1.3. Els grans poetes llatins: Virgili, Horaci, Ovidi.

La poesia romana comença a brillar entorn del 60 aC, amb Lucreci i Catul, i
finalitza amb la mort d’Ovidi el 17 dC. Aquell any d’inici és molt significatiu per a
Roma. És l’any del primer triunvirat, format per Cèsar, Pompeu i Crasus. És un moment
en què els sentiments de l’individu comencen a estar fins i tot per damunt del propi
estat. Aquest era el context en què van viure i van desenvolupar la seua obra tant
Lucreci com Catul. Tots dos van iniciar un corrent que va perdurar més de 75 anys, en
què van sorgir poetes tan importants com Virgili, Horaci i Ovidi. Va ser, sens dubte, el
període més fructífer de la poesia romana i un dels més brillants de tota la història de la
humanitat.

Aquest període correspon al principat d'Octavi August, des del 31 aC, quan
assoleix el poder absolut, fins a la seua mort (14 dC). Després d'un segle de guerres
civils Octavi va donar als romans una pau duradora a canvi de perdre les llibertats
republicanes. August va emprendre un ampli programa per recuperar els valors
tradicionals i regenerar moralment els romans, que considerava enfonsats en una
decadència moral respecte als temps passats a causa de l'enriquiment provocat per
l'imperi, i per recuperar-ne també l’orgull nacional, molt malmès després de tantes
lluites fratricides. En aquest objectiu va saber-se atreure els grans literats del moment.
Els poetes Virgili, Horaci i Properci van pertànyer a l'anomenat cercle de Mecenes,
home riquíssim i refinat, conseller de confiança i amic de l'emperador August. Mecenes
va sostenir amb la seua generositat els seus protegits, els quals es van poder dedicar així
a escriure sense problemes econòmics, ja que eren d'origen més aviat humil. Per aquest
motiu -però sens dubte també convençuts de la missió d'August-, Virgili, Properci i
Horaci van col·laborar-hi de grat, amb prou llibertat per defugir cantar directament el
príncep. Menys vinculat a l'entorn de l'emperador, l'historiador Livi també hi va donar
suport des de la seva Pàdua natal. En canvi els membres del cercle de Messala Corví -
Ovidi, Tibul, Sulpícia-, que eren de classe benestant i gaudien, doncs, d'independència
econòmica, se sentien menys vinculats a la política d'August. Fins i tot Ovidi va ser
desterrat per August a causa de motius foscos.

VIRGILI

Publi Virgili Maró va néixer prop de Màntua, ciutat del nord d’Itàlia, l’any 70
aC. El seu pare era un pagès, propietari de les seues terres i amb prou recursos per
enviar el seu fill a estudiar a Milà i després a Roma. Allà va aconseguir el
reconeixement públic amb les Bucòliques, també anomenades Èglogues, deu petits
poemes que van ser els primers de tema pastoril escrits en llatí, seguint el model del
grec Teòcrit, que va ser l’iniciador de la poesia bucòlica al segle III aC. Aquest èxit va
facilitar-li l’entrada al cercle de Mecenes i la proximitat amb August i el seu programa
polític. Tot i que Mecenes li va regalar una casa a Roma, ell sempre va preferir viure al
camp, al sud d’Itàlia. Per això no és estrany que les Geòrgiques, la seua següent obra
mostrés també el seu amor per la vida rural i la natura.
 Poc després va començar la seua obra més ambiciosa, l’Eneida, a la qual va
dedicar onze anys i que va deixar inacabada. El 19 aC va fer un viatge a Grècia per
inspirar-se en alguns dels escenaris de l’acció, però va morir en el viatge de tornada,
deixant l’obra sense els últims retocs, raó per la qual alguns versos resten a mitges. Per
això en el seu llit de mort va demanar que se’n destruís l’original. August, però, ho va
impedir.

La idea patriòtica que es manté en tot el poema porta aparellada una simbologia
històrica: les lluites d’Enees al nord d’Àfrica recorden les campanyes de Roma contra
Cartago i les guerres que l’heroi ha de sostenir a Itàlia fins a complir la seua missió
reflecteixen les civils que van tenir com a fi la unitat italiana. La realitat contemporània
també entra en aquest joc de símbols: Dido, la reina cartaginesa que reté Enees i intenta
desviar-lo de la seua missió sagrada, recorda Cleopatra retenint Antoni a Egipte; Enees,
l’heroi situat entre el record de Troia i el futur de Roma, és la imatge d’August i per
aquesta raó no té la grandesa mítica dels personatges homèrics: la seua dimensió és
profundament humana i la seua característica essencial és la pietat, ja que fa la guerra
acomplint un deure, no una necessitat temperamental, i només aspira a instaurar la pau.

