Bíblia (Font: Enciclopèdia Catalana)

Conjunt de llibres, molts dels quals són tinguts per inspirats, i consegüentment per
normatius, per les religions jueva i cristiana.
El nombre d'aquests llibres varia segons les diverses religions (cànon).
El terme Bíblia és una forma plural del mot grec βιβλίον, diminutiu de βίβλοέ,
que significa 'full escrit'. A partir del s. XIII hom començà a interpretar-lo com
un singular llatí, forma que ha estat assumida per les llengües modernes. Els
cristians divideixen la col·lecció bíblica en dues parts: Antic Testament i Nou
Testament. La primera part conté escrits composts abans de la vinguda de
Crist; la segona conté escrits composts durant el primer segle després de
Crist. El mot Testament és convencional. La versió grega dels Setanta tradueix
berit per διαφhκη, que significa disposició, sentit que recull el terme
testamentum de la versió llatina de la Bíblia anomenada Vulgata. D'aquí la
denominació Antic Testament per a significar l'aliança entre Jahvè i Israel, en
contraposició a Nou Testament, l'aliança segellada per Crist. Ambdues
expressions foren aplicades posteriorment a tots els llibres que tracten de les
dues aliances, de llurs lleis i llurs institucions.
Pel que fa a les versions al català, cal destacar la traducció interconfessional
del Nou Testament adaptada a les varietats lingüístiques de les Illes,
publicada el 1987 sota els auspicis del Centre d'Estudis Teològics de Mallorca i
els bisbes de Mallorca, Menorca i Eivissa. D'altra banda, el 1988, la Institució
Bíblica Evangèlica de Catalunya publicà el 1988 el Nou Testament en una
versió de Pau Sais i Vila i Samuel Sais i Borràs, i el 1989, amb motiu del
mil·lenari de Catalunya, una edició facsímil de Lo Nou Testament, traducció de
Josep Melcior Prat i Colom, apareguda per primer cop l'any 1832 a Londres. El
1992 fou enllestida la versió interconfessional de tota la Bíblia, patrocinada
per les Societats Bíbliques Unides i elaborada per un equip de membres de
l'Associació Bíblica de Catalunya, sota la direcció d'Armand Puig. El 1999 fou
editat un CD-ROM que conté el text complet de la Bíblia Catalana
Interconfessional, publicada l'any 1993. L'edició fou preparada per l'Associació
Bíblica de Catalunya, que creà el millor programa informàtic de l'entorn PC per
a l'estudi de la Bíblia. Conté 93 traduccions en 29 llengües diferents. A més a
més, també ofereix el Corpus Biblicum Catalanicum, que inclou les
traduccions bíbliques i de textos relacionats amb la Bíblia des del s. XIII fins
l'any 1900. Són més de 40 volums, els darrers editats conjuntament amb les
Publicacions de l'Abadia de Montserrat. El 1998 es féu una edició de la Bíblia
Catalana Interconfessional per a persones invidents i es cedí a l'ONCE.

