Contenido

Tema 1. El llenguatge.................................................................................................................2
Tema 3. Història de la lingüística..............................................................................................6
Tema 4.......................................................................................................................................17
Tema 5. Llengua i societat.......................................................................................................22

1
Tema 1. El llenguatge
Què és el llenguatge?
Segons Sapir, el llenguatge es «un mètode purament humà i no instintiu de comunicar
idees, emocions i desitjos mitjançant un sistema de símbols produïts voluntàriament».
Per entendre bé la definició, cal desglossar-la:
El mètode es el camí que se segueix, manera ordenada de procedir, per arribar a
un fi.

És només humà? Alguns animals com els calamars o les abelles fan determinats
moviments per comunicar-se. També hi ha comunicació entre maquines i
humans. Per tant, no es només humà.

No és instintiu? Els animals es comuniquen per instint quan la seva informació

genètica preestableix que s’han de comunicar. Els infants, per exemple es
comuniquen amb els seus pares de manera instintiva sense utilitzar el llenguatge.
o El llenguatge es la capacitat humana de comunicar-se i d’aprendre un
sistema de signes de determinades característiques (concepte de
Saussure) un conjunt de característiques d’un sistema de signes emprats
pels humans per a la comunicació (llengua com a producte social,
diferent del concepte de llengua de Saussure). Es diferencia de la
llengua, segons Saussure, en que és un producte social de la facultat del
llenguatge per garantir la comunicació.
Saussure també diferencia llengua i parla i defineix la parla com el
procés biològic del llenguatge, és a dir, la fonació. Llengua com a
producte social, diferent del concepte de llengua de Saussure.

Comunicar es fer que un altre participi d’allò que posseïm, fer que sigui comú a
ell i a nosaltres, transmetre. Òbviament, hi ha més d’una manera de comunicar-
se, com per exemple amb l’alfabet per a gent cega de Louis Braille o el sistema
de símbols de Charles K. Bliss.

Els signes tenen una estructura triangular:

o Significant, significat i referent. A més, el signe pot esser de tres tipus.
 Símbol. És la relació arbitraria amb el referent.
 Icona. Relació de semblança amb el referent.
 Indici. Relació física amb el referent.
 Si el significat es previ, es tracta d’un auguri.
 Si el significat es simultani, es una símptoma.
 Si el significat es posterior, es un vestigi.

El signe es emès voluntàriament, per tant és comunicatiu. Alguns signes

expressius son sotmesos a convenció, ja que son manipulables per l’emissor i,
per tant, convertibles en comunicatius.

2
Nivells de convenció
El fet que el signe lingüístic sigui arbitrari explica que els codis lingüístics són
convencions socials. Mai s’han reunit els parlants de tota una llengua, però sí s’han
datat les reunions d’institucions per establir convencions normatives, establir sistemes
d’escriptures i la creació de llengües artificials.
Els sistemes d’escriptura més habituals són:
Els pictogrames, que es componen de símbols o figures amb un significat, com
el pictograma de Creta o el naxi.

Els ideogrames, que es componen d’imatges que formen per si soles una frase,
paraula o idea.

Els logogrames, que són uns traços amb un significat individual. S’assemblen
als ideogrames, però els primers són amb línies i els segons amb imatges.

Els sil·labaris, que consten de grups de lletres que representen uns sons.

Els alfabets, que es basen en símbols d’un sistema de comunicació.

L’Alfabet Fonètic Internacional és l’alfabet que s’encarrega de que per a cada so hi
correspongui una lletra, donant prioritat als símbols de l’alfabet llatí i evitant l’ús de
diacrítics tant com sigui possible. Dues figures importants de l’Alfabet són Paul Passy i
Otto Jespersen.

Gramàtica
La gramàtica està formada per:
L’ESTRUCTURA PROFUNDA (tu has dit què), formada, a la vegada, per:
o El component lèxic (‘’lexicon’’ – estructura més bàsica).
o El component categorial (categoria de la paraula).

ESTRUCTURA SUPERFICIAL (què has dit?), que esta formada per:

o Les regles transformacionals.

I inclou dins la seva estructura.

o El component fonològic (forma fonètica-representació fonètica).
o El component semàntic (forma lògica-interpretació semàntica).

La funció demarcativa de l’entonació de Prieto és una funció indicativa de la partició

del discurs i de la seva organització. L’emissor divideix el discurs en unitats tonals o
melòdiques de tal forma que l’oient pugui segmentar-lo i interpretar-lo adequadament.

3
L’accent de l’enunciat, segons on es col·loqui, pot emfatitzar l’acció o la persona que la
realitza. [Pere] dorm a la platja / Pere [dorm] a la platja. la morfologia i la sintaxi
segueix el cas de la concordança i la declinació. El sintagma considera que cada paraula
es considera un paradigma que varia segons la persona qui realitza l’acció.

Habilitats lingüístiques
Resulta evident que el pensament i el llenguatge estan units: sense el llenguatge no
podríem explicar les idees que ens volten pel pensament. La facultat del llenguatge es
dona a l’àrea de Broca i a l’àrea de Wernicke al cervell, i si alguna d’aquestes zones son
danyades es poden perdre facultats del llenguatge.
Nomes als cranis del homo habilis es comença a observar un augment de la massa
muscular del cervell. És per això que datam l’aparició del llenguatge amb l’aparició de
l’homo habilis. Després, l’homo erectus ja tenia el doble de capacitat cerebral que
l’homo habilis.
Allò que nosaltres anomenam facultat del llenguatge es la connexió de dos conjunts de
facultats:
FLN. És el mòdul central del llenguatge de funcionament sintàctic que crea
estructures gracies a la recursivitat.

