País Valencià

El País Valencià[1][2] és un país

d'Europa i de la Mediterrània[3]
País Valencià
situat a l'est de la península
Ibèrica. Amb la denominació de
Comunitat Valenciana, el 1982 es
constitueix com una comunitat
autònoma d'Espanya, després
d'haver accedit a l'autogovern el bandera del País Valencià escut del País Valencià
1978 amb el Consell del País
Valencià, precursor de l'actual
Consell de la Generalitat
Valenciana.[4] D'acord amb el seu
Estatut d'Autonomia, els seus
habitants, el poble valencià, són
una nacionalitat històrica.[4] El
seu origen històric es remunta al
Regne de València, entitat
Diferents àmbits del País Valencià política, jurídica i administrativa
fundada el 1239, i amb vigència
fins al 1707.

Geogràficament, s'estén des del riu Sénia fins a Pilar de la Foradada, més enllà de la
desembocadura del riu Segura, amb una delimitació terrestre de 834 km de longitud, i 644 km
de longitud de costa. A més a més, les illes mediterrànies de Nova Tabarca, i dels Columbrets,
Himne Himne de l'Exposició
així com altres illes menors adjacents, són també d'administració valenciana; també s'estén pel
Racó d'Ademús, un enclavament valencià envoltat per municipis aragonesos i manxecs. Amb Localització
4.980.689 d'habitants (any 2015), representa un 35,6% de la població total dels territoris de
parla catalana.

Els seus orígens es remunten al segle XIII, amb la colonització feudal de catalans i aragonesos,
fonamentalment i per aquest ordre, dels regnes de taifes islàmics de València, Alpont, Dénia, i
part de Múrcia. Una vegada finalitzada aquesta conquesta, el rei Jaume I promulga els Furs de
València el 1261 creant el Regne de València, amb dret territorial propi durant més de quatre
segles. La independència foral del Regne s'aboleix el 1707 pel Decret de Nova Planta
promulgat pel rei Felip V de Castella, també conegut com Felip el Socarrat. Els primers intents
39° 30′ N, 0° 45′ O
de recuperar l'autogovern durant les acaballes del segle XIX i les primeries del XX van ser
frustrats per sengles dictadures. En la dècada dels anys 60 del segle XX la demanda Estat Espanya
d'autogovern des de diferents corrents ideològics desemboca en la constitució del Consell del
País Valencià el 1978.[5] Finalment, el 1982 s'aprova formalment l'autogovern amb un Estatut Capital València
d'Autonomia que ha estat reformat el2006. Conté la localitat
província d'Alacant
Administrativament, limita a l'oest amb Castella-la Manxa i Aragó, al sud amb Múrcia, i al província de Castelló
província de València
nord amb Catalunya. L'any 2008, hi vivien 5.029.601 persones, encara que la xifra és molt
Població
superior si comptabilitzem els habitants de segona residència d'altres països d'Europa i els
Total 4.963.703 (2018)
immigrants no censats. Així, les ciutats amb més de 100.000 hab. són València (797.654 hab.),
• Densitat 213,45 hab/km²
Alacant (333.408 hab.), Elx (222.422 hab.), Castelló de la Plana (172.624 hab.) i Torrevella Gentilici Valencià, valenciana
(105.205 hab.). Idioma oficial valencià i castellà
Geografia
Part de Països Catalans
Superfície 23.255 km²
Contingut Longitud de la 644 km
costa
Història
Edat antiga Banyat per Mar Mediterrània
Edat mitjana Altitud 363 m
Edat moderna Limita amb
Edat contemporània i actualitat Catalunya
Aragó
Llinatges del País Valencià
 Llengua Castella-la Manxa
Regió de Múrcia
Divisió administrativa
Províncies Història i celebracions
Comarques i regions Nacionalitat
Municipis extrems Fundació 1238 (Furs)
Expansió 1305 (Torrelles)
Geografia
Castella 1707 (Nova Planta )
El relleu
Espanya 1812 (Const. de Cadis )
Clima [cal citació]
Diada nacional
Hidrografia
9 d'octubre (diada)
Parcs naturals 25 d'abril (día de les Corts
Valencianes)
Política i Govern
Organització política
Economia Org. territorial Províncies i comarques
Demografia Forma de parlamentarisme
Diada nacional govern
Òrgan executiu Consell de la Generalitat
Salut Valenciana
Cultura i tradicions [cal citació] Òrgan legislatiu Corts Valencianes
Esports • Cap de govern Joaquim Puig Ferrer (2015)
Festes[109] Corts Generals
Gastronomia[100] • Congrés 32 diputats
• Senat 17 senadors
Llocs d'interés
Identificador descriptiu
Vegeu també Fus horari UTC+01:00
Referències ISO 3166-2 ES-VC
Enllaços externs Codi NUTS ES52
Altres

Història Lloc web Lloc web oficial

Edat antiga
De la prehistòria, s'ha constatat la primera presència humana a les terres valencianes prop del segle XL aC, amb
deixalles dels neandertals a la Cova Negra (Xàtiva), les coves del Salt (Alcoi) i del Cochino (Villena).[6] De
l'època antiga, es considera el País Valencià com una part molt important de la civilització ibera.[7] Aquest poble
(o, millor, conjunt de pobles) té l'origen en les poblacions indígenes de l'edat del bronze que van mantenir uns
intensos intercanvis comercials i culturals amb tartessos, grecs i fenicis, i culminaria amb la seua esplendor prop
Dama d'Elx.[8]
del segle V aC, com reflectix la seua producció artística, la més important expressió de la qual és la

Les guerres entre cartaginesos i romans, el resultat de les quals fou el sotmetiment de tot el litoral valencià a
l'autoritat de Roma a principi del segle III aC, no van eliminar la cultura ibèrica, perquè encara hi trobem
importants manifestacions artístiques autòctones, com ara les terrisses pintades amb motius figuratius o narratius,
fins al segle I dC. L'aculturació, per tant, va ser progressiva. L'origen de la vertebració del País Valencià sorgeix
durant la romanització, al voltant de la fundació de la colònia Valentia Edetanorum (València) l'any 158 aC i de la
Colonia Julia Illici Augusta (Elx) al segle I aC, i les divisions provincials de la Ilercavònia, al nord, l'Edetània, al
centre i la Contestània, entre el Xúquer i el Segura, basant-se en l'anterior presència de pobles ibers.

Edat mitjana
Després de la desintegració de l'Imperi romà, des de principi del segle VII fins a les primeries del VIII, gran part
del territori estigué subjecte al regne visigot de Toledo, i l'altra part, des de Dénia fins a Cartagena estigué sota
Guerrer de Moixent, datat del segle dominació de Bizanci primer, i del regne de Tudmir després, amb centre a Oriola. El pacte d'Abd al-Aziz amb
V o IV aC
Tudmir l'any 713 permeté l'entrada dels àrabs al territori, amb la qual comença una de les etapes més importants
del País Valencià: l'època d'al-Àndalus. Malgrat que aquesta època encara no està suficientment estudiada i
constitueix un dels períodes més foscs de la història del País Valencià, és generalment acceptada la importància de la influència de la seua cultura i la seua llengua
sobre la cultura valenciana actual, que van fer delXarq al-Àndalus un dels indrets més cultes d'Europa.[9]

No obstant això, l'origen directe i més remot del País V

alencià de hui dia es troba principalment vinculat amb la fundació delRegne de València, de caràcter feudal:
l'any 1233, el rei Jaume el Conqueridor enceta la conquesta dels territoris marcats per tres segles de presència sarraïna: els regnes de taifes de Balansiya, Dénia i
Múrcia. Tot just fundat el regne, si bé hi roman la població tagarina, inicialment majoritària, s'hi feren repoblacions amb colons cristians d'origen català i aragonés,
fonamentalment. Aquests cristians reestructuraren l'economia i organitzaren el territori al voltant de les viles amb representació a les Corts valencianes.[10] L'any
1304 el regne s'estén fins a Oriola per la sentència de Torrelles, i ja estava proveït d'un estatus políticament independent amb els Furs de València des de l'any
1261, i la societat valenciana desenvolupa la seua identitat privativa, tot i compartir rei, cultura, i llengua amb els territoris hispànics deCorona
la d'Aragó.
 Edat moderna
Entre 1519 i 1521, els gremis armats, amb l'aliança de la burgesia i dels camperols cristians, lluitaren contra la
noblesa i l'aristocràcia (revolta de les Germanies). Però s'hi imposaren els nobles, assistits pels seus serfs mudèjars
i ajudats per l'aristocràcia castellana. Llavors, la virreina, Germana de Foix, aprofità per a exercir una dura
repressió, punt d'arrancada de la castellanització de la noblesa. També començà aleshores el "problema morisc",
quan l'autoritat religiosa trobà vàlids els batejos forçosos que els agermanats havien aplicat als mudèjars, per la
qual cosa esdevingueren cristians nous (1525). L'any 1563, Felip II va ordenar el desarmament dels moriscos
valencians, en prevenció de possibles sublevacions, atesa la importància del col·lectiu morisc al regne de València.