Antic Testament
Ambient original i marc social hebreu
La producció literària de l'Antic Testament enfonsa moltes arrels en unes
cultures que la precedeixen en temps i en força creadora, com és ara les
cultures d'Egipte i de Mesopotàmia. L'arqueologia, la història, la filologia, etc,
han il·luminat aquest ambient original. En aquest sentit, és molt important el
recull de texts referents a l'Antic Testament, editat per James B. Pritchard,
Ancient Near Eastern Texts Relating to the Old Testament (New Jersey, 1955).
A Egipte hi ha la Teologia memfita de la creació, d'uns 2000 anys aC, que
presenta analogies amb la doctrina del Logos; el Rescat de la humanitat de la
destrucció (s XIV aC), on apareix el mite del pecat; La tradició dels set anys de
fam a Egipte (que remunta al s. XXVIII aC, bé que la seva redacció és
posterior): La saviesa d'Amenemope (s VIII aC), amb el qual el llibre dels
Proverbis presenta un notable parentiu, etc. A Mesopotàmia hi ha una
col·lecció important de mites, poemes èpics, texts legals, texts històrics,
himnes, etc, que tampoc no poden ésser oblidats en estudiar la literatura
veterotestamentària: El diluvi, mite sumeri de difícil datació, del qual la
narració del Noè antediluvià és una mena de rèplica, i constitueix el paral·lel
més pròxim i notable del relat mesopotàmic; El Poema de la Creació, conegut
pel títol accadi Enūma Eliš, del s. XX aC, l'interès del qual, des del punt de
vista bíblic, radica en el fet que tracta de la història dels orígens, i la
descripció del llibre del Gènesi hi té innegables semblances; El Poema de
Gilgameš, del s. XX aC, amb el qual la narració bíblica del diluvi té semblança,
tracta el tema de la vida i de la mort seguint algunes preocupacions que hom
troba després en el llibre del Gènesi; cal esmentar encara el Codi
d'Hammurabi (s XVIII aC), d'una gran importància per a la lectura dels texts
legals bíblics. Les biblioteques de Mari i Ugarit han fornit també una gran
quantitat de texts amb els quals la cultura bíblica és estretament vinculada:
Poemes de Baal i Anat, El Relat d'Aqhat, etc. En parlar de l'ambient original de
la literatura bíblica hom no pot oblidar tampoc la influència del pensament
hel·lènic en algunes obres anomenades sapiencials, com el llibre de la
Saviesa.
Entre l'època dels patriarques (a partir d'Abraham, 1750 aC) i el regnat de
Salomó (970-930 aC), la civilització d'Israel registrà una evolució considerable:
hom passà de la vida nòmada i pastorívola a la vida agrícola, urbana i
sedentària; l'organització federal de tribus autònomes fou reemplaçada per la
centralització monàrquica; la vida bàrbara del desert es transformà en una
civilització escrita i rebé les influències de les cultures més antigues dels
pobles veïns i adoptà la llengua de Canaan, després d'haver-ne absorbit la
població. La primera manifestació estrictament literària d'Israel data del
temps de Salomó. En aquesta època s'inicià el procés creador de la literatura
veterotestamentària que donà com a resultat la col·lecció de llibres dividits
pels jueus en tres grups: Torà (Llei), Nebi'im (Profetes) i Ketubim (Escrits). Els
cristians divideixen també el conjunt literari de l'Antic Testament en tres
grups, però amb denominació diferent: Llibres històrics, Llibres didàctics i
Llibres profètics (cànon).
Redacció de la literatura veterotestamentària
El conjunt de llibres veterotestamentaris necessità vuit segles per a prendre la
seva fisonomia actual. Fins al regnat de David (ss XI-X aC), la literatura
d'Israel fou una literatura essencialment de tradicions, en la qual l'escriptura
tingué un paper molt restringit. En temps de Salomó (s X aC) foren fixades les
característiques literàries bàsiques de la tradició jahvista nascuda al regne de
Judà; al s VIII aC tingué lloc la fixació literària de la tradició elohista, originària
del regne del nord, Israel. Ambdues tradicions es fusionaren en temps
d'Ezequies (716-687 aC). Probablement els mateixos cercles que donaren
origen a la tradició elohista es trobaren a la base de la tradició
deuteronomista, de la qual al s VII aC sortí el llibre del Deuteronomi. L'exili de
l'any 586 aC creà noves necessitats. Desapareguda la monarquia i privats del
temple, els jueus es trobaven en desavantatge, en un ambient pagà, per a
mantenir llur fe. Els sacerdots havien estat sempre, a Israel, els homes de les
tradicions, els especialistes de la Torà. D'entre aquest grup sacerdotal de
l'exili, format per teòlegs i arxivistes, escriptors i historiadors, sortí l'obra
monumental que, en el llenguatge de la crítica bíblica, és anomenat Codi
sacerdotal (Priester Codex). Formen el nucli d'aquesta obra un conjunt de lleis.
Comprèn tot el Levític, la meitat del llibre de l'Èxode, dues terceres parts del
llibre dels Nombres i apareix en alguna part narrativa de la Bíblia, com és ara
el primer capítol del Gènesi. Després de l'exili, aquestes tradicions foren
unides, i d'aquesta unió sortí el Pentateuc en la seva forma actual. De l'època
monàrquica són també una part del llibre dels Salms, els dos llibres de
Samuel (escrits a Judà vers l'any 600 aC), la primera part del llibre dels Jutges,
el Proto-Isaïes, Amós, Osees, etc. Era una època de gran prosperitat
econòmica i de gran activitat literària, gràcies, sobretot, a l'impuls dels reis de
Judà, Ezequies i Josies. Però durant l'exili els anys 586-539 aC fou quan