FLB. Són dos mòduls auxiliars connectats al FLN i són:

o El sensoriomotor, que posa en moviment els òrgans de parla.
o El conceptual-intencional, que estructura els FLN segons les unitats
mentals en que es tradueix la captació del món.

Respiració, circulació, memòria, etcètera. Son necessàries però externes a la

facultat del llenguatge.
No basta saber un nombre infinit d’oracions si no es té un sistema de relació entre
elles. El llenguatge és un sistema dinàmic i que gairebé sempre és multigestionat:
Enviar Rebre
Oral Parlar Entendre
Escrit Escriure Llegir

Pragmàtica
Pressuposicions. Són totes les informacions que, sense estar posades, deriven
automàticament de la formulació de l’enunciat en el què es troben inscrites.

Implicacions. Un enunciat implica un altre quan el conté o l’inclou. Es situa en

el camp de la semàntica.

4
 Implicatures. És una informació que l’emissor transmet sense expressar-la. Es
segueix el principi de cooperació (en una conversa es crea l’acte comunicatiu i
es cerca un objectiu comú) i es segueixen les quatre màximes (quantitat, qualitat,
relació i manera) i la seva transgressió provoca l’aparició de nova informació.

Malentesos. Desacords en el codi compartit i es produeixen per transgressió

involuntària de les màximes de relació i de qualitat.

Cortesia lingüística. Pot esser de dos tipus:

o Negativa. El parlant no s’ha d’imposar a l’interlocutor i ha de deixar-li
opcions.
o Positiva. El parlant ha de fer que l’interlocutor es senti be.
Tipus de cortesia:
o FTA. Acte amenaçador per a la imatge del parlant o de l’oient.
o On/off record: Pot ser explícit (treu el ca a passejar) o implícit (estic
cansada).
o Redreçament. Amb cortesia negativa (N’està segur? No li fa res?) o amb
cortesia positiva (en absolut, vostè té un ca molt agradable).

Llengües artificials
Les llengües artificials són aquelles que han estat compostes per una sola persona i no
per un grup o col·lectiu. De llengües artificials n’hi ha de molts tipus:
Filosòfiques. Son llengües artificials creades per explicar conceptes filosòfics,
polítics, socials... Alguns exemples són la llengua de Ramón Llull o la de
Leibniz.

Màgiques o mistèriques. Varen ser creades per a rendir culte a l’esoterisme o a

temes sobrenaturals. Tenim com a exemples alguns conjurs o la llengua de Santa
Hildegarda de Bingen.

De ficció. Són llengües creades dins un univers de ciència ficció i parlades per
un grup de criatures normalment apartades de la Terra, com l’elfic o el klingon.

Algunes llengües artificials amb més transcendència són l’esperanto i el toki pona.
L’esperanto es una llengua a posteriori creada per Zamenhof que pretenia
promoure la igualtat lingüística, la comunicació entre pobles i el pacifisme.

El toki pona es una llengua dissenyada per Sonja Helen Kisa que es caracteritza
per la simplicitat lèxica, la vinculació al context, l’absència de paradoxes i
eufemismes, la creativitat i la reflexió.

5
Tema 3. Història de la lingüística
La lingüística dels clàssics
La Grècia clàssica i l’arcaica

Alguns dels fets i personatges més destacables d’aquestes èpoques són:

750 a. C. Homer
580 a. C. Democràcia d’Atenes
490-480 a. C. Victòries gregues contra els perses
404 a. C. Esparta venç Atenes
356-323 a. C. Alexandre Magne
146 a. C. Roma conquereix Grècia
Les corrents de pensament que trobam durant aquest període de temps són:
500 a. C. Presocràtics
470-399 a. C. Sòcrates
428-347 a. C. Plató
384-322 a. C. Aristòtil
341-270 a. C. Epicur
300 a. C. Zenó (Estoics)
100 a. C. Dionís de Tràcia

Els estoics

6
Diògenes de Babilònia (230-151 a. C.) digué: “Primer ve la impressió, després la ment,
mitjançant la parla expressa en paraules l'experiència produïda per la impressió”.

Alguns trets de la lingüística grega

Escàs contacte amb altres pobles fins l’expansió d’Alexandre.
Escassa consciència diacrònica.
Absència de la noció del morfema.
Lingüística com a part de la filosofia.
Lingüística aplicada: retòrica (s. V a. C.) i filologia (període hel·lenístic).

Les dues controvèrsies

Natura o convenció al Cràtil de Plató:
“Hermògenes es plany davant Sòcrates que Cràtil hagi dit que el seu nom
—«Hermògenes»— no és el seu nom vertader, a pesar que tothom té el costum
de dir-li «Hermògenes». En opinió de Cràtil, «Hermògenes» no seria l'autèntic
nom perquè el seu contingut descriptiu —ser fill d'Hermes, déu de l'abundància i
de l'eloqüència— no li escauria a Hermògenes, que és fill d'Hipònic, viu en la
penúria i, a més, és curt de paraules”.

Analogia o anomalia
Sòcrates. Però has d’aprendre altres coses abans que aquesta; principalment
quins quadrúpedes són pròpiament masculins.
Estrepsíades. Conec els mascles, si no m’equivoco –krios, tragos, tauros, kuon,
alektryon.
Sòc. Veus el que fas? Anomenes amb el mateix nom tant la femella com el
mascle de l’alektryon.
Estrep. Com? Digues!
Sòc. Com? El que tens és un alektryon, i l’altre és alektryon també.
Estrep. Vaja, per Neptú! I com hauria d’anomenar-los?
Sòc. Un alektryaina i l’altre alektor.

