LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA

La diversitat lingüística al món

El terme diversitat lingüística designa la coexistència de llengües diferents. No

es coneix amb exactitud el nombre de llengües parlades al món, tot i que els
estudis més recents suposen que n’hi ha al voltant de 6.000 de diferents. Les
dificultats per establir l’inventari de les llengües del món són moltes: la
delimitació dels conceptes de llengua i dialecte; la influència distorsionadora de
les fronteres polítiques; l’existència de noms diferents per a la mateixa llengua i,
per contra, de diverses llengües denominades amb el mateix nom; els factors
psicològics i culturals i, finalment, el fet que moltes llengües es troben en procés
d’extinció.

L’ecolingüística és la disciplina que estudia les relacions del llenguatge i l’entorn

des de la necessitat de la preservació de la diversitat lingüística del planeta, en
lloc de l’actual tendència cap a l’homogeneïtzació lingüística (és a dir, la imposició
d’unes poques llengües majoritàries arreu del món).

Les famílies lingüístiques

La classificació de les llengües del món es fa, normalment, atenent un criteri

genètic, és a dir, tenint en compte el parentiu històric que existeix entre elles. A
través de la comparació de les llengües actuals i de l’estudi de documents més
antics en l’evolució de les llengües, s’arriben a establir unes famílies lingüístiques
que es diversifiquen en subgrups, dels quals formen part les diferents llengües.
Així, per exemple, el català és una llengua del subgrup romànic dins de la família
indoeuropea. El català i les altres llengües d’aquest subgrup deriven d’una
 LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA

protollengua comuna, el llatí, que avui ja no es parla, i per això s’anomenen també
romàniques o neollatines.

La diversitat lingüística a l’Estat espanyol

L’Estat espanyol és una bona mostra de la riquesa lingüística d’Europa, continent

on es poden inventariar prop de 70 llengües diferents. En el cas d’Espanya, el
plurilingüisme es concreta en les 7 llengües següents, per ordre decreixent de
parlants:

● El castellà és la llengua oficial de l’Estat, amb uns 31 milions de parlants

que la tenen com a primera llengua. És també una de les llengües més
parlades al món: al voltant de 300 milions de persones que viuen a
l’Amèrica Llatina, als EUA i també a Israel i a la Turquia europea.

● El català té cap a 10 milions de parlants. És oficial en l’àmbit de les

comunitats autònomes de Catalunya, País Valencià i Illes Balears, és
relativament reconegut a Aragó i no és reconegut en una petita àrea de
Múrcia on n’hi ha un miler de parlants. Fora de l’Estat, és parlat també a la
Catalunya Nord, a Andorra i a la ciutat sarda de l’Alguer.

● El gallec té 2,5 milions de parlants, la major part a Galícia, on és oficial,

però també a l’oest d’Astúries i al nord-oest de Castella i Lleó. És una
llengua estretament relacionada amb el portuguès.

● El basc, o èuscar, és parlat per uns 540.000 habitants del País Basc,
50.000 de Navarra i 80.000 del sud-oest de França. És llengua oficial al
País Basc, té un cert reconeixement a Navarra i no en té cap a França.

● El lleonès es troba en procés de descomposició; està molt castellanitzat,

amb l’excepció de dos territoris on es malda pel reconeixement i la
revitalització d’aquesta llengua. L’un dins de l’Estat, a Astúries, on adopta
el nom d’asturià i on té entre 100.000 i 450.000 parlants. L’altre a l’est del
districte portuguès de Bragança, on s’anomena mirandès i on té entre
10.000 i 15.000 parlants.

● L’aragonès té uns 23.000 parlants, dels quals només 9.000 en fan un ús

actiu al nord d’Aragó.
 LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA

● L’aranès, parlat a la Vall d’Aran, aporta uns 4.000 parlants a la llengua

occitana.

Les llengües del món

La majoria de llengües s’agrupen en 18 famílies. Tanmateix, hi ha un parell de

llengües de filiació dubtosa, el coreà i el japonès.

D’altra banda, hi ha unes 6 llengües aïllades (no tenen cap relació amb cap família
lingüística coneguda), entre les quals s’inclou el basc. Es creu que és anterior a
l’aparició de les llengües indoeuropees a Europa.