Amb el virrei, arquebisbe i capità general Joan de Ribera, la corona trobà un instrument magnífic per posar en
pràctica el centralisme i els ideals de la Contrareforma. El 1609, Felip III (1598-1621) decretà l'expulsió dels
135.000 moriscos (nominalment "cristians nous"). La pèrdua sobtada d'un terç de la població suposà un greu
perjuí econòmic, sobretot agrícola, perquè els moriscos treballaven el camp. No obstant això, Manuel Ardit
demostrà que l'expulsió fou un estímul per a l'agricultura comercial de secà, i que els efectius demogràfics ja
s'havien reposat cap a la fi delsegle XVII.[11]

Penó de la Conquesta, conservat a

Pel que fa a la cultura i a l'art, a principis de l'Edat Moderna destacaren el filòsof Joan Lluís Vives i el pintor Joan
l'Arxiu Històric Municipal de València
de Joanes. Del període posterior cal nomenar els pintors Francesc Ribalta i Josep de Ribera, els escultors Ignasi i
Josep Vergara i el músic Joan Baptista Cabanilles.

Després del prestigi econòmic, social i cultural del segle d'or propiciat per l'expansió mediterrània de la Corona catalanoaragonesa al segle XV, i després dels
susdits conflictes socials, la Guerra de Successió espanyola i el Decret de Nova Planta (1707) desmantellen el regne amb la derogació dels Furs; el país passà a
[12]
formar part del Regne d'Espanya assimilant-lo a la legislació castellana, i se'l privà d'autonomia, llengua i cultura pròpies.

Edat contemporània i actualitat

Durant el segle XIX, el País Valencià amplia les àrees d'agricultura, sobretot relacionades amb el conreu del raïm, l'arròs, els tarongers i l'ametller. El pas cap a la
indústria el situarà en el quart lloc de l'Estat espanyol fins a l'actualitat. A principi del segle XX, la societat valenciana reivindica l'autogovern del País Valencià i,
després d'un primer intent durant la Segona República espanyola, seguit d'un període de totalitarisme del 1939 al 1975, finalment disposa d'autonomia el 1977
durant la Transició espanyola. Durant la segona meitat d'aquest segle, sorgeix un nou sector econòmic que pràcticament substitueix el lloc de l'agricultura quant al
nivell d'ingressos econòmics: el turisme. Amb l'aprovació de l'Estatut el 1982, recupera el seu govern propi, la Generalitat Valenciana,[13] que n'assegura
l'administració.

Al segle XXI, a la dècada del 2010, hi sorgí un pensament convençut d'una discriminació financera cap a la Comunitat Valenciana al repartiment fet per l'Estat
espanyol.[14]

El maig de 2016, el Tribunal Constitucional tombà la Llei 10/2007, de 20 de març, de règim econòmic matrimonial valencià, que possibilitaria un Codi civil
[15]
valencià propi, que està autoritzat per l'Estatut d'Autonomia.

Llinatges del País Valencià

Amb la conquesta cristiana del segle XIII, es va produir l'assentament al nou regne de nombrosos llinatges nobiliaris, sobretot procedents d'altres indrets de la
Corona d'Aragó, els quals arraïlaren al territori, esdevenint llinatges valencians nobles. Tot seguit es mostren alguns dels més destacats en l'àmbit històric, amb
membres importants en alguns casos:

Llinatge dels Arenós[16] Llinatge dels Corella[39]

Llinatge dels Bertran de Lis[17]
Llinatge dels Boïl[18]
Ramon de Boïl i Dies[19]
Pere de Boïl i Castellar[20]
Jofré de Boïl i Codinats[21]
Pere de Boïl i d'Aragó[22]
Felip de Boïl i de la Scala[23]
Ramon de Boïl i Montagut[24]
Felip de Boïl i Soler[25]
Llinatge dels Borja[26] (Família
Roderic de Borja i de Castre-Pinós[27]
Carles de Borja-Centelles i Ponce de León[28]
Llinatge dels Escrivà[40]
Jaume Escrivà[41]
Línia d'Escrivà de Romaní
Gaspar Escrivà de Romaní[42]
Línia d'Escrivà d'Íxer
Onofre Vicent Escrivà d'Íxer i de
Montpalau[43]
Baltasar Escrivà d'Íxer i Montsoriu
Llinatge dels Lladró[44]
Borja) Llinatge dels Maça[45]
Llinatge dels Mercader[46]
Berenguer Mercader i Miró[47]
 Francesc de Borja[29] Gaspar Mercader i Carròs[48]
Joan de Borja i d'Armendia[30] Llinatge el Milà[49]
Pere-Lluís de Borja i Cattanei
Lluís Joan del Milà i de Borja[50]
Joan Borja i Cattanei
Llinatge dels Montpalau
Joan de Borja i de Castro[31]
Joan de Borja i Enríquez Joan de Montpalau[51]
Carles de Borja-Aragó i Castro Baltasar de Montpalau i Ferrer
Francesc Tomàs de Borja-Aragó i Centelles Llinatge dels Montsoriu
Carles Francesc de Borja-Aragó-Centelles i Fernández
de Velasco Francesca Felipa de Montsoriu i Montpalau
Francesc Pasqual Dídac de Borja-Aragó-Centelles i Llinatge dels Pardo de la Casta[52]
Doria Llinatge dels Pròixida[53]
Francesc Carles de Borja-Aragó-Centelles i Doria
Llinatge dels Roís de Corella[54]
Llinatge dels Carròs[32]
Joan Roís de Corella[55]
Berenguer Carròs[33] Eximèn Peres Roís de Corella i de
Francesc Carròs i de Cruïlles[34] Santacoloma[56]
Llinatge dels Castellví[35] Joan Roís de Corella i Llançol de
Romaní[57]
Pere de Castellví
Llinatge dels Sabata de Calataiud[58]
Francesc de Castellví i de Vic
Agustí de Castellví i de Llança[36] Lluís Peres Sabata de Calataiud i de
Pallars[59]
Julià de Castellví i Lladró[37]
Josep de Castellví i d'Alagó[38] Llinatge dels Safortesa[60]
Ricardo Castellví de Ibarrola Llinatge dels Vallterra[61]
Llinatge dels Català de Valeriola Ènnec de Vallterra[62]
Bernat Català de Valeriola Llinatge dels Vich[63]
Josepa Domènica Català de Valeriola
Jeroni Vich i Vallterra
Llinatge dels Centelles Joan Vich i Manrique de Lara
Llinatge dels Xèrica[64]

Llengua
[65]

El valencià, en el domini lingüístic del qual també s'anomena català en altres territoris dels
Països Catalans, és reconegut com a llengua pròpia de la Generalitat Valenciana des del 1983 Ús lingüístic a casa en les zones històricament
valencianoparlants[66]
amb la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, i també pròpia del País Valencià des del 2006 a
l'Estatut d'Autonomia. Actualment, existeix al País Valencià el concepte legal de predomini Ús
Zona Castellà Valencià Altres
lingüístic per a distingir l'ús que promou la Generalitat de les llengües oficials, que són el
indistint
valencià i el castellà. A més d'aquestos dos idiomes, la majoria de les persones sordes del País Regió
78,0% 12,2% 4,5% 5,3%
Valencià també utilitzen lallengua de signes valenciana. Alacant
Regió
El País Valencià té una realitat sociolingüística molt complexa i plural, amb predomini del Alcoi- 24,1% 67,7% 5,3% 2,9%
castellà a les zones urbanes i amb predomini del valencià a les zones rurals. La província de Gandia
Castelló i el sud de la província de València són les zones on més es parla el valencià, i la València
71,6% 20,1% 8,2% 2,1%
província d'Alacant i l'àrea metropolitana deValència són les zones on menys es parla. i À.M.
Regió
Històricament, des de la colonització feudal medieval, el valencià va ser la llengua majoritària 24,8% 66,4% 6,7% 2,1%
València
en tot el país, gràcies a una lleugera majoria en el nombre de colons procedents de Catalunya;
Regió
amb l'excepció de les comarques amb frontera amb Aragó (Racó d'Ademús, Alt Millars, Alt 39,2% 49,1% 6,6% 5,1%
Castelló
Palància i Serrans), on els colons aragonesos van ser majoritaris i van implantar el castellà.[67]
La resta de les comarques castellanoparlants actuals (Foia de Bunyol, Canal de Navarrés, Vall
Total 56,5% 33,4% 6,9% 3,2%
de Cofrents, i alguns municipis delVinalopó) són producte de la repoblació amb castellans del
segle XVII, després de l'expulsió dels moriscos, ja que estes comarques van ser de majoria andalusina des del segle XIII fins al XVII. La comarca del Baix Segura
patí un procés de substitució lingüística del català pel castellà que s'assolí al segle XVII després d'una epidèmia de pesta, el 1648, que afectà la població anterior
valencianoparlant.[68] La comarca de la Plana d'Utiel, com els municipis de Villena i Sax, no pertanyien fins al segle XIX al País Valencià, i són de parla i cultura
castellanes. El Regne de València, per tant, no va ser a l'edat mitjana un país amb dualitat lingüística
valencià/castellà, com actualment, sinó que les dues llengües que majoritàriament es parlaven eren el valencià i
l'àrab, a excepció de les comarques de parla castellana a la frontera amb Aragó.