Entre la natura i la llengua

Ja hem dit quin tipus de cosa és un ‘solecisme’. És possible cometre’n sense que ho
sembli. Suposau, com deia Protàgores, que menis (‘ira’) i pelex (‘casc’) són masculins:
d’acord amb això, qui anomeni la ira “destructora” (oulomenen) comet un solecisme,
encara que no ho sembli; si l’anomena “destructor” no comet cap solecisme encara que
ho sembli. Aristòtil (De sophisticis elenchis, 14)

Aristòtil i l’arbitrarietat del signe

7
Tot i que arbitrarietat del signe és una expressió saussuriana, les traces del problema ja
es troben a l'inici de la lingüística. Per Aristòtil la primera controvèrsia és bona de
resoldre: “La llengua és per convenció, no hi ha noms sorgits de la natura”.
Per això mateix, resol la segona controvèrsia a favor de l'analogia: si la llengua és
convencional, bé estar fer coincidir formes semblants per a funcions semblants.

Els estoics i l’arbitrarietat del signe

Al contrari de la posició d'Aristòtil, els estoics creuen en la vinculació entre el nom i la
natura. Això fa que observin el llenguatge com a realitat independent i, per això mateix,
amb unes anomalies (segona controvèrsia) que l'home ha de respectar.

Els interessos de la lingüística grega

Els clàssics grecs s'interessaren sobretot per l'etimologia, la fonètica i la morfologia:
Etimologia: basada únicament en el lèxic de la pròpia llengua. Produïa
explicacions fantasioses.
Fonètica: condicionada per l'escriptura, no distingien entre lletra i so. Plató
distingia vocals i consonants, oclusives i fricatives. Els estoics distingien so,
forma (gràfica) i nom (de la lletra). Dionís de Tràcia distingia les tres sèries
d'oclusives gregues (th, t, d), però anomenava “mitjanes” les sonores (les altres
dues forta i suau). Feia servir “líquida” (hygra) per a les sonorants (l, r, m, n).
Morfologia: centrada en la paraula com a unitat mínima de significat. No
teoritzen sobre el morfema. Classes de paraules:
o Plató: ónoma (subjecte) i rhema (predicat).
o Aristòtil: ídem + syndesmoi (conjuncions, articles, pronoms).
o Estoics: ónoma (nom propi), prosegoria (nom comú), syndesmoi
(conjuncions), arthra (article i pronoms), mesotes (adverbis) i rhema.
o Dionís de Tràcia: ónoma (nom), rhema (verb), metoché (participi),
árthron (article), antonymia (pronom), próthesis (preposició), epírrhema
(adverbi), syndesmos (conjunció).

La sintaxi
La sintaxi va quedar fora dels interessos dels grecs fins Apol·loni Díscol (segle II), que
va estudiar les relacions de concordança, les relacions jeràrquiques entre constituents i
les substitucions pronominals.

Anàlisi de la lingüística grega des de l'actualitat

Alguns aspectes de la idea de gramàtica dels grecs ens criden l'atenció des de
l'actualitat:

8
 Els estoics ja feien la triple distinció (aplicada a la síl·laba) d'existent / no
existent possible / impossible.
L'objectiu dels grecs no era l'estudi del grec per aclarir teories sobre el
llenguatge, sinó la fixació d'una terminologia per estudiar i ensenyar el grec.

La pervivència dels grecs

Les idees dels grecs sobre la llengua i la seva manera de fer gramàtica varen transcendir
la seva època i, de fet, en bona part han arribat fins molt a prop de nosaltres.

La “fal·làcia clàssica”
“Es costumbre rotular de “tradicional” un vasto conjunto de obras gramaticales que, sin
interrupción, cubren un período de veintiún siglos: desde el Arte gramatical de Dionisio
de Tracia hasta nuestros días. [...] Añadamos, además, que las formulaciones
gramaticales se transmiten de obra a obra sin pasar, por lo general, por el tamiz crítico y
creativo; [...] los principios y mecanismos que sirven para la descripción de la lengua
griega se utilizarán, con leves retoques, en la descripción de la lengua latina y de ésta
pasarán, también sin modificaciones sustanciales a las lenguas modernes” (Tuson,
1985).

De Grècia a Roma
“Qualsevol tret de la gramàtica grega es pot trobar en la llatina”. (Didymus, segle I a.
C.).

Roma
La lingüística llatina és hereva de la lingüística grega. Un avantatge dels romans és que
entraren en contacte amb més llengües que no els grecs.
Al segle II a. C., Crates féu una estada a Roma, on ensenyà llengua i literatura. En
aquesta època és quan el pensament grec s'escampa més per Roma.

Varró
Marc Terenci Varró (116-28 a. C.) es dedica a l’etimologia, la morfologia i la sintaxi:
Etimologia: fa el llatí massa deutor del grec i no en descobreix l'origen comú
(com a phéro, fero < IE. *bher-).
Morfologia: distingeix declinatio naturalis (flexió) de declinatio uoluntaria
(derivació: ouis -> ouile, sus ->suile, però bouis -> *bouile).
Sintaxi: funció dels participis i proposta d'ablatiu.

9
Analogia/anomalia en Varró
Varró analitzà a fons la segona controvèrsia. Situà la qüestió en el marc de la
pragmàtica. Equus / equa, coruus, columba (i després columba / columbus) són
distincions no naturals, sinó depenents de l'ús humà.