El poema recull la llegenda, d'origen grec i coneguda pels romans, dels viatges
d'Enees des que fugí de Troia, amb el seu pare i el seu fill, Ascani, fins que s'establí al
Laci. L'ennobliment dels orígens de Roma, la lloança de les virtuts romanes i la
glorificació de la família Júlia, que pretenia de descendir d'Ascani o Julus, feren de
l'Eneida l'epopeia nacional que va fer oblidar l'èpica anterior. Els seus models són
Homer i Enni. La composició argumental del poema —viatges ("odissea") i lluites
("ilíada")— està estructurada en tres parts. Els llibres I-IV narren l'arribada d'Enees,
portat per una tempesta, i el seu sojorn a Cartago, on l'acull la reina Dido, a qui conta els
fets anteriors des de la fugida de Troia; el llibre IV tracta els amors entre ambdós. Els
llibres V-VII relaten el nou viatge a Itàlia i els preparatius per a la guerra: el rei Llatí
acull Enees al Laci i li ofereix en matrimoni la seva filla Lavínia, el pretendent de la
qual, Turnus, s'oposa a Enees; i tots dos cerquen aliats per a la guerra que es prepara. El
llibre VI conté el descens d'Enees als Inferns amb la Sibil·la de Cumes. Els llibres IX-
XII narren els fets de la guerra: de primer la dissort persegueix els troians, però un duel
entre Enees i Turnus —amb la derrota i la mort del qual s'acaba el poema— els dóna la
victòria. L'empremta de l'Eneida perdura en tota la cultura occidental i va ser el model
de la poesia posterior.

Virgili va voler donar una versió poètica i transcendent de Roma, del seu passat,
del seu present i del seu futur, basada en un fons llegendari i en una sèrie de tradicions
que, per una banda, consideraven els romans descendents dels troians i, per l’altra,
Cèsar i August hereus directes de Venus i del seu fill Enees. Aquesta concepció, portada
a un món arcaic i mitològic, permetia una visió elevada que es projectava en el pretèrit
nebulós, en el present radiant i en la promesa d’un futur ple de llum.
HORACI

Quint Horaci Flac (65 aC-8 aC) va néixer a Venúsia, al sud d'Itàlia, en una
família humil. El seu pare era llibert, però es va esforçar per donar la millor educació al
seu fill, primer a Roma i després a Atenes. Va lluitar en defensa de la República amb el
bàndol dels assassins de Juli Cèsar contra August a Filipos. Després de la victòria
d'August va tornar a Roma i va ser amnistiat, encara que li van ser confiscades les terres
de la seua família. Va escapar de la pobresa treballant com a funcionari fins que Virgili
li va presentar Mecenes. A més d'una profunda amistat, Mecenes li va donar suport
econòmic perquè pogués viure de la poesia fins al punt de regalar-li una finca al camp
sabí, on va retirar-se sovint. Va restar apartat de càrrecs polítics que no li interessaven
fins al punt que va rebutjar ser secretari privat d'August. El poeta va morir pocs mesos
després de Mecenes i va ser enterrat al seu costat.

Va mantenir sempre la seua condició d'home prestigiós pel seu valor humà,
intel·lectual i poètic, en l'àmbit imperial i en el món literari romà. Escriví els Epodes,
disset poemes de metre iàmbic, inspirats en l'obra d'Arquíloc i en la poesia grega
hel·lenística i que, pel seu contingut, abasten des dels poemes amorosos a les invectives
més o menys serioses o a les referències polítiques, socials i literàries; les Sàtires, divuit
poemes, en dos llibres, en hexàmetres d'una notable perfecció i d'amplíssims recursos
estilístics, amb moltes referències autobiogràfiques; les Odes: inspirades en Safo,
Alceu i la poesia hel·lenística, així com també en Píndar, emprà per primera vegada
temes polítics en poesia no èpica.

