TEMA 1.

ELS VALENCIANS DES DE QUAN SÓN VALENCIANS?. MAPES,

LLENGÜES, NOMS.

DOC. 1: MAPA DE LES COMARQUES VALENCIANES.

DOC.2 : MAPA DE LA DIVISIÓ PROVINCIAL.

DOC. 3: MAPA FÍSIC

DOC. 4: MAPA LINGÜÍSTIC.
DOC. 5: MAPA HISPÀNIA ROMANA.

DOC. 6: LA PENÍNSULA IBÈRICA EN 1031.

DOC.7: LA CORONA D’ARAGÓ EN L’EDAT MITJANA.

DOC. 8: LA FORMACIÓ DEL PAÍS VALENCIÀ.

DOC. 9: Antoni FURIÓ Història del País Valencià. (1995).
No es pot dir que el País Valencià l’haja decidit la geografia. No hi ha res, cap frontera
natural, cap límit incontestable, que dote d’una especial consistència o d’una raó de ser
autònoma, d’una personalitat definida, aquesta allargada i estreta franja entre el riu de la
Sènia i el Segura, entre les muntanyes interiors i la mar. De fet, el territori que avui
considerem valencià ha estat sotmès a les més diverses particions i reorganitzacions
administratives, que unes vegades s’han incorporat el nord a les penínsules septentrionals
de la península, a la Tarraconense romana, i altres el sud a les regions meridionals, a la
Cartaginense (una altra província romana), a la qura de Tudmir (territori de l’època
islàmica) o al regne de Múrcia (també en època musulmana). Només a partir del segle
XIII, a partir de la conquesta cristiana, el País Valencià ha començat a adquirir una certa
disposició unitària, prescrita per Jaume I en la rúbrica primera dels Furs, l’ordenament
legal del nou regne, i reforçada per una història compartida que arriba fins avui. El País
Valencià és, doncs, producte més de la història – de la conquesta i la colonització catalano
– aragonesa, de la voluntat política de crear un regne nou i autònom, d’una llengua i una
cultura comunes, d’una història viscuda conjuntament – que de la geografia, de l’espai
físic.
Per això mateix, la història del País Valencià no és la història del seu territori, de la seua
geografia. No comença en la nit dels temps, quan s’alçaren les mars de la terra, ni tampoc
amb els primers indígenes, amb els pintors de la cova del Parpalló o de la Valltorta, que
són uns precedents il·lustríssims, uns valencians honorífics, però que ens són tan distants
i tan aliens com els seus veïns d’uns quilòmetres més cap a l’interior, fora ja de l’actual
territori valencià. (...) I la història dels valencians, en tant que poble, que cultura, s’origina
en el segle XIII, en el moment de la seua constitució com a espai polític diferenciat, encara
que integrat culturalment i lingüísticament, “nacionalment”, en una identitat més àmplia,
compartida amb Catalunya i les Illes Balears. (...) El País Valencià, nascut de la conquesta
cristiana d’una part de l’antic Xarc al Andalus (Part oriental d’al Andalus) i de la
voluntat política de Jaume I de creat un regne nou i autònom, independent dels altres
estats de la corona, és producte més de la història que de la geografia, i les seues fronteres,
definides per l’avanç militar i pels tractats amb els regnes veïns, a penes coincideixen
amb les demarcacions administratives anteriors. (...) Res no presagiava, doncs, la
formació del País Valencià. Ni uns límits “naturals”, diàfans, ni una geografia concloent,
ni una història conjunta, unitària. Tampoc la conquesta cristiana no comportava
necessàriament la creació del regne de València, un regne a cavall del Xúquer en
l’avançada de l’expansió meridional de la Corona d’Aragó. Les terres valencianes podien
haver estat incorporades a un dels dos estats de la corona (Catalunya o Aragó), o
repartides entre ambdós. La seua singularitat no era cap necessitat històrica o geogràfica.
Era, com la dels altres regnes cristians de la península, un producte de la conquesta, de
l’ocupació i la reordenació dels petits bocins en què havia anat erosionant-se l’armadura
unitària d’al – Andalus.
DOC. 10: Agustín Rubio Vela El patriciat i la nació (2012).
És obvi que abans del segle XIV els valencians només eren una comunitat
juridicopolítica, una població heterogènia d’immigrants, que, si es jutja per la seua
procedència majoritària, només podien sentir-se catalans i aragonesos, o fills de catalans
i aragonesos, amb escassos vincles interns. Les primeres generacions formaven part d’un
regne amb entitat pròpia, però no podien tenir consciència nacional. Cent anys després,
ja s’obria camí entre els seus descendents la idea que aquell regne era una pàtria i ells una
nació.
DOC. 11: Francesc Eiximenis Regiment de la cosa pública (1383) *.

Ha volgut nostre senyor Déu que poble valencià sia poble special e ell entre los altres de
tota Spanya, car, com sia vengut e eixit per la major partida de Catalunya e li sia al costat,
emperò no es nomena poble català, ans, per special privilegi, ha propri nom e es nomena
poble valencià.
*Tradicionalment s’ha considerat que aquesta és la primera vegada que apareix en un text el gentilici
“valencià” i es considera la primera mostra d’una identitat valenciana però alguns filòlegs creuen que es
tracta d’un afegit de 1499.

DOC. 12: Document referit a les gestes militars del noble Gilabert de Centelles
(1391).
Ell, entre els altres e ab los altres valencians, havia fet en armes tant que tota la nació
valenciana era stada daquén notablement loada.