Morfologia de Varró
Declinatio naturalis / declinario uoluntaria.
Quatre classes de paraules:
o Amb flexió de temps.
o Amb flexió de cas.
o Amb les dues classes de flexió.
o Sense cap classe de flexió.
Com els estoics, introdueix l'aspecte en la classificació dels temps verbals.

Aspecte i temps

Després de Varró
Quintilià (segle I): suggereix un setè cas, l'instrumental, com en sànscrit (sense
tenir-ne coneixement).
Donat (segle IV).
Macrobi (segle V): taules comparatives dels verbs en grec i en llatí.

Donat (s. IV)

Dionís de Tràcia i Apol·loni Díscol reconeixen la interjecció dins els adverbis.
Divisió dels verbs segons els temps (sense aspecte).

Priscià (s. VI)

Pronunciació i estructura sil·làbica del llatí.
Mot i oració definides com a la Téchne.
Nega la possibilitat del morfema.

10
 Vuit classes de mots, com a la Téchne, però amb substitució de l'article per la
interjecció.

Edat Mitjana i Renaixement

Fronteres de l’edat mitjana
470 saqueig de Roma.
476 derrota del darrer emperador de Roma, Romulus Augustulus.
1453 l’imperi romà d’orient cau.

Tendències del pensament medieval

Durant els anomenats “segles foscs” (fins al segle XII), es continuaren estudiant llatí i
grec més o menys en el mateix sentit que en la Roma tardana.
El quadrivium i el trivium eren la base de l'educació.
A partir del segle XII l'escolàstica posa la lògica a la base de la ciència i dóna lloc a les
gramàtiques especulatives.

El camí cap a una lingüística sense motles

Al segle XII un autor islandès anònim, anomenat el Primer Gramàtic, descriu la
fonologia de l'islandès amb un mètode comparatiu i estableix els segments amb valor
contrastiu en la seva llengua. Hi distingeix nou timbres vocàlics que es poden
multiplicar per longitud i nasalitat, de manera que en surten 36 vocals.
El text va romandre desconegut fins el 1818.
Basats en el rigor lògic de l'escolàstica, els gramàtics d'una època que s'escampa de
1200 a 1350 escriuen tractats que solen titular De modis significandi, en els quals
distingeixen tres nivells de descripció:
Modus essendi (modus entis / modus esse).
Modus intelligendi (actiui / passiui).
Modus significandi (actiui / passiui).

El motle de l’escolàstic
La sintaxi passa a tenir un interès central per al gramàtic, a partir dels escrits de Petrus
Helias (segle XII): s'estudien les relacions entre constituents i, molt més important, la
recursivitat de les oracions gràcies al paper nominal i verbal del participi.

11
Apareix la noció de règim en l'estudi de les preposicions i els casos que exigeixen. Per
exemple: ad regeix acusatiu i ab regeix ablatiu.
Intransitivitat: una persona o argument (Socrates currit; Socrates albus).

Renaixement
c. 1436 Gutenberg inventa la impremta.
1453 Constantinoble cau en mans dels turcs.
1492 Colom descobreix Amèrica.
1517 Luter publica les seves 95 tesis.

Repercussions dels fets

La invenció de la impremta va suscitar un interès per fixar unes grafies estàndard, la
qual cosa implicà una certa reflexió fonològica.
La caiguda de Constantinoble va provocar un escampament d'erudits i documents grecs
cap a l'Europa occidental, seguint una tendència que ja s'havia iniciat amb les Croades.
La reforma religiosa impulsa la lectura directa dels texts bíblics i, per tant, les
traduccions a les llengües vulgars.
La descoberta de nous territoris impulsa els europeus a estudiar llengües fins aleshores
desconegudes.

La idea medieval de la llengua primera

1En tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules. 2 Els
homes van emigrar des de l'orient, trobaren una plana al país de Xinar i la van poblar. 3
Llavors parlaren entre ells de fer maons i coure'ls al forn. Així començaren a fer servir
maons en lloc de pedra, i asfalt en lloc de morter.4 Després van dir:--Vinga, edifiquem-
nos una ciutat i una torre que arribi fins al cel; així ens farem un nom i no ens
dispersarem per tota la terra.5 El Senyor va baixar per veure la ciutat i la torre que
construïen els homes, 6 i es digué: «Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua.
Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d'ara cap dels seus projectes no estarà
fora del seu abast. 7 Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s'entenguin
entre ells.»8 Així el Senyor els va dispersar des d'aquella regió per tota la terra, i van
abandonar la construcció de la ciutat. 9 Per això aquella ciutat porta el nom de Babel,
perquè allà el Senyor va posar la confusió en el llenguatge de tota la terra, i des d'allà el
Senyor va dispersar els homes arreu de la terra (Gn, 11).
A Historia general y natural de las Indias, islas y tierra-firme del mar océano, de
Gonzalo Fernández de Oviedo (1478-1557) es replanteja el problema de la llengua
originària, que per als medievals havia de ser l'hebreu.

12
Introdueix elements de desenvolupament ontogènic i de codis alternatius. Es refereix a
Isidor de Sevilla i al nombre que havia fixat de setanta-dues llengües després de Babel.

Gramàtiques de llengües vulgars

Segle XII i XIII: arts de trobar provençals i catalanes amb informació
gramatical.
Segle XV: primeres gramàtiques castellanes i italianes.
Segle XVI: primeres gramàtiques del francès, del basc, del polonès i del francès
antic.