La característica més notable de l’estil horacià és la concordança perfecta que

aconsegueix entre pensament i expressió. El gran valor, però, d’aquestes obres, que
mantenen contingut i mètrica grecs, és el d’haver marcat l’inici dels temes que després
s’han convertit en tòpics medievals com ara el carpe diem (aprofita el moment) o el
beatus ille (feliç aquell). El més destacat d'Horaci, per damunt de qualsevol altre poeta
llatí, és la seua perfecció tècnica, tant en la mètrica com en l'expressió, aconseguida
gràcies a una acurada elaboració dels seus poemes. En canvi li manca la passió d'un
Catul o el sentiment d'un Virgili i amaga les seues emocions rere la ironia.

OVIDI

Publi Ovidi Nasó va néixer a Sulmona (Itàlia central) el 43 aC, en una família
benestant de la classe eqüestre. Va estudiar retòrica a Roma i va completar la seua
formació amb un llarg viatge pel món hel·lènic. Quan va tornar a Roma es va dedicar a
la carrera judicial, però aviat la va abandonar per dedicar-se plenament a la poesia,
segons li permetia la seua folgada situació econòmica, gràcies a la qual podia ser més
independent que poetes com Virgili o Horaci. Va freqüentar el cercle de Messala Corví.
Després de divorciar-se dues vegades va trobar la felicitat conjugal amb la seua tercera
esposa. La seua obra és un reflex fidel de la vida de l'alta societat romana, de la qual ell
mateix era sens dubte una figura destacada.
 L'any 8 dC August va condemnar Ovidi a l'exili i el va obligar a abandonar
Roma i a viure desterrat a Tomis, una ciutat de la costa occidental del mar Negre
(l'actual Constança, Romania), a l'últim confí de l'Imperi i de la civilització. Ovidi en els
seus poemes n'explica les raons amb dos mots: carmen et error "un poema i una
equivocació". Els estudiosos moderns estan d'acord que el poema va ser l'Art amatòria,
clarament contradictori amb els valors morals propugnats per August, però sobre l’error
comès pel poeta s'han formulat moltes d'hipòtesis. Una possibilitat és que fos còmplice
d'un adulteri escandalós de Júlia, la néta d'August. El fet és que August va triar un càstig
cruel en apartar el poeta de tot allò que era el més important per a ell: la vida de societat
i cultural, els llibres, la mateixa llengua llatina. No és estrany, doncs, que li costés molt
adaptar-se a viure a Tomis tot sol, sense cap amic ni la seua muller, que es va quedar a
Roma per tenir cura dels seus interessos. De tota manera no va deixar d'escriure, sinó
que la sea poesia va donar un gir sobtat, reflectit sobretot en les elegies. Malgrat els
incessants precs del poeta, August morirà sense perdonar-lo i al cap d'un temps, al 17
dC., la mort arribarà a Ovidi, encara exiliat a Tomis.

A la maduresa del poeta corresponen les Metamorfosis, obra mestra de la poesia

narrativa universal. En aquesta obra són ordenades, en 15 llibres que comprenen més de
12 000 hexàmetres, unes 250 faules mitològiques. Bé que l'ordre del llegendari intenta
d'ésser cronològic o genealògic, del caos i del diluvi fins a Cèsar i August, els lligams
d'un mite amb l'altre són sovint convencionals. Es tracta d'un amassament de materials
molt diversos extrets de l'èpica, del teatre, de la poesia didàctica dels grecs i
especialment dels poetes alexandrins. No és un poema cosmogònic, sinó una mostra
superba del talent, de l'erudició i de la fantasia del poeta, un devessall d'imatges, escenes
eròtiques, descripcions, sentències i discursos enginyosos. Les Metamorfosis és una de
les obres més notables de la literatura universal, que durant segles ha servit de manual
de mitologia i de font d’inspiració d’escriptors, pintors, músics o escultors.

Bibliografia bàsica utilitzada:

Encyclopaedia Britannica

Ferrer, Jordi i Cañuelo, Susana: Historia de la Literatura Universal. Óptima, 2002.

Gran Enciclopèdia Catalana

Laberint (http://www.xtec.es/~sgiralt/labyrinthus/info/infoweb.htm

Lladó, Mariantònia i García, Montserrat: Breu història de la literatura universal. La

Magrana, 1999.

Riquer, Martín de i Valverde, José María: Història de la litertura universal. Gredos.

Per a saber-ne més:

Bayet,Jean: Historia de la literatura latina. Ariel,1972.

Bickel, Ernst: Historia de la literatura romana. Gredos, 2008.

Bieler, Ludwig: Historia de la literatura romana. Gredos, 1992.

Millares, Carlo: Historia de la literatura latina. FCE, 1976.