DOC. 13: Vicent Baydal Els valencians des de quan són valencians? (2016).
Es tracta d’analitzar l’evolució del nom de la llengua de la majoria dels habitants del
país, la catalana. Hi trobem tres fases. En primer lloc, del 1238 al 1348 l’idioma era
denominat romanç, pla, vulgar, catalanesc, català o llengua catalana. A continuació,
del 1348 al 1412, trobem valencianesch (1346), llengua materna valenciana, vulgar
llengua valenciana. Finalment, entre 1412 i 1522, s’estén llengua valenciana.

DOC. 14: Entrevista a Joan Francesc Mira realitzada per Esperança Camps.
Vilaweb (17 – 07- 2022)
(...) Al País Valencià tenim totes les desgràcies possibles. Primer, la forma del territori
(molt allargat). El fet que una tercera part el territori són comarques històricament
castellanes. És molt difícil que participen en la mateixa identitat. Participaran en la
mateixa identitat territorial i política, són valencians, d’acord, però des del punt de vista
cultural i de consciència, és molt difícil. I, a més, el nord i el sud estan incomunicats. No
es coneixen. I per acabar-ho d’arreglar, tu dius a un alacantí que és valencià i et dirà “yo
soy alicantino”. I després, allò de les tres províncies… Hem tingut les pitjors condicions
possibles. El miracle és que encara quede el que queda com a identitat de país. Hauria
d’haver desaparegut tot fa cent anys. Tot. Ja no hauria de quedar ningú que parlara
valencià si no fos un simple patois. Ací, anar de cara a la gent i dir-los que parlen català
és una animalada. L'únic que ha creat ha sigut rebuig
Llengua i cultura, bé, però políticament, no s’ha trobat la fórmula?
Hem tingut tantes coses en contra, que tot el que s’ha aconseguit des del punt de vista
ideològic i nacional ja és extraordinari. Però tenir una vida cultural com la que tenim en
valencià… I a mi cada vegada m’agrada més dir valencià.
Ho preferiu a “català”?
Ací, anar de cara a la gent i dir-los que parlen català és una animalada. L’únic que ha
creat ha sigut rebuig. Hi ha hagut una minoria de persones, amb aquesta ideologia
diguem-ne radical, que s’han considerat tan contents i tan pagats de tenir una postura
correcta que no s’han preocupat dels efectes que això causa sobre la majoria de la societat.
Ara ho paguem. Per això et dic que és un miracle que, des del punt de vista de la llengua
literària o culta, hi haja aquesta vitalitat.
Dieu “valencià” en tots els àmbits?
Les universitats valencianes tenen magnífics departaments de filologia catalana. La
filologia és la filologia catalana. Això és claríssim. Però a mi m’agrada molt la definició
molt hàbil i filològicament sostenible, que va trobar l’Acadèmia Valenciana de la
Llengua, i que deia: “Català, llengua romànica parlada a Catalunya, Illes Balears i
Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià.” “Valencià, llengua romànica parlada
a la Comunitat Valenciana, les Illes Balears i Catalunya, on rep el nom de català.” El
valencià és aquella llengua que a Catalunya li diuen “català” i el català és aquella llengua
que al País Valencià li diuen “valencià”. A més, històricament, apareix el nom de
“valencià” quasi al mateix temps que el de “català”. No és territorial. Això, Antoni
Ferrando ho ha explicat molt bé. Fins al segle XIV les llengües no teníem nom. Parlaven
romanç o pla. Perquè “la llengua” era el llatí. I cap al segle XIV apareix el nom de la
llengua i apareix “valencià”… Com n’havia de dir la gent de València, de Xàtiva o
d’Alcoi? Doncs el nom del territori. Això és una cosa que si no hi dónes importància no
en té. La filologia és una cosa. La sociologia és una altra. Com has de dir a la gent que
parla català? Com reaccionaran? A l’AVL, les dues terceres parts són catedràtics de
filologia catalana i en diuen “valencià”. I la meitat són de l’Institut d’Estudis Catalans, i
no hi ha cap problema. El que intentem és que hi haja cada vegada més valencians al IEC,
i això no posa ni lleva.
 ACTIVITATS.

1. Observeu detingudament els documents 3, 5, 6, 7, 8, 9 i contesteu les

següents preguntes.

1.1. Per què no comencem aquesta assignatura estudiant la prehistòria o

l’època romana? Raoneu la resposta amb alguna referència als documents
5 i 6.

1.2. Segons Antoni Furió, es poden considerar valencians els pintors de la cova
del Parpalló o aquells que controlaven el foc al Bolomor?. Què en penseu
vosaltres?

1.3. Des de quins temps es pot dir que existeix un “poble valencià”? Raoneu
la resposta i feu alguna referència al document 7.

1.4. Per què diu Antoni Furió que el País Valencià és més producte de la
història que de la geografia?.

1.5. En compte de crear un nou regne independent, quines altres decisions

haguera pogut prendre el rei Jaume després de la conquesta del territori?
Cregueu que el resultat seria millor?

2. Llegiu els documents 4, 7, 10, 11, 12 i contesteu la següent pregunta.

2.1. En quin moment es va crear el Regne de València? A partir de quina època

podem dir que comença a existir una consciència de “ser valencians “?
Com es poden explicar aquestes diferències?.

3. Llegiu els documents 1, 2, 3, 4,10, 13, 14 i contesteu el qüestionari.

3.1. Quins obstacles, causats per la geografia i la història, per a la creació

d’una consciència de poble valencià troba Joan Francesc Mira que
existeixen?

3.2. Quin paral·lelisme es pot establir entre el que expliquen els documents
10 i 13?.

3.3. Quin nom ha de tenir la nostra llengua? Raoneu la resposta.