
(Xavier Casp, 1961); Hispània Catalana (Joan Rebagliato); etc.

Mentre Joan Maragall i Francesc Cambó parlaven de l'Espanya Gran, el 1906 Enric Prat de la Riba
publicava l'article «Greater Catalonia», dins de La nacionalitat catalana, proposant la denominació
«Catalunya Gran».[13] Feia un paral·lelisme amb la Greater Britannia i associava la Commonwealth amb la
Corona d'Aragó. Amb molta posterioritat als fets, alguns publicistes hostils han volgut identificar el terme
Catalunya Gran (emprat sense cap poder, i amb l'Estat en contra) amb la Grossdeutschland de Bismarck, i
fins i tot de Hitler. Amb aquesta connotació d'imperialisme hi ha qui diu que s'ha utilitzat el nom de «Gran
Catalunya».

A partir dels anys seixanta la consciència de Països Catalans

avançà considerablement a tots els territoris, sobretot en medis
intel·lectuals i de l'oposició política i cultural al franquisme, fins a
atènyer una concreció important en el Congrés de Cultura Catalana
(1975-1977). Arran de la Transició el concepte fou bruscament
abandonat pels sectors políticament majoritaris i amb presència a les
institucions del nou règim.
Bandera del Principat de Catalunya
El terme més utilitzat quan es vol evitar qualsevol connotació proposada per Armand de Fluvià el
política és territoris de parla catalana. També es pot utilitzar el 2010 en el cas de la creació dels
terme catalanofonia,[14] similar als conceptes de Francofonia en el Països Catalans.
cas del francès o Hispanitat en el cas del castellà, però encara
gairebé inèdit.

A final del segle  xx, Josep Guia va proposar utilitzar Catalunya per a denominar tot el territori dels 'Països
Catalans', i no tan sols el territori del 'Principat de Catalunya' (És molt senzill: digueu-li Catalunya, 1985);
hi adduïa voluntat política, sobretot, però també en documentava l'ús medieval, modern i contemporani
(València: 750 anys de nació catalana, 1988).

Terme Comunitat Catalànica

El terme Comunitat Catalànica i el gentilici catalànic va ser

proposat per Miquel Adlert i altres valencianistes com a alternativa
al concepte de Països Catalans, amb la intenció de determinar un
nom que fora acceptat per tots els territoris de llengua catalana. Així
s'expressava la seua necessitat en una carta manifest a Serra d'Or,
juny 1961, núm. 6,[15] signat, entre altres, per Alfons Verdeguer,
Xavier Casp, Miquel Adlert, Jaume Bru i Vidal, Alfons Cucó,
Rafael Villar i Beatriu Civera:
Banderes dels territoris on es parla la

« per al dit conjunt de València, Mallorca i

Catalunya acceptem la denominació suggerida
llengua catalana.

fa poc per Miquel Adlert Noguerol de "Comunitat

Catalànica", on la primera paraula indica el tipus
d'unió que existia i és el que acceptem, i la
segona afirma la unitat de llengua i cultura,
alhora que ens dona un gentilici comú i nou per
a tots, que conservem així els antics, junt amb
les denominacions de sempre per a les nostres
terres".
»
Amb l'arribada de la Batalla de València, molts d'ells es retractarien i, fins i tot, negarien haver signat
aquestes paraules. El terme catalànic ha estat alguns dels considerats (entre d'altres, com ara,
català/valencià) per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua en el seu dictamen del 9 de febrer de 2005. Per
evitar aquests problemes, altres han proposat el neologisme bacavès o cavabànic com a denominació
sintètica de català-valencià-balear. La carta manifest, amb la resposta de Joan Fuster, es troben reproduïdes
al llibre Un país sense política.

Geografia física
Els Països Catalans estan situats a la costa occidental de la mar
Mediterrània i estan integrats per una franja de territori de la
península Ibèrica que va de Salses a Pilar de la Foradada i de la
Franja de Ponent i el límit occidental del País Valencià a la costa
mediterrània. També en forma part l'arxipèlag de les Balears. Els
Països Catalans limiten al nord amb Occitània, al sud amb la Regió
de Múrcia, a l'est amb la mar Mediterrània i a l'oest amb la Vall
d'Aran, l'Aragó i Castella. Vista del Canigó des de Vernet de
Conflent.
El relleu dels Països Catalans és molt variat, des de l'extensa plana
de Ponent, fins als alts cims dels Pirineus passant per les costes
abruptes de la Costa Brava (Empordà) o el Cap de la Nau (Marina
Alta), i finalment les illes, amb nombroses cales. Existeixen cinc
grans conjunts muntanyosos principals: els Pirineus, el Sistema
Mediterrani Català, les muntanyes del nord-oest del País Valencià
que pertanyen al Sistema Ibèric, les serres meridionals del Sistema
Bètic, les Corberes, les Serres de Llevant i la Serra de Tramuntana.
Altres unitats de relleu importants són la Depressió Central i el
Delta de l'Ebre. El cim més alt dels Països Catalans és, segons
l'Enciclopèdia Catalana,[16] el pic d'Aneto (3.404 msnm), tot i que
el cim se situa tot just fora de l'àmbit catalanoparlant, a Benasc L'Ebre a Miravet
(Ribagorça). El següent cim més alt és la Pica d'Estats (Pallars
Sobirà, 3.143,1 msnm),[17] però potser el que més simbolisme té és
el Canigó (Conflent, 2.784 msnm).

La xarxa hidrogràfica dels Països Catalans és molt extensa. És típicament mediterrània, amb l'excepció de
la zona pirinenca: els rius tenen un cabal molt variable, que davalla a l'estiu i creix amb les pluges
torrencials d'octubre i febrer. A la zona plenament mediterrània, hi ha un gran contrast entre els rius,
infreqüents, de curt recorregut, i cabalosos, i els més nombrosos barrancs, ja que en aquest cas els cabals
menors es redueixen a zero als mesos més càlids. L'excepció és la Catalunya Vella, on s'observa una gran
quantitat de rieres petites i mitjanes que poden mantenir el seu cabal gairebé tot l'any. El riu més important i
cabalós és l'Ebre, que desemboca entre les comarques del Montsià i el Baix Ebre formant el delta més gran
del país, el seu principal tributari a terres catalanes és el Segre. Altres rius també importants són el Tet, Tec,
Aglí, Ter, La Tordera, El Besòs, el Llobregat, el Francolí, el Millars, el Túria, el Xúquer, el Vinalopó i el
Segura. També són importants les capçaleres de l' Aude i Garona.

Vegetació

La vegetació dels Països Catalans comprèn la cobertura vegetal, tant l'espontània com la conreada, d'aquest
territori que ocupa una superfície d'uns 70.000  km². Hi domina el clima mediterrani amb més o menys
continentalització i localment els climes de muntanya. Actualment la vegetació basada en la flora
mediterrània constitueix l'element autòcton principal en una gran
part del territori. Respecte a la vegetació conreada, hi ha un cert
equilibri entre les espècies herbàcies i les llenyoses.

Fauna

La fauna dels Països Catalans es caracteritza per una major

diversitat de tàxons que no pas les zones properes, ja que aquest
territori es troba en una zona de confluència de continents. A més la Roureda a la Font del Racó
menor densitat relativa de població humana i, també de forma (Barcelona)
relativa, el menor grau d'influència humana i d'urbanització ha jugat
a favor de la biodiversitat faunística.

L'arribada i establiment d'animals a aquest territori ha tingut

diversos orígens: espècies provinents del continent africà, espècies
de la resta d'Europa i espècies que venen de l'orient de la
Mediterrània. En alguns casos aquestes espècies nouvingudes han
hagut d'evolucionar de manera força aïllada, ja que s'han trobat
amb un clima i característiques geogràfiques molt especials:
serralades, rius i valls, el mar Mediterrani que han fet de barrera i
potencien els endemismes. El samaruc, un peix endèmic.

Catalunya i la Franja de Ponent tenen una bona part del territori

situat a l'Alta muntanya on la flora i la fauna tenen moltes particularitats de la mateixa manera que hi ha
zones de molt alta i molt baixa pluviometria amb la fauna diferenciada que hi correspon.

Al País valencià amb gran diversitat d'hàbitats incloent la marjal, hi ha una gran riquesa d'espècies de
mol·luscs, crustacis aràcnids insectes i vertebrats: Hi ha unes 24 espècies de rèptils, 252 espècies d'ocells i
61 de mamífers.[18]

La fauna vertebrada insular de les Balears abans de l'arribada dels humans es componia d'un conjunt molt
reduït d'espècies, sota condicions evolutives ben particulars, bàsicament d'absència de vertebrats
depredadors. La insularitat ha sigut un element atractiu per a l'estudi de les biotes. L'arxiduc Lluís Salvador
Habsburg-Lorena, a final del segle  xix va estudiar la fauna de les Illes Balears on per exemple, la família
dels coleòpters Tenebrionidae compta amb el 65% d'endemismes.

Història
La història dels Països Catalans és la de la gent dels territoris on es parla la llengua catalana.