Gramàtiques de les llengües exòtiques

1558 Tarascan.
1560 Quítxua.
1571 Nahuatl.
1640 Guaraní.
1651 Vietnamita.

Les idees innates

Al segle XVII el debat se centrà al voltant de les “idees innates”, defensada per l'escola
cartesiana, en oposició de l'empirisme que havia sorgit com a reacció a l'escolàstica.
L'empirisme predicava la importància de la inducció com a mètode preferible a la
deducció. Locke, Berkeley i Hume són empiristes.
La Grammaire générale et raisonnée, de Lancelot i Arnauld (París, 1660) és un
exponent del grup de Port-Royal i es fonamenta sobre la universalitat del llenguatge.
Descartes n'és l'exponent principal.

Segles XVIII i XIX: el comparatisme

Els estudis diacrònics
Una de les parelles saussurianes més conegudes és la sincronia/diacronia. La sincronia
es refereix a l'estudi d'un sistema així com és en un determinat moment històric, sigui
l'actualitat o qualsevol altra, però sense tenir-ne en compte cap factor evolutiu.
La diacronia es refereix a l'estudi de l'evolució d'una llengua. L'etimologia i la gramàtica
històrica en són exemples típics.

Alguns precedents del mètode historicocomparatiu

13
El Primer Gramàtic (XII) i en Dant (XIII-XIV) ja inclouen una visió històrica en els
seus tractats.
J. J. Scaliger (1540-1609) va desvincular llatí i grec de l'hebreu i va establir onze
famílies de llengües.
Dos suecs del segle XVII, Stiernhielm (va comparar les desinències de llatí i gòtic) i
Jäger (va postular l'existència d'una llengua eurasiàtica d'on provindrien romàniques,
germàniques i cèltiques).

Els iniciadors del mètode historicocomparatiu

Leibniz (1646-1716) és el primer que aprofita la toponímia per a l'estudi del substrat.
Proposa un origen comú per a totes les llengües i les divideix entre jafètiques (nord) i
arameiques (sud).
Sir William Jones (1786) afirma l'afinitat entre el sànscrit, el llatí, el grec, les llengües
gòtiques i les cèltiques.
Pallas publica vocabularis comparatius de 200 llengües (1787), que Kraus (1787) revisà
amb criteris gramaticals, semàntics i geogràfics.

El nou comparatisme del segle XIX

Sir William Jones no podia admetre relacions de filiació entre llengües si pertanyien a
tipus diferents, per exemple, admetia que de cada sis paraules de l'hindi, cinc
s'assemblaven al sànscrit, però no hi podia admetre relació de filiació perquè trobava un
excés de discrepàncies sintàctiques entre les dues llengües .
Al segle XIX els comparatistes admetran aquestes influències per damunt les tipologies.

Principi de filiació de Rask

Rask (1787-1832) estableix el següent principi: “Si es pot establir l'acord entre les
paraules indispensables de dues llengües de tal manera que es puguin enunciar
transformacions sistemàtiques de les lletres en el pas d'una a l'altra, aleshores les dues
llengües estan genèticament relacionades”.

Un exemple: la llei de Grimm

Observació de Jacob Grimm:
Sànscrit, grec i llatí /p/ --> gòtic /f/
padas, podos, pedis --> fotus
dasha, deka, decem --> taihun, ten --> zehn
bʰ → b → p → f dʰ → d → t → θ gʰ → g → k → x gʷʰ → gʷ → kʷ → xʷ

14
L’evolució de les espècies lingüístiques
A. Schleier (1821-1868) es va dedicar a l'estudi de les llengües (v. gr. al lituà) i a la
botànica. Va publicar Die Darwinische Theorie und Sprachwissenschaft, on defensa
l'evolució tipològica:
aïllants > aglutinants > flexives

Els neogramàtics
Al voltant de 1880 un grup de lingüistes formats a Leipzig estableixen la hipòtesi de les
lleis d'evolució dels sons sense excepcions. Es tractava de cercar en cada cas els factors
responsables de les excepcions aparents.

La llei de Verner
PIE *phātēr > Protogerm. *fader (esperat: *fāer)
PIE *bhrātēr > Protogerm. *broer
Verner atribueix la diferència a la posició diferent de l'accent: PIE *phā'tēr / *'bhrātēr

Bases de la lingüística històrica

S'adhereixen al principi de falsabilitat: només és científic si en cas que un argument
sigui fals es pot demostrar (neogramàtics).
El camp principal d'estudi no és la llengua en conjunt, sinó l'idiolecte.
La perspectiva és diacrònica.
La fonologia i la dialectologia en són interessos privilegiats.
Les excepcions es poden resoldre per analogia: procés morfològic anivellador de
diferències fòniques.

El segle XX
L’estructuralisme
El Cercle Lingüístic de Praga (1928–1939) va estendre els postulats de Saussure,
especialment en el camp de la literatura i la fonologia.
La clara distinció entre sincronia i diacronia s'acompanyà d'altres distincions, com són
la que separa la fonologia i la fonètica. La fonologia és l'estudi dels sons com a unitats
lingüísticament pertinents i la fonètica és l'estudi dels sons com a unitats físiques.