Hui dia, a les grans ciutats de les comarques històricament valencianoparlants (i en qualsevol part del territori, si
bé de manera no tan acusada), la presència del valencià és cada vegada menor, a causa del procés de minorització
d'aquesta llengua que s'hi pateix en favor del castellà,[69] en bona mesura per falta de suport polític, segons el
PSPV,[70] la UGT,[71] l'AVL[72] o membres de l'IEC.[73] De fet, el darrer sondeig del2005[74] revela que prop del
37% dels enquestats del predomini valencià afirma fer-lo servir preferentment, mentre que el 1995 el percentatge
era del 50%.[75] L'ús a l'escola també ha disminuït, encara que les autoritats no semblen preocupades.[76] Es dóna
la circumstància que elPartit Popular governa en la Generalitat del País Valencià des de l'any 1995,[77] per la qual
cosa diverses associacions polítiques, culturals i lingüístiques associen el descens per motius polítics.[70][71][73] A
més a més, aquest procés s'ha vist agreujat els primers anys del segle XXI, amb la gran immigració que ha
suposat, en poc menys de 5 anys, almenys mig milió d'habitants més, de parla castellana original (provinents de la
[78]
resta d'Espanya o d'Amèrica del Sud), o d'altres indrets i que només aprenen el castellà.

Existeix una varietat dialectal en cadascuna de les regions del País Valencià. Així, les comarques del Nord són
considerades zona de transició lingüística i s'hi troben els dialectes del Maestrat, septentrional i castellonenc; a les
comarques del Xúquer es parla el valencià apitxat, el dialecte parlat al cap i casal; a les comarques centrals i a la
Marina Baixa es parla el valencià meridional, la varietat més utilitzada pels valencianoparlants, en termes
Extensió del valencià al País
demogràfics i, finalment, a les comarques del Sud (excepte la Marina Baixa) es parla el valencià alacantí, un Valencià
dialecte fortament castellanitzat, potser a causa de la històrica substitució lingüística del
Baix Segura.

Quant a les quatre habilitats lingüístiques:

El 76% de la població del País Valencià de més de quinze anys entén el valencià. Poc més de la meitat, el 53% és capaç de parlar-lo. El 46% està capacitada per a
llegir-lo, i el 25% pot escriure'l.

Quant a l'ús de la llengua. Les dades de l'ús del valencià donen compte de la minorització de la llengua:
A casa el 36% usa el valencià predominantment o en exclusiva, el 33% l'utilitza en les relacions d'amistat i un 20% el fa servir en grans superfícies comercials

[79] i 2004.[80]
Comparativa de la situació sociolingüística de 1985
Quant a les quatre habilitats lingüístiques, es verifica un estancament en el percentatge de població que és capaç d'entendre el valencià, una disminució en 7 punts
percentuals de la població competent per a parlar
-lo i un increment notable de la que pot llegir-lo i escriure'l (en 19 i 17 punts percentuals, respectivament).

Quant a l'ús de la llengua, el percentatge de població que usa el valencià ha baixat 15 punts o més en tots els àmbits d'ús.

Coneixement del valencià al País Valencià Evolució lingüística a les zones

Coneixement Percentatge considerades històricament
valencianoparlants[81]
L'entén 76,0% Any CastellàValenciàBilingüe Altres
1989 49,6% 45,8% 4,5% 0,1%
El sap parlar 53,3%
1992 45,0% 50,4% 4,6% 0,0%
El sap llegir 47,0% 1995 47,2% 50,0% 2,8% 0,0%
2005 54,5% 36,4% 6,2% 2,9%
El sap escriure 25,3% 2008 56,8% 32,3% 7,6% 3,3%
Població total major de 15 anys 100%

Divisió administrativa
El País Valencià deixà de ser un territori administrativament i jurídicament independent després de la Batalla d'Almansa l'any 1707, quan passà sota administració
castellana por derecho de conquista segons el Decret de Nova Plantade Felip V de Borbó, excloent la localitat Cabdet de les delimitacions del regne conquerit. En
assimilar-se a la nova legislació castellana, l'entitat territorial de l'antic Regne de València es mantingué durant els successius governs borbònics com una entitat
uniprovincial.[82]

Amb l'arribada dels liberals i el canvi del concepte de Regne de Castella pel de Regne d'Espanya amb la constitució del 1812, i excepte la proposta recollida en la
constitució federal de 1873, cap de les propostes de "regionalització provincial" respectava la cohesió territorial del País Valencià. El projecte del ministre d'Estat
Segismundo Moret del 1884, per exemple, proposava de segregar el sud valencià de la demarcació d'Alacant per afegir-la a una nova regió de Múrcia (amb
Albacete), i crear una nova "regió valenciana" afegint al romanent les províncies de Conca i de Terol.[83] Altres propostes, també plantejades des del Govern de
Madrid, creaven una regió "valenciana" amb l'afegiment de les províncies castellanes d'Albacete i de Múrcia al país.[84] Els governs liberals espanyols no eren els
únics que obviaven el precedent històric del Regne de V
alència, ja que el govern napoleònic francés també dividia el país el1810 en diferents prefectures repartides
entre Catalunya, Castella i Múrcia.
En el s. XX, les noves propostes de regionalització es plantegen des d'instàncies
pròpiament valencianes i, tret de la proposta anarquista d'un "País Valencià" amb les
províncies de Conca i Albacete, totes defensaven la cohesió territorial. Així, el projecte
de l'Estatut d'Autonomia del País Valencià de 1939, durant la Segona República, va
significar un primer pas en aquest sentit. L'any 1976, amb la creació del Consell del País
Valencià i, posteriorment, amb l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia el 1982, es
materialitza la recuperació de l'entitat territorial del País Valencià, ja que fa referència
explícita a l'antic Regne de València. Tot i això, els límits no coincideixen exactament
amb les delimitacions històriques, a causa de la prevalència de les demarcacions
provincials de València, Alacant i Castelló. Des d'aleshores, els límits de la comunitat
autònoma han romàs sense canvis fins a l'actualitat.

Províncies
En la primera divisió provincial de l'Espanya sota domini napoleònic, al segle XIX,
l'administració espanyola dividí el territori entre la prefectura d'Alacant i la de València,
que limitava amb la prefectura de Tarragona en la línia que unia Vistabella i
Peníscola.[85]

El 1822, es plantegen per primera vegada unes províncies semblants a les actuals, en què
es divideix el país, de nord a sud, en les províncies de Castelló, València, Xàtiva i
Alacant. Finalment, el 1833, amb la divisió proposada per Javier de Burgos, finalment el
[86]
nombre de províncies queda en tres, suprimint la de Xàtiva.

El 1851, s'afegeixen al País Valencià els territoris històricament castellans de Villena a la

província d'Alacant, i de Requena a la de València. Per altra banda, la localitat Mapa comarcal oficial del País Valencià
històricament valenciana deCabdet, conjuntament amb la localitat d'Almansa, tot i haver
sol·licitat sense èxit el1861 l'annexió a la província d'Alacant, no ha tornat a formar part
territorialment del País Valencià des del 1707, i roman en l'actualitat vinculada al territori històric de Castella,
unida a la província d'Albacete.

Comarques i regions

Per altra banda, al País Valencià existeix una molt arrelada tradició de comarcalisme, si bé la divisió comarcal Logotip de la Generalitat Valenciana
actual, basada en la proposta de delimitació de Joan Soler i Riber el 1970, difereix de la divisió comarcal des de 2018.
tradicional, descrita per Emili Beüt el1937.

No obstant això, l'agrupació de les comarques en quatre regions proposada per Joan Soler no va rebre suport polític en la creació de la comunitat autònoma
valenciana l'any 1982, i se les va ajustar a la divisió provincial espanyola preexistent. Aquestes regions es tractaven d'agrupacions comarcals segons criteris
històrics, lingüístics i socioeconòmics.[87]

Finalment, l'any 1999, es crea el Consorci de les Comarques Centrals del País Valencià, amb l'objectiu d'assolir una quarta província espanyola, en què s'afegeix
una cinquena regió valenciana.[88]

Regions del País Valencià:

Comarques del nord,

Comarques de l'interior,
Comarques del Túria-Xúquer,
Comarques centrals,
Comarques del sud.

Municipis extrems
 Més Menys
Població València 785.732 habitants Castell de Cabres 16 habitants
Extensió Requena 814,20 km² Llocnou de la Corona 0,10 km²
Densitat de població Mislata 20.328,10 habitants/km² Castell de Cabres 0,62 habitants/km²
Altura Vistabella del Maestrat 1.246 msnm Sedaví 1 msnm
Entitats territorials Requena 30 varis 1
Nord Sorita 40º 43' 42" N El Pilar de la Foradada 37º 52' 0" N
Oest Villargordo del Cabriel 1º 26' 28" W Vinaròs 0º 28' 29" E

Geografia

El relleu
Ve configurat per les muntanyes del nord, que pertanyen al Sistema Ibèric, les serres meridionals del Sistema Bètic i
les serres, altiplans i planures centrals. Al Maestrat, s'hi troba la muntanya més emblemàtica del país, la Penyagolosa,
de 1.813 m. d'alçada, considerada popularment com la més elevada, però aquest honor en realitat correspon al
Calderón, al Racó d'Ademús, que s'enlaira fins als 1.839 msnm;[89] també al Racó hi ha el Gavilán (1.747 msnm), la
Creu dels Tres Regnes (1.555 m) i el Tortajada (1.541 msnm). Per no fer exhaustiva la relació i anomenar només els
pics amb més de 1.500 msnm, en terres dela Marina, l'Aitana (1.558 msnm).