Prehistòria

La Prehistòria als Països Catalans comprèn el període des de l'aparició de l'home a la constatació dels
primers testimonis escrits. La prehistòria es coneix gràcies a l'arqueologia. Entre Catalunya i el País
Valencià hi ha una certa continuïtat en el desenvolupament prehistòric. Les Illes Balears en canvi són un
món a part; Mallorca i Menorca pertanyien a civilitzacions sense connexió continental mentre Eivissa i
Formentera tradicionalment s'ha cregut que no estaven habitades fins a l'arribada dels fenicis però aquesta
suposició està en revisió.
A la Catalunya Nord s'hi han trobat, a la Cova de l'Aragó a
Talteüll, fòssils d'humans anteriors a la dels homes neandertals
essent aquestes restes entre les més antigues dels Països Catalans i
d'Europa. Al Principat de Catalunya els primers poblaments que
s'han trobat són del paleolític mitjà amb la mandíbula de Banyoles
com a fòssil prominent. Els jaciments del període mosterià de
Catalunya més coneguts són l'Abric Romaní i l'Estació Agut a
Capellades, Moià i la Cova de les Teixoneres a Reus. Al País
Valencià les primeres restes de poblament també corresponen al
paleolític mitjà amb els jaciments principals de la Cova Negra
(Bellús i Xàtiva), la Cova de la Petxina (Bellús) i la Cova del Animació representant la tècnica
Cochino (Villena) amb restes dels nenadertals. A les Illes Balears Levallois per a fer estris de pedra en
en sentit estricte (Mallorca i Menorca) els primers artefactes humans la prehistòria.
s'han trobat a la Cova del Canet de Mallorca i s'han datat de
7220 aC.[19] Els primers fòssils humans s'han trobat a la Cova de
Muleta de Sóller que, datats amb el carboni 14, han donat uns 5.500  anys d'antiguitat. La cultura dels
talaiots no apareixeria fins 1.500 anys després. A Eivissa, es detecten uns canvis de fauna a la Cova d'es
Pouàs (datats del cinquè mil·lenni) difícils d'explicar sense la intervenció humana (Alcover, 1994)[20]

A l'illa de Mallorca la seva extensió superficial (3.600 km²) permet considerar-la com un únic territori de
captació de recursos d'una població caçadora recol·lectora D'acord amb Gamble (1990) l'illa hauria d'estar
poblada per més d'una banda (aproximadament una banda és de 30 persones) i el màxim demogràfic seria
d'unes 500 persones.[19] Extrapolant aquesta dada, la totalitat dels Països Catalans (68.500  km²) estarien
habitats, en el Paleolític per unes 10.000 persones. Els habitatges protegits com les coves proporcionen la
majoria de restes que s'han conservat del paleolític, per això s'estima que aquest tipus d'hàbitat està sobre-
representat i que de la immensa majoria dels habitatges a l'aire lliure, segurament molt abundants, és difícil
trobar-ne res. També s'ha de tenir en compte que els ossos no es conserven en terrenys àcids que són
freqüents al nord del Llobregat, en determinats punts del País Valencià (com la Serra d'Espadà) i a la meitat
de Menorca.

Les principals mostres d'art d'aquest període als Països Catalans es troben en coves del País Valencià com la
Cova del Parpalló. Cap a final del paleolític a Catalunya es trobarà en l'extrem nord de l'art rupestre en el
que s'anomena art rupestre llevantí o “pintors de les serres” per exemple a la Cova del Cogul a les
Garrigues. Al País Valencià estan testimoniades les eines de pedra típiques del paleolític superior
mediterrani successivament: Gravetià, Solutrià, Epigravetià i Magdalenià. Les coves més explorades són les
del Parpalló i de les Meravelles (Gandia), de les Rates Penades i del barranc Blanc (Ròtova), de les
Malladetes (Barx), del Volcà del Far (Cullera). El nivell amb restes del magdalenià i solutrià només s'ha
trobat al Parpalló, l'abundor de troballes d'artefactes i d'art contrasta amb els poc fòssils d'ossos humans que
s'hi han trobat. El País Valencià hi ha nombroses i famoses pintures prehistòriques de l'art rupestre llevantí
(que arriben també als territoris veïns d'Aragó, Múrcia i Catalunya). Van des de les muntanyes de les
comarques dels Ports i del Maestrat (amb l'emblemàtic grup del barranc de la Valltorta, Gasulla d'Ares) al
centre del país Dosaigües, Aiora, Bicorb (Cova de l'Aranya) i fins a Alcoi (Cova de la Sarga). L'art
rupestre llevantí mostra representacions esquemàtiques i dinàmiques de caceres. La cronologia d'aquestes
representacions artístiques ha estat molt discutida si bé al principi es consideraven del paleolític superior
actualment es pensa que són del neolític. A Mallorca i Menorca no s'ha testimoniat un poblament paleolític.
Fins al neolític, a la fi del tercer mil·lenni aC o començament del segon mil·lenni, no hi ha restes d'un
poblament generalitzat.

El neolític significa una revolució en passar d'una economia humana basada en la caça i la recol·lecció a
una altra agrícola i ramadera. Mesolític o Epipaleolític és el període de transició entre el Paleolític i el
Neolític, quan el clima ja es va fer més càlid però encara no s'havia adoptat l'agricultura i la ramaderia. A
Catalunya és típica la ceràmica impresa o montserratina més coneguda com la variant de la ceràmica cardial
que estava estesa sobre gran part de Catalunya i que a més arribava més al nord amb la ceràmica impresa
del Llenguadoc i cap al sud amb la ceràmica impresa del País Valencià. Va ser en el segon període neolític
quan es van conrear les planes i les terres baixes i allí es feien els sepulcres de fossa que a la Península
només es troben a Catalunya però que estan relacionats amb una cultura d'Europa Occidental (Chassey,
Lagozza, Cortaillod), malgrat que els prehistoriadors van estar durant anys considerant-los una manifestació
de la cultura d'Almeria. Al País Valencià les principals coves amb restes del neolític són: la Cova de la
Sarsa, a Bocairent, i la de l'Or, a Beniarrés, amb ceràmica impresa cardial. Abans del 5000 aC, ja comença
a la cova de l'Or el neolític amb conreu de blat i 'ordi. Del megalitisme propi d'aquesta època Lluís Pericot
va recollir 211 dòlmens catalans (a més de 46 dubtosos) situats en un mapa junt amb els del Rosselló (39
dòlmens).[21]

A Catalunya, fa uns 4000 anys BP, l'esperança de vida era d'uns 26 anys.[22]

Edat antiga

Els Països Catalans no insulars compartien, abans de la colonització romana, la cultura dels ibers que
s'estenia des de Montpeller a Alacant (aquesta ciutat va ser fundada, però, pel cartaginés Amílcar). Segons
el grec Aviè els ibers eren diferents dels pobles limítrofs.[23] En aquella mateixa època els púnics
dominaven les Illes Balears. Les colònies gregues situades al litoral eren anteriors a la presència romana.
Els romans van acabar dominant tot el territori dels actuals Països Catalans i la llengua llatina es va estendre
després d'un període de bilingüisme iber/llatí com ho testimoniegen, per exemple, les monedes amb
inscripcions bilingües. El llatí vulgar acabaria sent el fonament de la llengua catalana amb una conversió
gradual que també queda reflectida amb la presència de paraules catalanes en documents escrits en llatí a
partir del segle ix aproximadament.

Edat mitjana: Antecedents i formació dels Països Catalans

El punt de partida de la història dels Països Catalans es pot considerar que arrenca durant la Corona
d'Aragó amb la creació del Regne de València amb els Furs de València, a partir del 1238 o 1239. S'ha de
tenir en compte que el terme concret "Països Catalans" no apareix documentat fins al 1876 en una obra del
valencià Benvingut Oliver i Esteller.[10]

El procés de poblament del Regne de València va ser un procés llarg que no s'acabarà fins al segle  xvii,
després de l'expulsió dels moriscos. La població del Regne de València, des del principi, era d'origen divers
(catalans, aragonesos, navarresos, italians, etc.) encara que predominava la d'origen català i amb l'expulsió
dels moriscos l'element catalanoparlant encara s'enfortí més. Al conjunt de la Corona d'Aragó els
catalanoparlants representaven prop del 80% de la població.

Socialment, el feudalisme, al segle  xvii, si bé va quedar debilitat en el cas de la Catalunya Vella, però
tanmateix sense desaparéixer mentre a la resta del territori de Catalunya, les Illes i al País Valencià, el
feudalisme va seguir sent molt poderós.

Edat moderna

Els Països Catalans es van trobar durant l'edat moderna envoltats per la formació d'un poderós bloc feudal
hispànic al sud-oest i la d'un poderós bloc feudal francès pel nord. Les poderoses monarquies veïnes van
representar pels Països Catalans:

L'entronització de la dinastia Trastàmara. Amb l'entrada del adelantado mayor de Castilla,

Diego Gómez de Sandoval, desfent el Parlament de Vinaròs, un exèrcit castellà entrava per
 primera vegada als Països Catalans.

