Diego Monfort Ripollés, grup A

CONFERÈNCIA: “AUTOGOVERN I AUTONOMIA AL PAÍS

VALENCIÀ CONTEMPORANI”
Aquest any es celebren els 40 anys de vigència de l’estatut d’autonomia del País
Valencià, és a dir, l’aprovació jurídica de l’autogovern del territori valencià el 1982. Fins
avui aquest estatut s’ha mantingut sense canvis, exceptuant alguna modificació al 2006.

En el marc de la guerra de successió espanyola, es va aprovar el 1707, com a càstig

per haver donat suport al bàndol perdedor de la guerra, el Decret de Nova Planta, el que
significava el fi del sistema dels Furs valencians i per tant de l’autoadministració que
suposava la seua vigència. Des d’aquesta data fins l’aprovació de l’estatut el 1982 no
existirà a territori valencià cap altra forma d’autonomia. Tot i això s’ha d’aclarir que el
sistema foral no te res a veure amb l’autonomia, al contrari que l’estatut, els furs no
provenen d’un sistema democràtic i constitucional, sinó d’un sistema feudal autoritari,
encara que sí suposava que tingueren una institució d’autoadministració.

La constitució aprovada, basant-se en el liberalisme, per les Corts de Cadis el 1812

contenia per primera vegada la noció de nació espanyola, el que va suposar la creació
d’un Estat-nació (Estats regits per la sobirania nacional) unitari i centralista. Unitari vol
dir que no és federal (totes les constitucions des de la de 1812, menys la de 1873, han
nomenat a Espanya com un sistema unitari), i centralista es refereix a que el sistema de
poder és piramidal, el poder està concentrat en una persona o institució (monarquia,
Corts...), al centre, en el cas d’Espanya a Madrid.

El 1833, amb la reforma de Javier de Burgos, Espanya va quedar dividida en

províncies, una divisió provincial pràcticament idèntica a l’actual; el territori valencià
estaria, per tant, dividit en tres províncies: Castelló, Alacant i València. Aquestes
províncies no tenien cap mena d’autogovern, depenien de l’Estat central, eren divisions
merament territorials i administratives (cada província tenia una diputació que
s’encarregava de tot el referent a l’administració).

La constitució de 1876 aclareix millor la qüestió territorial, declarava que Espanya

era un sistema unitari i centralista, impossibilitant cap mena d’autogovern de les parts que
conformen la nació, que eren les regions. Però, aquestes regions, com les províncies sí
tenien una relació piramidal amb el govern central però no hi ha cap relació entre elles,
no existeixen.
 A partir de finals del segle XIX i principis del XX el sorgiment del moviment
nacionalista català va començar una lluita contra el centralisme i una defensa de la cultura
i identitat pròpies així com de l’autodeterminació. Aquest moviment polític i social
demanava l’autogovern per al territori català, tindre competències sobre les que prendre
decisions pròpies, així com el reconeixement de la llengua catalana, per què el centralisme
també té forta relació amb la llengua i la cultura, el centralisme vol unificar tot en una
única identitat nacional, la del Estat-Nació. Per tant, en un país amb unes cultures i
llengües tan diverses com Espanya, el centralisme anul·la aquestes cultures pròpies
(s’arriba, per exemple, a prohibir les conversacions per telèfon en català). Gràcies a
l’aparició d’aquest moviment catalanista, sorgeix el moviment nacionalista valencià,
degut això posteriorment, durant la Transició, es lluitarà per un dret a l’autogovern, el que
donarà lloc a l’estatut d’autonomia de 1982.

