3.4.

-Cervantes i els orígens de la novel·la moderna

I.- Introducció

A finals del S.XV ja hi ha indicis de

canvis en l’àmbit novel·lístic (novel·les de
cavalleries i sentimentals), però és a partir
del segle posterior quan comença a crear-se
aquest subgènere narratiu que ja podrem
considerar com a “modern”.
Aquestes narracions naixen a
Europa, tot i que a l’Estat espanyol, com
comentarem més avall no tingueren lloc les
mateixes característiques socials que es
produiren a la resta del continent. Cal
esmentar que gran part d’aquests trets
apareixen en l’obra de Miguel de Cervantes
per això se l’associa com un dels precursors:
• Augment dels processos
econòmics i socials, sobretot de les vies terrestres de
comunicació en la segona meitat del S XVI.
• Tensions entre els diferents estaments de la noblesa.
• Transformacions en les formes de comportament i els sistemes
de normes com els diners, l’honor, la honra, la castedat, la
misèria…
• La tipologia dels personatges pobres com els pícars o els patges.
• L’aparell de l’estat i altres sistemes d’organització com la
família i l’Església.
• La difusió de la impremta, la qual cosa democratitzà una mica
l’accés a la cultura de més gent. Així el llibre esdevé un poderós
fenomen social que acaba per iniciar un mercat al seu voltant .
Amb l’augment dels lectors de novel·les s’obri un ventall
depossibilitats perquè les persones puguen entretenir-se en el
seu temps d’oci..

En aquest context apareix el terme de novel·la provinent de l’italià per

referir-se als relats de ficció i el concepte “història” es relaciona amb
narracions més extenses.

II.-L’aportació de Cervantes

Podem considerar que fou l’iniciador, com hem esmentat més amunt-
de la novel·la moderna ja que introduí aquest subgènere narratiu a la
Península Ibèrica, tot barrejant trets de la novel·la pastoral (situats en

1
espais naturals molt idealitzats com en Les Bucòliques de Virgili) i la
novel·la picaresca. Pel que fa a la primera normalment apareix idealitzat
entre cortesans amb aparença de pastors. També hi ha debats al voltant de
l’amor -d’escassa acció-
Quant a la picaresca (on es conta la biografia d’un pícar, amb molt de
realisme i riquesa argumental.) Al final de l’obra el personatge solia
esdevenir un antiheroi. Cervantes en fou admirador, encara que la rebutjà
en general i no n’escrigué cap en sentit estricte, podem remarcar breus
traces d’aquest subgènere en “Rinconera”; “La ilustre fregona” i “El coloquio
de los perros”
De tot aquests conjunts de característiques Cervantes creà una sèrie d’obres
que hui coneixem amb el nom de “novel·les”.
Allò més remarcable és el realisme i la versemblança de l’autor
d’Alcalà de Henares. No tenia un heroi en la seua obra cabdal, sinó dos
personatges. El Quixot, o siga el més important, va evolucionant tot al llarg
de l’obra, a diferència dels herois cavallerescos. Els personatges cervantins
són rodons que progressen als ulls dels lectors. Cal incidir en la idea que
l’individu s’enfronta amb la societat com el Quixot. Per carregar més de
realisme s’intercalen els diàlegs.

III.- La narrativa cervantina

En aquest apartat comentem breument les quatre obres que ens

ajuden a conéixer millor la personalitat literària de l’autor.

La Galatea (1585), tot i que és la seua obra menys

llegida d’aquest escriptor. Cal remarcar les següents
observacions: està ambientada a la riba del riu Tajo, un
lloc mig real, mig ideal. Açò l’allunya de les obres
europees que ja començaren a situar la trama en les
ciutats, car era l’indret on sorgia la burgesia amb totes
les conseqüències socials i culturals que això
comportava. En l’Estat espanyol l’ auge d’aquest grup
no és un fet contemporani a la resta del continent ja que
la situació socioeonòmica estava una mica més
endarrerida. Aquesta novel·la estàs dins dels paràmetres pastorals que
tracta els amors entre Elicio i Galatea, la qual està constantment tallada
per altres intervencions que giren al voltant d’episodis amorosos, debats
entre pastors sobre la mort, la desamor o la gelosia. Aquesta obra responia a
la moda literària de l’època.
L’originalitat de l’autor en aquesta obra rau en el plantejament no en
els detalls. Apareix l’assassinat -un pastor homicida-, dos intents de suïcidi,

2
un galant es desenamora perquè la seua estimada el rebutja, un casament
de convivència acceptat sense cap protesta per la nòvia… Tot açò, de
vegades, no queda resolt, podríem dir que són històries obertes en alguns
casos i d’altres tancats malgrat la desaprovació i l’enuig dels personatges.
Cal afegir que el món idíl·lic s’esvaeix car ací els pastors tenen gana,
fins i tot, descansen i xarren entre ells durant la nit a mode de confidències.
En La Galatea hi ha nombrosos personatges i pels lligams que existeixen
entre ells, cosa que dificulta la comprensió lectora. En aquesta primera
novel·la cervantina ja es crea un ambient de realitat que augmenta amb els
ingredients negatius de les vides dels personatges. La maldat, l’engany, el
poder dels diners, la violència hi estan moles presents, fins al punt que de
vegades triomfen en la vida.