La reorganització institucional de Ferran el Catòlic qui

representava els interessos del bloc feudal hispànic o
espanyol.
La introducció de la Inquisició castellana per Ferran II, la
qual en pocs anys deixà d'usar la llengua catalana i
contribuí a la castellanització de la societat.
El feudalisme hispànic derrotà les Germanies, en el cas
de Catalunya la noblesa catalana no comptava encara
amb el suport de cap bloc nobiliari hispànic. També
l'expulsió dels moriscos estava -i està clar que ara i aquí
no estem parlant des de l'òptica morisca- fou feta en
base orientada a no perjudicar el poder feudal però
perjudicava i debilitava la pagesia i la societat urbana.

El Bandolerisme als Països Catalans es pot interpretar El rei Jaume I d'Aragó amb el bisbe
com una resposta de rebuig al nou estat feudal. Es de Barcelona Berenguer de Palou i
presenta d'una banda, un bandolerisme popular els magnats Bernat de Centelles i
camperol i de l'altra un bandolerisme nobiliari. El Gilabert de Cruïlles durant la
bandolerisme a Catalunya acaba amb la Guerra dels Conquesta de Mallorca (1229)
Segadors, al País Valencià durarà encara més. (Frescos del Palau Aguilar de
Barcelona. MNAC)
La Guerra dels Segadors (1640-1652) va ser una guerra
de secessió de Catalunya pel descontentament de com
era tractada per Castella.

Entre 1705 i 1715 els Països Catalans i Aragó

defensaven un model polític diferent del borbònic
centralista, volien un model federal i respectuós amb els
territoris històrics.

El 1659 amb el Tractat dels Pirineus Lluís  XIV de França va

obtenir de manera definitiva la després anomenada Catalunya del
Nord, si bé al principi aquest territori conservà certa autonomia amb
l'arribada del segle  xvii el rei francès va deixar clar que literalment,
"li repugnava" l'ús de la llengua catalana en els seus territoris.

La Guerra de Successió Espanyola i el triomf dels borbònics va

significar la pèrdua de l'autonomia política dels Països Catalans i la
imposició per la força de les armes del centralisme castellà. El 1707
el Regne de valència va ser ocupat per les forces borbòniques i va
perdre també el seu dret civil propi. Després de l'11 de setembre de
1714 la Catalunya derrotada conservà, tanmateix, el seu dret civil.

Al conjunt dels Països Catalans durant el segle  xviii, la distribució

dels beneficis de la renda de la terra serà, encara, majoritàriament
feudal situació més accentuada al País Valencià i Mallorca, però en
el cas de Catalunya en acabar el XVIII, la capacitat mercantil del Mapa cronològic de la conquesta del
Principat era més intensa i cap a finals del xviii, una part del capital Regne de València.
acumulat va anar a la fabricació d'indianes, mentre que en canvi
fracassaria la sederia valenciana, però Alcoi s'industrialitzà basant-
se en el tèxtil de la llana i el treball familiar dels pagesos, més que no pas en el comerç colonial.[24]
Edat contemporània

El segle  xix va estar dominat per la inestabilitat política, de primer

la Guerra del Francès napoleònica dins una situació de guerra
internacional i després per les tres Guerres Carlines. Mentrestant
administrativament, el 1833, tot el territori espanyol va ser dividit
en províncies, cosa que va provocar protestes a Catalunya, on es
veia com una divisió de l'anterior província única de Catalunya en
quatre províncies no relacionades entre elles. Fins i tot el govern
espanyol donava suport al fet que la província de Barcelona portés El bandolerisme de Serrallonga era
el nom de Província de Catalunya. En el cas del País Valencià la de caràcter popular
divisió provincial efectiva va suposar que territoris
castellanoparlants que mai havien format part del Regne de
València formessin part de les tres províncies. Aquest és el cas de la
Plana d'Utiel o de la comarca de Requena, per exemple.

Durant la segona meitat del segle  xix es va produir la Renaixença

catalana, moviment social i cultural que reivindicava la renaixença
del català com a llengua literària i de prestigi després de segles de
foscor i decadència. Durant aquesta època també va sorgir el
catalanisme polític, que reivindicava l'autonomia política de
La capçalera de La Renaixensa fou
Catalunya i l'oficialitat del català. Tota aquesta renaixença
dissenyada per Lluís Domènech i
catalanista, que va aconseguir ser transversal, ja que s'hi va afegir Montaner el 1880. Conjuga l'escut de
tant la burgesia com la classe obrera, va culminar en la
Catalunya amb l'au Fènix.[25]
Mancomunitat de Catalunya, primera reunificació política de
Catalunya i primera institució catalana des del 1714, i durant la
segona república espanyola, en la restauració de la Generalitat de
Catalunya.

La Guerra Civil espanyola també s'ha considerat, en part com una

guerra carlista. Durant aquesta guerra tant València com Barcelona
van ser capitals de la República espanyola. Als Països Catalans hi
havia partidaris dels dos bàndols enfrontats. Catalunya havia estat
considerada "bastió de la República". Les divises que entraven per
l'exportació de les taronges valencianes ajudaren al govern
republicà a mantenir la guerra, la ciutat de València no va caure fins La versió impresa del Diccionari
als darrers dies de la guerra. català-valencià-balear.

Catalunya i el País valencià visqueren durant la guerra una

autèntica revolució social, política i econòmica amb col·lectivitzacions tant en el camp com en la
indústria.[26]

Mentre Menorca va restar fidel al govern republicà, Mallorca i Eivissa aviat van caure en mans dels
franquistes i des d'allí els avions bombardejaven Barcelona. No va ser aquesta l'única vegada que els
territoris dels Països Catalans lluitaven els uns contra els altres.

Durant el franquisme es va reprimir durament la llibertat política, de premsa, d'expressió, els Països
Catalans i el català, prohibint el seu ensenyament i el seu ús públic. Durant la transició democràtica es va
dividir els Països Catalans en tres comunitats autònomes i la nova Constitució en va prohibir la federació.

Llengües
La llengua pròpia dels Països Catalans és el català, que,
informalment, a molts llocs rep el nom popular del gentilici (com
mallorquí, menorquí, alguerès, etc.), o un nom merament local
(solleric, maonès, fragatí, favarol, gandesà, ampostí, vinarossenc,
santmateuà), aproximatiu ("aquí parlem normal", "ni valencià ni
català") o vergonyant (xapurriat, xapurriau, xapurriao, a la Franja);
patuès o patois (Catalunya del Nord); només al País Valencià el
gentilici té reconeixement oficial: valencià). S'exceptuen les
comarques occidentals i meridionals del País Valencià, on es parla L'idioma català a Espanya
el castellà, i la Vall d'Aran i la Fenolleda, on es parla l'occità. La    Territoris catalanoparlants on el
llengua catalana és l'única llengua oficial a Andorra, és oficial català és oficial
(novament, i després d'un llarg parèntesi, des de 1978) a Catalunya,
   Territoris catalanoparlants on el
al costat del castellà i l'aranès; i també és oficial conjuntament amb
català no és oficial
el castellà al País Valencià i a les Illes Balears. A la Catalunya
   Territoris històricament no
Nord, des de 2007, té la consideració de llengua co-oficial junt amb
catalanoparlants on el català és
el francès, i a la Fenolleda, l'occità.[27] Amb la cooficialitat a la oficial
Franja (1999),[28] la llei de promoció de la cultura de Sardenya del
1997,[29] aquests dos territoris gaudeixen d'un reconeixement
tanmateix modest per al català, si bé el seu ensenyament és encara
minoritari. Al Carxe, no té cap reconeixement com a llengua
pròpia.

L'actual extensió del català té el seu origen a la Corona d'Aragó, on

era la llengua dominant i més parlada, parlada pel 80% de la
població.

Per a definir els Països Catalans, no es tenen en compte els

processos de castellanització o afrancesament a les grans urbs Territoris de llengua catalana.
(València, Alacant, Perpinyà, etc.) que s'han dut a terme des del
segle xix fins a l'actualitat. Per contra, s'accepten com a castellanes
altres zones que abans eren de llengua catalana com Oriola.

Malgrat ser la llengua pròpia i històrica dels Països Catalans, el

català es troba a gairebé tot el territori en una situació de
minorització i comparteix l'espai lingüístic amb les llengües oficials
esmentades adés, a més de l'occità i nombroses llengües de la
immigració, entre elles el xinès, el quítxua, l'anglès, l'urdú, l'àrab,
l'amazic, el wòlof i el mandinga.[30][31] Els parlants del català com
a llengua materna són una minoria important als Països Catalans,
uns 5,2 milions d'un total de 14 milions, i amb els que l'han après, Mapa cronològic que mostra
una modesta majoria d'entre 8 i 9 milions. En canvi, si al nombre l'evolució territorial de les llengües
dels que tenen el castellà com a primera llengua, s'afegeix tots del sud-oest d'Europa entre les que
aquells que el saben parlar, l'espanyol hi és la llengua més parlada. apareix el català.