aparegueren les qualitats literàries d'un poble; fou l'època que Israel es
convertí en escriptor de debò. Israel havia perdut el temple, la terra i moltes
de les seves institucions. Aleshores començà a fixar per escrit moltes de les
tradicions que mantenien viva la seva esperança en el futur: el narrador
deuteronomista, els llibres de Jeremies, d'Ezequiel, el Deutero-Isaïes, la
tercera part del llibre, dels Jutges, Josuè, un bon nombre de salms, etc. A
l'època de la desil·lusió postexílica decresqué l'activitat literària. Al final del s
IV i al començament del s III aC un escriptor fortament influït per la mentalitat
dels ambients sacerdotals emprengué la tasca d'explicar a la seva manera la
història del poble de l'aliança, des dels orígens fins a l'època de Nehemies. La
seva obra és dividida avui en quatre parts; els dos llibres de les Cròniques (o
Paralipòmens) i els llibres d'Esdres i Nehemies. L'aparició a Israel d'un cos de
funcionaris reials havia introduït la tradició sapiencial. Originàriament, la
saviesa de l'Antic Orient tenia una orientació pràctica, no especulativa, i
restava relativament separada de les preocupacions religioses. Però la saviesa
israelita, sense perdre els trets generals, prengué una orientació religiosa.
Sabé expressar en el llenguatge de la saviesa internacional un pensament
inspirat en les fonts de la tradició israelita. D'aquí que, a partir de l'exili de
Babilònia, es convertís en un instrument de proselitisme. En aquest clima
aparegué el llibre dels Proverbis (s IV aC). Foren redactades també dues obres
d'una gran importància per al desenvolupament del pensament bíblic: Qohélet
(Eclesiastès) i Job. L'última etapa de la creació literària s'obrí amb la
penetració politicocultural de Grècia al Pròxim Orient. Són d'aquesta època els
dos llibres dels Macabeus, Tobit, Judit, Ester, Daniel, el Càntic dels Càntics,
Ben Sira (Eclesiàstic), Saviesa. Gairebé tot l'Antic Testament és format per
petites quantitats juxtaposades, i això tant en poesia com en prosa. La llengua
hebrea és eminentment poètica. Allò que en la pràctica distingeix més
clarament la poesia de la prosa és el ritme, basat en l'accentuació de les
síl·labes. La literatura veterotestamentària és plena de càntics; les profecies
bíbliques són gairebé sempre poemes; l'estil sapiencial és també un estil
poètic. El saltiri sol bastaria per a mostrar la riquesa, la varietat, els recursos
de la poesia hebrea. La prosa enclou compilacions de lleis, genealogies,
censos, dades geogràfiques, informes administratius, narracions, etc. Gairebé
tots els llibres de l'Antic Testament foren escrits en hebreu. A partir del s VIII
aC l'arameu esdevingué la llengua usual de les relacions internacionals en
tota l'Àsia interior. Després de l'exili del 586 aC suplantà l'hebreu, que des
d'aleshores es convertí en la llengua de la tradició, de la literatura sagrada i
de la litúrgia. Entre els ss III i II aC, l'Antic Testament fou traduït al grec. Però
el segon llibre dels Macabeus i la Saviesa de Salomó foren redactats
directament en grec. El primer llibre dels Macabeus, bé que escrit en hebreu,
no és conegut sinó a través de la versió grega. El grec bíblic no és el grec
clàssic, sinó la koiné, o llengua comuna, que esdevingué llengua usual i
popular a partir del s IV aC.
Contingut de l'Antic Testament
L'Antic Testament s'obre amb la narració genesíaca de la creació del món i de
la formació de l'home, a manera de pròleg per a descriure l'origen, les
vicissituds i el destí transcendental d'Israel. Abraham és presentat com el pare
d'aquest poble, organitzat més tard per Moisès, introduït a la terra de Canaan
per Josuè, regit en un primer moment pels anomenats jutges, amb una
estructura monàrquica a partir de Saül, i amb el seu rei ideal David; poble
cridat a un elevat ideal religiós i ètic pels profetes, humiliat per dos exilis,
restaurat en temps dels perses, víctima de la influència politicocultural de
Grècia i, finalment, dominat pels romans. Aquest és el contingut material dels
llibres que formen l'Antic Testament. Formalment, l'Antic Testament gira
entorn del concepte del berit, de l'aliança. Això fa que en ell, més que no pas
una història, hi hagi una teologia de la història. L'aliança és el nucli de tota la
història veterotestamentària. Jahvè forma un poble sota Moisès, i, en segellar
amb ell l'aliança sinaítica, formà el seu poble. Quan Josuè entrà a Canaan
renovà l'aliança a Siquem; a l'època dels reis, els profetes continuaren amb
llur predicació i amb les exigències de l'aliança, reiterada solemnement en la
reforma de Josies abans de l'exili. Durant la captivitat de Babilònia el poble
jueu recuperà la consciència dels seus valors religiosos i morals, i, de tornada
a Palestina, renovà l'aliança.
Llibres de l'Antic Testament
Pentateuc

• Gènesi
• Èxode
• Levític
• Nombres
• Deuteronomi

Llibres històrics

• Josuè
• Jutges
• Rut
• I-II Samuel
• I-II Reis
• I-II Paralipòmens o Cròniques
• Esdres i Nehemies
• I dels Macabeus
• II dels Macabeus

Llibres poètics i sapiencials

• Tòbit
• Judit
• Ester
• Job
• Salms
• Proverbis
• Eclesiastés
• Càntic dels Càntics
• Saviesa
• Eclesiàstic

Profetes majors
 • Isaïes
• Jeremies
• Lamentacions
• Baruc
• Ezequiel
• Daniel

Profetes menors

• Osees
• Joel
• Amós
• Abdies
• Jonàs
• Miquees
• Nahum
• Habacuc
• Sofonies
• Ageu
• Zacaries
• Malaquies

