Professional Documents
Culture Documents
Il·lustració i romanticisme
El segle XVIII va pensar l’home modern, però va utilitzar les formes clàssiques (d’aquí la
importància del seu pensament i la feblesa de les seues creacions artístiques). El
romanticisme, en canvi, representa l’aparició d’una forma literària acordada finalment
a una imatge de l’home que el segle XVIII ha concebut sense haver-la poguda expressar
estèticament. No obstant això, no es pot considerar el romanticisme com una reacció
contra el segle XVIII. És cert que el culte del passat del romanticisme s’oposa al
modernisme del segle precedent, de la mateixa manera que el regionalisme literari
s’oposa a l’universalisme filosòfic, el culte de la poesia al seu desdeny, i les
ressonàncies religioses a l’ateisme, etc. Però, a causa dels seus mateixos aspectes
racionalistes, el segle XVIII determina el romanticisme ensenyant-li la llibertat d’esperit
enfront de les regles, dels models i de l’autoritat, la curiositat del temps i de l’espai, i
l’afirmació de l’individu. I el segle XVIII combinava ja el culte de la sensibilitat de la
natura amb la crítica racionalista.
2
En tot cas, tant si el segle XVIII es defineix per la crítica racionalista o pel culte de la
sensibilitat, durant aquest segle es produeix l’esfondrament de la noció clàssica de
l’home. El classicisme sap què és l’home, què és la literatura, què és cada funció
humana. Per al classicisme hi ha una essència humana que condemna al no-res el que no
és essencial (el somni, la fantasia, la individualitat) com l’home condemna al no-res la
natura. I l’art, mantingut dins dels límits precisos de la seua funció per l’existència
d’autoritats sobre les quals es pot basar —l’autoritat religiosa, política…— expressa
aquesta essència segons unes formes que garanteixen una definició immutable i
universal de la bellesa.
Per contra, la crítica racionalista ho posa tot en qüestió, ensenya el dubte respecte les
definicions basades en la revelació divina: la mateixa raó apareix com un poder
d’enquesta i d’interrogació, i no de definició dogmàtica; el coneixement s’afirma cada
vegada més com a experiència, descobreix el temps i l’espai, posa l’accent sobre allò
accidental, particular o excepcional, s’enfronta a la relativitat i a l’evolució; i la història
ensenya que tot canvia. Ja no se sap què és l’home: l’home és la totalitat de tot el que és
i tot el que s’esdevé. Cada cosa pot ser significativa: cada cosa pot semblar bella.
D’aleshores ençà, només l’experiència de l’escriptor decidirà el contingut i la forma de
la seua obra. I com que, al mateix temps, el prestigi de la religió s’afebleix, i l’autoritat
política és contestada, la literatura podrà basar-se sobre territoris que ja no prohibeix
una norma inalienable, i esdevindrà més que una enquesta o que un entreteniment: una
forma clandestina de la religió i de l’acció.
En primer lloc, el romanticisme es pot caracteritzar com una revolta contra el gust
clàssic francés a Europa. Aquesta revolta es va produir sobretot a Alemanya, on va
obtenir un gran ressò i va provocar el moviment que va originar tota la literatura de
l’època de Goethe (1749-1832). Aquest moviment estava dirigit contra el racionalisme
de la literatura francesa; aquesta literatura semblava als joves alemanys artificiosa,
limitada, falsa i distanciada de la naturalesa i del poble; consideraven que oprimia el
geni amb les regles i amb la noblesa petrificada i àrida del llenguatge. Adoraven, en
canvi, la poesia popular i el teatre de Shakespeare; escrivien tragèdies que no tenien en
compte la unitat de temps i de lloc, i hi feien servir una llengua vigorosament popular,
sense evitar-hi expressions vulgars. Descobrien l’antiguitat a la seua manera, sobretot
l’art i la poesia gregues, i, entusiastes com eren, no hi trobaven regles ni convencions,
sinó una naturalesa forta, espontània i jove; redescobrien també l’edat mitjana,
menyspreada com a bàrbara per l’estètica del classicisme francés. Aquest moviment,
anomenat en la seua fase inicial Sturm und Drag, es va desenvolupar a Alemanya a
principis del 1770; més tard es va modificar de manera bastant complicada, però la
3
major part dels escriptors no van abandonar la seua actitud hostil i agressiva enfront de
la cultura clàssica de França. La seua influència es va estendre a poc a poc a Europa, va
penetrar també a França a través de les obres de Madame de Stäel, i hi va trimofar, sota
una forma una mica fictícia, en l’art dels romàntics reunits entorn de Victor Hugo cap el
1830.