La diversitat lingüística a Catalunya

A Catalunya coincideixen llengües pròpies (llengües originades històricament en

el territori i compartides per una comunitat de parlants que les tenen com a
signe d’identitat), llengües instal·lades (llengües que, per motius diversos, tenen
una presència rellevant en la societat catalana) i altres llengües, és a dir,
llengües presents a la nostra societat sense un estatus gaire definit.

Llengües pròpies

● El català és la llengua pròpia de Catalunya, compartida històricament per

la societat catalana amb el País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya
Nord, Andorra, la Franja de Ponent, l’Alguer i la regió del Carxe a Múrcia,
territoris designats amb el nom col·lectiu de Països Catalans. L’any 1979,
amb l’Estatut d’Autonomia, el català va recuperar l’oficialitat.

● L’aranès és la llengua pròpia i oficial de la Vall d’Aran. L’any 1990 va ser

declarat llengua oficial i és utilitzat per la meitat de la població aranesa. A
la Vall d’Aran, el català no és la llengua pròpia, sinó una llengua que s’hi ha
instal·lat i que té caràcter oficial.

● La llengua de signes catalana és la llengua pròpia de la comunitat sorda de

Catalunya. El seu canal de transmissió no és oral-auditiu sinó espaciovisual,
perquè s’articula amb les extremitats superiors, el tors i la cara i es
percep amb la vista. L’any 1994 va ser reconeguda oficialment per la
 LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA

Generalitat i actualment és utilitzada per unes 32.000 persones, només

una quarta part de les quals són sordes.

Llengües instal·lades

● El castellà és una llengua amb un pes específic molt important dins de la

societat catalana. El seu arrelament s’aprecia en diversos aspectes:

▪ És una llengua present en la història lingüística del territori català. És

la llengua pròpia de les comarques interiors del País Valencià i, pel que
fa a Catalunya, una llengua present en els usos formals a partir del s.
XVI, en els informals a partir del s. XIX i molt estesa entre la població
a partir del s. XX com a conseqüència d’intenses onades immigratòries.
La presència del castellà ha pres en algunes èpoques la forma
d’imposició violenta, especialment a partir de les derrotes militars del
1714 i del 1939, però també s’ha anat incorporant d’una manera natural
a causa de la immigració castellanoparlant.

▪ És una llengua oficial. La Constitució espanyola de 1978 i l’Estatut

d’Autonomia de 2006 reconeixen el caràcter oficial del castellà a

Catalunya.

▪ És la primera llengua per a més de la meitat de la població i la segona

per a la resta.

▪ És una llengua d’ús internacional. Els estudis més recents el situen com

la segona llengua amb més parlants del món, darrere només del xinès
mandarí.

Aquests aspectes fan que el castellà, tot i no ser una llengua pròpia de Catalunya,
arribi a superar el català en alguns àmbits i situacions.

● L’anglès també té un paper important dins de la societat catalana, encara

que aquesta presència no s’expressi en la demografia. La rellevància de
l’anglès ve donada pel fet de ser la llengua d’ús internacional més estesa i
pel seu pes en els camps científic i tecnològic.
 LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA

Altres llengües

Es calcula que la nova immigració, provinent dels punts més diversos del planeta
des dels anys 90 del segle passat, ha aportat a Catalunya més de 300 llengües,
com l’amazic (llengua d’una part dels magrebins), l’àrab i un gran nombre de
llengües africanes (com el mandinka o el wòlof), asiàtiques (com el xinès mandarí,
el xinès cantonès, el panjabi o l’urdú) o americanes (com el guaraní o el quítxua).

Els fenòmens de contacte entre llengües

La sociolingüística és la disciplina que s’ocupa de la variació de la llengua en

funció de l’ús que en fan els parlants i, sobretot, de l’ús de llengües diferents en
una mateixa societat.

El contacte entre dues llengües produeix una sèrie de fenòmens, entre els quals
destaquen l’aparició de varietats lingüístiques mixtes, com, per exemple, els
pidgins i els criolls, i les situacions de conflicte lingüístic.

Un pidgin és una varietat lingüística sorgida de la necessitat de comunicació

entre membres de dues comunitats lingüístiques diferents que creen una llengua
mixta i, generalment, senzilla. Els pidgins solen produir-se en situacions colonials
o d’intercanvis comercials. N´és un exemple la varietat lingüística compartida per
xinesos i anglòfons a les costes d’Àsia. Quan els pidgins són transmesos com a
llengua materna en una comunitat determinada sorgeixen els criolls. Se’n donen
exemples a les illes de Jamaica i Haití.