Hermenèutica de l'Antic Testament

L'exegesi jueva de l'Antic Testament és carismàtica i midràixica, o sigui, de
recerca. Al començament del s I dC s'orientà cap a una doble categoria
d'interpretació: la que creà un conjunt de regles jurídiques derivades de la
halakà, i la que contribuí a alimentar la fe i l'esperança i que deriva de la
haggadà. Hi ha una tercera manera, péšer, que desxifra els texts com si es
tractés de visions i somnis. L'escola de Qumrân i Crist seguiren aquestes
tècniques, només que Crist interpretà l'Escriptura apel·lant a la seva pròpia
autoritat. L'església apostòlica recorregué al midraš jueu. A l'època patrística
fou invocada la tradició per interpretar els texts bíblics; hom volgué superar la
lletra per arribar a l'esperit. Una nova tècnica interpretativa nasqué a
Alexandria: l'al·legoria. Entre els ambients antioquins, menys platònics i més
oberts a la filosofia d'Aristòtil, hom preferí la teoria, perquè semblava
respectar més la història, tot cercant de superar-la. Després, la teologia
monàstica cercà, en la lectio divina, no pas el coneixement d'un passat
desaparegut, sinó el coneixement de la fe. La situació es modificà quan
aparegué la lectio scholastica, més atenta a les quaestiones que no pas la
Sacra Pagina, destinada més aviat a ambients iniciats que no pas a fer-ne una
lectura de vida. L'al·legoria perdé interès, i així hom s'explica la valoració del
sensus litteralis. Els humanistes del s XVI, deixant de banda els comentaris
tradicionals, inauguraren una nova manera de llegir la Bíblia, editaren
manuscrits, tingueren un coneixement més profund de les llengües antigues, i
els mètodes d'anàlisi foren més objectius. La crítica textual representà un
gran progrés. Al s XIX la recuperació de les literatures orientals tragué la
Bíblia del seu aïllament. Així fou superat el mètode precedent, basat
principalment en els estudis crítics, literaris i filològics. Aparegué el mètode
historicocomparatiu. Els teòlegs tradicionals, dominats per la por, bandejaren
la lectura crítica. Cada vegada es féu més profund l'abisme entre la teologia
tradicional i la moderna exegesi, recolzada en els nous mètodes científics. Els
protestants, com els catòlics, es veieren en la necessitat d'optar. Ho feren
dividint-se en dos corrents: la fracció ultraconservadora s'oposà per principi
no solament a la crítica filosòfica, sinó fins i tot a la mateixa crítica
historicoliterària. Literalista en excès, aquest sobrevisqué al corrent
fonamentalista, obert a la història antiga i a l'arqueologia solament en la
mesura que aquestes semblessin provar que "la Bíblia tenia raó". Per contra,
la fracció liberal es caracteritzà per un antidogmatisme de tendència
racionalista. Els seus representants eren influïts per l'Aufklärung. Ells són els
qui posaren les bases de la crítica moderna de l'Antic Testament. Tot això
determinà en bona part l'evolució de l'hermenèutica en el catolicisme. En el
primer període, que va fins a l'encíclica Providentissimus Deus (1893),
l'Escriptura no fou sinó el primer dels "llocs teològics", la pedrera d'on foren
extrets arguments per a justificar el dogma i sostenir la institució. Davant un
protestantisme que esgrimia el principi de la Scriptura sola, hom posà l'accent
en l'autoritat de la tradició i del magisteri. Els texts bíblics es convertiren en
servents de la dogmàtica i de l'apologètica més integristes i caducades. Els
exegetes catòlics es trobaven mancats de llibertat. Això no obstant, el
moviment exegètic inaugurat pel pare Lagrange començà a produir els seus
fruits i tingué com a desclosa l'aparició de l'encíclica Divino afflante Spiritu de
Pius XII (1943), que permeté a l'exegesi catòlica de sortir del seu ghetto i
posar-se a un nivell científic i creador.
Pel que fa a la relació de l'Antic Testament amb el Nou Testament, no hi ha
una mera continuïtat històrica: hi ha un mateix pla de salvació. Per a
expressar amb objectivitat aquesta relació, la tipologia com a mètode
d'exegesi adquireix una importància cada vegada més gran. Menys acceptat
és l'anomenat sensus plenior, molt emprat pels mariòlegs a causa de
l'escassetat de texts referents a Maria. Actualment tendeix a recuperar el
mètode de transposició de motius que, en una altra direcció, porta al sentit
antropomòrfic dels Pares.
Nou Testament
Divisió del Nou Testament
Hom agrupa els escrits que formen el Nou Testament en tres sèries: cinc de
narratius, vint-i-un en forma epistolar i un de profètic (cànon). Els llibres
narratius són els quatre evangelis —Mateu, Marc, Lluc i Joan, els tres primers
dels quals són anomenats sinòptics a causa dels problemes comuns que
ofereix llur confrontació— i els Fets dels Apòstols. Els escrits en forma
epistolar són les catorze epístoles atribuïdes per la tradició a l'apòstol Pau
(tretze de les quals porten el nom de Pau ja a la primera paraula: als Romans,
primera i segona als Corintis, als Gàlates, als Efesis, als Colossencs, als
Filipencs, primera i segona als Tessalonicencs, primera i segona a Timoteu, a
Tit; a Filemó; l'epístola als Hebreus, tot i que forma part del corpus paulinum,
no pertany a Pau) i les epístoles de Jaume, primera de Pere i segona de Pere,
Judes i primera, segona i tercera de Joan. I, finalment, la tercera sèrie és
representada per una sola obra, el llibre profètic de l'Apocalipsi.
Formació del conjunt neotestamentari
La qüestió més delicada respecte a l'origen i a la formació dels escrits
neotestamentaris és la que es refereix als evangelis. Hi ha una relació íntima i
indissoluble entre aquests i la vida de l'Església primitiva. La tradició
evangèlica es formà en la comunitat postpasqual. Les fonts de què disposa la
ciència actual per a conèixer les característiques d'aquesta comunitat són
principalment les epístoles paulines, el llibre dels Fets dels Apòstols i les
mateixes narracions evangèliques. De llur lectura es desprèn que es tracta
d'una comunitat apostòlica, és a dir, una comunitat formada entorn dels
apòstols; creient, formada per aquells qui creien en Jesús ressuscitat; bilingüe,
originàriament aramea, però a la qual s'afegiren ben aviat els jueus de parla
grega, procedents de la diàspora; jueva, profundament ambientada en el món
veterotestamentari i en l'espiritualitat i en les formes de vida jueves de
l'època neotestamentària; popular, composta gairebé tota de gent senzilla,
pertanyent a un ambient infraliterari; escatològica, dominada per l'esperança
de la imminent parusia, segons que hom dedueix principalment dels escrits de
Pau. Tanmateix, la descripció que en presenta el llibre dels Fets dels Apòstols
suposa una època posterior, quan l'escatologia perd la seva força i és
substituïda per la consciència d'una prolongada existència en el temps. En el
pròleg de Lluc poden ésser recollits quatre elements importants que il·luminen
la formació dels evangelis: elaboració personal de l'evangelista, existència
anterior d'algunes narracions, fonament de les narracions (tradició oral) i punt
de partença de la tradició: testimonis oculars i ministres de la paraula. La
crítica literària, la morfocrítica i l'estudi historicoredaccional coincideixen amb
la informació de Lluc. Els evangelis són formats de material tradicional, de
petites unitats literàries que havien tingut abans vida pròpia i independent i
que, més tard, foren agrupades d'una forma bastant artificial i convencional
en col·leccions i unitats més àmplies. Entre el temps que visqué Jesús i la
composició dels evangelis transcorregueren força anys. Segons els millors
estudis moderns, per a l'evangeli de Marc, uns trenta-cinc anys, per al de
Mateu i per al de Lluc, uns cinquanta, i per al de Joan, uns seixanta o setanta.
Les epístoles del Nou Testament, tant les de Pau com les dels altres
hagiògrafs, responen a necessitats més immediates, i llur procés de formació
no registra, com en els evangelistes, la incorporació de petites unitats
literàries preexistents. Per tant, llur redacció és molt menys artificial i
convencional. Tanmateix, una bona part d'aquestes epístoles són anteriors als
evangelis. La llengua del Nou Testament és el grec; però no un grec especial,
sagrat, diferent del grec profà de l'època bé que fortament influït pel grec de
la versió alexandrina dels Setanta. La major part del vocabulari
neotestamentari pertany a la koiné. No obstant això, hom troba pocs paral·lels
en els papirs per a explicar moltes formes i construccions sintàctiques, atès
que la llengua materna de la majoria d'escriptors del Nou Testament fou
l'arameu i no el grec. Això és ben perceptible en la sintaxi, en la semàntica i
en el vocabulari. Llevat de poques excepcions, els escrits neotestamentaris
amb prou feines ofereixen passatges en forma pròpiament poètica, a causa de
llur caràcter pastoral. Tanmateix, perquè són semites, aquests escrits són
marcats pel ritme.
Contingut del Nou Testament
El nucli central del Nou Testament és constituït per la cristologia: Crist és el
Messies que patí, morí i fou ressuscitat pel poder de Déu Pare i constituït
Senyor, Kýrios, de l'univers. Els evangelis de la infantesa parlen del seu
naixement a Betlem, de l'adoració de què fou objecte per part dels pobres i
dels gentils, i de la seva fugida a Egipte a causa de la persecució herodiana.
La seva activitat pública fou preparada per Joan Baptista. La seva messianitat
comporta les notes de Profeta, Fill de Déu, Servent Sofrent de Déu, Fill de
l'Home. La seva transcendència és indicada pels títols de Kýrios i de Fill de
Déu. El centre de la predicació de Jesús és el Regne de Déu. El seu treball es
féu difícil a causa de les sectes jueves: fariseus, zelotes, saduceus, essenis,
herodians, terapeutes, escribes, etc. Jesús presentà una nova moral basada en
el manament de l'amor. La part eclesiològica és molt desenvolupada en el
llibre dels Fets dels Apòstols i en les epístoles, sobretot en les de Pau: la
comunitat postpasqual viu de la fe en el Crist ressuscitat que envià el seu
Esperit per consolar-la fins que ell torni. Aquesta comunitat era agrupada
entorn dels apòstols i regida per aquests, als quals s'afegí posteriorment Pau,
que orientà definitivament la comunitat a superar la hipoteca d'un judaisme
nacionalista i tancat, que n'amenaçava la universalitat.
Llibres del Nou Testament
Evangelis

