Unitat-1.

pdf

marinabonilla

Geografía

1º Bachillerato de Humanidades y Ciencias Sociales

PBAU Islas Baleares

Reservados todos los derechos.

No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
 UNITAT 1
GEOGRAFÍA HUMANA D’ESPANYA: POLÍTICA
L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL D’ESPANYA

1.1 EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE L’ORGANITZACIÓ TERRITORIAL

Divisions territorials anteriors a la Reconquesta

La primera divisió territorial de la Península Ibèrica es dona a època romana, al 197 aC., quan es va
dividir en 2: Hispània Citerior i Ulterior; al 27 aC., l'emperador August la va dividir en 3
províncies: Tarraconensis, Lusitania i Baética; al s. IV dC, de la Tarraconensis van sorgir 2
més: Carthaginensis i Gallaecia (a més va aparèixer temporalment la Baleàrica). Quan l'imperi
romà va caure, van arribar els germànics que van crear el Regne Visigot, amb capital a Toledo,
restant fora: sueus (a Galícia) càntabres i vascons, i bizantins (ubicats al sud peninsular). Amb la
conquesta musulmana (711) va aparèixer una península Ibèrica de l'Edat Mitjana on van existir 2
Hispànies: la islàmica (Al-Andalús) i la cristiana.

La Reconquesta com a base de la diferenciació regional

Entre els segles IX i XIII assistim al procés de la Reconquesta Cristiana de la Península Ibèrica, per
la qual van néixer els diferents regnes cristians al nord peninsular, que acabaran sent part de
les actuals regions espanyoles. Primer es va formar el regne d’Astúries, del qual naixeria el regne
de Castella i Lleó (1037); a el mateix temps, es creava el regne de Navarra, i molt a prop els
comtats independents a les cases franceses que van formar el regne d'Aragó, que per mitjà de
matrimoni de Peronella amb el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV s'uniria a Catalunya. Així
doncs, a finals de s. XIII hi trobem una Península Ibèrica dividida en 5 regnes: Castella i Lleó,
Portugal (separada de l'anterior), Navarra, Catalunya-Aragó (a les que es sumaren els regnes
de València i Mallorca) i Granada (musulmà fins a 1492).

De l’Estat Modern al Centralisme Borbònic

Amb els Reis Catòlics els diferents regnes es van unificar política i religiosament en la
Monarquia Hispànica que s'allargaria durant el període dels Habsburg (segles XVI i XVII), i
que només significava la simple unió en un imperi d'un conglomerat de regnes, dels quals
mantenien cadascun les seves estructures econòmica i política, legislació, costums i llengües
pròpies. No obstant això, tot va canviar amb l'arribada de la nova monarquia dels Borbons amb
Felip V (s. XVIII), que amb els Decrets de Nova Planta va estendre una administració centralitzada
amb les formes d'organització castellana, de manera que va aparèixer un Estat centralitzat i unit.

Reformes administratives contemporànies

Encara que abans del segle XIX es van crear les Intendències (que van suposar la 1a divisió
provincial moderna d'Espanya, amb 32 províncies), va ser Javier de Burgos qui, en 1833, seria el
responsable de l'actual divisió territorial en 49 províncies, les quals segueixen igual amb algunes
rectificacions (com Canàries). Cal destacar que durant el Sexenni Democràtic va haver un intent
fallit de crear una República Federal (1873-74).

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-5688193
 1.2 ACTUAL ORDENACIÓ DEL TERRITORI

L'actual ordenació territorial obeeix al que disposa la Constitució de 1978, la qual en el seu
article preliminar diu que Espanya és una nació de nacions reconeixent el "dret d'autonomia de les
nacionalitats que la integren"; el títol VIII de l'organització territorial de l'Estat estableix que el
nostre Estat s'organitza en municipis, províncies i comunitats autònomes.

El municipi és governat per l'alcalde i els seus regidors a l'ajuntament. La província, que és
l'agrupació de municipis d'un territori, compta amb la seva administració provincial, les
Diputacions. Les comunitats autònomes, cadascuna gestiona els seus interessos amb un ampli
nivell d'autonomia, poders legislatius, pressupostaris, administratius i executius.

