EL GÈNESI:

REFLEXIÓ I COMPARACIÓ DEL TEXT BÍBLIC

Facultat de Geografia i Història

Grau en Història

Història antiga universal

Grup A

Diego Francisco Monfort Ripollés

Curs 2023-2024
 ÍNDEX
I. INTRODUCCIÓ
II. RESUM DEL TEXT BÍBLIC
III. REFLEXIÓ I COMPARACIÓ DEL TEXT BÍBLIC
3.1. COMPARACIÓ AMB EL TEMARI
3.1.1. El diluvi universal
3.1.2. Els rius Tigris i Èufrates
3.1.3. Pobles mesopotàmics
3.1.4. El zigurat i el mite de la torre de Babel
3.1.5. Monoteisme
3.2. COMPARACIÓ AMB ALTRES COSMOGONIES
3.2.1. Mitologia grega
3.2.2. Religió babilònica
3.2.3. Egipte
3.3. EXPERIÈNCIA PERSONAL AMB EL TEXT BÍBLIC
3.3.1. Experiències passades, valoració i precondicions
3.3.2. Relació en qüestions d’actualitat
IV. CONCLUSIÓ
V. OPINIÓ CRÍTICA SOBRE L’ACTIVITAT

BIBLIOGRAFIA

2
I. INTRODUCCIÓ

La Bíblia va ser, i continua sent, un dels llibres més important de la història, però
la consideració que es tenia d’ella abans era major del que realment és. Era i és el llibre
sagrat de tot cristià, però era considerat únic. Tot i això, les troballes i els estudis que
s’han anant fent al llarg de la història han trobat textos religiosos i mitològics similars als
que es poden llegir a la Bíblia, de la mateixa manera, diverses investigacions han
corroborat la influència que ha tingut en ella diverses civilitzacions antigues. Serà això el
que es tractarà en aquest treball després de la lectura dels vint primers capítols del Gènesi.

En primer lloc es farà un xicotet resum de la lectura feta, és a dir del capítol 1 al
19 del primer llibre de la Bíblia, el Gènesi. Una vegada fet això, es procedirà a la
comparació d’aquests continguts amb el temari donat a classe, que abasta des del III
mil·lenni a.C fins, aproximadament, el segle IV a.C. Això inclou els regnes i imperis -
societat, obres i religió- que poblaren i foren protagonistes en la zona de Mesopotàmia, i
la societat, població i religió d’Egipte. S’agafarà la cosmogonia, els relats i els
esdeveniments contats al Gènesi i es compararan amb tot l’esmentat a classe sobre
aquestes societats mesopotàmiques i egípcies.

En segon lloc es ficarà el focus en les cosmogonies, és a dir, es compararà la

cosmogonia de la religió cristiana, la exposada en la Bíblia, amb les cosmogonies d’altres
religions al llarg de la història. Concretament serà comparada amb les cosmogonies de
les cultures babilònica, grega i egípcia.

Després d’això es farà un valoració personal del text bíblic llegit. Primer es
contarà si ha hagut algun contacte previ amb la Bíblia s’assenyalaran aquells aspectes
que han semblat més rellevants i sorprenents. Seguidament es farà una relació del
contingut d’aquests vint primers capítols del Gènesi amb temes i aspectes rellevants de
l’actualitat.

Per últim, es farà primer una xicoteta conclusió i reflexió de aquell que s’ha
treballat en el projecte i finalment una valoració crítica del propi treball.

3
II. RESUM DEL TEXT BÍBLIC

El text bíblic llegit per aquest treball és el primer llibre de la Bíblia, el Gènesi,
concretament els primers vint capítols -del 1 al 19. En aquest apartat es farà un xicotet
resum del seu contingut.

Comença quan tot era caos, tenebres i desordre, i Déu ficà ordre, creà el món.
Crearà el dia i la nit, la terra i la mar, la nit i el dia, les plantes i els animals, i perer
governar i aprofitar això, Déu va crea a la seua imatge i semblança als humans, a l’home
i la dona, i els donà una jardí, el Jardí de l’Edèn. Al centre d’aquest va situar l’arbre del
bé i del mal, demanant-los que no mengen del seu fruit. Però, l’home i la dona acaben
desobeint per persuasió de la serpent a la dona i de la dona a l’home -dient que menjar la
fruita no mata, com els havia dit Déu, sinó que dona vida i els fa iguals a ell- i són castigats
i expulsats del paradís.

Una vegada expulsats i castigats la humanitat es multiplica i cada vegada és més

corrupta. Veient això, Déu decideix castigar i destruir a la humanitat amb un diluvi, però
elegeix a Noé i la seua família per salvar la humanitat i els animals terrestres. Una vegada
passa la catàstrofe es fa un pacte amb Déu de que mai tornaria a destruir la humanitat.
Després d’aquest episodi va contant els personatges i els diferents pobles que van sorgint
a partir de la descendència de Noé. Es conten relats com el de la torre de Babel, fins
arribar a Abraham. Amb Abraham es conta els pacte amb Déu, el seu problema de la
descendència, el seu episodi en Egipte, els seus fills i s’acaba amb la destrucció de
Sodoma i Gomorra1.

III. REFLEXIÓ I COMPARACIÓ DEL TEXT BÍBLIC

3.1. COMPARACIÓ AMB EL TEMARI

Com s’ha comentat a la introducció, aquest apartat consistirà en una comparació

del text bíblic amb el temari donat a classe, és a dir, Mesopotàmia i Egipte.