• Evangeli segons sant Mateu

• Evangeli segons sant Marc
• Evangeli segons sant Lluc
• Evangeli segons sant Joan

Actes dels Apòstols Epístoles de Sant Pau

• Epístola als Romans

• I Epístola als Corintis
• II Epístola als Corintis
• Epístola als Gàlates
• Epístola als Efesis
• Epístola als Filipencs
• Epístola als Colossencs
• I Epístola als Telassonicencs
• II Epístola als Telassonicencs
• I Epístola a Timoteu
• II Epístola a Timoteu
• Epístola a Titus
• Epístola a Filemó
• Epístola als Hebreus

Epístoles Catòliques

• Epístola de Sant Jaume

• I Epístola de Sant Pere
• II Epístola de Sant Pere
• I Epístola de Sant Joan
• II Epístola de Sant Joan
• III Epístola de Sant Joan
• Epístola de Sant Judes

Apocalipsi

Valoració, transmissió i influència de la Bíblia

Criteris de valoració de la Bíblia
El primer criteri de valoració de la Bíblia és un criteri teològic. La tradició jueva
i cristiana (protestant i catòlica) considera la Bíblia paraula de Déu en la
mesura que la considera inspirada. La natura d'aquesta inspiració constitueix
un dels problemes més difícils de la teologia cristiana en general. Els jueus de
l'Antic Testament atribuïren un caràcter sagrat als llibres bíblics perquè els
consideraven d'origen diví. Filó d'Alexandria, Flavi Josep, els rabins, etc,
parlaren dels texts bíblics com de l'oracle de Déu. El Nou Testament parla de
l'Escriptura com a theópneustos, o sigui, divinament inspirada. La
conseqüència d'aquesta inspiració és que la Bíblia comunica sempre una
veritat. Però la veritat de l'Escriptura és sempre la veritat que vol comunicar
l'hagiògraf. Tanmateix, per a descobrir la ment de l'autor bíblic cal tenir en
compte, entre d'altres coses, els gèneres literaris (gènere literari bíblic). Llur
descripció no pot ésser feta a priori, sinó que requereix un estudi seriós de la
literatura oriental antiga. De fet, la veritat bíblica s'expressa d'una manera
diferent en els texts històrics, en els profètics, en els poètics (poesia lírica,
gnòmica, didàctica), apocalíptics, etc. Condició indispensable per a la recta
exegesi d'un llibre és determinar el gènere literari a què pertany i descobrir
les peculiaritats i les lleis de l'esmentat gènere. La crítica textual i la crítica
literària ajuden també a valorar els escrits bíblics.
La transmissió del text bíblic i les versions
Les fonts directes del text bíblic són els manuscrits, que han arribat a través
de papirs i pergamins. Les fonts indirectes són les antigues versions i les
citacions patrístiques. Respecte als manuscrits de l'Antic Testament, cal
distingir primerament els de l'Antic Testament hebreu. La compilació de
variants de De Rossi registra més de 1 300 manuscrits, nombre que ha anat
augmentant a causa de noves descobertes, principalment gràcies a les de la
Guenizà del Caire. Els manuscrits més antics de l'Antic Testament hebreu no
remunten més enllà del s IX dC. La comparació d'aquestes fonts directes té
relativament poc valor per a la crítica textual i donen un text que coincideix
substancialment amb el masorètic (masora). D'aquí la importància que tenen
els manuscrits de la mar Morta (Qumrân), descoberts el 1947, entre els quals
figura un manuscrit complet d'Isaïes, probablement del s II aC. La transmissió
de l'Antic Testament grec coincideix sovint amb la del Nou Testament grec. La
ciència bíblica coneix més de 1 500 manuscrits de l'Antic Testament grec. Els
principals són: Codex Vaticanus (s IV dC), Codex Sinaiticus (s IV), Codex
Alexandrinus (s V), Codex Ephraemi rescriptus (segle V), etc. Els manuscrits
del Nou Testament grec superen en antiguitat i en nombre les més famoses
obres literàries de l'antiguitat clàssica. Hi ha uns 4 250 manuscrits del Nou
Testament. Tots els manuscrits grecs citats abans per a l'Antic Testament
contenen també tot el Nou Testament o una part. A ells cal afegir,
principalment, el Codex Bezae Cantabrigensis (s VI) i el Codex Claromontanus
(s VI). Són també importantíssims alguns papirs descoberts aquests últims
anys. El més antic és el P 52, escrit a Egipte vers el 130 dC, que conté un
fragment de l'evangeli de Joan. Més important per a la història del Nou
Testament és el P 66, anomenat Bodmer II, de cap a l'any 175 dC. El total de
còpies manuscrites del Nou Testament presenta un nombre impressionant de
variants, unes tres-centes mil, bé que gairebé sempre es redueixen a detalls
sense importància. Un papir que mereix un esment especial és el descobert
pel professor Ramon Roca i Puig, de Barcelona. Es tracta del P 67, Papyrus
Barcinonensis I (segle II dC). És el manuscrit més antic de l'evangeli de Mateu,
del qual conté fragments: 3, 9.15; 5, 20-22.25-28.
Les versions antigues de la Bíblia són importants per al seu estudi. La més
digna d'ésser tinguda en compte és la dita dels Setanta, començada el s III aC
i acabada l'any 150 aC. Era emprada a les sinagogues com a Bíblia oficial del
judaisme hel·lenístic. Els escriptors cristians del Nou Testament acostumen a
citar l'Antic Testament segons aquesta versió. Després de la destrucció de
Jerusalem, en aguditzar-se l'oposició entre judaisme i cristianisme, els jueus
deixaren la versió dels Setanta; hi hagué tres versions gregues més, que, en
part, la substituïren entre els jueus de la diàspora: Àquila (s II), molt utilitzada
entre els jueus de l'Imperi Romà, Teodosi (s II), que és una mena de revisió de
la dels Setanta, i Símmac (s II), versió molt més lliure que les anteriors
(d'aquestes tres versions solament es conserven fragments). També hi ha
versions en arameu. Totes aquestes versions començaren per l'explicació oral
del text, i en ésser fixades les explicacions per escrit han rebut el nom de
targum, o sigui, traducció; però, més que no pas traduccions, són paràfrasis.
Els targums més importants són: Pentateuc d'Onkelos i Jonatan-ben-Uzziel
sobre els profetes, ambdós de Babilònia i del s I dC. El Neofiti I, targum del
Pentateuc, descobert pel professor de la Universitat de Barcelona A. Díez
Macho, el 1956, és del s II dC. La versió siríaca més important és la Pešità (ss
II-IV dC). Cal esmentar també el Diatessaron de Tacià (s II dC), que ofereix en
llengua siríaca el text dels quatre evangelis. El copte posseeix una sèrie de
versions basades en els Setanta, en els seus diferents dialectes bohàiric,
faiúmic i sahídic, entre els ss IV i V dC. El llatí en donà moltes versions. Tota la
resta de les versions prejeronimianes són denominades vetus latina. La
defectuosa transmissió de text i la creixent diversitat de variants mogué el
papa Damas I a encarregar a Jeroni una revisió del text del Nou Testament,
primer, i de l'Antic Testament, després. El resultat fou la Vulgata (ss IV-V dC).
Quant a les edicions, cal esmentar primerament les poliglotes: la Bíblia
Poliglota Complutense (1514-17), del cardenal Francisco Jiménez de Cisneros;
la poliglota d'Anvers (1569-73), de Benito Arias Montano; la poliglota de París
(1629-45), de Morin; la poliglota de Londres (1654-57), de Brian Walton; la tot
just començada (1970) Biblia Polyglotta Matritensis. A partir del 1929 el text
hebreu ha rebut quatre importants edicions crítiques de la coneguda Biblia
Hebraica de Kittel. Les edicions crítiques dels Setanta són més nombroses: les
de R. Holmes-J. Parsons (Oxford, 1798-1827), d'A.E. Brocke-N. MacLean-H.
Thackeray (Cambridge, des del 1906), d'A. Rahlfs (Stuttgart, 1935) i la no
acabada de J. Ziegler, que continua treballant-hi. Han d'ésser esmentades
com a principals edicions crítiques del Nou Testament la de C. Tischendorf,
Editio octva critica maior (Leipzig, 1869-72), la de H. von Soden (Berlín-
Göttingen, 1902-1913), E. Nestle (Stuttgart, 1960, en la 24ena edició) i la d'A.
Merk-Lyonnet (Roma, 1956, en la setena edició).
L'actual divisió de la Bíblia en capítols és deguda a S. Langton, que el 1214 la
introduí a la Vulgata. La divisió dels capítols en versets fou obra de Sante
Pagnini (1527) per a l'Antic Testament; per al Nou Testament hom segueix el
sistema de R. Stefano (1551). Els jueus han acceptat aquestes divisions.
Les traduccions de la Bíblia a les llengües modernes
Les traduccions a les llengües romàniques i germàniques