Segons dades de la UNESCO el català és actualment la vint-i-

dosena llengua més traduïda a altres llengües del món.[32] Segons un estudi de Jordi Mas, de Softcatalà, el
català és la vint-i-sisena llengua més emprada a Internet.[33]

Història
Els primers testimonis de català escrit són del segle ix, encara que el
primer document considerat literari en català són les Homilies
d'Organyà, del segle  xiii.[34] Fins als segles xvi i xvii, quan
comença el retrocés de la llengua enfront del castellà, el català
s'estén i la seva literatura es desenvolupa amb autors com ara
Ramon Llull (s. xiii – s. xiv), Ausiàs March i Joanot Martorell (s.
xv).

L'ús del català fou prohibit al Principat de Catalunya en el camp

oficial des del Decret de Nova Planta (1716),[35] al País Valencià
(1707) i a Mallorca i Eivissa (1715). A Catalunya Nord ja s'havia
aplicat una prohibició similar el 1700. Menorca va passar a
sobirania britànica el 1713.
Aquestes prohibicions van restar
excepte breus períodes durant la primera i segona república
espanyola als territoris catalans d'Espanya i fins a l'entrada dels
diferents estatuts d'autonomia entre el 1978 i el 1983, excepte a la
Franja.
Les Homilies d'Organyà són un dels
primers documents literaris més
Des de la meitat del segle  xiii fins a la fi del segle  xiv, hom ha
antics escrits en català.
parlat el català al Regne de Múrcia, on hi havia components militars
de la Corona d'Aragó i pobladors catalans. A la ciutat de Càller, a
Sardenya, havia estat una llengua habitual fins al segle xviii. Durant
el segle xix hi va haver importants colònies catalanoparlants a Saint
Augustine (Florida) i a Algèria, que parlaven un dialecte extint,
conegut com a patuet.

Al segle  xix amb la Renaixença es produeix la recuperació del

català com a llengua de cultura i posteriorment s'inicia un esforç
normativitzador que culmina al segle xx amb diverses fites com ara
l'obra de Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans. Durant el
segle xix es considerava el català com un dialecte de l'occità arribat
durant la reconquesta,[36] o pels musulmans durant la retirada de
Septimània.[37] Un dels primers filòlegs que van creure que el
català i el provençal són llengües diferents fou Friedrich Christian
Diez.

Nombre de parlants del català al món i Decret de prohibició de la llengua

coneixements catalana al Rosselló, Conflent i la
Cerdanya del 2 d'abril de 1700.

Territoris on té estatus oficial

Territori Entén Sap parlar Llengua habitual

Catalunya 5.837.874 4.602.611 2.742.600
País Valencià 3.714.654 1.972.922 1.274.000
Illes Balears 749.100 600.500 404.800
Andorra 62.762 51.587 30.405
Total 10.364.390 7.227.620 4.451.805
Territoris en els quals no té estatus oficial

Territori Entén Sap parlar Llengua habitual

L'Alguer (Sardenya, Itàlia) 20.000 17.625 4.638
Catalunya del Nord (França) 203.121 125.622 11.703
Franja de Ponent 38.853 35.031 30.386
Carxe (Múrcia) Sense dades (<697) Sense dades (<697) Sense dades (<697)
Resta del món Sense dades 350.000 Sense dades
Total 261.974 528.278 46.727

Total

Territori Entén Sap parlar Llengua habitual

Europa 10.361.184 7.405.898 4.453.098
Resta del món Sense dades 350.000 Sense dades
Total 10.361.184 7.755.898 4.453.098

[d]
[e]

Coneixement del català (2003-2004)

Territori Parlar Entendre Llegir Escriure
Catalunya 84,7 97,4 90,5 62,3
País Valencià 57,5 78,1 54,9 32,5
Illes Balears 74,6 93,1 79,6 46,9
Catalunya del Nord 37,1 65,3 31,4 10,6
Andorra 78,9 96,0 89,7 61,1
Franja de Ponent 88,8 98,5 72,9 30,3
L'Alguer 67,6 89,9 50,9 28,4

(% de la població de 15 i més anys).

Ús social
Territori A Casa Al Carrer
Catalunya 45 51
País Valencià 37 32
Illes Balears 44 41
Catalunya del Nord 1 1
Andorra 38 51
Franja de Ponent 70 61
L'Alguer 8 4

(% de la població de 15 i més anys).

Llengua materna
 Territori Persones Percentatge
Catalunya 2.813.000 38,5%
País Valencià 1.047.000 21,1%
Illes Balears 392.000 36,1%
Andorra 26.000 33,8%
Franja de Ponent 33.000 70,2%
Catalunya del Nord 35.000 8,5%
L'Alguer 8.000 20%
TOTAL 4.353.000 31,2%

[51]

Fonts: Vídeo i notícia que explica l'ús del català extret d'un estudi de la Generalitat.[52]

Política
Mural de l'organització
independentista Maulets a
Argentona, amb el lema per la unitat
de la llengua i dels Països Catalans.
Els Països Catalans no
estan reconeguts com a
entitat política. De fet, estan
fragmentats en diverses
regions amb diversos graus
d'autonomia política,
pertanyents a Espanya,
França, Itàlia i Andorra. Hi
ha un corrent polític que
propugna la independència Adhesiu del GAV rebutjant la unitat
dels Països Catalans i la de la llengua.
creació d'un estat català
(vegeu independentisme
català). Altres corrents polítics catalanistes utilitzen el terme «Països
Catalans» com a sinònim
de «territoris de parla
catalana», sense considerar
que hagin de formar una
entitat política independent.

Alguns independentistes
proposen l'ús del terme
Catalunya per referir-se a la
Mural a Belfast de solidaritat
totalitat dels Països
Mural a Vilassar de Mar defensant la independentista.
Catalans, però aquesta
unitat de la llengua.
proposta no s'ha adoptat de
manera significativa; no hi és una proposta consensuada i, a més a
més, molts consideren que ha estat rebutjada per bona part de les gents que viuen als territoris esmentats.
Altres matisen que aquest rebuig és relatiu, com el del concepte de 'Països Catalans' en general, atès que ha
arribat a les masses en versió distorsionada per mitjans de comunicació poderosos que són hostils a la
recuperació nacional d'aquests territoris.

El valencià Joan Fuster en el seu assaig "Nosaltres, els valencians" publicat el 1962, utilitza el terme Països
Catalans amb un significat més polític que lingüístic, com a concepte d'una nació, el poble català, el qual
hauria d'aspirar a un llaç polític i a la independència d'Espanya i de França (d'aquesta unió política se sol
exceptuar L'Alguer). A això fa referència l'expressió «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó». Aquesta
idea política que aspira a la unió política dels "Països Catalans" és anomenada catalanisme o
pancatalanisme.

Diverses organitzacions armades catalanes al llarg del temps han reivindicat la creació dels Països Catalans,
entre elles l'Exèrcit Popular Català (EPOCA) i Terra Lliure. Aquesta última es definia a si mateixa en el seu
document de constitució com a organització revolucionària que lluita per la independència total dels
Països Catalans i emprava crides com Independència o mort! Visca la lluita armada! Una sola nació,
Països Catalans![53] En l'actualitat aquestes organitzacions ja no existeixen.

Hi ha altres corrents polítics que rebutgen l'ús del terme «Països Catalans» juntament amb qualsevol
proposta d'unitat política d'aquests territoris. En els casos més extrems, com és el cas del blaverisme, hi ha
sectors que ho consideren com una imposició de Catalunya cap als altres territoris, i neguen fins i tot la
unitat de la llengua catalana; alguns observadors com el sociòleg Vicent Flor i Moreno, fundador de la
Joventut Valencianista, destaquen que en aquests sectors predomina un fort nacionalisme espanyol com el
que exemplifica España 2000, més que no pas la defensa de peculiaritats autòctones.[54]

En l'actualitat, les úniques institucions de govern dels territoris compresos que reconeixen l'existència dels
Països Catalans són el Consell General dels Pirineus Orientals[55] i un nombre d'ajuntaments, alguns dels
quals han batejat vies públiques amb aquest nom. Per exemple, hi ha una plaça dels Països Catalans a
Barcelona, batejada així en plena Transició, tot i que l'Ajuntament de Barcelona és ben lluny de simpatitzar
amb el concepte.

Economia
La principal activitat econòmica dels Països Catalans és el turisme; suposa no només la major part dels
ingressos sinó, lògicament, el sector que directament i indirectament ocupa a més treballadors i treballadores
al llarg del territori català. Aquesta gairebé exclusivitat econòmica planificada per grans empreses (tant
hoteleres com constructores) ha provocat un greu perjudici ambiental: la major part de la costa, entre
Perpinyà (Catalunya Nord) i Guardamar (sud del País Valencià) està construïda, sent poques les zones
verges i sense edificacions. Exactament igual ocorre a les Illes Balears i Pitiüses, on si cap aquest procés
edificador s'ha vist multiplicat. Així mateix, en els últims temps s'ha vist un procés urbanitzador a les
comarques de l'interior, sobretot a les zones pirinenques al voltant de la construcció de grans complexos
relacionats amb l'esquí.

Mentre les elits aposten per una economia de sol i platja, els recursos mediambientals escassegen
(fonamentalment l'aigua potable) i es destrueixen la majoria dels paratges naturals dels Països Catalans. Al
mateix temps, aquesta activitat econòmica centrada en el turisme produeix una gran estacionalitat laboral i
precarietat en l'ocupació.

