FRANCESCO PETRARCA

Arezzo, 20 de juliol de 1304 — Arquà Petrarca, Vèneto, 19 de juliol de 1374

(FONT: ENCICLOPÈDIA CATALANA)
Poeta italià.

La seva vida (ben coneguda gràcies a les seves mateixes obres) fou llarga,
moguda i complexa; amb un amor, Laura (sincer?), i moltes relacions amoroses.
És possible de sintetitzar-la en quatre períodes: joventut i estudis (1304-27);
inquietud: vida mundana, ordes menors, viatges per Europa, alpinisme (1327-37),
residència a Valclusa (vora Avinyó), lloc de soledat i estudi, però alhora
d'ambicions (1341, coronació poètica a Roma), i viatges a Itàlia amb l'amistat
personal amb Boccaccio (1337-53); ja a Itàlia (1353-74), successivament a Milà
amb els Visconti (1353-61), a Venècia (1362-68) i a Pàdua amb els Carrara, fins a
la mort, a la caseta que tenia a Arquà. L'amor per Laura (coneguda el 6 d'abril de
1327) no fou important per a la seva vida, però sí essencial per a la seva poesia.
En la personalitat de Petrarca cal distingir el que fou i el que volgué ésser. Ànima
complexa i molt inquieta (voluntat feble, afany de novetats, descontentament d'ell
mateix), amb conviccions menys sòlides que no pas les de Dant, la seva
riquíssima vida sentimental és marcada per un fort egocentrisme, que ha fet d'ell
el primer poeta egocèntric del món modern. Volgué tenir un ideal (sobreposar-se a
les passions mundanes) i tingué gran cura de la seva fama (preocupació constant
per les seves obres i pel llegat a la posteritat). Això i el menyspreu per la gent
vulgar el portà a acostar-se als autors antics —els veia com a companys ideals de
vida—, a imitar-los i a obtenir la (potser demanada) coronació poètica. Fou alhora
humanista (descobrí manuscrits de Ciceró i en posseí). La seva cultura era vasta i
refinada, però no pas sistemàtica, més literària que filosòfica, amb gran
coneixement i amor dels clàssics. Políticament creia que l'Imperi era aliè als
interessos de la Itàlia del seu temps (època de signorie) i desitjava la unitat
nacional, segons el model de la Roma republicana (actitud llibresca i pràctica:
poesies polítiques, adhesió a Cola di Rienzo, etc. ). Quant a la posició
religiosofilosòfica, no tenia interès per la teologia, sinó per la moral (pau,
felicitat), seguint sant Agustí; era atret per Plató, adequat a la veritat cristiana, i
enemic de l'escolàstica. Condemnava la corrupció i decadència de l'Església i
volia tornar a la simplicitat evangèlica; propugnava el retorn del papa a Roma. Les
seves obres —difícils de datar, atesa la constant revisió que en feia— han d'ésser
classificades en dos grups, per llur diversitat lingüística i intencional, tot i que
cronològicament foren coetànies: obres en llatí i obres en vulgar. Les obres
llatines responen a la seva posició humanística, amb adhesió sentimental més que
doctrinal: foren les que li procuraren èxit i ell creia que li donarien fama en el
futur (sobretot l'Africa), i així fou un quant temps. Obres en vers: Africa, poema
en hexàmetres (primera redacció 1338-42, inacabat), cant èpic (seguint el model
de Tit Livi) de les glòries romanes en la persona d'Escipió, que salva la pàtria
durant la segona guerra púnica; Bucolicum carmen, 12 èglogues (escrites en 1346-
48, retocades fins el 1364), de temàtica variada sota ficció pastoral; Epistolae
metricae, en 66 hexàmetres (1331-55), amb temes variats, sovint autobiogràfics; 7
Psalmi poenitentiales, religiosos (abans del 1347). Les obres en prosa comprenen