Durant l'alta edat mitjana, a causa de l'analfabetisme del poble i l'ús general
del llatí a l'occident europeu com a llengua litúrgica i de cultura, les
traduccions bíbliques als parlars populars foren escasses i incompletes. A
partir del s XII, amb els càtars, les traduccions apareixen associades amb
moviments herètics. Arran d'aquests moviments foren promulgades als
sínodes de Tolosa (1229) i de Tarragona (1234) diverses prohibicions de llegir
la Bíblia. La versió adulterada de John Wycliffe obligà el concili d'Oxford (1408)
a imposar censures. Arran de la Reforma, l'Església Catòlica adoptà una
actitud de recel, i alguns papes dictaren normes generals prohibint als catòlics
de llegir privadament la Bíblia en llengua vulgar i a servir-se d'edicions no
aprovades per Roma. Encara el dret canònic (cànon 1399) manté algunes
restriccions, que pràcticament han prescrit, si hom s'até al nombre creixent
de versions ecumèniques i sense comentaris. Al s XV, sota la revolució tècnica
de la impremta, foren publicades les primeres versions completes de la
Vulgata a l'alemany i a l'italià. Però fou al s XVI, amb l'ajut de l'erudició
aportada per l'esperit renaixentista i sota la impulsió de la reforma protestant,
quan aparegueren les traduccions de més gran significació cultural, que, en
general, prescindeixen de la Vulgata. En primer lloc, cal esmentar la versió
llatina del Nou Testament feta per Erasme (1516), i de l'Antic Testament, pel
dominic Pagnini (1528), que influïren en les versions coetànies en llengua
vulgar. Entre aquestes, per sobre de totes, destaca la traducció feta per Luter
a l'alemany directament de l'hebreu i del grec (el Nou Testament, el 1522; la
Bíblia sencera, el 1534). Luter usà una llengua viva, quasi col·loquial, que en
el futur fou un model per a la llengua literària. El mateix any 1534 fou
publicada la versió Emser-Dietenberger de la Vulgata per part de l'Església
Catòlica alemanya. La Bíblia sueca, del 1541, i la danesa, del 1550, són
traduccions de la Bíblia de Luter. La versió anglesa de Miles Coverdale, del
1535, feta sota el patronatge d'Enric VIII, es basà en els originals hebreus i
grecs, i en les versions d'Erasme, Pagnini, Luter i Tyndale. Una nova versió
oficial anglesa fou l'anomenada Bíblia del rei Jaume, feta per 54 traductors i
publicada el 1611. Revisada el 1885 a la Gran Bretanya, ha estat la més
usada pel protestantisme anglès. Als Estats Units, una revisió de la Bíblia del
rei Jaume, publicada el 1901, constitueix l'American Standard. Per als catòlics
de parla anglesa, la versió oficial ha estat la Reims-Douai, basada en la
Vulgata (Nou Testament, 1582; Antic Testament, 1610). En francès, la versió
completa de la Vulgata feta per Jacques Lefèvre d'Etaples (1530); s'anticipà a
la versió calvinista d'Olivétan (1535), adoptada pels hugonots. El catolicisme
francès disposà posteriorment d'una excel·lent versió de la Vulgata editada
per Port-Royal (1682-1702), substituïda recentment per la versió denominada
La Bible de Jérusalem (1947-56), a partir dels originals hebreus i grecs, que ha
estat després traduïda al castellà i a l'anglès. La versió italiana d'Antonio
Brucioli, feta el 1532 i impresa el 1562, basada en Erasme per al Nou
Testament, i en Pagnini per a l'Antic Testament, fou adoptada pels reformats,
fins que el 1607 fou impresa a Ginebra la versió de Giovanni Diodati a partir
de les llengües originals. En castellà, a part traduccions fetes al s XV per a les
comunitats jueves, la primera versió fou publicada per Casiodoro de la Reina a
Basilea el 1569. Aquesta versió, revisada i millorada per Cipriano de Valera
(Amsterdam 1602), constitueix encara avui l'oficial dels protestants. La
primera versió catòlica completa fou la de l'escolapi Felipe Scio de San Miguel,
segons Menéndez y Pelayo una "dissortadíssima" traducció de la Vulgata,
publicada a València (1791-93), d'escassa difusió, que assenyalà una primera
obertura enfront de la sistemàtica obstaculització que la inquisició feia a la
difusió de la Bíblia en llengua vulgar. La primera edició moderna catòlica en
llengua castellana (1823-25) és la de Fèlix Torres i Amat, amb el finançament
de la Bible Society de Londres, segons una versió de la Vulgata influïda per la
del P. Scio i, més marcadament, per una traducció inèdita del jesuïta José
Petisco. Aquesta versió ha estat substituïda recentment per traduccions
directes de l'hebreu i del grec: la d'Eloíno Nácar i d'Alberto Colunga (1944) i la
de Josep M. Bover i Francisco Cantera (1947).
Les traduccions de la Bíblia a les llengues modernes
Les traduccions a les llengües eslaves

Els únics texts bíblics en eslau, fins al s XV, foren les lectures litúrgiques, tant
de ritu bizantí com de ritu glagolític, les quals comprenien el Nou Testament,
el Pentateuc, els llibres de Josuè, Jutges, Rut, els Salms i els Profetes.
Aquestes traduccions foren fetes al s IX per Ciril, Metodi i llurs deixebles a
partir del text grec usat a l'Església de Bizanci. Vers la fi del s X, juntament
amb altres texts litúrgics, aquestes versions passaren de Bulgària a Rússia. Al
s XV Gennadi, arquebisbe de Novgorod, encarregà al dominic croat Benjamí la
traducció de tota la Bíblia a l'eslau. Traduí alguns llibres directament del llatí
de la Vulgata, i en d'altres és perceptible el seu influx. Aquesta traducció,
anomenada Bíblia de Gennadi, restà manuscrita, bé que serví de base a
versions posteriors. La següent traducció, anomenada Bíblia d'Ostrog, pel nom
del seu promotor, el príncep Constantí d'Ostrog, fou feta per un equip que se
serví de la de Benjamí, amb l'auxili de nous còdexs portats de Grècia, de
Sèrbia i de Roma. Un cop estampada esdevingué el text oficial de l'Església
russa. L'anomenada Bíblia elisabetiana, publicada en temps de l'emperadriu
Elisabet Petrovna (1741-62), féu algunes esmenes a la d'Ostrog, prenent com
a base el text de la Bíblia grega.
Les traduccions a les llengües no europees

Durant el s XVIII i, sobretot, el segle XIX, la Bíblia ha estat traduïda a més de

dues-centes llengües asiàtiques i africanes, sovint a partir de la versió anglesa
del rei Jaume, o d'altres versions occidentals. Aquest moviment ha constituït
un important factor promotor dels estudis lingüístics a Occident i ha exercit
sovint una influència gran en la fixació literària de moltes llengües. En els
casos de gran disparitat entre la llengua literària i la col·loquial, com s'esdevé
en alguns països àrabs i amb el japonès, han aparegut versions basades en la
llengua colloquial de singular transcendència. Juntament amb la tendència a
adoptar la forma del llenguatge col·loquial, les traduccions bíbliques
comporten una terminologia molt peculiar que ha influït en els vocabularis de
les llengües dels països on s'ha exercit la influència cristiana.
Les versions bíbliques als Països Catalans
Versions de la Vulgata

Les versions bíbliques llatines entraren a les terres que havien d'ésser
catalanes procedents de la Itàlia del nord. Pacià de Barcelona utilitzà un text
de la vetus latina de tipus africà, amb citacions, però, de la versió itàlica. Just
d'Urgell (per al Càntic) i Eutropi de València ja utilitzaren, al s VI, el primer
text de la Vulgata recopilat a Hispània pel bisbe Peregrí. Una recensió de la
Vulgata difosa per l'imperi franc des del s VIII és deguda al bisbe Teodulf
d'Orleans, originari del sud del Pirineu. Per aquesta mateixa regió es difongué
una mica abans una altra recensió de la Vulgata, molt eclèctica, coneguda
només per manuscrits catalans i septimanis, que conté alguns elements (com
el llibre d'Ester) procedents de la Pandecta o "bíblia petita" de Cassiodor, no
conservats altrament, a més de diversos elements africans i visigòtics. Els
principals còdexs que la contenen són la Bíblia d'Urgell (s IX) i les dues bíblies
escrites a Ripoll (la falsament dita de Farfa i la de Sant Pere de Rodes), totes
dues del començament del s XI, amb una il·lustració excepcional. En territori
català s'han conservat més de quaranta bíblies senceres o fragmentàries dels
ss IX al XII. A partir del s XIII hom introduí d'altres recensions bíbliques
pervingudes de França, sobretot la de la Universitat de París.
Versions de la Bíblia al català