Així doncs, l'enorme preponderància del turisme i del sector terciari ha relegat a l'agricultura tradicional
gairebé a la desaparició. Les directrius restrictives de la Unió Europea, la falta d'ajuda institucional, la
competència exterior i la implantació de grans superfícies de distribució i venda que controlen els preus han
provocat que els sectors agrícola i ramader es trobin en reculada i pel camí de la desaparició.

Els Països Catalans van ser de les primeres zones del sud d'Europa a industrialitzar-se vers el segle  xix
(Barcelona, Reus, Sagunt, Alcoi…), uns focus que van perdurar fins entrat el segle  xx i que van donar
origen a un poderós moviment obrer. A inicis del segle xxi l'impacte de la crisi financera global ha situat les
taxes d'atur dels Països Catalans en valors per sobre del 20% (dades del 2012).[56] La indústria tèxtil,
química, petroquímica i de transformació (calçat, moble, etc.) que va superar el desmantellament dels anys
vuitanta s'enfronta avui dia al fenomen de la deslocalització. En efecte, nombroses empreses instal·lades als
Països Catalans han traslladat en els últims anys les seves factories a països del Tercer Món, a la recerca
d'un major benefici empresarial a costa de reduir els costos laborals.

Cultura i festes populars

Les festes populars als
Països Catalans són el
conjunt de festes
tradicionals que se celebren
als territoris de parla
catalana. El foc és l'element
més important de les festes
tradicionals, la qual cosa hi
denota una gran arrel
Foguera de la nit de Sant Joan a la pagana. És interessant notar
platja de la Marina Alta. que aquestes festes del foc,
que també són ben presents
arreu d'Europa i més enllà, Les Falles.
tenen una altíssima acceptació a tots els Països Catalans, des de les
Falles del Pallars Sobirà,[57] les Falles d'Andorra[58] i la Flama del
Canigó[59] fins a les Fogueres d'Alacant i les Falles, celebrades a
90 poblacions del País Valencià.

La pirotècnia és l'eix de moltes festes tant familiars com majors.

Des de les traques de casament, passant per les mascletades,
batalles de focs d'artifici anomenades "cordades" (com aquella de
Paterna[60]), la Patum[61] de Berga, de la Festa Major de Vilafranca
del Penedès[62] i altres festes semblants, els castells de focs d'artifici Correfoc de les Borges Blanques.
(destaquen el Concurs Internacional de Focs d'Artifici de la Costa
Brava celebrat a Blanes,[63] la Nit del Foc de València, la
"Palmera" d'Alacant, la Nit de l'Albà d'Elx i el Castell de l'Olla a Altea), els masclets que tenen tanta afició
entre la jovenalla, i acabant amb les disparades de trabucs durant els moros i cristians, o les actuacions dels
trabucaires. És interessant notar una tradició de focs d'artifici relativament nova, que són aquells de la Nit
de la Bastila de Cotlliure i altres poblacions nord-catalanes.

Gastronomia
La cuina dels Països Catalans s'emmarca dins la cuina mediterrània
i n'és un exemple típic. Sovint fa referència al menjar de l'actual
Comunitat Autònoma de Catalunya i de la Catalunya del Nord,[64]
i ocasionalment, de la d'Andorra[65] però alguns autors
contemporanis - Josep Pla,[66] Jaume Fàbrega,[67][68] Eliana
Thibaut i Comalada,[69] Ferran Agulló[70] i l'escriptor en llengua
anglesa, Colman Andrews[71] - parlen d'una gastronomia
compartida de tota l'àrea cultural catalana, inclosos per tant el País
Valencià, les Balears, la Franja de Ponent i Andorra, i per tant seria Llesques de pa amb tomàquet.
la cuina més destacada dels Països Catalans. Altres autors
consideren, però, que existeixen unes cuines valenciana i balear
diferenciades: vegeu cuina del País Valencià i cuina de les Illes Balears. Pel que fa als governs del País
Valencià i les Illes Balears, no donen suport a aquesta interpretació si bé tampoc no declaren el
contrari,[72][73][74] mentre que la Generalitat de Catalunya dona parers divergents segons la font
consultada.[75][76]

« Es tracta d'una cuina que parteix d'un territori, els Països Catalans –ho deia Josep
Pla o un geògraf francès com Pierre de Fontaine–, d'una Història […] –el primer
llibre europeu de receptes és català, el Llibre de Sent Soví, de 1324– i sobretot
d'una consciència pròpia. Cal afegir l'existència d'una continuïtat bibliogràfica de la
cuina catalana des del segle xiv fins ara…
»
— Jaume Fàbregas, Gastroteca.cat[67]

D'altra banda, cal destacar-hi la presència local de cuines diferenciades en major o menor grau, com la
xurra - a les comarques xurres i la Canal de Navarrés -, la castellana - al Baix Segura, la Vall de Cofrents i
la Plana d'Utiel a més de parts de l'Alt Vinalopó, el Vinalopó Mitjà -, i l'occitana - a la Vall d'Aran i la
Fenolleda. Igualment cal aclarir que la cuina catalana ha deixat petjada a Múrcia gràcies a la seua població
històricament catalana i el contacte històric entre aquesta i els valencians.

Història de la cuina dels Països Catalans

El que mengem o bevem és fruit del passat i totes aquelles

civilitzacions que han passat per aquests territoris han deixat una
petjada en la cuina dels Països Catalans. La cuina catalana actual té
característiques que han deixat els ibers, fenicis, grecs, romans,
jueus i àrabs. També hi ha algunes aportacions de la cuina francesa
i italiana. El descobriment d'Amèrica va aportar nous ingredients,
actualment bàsics, com la patata i el tomàquet i la nova cuina
americana també ha comportat canvis en la cuina tradicional.

Al neolític al Baix Llobregat ja s'elaborava cervesa. L'arribada dels Escudella de nadal, plat insígnia de
grecs, a Empúries, i els fenicis, a les illes Balears i al País Valencià, Catalunya.
suposà un canvi d'hàbits importantíssim. Abans d'ells no es trobava
ni oli d'oliva ni vi.

Des de 5.000 anys abans de Crist l'alimentació es basava en ordi vestit, blat de tipus espelta, mill, panís o
blat de moro, llegums (es menjaven frescos o secs), fruits, peix, xai, cabra i porc. En alguns indrets del
Pirineu es menjava cavall i fins i tot gos.

Els ibers ja elaboraven vi que venien als fenicis, cervesa i a la Cerdanya uns pernils exquisits lloats pels
romans,«Cerretana mihi fiat vel missa licebit / de Menapis; lauti de petasone rorent» («que em serveixin el
pernil del país dels ceretans i que no em trametin el del país del menapis, i que els desganats devorin la
cuixa»). Emmagatzemaven molt de gra que menjaven en forma de pa i farines.

Mitjans de comunicació
Als Països Catalans existeixen diferents mitjans de comunicació en català, els quals conformen l'anomenat
espai català de comunicació. En l'àmbit de la premsa cal destacar l'edició en català de La Vanguardia i El
Periódico de Catalunya, els diaris editats només en català El Punt Avui, Ara, Diari de Balears i L'Esportiu;
la nombrosa premsa comarcal en català (Segre, Regió 7, Diari de Girona, El 9 Nou, etc.), les revistes en
català (El Temps, Sàpiens, etc.) i els nombrosos diaris digitals en català (VilaWeb, Racó Català, Nació
Digital, Ara.cat, 324.cat, etc.). Pel que fa a la ràdio destaquen Catalunya Ràdio, À Punt FM, IB3 Ràdio i
RAC 1 com a emissores generalistes, Catalunya Informació com a emissora d'informació 24 hores, i
Catalunya Música, Ràdio Flaixbac, Flaix FM i RAC 105 com a emissores musicals. Finalment pel que
respecta a la televisió cal fer esment de TV3, À Punt, IB3 Televisió i 8tv com a canals generalistes i El 33,
3/24, Canal Super3, Esport 3, Barça TV i RAC 105 TV com a canals temàtics.

Àmbit educatiu
Amb la democràcia es va recuperar la llengua en l'àmbit educatiu. No obstant això, la introducció del català
a les aules va ser molt desigual segons el territori. Així, mentre que a Catalunya i a les Balears s'ha adoptat
un model lingüístic segons el qual el català és la llengua vehicular principal, al País Valencià els pares
poden triar la llengua d'escolarització dels fills.[77]

Demografia
Els territoris de llengua catalana tenen una població de 13.422.117 habitants (dades entre el 2008 i el 2009).
Juntament amb les comarques castellanoparlants del País Valencià (719.970 habitants) i les occitanoparlants
de la Vall d'Aran (10.194 habitants[78]) i la Fenolleda (5.357[79]) sumen 14.157.638 habitants.