3.1.1. El diluvi universal

El mite diluvi universal com a càstig diví per a la humanitat és recurrent i repetit,
no és exclusiu de Noé i el déu cristià. Aquest esquema s’ha repetit i es veu especialment

1
Martín Nieto, E. (2001): La Santa Biblia (2a ed.),Madrid: Editorial Paulinas, pàgs 22-38.
4
en obres de les cultures de Mesopotàmia, com l’Epopeia de Gilgamesh, el Poema de
Atrahasis -o El muy sabio- i el mite sumeri del diluvi -primer registre en la història trobat
sobre el diluvi2.

En tots quatre relats -el relat babilònic, el sumeri, l’acadi i el bíblic- es repeteix un
mateix esquema, de tal manera que aquest diluvi universal s’ha convertit en un mitema.
Aquest diluvi marca el final i principi d’una època, en els quatre relats és el càstig diví
que posa fi quasi en la seua totalitat a una humanitat corrupta i marca l’inici d’una millor
-en part per la pena i fúria dels déus. També en tots ells la divinitat elegeix a un personatge
excepcional i destacable per construir una nau, arca o vaixell per salvar la humanitat i,
així, amb aquesta es tingui aquest nou millor inici. Una vegada acabat el càstig tots els
protagonistes d’aquests fragments, fan sacrificis animals a la o les divinitats, com a forma
d’agraïment per posar fi a la catàstrofe.

Primer de tot, s’ha de puntualitzar que el mite sumeri del diluvi té diverses línies
que estaven destruïdes i no s’han conservat molt bé3, per tant, el relat babilònic -Epopeia
de Gilgamesh- i l’acadi -Poema de Atrahasis-, al haver sigut millor conservats es té més
informació i es coneixen més aspectes compartits amb el relat bíblic de Noé que el mite
sumeri. Per exemple, en tots tres els déus demanen als protagonistes abandonar els seus
bens, construir dit vaixell i pujar en ell a la seua família i els animals. De la mateixa
manera, els déus dels relats donen instruccions sobre les mides del vaixell o arca -terme
utilitzat tant en l’Epopeia de Gilgamesh (almenys és la traducció més acurada) com en la
Bíblia- i el temps de la construcció, el qual, per cert, és el mateix, set dies. Segurament
en relat de Ziusudra -mite sumeri del diluvi-, aquest també va rebre instruccions sobre
com actuar front al diluvi -instruccions sobre com construir la nau, què portar-se en ella,
etc-, però al haver-hi aquesta manca d’informació que no permet conèixer en detall no es
sap en certessa4. Per acabar amb les similituds, tant en l’Epopeia de Gilgamesh com en

2
Bottéro, J. (2007): La Epopeya de Gilgamesh: el gran hombre que no quería morir, Madrid: Akal, pàgs.
181-195.
Bottéro, J i Noah Kramer, S. (2004), “El gran génesis babilonio: de la creación del hombre al diluvio”, a:
Bottéro, J i Noah Kramer, S (ed.), Cuando los dioses hacían de hombres. Mitología mesopotámica,
Madrid: Akal, pàgs. 562-577
Lara Peinado, F. (1984): Mitos sumerios i acadios, Madrid: Editorial Nacional, pàgs. 60-62..
Vegeu nota 1
3
Carlota López, S. (2015): “Lo histórico y lo simbólico en el mito del diluvio universal de Sumer y
Palestina”, National University of San Juan.
4
Vegeu nota 3
5
la Bíblia quan acaba el diluvi el arca queda atracada en una muntanya -el Nisir i Ararat
respectivament. Igualment els protagonistes d’aquests fragments, Noé i Utnapishtim, per
comprovar que la terra era ja ferma i l’aigua s’havia assecat, envien pardals -un colom,
una oreneta i un corb Utnapishtim, i una colom Noé. En el Poema de Atrahasis també es
reflexen aquestes dues accions. Encara que en el relat sumeri no apareix en cap dels textos
coneguts i traduïts, potser que en aquelles línies destruïdes sí hi estigui, però, òbviament,
es desconeix.

D’igual manera hi ha, també, diferencies, i encara més entre el text bíblic i la resta
de relats, ja que pertanyen tots tres a cultures molt properes geogràficament. En primer
lloc, la més significativa i obvia és la duració del diluvi, mentre que en la Bíblia dura 40
dies, en els relats mesopotàmics dura en tots 7 dies. Igualment les recompenses rebudes
per part de les divinitats difereixen, Noé va restablir la relació Déu-humanitat mitjançant
un pacte -simbolitzat amb l’arc de San Martí-, a Utnapishtim i Atrahasis els deus, per
salvar a la humanitat, concediren l’imortalitat -que tant desitja i cerca en tota l’obra
Gilgamesh. A Ziusudra li va ocórrer una cosa pareguda, per la seua gesta els déus, diu el
text, “li donaren vida com (la d’) un déu, varen fer baixar per ell una eterna bufa com (la
d’) un déu”. Això pot ser entès com la immortalitat o com una vida longeva5, dignes
ambdues d’una deïtat.

3.1.2. Els rius Tigris i Èufrates

Després de crear a l’home, Déu el va ficar a¡l Jardí de l’Edèn per que l’aprofiti,
exploti els sues recursos i cuidi d’ell. Com a reg per a aquest jardí eixia un riu d’Edèn, el
qual es subdividia en quatre braços: Pisón, Guijón, Tigris i Èufrates6. Aquests dos últims
són els que realment interessen, ja que tenen una gran vinculació i importància en la vida
i desenvolupament dels pobles i cultures mesopotàmiques -sumeris, babilònics, acadis,
etc.