Un altre aspecte particular del romanticisme és la relació del poeta amb la vida. El
poeta romàntic és un estranger entre els homes; és melancòlic, extremadament sensible,
estima la solitud i les efusions sentimentals, sobretot aquelles que expressen una
desesperació indefinida. Es tracta d’un estat d’ànim que va ser encoratjat fortament per
l’exemple de Rousseau
Es pensava que en les èpoques primitives de la civilització el geni poètic era més
espontani i vigorós, que la imaginació creadora havia produït entre el poble obres més
grans i més pures, de les quals l’autor no era aquest o aquest altre individu, sinó el
“geni del poble”, i aquest geni del poble, concepció fascinant però vaga, era considerat
la font de tota poesia veritable. Naturalment, aquesta manera de veure no es limitava a
la literatura; des del mateix punt de vista es van considerar l’arquitectura, l’escultura, la
pintura i, finalment, les institucions i el dret de les diverses èpoques del passat i,
sobretot, en bloc, la civilització medieval. Aquestes idees comportaven necessàriament
4
un cert dinamisme en les concepcions històriques. Si cada poble i cada època poden
produir les seues formes d’art i de vida, perfecta cada una en ella mateixa,
desenvolupant-se segons les pròpies lleis i el propi geni, la història esdevé una evolució
extramadament rica de formes humanes, i fàcilment es creu que hi ha una successiva
realització de les idees d’un geni universal, de Déu; concepció profunda i dinàmica, que
ofereix una comprensió del desenvolupament històric ben diferent de la concepció del
progrés continu i rectilini del XVIII, en què cada nova etapa de la civilització semblava
superar-ne l’anterior i llevar-li, en teoria, tot valor particular.
presenta també com l’expressió més simple de l’experiència més directa. En l’obra
l’escriptor pot expressar sentiments definits, semblants als que nodreixen la literatura
clàssica: un amor, una gelosia, un dol. Però el que distingeix la nova expressió és que el
poeta posa l’accent sobre l’experiència subjectiva del sentiment més que sobre la seua
naturalesa: el fet de la subjectivitat defineix el romanticisme, més que el contingut
d’aquesta subjectivitat. Més que l’evocació lírica de sentiments generals, el poeta
romàntic prefereix l’evocació d’una subjectivitat irreductible a tota categoria. Més que
pels seus objectes momentanis, l’experiència romàntica es defineix pel sentiment pur de
l’existència del jo.
Autors principals
A Alemanya, es constituí per primera vegada una escola romàntica el 1797 amb la
publicació de la revista "Athenäum"; a Anglaterra, l'any següent, amb un programa
adjunt a les Lyrical Ballads i Coleridge; als països escandinaus, amb l'encontre de
Steffens i Oehlenschläger el 1803; a França, amb la traducció (1813) del Cours de
littérature dramatique d'A.W.Schlegel i l'anàlisi del romanticisme alemany efectuada
per Mme de Staël en la seva obra Allemagne; a Itàlia, amb la Lettera semiseria di
Grisostomo de G.Berchet (1816) i les discussions que provocà una carta de Mme de
Staël publicada en la Biblioteca Italiana; a l'estat espanyol, amb la polèmica entre Juan
Nicolás Böhl de Faber, cònsol alemany, i l'escriptor José Joaquín de Mora (1818-19),
però, sobretot, gràcies a la publicació a Barcelona del setmanari “El Europeo” (1823-
24). A Alemanya, el moviment Sturm und Drang constituí el veritable nucli de gestació
del romanticisme: acumulats la natura i l'home, resta també reintegrat el fonament
religiós de qualsevol activitat espiritual humana, el sentiment, la passió, tot el que és
instint i natura, passa a constituir un valor suprem. És superat el concepte de bellesa en
el seu sentit tradicional perquè en la realitat no solament existeix la natura bella, sinó
que també hi ha la natura com a cosa terrible, com a violència i força de destrucció. Més
tard, aquest romanticisme "ingenu" és superat d'una manera radical i dóna pas a una
altra etapa nascuda com un procés d'aprofundiment i de clarificació dels ideals del
Sturm und Drang portat a terme, de manera diversa, per Novalis, Friedrich Schlegel,
Caroline Schlegel, Schleiermacher, Schelling, i d'altres que renoven l'estètica. A
Anglaterra, romanticisme i revolució industrial són dos processos paral·lels (com hom
pot veure en Deserted Village de Goldsmith, en Satanic Mills de Blake i en Age of
Despair de Shelley). L'entusiasme dels romàntics per la natura és paral·lel al seu
pessimisme per l'abandó i la misèria de les ciutats industrials (Southey, Coleridge i
d'altres el palesen clarament en les seues obres). Shelley, Byron i Keats manifesten un
humanitarisme sense concessions, viuen d'una manera no convencional, amb un ateisme
agressiu i amb una manca de prejudicis morals que constitueixen unes formes de lluita
autèntiques contra la política d'explotació i d'opressió. Això fa, però, que, a la llarga,
6
tots aquests poetes siguen exterminats per la seua època, i no solament a Anglaterra,
sinó també a Alemanya i a Rússia: Shelley i Keats són tractats sense compassió, com
Hölderlin, Kleist, Puşkin i Lermontov. Un altre fenomen del moviment romàntic anglès
és Walter Scott, el creador de la novel·la històrica, el conservador que, malgrat la seua
filiació política, en subratllar amb força les relacions entre els homes es converteix
també en campió del liberalisme i del progrés. A França, el romanticisme, caracteritzat
per una profunda concepció de comunitat i una forta tendència al col·lectivisme,
cristal·litza alhora que l'opinió pública gira els ulls cap al liberalisme i, bé que
Lamartine i Hugo, els romàntics més coneguts, són partidaris del tron i la corona, els
altres romàntics manifesten, a la fi, una clara tendència anticlerical i antimonàrquica.