Territori Població % pop total

Catalunya 7.364.078[80] habitants incloent-hi la Vall d'Aran. 51,55%

7.353.884[81] habitants sense la Vall d'Aran. 51,48%

País Valencià 5.084.502[82] habitants incloent-hi les comarques castellanoparlants. 35,6%

4.366.532 habitants sense incloure les comarques castellanoparlants.
Illes Balears 1.094.972[83] habitants. 7,665%

Catalunya Nord 440.855[84] habitants incloent-hi la Fenolleda. 3,086%

435.498[79] habitants sense incloure la Fenolleda. 3,048%

84.484 habitants. 0,59%
Andorra
31.363[85]habitants amb nacionalitat andorrana. 0,22%

Franja de Ponent 47.686[86] habitants. 0,334%

L'Alguer 42.289 habitants. 0,296%

El Carxe 670 habitants. 0,005%

TOTAL 14.157.638 / 13.422.117 habitants. 100%

Notes
a. «Països Catalans» és el terme més acceptat i àmpliament difós per a referir-se als territoris
que formen part d'una unitat geogràfica, històrica, cultural i lingüística de predomini català.
Altres denominacions[1] més o menys acceptades i/o utilitzades són «Països de Llengua
Catalana», «Gran Catalunya», «Catalunya Gran», o senzillament «Catalunya»
b. Xifra obtinguda per la suma dels 7.448.332 habitants de Catalunya;[5] els
4.959.968 habitants del País Valencià;[6] el 1.107.220 habitants de les illes Balears;[7] els
474.842 habitants del departament dels Pirineus Orientals; els 73.105 habitants
d'Andorra;[8] els 68.089 habitants de la Franja de Ponent; els 43.945 habitants de l'Alguer;[9]
i els 564 habitants del Carxe. Tots els censos es van realitzar de l'31 de desembre del 2015
al 30 de juny del 2017, excepte els de la Franja de Ponent i el Carxe, d'anys anteriors.
c.
« Les zones "aragoneses", "castellanes" i "murcianes", inscrites en la seva òrbita
per la fitació medieval, són com un annex d'escassa importància […] La "unitat"
té exigències indefugibles: demana d'excloure o assimilar els elements
radicalment heterogenis que subsisteixen en la seva àrea […] això entrebanca
els valencians de la zona catalana en la direcció que hauria d'ésser i és llur únic
futur normal: els Països Catalans, en tant que comunitat supraregional on ha de
realitzar-se llur plenitud com a poble.
»
— Fuster, Joan (València, 1962), Nosaltres, els valencians, pàgs. 105-109.
d. Fonts: Catalunya:
Dades estadístiques del cens de l'any 2001, de l'Institut d'Estadística de
Catalunya, Generalitat catalana.[38] País Valencià: Dades estadístiques del cens de l'any
2001, de l'Institut Valencià d'Estadística, Generalitat Valenciana.[39] Illes Balears: Enquesta
Sociolingüística realitzada el 2003 per la Secretaria de Política Lingüística, Govern de les
Illes Balears.[40] Catalunya del Nord: Enquesta de Mitjana Pluriel encarregada per la
prefectura de la Regió de Llenguadoc-Rosselló realitzada a l'octubre de 1997 i publicada el
gener de 1998.[41] Andorra: Enquesta d'usos lingüístics realitzada pel Govern d'Andorra,
2004.[42] Aragó: Estadística d'usos lingüístics a la Franja d'Aragó realitzada l'any 2004 per
la Generalitat de Catalunya.[43] Un estudi realitzat en les mateixes dates per l'Institut
Aragonès d'Estadística mostra unes xifres similars.[44] L'Alguer: Dades sociolingüístiques
de l'Euromosaic.[45] El Carxe: la població d'aquesta zona de Múrcia segons el cens de
l'Institut Nacional d'Estadística d'Espanya de 2006 era de 697 habitants. Resta del Món:
Estimació 1999 de la Federació d'Entitats Catalanes a l'exterior.
e. Fonts (per a llengua habitual): Catalunya, Catalunya del Nord i L'Alguer:
Dades de
l'Enquesta d'Usos Lingüístics a Catalunya del Nord de l'any 2004, de la Generalitat
catalana[46] en els quals es pregunta a 400 persones "Quina llengua utilitza habitualment?".
Andorra: Enquesta d'usos lingüístics realitzada pel Govern d'Andorra, 2004.[47] País
Valencià: Enquesta de juny del 2005 del Servei de Recerca i Estudis Sociolingüístics,[48] de
la Consellería de Cultura, Generalitat Valenciana,[49] on es pregunta a 6.600 persones
"Quina llengua és la que utilitza a casa?". Illes Balears: Enquesta Sociolingüística
realitzada el 2003 per la Secretaria de Política Lingüística, Govern de les Illes Balears.[40]
Aragó: Estadística d'usos lingüístics a la Franja d'Aragó realitzada l'any 2004 per la
Generalitat de Catalunya.[43] Un estudi realitzat en les mateixes dates per l'Institut Aragonès
d'Estadística mostra unes xifres similars.[50]