Els rius Tigris i Èufrates eren la base de subsistència de les civilitzacions

desenvolupades en el territori de Mesopotàmia -de fet les cultures mesopotàmiques són
anomenades cultures hidràuliques. Aquests pobles aprofiten els grans rius, els donen
caràcter i creixen al seu voltant, molt paregut -però de diferent forma- amb el cas d’Egipte

5
Sanmartín Ascaso, J. (2012): “Misterio de dioses. El Diluvio en las tradiciones babilónica i bíblica”, ARYS,
10, 35-64.
6
Vegeu nota 1
6
i el riu Nil. Gràcies a aquests, poden desviar l’aigua mitjançant canals -base de la seua
agricultura- i regar els camps, és a dir, permeten la pràctica agrícola, i per tant la
supervivència i desenvolupament dels pobles -per tant seria motiu de conflictes entre
pobles. Llavors, la importància d’aquests grans rius per a les civilitzacions
mesopotàmiques era molt gran -de fet, aquests rius van permetre l’aparició de la primera
cultura urbana coneguda de la història de la humanitat, els sumeris.

Amb tot això exposat, la relació entre el contingut del text bíblic i les cultures
mesopotàmiques queda altament evidenciada. És molt probable que la presència
d’aquests dos rius com a regadors del jardí de l’Edèn en el primer llibre la de Bíblia, vinga
donada de la gran rellevància que tenien per a les civilitzacions que habitaren el territori
de Mesopotàmia.

3.1.3. Pobles mesopotàmics

Els primers vint capítols del llibre del Gènesi estan plens de pobles, cultures i
ciutats pròpies de Mesopotàmia, representades en noms de persones, pobles o ciutats.
Això es deu a que és en eixe territori oriental on s’ubica la major part de la narració i on,
segurament, va aparèixer la religió cristiana.

Aquest apartat es centrarà concretament en el capítol 10, titulat “els pobles de la

terra”. En aquest capítol es va contant la descendència de Noé, concretament els fills dels
seus fills, i com a partir d’ella van eixint les diferents civilitzacions i ciutats que van
poblant la terra.

Es començarà en Nemrod -fill d’Etiòpia, net de Cam i besnet de Noé-, el qual

fundarà diversos pobles i ciutats.

En primer lloc està Erec, que representa a la cultura d’Uruk o potser a la seua
capital, que és la que li dona nom, Uruk. És considerada la primera gran metròpoli i la
seua cultura va aportar avanços importantíssims per a la humanitat: escriptura -
pictogràfica-, la roda -amb la qual derivaren els carros de guerra i el torn de la ceràmica-
o una arquitectura monumental en pedra com a element social diferenciador -una
arquitectura que busca una commoció estètica. També destaquen per la formació del seu
Sistema Mundo amb la fundació de ciutats fora del seu territori d’influència -el que hui
s’anomena colònies.

7
 En segon lloc destaca el nom d’Acad -o Acadi-, aquest nom es pot aplicar a
diversos aspectes. Primer, pot designar una de les zones, junt a Sumeria, en la que es
divideix el territori de Mesopotàmia, concretament a la part nord. També pot designar el
nom de la llengua semita oriental més destacada. Per últim també pot fer referència al
considerat primer Imperi de la història de la humanitat -fundat per Sargón de Acad en el
3240 a.C- o a la seua capital.

Aquestes primeres localitzacions, diu el Gènesi -i així és- es troben en el territori

de Senaar, també conegut com a Shinar o Sumèria. Cm s’ha mencionat abans, pot
designar a la zona nord en la que es divideix el territori de Mesopotàmia. Però, la cultura
sumèria va ser la primera cultura urbana de la història de la humanitat, una gran cultura
que va perdurar durant segles. Sumèria -territori ocupat pels sumeris- estava conformada
per ciutats independents disperses que lluitaven entre sí per l’hegemonia -tenien un model
de ciutat característic. La seua aparició marca el final del període Predinàstic per donar
inici al període Protodinàstic. De la mateixa manera, aquest nom pot designar a una de
les llengües inclassificables, de fet la més destacada de totes, la llengua sumeria, ja que
és la primera llengua plasmada per escrit -una escriptura cuneïforme.

Una vegada acaba amb Nemrod, passa a Egipte, el germà d’Etiòpia. El que destaca
d’ell és que es diu que va engendrar als lidis. Però, de la mateixa forma, una de les filles
de Sem -germà de Cam i fill de Noé- rep el nom de Lidia. Aquests dos farien referència
a l’Imperi de Lidia, situat en la part occidental de la Península d’Anatòlia. Destaca per la
seua lluita amb l’Imperi Persa de Ciro el gran, de la mà del seu rei en el moment Creso -
que segurament estigui darrere del mite del rei Mides-, acabarien derrotats. A més, va ser
el primer en encunyar moneda -amb una aliatge d’or i plata. Aquest va tindre com a
tributaris a les ciutats gregues de la costa d’eixa part de la Península, però amb la derrota
en la lluita contra l’Imperi aquestes ciutats a mans perses, fet que acabaria desembocant
en les Guerres Mèdiques.

Egipte, a més, engendrà als cretenses, els quals donarien lloc als filisteus. Aquests
filisteus van ser un dels nou pobles del mar -pobles que causaren molt de mal i que eixiren
victoriosos front a grans potències de l’Orient Pròxim- derrotats per Egipte. A banda
d’això destaca pel seu posterior poblament en lo que seria l’actual zona de Palestina, el
que li propiciaria conflictes amb els hebreus, que es situaven per eixa zona.