El litoral alterna penya-segats com la serra d'Irta, els de la Vila Joiosa o la serra Gelada amb aiguamolls i maresmes,
com ara la Ribera de Cabanes, l'Albufereta d'Orpesa, les albuferes de València i Elx, les llacunes de Torrevella i la
Mata, esdevingudes salines, o la marjal de Pego; grans cordons de platges de sorra, des de Benicàssim fins a
Almenara, des de Puçol fins a la Marina i importants formacions de dunes com el Saler de València o les de
Guardamar.

Imatge de satèl·lit del País

Clima Valencià (original NASA)

El País Valencià és banyat al llarg de la façana costanera per la Mediterrània i, per tant, el seu clima és el mediterrani
que, com més s'endinsa cap a l'interior, menys suau és. Així, al territori no hi existeix el mateix tipus de clima
mediterrani, sinó que hom troba:

Típic: s'estén per tot el litoral nord i centre del territori, amb uns hiverns no gaire freds a causa de
l'acció suavitzadora que la mar fa en la temperatura, i amb uns estius prou secs i calorosos; les
precipitacions es concentren a la primavera, i també a la tardor , però amb riscos de gota freda. Les
localitats més representatives que es troben amb est clima poden ser Alzira, Castelló, Gandia,orrent, T
Sagunt i València.

Continental: és un clima de transició entre el mediterrani típic el

i clima continental, propi de l'interior
de la península Ibèrica. Els hiverns són freds, els estius són més càlids que en el clima mediterrani
típic i les precipitacions escassegen, però estan més ben distribuïdes al llarg de l'any
, i en forma de
neu a l'hivern. Localitats: Requena, Villena, Alcoi, Ibi.

Sec: té lloc des de la Marina Alta cap al Baix Segura, amb unes temperatures força càlides a l'estiu, i
uns hiverns suaus, i les precipitacions hi escassegen força. Com més al sud, més àrid és el clima amb
uns hiverns encara més suaus, amb uns estius força llargs, secs i calorosos. Les precipitacions hi
tenen lloc de manera ocasional en les estacions de transició, és a dir
, tardor i primavera. Localitats
representatives: Alacant, Benidorm, Elx, Oriola i o
Trrevella.

Muntanya: té lloc a les zones més altes del territori, vorejant l'àrea del Mediterrani continental. El clima
de muntanya es regix per l'altitud, factor que influïx en la temperatura i les precipitacions, que sovint
Variació del clima mediterrani:
són més abundants i en forma de neu a l'hivern. Localitats: Racó d'Ademús, Morella.
típic (marró), continental (taronja),
i sec (rosa)
Hidrografia
Només trobem dos grans rius: elSegura i el Xúquer, ambdós al·lòctons, com també ho són elMillars i el Túria.

El Xúquer, amb 497 km,[90] naix a Ojuelos de Valdeminguete (Conca), per desembocar a Cullera. En canvi, el Segura, amb 325 km,[90] naix a Fuente Segura
(Jaén) i finalitza el recorregut a Guardamar del Segura. Pel que fa al Millars, naix a la serra de Gúdar (Terol), i el Túria a Muela de San Juan, a Albarrasí (Terol).
Exceptuant-ne el Segura, que naix a les Serralades Bètiques, la resta dels al·lòctons naixen a la serralada ibèrica.

D'altra banda, els autòctons es caracteritzen per ser rius curts, que naixen a les serres properes a la costa i, per tant, tenen un gran pendent. Al nord, hi ha el riu
Sénia, limítrof amb Catalunya, el Cérvol, el Cervera i el Palància. Al sud, el riu Serpis, també anomenat riu d'Alcoi, el Xaló-Gorgos, l'Algar, l'Amadório, el
Montnegre, la rambla de les Ovelles i el Vinalopó.
Estos rius es caracteritzen per tindre un cabal irregular, amb crescudes de tardor temudes i que provoquen inundacions en les seues valls, de nord a sud: la Plana,
l'Horta, la Ribera i el Baix Segura. També cal dir que pateixen un intensiu aprofitament hídric mitjançant preses per al consum humà, industrial, turístic i agrícola, i
són el fonament dels pròspers regadius valencians.

Parcs naturals
La Generalitat, amb la Llei 11/94, de 27 de desembre, sobre Espais Naturals,[91] estableix la categoria de parc natural i els defineix com a àrees naturals poc
transformades per l'acció humana, la conservació dels quals mereix una atenció preferent per part de Generalitat
la Valenciana, que concedeix aquesta figura legal, i
es consideren adequats per a la integració en xarxes estatals o internacionals d'espais protegits. Els parcs naturals són àrees naturals representatives pels seus
ecosistemes o la singularitat de la flora, de la fauna o de les formacions geomorfològiques, o bé per la bellesa del paisatges, i contenen uns valors ecològics,
educatius, culturals o estètics.

Les activitats a realitzar-hi s'orientaran cap als usos tradicionals agrícoles, ramaders i silvícoles, i a l'aprofitament de les produccions compatibles amb les finalitats
que van motivar-ne la declaració, així com a la visita i gaudi amb les limitacions necessàries per a garantir la protecció i les activitats pròpies de la gestió de l'espai
protegit. Els altres usos podran ser objecte d'exclusió en la mesura que entren en conflicte amb els valors que es pretenga protegir
.

Política i Govern
Article principal: Política i govern del País Valencià

El País Valencià, en reconeixement de la seua identitat com a nacionalitat històrica de l'Estat espanyol, provenint
de l'històric Regne de València, accedí al seu autogovern i es constituí en comunitat autònoma amb el nom oficial
de Comunitat Valenciana, amb la promulgació del seu primer Estatut d'Autonomia el 1982.[92]

Totes les institucions de govern de la Comunitat Valenciana constitueixen la Generalitat Valenciana. Estes
institucions són:
Palau dels Borja, seu de les Corts
les Corts Valencianes: l'òrgan legislatiu de la comunitat integrat per un mínim de noranta-nou
diputats electes per sufragi universal segons larepresentació proporcional, per un període de
quatre anys;
la Presidència, encapçalada pel president de la Generalitat, electe per les Corts;
el Consell: l'òrgan col·legiat de govern ambpotestat executiva i reglamentària. Està integrat pel president i pels membres designats per ell.
Les altres institucions de la Generalitat són: el síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes, el Consell Valencià de Cultura, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua,
el Consell Jurídic i Consultiui el Comité Econòmic i Social.

Economia
El País Valencià conforma un territori llargarut, amb una orografia muntanyosa i irregular que ha dificultat històricament les comunicacions i l'aprofitament del sòl,
i només l'eix litoral ha facilitat la connexió amb Europa. Amb un clima mediterrani i un règim de pluges escasses, els recursos naturals del País Valencià són
minsos pel que fa als minerals. En recursos hídrics, hi ha una demanda d'aigua superior a l'oferta, i aquest desequilibri és especialment greu a les comarques del sud
del país.[93]

En l'any 2005, el País Valencià va generar el 9,64% del PIB estatal i la taxa d'atur es va situar en el 8,82%.[94] No obstant això, a causa de la recessió mundial del
2008, la taxa d'atur ha augmentat fins al 23% de la població activa durant l'any 2010.[95] En recursos humans, la taxa d'activitat del País Valencià va assolir l'any
2005 el 58,64%, per bé que les diferències per gènere són força acusades.[94][96] El model empresarial valencià característic és la PIME, principalment de caràcter
familiar, si bé hi ha algunes multinacionals. Malgrat la greu crisi econòmica entre 1973 i 1985, actualment és la segona autonomia exportadora de l'Estat, i el
euros l'any 2005.[94]
volum de les exportacions arribà als 16.910 milions d'

Demografia
La població empadronada estimada per l'INE a data d'1 de gener del 2013 és de 5.104.365.[97]

La demografia del País Valencià tradicionalment es concentrava en localitats i zones de conreu a la vora dels rius més importants (Xúquer, Túria, Segura,
Vinalopó), així com en poblacions importants costaneres amb ports, segons les activitats agrícoles o comercials. Les poblacions més importants solien ser, més
antigament, Sagunt o Dénia, durant gran part de la seua història, València, Xàtiva, Oriola, Alacant, Elx, Gandia i Vila-real i, més recentment, Alzira i Castelló de la
Plana.

D'aquesta distribució tradicional, originada per les característiques orogràfiques i la possibilitat de l'agricultura de regadiu, es deriva que, encara actualment, la
densitat de població és major en les comarques centrals i del sud i menor en les comarques del nord i de l'interior. També afectà la demografia (i és potser
l'excepció a la distribució esmentada) la gran activitat industrial o de productes derivats de l'agricultura, durant el segle XX, en ciutats no costaneres com ara Alcoi,
Elda, Novelda, Ontinyent, Petrer, Villena i la Vall d'Uixó.
En els darrers anys, s'ha accentuat la concentració en les grans capitals i les seues localitats de les àrees metropolitanes
(destacant-ne Torrent, Mislata, Paterna, Burjassot, Sant Vicent del Raspeig, etc.) i, molt especialment, en pobles i ciutats
costaners. Així, poblacions tradicionalment menudes (com ara Benidorm o Torrevella) han patit un increment poblacional
molt remarcable (encara més remarcable durant les estacions càlides de l'any) degut fonamentalment a les migracions
generades pel turisme.