Dins la tradició patrística, Sever de Menorca (s V) es refereix a un

Commonitorium, on havia aplegat una sèrie de texts bíblics útils per a la
controvèrsia amb els jueus; es tracta, potser, de l'Altercatio Synagogae et
Ecclesiae, editada entre les obres apòcrifes d'Agustí d'Hipona. Al segle VI Just
d'Urgell escriví una Explicatio mystica in Cantica Canticorum Salomonis. Fèlix
d'Urgell (mort el 818) és segurament l'autor del Liber de veriis quaestionibus
adversus iudaeos seu ceteros infideles vel plerosque haereticos iudaizantes
ex utroque Testamento collectus, de gran erudició bíblica. El seu deixeble
Claudi de Torí, originari de la Marca Hispànica, bon coneixedor dels sants
pares, escriví comentaris a Gàlates, Efesis, Filipencs i Filemó, exposicions
sobre el Pentateuc, Josuè, Jutges i Rut, i compongué una Catena Patrum sobre
Mateu, i 14 llibres De concordia evangelistarum. Entre els escripturistes jueus
cal esmentar Menahem ben Saruq (s X), de Tortosa, que visqué molt temps a
Còrdova, el qual publicà el primer lèxic complet del vocabulari bíblic hebreu;
Bonastruc de Porta (s XIII), de Girona, comentà el Pentateuc, Job i Rut, i
intervingué a la disputa de Barcelona (1263) davant Jaume I, amb el convers
Pau Cristià per la part cristiana; un altre convers, Jeroni de Santa Fe,
d'Alcanyís, portà la famosa controvèrsia de Tortosa (1413-14), en presència
de Benet XIII. Aquests conversos donaven a les disputes un més gran rigor
amb el recurs als escrits rabínics i al text hebreu de la Bíblia. Entre els
comentaristes cristians medievals cal citar el franciscà barceloní Ponç
Carbonell (~1260-1350), que escriví una Catena Patrum sobre tots els llibres
de la Bíblia, i l'agustí Jaume Peres de València (1408-90), que publicà
Expositio centum et quinquaginta Psalmorum David, Expositio canticorum
laudum, cantici Virginis Mariae, canticorum Zachariae, Symeonis et
Angelorum Tractatus contra iudaeos i Expositio in Cantica Canticorum.
És possible que les primeres versions catalanes de la Bíblia siguin del s XII,
però no hi ha notícies segures fins al XIII. Jaume I donà ordre (1233) de cremar
tots els exemplars de les versions catalanes de la Sagrada Escriptura. El 1235
el concili de Tarragona prescriví això mateix. El 1498, a Barcelona, hom
celebrà un acte de fe on també foren cremats exemplars de la Bíblia. La
primera versió ben avalada és la que el 1287 manà fer, del francès, Alfons II,
dirigida per Jaume de Montjuïc. D'altres versions són esmentades en la
documentació de la cancelleria reial, però llur valor devia ésser relatiu, per tal
com eren fetes a partir de l'occità, del francès o del llatí. Entre les versions
parcials abunden les dels evangelis (Còdex del Palau, probablement de mitjan
s XIV) i dels salms (es conserven diversos manuscrits de saltiris dels ss XIV al
XVI, un dels quals de Roís de Corella). Al s XIV tenen especial importància les
bíblies rimades. La més important de les versions completes és la que féu del
llatí Bonifaci Ferrer a l'inici del s XV, revisada per l'inquisidor Jaume Borrell i
impresa a València el 1478; destruïda per la inquisició, només se'n conserva
un darrer full. A partir de l'humanisme hi hagué un interès renovat pels
estudis bíblics, amb el nou rigor que l'estudi del grec i de l'hebreu comportà.
La influència d'Erasme entrà a través de Lluís Vives (1492-1540) i de Pere
Antoni Beuter (1490-1554), el qual el 1547 publicà Annotationes decem ad
Sacram Escripturam, primera introducció als estudis bíblics de la Península.
Entre els reformats catalans sobresurt Pere Galès (1537-95), coneixedor del
grec i de l'hebreu, que ensenyà a diverses universitats calvinistes. Lluís
Ballester (1542-1624) escriví una Onomatographia i una Hierologia, on tracta
de les qüestions físiques relacionades amb la Bíblia. A partir del s XV i,
sobretot, del XVI, hom pot parlar de l'escola bíblica de Montserrat: Benet Vila
publicà una versió parafrasejada dels salms, Joan de Medina (mort el 1572)
féu una versió castellana amb comentaris dels evangelis, Jeroni Lloret escriví
la Sylva allegoriarum (1570), Josep Capellades continuà l'obra de Lloret, el
portuguès Francisco Sanches (mort el 1604) treballà en els llibres sapiencials,
Joan Andreu Ricci (mort el 1681) comentà i il·lustrà la Bíblia, Agustí Bragado
(mort el 1835) escriví un resum de tota la Bíblia. A València fou editada (1791-
93) la versió castellana de la Bíblia de Felipe Scio de San Miguel (1738-96). La
primera versió catòlica moderna de la Bíblia al castellà, de gran difusió, fou
feta per Fèlix Torres i Amat (1823-25). El mateix Torres i Amat fou encarregat
per la Bible Society de Londres —que discretament havia finançat la versió
castellana— de fer-ne una versió catalana, però les seves ocupacions li ho
impediren. Convocat a un concurs al qual concorregueren Llorenç Villanueva i
Josep Melcior de Prat i Colom, aleshores liberals exiliats, guanyà aquest segon
amb l'ajut de Torres i Amat. La versió catalana del Nou Testament, de Josep
Melcior Prat, d'una remarcable qualitat i la primera impresa després de la de
Bonifaci Ferrer, fou editada a Londres: Lo Nou Testament en llengua catalana,
ab presència del text original (Londres 1832, 1835; Barcelona 1838; Madrid
1888). Al s. XX, sobretot entre el 1927 i el 1936, hom féu nombroses edicions
protestants del Nou Testament, la majoria populars. Amb el renaixement dels
estudis bíblics, ja des del final del s XIX han estat nombroses les realitzacions
catòliques. Cal esmentar els treballs d'Antoni Bulbena i Tusell (Proverbis,
Càntic i Eclesiastès), T. Sucona i Vallès (Salms i Càntic), Frederic Clascar
(Gènesi, Èxode, Càntic i Mateu), Marià Serra i Esturí (Evangelis i Actes), Rupert
de Manresa (Salmos, Proverbios i Eclesiastés). El Foment de Pietat Catalana,
de Barcelona, fundà l'Obra del Sant Evangeli (1921), que començà la
publicació de la Bíblia sencera (han estat publicats dos volums de l'Antic
Testament i tot el Nou Testament). La Fundació Bíblica Catalana, amb el
mecenatge de Francesc Cambó, inaugurà les seves publicacions amb la
Sinopsi Evangèlica (1927) de Lagrange, en versió catalana de Lluís Carreres, i
Josep M. Llovera; després (1927-1948) publicà tota la Bíblia en 14 volums; el
1968 publicà una nova versió en un volum. El monestir de Montserrat
recomençà el 1926 la seva obra bíblica amb la publicació La Bíblia, versió dels
textos originals i comentari, amb l'encoratjament de l'abat Marcet i sota la
direcció de Bonaventura Ubach, que, amb un equip de monjos, treballà a
Jerusalem fins al 1951: n'han aparegut 20 volums, més 3 volums d'il·lustració.
Entre 1960-69 ha estat editada una nova versió de tota la Bíblia en 5 volums
de butxaca, reeditada el 1970 en un sol volum. A causa de la introducció de la
llengua viva a la litúrgia ha estat creada (1965) dins la Comissió
Interdiocesana de Versions Litúrgiques al Català una Secció Bíblica que ha
donat la versió dels Salms. A més de Bonaventura Ubach, cal destacar la
importància de Josep M. Bover, que el 1943 publicà una edició crítica
grecollatina del Nou Testament, i d'Andreu Fernández. Són nombrosos els
treballs de geografia i viatges de les terres bíbliques (Anicet Fernández, Josep
M. Millàs i Vallicrosa, Pous, Albert Vidal, Quetglar i Ubach). Durant el decenni
1970-80, davant de l'èxit d'edició de les anteriors versions catalanes de la
Bíblia, sia totals, sia parcials, s'han publicat altres versions sense que aportin
grans novetats en el treball de traducció. A seguit de La Bíblia, edició manual
dels monjos de Montserrat (1970), ha aparegut el Nou Testament, a cura de
Jaume Sidera (1980), que ja abans havia donat els Evangelis i Fets dels
Apòstols, en edició popular (1978). El Nou Testament ha estat traduït per
Josep Rius i Camps, Joan Vergés i Rosa Porter (1978), d'acord amb la Nueva
Biblia Española de J. Mateos i L. Alonso Schökel. Resultat d'una cooperació
interconfessional, el 1978 fou publicat el Nou Testament sota els auspicis de
l'organització mundial de les Societats Bíbliques Unides i de la Conferència
Episcopal Tarraconense. Hom es proposa emprendre la versió de l'Antic
Testament amb un criteri semblant al que s'ha seguit en el Nou Testament.
Cal assenyalar l'acabament de la publicació dels volums relatius a l'Antic
Testament dins de La Bíblia de Montserrat, amb els volums Macabeus I i II
(1974) i Saviesa-Eclesiàstic (1982). El 1985, la Institució Bíblica Evangèlica de
Catalunya publica el volum Els Salms, amb traducció de Pau Sais. Hom pot
assenyalar també la pel·lícula de J. Heyman, Jesús (1979), doblada també al
català (1985) i difosa pel moviment Àgape, que també ha editat una versió
catalana de l'evangeli de Lluc (1984), base del film. En el camp organitzatiu,
cal destacar la creació de l' Associació Bíblica de Catalunya i de la Fundació
Bíblica Evangèlica de Catalunya.
Institucions bíbliques als Països Catalans