8
 Posteriorment parla dels cananeus, engendrats pel fill de Cam i net de Noé,
Canaan. Entre aquests cananeus destaquen els amorreus. Aquests amorreus varen ser un
poble de la part nord de l’actual Siria. La s¡seua rellevància resideix en el fet de que varen
ser els causants de la caiguda del primer Imperi de la història de la humanitat, l’Imperi
Sargònida. Provocaren la caiguda de la III dinastia d’Ur i, en conseqüència, la desaparició
dels sumeris com a figures centrals des del punt de vista polític -la seua cultura perdurarà.
Una vegada fet això s’assentaren en la zona i amb el temps donarien lloc al famós Imperi
d’Assiria.

Finalment parla dels fill de Sem -el que engendrà als semites, aquells que parlen
llengües semites. Destaca Asur, ja que en la realitat aquest és el nom de la ciutat creada
pels amorreus i a partir de la qual es desenvoluparà i creixerà tot l’Imperi Assiri, sent la
capital d’aquest. També es menciona d’aquest Asur que va edificar Nínive, una ciutat que
té una importància molt alta. Va ser un gran centre cultural al segle VII a.C gràcies a la
seua biblioteca -comparada amb la Biblioteca d’Alexandria- i la última gran capital dels
assiris.

Per tant, com es s’ha pogut veure, només en aquest xicotet capítol 10, la influència
de les cultures i civilitzacions mesopotàmiques en la Bíblia és molt alta.

3.1.4. El zigurat i el mite de la torre de Babel

El episodi de la torre de babel és un dels més famosos del Gènesi, i un dels més
representats en l’art. Aquest té lloc a Senaar, o el que també es coneix com Sumèria, i
narra com la humanitat, que parlava una única llengua, va decidir construir una ciutat amb
una alta torre que arribara fins al cel, desafiant de manera pràcticament directa a Déu. Per
tant, aquest, per evitar aquesta deriva corrupta i avariciosa, i frenar la seua empresa va
dispersar-los i canviar les seues llengües per a que no pogueren entendre’s entre ells i
coordinar-se, per això la ciutat s’anomenà Babel7.

Mai s’ha trobat aquesta ciutat de Babel ni, òbviament, la torre, però és creu que
allò que va motivar a la creació d’aquest mite és l’anomenat zigurat. El zigurat és una
estructura típica de la cultura sumèria que té en el seu punt alt el temple d’una deïtat -tot
i que ja es hi havien estructures paregudes en la cultura El Obeid i es trobà la primera en
la capital de la cultura d’Uruk-, es caracteritza per ser una sobre elevació d’aquest temples

7
Vegeu nota 1
9
en forma escalonada, amb terrasses, tenint normalment 7 -es creu que és per la quantitat
dels cossos celestes coneguts pels sumeris (forta relació en el cosmos). Com ja s’ha dit,
dalt del tot estaria el temple, l’anomenat Casa de déu perquè era, segons creien, la
residència dels déus en el món comú8, aleshores s’ubicava allí degut a que, al estar elevat,
estaria més prop del déu i facilitaria la seua arribada.

Per tant, la relació del zigurat i la torre de Babel és clara. Babel es situaria en la
regió de Sumeria -Senaar-, lloc on es va originar i d’on era típica aquesta construcció. A
més, el zigurat, al ser una construcció per la sobre elevació dels temples, té una relació
amb la divinitat i l’apropament a aquest mitjançant l’alçada que recorda a la torre
construïda en el relat.

3.1.5. Monoteisme

La religió cristiana és clarament monoteista, s’expressa al llarg de tota la Bíblia,

Déu és l’únic creador, propietari i senyor de tot, només hi ha una divinitat, Déu. La
tendència en les religions antigues orientals era el politeisme, els seus panteons estaven
formats per diversos déus normalment relacionats amb fenòmens naturals o aspectes com
l’amor, la bellesa o la guerra. Tot i això, sí que es va creure que en la civilització egipcia
va haver un monoteisme. Es tracta de la religió d’Atón, impulsada -encara que ja existia
abans- pel faraó Akhenaton, també conegut com a Amenhotep IV.

En la religió de l’Egipte faraònic existien una pluralitat de déus, tot i això sempre
han destacat alguns per la seua relació amb la reialessa, com ara Seth, Horus, Amón o
Osiris -depenent del període històric. Però, en la XVIII dinastia, es va dona una autèntica
revolució religiosa mai vista, el faraó va implantar la seua religió, la de Atón, i va deixar
de banda la veneració al déu Amón, que era la tònica general fins el moment. Lo interesant
d’aquesta religió és que el déu Atón té un himne -segurament escrit pel pròpi faraó- que
recorda a un salm dedicat a Déu. En aquest es describit com a déu universal i creador,
característiques fàcilment aplicables al déu cristià.

Però, encara que és clar que aquesta no és una religió politeista, realment s’ha
arribat a la conclusió de que, tot i que a simple vista pugui parèixer-lo, no és monoteista;
en realitat es situa en un punt intermedi, l’anomenat henoteisme, és a dir, aquesta religió

8
Bornapé, A. (2010): "El motivo de un" nombre" en la historia de la Torre de Babel" DavarLogos, 9.2,
127-133.
10
té una divinitat principal, Atón, i altres secundàries. Un cas similar és el de la ideologia
solar a Egipte amb Ra, hi ha diversos conceptes de sol i Ra només és una d’elles, però és
a la vegada totes, com ve mostra la Letania de Ra, en la qual se l’identifica amb 75
divinitats diferents.