15
Roman Jakobson, Nikolai de Trubetzkoi i Sergei Karcevski en són els membres més
destacats.

El concepte de fonema
Per a l'estructuralisme, el fonema és la unitat mínima no significativa del discurs.
Tanmateix, té una funció important, que és la de distingir unitats de rang superior.
Aquesta capacitat es pot avaluar mitjançant proves de commutació com la dels parells
mínims:/sak/ /sek/ /sk/ /sk/ /sik/ /sok/ /sk/ /suk/
De vegades la forma definitiva d'un so no ve donada per la lliure elecció, sinó que és
condicionada per l'entorn. Observau aquestes paraules:
llop – lloba tip – tipa
mut – muda petit – petita
cec – cega sec – seca
La diferència observable en posició intervocàlica queda anul·lada en posició final: els
fonemes hi són representats per al·lòfons i l'oposició hi és neutralitzada.
Tipus d'oposicions entre fonemes:
Privatives: presència / absència d'un tret (s/z).
Graduals: major intensitat d'un tret (o/).
Equipol·lents: oposició en conjunts de múltiples elements marcats de manera
diferent en el mateix camp (p/t/k).

Neutralització i marca
Quan en un entorn determinat l'oposició entre dos fonemes desapareix, deim que s'ha
operat una neutralització.
Dels fonemes que no es poden realitzar mitjançant un so idèntic a la seva descripció en
deim “marcats”. Per exemple, seguint un cas ja observat, els sons obstruents sonors en
posició final són marcats en català (i alemany, holandès i alguna altra llengua).

La doble articulació
André Martinet proposà la “doble articulació del llenguatge”.
S'anomena “primera articulació” la selecció d'unitats mínimes significatives (monemes):
el nin cantava = l + nin + kant + ava (4 monemes).
Cadascun dels monemes es compon d'unitats no significatives, els fonemes. Són la
“segona articulació”.

16
Descripció estructuralista del llenguatge
El llenguatge natural humà és oral, lineal i doblement articulat.

17
Tema 4
Instruments i tècniques del lingüista
L’Alfabet Fonètic Internacional
Trobam l’alfabet fonètic internacional (AFI). Paul Passy, que fou el fundador de
l’associació de Professors de Fonètica (1886); y Otto Jespersen foren alguns del
lingüistes que dugueren a terme l’AFI.
Per cada so trobam un símbol, que s’ha de poder usar en totes les llengües que
comparteixen el so. A més, es prioritzen símbols propis de l’alfabet llatí i evita l’ús de
diacrítics tant com sigui possible.

Tipus de transcripció
Hi ha quatre tipus:
Sistemàtica fonològica.
Sistemàtica morfonològica.
Al·lofònica.
Impressionista.

L’AFI en català
S’utilitza <ae aferrat> per representar la E més oberta de mallorquí i valencià, <ɔ4>per
representar la ɔ més oberta d’alguns parlars, <e4, o4> per representar les vocals
mitjanes del rossellonès, <oe aferrat> per representar la vocal mitjana anterior
labialitzada del capcinès, <> per representar el timbre més posterior de la /a/ final en
certes regions.

Famílies lingüístiques
El concepte
L'assoliment més important de la lingüística dels segles XVIII i XIX va ser el de
postular un origen comú per a un gran conjunt de llengües que abraçava des de les
indoiranianes fins les llengües cèltiques.
Una família de llengües és un grup de llengües per a les quals es pot proposar un origen
comú, una “protollengua”. El cas més conegut és el de la família de les llengües
romàniques, que tenen per protollengua el llatí.

18
Famílies i nissagues
Però fent camí per amunt podríem arribar molt lluny... si tinguéssim tota la informació.
De fet, el català és germà del castellà i el francès, cosí de l'alemany, fill de cosins amb el
rus, l'armeni i fins i tot l'hindi i l’urdú!

La familiaritat no és la família
Efectivament, pot passar que estiguem més avesats a sentir una llengua que tinguem
més pròxima geogràficament que no una llengua més pròxima genèticament, però amb
la qual no tenim cap contacte.

Les famílies més esteses

Trans Nova Guinea – 90 / 477 llengües (segons fonts)
Afroasiàtica – 374 llengües
Sinotibetana – 399 llengües
Indoeuropea – 430 llengües
Austronèsia – 1246 llengües
Níger-Congo – 1495 llengües

Afroasiàtiques: algunes característiques

2 gèneres (femení en -t).
VSO amb tendència a SVO.
flexió per canvis interns amb morfemes alternats. També per sufixos i prefixos.
sufix causatiu /s/, que també apareixen en llengües del grup Níger-Congo.
semítiques, berbers, cuixítiques i txadianes tenen sufixos possessius.
omòtiques, txadianes, i cuixítiques inclouen llengües tonals.
no hi ha llengües tonals entre les berbers, les semítiques i el copte.

Austronèsiques: característiques comuns

Les característiques comunes són poques, si bé en destaquen:
El sistema de “dues veus” de les llengües filipines (alternança de construccions
ergatives i acusatives).
Sistemes sil·làbics senzills.

Níger-Congo: característiques comuns

Fonologia: preferència per la síl·laba universal, CV.

19
 Sistema vocàlic basat en vocals [+Arrel Avançada] (/i, e, «, o, u/) i en vocal. [-
Arrel Avançada] (/I, E, a, , U/), amb harmonia vocàlica. Exemple: Lingala,
«ndobo» 'trampa per a ratolins' i «ndɔbɔ» 'ham', però *«ndobɔ», *«ndɔbo».
To: la majoria de llengües són tonals. No ho són però, ni el Swahili ni el Wolof.
Morfologia: agrupaments temàtic dels noms. 22 grups sumant totes les llengües
(mitjana d'11 grups en cada llengua). Exemple: Swahili.
Ordre dels constituents: SVO (majoria) i SOV (Mande, Ijojd i Dogon).
Adjectius, demostratius, numerals, etc. darrere el nom.
Adposició = preposició (excepte en llengües SOV).