Podríem dir, per tant, que la demografia del País Valencià hui dia és ja clarament majoritàriament urbana, amb gran
influència de migracions degudes al turisme i migracions estacionals de segona residència, i amb una clara tendència cap a
les poblacions costaneres.

Poblacions amb més de 50.000 habitants

País Valencià 5.104.365 habitants

Localitat Sant
València Alacant Castelló Torrevella Oriola Torrent Gandia Benidorm Paterna Sagunt Alcoi Vicent Vila-
Elx Elda
del real
Raspeig
Població 797.028 334.678 230.587 180.204 103.720 90.087 81.402 79.010 72.991 67.356 65.238 60.837 55.100 54.536 51.357

Font: Institut Nacional d'Estadística espanyol, 2012.

Diada nacional
9 d'octubre: es commemora l'entrada deJaume I a la ciutat de València l'any 1238.
25 d'abril: aniversari de la derrota delsmaulets a la Batalla d'Almansa, que suposà la victòria deFelip V d'Espanya i la derogació dels furs
atorgats pel rei Jaume I. Aquesta commemoració té un caire polític, cultural i cívic, tot i que oficialment només és el dia de les
Corts
Valencianes.[98]

Salut
[99]
El 2018 l'Observatori del Càncer avisà que quasi la meitat de la ciutadania valenciana tenia sobrepès, superant la mitjana estatal.

Cultura i tradicions
Els trets culturals valencians són clarament mediterranis, per raons geogràfiques i històriques, amb influències
de tots els pobles que han intervingut en la seua història. La religió catòlica, encara majoritària entre els
creients, ha marcat també molts trets de comportament individual i col·lectiu.

Si bé moltes tradicions ancestrals poden tindre un origen romà (com ara el culte al foc) de manera similar a
altres indrets de la Mediterrània, així com la dieta, també hi existeixen importants influències àrabs en la
cultura, especialment en lagastronomia.

De la conquesta feudal, encara hui són visibles les diferències culturals entre els pobles de repoblament català,
els pobles de repoblament aragonés (anomenats col·loquialment xurros) i els pobles provinents de Castella Joc de pilota, de Josep Bru i Albinyana
(com ara, la comarca de laPlana d'Utiel i el senyoriu de Villena).

Entre les tradicions culturals podem citar-ne:

esports fortament arrelats al País Valencià, com ara el tir i arrossegament o, fins i tot, distintius: lapilota valenciana;
aficions amb molta tradició, com ara lacolombicultura;
jocs de cartes amb tota una cultura i vocabulari al seu voltant, com ara eljoc del truc;
l'existència d'un conreu molt estès de lamúsica en totes les capes socials, generalment al voltant de lesbandes de música i les societats
musicals del País Valencià;
l'ús del tabalet i dolçaina com a instruments musicals per a amenitzar qualsevol ocasió al carrer;
la preservació, encara viva, de cants tradicionals, com lesalbades; balls públics, com lesdanses o els balls plans; i balls tradicionals, com la
jota;
la indumentària tradicional, recuperada ocasionalment per a balls tradicionals i actes festius;
les festes, amb una gran importància del foc (falles i fogueres), la llum (gaiates), lapirotècnia, la vestimenta i la música (vegeu més avall);
la gastronomia, amb gran varietat d'arrossos i dolços (vegeu més avall).[100]
Esports
L'esport tradicional per antonomàsia és el joc de la pilota valenciana, fins a tal punt que hi ha jugadors
professionals i una selecció valenciana de pilota que participa en les competicions internacionals més importants.
Aquest esport es practica en més de huit modalitats distintes, bé al carrer o bé en un trinquet. Durant les partides,
és típic que el públic es trobe gairebé envaint l'espai de joc, i un o dos marxadors arrepleguen les apostes que fan
per l'equip de "blaus" o de "rojos", els únics colors utilitzats en la indumentària dels pilotaires, juntament amb el
blanc, del qual solen ser els pantalons i les espardenyes. La pràctica i el coneixement d'aquest esport està
augmentant des que se'n retransmeten partides per TV i els nous instituts d'educació mitjana han de tindre pistes
de joc adients.[101]

Partida de llargues en un carrer de

Un altre dels esports més característics és la colombicultura, o els coloms esportius, que es començà a practicar
Sant Joan d'Alacant
especialment a partir de ladècada de 1920. També és tradicional el joc de lapetanca, sobretot a les zones rurals.

L'esport més popular, com a quasi tot el planeta, és el futbol. Al País Valencià, existeixen equips importants de
futbol, principalment el València CF, Vila-real CF, Llevant UE (el més antic, fundat el 1909), Elx CF, Hércules CF, Castelló CF i el CE Alcoià. Un altre dels
esports olímpics en què es destaca és el bàsquet, amb els equips València Bàsquet i Etosa Alacant. L'esport olímpic més important dels equips femenins és
l'handbol, en què es van recollir importants i nombrosos títols, amb equips ara desapareguts com el
Balonmano Mar Saguntoo Club Balonmano Calpisa.

El País Valencià disposa també del famós circuit de Xest, de 4.005 metres de recorregut, on es disputa el Gran Premi de la Comunitat Valenciana en les disciplines
de motociclisme MotoGP i Superbike en l'última jornada del Campionat del Món de motociclisme.[102] Est circuit fou inaugurat el 19 de setembre del 1999 i fou
anomenat el circuit Ricardo Tormo, en homenatge pòstum al pilot valencià.[103] El circuit consta de 65.000 seients i un aforament aproximat de 120.000
persones.[102]

L'any 2008, es començà a celebrar el Gran Premi d'Europa en el recent Circuit Urbà de València que acollirà durant set edicions curses de la Fórmula 1, GP 2,
Fórmula 3, Fórmula BMW i Porsche Mobil 1 Supercup.[104][105] Est circuit consta de 5.473,5 metres de recorregut i d'un aforament superior als 110.000
espectadors repartits en les 23 graderies delcircuit.[106][107] Est gran premi aportarà un impacte econòmic al voltant del 70 milions d'euros anuals.
[108]

Festes[109]
En tot el país: festes deSetmana Santa i Pasqua, temps que és tradicional per empinar el
catxerulo (volar l'estel) i menjar-se la mona.
Les Falles a la diada de Sant Josep, el 19 de març (sobretot a les comarques que envolten la
capital).
La Magdalena, a Castelló de la Plana.
Festes de moros i cristians: d'Alcoi, a la Vall d'Albaida, a la Vila Joiosa (el desembarcament), el
Comtat, les comarques del Vinalopó, etc.
Fogueres de Sant Joan, a Alacant.
El Misteri d'Elx.
Moros i cristians en les festes de
La mocadorada, a la ciutat de València i rodalia, que té lloc cada9 d'octubre, dia de Sant Donís i
diada del País Valencià. Callosa d'en Sarrià
Les Festes de la Mare de Déu de la Salut d'Algemesí , amb multitud de balls, com lamuixeranga,
els tornejants, el bolero, etc.
Festes i representacions en molts pobles i ciutats, en honor asant Vicent Ferrer, patró del País Valencià.

Gastronomia[100]

La gastronomia del País Valencià és marcada per la geografia del país. Així doncs, a la costa destaquen les coques
i plats d'arròs, i s'empra preferentment els cereals —l'arròs, dacsa, blat—, llegums, fruites —raïm, taronja— i les
hortalisses, mentre que a l'interior destaquen gaspatxos i ollades i l'ús d'embotit, nous i ametlles, bolets i caça.ant
T
les aportacions dels grecs —l'ametlla, el vi— i dels romans —l'orxata, l'oli d'oliva— com les dels musulmans —
torró, bunyol, arnadí i altres dolços— i els repobladors cristians —sobrassada, coques, esgarrat, espencat— hi són
destacables.

Begudes: mistela, cafèlicor, herbero, aigua de València, aiguardent, absenta, cassalla, orxata, Una paella valenciana, amb conill,
barrejat, vi del País Valencià.
pollastre i garrofó
Plats

Arrossos: arròs a la paella, arròs a banda, arròs i crosta, arròs al forn, arròs amb fesols i naps, arròs negre, arròs a la pedrada, arròs
caldós, arrossejat.
Altres: fideuà, putxero (olla), esgarrat, espencat o escalivada, albergínies farcides, all i pebre, coques —entre estes, la coca de mullador,
les coques de dacsa, la coca de tonyina, la coca de fira i la coca de xulla—, bullit, sang amb ceba, gaspatxo.

Postres i piscolabis

Dolç: arnadí, bunyols de carabassa, coca de llauna, coca de sucre, delícies d'Elx, panellets, pastissets d'ametlla o de moniato, torró,
almoixàvenes o monjòvenes, carabassa al forn, carabassat, arrop i tallaetes, mona, flaó, fartons, coca celestial, tonya o pa socarrat,
 pestinyos.
Salat: rosquilletes, pastissets de bleda.

Altres: allioli, mullador, embotit, incloent-hi sobrassada de la Marina.