Per tant, encara que no hi ha religions monoteistes pròpiament dites -és a dir, com
la cristiana- en aquestes cultures, sí han tingut característiques molt similars i properes

3.2. COMPARACIÓ AMB ALTRES COSMOGONIES

Segons la RAE la cosmogonia és un “relat mític relatiu als orígens del món”. El
que es farà durant aquest apartat serà comparar les cosmogonies de diverses religions i
cultures -com són la grega, la babilònica o l’egípcia amb la de la Bíblia.

3.2.1. Mitologia grega

La mitologia grega té molts mites en general -alguns molt famosos i inspiradors

d’obres d’art molt famoses-, però també específicament sobre la creació del món. Hi ha
diverses cosmogonies diferents en els mites grecs i algunes tenen les seues similituds amb
el text Bíblics.

La majoria de les cosmogonies gregues són molt paregudes i molt “mítiques”, és

a dir, tenen un esquema, uns conceptes i elements poc vists en la cosmogonia a la que la
cultura cristiana establerta ha acostumat. Per exemple en el mite de la creació de Hesíodo
personifiquen la Terra i el Cel -els quals tenen fills, apareixen criatures mitològiques com
els titans o els ciclops. De la mateixa manera en el mite atribuït als pelasgos apareix una
gran serpent o l’engendració del “Ou Universal”-element recurrent en els mites grecs de
la creació.

Malgrat aquesta gran diferència trobem alguns elements comuns entre el text
bíblic i les cosmogonies gregues, precisament en aquests mites mencionats, el de Hesíodo
i l’atribuït als pelasgos. Al igual que en la Bíblia, en aquests mites -i generalment en la
majoria dels mites sobre la creació dels grecs- abans de que la divinitat cree el món, està
el déu i un Caos. En tots els relats la divinitat fica un ordre en aquesta situació i serà a
partir d’aquest quan el déu va ficant els elements principals del món, com ara la fauna, la
flora, la terra, el cel, etc. Tot i això, s’ha de mencionar que en els mites grecs no és sempre
la divinitat de forma directa la que ho crea tot, per exemple, en el relat dels pelasgos, no

11
fou Eurínome la que va ficar l’aquest Ou Universal a partir del qual eix tot -encara que sí
contribueix a que siga engendrat, ja que es dona per les relacions entre ella i la gran serp,
Ofión. D’igual manera en el relat de Hesíodo, serà la Terra, Gea, i el Cel Estrellat, Urano,
els que engendren la majoria d’elements -eren “la parella primigènia”9. Intervenen, per
tant, diverses divinitats o èssers en aquesta creació, mentre que en la Bíblia només un,
Déu.

A banda d’això, hi ha una concepció en el mite dels pelasgos que recorda molt al
text del Gènesi. En el relat grec, la divinitat Eurínome és la creadora, la Deessa de totes
les coses i actua com Creadora10. Aquestes són adjectius i apel·latius que poden identificar
perfectament la concepció del Déu cristià.

Però, el text que més podria assemblar-se a la Creació del Gènesi és un mite només
trobat a Ovidi que narra la creació de l’anomenat “Déu de tot”. Tan la concepció de la
divinitat com a Déu de tot i creador -com ocorre en el mite dels pelasgos- com l’esquema
de creació recorden moltíssim a la cosmogonia cristiana. En ambdós relats es comença
des d’un caos, a més el primer que fan les divinitats és separar la terra del cel. De la
mateixa manera crearen primer les plantes i la vegetació que la fauna. Igualment, la
creació de l’home d’una i altra divinitat és tremendament similar, a partir de la terra -un
de la terra en forma de pols i altre en forma de fang11. En definitiva aquest és un relat amb
un paregut raonable amb la Bíblia i d’un caràcter no tan “mític” com els altres dos12.

3.2.2. Religió babilònica

El text de la creació en la cultura i religió babilòniques és l’Enuma Elish, que es

traduiria com a “quan a dalt” -les dues primeres paraules del poema, manera típica de
titular les obres antigues. Aquest, per tant, és la cosmogonia babilònica que conta
l’aparició dels déus pares, Apsu i Tiammat; el conflicte entre els déus joves -que ell i
tiammat han engendrat- i Apsu, la seua posterior mort; i finalment es conta l’enfrontament
d’aquests amb Tiammat i com el déu Marduk -un dels déus joves- es converteix en el

9
Cardona, F. (1996): Mitologia grega, Barcelona: Edicomunicación, pàgs. 25-31.
10
Vegeu nota 9
11
Graves, R. (1985): Los mitos griegos I, Madrid: Alianza Editorial, pàgs. 32-33
12
Vegeu nota 9
12
campió dels déus i crea el món. Aquest poema té les seues diferències i similituds amb la
cristiana..

En primer lloc, el principi de tot és l’aspecte més similar amb el relat del Gènesi. Tant
el relat babilònic com el bíblic parteixen del binomi terra-cel, una aigua primordial i un
desordre. Però hi ha una clara diferència entre els dos textos, l’existència abans de tot del
Déu cristià i l’absència dels déus babilònics en un principi, sorgeixen de l’aigua
primordial, els primers i pares de la resta de déus serien Apsu i Tiammat -encara que
aquesta aigua ja fora la conjunció Apsu-Tiammat.