1
diversos gèneres. Té obres històriques: De viris illustribus (començada el 1338,
no acabada), biografies de romans des de Ròmul fins a Cèsar; Rerum
memorandarum libri (1343-45), compilació d'episodis històrics agrupats per
virtuts morals; Itinerarium syriacum (1358), pretesa guia de Terra Santa. Altres
obres són polèmiques: De suis ipsius et multorum ignorantia (1367), defensa
d'Aristòtil contra averroistes venecians; Invectivarum contra medicum quendam
libri IV (1351-55), defensa de la poesia contra la ciència i les arts "mecàniques"; i
altres invectives. D'altres eticofilosòfiques: De vita solitaria (1346 i 1356),
exaltació del valor de la solitud per a la vida contemplativa; De otio religioso
(1347 i 1357), enaltiment de la vida monàstica; De remediis utriusque fortunae
(1354-66), vademècum de vida diària, en forma de 253 dialoguets per a fortificar-
se contra fortuna pròspera i adversa, molt llegit fins al s. XVIII, sovint en la
traducció italiana (1427); Secretum (1342-43; redacció definitiva 1353-58),
examen de consciència, fonamental per a conèixer la personalitat de Petrarca: són
tres diàlegs entre Petrarca i sant Agustí en presència de la Veritat sobre el mal, els
set pecats capitals en Petrarca, i les seves dues passions (Laura i amor de glòria):
reconeix que les té, però es declara incapaç de renunciar-hi. El seu epistolari és
molt abundós, tot i ésser cartes dirigides a parents i amics (per exemple
Boccaccio), personatges coetanis (reis, papes, duxs, Cola di Rienzo, etc. ) i de
l'antiguitat (Sèneca, Ciceró, Virgili, Horaci, etc. ), són escrites literàriament de
cara al públic. Ell mateix les distribuí i ordenà, retocant-les constantment, en:
Familiares (fins el 1361, 24 llibres), Seniles (des del 1361, 17 llibres: entre elles
una a Boccaccio amb la traducció llatina del darrer conte del Decameró, el de
Walter i Griselda, que fou traduït per Bernat Metge), Sine nomine (1342-58), 19
cartes contra la cúria d'Avinyó, i Posteritati (abans del 1367?), breu autobiografia
fins el 1351, que havia d'ésser la darrera de les Seniles; a més, Variae, recollides
després de la seva mort. La poesia en vulgar toscà de Petrarca comprèn el
Canzoniere i el poema dels Trionfi. Les poesies que anava escrivint, i que
anomenava nugae o nugellae, foren reunides intencionalment per ell mateix
(Rerum vulgarium fragmenta) per formar cançoner; en resten dos manuscrits
autògrafs. Hom en coneix quatre redaccions successivament augmentades, des del
1337 fins poc abans de morir, la darrera autògrafa amb 366 composicions, segons
una ordenació (bàsicament cronològica) establerta per ell —la separació en dues
parts (In vita/In morte di madonna Laura) és dels primers editors—. Mètricament
hi ha: 317 sonets, 29 cançons (poques, però suficients perquè la cançó antiga fos
anomenada cançó petrarquesca), 9 sextines, 7 balades i 4 madrigals.
Temàticament cal distingir poesies polítiques (cançons Spirto gentil i Italia mia),
polèmiques (sonets contra la cúria d'Avinyó), epistolars (als amics) i religioses
(pregàries i cançó Vergine bella); predominen, però, extraordinàriament les
poesies líriques, amb dos temes cabdals: amor per Laura (amb tota mena de
variacions) i fugacitat de la vida terrenal i caducitat de la bellesa (no hi ha
paisatge). No és una història d'amor, sinó una història íntima: pocs fets
insignificants ("una història feta de no res", ha dit un crític) dels quals és
protagonista no pas Laura, sinó Petrarca. Es tracta d'una lírica psicològica (no pas
sentiment, sinó reflex del sentiment), que suggereix més que no diu, basada en la
imatge, que, segons Petrarca, és a la poesia el que el color és a la pintura. La
llengua és molt simple —això en féu model lingüístic—, el registre lèxic és
limitat, però amb una gran càrrega semàntica. Quant als Trionfi (obra tardana,
començada el 1352 i mai no acabada), és un poema al·legòric en tercets
encadenats, format per 6 triomfs successius (Amor, Castedat, Mort, Fama, Temps,