Referències
1. Vallverdú, Francesc. Apunts i contrapunts sociolingüístics: en el centenari de les Normes
ortogràfiques (https://books.google.cat/books?id=LnGiAgAAQBAJ&pg=PA95&dq=pa%C3%
AFsos+catalans+gran+catalunya&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwiLu5SVq_vXAhWEnRoKH
WyXBXEQ6AEIKzAB#v=onepage&q=pa%C3%AFsos%20catalans%20gran%20catalunya
&f=false). Institut d'Estudis Catalans.
2. «Seixanta-dues personalitats del Maestrat reivindiquen el terme ‘Països Catalans' (http://ww
w.vilaweb.cat/noticies/seixanta-dues-personalitats-del-maestrat-reivindiquen-el-terme-paiso
s-catalans/)». Vilaweb, 30-07-2015.
3. «els Països Catalans (https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/els-paisos-c
atalans)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
4. «català (https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/catala)». Gran
Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
5. Habitants de Catalunya (https://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=245)
6. Habitants del País Valencià (http://www.icv.gva.es/estatico/demografia/)
 7. Habitants de les illes Balears (https://ibestat.caib.es/ibestat/estadistiques/poblacio/padro/2ac
ef6cf-175a-4826-b71e-8302b13c1262)
8. Habitants d'Andorra (http://www.actua.ad/news/la-poblaci%C3%B3-d%E2%80%99andorra-v
a-cr%C3%A9ixer-un-19-l%E2%80%99any-2016-i-ja-%C3%A9s-de-73105-persones)
9. «Habitants de l'Alguer (https://web.archive.org/web/20180716065929/http://demo.istat.it/bilm
ens2017gen/index.html)». Arxivat de l'original (http://demo.istat.it/bilmens2017gen/index.htm
l) el 2018-07-16. [Consulta: 8 desembre 2017].
10. Destinat (sobretot) a valencians, de Joan Fuster
11. Qüestió de noms (http://www.racocatala.cat/eltalp/fuster.htm), de Joan Fuster
12. Martí, Antoni. Joan Fuster (http://books.google.cat/books?id=g2zSrEpcvcsC&pg=PA16&dq=
Digueu-li+Catalunya+josep+guia+1985&hl=ca&sa=X&ei=PER6VJyTEsjtaIWjgNAN&ved=0
CDoQ6AEwBQ#v=onepage&q=Digueu-li%20Catalunya%20josep%20guia%201985&f=fals
e). Edicions Universitat Barcelona, 2012, p. 16. ISBN 8447536505.
13. Greater Catalonia (http://www.racocatala.cat/dpclub/greater.htm) Arxivat (https://web.archive.
org/web/20061201124901/http://www.racocatala.cat/dpclub/greater.htm) 2006-12-01 a
Wayback Machine., d'Enric Prat de la Riba
14. «Francesc Ballone, Cròniques de l'extrem orient: la situació del català a l’Alguer (https://ww
w.vilaweb.cat/noticies/croniques-de-lextrem-orient-la-situacio-del-catala-a-lalguer/)».
VilaWeb, 27-01-2021. [Consulta: 29 gener 2021].
15. Francesc de Paula Burguera, Comunitat Catalànica (http://elpais.com/diario/2005/03/11/cval
enciana/1110572303_850215.html), El País, 11 de març de 2005 (castellà)
16. Enciclopèdia Catalana (http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0003998)
17. Enciclopèdia Catalana (http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0025181&BATE
=pica%20d%27Estats)
18. Almenar Asensio, Ricardo; Diago Giraldós, María. El proyecto necesario: Construir un
desarrollo sostenible a escala regional y local (https://books.google.cat/books?id=HcOsRPU
rD0IC&printsec=frontcover&hl=ca#v=onepage&q=Fauna&f=false) (en castellà). Aldaia:
Universitat de València, 2002 (La Nau solidària).
19. Víctor M. Guerrero. El poblamiento inicial de la Isla de Mallorca Complutum extra 1996
20. Lluís Plantalamor Massanet. Prehistoria de las islas Baleares Espacio, Tiempo y Forma,
Serie I, Prehistoria y Arqueoiogia, t. 10, 1997, pàgs. 325-389
21. E. Ripoll Perelló. La catalogación de los dólmenes pirenaicos a Espacio, Tiempo y Forma,
S. I, Prehist. y Arqueo!., t. 2, 1989, pàgs. 445-451
22. Josep Castany. Noves aportacions al megalitisme de l'interior de Catalunya
23. P. Villalba. Orígens dels Països Catalans en els clàssics grecs i llatins
24. «defensadelaterra.org (https://web.archive.org/web/20120621011015/http://www.defensadel
aterra.org/PPCC/serra.htm)». Arxivat de l'original (http://www.defensadelaterra.org/PPCC/se
rra.htm) el 2012-06-21. [Consulta: 16 febrer 2013].
25. Jordi Falgàs i d'altres, Barcelona and Modernity, Picasso Gaudí Miró Dalí, ISBN 0-300-
12106-7, 2006.
26. Pelai Pagès. La Guerra Civil als Països Catalans
27. «Charte en faveur du Catalan (https://web.archive.org/web/20080207072824/http://www.cg6
6.fr/culture/patrimoine_catalanite/catalanite/charte.html)». Arxivat de l'original (http://www.cg
66.fr/culture/patrimoine_catalanite/catalanite/charte.html) el 2008-02-07. [Consulta: 23
octubre 2009].
28. GEC:Història d'Aragó 4 (http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0004700)
29. Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardegna (http://www.region
e.sardegna.it/j/v/86?s=1&v=9&c=72&file=1997026)
30. «Guia Què faig si… (https://web.archive.org/web/20090731012548/http://www.plataforma-lle
ngua.cat/media/assets/1160/guia_quefaigsi.pdf)». Arxivat de l'original (http://www.plataforma
-llengua.cat/media/assets/1160/guia_quefaigsi.pdf) el 2009-07-31. [Consulta: 23 octubre
2009].
31. «LINGUAMÓN - Casa de les Llengües > Cerca de llengües (https://web.archive.org/web/20
121120120322/http://www10.gencat.net/pres_casa_llengues/AppJava/frontend/llengues_ce
rca_resultats.jsp?zona=1&idioma=1&llistat=1Linguam%C3%B3n)». Arxivat de l'original (htt
p://www10.gencat.net/pres_casa_llengues/AppJava/frontend/llengues_cerca_resultats.jsp?
zona=1&idioma=1&llistat=1Linguamón) el 2012-11-20. [Consulta: 15 març 2022].
32. «Rànquing de traduccions (https://web.archive.org/web/20080526132308/http://databases.u
nesco.org/xtrans/stat/xTransStat.a?VL1=SL&top=50&lg=0)». Arxivat de l'original (http://datab
ases.unesco.org/xtrans/stat/xTransStat.a?VL1=SL&top=50&lg=0) el 2008-05-26. [Consulta:
1r desembre 2013].
33. Estudi sobre l'ús del català a Internet el 2005 (http://www.softcatala.org/la_salut_del_catal%
C3%A0_internet_el_2005)
34. Josep Moran i Joan Anton Rabella, Els primers textos en català: Textos anteriors a les
Homilies d'Organyà. (http://www.xtec.cat/crp-baixllobregat6/homilies/C05b.htm), Xarxa
Telemàtica Educativa de Catalunya. [Consulta: 2 de novembre del 2010]
35. "Les causes a la Real Audiència es faran en llengua castellana". Article IV del decret de
Nova Planta del 16 de gener del 1716 (http://www.mcu.es/archivos/lhe/Consultas/imagen.js
p?cod=003646&pos=3) Arxivat (https://web.archive.org/web/20080315112649/http://www.m
cu.es/archivos/lhe/Consultas/imagen.jsp?cod=003646&pos=3) 2008-03-15 a Wayback
Machine.
36. Meyer-Lübke, Wilhelm. Grammatik der romanischen Sprachen (en alemany). Reisland, 1890-
1902, p. 14.
37. Bourciez, Édouard. Éléments de linguistique romane (en francès). Bulletin Hispanique,
1910.
38. [1] (http://www.idescat.net/territ/basicterr?tc=5&v0=3&v1=3&v3=876&v4=17&allinfo=true&pa
rent=1&ctx=b)
39. «Còpia arxivada (https://web.archive.org/web/20050906084332/http://ive.infocentre.gva.es/p
ls/portal/docs/PAGE/IVE_PEGV/CONTENTS/cvcifras/2004/val/cvx2004_02.pdf)». Arxivat de
l'original (http://ive.infocentre.gva.es/pls/portal/docs/page/ive_pegv/contents/cvcifras/2004/va
l/cvx2004_02.pdf) el 2005-09-06. [Consulta: 1r desembre 2013].
40. «Còpia arxivada (https://web.archive.org/web/20090123092601/http://dgpoling.caib.es/user/
menuweb/enquesta%20socilinguistica%202003/enquesta_sociolinguistica_2003.htm)».
Arxivat de l'original (http://dgpoling.caib.es/user/menuweb/enquesta%20socilinguistica%202
003/enquesta_sociolinguistica_2003.htm) el 2009-01-23. [Consulta: 1r desembre 2013].
41. «Còpia arxivada (https://web.archive.org/web/20050414192723/http://www.linmiter.net/infor
mation_catalan.html)». Arxivat de l'original (http://www.linmiter.net/information_catalan.html)
el 2005-04-14. [Consulta: 1r desembre 2013].
42. [2] (http://www20.gencat.cat/docs/llengcat/documents/dades%20origen%20territori%20i%20
poblacio/Altres/Arxius/eulandorra2004.pdf)
43. «Còpia arxivada (https://web.archive.org/web/20090920000405/http://www6.gencat.net/lleng
cat/socio/docs/EULF2004.pdf)». Arxivat de l'original (http://www6.gencat.net/llengcat/socio/d
ocs/eulf2004.pdf) el 2009-09-20. [Consulta: 1r desembre 2013].
44. [3] (http://portal.aragob.es/pls/portal30/docs/folder/iaest/iaest_0000/iaest_06/iaest_0606/iaes
t_060602/publicacion.pdf=)
45. [4] (http://www.uoc.edu/euromosaic/web/homect/index2.html)
46. «Còpia arxivada (https://web.archive.org/web/20060709074538/http://www6.gencat.net/lleng
cat/socio/coneix.htm)». Arxivat de l'original (http://www6.gencat.net/llengcat/socio/coneix.ht
m) el 2006-07-09. [Consulta: 1r desembre 2013].
47. [5] (http://www20.gencat.cat/docs/llengcat/documents/dades%20origen%20territori%20i%20
poblacio/Altres/Arxius/eulandorra2004.pdf)
48. [6] (http://www.cult.gva.es/sies)
49. [7] (http://www.cult.gva.es/sies/desplegable/desp_interactiu/llibre.html)
50. [8] (http://portal.aragob.es/pls/portal30/docs/folder/iaest/iaest_0000/iaest_06/iaest_0606/iaes
t_060602/publicacion.pdf=)
51. Xarxa Cruscat de l'Institut d'Estudis Catalans
52. «TV3 - Telenotícies: La salut del català - YouTube (https://www.youtube.com/watch?v=RJuR
oSw5isU)».
53. Terra Lliure: La temptació armada a Catalunya. Columna Edicions, 2004.
ISBN 9788466404204.
54. L'anticatalanisme al País Valencià: Identitat i reproducció social del discurs del blaverisme
(http://www.tesisenred.net/bitstream/handle/10803/10298/flor.pdf) Tesi Doctoral de Vicent
Flor, presentada a València el 25 de
juny de 2009
55. «Web oficial dl Departament dels Pirineus Orientals (https://web.archive.org/web/200904301
73637/http://www.cg66.fr/culture/patrimoine_catalanite/catalanite/catalanitat.html#llocs)».
Arxivat de l'original (http://www.cg66.fr/culture/patrimoine_catalanite/catalanite/catalanitat.ht
ml#llocs) el 2009-04-30. [Consulta: 21 abril 2009].
56. «Més atur i misèria als Països Catalans i arreu (https://sindicatcos.cat/mes-atur-i-miseria-als-
paisos-catalans-i-arreu/)». Coordinadora Obrera Sindical, 26-10-2012. [Consulta: 30 gener
2021]. «En el cas de la Comunitat Autònoma de Catalunya, són més de 841.000 les
persones aturades (gairebé el 23%). A la Comunitat Autònoma del País Valencià, tenim més
de 703.000 persones treballadores a l’atur (més del 28%), i a les Illes Balears i Pitiüses, són
més de 123.000 les persones que estan a l’atur (gairebé el 20%)»
57. festes.org/Falles de Pallars Sobirà (http://www.festes.org/articles.php?id=107)
58. Festes.org/Falles d'Andorra (http://www.festes.org/articles.php?id=674)
59. Festes.org/la Flama (http://www.festes.org/articles.php?id=103)
60. Paterna (http://www.festes.org/articles.php?id=160)
61. lapatum.cat (http://www.lapatum.cat/)
62. Festes.org/Festa Major de Vilafranca del Penedès (http://www.festes.org/articles.php?id=67
6)
63. «Concurs Internacional de Focs d'Artifici de Blanes (https://web.archive.org/web/201401090
74744/http://www.visitblanes.net/ca/concurs-internacional-focs-dartifici-costa-brava/111/23.h
tml)». Arxivat de l'original (http://www.visitblanes.net/ca/concurs-internacional-focs-dartifici-c
osta-brava/111/23.html) el 2014-01-09. [Consulta: 9 gener 2014].
64. «Pàgina web oficial del Consell General de la Catalunya Nord (https://web.archive.org/web/
20091216043758/http://www.cg66.fr/bienvenue/pays_catalan/gastronomie/index.html)».
Arxivat de l'original (http://www.cg66.fr/bienvenue/pays_catalan/gastronomie/index.html) el
2009-12-16. [Consulta: 6 gener 2014].
65. Cultura de Andorra - Introducción a la historia y cultura de Andorra (http://es.viajes.yahoo.co
m/p-guia_viaje-981917-_andorra_cultura-i). Data d'accés: 5 de setembre, 2008
66. Jaume Fàbregas sobre Josep Pla (http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/55073)
67. Gastroteca.cat (http://www.gastroteca.cat/ca/noticies/fitxa-entrevistes/jaume_fabrega:__la_c
uina_catalana_es_la_mes_antiga_d_europa_/)
68. «Jaume Fàbrega:"Pertànyer a la nació de catalans, valencians i balears, no és solament
parlar una llengua comuna: consisteix, a més, a expressar-la a través de la taula, d'una
cultura culinària." (https://web.archive.org/web/20081011210956/http://www.llibreriaona.co
m/llibres/C/CUINA-DELS-PAISOS-CATALANS%2C-LA--REFLEX-D%27UNA-SOCIETAT-%
2C978-84-7306-716-4.htm)». Arxivat de l'original (http://www.llibreriaona.com/llibres/C/CUIN
A-DELS-PAISOS-CATALANS,-LA--REFLEX-D'UNA-SOCIETAT-,978-84-7306-716-4.htm) el
2008-10-11. [Consulta: 6 gener 2014].
69. THIBAUT I COMALADA, Eliana, 2001, 'La Cuina dels Països Catalans, reflex d'una
societat', Editorial Pòrtic, S.A. ISBN 978-84-7306-716-4
70. AGULLÓ, Ferran, 1933, 'Llibre de la cuina catalana', Editorial Alta Fulla ISBN 84-85403-86-
X
71. ANDREWS, Colman, Catalan cuisine pp3-4: "It is, to put it another way, the cooking of the
region of Catalonia in northeastern Spain - and, by extension, of the historically and
linguistically related països catalans or Catalan lands.." (http://books.google.cat/books?id=-K
_ekX6BVXsC&dq=Catalan+cuisine&printsec=frontcover&source=bl&ots=EPOjf2C9gx&sig=
tktfrnZVRAACTogCLql6BGroq1U&hl=ca&sa=X&oi=book_result&resnum=9&ct=result#PPA
4,M1) (anglès)
72. «Turisme de la Comunitat Valenciana: Gastronomia valenciana (https://web.archive.org/web/
20130702182405/http://va.comunitatvalenciana.com/gastronomia-enoturisme-comunitat-val
enciana?k=2)». Arxivat de l'original (http://va.comunitatvalenciana.com/gastronomia-enoturis
me-comunitat-valenciana?k=2) el 2013-07-02. [Consulta: 6 gener 2014].
73. «Gastronomia de la Comunitat Valenciana (https://web.archive.org/web/20101225083017/htt
p://www.comunitatvalenciana.com/files/publicacion/doc/gastronomia_ca_0.pdf)». Arxivat de
l'original (http://www.comunitatvalenciana.com/files/publicacion/doc/gastronomia_ca_0.pdf)
el 2010-12-25. [Consulta: 6 gener 2014].
74. Turisme Illes Balears (http://www.illesbalears.es/cat/illesbalears/gastronomia.jsp?SEC=GA
S)
75. Generalitat de Catalunya (http://www.gencat.cat/catalunya/cat/coneixer-gastronomia.htm)
76. Culturcat País Valencià (http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.0b9b6
3f2f0392d88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=94b1ef2126896210VgnVCM1000000b0c1e0a
RCRD&vgnextchannel=94b1ef2126896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD) Arxivat (http
s://web.archive.org/web/20140106172418/http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalan
a/menuitem.0b9b63f2f0392d88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=94b1ef2126896210VgnVC
M1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=94b1ef2126896210VgnVCM1000000b0c1e0aR
CRD) 2014-01-06 a Wayback Machine. i Culturcat Illes Balears (http://www20.gencat.cat/por
tal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=94b1e
f2126896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=94b1ef2126896210VgnVC
M1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=c3e8161da99d7210VgnVCM1000
008d0c1e0aRCRD) Arxivat (https://web.archive.org/web/20100912141538/http://www20.ge
ncat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnex
toid=94b1ef2126896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=94b1ef2126896
210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=c3e8161da99d7210Vg
nVCM1000008d0c1e0aRCRD) 2010-09-12 a Wayback Machine.
77. «El català en l'àmbit educatiu (https://web.archive.org/web/20131211223327/http://www20.g
encat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgne
xtoid=4a2a5c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=4a2a5c43da8
96210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=a0e6edfc49ed7210V
gnVCM1000008d0c1e0aRCRD)». Culturcat (Generalitat de Catalunya). Arxivat de l'original
(http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b
0c0e1a0/?vgnextoid=4a2a5c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel
=4a2a5c43da896210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=a0e6
edfc49ed7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD) el 2013-12-11. [Consulta: 26 març 2013].
78. IDESCAT 2008 (http://www.idescat.cat/territ/BasicTerr?TC=6&V0=2&V1=39&MN=1&&V3=1
&PARENT=1&CTX=#FROM)
79. INSEE 2009: 440.855 - cantons de Sornià (1.168), Sant Pau de Fenollet (4.189)
80. IDESCAT 2008 (http://www.idescat.cat/dequavi/?TC=444&V0=1&V1=1)
81. [7.364.078-10.194 (mira IDESCAT 2008)=7.353.884
82. INE 2009:Comunitat Valenciana, homes i dones (http://www.ine.es/jaxi/tabla.do)
83. INE 2009:Illes Balears, homes i dones (http://www.ine.es/jaxi/tabla.do)
84. INSEE cens oficial 2009:pob total sense comptes dobles (http://www.insee.fr/fr/ppp/bases-de
-donnees/recensement/populations-legales/pages2008/pdf/dep66.pdf)
85. d'Estadistica (http://www.estadistica.ad/serveiestudis/web/banc_dades4.asp?lang=1&codi_t
ema=2&codi_divisio=28&codi_subtemes=8Departament) Arxivat (https://web.archive.org/we
b/20171206005755/http://www.estadistica.ad/serveiestudis/web/banc_dades4.asp?lang=1&
codi_tema=2&codi_divisio=28&codi_subtemes=8Departament) 2017-12-06 a Wayback
Machine., població per nacionalitat (2008)
86. UOC (http://www.uoc.edu/euromosaic/web/document/catala/ca/i4/i4.html)