Un conflicte lingüístic és una situació de pugna entre dues llengües per a ocupar
àmbits d’ús en la societat. Un dels exemples clàssics és el que es produeix entre
el català i el castellà. Les situacions de conflicte lingüístic es poden estudiar a
partir de conceptes com ara bilingüisme, diglòssia, minorització, substitució o
normalització.

El bilingüisme i la diglòssia

El bilingüisme és l’ús alternatiu de dues llengües. Cal distingir:

 LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA

● El bilingüisme individual, quan l’individu domina, més o menys

equilibradament, dues llengües i tria l’una o l’altra en funció de factors com
la pròpia comoditat, el propòsit específic de la comunicació, la voluntat
d’integrar-se en una comunitat, etc.

● El bilingüisme territorial, quan un espai polític té dues zones clarament

diferenciades des del punt de vista lingüístic. És el cas de Bèlgica, on es
parla neerlandès a Flandes i francès a Valònia, i Suïssa (alemany, francès,
italià i retoromànic).

● El bilingüisme social, quan dues llengües coexisteixen en el si d’una

societat determinada en què una d’aquestes llengües és la pròpia del
territori i l’altra la llengua afegida. Normalment comporta un conflicte
lingüístic i, encara que sovint apareix com un plantejament igualitari entre
les dues llengües en conflicte, a la pràctica afavoreix la llengua forta en
detriment de la feble. En el cas de Catalunya, per exemple, el bilingüisme
social sense cap política favorable al foment del català acabaria conduint a
la imposició pràctica del castellà.

La diglòssia és la situació de dues llengües en contacte en què els parlants en fan

servir una per a usos formals (llengua alta o llengua A) i una altra per a usos
informals (llengua baixa o llengua B). La República Francesa ha aplicat i aplica una
política sistemàtica de foment de la diglòssia com a eina per a discriminar les
llengües no franceses, considerades com a dialectes (patois) no aptes per a l’ús
públic.

La minorització, la substitució i la normalització

Des del punt de vista de la llengua pròpia o autòctona d’una comunitat assentada
en un territori, el conflicte amb una llengua exterior que s’hi instal·la pot
provocar fenòmens com la minorització i la substitució o, com a reacció, la
normalització.

● La minorització d’una llengua és el procés de disminució del seu ús per part

de la comunitat que la parla en el territori que li és propi. La pèrdua
d’àmbits d’ús beneficia la llengua que es vol instal·lar en aquest territori i
pot acabar conduint a la substitució lingüística. Abans de començar el
procés de minorització/substitució, la llengua pròpia de la comunitat ocupa
 LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA

tots els àmbits d’ús i és l’única llengua emprada pels parlants. Durant el
procés, els parlants esdevenen bilingües i la llengua exterior va guanyant
àmbits d’ús com a conseqüència d’una pressió demogràfica, política, de
prestigi, etc. Al final del procés, la llengua exterior s’ha instal·lat com a
llengua habitual del territori en tots els àmbits, de manera que la població
ja només coneix aquesta llengua.

Cal distingir entre una llengua minoritzada, que està discriminada al seu
propi territori per la pressió d’una llengua dominant, i una llengua
minoritària, que té un nombre relativament reduït de parlants però que no
pateix la pressió de cap altra llengua al seu territori. No totes les
llengües minoritàries estan minoritzades.

● La normalització d’una llengua és el procés de reorganització social que té

com a objectiu estendre el coneixement i l’ús de la llengua minoritzada i
les actituds favorables envers aquesta per a evitar que s’acabi produint la
substitució lingüística. La normalització lingüística inclou tres processos
simultanis i complementaris:

▪ La normativització, és a dir, l’establiment i la difusió de la

normativa oficial de la llengua. En el cas del català, l’Institut

d’Estudis Catalans va establint les normes ortogràfiques,
gramaticals i lèxiques de la llengua.

▪ La normalització pròpiament dita, és a dir, la presa de consciència

per part de la comunitat i el canvi de les actituds lingüístiques que

afavoreixen la substitució. En el cas del català, els catalanoparlants
poden afavorir la integració lingüística dels immigrants
comunicant-s’hi en català.

▪ La planificació lingüística, és a dir, l’actuació organitzada de

l’Administració pública a favor de la normalització de la llengua. En

el cas del català, les institucions haurien de programar un conjunt
d’actuacions favorables a la normalització i haurien de dotar-les
econòmicament.
LA DIVERSITAT LINGÜÍSTICA