La II República, al seu començament el 1931, havia de resoldre tot tipus de

problemes, entre ells el tema territorial. En la constitució del 31 es declarava a Espanya
com un Estat integral (per evitar la paraula federal), el que permetia l’autonomia de part
del seu territori. El primer que va aprovar i aplicar l’estatut d’autonomia va ser el territori
català, el segon fou Euskadi, encara que el seu procés d’aprovació fou lent, per les
diferencies ideològiques entre el govern central i l’autonòmic, i fins el 1936 no
s’aprovaria i estaria vigent un temps molt breu degut al colp d’Estat eixe mateix any. El
tercer que el va aprovar fou Galicia, però no va arribar a aplicar-se per què el seu territori
quedà baix el domini del bàndol colpista poc després del colp. El territori valencià per la
seua part va presentar diversos avantprojectes gràcies a la pressió exercida per part dels
defensors del nacionalisme valencià, s’arribà a un avantprojecte definitiu que estava
preparat per ser discutit al 1936 a les Corts però, una vegada més, l’arribada del colp
d’Estat al juliol d’eixe any paralitzà tot.

La dictadura franquista era un règim nacionalista i amb la forma de govern més

centralista de la història recent d’Espanya. S’anul·laren tots els estatuts d’autonomia
aprovats fins llavors i durant els anys que va durar, és a dir, durant 40 anys no s’admetien
cap mena d’autogovern ni de llengua ni cultura pròpia, totes les decisions passaven pel
poder central i era obligatori l’ús del castellà.

La mort de Franco va obrir la porta a la possibilitat d’establir una democràcia a

Espanya. Si això s’anava a dur a terme, el problema territorial era crucial, era molt
important la forma en la que s’anava a estructurar el país. La constitució de 1978, l’actual,
amb el seu article 2 permetia l’autonomia a nacionalitats (aquells territoris amb previ
estatut) i regions (la resta). Per a assolir l’autogovern hi havia dos vies reconegudes en la
constitució: la via del 151, que permet el màxim autogovern el més ràpid possible
(agafada per Catalunya, País Basc, Galicia i Andalusia), i la via del 143, una via que dona
autonomia però que és més lenta (agafada per la resta, València entre elles). La via del
143 la podia usar qualsevol territori, però per a entrar en la via del 151 s’havien de complir
certs requisits, els qual València complia, però acabaria elegint la via del 143, per què?

A les eleccions generals del 1977 predominaven UCD (centre-dreta), Alianza

Popular (futur PP), PSOE (esquerra) i PCE (extrema esquerra). Acabà guanyant UCD i
just per darrere estava el PSOE. Aquests partits serien determinants a l’hora de redactar
la constitució de 1978, i en el marc territorial Alianza Popular no volia autonomies, PCE
volia un estat federal i el PSOE s’oposava al centralisme, ja es sap com quedà el aspecte
territorial a la constitució. Però en territori valencià predominà l’esquerra, la qual volia
l’autonomia i demanava arribar a ella per la via del 151, en canvi, per ordres del poder
central (sistema piramidal), UCD i PSOE acaben pactant l’ús de la via del 143 per assolir
l’autonomia a València.

La redacció de l’estatut va suposar un fort estat de conflictivitat en territori

valencià, amb la famosa “Guerra de València”. La decisió del nom, bandera i llengua del
territori va donar lloc a la creació de dos bàndols, nacionalistes valencians i “blavers”,
una part acabà sent més violenta que l’altra, arribant a fer inclòs atemptant amb bombes.
L’avantprojecte de l’estatut acordat pel PSOE, el PCE i la UCD a València que es
presentà al Congrés per ser aprovat establia la senyera amb la franja blava i l’escut del
Consell com a bandera i País Valencià com a nom del territori. Però, al arribar al govern
central es canvia, el territori passa a denominar-se Comunitat Valenciana (concepte que
no té cap origen ni sentit), per no dir-li ni Regne de València ni País Valencià, i a la
bandera li lleven l’escut del Consell. El govern canvia la simbologia pactada pels propis
partits de PSOE, PCE i UCD a territori valencià degut a que el PSOE cedeix i deixa a la
UCD decidir el que vol (pareix fet per algun interès que no es coneix).

Finalment les tres províncies continuen existint amb les seues diputacions però
dins d’una institució d’autogovern que és la Comunitat, creada després d’un procés
autonòmic edulcorat i manipulat per un sistema de poder piramidal, centralista, que va
impedir l’elecció democràtica d’una simbologia més representativa per a la identitat
valenciana.