Llocs d'interés
[110]
Entre els llocs d'interés turístic o cultural, figuren els parcs naturals ja esmentats, i també:

La Penyagolosa, el Montgó, l'Aitana i els Ports tenen una importància gairebé mítica en el folklore
local com a llocs de pelegrinatge i excursionisme.
Monestirs i esglésies d'interès inclouen elmonestir de Santa Faç, Santa Maria de la Valldigna,
Santa Maria del Puig, Sant Joan de Penyagolosa, Santa Maria de Benifassà, la Cartoixa de Porta
Coeli, Santa Maria de Morella, la catedral de València, les esglésies de Sant Joan de l'Hospitali
Sant Joan del Mercat, ambdues de la capital, i la deSant Bartomeu a Xàbia.
La Ciutat Vella de València té un alt valor cultural i arquitectònic, però també són d'interés general
pels seus nuclis antics les poblacions deMorella, Vilafranca, Peníscola, Sant Mateu i el pobles
dels Ports i el Maestrat; Vilafamés i Cabanes a la Plana, al centre, Xàtiva i Alzira; a l'Alt Palància,
Sogorb, Xèrica i Navaixes; a l'oest, Llíria, Requena, Cortes de Pallars i Alpont, a més d'Ademús i Penyagolosa
els pobles del Racó; Dénia, Teulada, Benissa i Xàbia a la Marina Alta; la Vila Joiosa, Altea i Polop
entre altres pobles de la Marina Baixa; i al sud,Elx, Alacant, Biar i Alcoi.
Cal destacar llocs d'importància històrica comGandia i el seu palau Ducal, Sagunt i el seu castell i teatre romans, poblats ibers com laBastida
de les Alcusses a Moixent i el Puntal del Llop d'Olocau, entre d'altres, i pel seu paper en la història de la conquesta, elCamp de Mirra i el Puig.
Durant les festes, és destacable qualsevol població valenciana, si bé sobreïxenalènciaV i les seues Falles, Alacant i les seues Fogueres, i
Alcoi i els seus Moros i cristians.
La comarca de la Marina, amb els seus paisatges mediterranis muntanyosos, acompanyats pel mar Mediterrani, per les cales i penya-segats
de Xàbia, o enclavaments muntanyosos com elpenyal d'Ifac o el Puig Campana.
Entre els museus principals figuren laCiutat de les Arts i les Ciències, el Centre Arqueològic de l'Almoina, Institut Valencià d'Art Modern, el
Museu Nacional de Ceràmica, l'Oceanogràfic, el Museu de Belles Arts de València i el Museu Valencià de la Il·lustració i de la Modernitat, tots
a València, i també el Museu Arqueològic Provincial d'Alacanti l'Almodí de Xàtiva.

Vegeu també
Senyera del País Valencià
Llista d'escuts del País Valencià Portal: País Valencià
Símbols del País Valencià