Trans-Nova Guinea: característiques comuns

Inventari fonològic: oclusives sordes i sonores, /s/, /dZ/, nasals /n, m, N/ (també
analitzades com /mb, nd, Ng/), /l, j, w/, /i, e, a, o, u/
Síl·laba (C)V i (C) VC possible a final de paraula
Sufixos de dual i plural (també usats per a “nosaltres” inclusiu).

Tipologia lingüística
Tres conceptes de tipologia
1. com a classificació de les llengües en categories preestablertes.
2. com a recerca transversal de fenòmens presents en moltes llengües i d'implicacions
universals.
3. com a mètode d'anàlisi i explicació de les llengües (majorment diacrònic).

Exemples
1. SVO: català, anglès, fula, xinès
SOV: japonès, tàmil, turc
VSO: àrab, gal·lès, tongués
2. Principi universal: “el subjecte tendeix a precedir l'objecte”

Implicacions
La implicació és la relació que s'estableix entre tipus que tenen tendència a donar-se
junts. Per exemple:
les llengües SVO tenen tendència a la preposició (cat. amb mi)

20
 les llengües SOV tenen tendència a la post posició (turc benimle)

Tipologia: morfologia
La diversitat de recursos que poden aparèixer per explicar un mateix fenomen pot ser
gran. Vegem-ho en l'expressió del plural:
sense expressió: xinès wu1 (casa/cases).
amb una paraula: tagalog bato 'pedra', mga bato 'pedres'.
amb un afix: català home / homes.
amb canvi de so: anglès mouse / mice.
amb reduplicació: malai pintu 'porta' / pintu-pintu 'portes'.
Segons com s'organitzi la informació les llengües poden ser analítiques, sintètiques o
polisintètiques. Això té a veure amb un concepte difícil, el de paraula:
Paraula = morfema paraula > morfema paraula = frase
El klingon és un exemple de llengua artificial (de ficció) d'estructura polisintètica.
Són característiques de les llengües analítiques:
La tendència al monosil·labisme.
El to fonològic.
L'ús freqüent de paraules funció.
L'ordre de paraules fix.
Regles gramaticals poc fixes.
Les llengües sintètiques i polisintètiques poden dividir-se entre aglutinants o flexibles.
Exemples d’aglutinants: finès i esperanto.
Exemple de flexiva: català.
Característiques:
Amalgama: una cadena de sons pot representar més d'un morfema. Català
'parlà'.
Fusió: es perd informació morfològica per mor d'un procés fonològic. Català
'parlar' o cat. mall. 'nins cridant'.
Introflexió: la flexió es produeix per canvis interiors en un morfema. Català 'ser',
germ. umlaut.

Tipologia: sintaxis
Més d'un 95% de les llengües es reparteixen entre SVO, SOV i VSO:
Algunes implicacions importants:

21
 SOV > nom + post posició genitiu + nom verb + auxiliar
oració de relatiu + nom terme de comparació + adjectiu
VSO > al contrari

Tipologia: sintaxis + semàntica

Expressió de moviment:
Basat en el verb: el verb explica el camí, però no la manera (tendència).
Basat en un satèl·lit: el verb explica la manera, però no el camí (tendència).
Basat en el verb: romàniques, semítiques, japonès, coreà, polinèsiques.
Basat en un satèl·lit: indoeuropees (excepte romàniques), finoúgriques, xinès.

Universals fonològics
Totes les llengües estan dotades de fonologia. Una llengua que no hi estigués no tindria:
Un inventari fix de segments distintius.
Un conjunt de restriccions sobre les seqüències de segments.

22
Tema 5. Llengua i societat
L'arquitectura de la llengua
Estructura de la llengua: conjunt format per l'inventari lèxic més els diferents nivells de
representació, o sia, pel lèxic i la gramàtica.
Arquitectura de la llengua: conjunt de les varietats d'una llengua organitzada segons
diversos eixos que tenen a veure amb l'adscripció dels parlants.
En general es parla de «lingüística interna» per referir-se als estudis sobre l'estructura de
la llengua, i de «lingüística externa» per referir-se als estudis sobre l'arquitectura de la
llengua. Cal, però, no refiar-se dels termes, atès que l'estudi sobre l'arquitectura de la
llengua pretén estudiar l'impacte de factors extralingüístics sobre l'estructura.

Eixos de la variació lingüística

Diacròniques.
Diatòpiques.
Diastràtiques.
Diafàsiques.

Objectius del variacionisme

L’objectiu principal de la descripció de la variació és la parla d’individus com a
membres d’una comunitat de parla, és a dir, informants triats específicament (mitjançant
mètodes etnogràfics o sociològics) per representar els principals eixos de l’estructura de
la comunitat. Un objectiu específic d’aquest procediment és accedir a la llengua
vernacla, la parla relativament homogènia i espontània reservada a situacions íntimes o
casuals. Això es pren per reflectir la forma més sistemàtica del llenguatge adquirit pel
parlant, abans de qualsevol esforç posterior de (hiper) correcció o canvi d’estil (ells
mateixos imposats per les pressions combinades de pertinença al grup i el significat
social dins d’aquest grup de les opcions lingüístiques disponibles) (Poplack, 1993).

Objectius comuns del variacionisme

La sociolingüística, entesa com a descripció dels dialectes socials, no és radicalmet
diferent de la dialectologia. Distingim, segons Trudgill (1999):
Dialectologia tradicional.
Macrosociolingüística o geolingüística.
Microsociolingüística.