2
Eternitat), intent palès d'imitació de la Divina Comèdia, fallit tot i que hi ha
alguns passatges notables (l'aparició de Laura, per exemple). Les dues grans
conquestes de Petrarca, originalitat psicològica i originalitat estilística, foren la
base del petrarquisme.
L'OBRA DE PETRARCA ALS PAÏSOS CATALANS
Una de les vies de penetració a Catalunya de les obres llatines de Petrarca tingué
molt possiblement com a lloc d'origen la cort pontifícia d'Avinyó, on l'humanista
italià havia viscut molts anys: el 1337 el prior de Panissars, Guillem de
Colldecanes, copiava en aquella ciutat, on cursava estudis de dret canònic, el
tractat De vita solitaria de Petrarca. Aquest fou conegut ben aviat en els cercles
cancellerescs on s'agrupaven els homes més aptes per a captar l'esperit del nou
humanista. El 1386, l'escrivà reial Pere Despont contestava, en llatí retòric, al seu
mestre Lluís Carbonell, secretari del bisbe de Girona, Berenguer d'Anglesola,
donant-li la informació que aquell demanava sobre la personalitat de Petrarca, tot
fent-ne un elogi, el primer fet en llatí a Catalunya: ''fuit digne laureatur poeta et
maxime habetur reputatione', li deia, i de la seva obra esmentava precisament el
De vita solitaria i les cartes llatines escrites per Petrarca des del 1359 fins a la
seva mort, conegudes sota el nom de Rerum senilium. Despont havia estat a
Nàpols i potser conegué allí l'obra de Petrarca, i sembla probable que fos també
ell qui la donés a conèixer a un altre funcionari de la cancelleria, l'aleshores també
escrivà reial Bernat Metge. A Bernat Metge es deu la primera traducció catalana
d'una obra de Petrarca, la seva versió llatina de la seva novel·la del Decamerone
de Boccaccio titulada Griseldis i inclosa en el Rerum senilium. En la dedicatòria,
Bernat Metge confessava la seva admiració pel "poeta laureat, en les obres del
qual jo he singular afecció" i afegia que viuria "perpètuament en lo món per fama
e per los insignes llibres que ha fets a nostra instrucció". Però fou en les seves
obres originals que Bernat Metge penetrà més a fons en l'esperit humanista: cap al
1395 escriví una Apologia, de la qual només es conserva un curt fragment,
inspirada en el Secretum de Petrarca, que possiblement conegué en un viatge seu
fet a Avinyó. Era la primera temptativa d'escriure en vulgar diàleg filosòfic a
l'estil de Plató i de Ciceró i que, en llengua llatina, havia reprès Petrarca. Els
últims anys de segle, Bernat Metge escriví la seva obra més important, Lo somni,
en la qual al costat de Boccaccio, de Ciceró i d'Ovidi hi traslluïa clarament la
influència de Petrarca. Degué ésser també en aquest ambient cancelleresc de
fervor humanista que el dominicà Antoni Canals degué iniciar-se en el
coneixement de Petrarca, del qual incorporà una part del tractat Africa en la seva
obra Scipió e Aníbal. La lectura del tractat De remediis utriusque fortunae degué
ésser molt divulgada i hom conserva un florilegi tret d'aquesta obra (Flors de
Petrarca de Remeis de cascuna Fortuna, editat el 1936). La carta de Niccolò
Acciaiuoli fou traduïda també al català (Lletra de reials costums, editada el 1907)
i inclosa en el Tirant lo Blanc. De les obres italianes de Petrarca, la que més
testimonis deixà són els Trionfi, especialment durant la segona meitat del s. XV;
Francesc Alegre recordarà Petrarca en el Somni recitant lo procés d'una qüestió
enamorada; es conserva un manuscrit del text italià amb la versió catalana dels
comentaris de Bernardo Ilicino. La influència petrarquista en la poesia catalana és
molt limitada abans del s. XV; és imperceptible en poetes com Gilabert de
Pròixida, Andreu Febrer, Jordi de Sant Jordi, Ausiàs Marc, tan en contacte amb
Itàlia; més clarament es manifesta en la fugaç activitat literària de Pere de Queralt
i de Melcior de Gualbes (del primer quart del s. XV) i en Joan Rocafort i,
sobretot, en Pere Torroella (ja a mitjan segle). Al s. XVI, els poetes catalans,
3
d'Hug de Montcada a Pere Serafí, tenen en Petrarca —com en Ausiàs Marc— el
seu model preferit, i fou un català, Joan Boscà, l'introductor del petrarquisme en la
poesia castellana. Modernament, Osvald Cardona ha traduït els Sonets, Cançons i
Madrigals (1955).
LAURA

?, segle XIV

Dona provençal estimada de Petrarca.

Aquest, tal com ho manifesta en les Rime, la veié per primera vegada el 6 d'abril
de 1327 a l'església de Santa Clara d'Avinyó, i tingué per ella un gran amor, que
mai no desmentí. Malgrat els diversos esforços que han estat fets, el personatge de
Laura no ha pogut ésser identificat, i hom accepta que es tracta de madona Laura
de Noves, casada el 1325 amb Hug de Sade.

PETRARQUISME

Moviment poètic consistent en la imitació de la lírica de Petrarca, i gairebé només del

seu Canzioniere, en el món occidental, especialment romànic, dels s. XIV-XVIII.
De fet és un manierisme que beu de les frases, imatges i versos amorosos de
Petrarca, exagerant-ne els defectes (és a dir, preciosisme, reiteracions, subtileses).
A Itàlia té tres moments: un primer petrarquisme (s. XIV-XV), amb les figures del
Tebaldeo, el barceloní Cariteo i, sobretot, Serafino Aquilano; un segon
petrarquisme (segle XVI), que torna al veritable Petrarca i, per obra de Bembo,
l'eleva a la categoria de model de poesia (bembismo) amb la redacció de florilegis,
rimaris i vocabularis; hi destaquen com a poetes Tansillo i Di Costanzo. Neix
aleshores un antipetrarquisme (per exemple Aretino) que dominarà al s. XVII i
serà succeït pel tercer petrarquisme de l'Arcàdia (a través dels cinccentistes,
especialment Di Constanzo), que persistirà fins al s. XIX (Foscolo, Leopardi,
Carducci, els dos darrers autors d'edicions comentades). Fora d'Itàlia el
petrarquisme es basa en plagis i paràfrasis dels poetes del s. XV. A Alemanya i a
l'est d'Europa la influència fou mínima; a França, derivant de Serafino Aquilano,
influeix sobretot en Ronsard (a través de Bembo) i, en general, en La Pléiade, i
persisteix fins a Lamartine; a Anglaterra arriba per mitjà de La Pléiade i es fa
palès en els preshakespearians i en Milton. N'hi ha proves abundoses en la
literatura portuguesa (Sá de Miranda i Camões) i en la castellana dels s. XVI-
XVIII, tan intensament influïda per la italiana: tothom és petrarquista, des de
Garcilaso (i Boscà) passant per Herrera fins a Góngora.