Bibliografia
Atles dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2000. (Geo Estel. Atles)
ISBN 84-412-0595-7.
Geografia general dels Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 1992-1996. 7 v.
ISBN 84-7739-419-9 (o.c.).
González i Vilalta, Arnau. La nació imaginada: els fonaments dels Països Catalans (1931-
1939). Catarroja: Afers, 2006. (Recerca i pensament; 26) ISBN 978-84-95916-57-0
Grau, Pere. "El panoccitanisme dels anys trenta: l'intent de construir un projecte comú entre
catalans i occitans". El contemporani, 14 (gener-maig 1998), p. 29-35.
Història: política, societat i cultura als Països Catalans. Barcelona: Enciclopèdia Catalana,
1995-2000. 13 v. ISBN 84-412-2483-8 (o.c.).
Mira, Joan F. Introducció a un país. València: Eliseu Climent, 1980. (Papers bàsics 3i4; 12)
ISBN 84-7502-025-9.
Pérez Moragón, Francesc. "El valencianisme i el fet dels Països Catalans (1930-1936)",
L'Espill, núm. 18 (tardor 1983), p. 57-82.
Soldevila, Ferran. Què cal saber de Catalunya. Barcelona: Club Editor, 1968. Amb diverses
reimpressions i reedicions. Actualment: Barcelona: Columna: Proa, 1999. ISBN 84-8300-
802-5 (Columna). ISBN 84-8256-860-4 (Proa).
Stegmann, Til i Inge. Guia dels Països Catalans. Barcelona: Curial, 1998. ISBN 84-7256-
865-2.
Ventura, Jordi. "Sobre els precedents del terme Països Catalans", dins Debat sobre els
Països Catalans, Barcelona: Curial…, 1977. p. 347-359.

Vegeu també
Valencianisme
Catalans Portal dels Països
Català-valencià-balear Catalans
Gastronomia dels Països Catalans
Llista de castells dels Països Catalans
Ambaixades i Consolats ubicats als Països Catalans
 Llista d'universitats dels Països Catalans Portal:Atles dels Països
Llista d'animals en perill d'extinció als Països Catalans Catalans
Llista dels rius dels Països Catalans
Llista de partits polítics dels Països Catalans

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Països_Catalans&oldid=30493180»