Dialectologia tradicional

23
 Interessada en la distribució espacial de les unitats i els fenòmens lingüístics.
Compara llocs segons la presència o absència d'un determinat tret lingüístic.
Estudia l'origen i la difusió geogràfica dels trets lingüístics, com també les
causes de bloqueig d'aquesta difusió.
Fa servir mapes, que marca amb isoglosses.
La propagació d'ones lingüístiques (Gilliéron) parteix de zones innovadores i sol veure's
afectada per l'existència de diferents tipus de zones:
Zones isolades.
Zones laterals.
Zones tardanes.
Zones majors.
Zones caduques.

Macrosociolingüística / geolingüística
La geolingüística ha estat capaç de demostrar que, molt sovint, els límits aparents del
dialecte no consisteixen en una línia sinó en un corredor de variabilitat, encara que
estiguem pensant en la pronunciació d’una sola paraula o d’una sola consonant. Dins
d’aquest corredor, el percentatge de diferents variants utilitzades dependrà no només de
la ubicació geogràfica dins del corredor, sinó també de fenòmens com la classe, el sexe,
l’edat, l’estil i les restriccions lingüístiques (Trudgill, 1999).

Microsociolingüística
Estudia de quina manera interactuen els parlants de dialectes diferents. Els canvis de
codi, l'acomodació al dialecte de l'altre, la creació d'interdialectes són punts d'interès de
la microsociolingüística. Aquesta disciplina, a petita escala, pot explicar el mecanisme
de difusió dels trets lingüístics.

Llengua i castes
Exemple del javanès: krama 'alt', madya 'mitjà', ngoko 'baix'; ingil (amb paraules de
respecte); biasa (sense paraules de respecte).

24
Exemple del tàmil. A l'Índia la societat tradicional es dividia en quatre castes: brahmin
(sacerdots), kshatriya (guerrers), vaisya (pagesos i mercaders) i sudra (criats).

Llengua, gènere i sexe

En les llengües amb dos gèneres la neutralització d'aquesta categoria fa que aparegui el
terme no marcat. En les llengües romàniques el terme no marcat que pren funcions de
neutre és el masculí. Això no s'ha de confondre amb cap ús discriminatori.

Una hipòtesi discutida...

Un percentatge de la població ha aconseguit l'accés als principis de canvi intel·lectual,
mentre que a la resta els ha estat negat aquest accés. Això sembla voler dir que podem
distingir entre dos nivells de significats, un que podríem anomenar universalista i un
altre que podríem anomenar particularista. En els significats universalistes els principis i
operacions són lingüísticament explícits, mentre que en els nivells particularistes de
significats els principis i operacions són relativament implícits lingüísticament. Si els
significats són universalistes, aleshores no estan lligats al context. [...] les formes de
socialització orienten l'infant cap a codis lingüístics que controlen l'accés a significats
lligats en major o menor mesura al context (BERNSTEIN, 1970=1972).

...l'altra cara
Ja fa molt de temps que els lingüistes varen dissipar el mite que hi ha tribus primitives
que parlen “llengües primitives” amb només 200 o 300 paraules i una gramàtica simple.
[...]. Nogensmenys, el mite del llenguatge primitiu perdura sovint d'una forma
perniciosa en la creença infundada que la llengua dels grups d'ingressos baixos de les
zones rurals o industrials urbanes en certa mesura es troba “estructuralment empobrida”
o és “més simple” que la llengua estàndard (STUBBS, 1982)

Però, alerta, no tot és possible

Una de les funcions bàsiques d’una llengua –és a dir, d’una llengua estàndard– és,
doncs, la funció discriminant. Per això en una comunitat lingüística normal el domini de
la llengua és una necessitat i un valor reconeguts per tothom sense discussió. D’aquí es
deriva que tothom que visqui en el territori d’aquesta llengua –autòctons o estrangers–
estarà motivat per a aprendre-la i assolir-ne un domini com més gran millor, d’acord
amb allò que és considerat la norma de prestigi.

25
Llengües i relació de poder
Orientació transformativa intercultural:
Addició lingüística.
Col·laboració entre comunitats.
Renovació pedagògica.
Implicació dels docents.
Orientació excloent-assimiladora:
Subtracció lingüística.
Estancament de les relacions entre comunitats.
Ensenyament com a transferència unidireccional.
Legitimació del sistema per part dels docents.
«Poc importa que un programa es digui “bilingüe”, “anglès com a segona llengua”,
“immersió” o “general”; l'important és què es negocia en les interaccions entre
educadors i estudiants. Alguns programes “bilingües” no fan gaire intents per
desenvolupar les habilitats escrites en la L1 dels estudiants o per promoure l'orgull dels
estudiants per la seva tradició lingüística i cultural» (CUMMINS, 2000)

Scaffolding
«els lectors en L2 intenten construir sobre un pla intrapsicològic o cognitiu un bastiment
tot fent servir les seves pròpies destreses en les L1 respectives com a mitjà per
augmentar la competència en L2. [...]. Des d'un punt de vista sociocultural l'ús de L1
com a intermediari de la comprensió lectora en L2 no és una simple estratègia de lectura
(és a dir traducció), sinó que proporciona un conjunt d'eines que es poden emprar per
creuar un espai cognitiu en el qual el lector pugui assolir més fàcilment la comprensió
d'un text» (UPTON & LEE-THOMPSON 2001)

Interdependència de L1 i L2
«En la mesura en què la instrucció en Lx aconseguesqui promoure la capacitat
lingüística en Lx, la transferència d'aquesta capacitat ocorrerà sempre que hi hagi una
exposició adequada a Ly (...) i una motivació adequada per aprendre Ly» (CUMMINS,
1989).

Estratègies de gestió del multilingüisme

Immersió o submersió.

26