Referències
1. «Número 1848A (26 juny 1978)(http://www.rtve.es/filmoteca/no-d
o/not-1848/1467177/)». NO-DO. [Consulta: 3 juny 2016].Minut
8:18
2. Vegeu les referències externes emprades a'article
l de
Denominacions del País Valencià. Consulteu segons:
diccionaris
enciclopèdies
bibliografia acadèmica
l'Estatut d'Autonomia
mitjans de comunicació
partits polítics
3. «el País Valencià (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0048340.x
ml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
4. «Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana (http://www.gva.
es/cidaj/pdf/5238.pdf)» (en valencià). Diari Oficial de la Generalitat
Valenciana [País Valencià], núm.5238, Dimarts, 11 abril 2006
[Consulta: 8 setembre 2004]. «Article 1 - El poble valencià,
històricament organitzat com a Regne de V alència, es constituïx en
Comunitat Autònoma, dins de la unitat de la nació espanyola, com
a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat
històrica i en l'exercici del dret d'autogovern que la Constitució
Espanyola reconeix a tota nacionalitat, amb la denominació oficial
de Comunitat Valenciana.»
5. El valencianisme polític del segle XX i el País V alencià del segle
XXI, Vicent Flor i Moreno a DDAA. 90 anys de la declaració
valencianista (http://www.tirant.org/documents/llibredeclaraciovalen
cianista.pdf). València: ACV Tirant lo Blanc, 2009.
6. Soler, J.M. (1956): «El yacimiento musteriense de la cueva del
Cochino (Villena, Alicante)», en Serv. Invest. Preh. Dip. Prov. de
Valencia. Diversos treballs, 19. València
7. ORTELLS, Vicent. La ciutat preindustrial valenciana(http://books.goo
gle.cat/books?id=eyFso0U0BSsC&pg=P A33&dq=pa%C3%ADs+va
lenci%C3%A0+ibers&hl=ca&sa=X&ei=tzvEUuPqB4aU7QbzqIDwD
w&ved=0CDgQ6AEwAQ#v=onepage&q=pa%C3%ADs%20valenc
i%C3%A0%20ibers&f=false)(en anglès). Universitat Jaume I,
1997, p. 33. ISBN 8480210869.
8. BLÁZQUEZ MARTÍNEZ, José María. Primitivas religiones ibéricas(http://
revistas.ucm.es/index.php/GERI/article/download/GERI848411039
3B/14942) (PDF) (en castellà). Madrid: Ediciones Cristiandad,
1983, p. 116-187. ISBN 9788470573330 [Consulta: 30 setembre
2014].
9. Martínez, Francesc A. y Laguna, Antonio (2007): « De nómadas a
ciudadanos», en La Gran Historia de la Comunitat Valenciana.
València: Editorial Prensa Valenciana, S.A., 2007.ISBN 978-84-
87502-90-3
10. Simó Santonja, Vicent Lluïs (1997): "Les Corts Valencianes".
València, Corts Valencianes.
11. ARDIT, Manuel. Els homes i la terra del País Valencià (segles XVI-
XVIII). Catarroja - Barcelona: Afers, 2016 (Recerca i pensament).
ISBN 84-16260-25-6. Reedició de l'obra de 1993.
12. «Derogación de los fueros de Aragón y V alencia; y su reduccion á
las leyes y gobierno de Castilla». A:Novisima recopilación de las
Leyes de España (http://books.google.cat/books?id=LH7pngIQIMk
C&hl=ca&pg=RA1-PA13#v=onepage&q&f=false) (en anglès),
1805.
13. BODOQUE ARRIBAS, Anselm. La política lingüística dels governs
valencians (1983-2008)(http://books.google.cat/books?id=2mBQA
MCmch8C&pg=PA33&dq=estatut+comunitat+valenciana+1982&hl
=ca&sa=X&ei=TUQqVOTEEYniaOWrgdgH&ved=0CCQQ6AEwAQ
#v=onepage&q=estatut%20comunitat%20valenciana%201982&f=f
alse). Universitat de València, 2011, p. 33. ISBN 8437083699.
14. BARBERÍA, José Luís «La ilusión del atajo a la prosperidad(http://poli
tica.elpais.com/politica/2015/05/02/actualidad/1430595541_91443
3.html)». El País, 02-05-2015 [Consulta: 19 març 2016].
15. BARCELÓ DOMÉNECH, Javier «La inconstitucionalitat de la Llei de
règim econòmic matrimonial valencià(http://hdl.handle.net/10045/6
4708)». Bigneres, 11, 2016.
16. «Arenós (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0004961.xml)».
L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
17. «Bertran de Lis (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0009640.xm
l)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
18. «Boïl (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0010785.xml)».
L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
19. «Ramon de Boïl i Dies (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0010
797.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia
Catalana.
20. «Pere de Boïl i Castellar(http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-001
0792.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia
Catalana.
21. «Jofré de Boïl i Codinats(http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-001
0793.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia
Catalana.
22. «Pere de Boïl i d’Aragó (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0010
794.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia
Catalana.
23. «Felip de Boïl i de La Scala(http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-
0010795.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia
Catalana.
24. «Ramon de Boïl i Montagut(http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-
0010798.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia
Catalana.
25. «Felip de Boïl i Soler (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-001079
9.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia
Catalana.
26. «Borja (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0011432.xml)».
L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
27. «Roderic de Borja i de Castre-Pinós(http://www.enciclopedia.cat/E
C-GEC-0011458.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup
Enciclopèdia Catalana.
28. «Carles de Borja-Centelles i Ponce de León(http://www.encicloped
ia.cat/EC-GEC-0011470.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona:
Grup Enciclopèdia Catalana.
29. «Francesc de Borja i d’Aragó(http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC
-0011453.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia
Catalana.
30. «Joan de Borja i d’Armendia(http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-
0011456.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia
Catalana.
31. «Joan de Borja i de Castro(http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0
011461.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia
Catalana.
32. «Carròs (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0015401.xml)».
L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
33. «Berenguer Carròs (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-001540
3.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia
Catalana.
34. «Francesc Carròs i de Cruïlles(http://www.enciclopedia.cat/EC-GE
C-0015410.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup
Enciclopèdia Catalana.
35. «Castellví (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0016252.xml)».
L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
36. «Agustí de Castellví i de Llança(http://www.enciclopedia.cat/EC-G
EC-0016258.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup
Enciclopèdia Catalana.
37. «Julià de Castellví i Lladró(http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0
016261.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia
Catalana.
38. «Josep de Castellví i d'Alagó(http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC
-0016252.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia
Catalana.
39. «Corella (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0019856.xml)».
L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
40. «Escrivà (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0024672.xml)».
L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
41. «Jaume Escrivà (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0024676.xm
l)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
42. «Gaspar Escrivà de Romaní(http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-
0024683.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia
Catalana.
43. «Onofre Escrivà d'Íxer i de Montpalau(http://www.enciclopedia.cat/
EC-GEC-0024690.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup
Enciclopèdia Catalana.
44. «Lladró (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0037477.xml)».
L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
45. «Maça (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0038856.xml)».
L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
46. «Mercader (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0042019.xml)».
L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
47. «Berenguer Mercader i Miró(http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-
0042031.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia
Catalana.
48. «Gaspar Mercader i Carròs(http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-
0042025.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia
Catalana.
49. «el Milà (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0042435.xml)».
L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
50. «Lluís Joan del Milà i de Borja(http://www.enciclopedia.cat/EC-GE
C-0042439.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup
Enciclopèdia Catalana.
51. «Joan de Montpalau (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-004401
2.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia
Catalana.
52. «Pardo de la Casta (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-004900
2.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia
Catalana.
53. «Pròixida (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0052823.xml)».
L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
54. «Roís de Corella (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0056519.x
ml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
55. «Joan Roís de Corella (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0056
520.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia
Catalana.
56. «Eiximèn Peres Roís de Corella i de Santacoloma(http://www.enci
clopedia.cat/EC-GEC-0056522.xml)». L'Enciclopèdia.cat.
Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
57. «Joan Roís de Corella i Llançol de Romaní(http://www.enciclopedi
a.cat/EC-GEC-0056523.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup
Enciclopèdia Catalana.
58. «Sabata de Calataiud (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-00575
21.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia
Catalana.
59. «Lluís Peres Sabata de Calataiud i de Pallars(http://www.enciclop
edia.cat/EC-GEC-0057522.xml)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona:
Grup Enciclopèdia Catalana.
60. «Safortesa (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0057714.xml)».
L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
61. «Vallterra (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0069419.xml)».
L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
62. «Vallterra (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0069420.xml)».
L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
63. «Vic (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0070323.xml)».
L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
64. «Xèrica (http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0072578.xml)».
L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
65. Estadística d'usos Lingüístics a Catalunya(http://www20.gencat.ca
t/portal/site/Llengcat/menuitem.b318de7236aed0e7a129d410b0c0
e1a0/?vgnextoid=d5349cede4c43210VgnVCM1000008d0c1e0aR
CRD&vgnextchannel=d5349cede4c43210VgnVCM1000008d0c1e
0aRCRD&vgnextfmt=default)
66. Servei d'Investigació i Estudis Sociolingüístics(http://www.edu.gva. 76. Neus Caballer. «La proporción de alumnos que estudia en
es/polin/es/sies/sies_inici.htm), [1] (http://www.cult.gva.es/sies/des
plegable/desp_interactiu/llibre.html), de la Conselleria de Cultura,
Generalitat Valenciana. Enquesta dejuny del 2005 on es pregunta
a 6.666 persones "¿Quina llengua és la que utilitza a casa?". Per a
l'estudi s'ha dividit la zona valencianoparlant en quatre àrees:
Regió d'Alacant: municipis de les comarques de laMarina
Baixa, Vinalopó Mitjà, Baix Vinalopó, Alacantí i Vega Baixa,
totes a la província d'Alacant.
Regió d'Alcoi-Gandia: municipis de les comarques de laFoia
d'Alcoi, el Comtat i la Marina Alta a la província d'Alacant, i la
Costera i la Safor a la província de València.
València i Àrea Metropolitana: municipis de la comarca de
l'Horta de València que conforma les comarques actuals de