La Transició a la Democràcia (1976-1978) va possibilitar la creació de les autonomies abans

d’aprovar-se la Constitució.

La Constitució defineix els estatuts d'autonomia com a norma institucional bàsica de cada
comunitat autònoma i legisla que l'Estat els reconeixerà i empararà, els seus continguts han
d'incloure: denominació de la Comunitat, delimitació del territori, organització i seu de les
institucions pròpies i les competències assumides.

La Constitució establia 2 procediments d'elaboració i aprovació dels Estatuts:

- Per iniciativa extraordinària, es van formar els de les nacionalitats històriques
(Catalunya, Euskadi i Galícia), el model organitzatiu és el de divisió tripartida de poders
(Assemblea Legislativa o Parlament, Consell de Govern i Tribunal de Justícia Territorial).

- Per iniciativa ordinària, la resta de CC.AA.

Amb tot, l'Estat espanyol s'organitza en 19 autonomies: 9 comunitats pluriprovincials

(Andalusia, Castella-Lleó, Castella - la Manxa, Galícia, Catalunya, València, Aragó, Euskadi i
Extremadura), 2 territoris històrics (Astúries i Navarra), 3 províncies amb personalitat regional
(Cantàbria, la Rioja i Múrcia), el cas especial de la comunitat de Madrid, 2 arxipèlags (Canàries i
Balears) i 2 ciutats autònomes (Ceuta i Melilla ).

En l'actualitat no totes les CCAA gaudeixen de el mateix nivell d'autogovern, ja que al principi es
va pensar més en garantir més autogovern a aquelles que havien buscat una relació més federalista
amb Espanya (Andalusia, Galícia, Catalunya, Euskadi i Navarra), però estava previst que, a mesura
que passaren anys, la resta de comunitats anirien adquirint gradualment més competències,
procés encara sense finalitzar.

Hi ha 2 nivells de competències:
- les exclusives de l'Estat: la nacionalitat, immigració, emigració, etc.

- les autonòmiques: a nivell polític l’urbanisme, l’ habitatge i obres públiques, etc; a nivell
econòmic agricultura, ramaderia i turisme; a nivell social sanitat, educació i ensenyament
en la llengua autòctona; i a nivell financer els seus propis impostos, les transferències del
Fons i rendiments del seu patrimoni (al País Basc i Navarra administren el seu finançament
gairebé sense comptar amb la supervisió del govern central).

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-5688193
 1.3 DESEQUILIBRIS TERRITORIALS

Desequilibris demogràfics

Els buits demogràfics en aquelles CCAA de climes freds, durs i secs com són les de la Meseta
(ambdues Castelles i Extremadura), part de la Vall de l'Ebre (Aragó) i zones de muntanya, que són
àrees amb escasses possibilitats econòmiques.
Les concentracions demogràfiques en les comunitats properes a la mar (Galícia Occidental,
Astúries, Cantàbria,etc, però també a l'interior en les grans ciutats de Madrid, Valladolid i
Saragossa.

Desequilibris econòmics

Els desequilibris econòmics regionals els podem dividir en 3 etapes:

- Durant el Desarrollisme (des de 1959) la zona interior va ser molt poc desenvolupada,
mentre la perifèria es va desenvolupar molt.
- Amb la terciarització de l'economia (a partir de la crisi de 1975) van aparèixer 3 eixos:
les zones d'eixos de desenvolupament, les d'eixos en declivi i els espais poc desenvolupats.
- Actualment, els desequilibris pel que fa a el PIB entre CCAA són més accentuats, sobretot
si mirem el repartiment del PIB per habitant, el qual és el doble en comunitats com País
Basc, Madrid, Navarra i Catalunya que a Múrcia, Andalusia, Castella-la Manxa i
Extremadura.

Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la transformación de esta obra. Queda permitida la impresión en su totalidad.
a64b0469ff35958ef4ab887a898bd50bdfbbe91a-5688193