Novelas Ejemplares (1613) format per un conjunt de dotze relats que

marca a la Península Ibèrica el model de novel·la curta a la italiana, encara
que Cervantes canvia els arguments i això els separa dels estrangers.
La millor narració és, tal volta, “La fuerza de la sangre” no per la seua
originalitat sinó més aviat per la descripció del segrest de la protagonista
que passa d’un estil lent al ràpid, digne de les millors pàgines del Quixot i
que s’adelantaren a l’època ja que semblaven fragments detallistes i
minuciosos com els que després elaboraria Marcel Proust (S.XX). També cal
dir que hi ha una intriga atractiva per al lector i finalment equilibra
l’idealisme i el realisme com ocorre en el Quixot.
Fixa’t en aquest personatge del fragment de Novelas Ejemplares i
compara’l amb El Quixot. Aquest embogeix a causa de llegir tant, creus que
hi ha alguna analogia entre el personatge que acabem d’esmentar i el del
conte següent?:

“Seis meses estuvo en la cama Tomás, en los cuales se secó y se

puso como suele decirse, en los huesos, y mostraba tener turbados
todos los sentidos; y aunque le hicieron los remedios posibles,
solo le sanaron la enfermedad del cuerpo, pero no la del
entendimiento; porque quedó sano, y loco de la más extraña locura
que entre las locuras hasta entonces se había visto. Imaginose el
desdichado que era todo hecho de vidrio y con esta imaginación,
cuando alguno se llegaba a él, daba terribles voces, pidiendo y
suplicando con palabras y razones concertadas que no se le acercasen, porque le
quebrarían: que real y verdaderamente él no era como los otros hombres, que era todo
de vidrio, de pies a cabeza.
Para sacarle de esta extraña imaginación, muchos, sin atender sus voces y rogativas
arremetieron a él y lo abrazaron, diciéndole que advirtiese y mirase como no se que
quebraba. Pero lo que se granjeaba en esto era que el pobre se echaba en el suelo dando
mil gritos, y luego le tomaba un desmayo del cual no volvía en si en cuatro horas, y
cuando volvía, era renovando las plegarias y rogativas de que otra vez no le llegasen.

3
Decía que le hablasen de lejos, y le preguntasen lo que quisiesen, porque a todos les
respondería com m´s entendimiento, por ser hombre de vidrio y no de de carne”

Miguel de Cervantes, Novelas emplares ,“Un loco-cuerdo” Alianza

En Los trabajos de Persiles y Sigismunda s’ha de tenir en compte que es

troben trets de les novel·les bizatines amb component religiós, car la parella
protagonista de prínceps escandinaus per viatjar a Roma i tenir les
benediccions del Papa decideix travessar le Península Ibèrcia per tal de fer
mèrits com si es tractés d’un peregrinatge.

El ingenioso hidalgo don Quiiote de la Mancha podem dir que és el

màxim exponent de les obres de l’autor i una peça clau en la literatura
universal.
Un dels trets que caracteritzen la novel·la moderna és l’organització
circular del libre. El relat no acaba tornant a la situació inicial, sinó que a la
fi hi ha uns nous valors que distingeixen la progressió dels personatges.
El Quixot és una paròdia d’un món, d’un gènere literari: les novel·les
de cavalleries. A partir d’ací descansa tota la base de l’obra.
La novel·la, segons Menéndez y Pelayo, és l’inici de la modernitat
narrativa, tot i que cal afegir que recull una sèrie de formes novel·les que
fins llavors eren desconegudes. S’ha d’admetre que és la combinació de
diferents gèneres.
Els personatges de la novel·la picaresca eren arquetípics, en canvi en
el Quixot el lector se n’adona des del primer moment de la humanitat dels
individus. Dos homes vius, reals, que ho són per mostrar-se problemàtics i
contradictoris.
Cervantes va saber superar els precedents convencionals i
armonitzar-los d’una manera personal. Emprà una conjunt de recursos per
tal de donar la sensació de mimesi-vida, que aparta els dos personatges
abans esmentats de la ficció habitual fins aleshores.
Veiem al principi Cervantes com vol mostrar que desconeix el nom de
l’heroi “Quijano; Quijada, Quesada”; igual que la muller de Sanxo. Així
l’autor l’únic que pretén és atorgar versemblança, ja que sembla que no
estem davant d’una història de ficció, sinó d’una de vertadera perquè es
fingeix trobar-se davant d’una greu penúria de documents fidedignes.

