Giovanni Boccaccio

París?, 16 de juny de 1313 — Certaldo, Toscana, 21 de desembre de 1375

(FONT: ENCICLOPÈDIA CATALANA)

Escriptor italià.

Fill natural d'un mercader, s'inicià a Florència en l'art mercantil i el 1327 fou
enviat a Nàpols a treballar a la sucursal de la companyia Bardi, fins el 1334.
Estudià aleshores dret canònic, es féu una cultura d'autodidacte, alhora que
participava en la vida mundana i escrivia les primeres obres. Com a conseqüència
de la fallida de les banques Bardi i Peruzzi, hagué d'establir-se a Florència (1340),
on, després d'estades a Ravenna (1345-46) i a Forlí (1347), tornà a establir-se el
1348, en els moments de la pesta negra, que havia de donar-li el marc del
Decameron. A Florència gaudí de fama i d'autoritat: fou enviat com a ambaixador
als principats de Romanya (1350), al Tirol (1351) i a les corts papals d'Avinyó i
de Roma (1354, 1365, 1367). D'aquest període data la seva amistat amb Petrarca i
la seva orientació cap a una vida més ordenada: rebé els ordes menors, organitzà a
casa seva el primer cercle humanístic florentí, etc. Els darrers anys, malalt i pobre,
anà dues vegades a Nàpols (1362, 1371) per tal de crear-se a la cort una situació
econòmica, cosa que no aconseguí. En la producció de Boccaccio cal distingir dos
aspectes i períodes. Al primer període (fins el 1355), pertanyen les seves obres de
creació, en italià, en les quals hom no troba cap finalitat ideològica o
extraartística; el segon període (des del 1355) comença amb el menyspreu de
l'obra literària anterior i àdhuc l'intent de destruir-la, i es caracteritza per la
dedicació a escriure llibres d'erudició, generalment en llatí. La seva estètica té
com a base el cànon medieval, moralitzant, bé que la superposició d'idees
prehumanistes el portà a escriure narracions pures. Hom li deu, potser com a
conseqüència de la seva formació d'autodidacte, la valoració de la literatura en
llengua vulgar i l'adopció de l'estrofisme en octaves. Gràcies a ell, la prosa
italiana, en retard respecte al vers, adquirí un nivell artístic, i els erudits del s XVI
la distingiren com un model exquisit. Moltes obres seves foren la preparació
lingüística i poètica de la seva obra màxima: el Decameron, d'una gran influència
en la literatura universal. Les obres menors podrien reduir-se a una lluita entre la
matèria pseudoautobiogràfica, en què l'autor abocà la seva experiència amorosa, i
la recerca d'una expressió que naturalitzés la influència del retoricisme, amb un
intent d'adequació, potser inconscient, a la mentalitat dels lectors burgesos. Les
primeres obres foren escrites a Nàpols: La caccia di Diana (1333?), poema
mitològic en tercets, el Filocolo (1336), novel·la d'aventures, en una prosa molt
llatinitzant, i el Filostrato (1338), novel·la "cavalleresca" en octaves, que explana
un episodi del Roman de Troie, els amors de Troilo i Griselda, en un to
accentuadament autobiogràfic. Per contra, la Teseida (1340-41), poema en
octaves, teòricament èpic, de fet amb predomini de la matèria amorosa i retòrica,
fou començat a Nàpols i acabat a Florència, on escriví les altres obres: el Ninfale
d'Ameto (1341-42), novel·la pastoral al·legòrica en prosa llatinitzant, també
1
retòrica, i en tercets, l'Amorosa visione (1342-43), poema al·legòric en tercets,
l'Elegia di madonna Fiammetta (1343-44), novel·la autobiogràfica en una prosa
prou fluida, bé que amb excés de retoricisme, i el Ninfale fiesolano (1344-46?),
poema pastoral en octaves, en el qual es realitza la fusió harmònica de la matèria
autobiogràfica amb la tècnica expressiva, que és una de les característiques del
Decameron (1349-51). La darrera obra de creació, Il Corbaccio (1354-55), marca
un retrocés i representa la transició a l'obra erudita. La seva producció en llatí és
força abundosa: a més d'epístoles, del Bucolicum carmen (conjunt d'èglogues,
entre les quals Olympia, elegia per la mort d'una filla seva), etc, cal esmentar De
genealogiis deorum gentilium (1350-60), extensa enciclopèdia de la mitologia on
són explicades les faules clàssiques amb llur interpretació històrica, al·legòrica i
moral, De casibus virorum illustrium (1354-64), compilació d'anècdotes
històriques des d'Adam fins al duc d'Atenes, De claris mulieribus (1354-64), 104
biografies de dones, des d'Eva fins a la reina Joana de Nàpols, narrades amb
intenció moral, i De montibus, silvis, fontibus, lacubus, fluminibus, stagnis seu
paludibus et de nominibus maris (1632-66), diccionari, per matèries, de noms
geogràfics de l'antiguitat. Fou el primer estudiós de Dant; els seus comentaris
públics a l'església de la Badia són l'origen de la lectura Dantis, que encara avui
es fa a diverses ciutats italianes. A més, escriví Trattatello in laude di Dante i
Esposizione sopra la Comedia, comentari interromput el 1374, per malaltia de
l'autor, al cant XVII de l'Infern.
Bocaccio als Països Catalans
Boccaccio influí poderosament en la literatura catalana medieval. La traducció
catalana que Narcís Franc féu d'Il Corbaccio (1397) representa la mostra més
antiga de la seva difusió. Del 1429 és la traducció completa del Decameron,
excel·lent de comprensió i de vivacitat. Aquesta obra, però, influí poc, bé que Joan
Rocafort en cités algun personatge i Roís de Corella en seguís la línia més externa
per a l'obra El parlament en casa de Berenguer Mercader. Aproximadament del
1440 és la traducció de la Fiammetta. Il Corbaccio fou, però, l'obra que més actuà
en la literatura catalana. Lo somni de Bernat Metge n'és una imitació molt directa,
i també n'hi ha influències en L'espill, de Jaume Roig, en el castellà Maldecir de
mujeres, de Pere Torroella, i en el Cançoner satíric valencià dels segles XV i XVI.
La Fiammetta deixà empremtes en l'obra de Roís de Corella i d'Hug Bernat de
Rocabertí, en el Tirant lo Blanc, en el Curial e Güelfa, etc. Antoni Vilaragut i
Francesc Alegre conegueren i utilitzaren De genealogiis deorum, i Antoni
Vallmanya fou influït per De claris mulieribus, de la qual existí, a més, una
traducció, avui perduda.