En segon lloc, una claríssima diferència que és inherent a les creences religioses -i
que ja ha sigut revelada però no puntualitzada abans- és la presència de diversos déus en
l’Enuma Elish i la sola participació de Déu en la cosmogonia cristiana. És veritat que al
final el creador del món en el relat babilònic, Marduk, un únic déu -clara similitud amb
la cosmogonia cristiana-, però hi ha una implicació de diverses divinitats en el poema, fet
que no ocorre en el Gènesi, ja que la religió cristiana és monoteista.

També és remarcable el contrast de la situació de cadascuna de les cosmogonies. Per

una banda, en l’Enuma Elish es narra una situació de conflicte diví, una lluita entre els
déus que acaba en morts i en la victòria del que serà el creador. Per altra, a la Bíblia només
està Déu, creant dia a dia cada element característic del món fins estar content en la seua
Creació i descansar al sèptim dia.

Per últim, també s’ha de comentar un element de similitud entre les dues
cosmogonies, la presència dels rius Tigris i Èufrates -per la seua importància per als
pobles mesopotàmics, com el babilònic, i la influència d’aquests. Quan Marduk es
converteix en campió dels déus després de derrotar a Tiammat, a partir del seu cadàver
crea el cel i la terra, i pels seus ulls surten els rius Tigris i Èufrates. D’igual forma, aquests,
en la Bíblia, són dos dels quatre braços que conformen el riu principal que s’encarrega de
regar el jardí de l’Edén13. En definitiva, aquests rius són remarcats en les dues
cosmogonies.

13
Astey Vázquez, L. (1989): Enuma Elish, Ciutat de Mèxic: Universitat Autònoma Metropolitana.
Vegeu nota 1.
13
 3.2.3. Egipte

La cultura egípcia, al igual que la grega, té diverses cosmogonies. Depenent de la

ciutat hi hauria una deïtat principal i un relat de la creació del món, els tres més coneguts
són els de: Heliòpolis, Memfis i Hermòpolis. Tenen les seus similituds i diferències entre
ells i cadascú reconeix al seu déu o déus creadors. Una vegada més es va a procedir a
comparar aquests relats egipcis amb el relat bíblic.

La cosmogonia més coneguda és la de Heliòpolis, ja que és de la que més

informació es té. Aquesta està molt bé recollida en els Textos de les piràmides de les
dinasties V i VI14. En ella, hi ha abans de tota creació una situació representada per Nun,
divinitat caracteritzada amb l’obscuritat, la tranquil·litat, un aigua primordial i el caos -
però sense tindre una connotació negativa15. Situació molt pareguda a la Bíblia, ja que
trobem un aigua primordial, un caos i una obscuritat en un principi. Tot i això, aquest
escenari inicial no és personificat o divinitzat en la Bíblia, a més, el déu creador, Atum,
no hi és ja al principi, al contrari que Déu -el cristià-, de fet es crea a sí mateixa però a
partir de Nun. Igualment, com en la Bíblia, hi ha una única divinitat creadora, el déu solar
Atum. A més el déu egipci és la Mònada, l’ésser suprem i posseeix l’essència última de
totes les forces i elements de la natura16, característiques similars al Déu cristià. Tot i això,
en la cosmogonia egípcia hi participen més d’un déu, és un relat politeísta, per exemple
Atum engendra a Shu i Tefnut, però són aquests els que donen lloc a Geb i Nut -terra i
cel- que després seran separades pel propi Shu. Finalment, en aquest episodi trobem una
xicoteta similitud en el Gènesi, el binòmin terra-cel en la situació inicial de la Bíblia i
aquesta parella de Geb i Nut.

La cosmogonia de Memfis és símilar en certa mesura a la heliopolitana, però el

seu déu creador no és Atum, sinó Ptah. Aquesta cosmogonia comparteix aquesta situació
inicial de Nun, que ja s’ha vist que té les seues similituds i diferències amb el text bíblic,
i la visió d’un déu creador únic a partir del qual sorgeixen totes les coses, que com ja s’ha
dit, és un apel·latiu que bé podria estar referint-se al Déu cristià.

14
Heart, G. (2003): Mitos Egipcios, Madrid: Akal, pàgs. 9-2.9
15
Lull, J. i Belmonte, J.A. (2023), Astronomy of Ancient Egypt. A Cultural Perspective, Springer
International Publishing AG, pàgs. 1-55, a: https://doi.org/10.1007/978-3-031-11829-6
16
Vegeu nota 14.
14
 Finalment, la cosmogonia d’Hermòpolis, de la qual també és comparable la seua
situació inicial, abans de tot. En ella, a diferència de les altres dos, no hi ha un únic déu
creador sinó que hi ha huit, quatre parelles -la ogdóada-, diferentciant-se també així del
relat bíblic. Tot i això, aquests déus representen certs aspectes de la situació inicial que
són molt comparables en lo descrit al Gènesi. En els dos hi ha un aigua primordial,
representat ací per Num i Nunet, hi ha una obscuritat o tiniebles, representat per Kek i
Keket, un abisme o espai il·limitat, representat per Hehu i Hehet, i en els dos hi ha caos -
resta la parella Amón i Amonet, que representen l’oculte17, però això no es mencionat a
la Bíblia.

En definitiva, el que s’ha comparat ací ha sigut la situació primordial de cada

cosmogonia, la bíblica amb el Nun i la ogdóada. Es repeteixen sobretot elements com el
caos, l’aigua primordial o l’obscuritat.