A més a més hi ha una incertesa cronològica. En l’inici del llibre

Cervantes diu que no feia molt de temps, però l’acció és més o menys
“pretèrita”, car segons la ficció, Cidi Hamete Benengeli fou d’alguna
manera el creador dels manuscrits trobats per l’escriptor castellà.
El noble fa vent i l’autor relata els esdeveniments en la mesura que
pot un investigador fa amb el material d’una recerca. Els oblits de
Cervantes han sigut molts i variats per això podem creure que estracta d’un
recurs estilístic. Fixa’t en aquest fragment que tens a continuació:

4
 “Pensando, pues, en estos disparates, se llegó el tiempo y la hora -que para él fue
menguada- de la venida de la asturiana, la cual, en camisa y descalza, cogidos los
cabellos en una albanega de fustán, con tácitos y atentados pasos, entró en el aposento
donde los tres alojaban en busca del arriero. Pero, apenas llegó a la puerta, cuando don
Quijote la sintió,y, sentándose en la cama, a pesar de sus bizmas y con dolor de sus
costillas, tendió los brazos para recebir a su fermosa doncella. La asturiana, que, toda
recogida y callando, iba con las manos delante buscando a su querido, topó con los bra-
zos de don Quijote, el cual la asió fuertemente de una muñeca y, tirándola hacía sí, sin
que ella osase hablar palabra, la hizo sentar sobre la cama. Tentóle luego la camisa, y,
aunque ella era de harpillera, a él le pareció ser de finísimo y delgado cendal. Traía en
las muñecas unas cuentas de vidrio, pero a él le dieron vislumbres de preciosas perlas
orientales. Los cabellos, que en alguna manera tiraban a crines, él los marcó por hebras
de lucidísimo oro de Arabia, cuyo resplandor al del mesmo sol escurecía. Y el aliento,
que, sin duda alguna, olía a ensalada fiambre y trasnochada, a él le pareció que
arrojaba de su boca un olor suave y aromático; y, finalmente, él la pintó en su
imaginación de la misma traza y modo que lo había leído en sus libros de la otra
princesa que vino a ver el mal ferido caballero, vencida de sus amores, con todos los
adornos que aquí van puestos. Y era tanta la ceguedad del pobre hidalgo, que el tacto, ni
el aliento, ni otras cosas que traía en sí la Quena doncella, no le desengañaban, las
cuales pudieran hacer vomitar a otro que no fuera arriero; antes, le parecía que tenía
entre sus brazos a la diosa de la hermosura.”

El Quixot. Miguel de Cervantes

Lèxic

albanega de fustán: redecilla de algodón para recogerse el

pelo.
harpillera: tela tosca.
cendal: seda muy fina

Aquesta obra és considerada també la primera novel·la moderna a

nivell occidental com ja hem dit pels personatges, els quals tenen un
projecte de vida personal que es resistia a la col·lectivitat, tot i que
fracassara o triomfara, eren sempre particulars.
Abans de l’aparició d’aquest llibre els personatges no evolucionaren
psicològicament ja que s’iniciava igual que acabava, com per exemple en
Amadís de Gaula .
Els personatges anteriors als de Cervantes tant si eren pícars com
cavallers, quedaven marcats per l’herència de sang i la mancança de
llibertat.
En aqueixos llibres hi havia una sola perspectiva, en la del noble de la
Manxa, en canvi, hi ha almenys dues perspectives de la realitat, és a dir, la
dels dos protagonistes (cavaller i escuder)
S’ha acabat doncs la faceta picaresca o cavalleresca, el Quixot és
lliure, no té barreres i evoluciona d’una manera coherent.

5
 L’actualitat quixotesca es pot remarcar en Joyce, Kafka, Proust, fins i
tot en gents que no eren escriptors com Bolívar i Che Guevara.
A més a més Rubén Darío va escriure: “Letanias de nuestro señor don
Quijote”.
El realisme màgic del S XX a hispanoamérica té una base cervantina
innegable. Res té d’estrany el quixotisme en Borges, Cortázar, García
Márquez, Vargas Llosa, José Donoso entre d’altres.
Sembla doncs que el personatge principal siga tan lliure que fos un
rebel literari contra el propi autor. També fou tan original i novedós en
l’època que els crítics creuen que ha calgut que transcorregueren tres segles
perquè es pogués entendre la totalitat de l’obra, això és, fins l’arribada
d’Unamuno o Pirandello. Açò es pot entendre bé per exemple si pensem que
el noble literari té consciència que la seua vida està impresa, com si fóra de
carn i ossos, i decideix criticar el seu historiador: “ No ha sido sabio el autor
de mi historia, sino algún ignorante hablador, que, a tiento y sin algun
discurso se puso a escribirla” (II,3). D’aquesta manera tan grenial es desfà la
realitat de la ficció.