EL CORBATXO

Darrera obra de creació de Giovanni Boccaccio, escrita en prosa en 1354-55,

poc temps després del Decameró
Sàtira contra una vídua que s'havia burlat de l'amor de l'autor —ja madur—, és, en
general, una diatriba amarga i ressentida contra les dones. Representa la transició
de l'obra boccacciana de creació a la d'erudició. L'obra fou l'inici d'una llarga

2
tradició de literatura misògina i serví de base a d'altres obres, com El Corbacho
(1438) de l'arxipreste de Talavera, Alfonso Martínez de Toledo. Coneguda des de
molt aviat en la literatura catalana —el 1397 ja fou traduïda al català pel mercader
barceloní Narcís Franc, bé que no fou publicada fins més tard (1498)—, influí en
obres de caràcter misogin, com l''Espill de Jaume Roig, escrit el 1456. Abans, ja
Bernat Metge n'havia agafat passatges sencers per al primer diàleg de Lo Somni
(després del 1396) i, sobretot, per al tercer, quan Tirèsies ataca les dones.

EL DECAMERÓ

Recull de 100 contes amb una introducció en prosa i alguns versos.

Escrita per Giovanni Boccaccio, en 1349-51, representa el final del llarg itinerari
artístic de l'autor i és la millor obra de la novel·lística medieval. Com a
conseqüència de la pesta negra del 1348, set dones i tres homes fugen a una vil·la
dels afores de Florència i durant deu dies cadascun d'ells explica una novel·la. La
pesta en constitueix el marc decoratiu i artisticoliterari: fa la sensació de serietat i
permet una llibertat temàtica i d'expressió inimaginable fora d'aquells moments
d'excepció. Una de les característiques de l'obra és un marcat realisme: figures i
passions mai no són típiques o abstractes, sinó concretes i reals; el que interessa
Boccaccio és la realitat i els ambients, sobretot els coetanis que ell conegué:
l'acció de la major part de les novel·les ha d'ésser situada als s. XIII i XIV. Molts
personatges són figures reals i conegudes (Giotto, Guido Cavalcanti, etc), i hom
pensa que també ho foren molts d'altres: el que no és sabut és fins a quin punt la
caracterització d'aquests personatges és invenció de Boccaccio. Tradicionalment,
el Decameró ha estat famós com a llibre d'obscenitats; avui és considerat com a
obra d'art amb variadíssims elements, àdhuc lascius, on hom pot distingir dues
direccions principals: els temes amorosos (hi ha amors sensuals, lírics, tràgics, etc,
i Boccaccio hi vessà la seva experiència amorosa) i un culte per la intel·ligència
humana en tots els seus graus, des de l'astúcia del delinqüent fins a la dignitat
cavalleresca. Coexisteixen els eixerits (que són quasi sempre els guanyadors) i els
beneits; el més eixerit és Ciappelletto (per això és el protagonista del primer
conte), i el més beneit és Calandrino (Boccaccio se n'adonà i en féu centre de tres
relats). Boccaccio és medieval, però al Decameró hi ha elements renaixentistes:
no hi ha cap afany moralitzador ni valors exemplars i, dins un marc i una
ordenació (deu novel·les cada dia, un rei o una reina, un tema fixat cada dia, etc),
hi ha ruptura, car un dels narradors té el privilegi excepcional de tractar del tema
que més li agradi, bé que no sigui el preestablert. Una notable versió anònima del
Decameró fou acabada el 1429 a Sant Cugat del Vallès, en la qual algunes poesies
italianes foren substituïdes per unes altres de catalanes. El 1988 F.Vallverdú en
publicà una nova versió íntegra.