3.3. EXPERIÈNCIA PERSONAL AMB EL TEXT BÍBLIC

En aquest apartat es va a comentar si ha hagut o no contactes amb la Bíblia i el

seu contingut en el passat, els aspectes que han paregut més llamatius i els prejudicis
sobre el text bíblic que es tenien abans de llegir-lo. Finalment, també es farà una relació
del contingut dels 20 primers capítols del Gènesi amb qüestions rellevants actualment.

3.3.1. Experiències passades, valoració i precondicions

Aquesta no és la meua primera experiència en la Bíblia. He anat a un col·legi

religiós, he anat a catequesis i he passat molt de temps en un grup religiós d’on visc que
feia activitats per a xiquets i adolescents. Malgrat que l’he treballat prou al llarg del meu
període escolar -primaria i secundaria-, el meu interès pel text bíblic en un sentit religiós
-que és com es tractava en els àmbits en els que jo he tingut contacte amb ell- era
bàsicament nul, aleshores no el recordava massa.

Un dels aspectes de la lectura que més m’han cridat l’atenció és la seua facilitat i
a la vegada dificultat. És un text escrit de forma molt senzilla, no hi ha frases enrevessades
que costen d’entendre, però hi ha molt de nom, molts personatges en només 3/4 fulles.
Costa recordar qui és qui, quina relació té amb altres personatges i de vegades has de
tornar enrere per vore qui era.

17
Astiz, S. (2019): “Cosmogonías y mitologías del Antiguo Egipto”, Mirabilia Ars, 11, pàgs 26-48.
15
 En quant al contingut m’han sorprès diverses coses. Era conscient de que havia
una endogàmia clara en la Bíblia, sinó com anaven a reproduir-se, però no d’aquesta
dorma. Per exemple, el que més m’ha impactat és l’episodi de Lot i les seues dues filles,
com aquestes, després de la destrucció de Sodoma i Gomorra, emborratxaren i tingueren
relacions amb el seu pare per tindre fills. També ha sigut sorpresa la presència de diversos
sacrificis com a gratitud a la divinitat, desconeixia que haguera algun més llevat del
d’Isaac. Però, el que més me va sorprendre va ser aquest episodi de la destrucció de
Sodoma i Gomorra. Déu promet a Abrahan que si troba a deu persones justes no destruirà
la ciutat, però realment no es fixa, simplement la destrueix. Sabia que Déu en l’Antic
Testament tenia coses paregudes, però la ruptura d’una promesa amb un fidel no me la
imaginava.

3.3.2. Relació en qüestions d’actualitat

La Bíblia és un text molt antic que parla de societats i fets molt antics. Però, alguns
temes tractats i esmentats en ella són objecte de debat, dicussió o simplement un element
present en l’actualitat.

Primer de tot el tema de la dona i el seu paper d’inferioritat. El feminisme i el

paper de la dona en la societat respecte del de l’home està a l’ordre del dia i en el text
bíblic llegit podem trobar comportaments i discursos envers la dona que hui en dia es
veuen i es senten. Per exemple l’ús de la dona com a objecte sexual de canvi per conseguir
riqueses, com es veu en l’episodi d’Abrahán a Egipte. Igualment en el discurs de Déu cap
a la dona quan els castiga per caure en la temptació és tremendament misògin i és molt
repetit pels masclistes hui en dia. L’ús del dolor del part com a càstig diví, i la dona com
a un ésser sumís a l’home. Es plasma molt bé en aquest la tradició que s’ha tingut respecte
a la dona de manera generalitzada i que es continua tenint, un ésser inferior i sumís, que
ha de donar suport al l’home, que és el que treballa.

Per acabar, el desig de poder i l’enveja de poder de l’ésser humà que es plasma a
la Bíblia es pot veure hui en dia. En el text del Gènesi es pot apreciar en la caiguda de la
temptació d’Adan i Eva, en l’episodi de la Torre de Babel, en el motiu del diluvi universal
o en l’assassinat de Abel a mans del seu germà Caín. Aquesta avarícia no és cosa del
passat antic, és veu al passat recent i en el present. Les dues Guerres Mundials del segle
XX, la guerra de Rússia i Ucraïna, la guerra d’Iraq, la guerra d’Israel i Palestina. Són els
casos més extrem del desig de poder de la gent de les esferes dirigents que causen
16
conflictes bèl·lics continus. Però no s’ha de ser tan extremista, la vida en un sistema
capitalista en el que les empreses i la gent busca el màxim benefici propi és en sí mateixa
egoista i avariciosa. Els beneficis històrics de les empreses elèctriques i petroleres en
moments de crisi i inflació, les pujades de preus dels lloguers i de productes de primera
necessitat o els desnonaments a pisos -violant el dret a la vivenda i a una vida digna.
L’avarícia no és cosa del passat, és inherent a la societat actual.

IV. CONCLUSIÓ

Com s’ha pogut veure la Bíblia tot haver sigut eixe llibre exclusiu en la religió
cristiana i en la historiografia en el passat, té una explicació i una relació amb certs
elements.

Com s’ha pogut veure, els capítols del Gènesi llegits tenen una clara relació amb
els pobles mesopotàmics. La història narrada ocorre fonamentalment en eixa zona
d’Orient Pròxim, ja que el cristianisme té prop d’allí el seu origen i la influència de la
seua cultura i creences és visible. Les similituds del relat bíblic i aspectes propis dels
pobles i cultures mesopotàmiques, com ara els babilònics, els sumeris o els acadis, que
s’ha anat enumerant al llarg d’aquest treball són la prova.