La il·lustració de la Sagrada Escriptura ha menat a la creació de museus

bíblics (Montserrat, seminaris de Barcelona i de Mallorca). Han estat
publicades també gramàtiques de les llengües bíbliques (Ubach, Palacios,
Obiols i Vidal). Hi ha dues institucions dedicades a la recerca i l'estudi de
documents en papir, especialment bíblics: la Fundació de Sant Lluc, a
Barcelona, dirigida per Ramon Roca i Puig, i el Seminari de Papirologia de Sant
Cugat del Vallès, dirigit per Josep O'Callaghan.
La il·lustració bíblica medieval
La il·lustració bíblica medieval comprèn les bíblies parcials o completes i els
llibres bíblics incorporats a la litúrgia, en especial els saltiris i els evangeliaris,
que durant segles foren copiats amb luxe i bellament miniats per tal de donar,
així, més esplendor al culte. Els exemples més antics d'il·lustració bíblica
pertanyen a la darreria de l'Imperi Romà i als primers segles de l'edat mitjana.
Són dels més antics els pocs fragments de la versió Ítala de la Bíblia, que
foren descoberts a Quedlinburg (Alemanya) formant part d'una relligadura
que hom data del s IV. El Gènesi de Viena, el manuscrit bíblic de la catedral de
Rossano i el procedent de Sinope, avui a París, pertanyen a l'Evangeliari Siríac
de Ràbula, del s VI, i són exemples de la primitiva miniatura oriental, en la
qual hom pot veure encara el record de l'art hel·lenístic unit a tradicions
d'Orient, que després es perpetuaren en la miniatura europea medieval. Entre
els manuscrits bíblics occidentals miniats sobresurten el Pentateuc
d'Ashburnham, del s VII, de possible origen hispànic o potser africà, i la Biblia
Aniatina, avui a la Biblioteca Medicea-Laurenziana, de Florència, copiada vers
l'any 700 als monestirs britànics de Jarrow i Wearmouth. Hom data del
començament del s VIII els cèlebres evangeliaris irlandesos, el més famós dels
quals és el Llibre de Kells, del Trinity College, de Dublín. Al final del s VIII i
durant el s IX i una part del X florí la miniatura carolíngia, que ha deixat
esplèndides còpies de saltiris i evangeliaris, les dues grans Bíblies de Carles el
Calb i els evangeliaris germànics dels emperadors otònides. Els ss X i XI
constitueixen el període més brillant de la miniatura anomenada mossàrab,
que florí no solament a l'Espanya musulmana, sinó també als estats cristians
del nord de la península Ibèrica. L'anomenada Bíblia Hispalense és del s X, i la
Bíblia de Sant Isidor, de Lleó, de l'any 960. Aquesta darrera conté una
interessant il·lustració del Deuteronomi i dels llibres dels Reis. La manifestació
cabdal d'aquesta miniatura és la il·lustració del Comentari a l'Apocalipsi i
Llibre de Daniel, del Beat de Liébana, obra de tema bíblic (Beatus). A
Catalunya hi ha dues notables còpies miniades d'aquest comentari, una a la
catedral de Girona (Beatus de Girona), de l'any 975, i l'altra a la de la Seu
d'Urgell (Beatus de la Seu d'Urgell), del final del segle X o de l'inici del s XI. La
miniatura catalana segueix un camí diferent de l'anterior i assoleix, al s XI,
dues obres molt notables: la Bíblia de Sant Pere de Rodes (Bibliothèque
Nationale, París) i la Bíblia de Ripoll (Biblioteca Apostolica Vaticana). Segons
W. Neuss, la primera ofereix la il·lustració més completa que hom coneix del
text dels profetes. La de Ripoll conté una rica il·lustració dels llibres històrics
de l'Antic Testament i dels Evangelis. Els manuscrits miniats abunden molt
més a partir del període romànic. D'aquesta època hi ha un esplèndid
manuscrit a la catedral de Lleida, amb vuitanta caplletres grans molt originals.
Aquesta Bíblia, procedent de Calataiud, és estretament emparentada amb una
altra de Calahorra. Són també notables les dues còpies de la Bíblia en imatges
fetes fer pel rei Sanç el Fort de Navarra al final del s XII, actualment a Amiens i
a Maihingen. En el període gòtic augmentà encara el nombre de manuscrits
miniats, i els tallers d'il·luminació fixaren fins a un cert punt la iconografia dels
manuscrits bíblics. Són notables a Catalunya la Bíblia de Vic (Museu Episcopal
de Vic), de l'any 1268, i la de la catedral de Girona, copiada per Bernardí de
Mòdena, la qual havia pertangut al rei Carles V de França. Aquesta iconografia
apareix també a les bíblies en llengua catalana del British Museum, de l'any
1456, i de la Bibliothèque Nationale, de París, aproximadament de la mateixa
època.