També cal dir que el caràcter bohemi que hom sol associar al romanticisme no fou, en
absolut, propi del moviment en els seus inicis: des de Chateaubriand a Lamartine,
l'actitud romàntica estigué representada, a França, gairebé exclusivament per
aristòcrates, només molt lentament anà a parar a mans de plebeus com Hugo, Théophile
Gautier i Alexandre Dumas, que, gradualment, abandonaren la seua posició
conservadora i contribuïren a la renovació del vocabulari poètic, sempre frenat per un
convencionalisme estèril, forjat al llarg dels ss XVII i XVIII (només cal recordar que el
cèlebre escàndol de l'estrena d'Hernani es produí pel fet que determinades frases i
expressions de l'obra foren considerades massa simples i freqüents), i també a la
renovació del teatre, dominat per la puresa dels "classicistes". Al costat d'aquests
diferents corrents romàntics cal no oblidar un altre aspecte del moviment que revestí
una singular importància en diferents països: el descobriment de la personalitat històrica
de cada poble, l'estudi del seu passat, que tornà a fer-se present a l'hora dels romàntics i
que arribà a desvetllar unes quantes consciències nacionals. Leopardi, a Itàlia;
D.Solomós i A.Kalvos, a Grècia; Mistral i els felibres a Occitània; els poetes de la
Renaixença, als Països Catalans, són els exemples més coneguts d'aquest nou i
inquietant moviment historicopolític del llarg període romàntic, un període que, amb
totes les seues contradiccions, representà una de les variacions més importants en la
història de la mentalitat occidental i va ser alhora absolutament conscient del seu paper
històric.
· La seua vida, igual que la de molts dels seus personatges, no es defineix per l'heroisme
de la lluita contra l'ordre establert, sinó per la recerca del plaer i la felicitat. Aquesta
7
recerca del plaer vital, i no els problemes morals o sentimentals que angoixen l'escriptor
romàntic és la causa de les tensions espirituals que el turmenten.
Però juntament amb els trets anteriors, la seua obra també presenta caràcters romàntics:
· Molts dels seus personatges es deixen arrossegar per les passions que, com succeeix
amb Werther, acaben destruint-los.
· L'ambientació d'alguns dels seus textos està dominada pels paisatges nocturns i
misteriosos; la descripció del paisatge és un element que permet reflectir els sentiments
dels personatges.
· Aborda temes propis del romanticisme, com la rebel·lia i les passions amoroses
desbocades.
Sens dubte, l'obra més important del període és Les desventures del jove Werther
(1774). En aquesta novel·la Goethe relata la passió amorosa de Werther cap a Carlota i
la impossibilitat d’aquest amor, perquè ella està promesa. Werther s'allunya de Carlota,
però el seu amor no desapareix i torna al cap del temps junt amb l'amada, que ja s'ha
casat. Al ser rebutjat per ella, Werther se suïcida. El tema principal de la novel·la és el
dolor provocat per la impossibilitat amorosa. El patiment de Werther és tan gran que la
vida perd el sentit i decideix suïcidar-se. Aquesta decisió introdueix un segon tema en
l'obra: la rebel·lia contra les normes morals, perquè el personatge se sent amo de la seua
8
Però el gran projecte literari de Goethe va ser, sens dubte, Faust. L'obra adopta una
forma aparentment dramàtica, però les seues peculiaritats la fan irrepresentable en tota
la seua extensió, donada la varietat d'espais, temps, alternança d'accions, complexitat de
la trama, llargues relacions narratives i digressions posades en boca dels personatges. La
primera part del Faust, publicada el 1808, s'inicia amb una aposta per la qual Déu
permet Mefistòfil posar a prova el doctor Faust, un ancià cansat de viure i de la saviesa.
Mefistòfil ofereix a Faust la joventut, el plaer i la saviesa a canvi d'emportar-se la seua
ànima quan se senta tan feliç que demane que el temps es detinga. El doctor i el diable
firmen el pacte i inicien un viatge màgic per diferents llocs. En aquest viatge, el doctor
coneix Margarida i demana ajuda a Mefistòfil per seduir-la. A conseqüència de les
seues relacions amoroses, moren la mare i el germà de la xicota i Margarida és
empresonada acusada de la mort de la mare i del fill nascut de les seues relacions amb
Faust. El doctor torna a demanar a Mefistòfil ajuda per alliberar la xicota; però a l'eixir
de la presó Margarida rebutja Faust, horroritzada i penedida dels seus actes, la qual cosa
permet la seua salvació.
Bibliografia utilitzada:
9
Encyclopaedia Britannica