Tot i això, altres cultures antigues poden haver influït en els aspectes bíblics. Tot
i les diferències esmentades amb les cosmogonies egípcies i gregues, hi ha trets generals
que comparteixen. Aleshores, ja sigui per algun contacte mínim o per simple coincidència,
podem relacionar aquestes cultures i religió aparentment tant allunyades.

D’igual forma, com ja s’ha esmentat en l’apartat anterior, és una bona reflexió
veure com hi ha reflectits en el text bíblic, que a un li pot semblar endarrerit, aspectes i
temes que hui en dia són objecte encara de debat. Potser no estan tan endarrerits com
pensem, o més aviat, potser no estem tant avançats com pesem.

V. OPINIÓ CRÍTICA SOBRE L’ACTIVITAT

Aquest treball ha sigut sense dubtes un repte, i un molt interessant. Treballar la

Bíblia, llegir els relats de la creació del món de civilitzacions antigues, la comparació del
text bíblic amb el temari donat a classe, calfar-se el cap i buscar similituds i diferències
dignes de ser comentades en cada cosmogonia i cercar qüestions actuals relacionades amb
lo llegit a la Bíblia. Tot això, encara que ha sigut dens, m’ha semblat molt profitós.

17
 L’aspecte de comprar-ho amb el temari de classe, en un primer moment pot
parèixer avorrit, perquè no has de buscar coses noves que poden sorprendre, sinó que vas
a lo que ja has donat. Però, no és gens avorrit, el anar llegint els apunts recordant les coses
donades, repassant un temari sobre el que després tindràs examen en no molt de temps, i,
a la vegada, veure com allò que has donat té relació amb el relat bíblic que has llegit, ha
sigut profitós i molt gaudit alhora.

Buscar i llegir bibliografia sobre les cosmogonies de civilitzacions com la grega,

l’egípcia o la babilònica va ser revelador, no coneixia les concepcions de l’origen del món
d’aquestes grans cultures antigues tot i ser tan famoses. És molt important conèixer el
pensament i les creences d’aquestes societats si després anem a estudiar-les, per això crec
que aquest aspecte té molt de valor.

També, veure com qüestions tractades i debatudes hui en dia es poden veure
reflectides en un text com la Bíblia té un gran valor. És el mateix que he comentat a la
conclusió, tot i estar al segle XXI, estar tan avançats tecnològica i, suposadament,
moralment, potser no estem tant lluny de les persones de l’època antiga. Al final hi ha
qüestions que es repeteixen o es mantenen.

Finalment, i crec que és el que considere més important a comentar són les
relacions. Fer un treball mitjanament extens, amb una recerca considerable per al que
estem acostumats ja per sí mateixa és important. Alumnes de segon d’una carrera com
aquesta han d’habituar-se a aquest tipus de projecte, ja que és el més paregut a un treball
de recerca historiogràfica-per això crec que treballs d’aquest tipus han de fer-se més
sovint. Però si a això se li afegeix un aspecte tan important -pense- per al treball
historiogràfic com és el establir relacions entre diversos elements, queda una activitat de
la qual un pot aprendre molt.

Hem aprés més sobre la religió cristiana i les civilitzacions antigues. Hem buscat
en bases de dades i llegit llibres i articles acadèmics enfocats en fer un treball propi. Hem
pensat i cercat les relacions que tenien entre sí uns i altres aspectes que havíem donat a
classe i llegit a la bíblia i a la bibliografia. Crec doncs que sí, és un treball molt adequat.

18
BIBLIOGRAFIA

Astey Vázquez, L. (1989): Enuma Elish, Ciutat de Mèxic: Universitat Autònoma

Metropolitana.

Astiz, S. (2019): “Cosmogonías y mitologías del Antiguo Egipto”, Mirabilia Ars, 11,
pàgs 26-48.

Bornapé, A. (2010): “El motivo de un “nombre” en la historia de la Torre de Babel”,

DavarLogos, 9.2, 127-133.

Bottéro, J. (2007): La Epopeya de Gilgamesh: el gran hombre que no quería morir,

Madrid: Akal, pàgs. 181-195.

Bottéro, J i Noah Kramer, S. (2004), “El gran génesis babilonio: de la creación del hombre
al diluvio”, a: Bottéro, J i Noah Kramer, S (ed.), Cuando los dioses hacían de
hombres. Mitología mesopotámica, Madrid: Akal, pàgs. 562-577.

Cardona, F. (1996): Mitologia grega, Barcelona: Edicomunicación, pàgs. 25-31.

Carlota López, S. (2015): “Lo histórico y lo simbólico en el mito del diluvio universal de
Sumer y Palestina”, National University of San Juan.

Graves, R. (1985): Los mitos griegos I, Madrid: Alianza Editorial, pàgs. 32-33.

Heart, G. (2003): Mitos Egipcios, Madrid: Akal, pàgs. 9-29.

Lara Peinado, F. (1984): Mitos sumerios i acadios, Madrid: Editorial Nacional, pàgs. 60-
62.

Lull, J. i Belmonte, J.A. (2023), Astronomy of Ancient Egypt. A Cultural Perspective,

Springer International Publishing AG, pàgs. 1-55, a: https://doi.org/10.1007/978-
3-031-11829-6

Martín Nieto, E. (2001): La Santa Biblia (2a ed.),Madrid: Editorial Paulinas, pàgs 22-38.

Sanmartín Ascaso, J. (2012): “Misterio de dioses. El Diluvio en las tradiciones babilónica

i bíblica” ARYS, 10, 35-64.

19