València, Horta Nord, Horta Oest i Horta Sud.
Regió de València: municipis de les comarques de laCanal
de Navarrés, la Ribera Alta, la Ribera Baixa, el Camp de
Túria i el Camp de Morvedre, totes a la província de
València.
Regió de Castelló: municipis considerats històricament
valencianoparlants de la província de Castelló.
S'han agrupat per l'ús preferent del castellà els que van contestar
que usaven aquesta llengua a casasempre, generalment o més
que el valencià, i per l'ús preferent del valencià els que usen
aquesta llengua sempre, generalment o més que el castellà.
67. Guinot Rodríguez, Enric (1999):Els Fundadors del regne de
València. València: Eliseu Climent, 1999.ISBN 84-7502-591-9
68. GIMENO MENÉNDEZ, Francisco «El seseo valenciano de la comunidad
de habla alicantina (http://rua.ua.es/dspace/bitstream/10045/7286/ 84. RUBIALES TORREJÓN, Amparo. La Región: historia y actualidad(http://
1/ALE_01_16.pdf)» (en castellà). Anales de Literatura Española.
Universitat d'Alacant [Alacant], Núm. 1, 1982, pàg. 354-356.ISSN:
0212-5889 (https://www.worldcat.org/issn/0212-5889). «Las
causas de esta recesión, aún poco estudiadas, podían estar en la 85. Prontuario de las leyes y decretos del Rey Nuestro Señor Don
refeudalización señorial y la castellanización idiomática de las
clases dirigentes del país, en el siglo XV , XVI y XVII (cfr. Ninyoles,
1972, págs. 106 ss.; v. Ferrando, 1980, págs. 93 ss.), y, en
particular, a consecuencia de la represión contra el pueblo
valenciano, tras el fracaso de les Germanies (1519-1522), ,ysobre
todo, de la expulsión de los moriscos (1609-1614) y de la peste de
Oriola (1648). La subsiguiente repoblación de los pueblos
moriscos y del Baix Segura, a cargo de inmigrantes
murcianohablantes de las proximidades, pudo modificar la
geografía lingüística del Regne de València y explicar su actual
dualidad lingüístico-territorial (v. Ventura, 1974; Millán, 1976;
Sanchis Guarner, 1980, págs. 134 s.; Montoya, 1981).»
69. PALOMERO, Josep. «Valenciano y castellano en la Comunidad
Valenciana (http://cvc.cervantes.es/obref/congresos/rosario/ponenc
ias/aspectos/palomero_j.htm)» (en castellà). Rosario: III Congreso
Internacional de la Lengua Española: Identidad y Globalización,
2007.
70. Agència EFE. «El PSPV denuncia que la inhibición de las
instituciones ha provocado la caída del uso del valenciano(http://w
ww.aulaintercultural.org/breve.php3?id_breve=103)» (en castellà).
[www.aulaintercultural.org Aula intecultural. el portal de la
educación intercultural], 01-05-2004. [Consulta: 3 juliol 2009].
71. Elena Pineda. «Avui, després de tres segles(http://www.levante-e
mv.com/secciones/noticia.jsp?pRef=3513_5_293525__Opinion-Av
ui-despres-tres-segles)». www.levante-emv.com, 26-04-2007.
[Consulta: 3 juliol 2009].
72. La Acadèmia urge a firmar un "nuevo pacto cívico" ante el
retroceso social del valenciano(http://www.elpais.com/articulo/Co
munidad/Valenciana/Academia/urge/firmar/nuevo/pacto/civico/retro
ceso/social/valenciano/elpepuespval/20051026elpval_8/T es), El
País de la Comunidad Valenciana, 26 d'octubre de 2005 (en
castellà).
73. «Es presenta "La tribu valenciana", una reflexió sobre la
desestructuració de la comunitat lingüística valenciana(http://www.
iec.cat/butlleti/129/activitats.htm#01)». El Butlletí de l'IEC núm.129.
Institut d'Estudis Catalans, 27-02-2009. [Consulta: 3 juliol 2009].
74. «Enquesta 2005 sobre Coneixement i ús social del valencià
(síntesi de resultats) (http://www.edu.gva.es/polin/docs/sies_docs/d
esp_interactiu/llibre.html)». Fons de dades numèriques. Servici
d'Investigació i Estudis Sociolingüístics (SIES) . Generalitat
Valenciana, juny-juliol 2005. [Consulta: 3 juliol2009].
75. «Coneixement i ús del valencià 1995(http://www.edu.gva.es/polin/
val/sies/us_9502.htm)». Fons de dades numèriques. Servici
d'Investigació i Estudis Sociolingüístics (SIES) . Generalitat
Valenciana, 1995. [Consulta: 3 juliol 2009].
valenciano en la ESO cae 7 puntos(http://www.elpais.com/articulo/
Comunidad/Valenciana/proporcion/alumnos/estudia/valenciano/ca
e/puntos/elpepuespval/20070914elpval_10/T es)» (en castellà).
www.elpais.com, 14-09-2007. [Consulta: 3 juliol 2009].
77. «Biografía de Eduardo Zaplana(http://www.biografiasyvidas.com/bi
ografia/z/zaplana.htm)» (en castellà). Biografías y Vidas.
[Consulta: 3 juliol 2009].
78. Maite Ducajú. «El uso del valenciano cae siete puntos y ya sólo lo
habla la mitad de la población(http://www.levante-emv.com/seccio
nes/noticia.jsp?pRef=2008092600_19_499615__Comunitat-V alenc
iana-valenciano-siete-puntos-solo-habla-mitad-poblacion) » (en
castellà). www.levante-emv.com, 26-09-2008. [Consulta: 3 juliol
2009].
79. Les dades de 1985 les extraem del llibreConeixement i ús social
del valencià, editat per la Conselleria de Cultura, Educació i Esport
de la Generalitat Valenciana (2004)
80. Les dades de 2004 les extraem delLlibre blanc de l'ús del valencià
- I (http://www.avl.gva.es/ampliaedicions.asp?id=84&cat=Publicaci
ons), Publicacions de Acadèmia Valenciana de la Llengua
81. Servei d'Investigació i Estudis Sociolingüístics(http://www.cult.gva.
es/sies), Fons de Dades Numèriques(http://www.edu.gva.es/polin/
es/sies/sies_fonum.htm), de la Conselleria de Cultura, Generalitat
Valenciana. Dades de "llengua que parla a casa".
82. Vegeu
http://www.columbia.edu/cu/spanish/courses/spanish3350/01ilustracion/imag
83. Molero, Juan Carlos, Public Spending and Fiscal Federalism in
Spain. Period 1984–1998(http://mpra.ub.uni-muenchen.de/8098/1/
MPRA_paper_8098.pdf)
books.google.cat/books/about/La_regi%C3%B3n.html?id=sBo_PQ
AACAAJ&redir_esc=y). Sevilla: Inst. García Oviedo, 1973, p. 430.
ISBN 978-84-6006-026-0 [Consulta: 23 febrer 2010].
José Napoleon I (http://books.google.cat/books?id=y_0ILM75ukIC
&pg=PA124&dq=valencia+napole%C3%B2nica+castellon+cuenca
+prefectura&hl=ca&sa=X&ei=ZC2_UsfJMsbO0QW7poDgDQ&ved
=0CDEQ6AEwAA#v=onepage&q=valencia%20napole%C3%B2nic
a%20castellon%20cuenca%20prefectura&f=false)(en castellà).
Imprenta Real, 1810, p. 125.
86. CEBREIRO NÚÑEZ, José Ignacio. (http://books.google.cat/books?id=E
kNYuc0bdwMC&printsec=frontcover&hl=ca&source=gbs_ge_sum
mary_r&cad=0#v=onepage&q&f=false)(en castellà7). Madrid:
Instituto Nacional de Administración Pública, 1997.
87. MEMBRADO I TENA, Joan Carles; PIQUERAS HABA, Juan «La política
territorial de la Generalitat Valenciana: La comarcalització pendent
(http://www.uv.es/cuadernosgeo/CG58_337_364.pdf)» (en
valencià). Cuadernos de Geografía. Facultat de Geografia i
Història de la Universitat de València [València], Núm. 58, 1995,
pàg. 337-365. ISSN: 0210-086X (https://www.worldcat.org/issn/021
0-086X).
88. CERVERA ARBONA, Joan Ignaci «Comarques centrals valencianes:
Un nou marc cap al desenvolupament sostenible(http://books.goo
gle.cat/books?id=OOzx9bZ1ZlUC&lpg=PP1&hl=ca&pg=P A4#v=on
epage&q&f=false)» (en valencià). Estudios y documentos.
Publicacions de la Universitat de València [València], Núm. 8,
2011, pàg. 55. «
... la idea d'agrupar les CCV baix una mateixa
entitat territorial comença a prendre força, fent-se
patent aquest fet en 1997, quan la Unió Europea
aprovà i recolzà la idea d'aquest projecte
intercomarcal mitjançant el projecte
CONCERCOST, dins del programa TERRA.
Aquest fet féu possible que a 1999 es constituïra
el Consorci per a la promoció, el
desenvolupament econòmic sostenible i
l'ordenació territorial de les Comarques
Centrals Valencianes ...
»
89. ROSSELLÓ, Vicenç M. Atlas Escolar del País Valencià (http://books.g
oogle.com/books/p/uvalencia_publ?id=7FccMV Adc_sC&printsec=fr
ontcover&hl=ca&source=gbs_ViewAPI) (en valencià). València:
Publicacions de la Universitat de València, 1997, p. 14.
ISBN 978-84-370-2910-8.
 90. Institut Valencià d'Estadística. pàg.7 100. Vegeu entre d'altres: J. Martí Dominguez,Els Nostres Menjar,
91. Llei 11/94 de 27 de desembre sobre Espais Naturals Protegits(htt (Col·lecció temática valenciana), València, Ed. Vicent García,
p://www.cth.gva.es/comunes_asp/documentos/legislacion/val/0010 1978, 445 pàgines, versió en línia editada per V incent Baldovi La
1000014901.html) Cuina Valenciana (http://www.uv.es/baldovi/cuina/), Web de la
Universitat de València [Consulta 16 d'octubre de 2013]
92. «LLEI ORGÀNICA 1/2006, de 10 d'abril, de Reforma de la Llei
Orgànica 5/1982, d'1 de juliol, d'Estatut d'Autonomia de la 101. Història (http://www.fedpival.es/val/historia.php)al web de la
Comunitat Valenciana. [2006/4177 (http://www.docv.gva.es/datos/2 Federació de Pilota Valenciana
006/04/11/pdf/2006_4177.pdf)»], Butlletí Oficial de l'Estat,11 d'abril 102. «Història del Circuit, un Circuit dins d'un Estadi(http://www.circuitv
de 2006, pàgines 13339 ss. alencia.com/historia.html)». Circuit Valencià. [Consulta: 8 setembre
93. SOLER, Vicent. Economia espanyola i del País Valencià (http://book 2008].
s.google.cat/books?id=82NOYtKjbFwC&pg=P A74&dq=desequilibri 103. «Esports (http://www.anuaris.cat/continguts/cronologia.php?id=113
+h%C3%ADdric+valencia&hl=ca&sa=X&ei=mFfAUvzQGoPG0QX 33)». L'Anuari 2000, 19-09-1999. [Consulta: 8 setembre 2008].
K4ICgDg&ved=0CDMQ6AEwAA#v=onepage&q=desequilibri%20 104. «Ecclestone diu ara que la F-1 de València no depèn de la
h%C3%ADdric%20valencia&f=false). Universitat de València, continuïtat de Camps (http://www.avui.cat/article/mon_politica/967/
2004, p. 74. ISBN 8437060257. camps/compleix/la/seva/promesa/electoral.html) ». Avui, 12-05-
94. «La Comunidad Valenciana (http://www.camaravalencia.com/misio 2007. [Consulta: 7 setembre 2008].
nes/ReinoUnido2007/la_comunidad_valenciana_links.htm) ». 105. «Horari provisional del Gran Premi Telefónica d'Europa 2008 (htt
Cambra de Comerç de València. [Consulta: 9 setembre 2008]. p://www.valenciastreetcircuit.com/horaris.html)». WEB OFICIAL
95. «La tendencia avanza tasas de paro de entre el 25% y el 30% en Valencia Street Circuit, 07-09-2008. [Consulta: 7 setembre 2008].
España (http://www.libertaddigital.com/economia/la-tendencia-avan 106. «Descripció del traçat i recorregut del circuit de Formula 1 per
za-tasas-de-paro-de-entre-el-25-y-el-30-en-espana-1276391492/) » l'entorn del Port de València (http://www.valenciastreetcircuit.com/
(en castellà). www.libertaddigital.com, 04-11-2010. mapa_val.html)». WEB OFICIAL Valencia Street Circuit, 07-09-
96. Institut Valencià d'Estadística. pàg.18 2008. [Consulta: 7 setembre 2008].
97. «El País Valencià perd habitants per primera vegada des de 1996 107. «Posada a punt del Valencia Street Circuit (http://www.valenciastre
(http://www.laveupv.com/noticia/1954/el-pais-valencia-perd-habitan etcircuit.com/noticia-86-Posada-a-punt-del-V alencia-Street-Circuit-
ts-per-primera-vegada-des-de-1996)». La Veu del País Valencià, VAL.html)». WEB OFICIAL Valencia Street Circuit, 16-08-2008.
22-04-2013. [Consulta: 7 setembre 2008].
98. «Discurso del President de les Corts amb motiu del 25 d'abril, Dia 108. «Camps compleix la seva 'promesa electoral'(http://www.avui.cat/a
de les Corts (http://www.cortsvalencianes.es/cs/Satellite/Layout/Pa rticle/esports/1723/valencia/entra/la/f.html)». Avui, 01-06-2007.
ge/1268673509363/Detalle.html?lang=ca_V A&p=1268673498382& [Consulta: 7 setembre 2008].
param5=Articulo_C&param6=1286298874466) » (en castellà). 109. «País Valencià» (http://www.festes.org/municipis/valencia/),
Corts Valencianes, 25-04-2012. Festes.org, [Consulta 16 d'octubre de 2013]
99. «Quasi la meitat de la ciutadania valenciana pateix sobrepés(http 110. Guide Vert Espagne côté Est: Valence Murcie Baléares,(francès)
s://www.apuntmedia.es/va/Not%C3%ADcies/Societat/quasi-la-meit Dourdan, Michelin, 2013, 349 pàgines,ISBN 978-2067181076
at-dels-valencians-pateixen-sobrepes)». À Punt, 18-04-2018
[Consulta: 19 abril 2018].

Enllaços externs
Generalitat Valenciana
Web oficial de Turisme
Portal Valencià d'Estadística
País Valencià, poble a poble, comarca a comarca, de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=País_V
alencià&oldid=20954692»

La pàgina va ser modificada per darrera vegada el 7 abr 2019 a les 17:28.

El text està disponible sota laLlicència de Creative Commons Reconeixement i Compartir-Igual

; es poden aplicar termes addicionals. Vegeu les
Condicions d'ús. Wikipedia® (Viquipèdia™) és una marca registrada de Wikimedia Foundation, Inc.