Apunts Assignatura

EL DESENVOLUPAMENT DEL LLENGUATGE I DE LA
COMUNICACIÓ
Tema 1: Perspectives teòriques sobre l’adquisició del

llenguatge
1. Teories de l’aprenentatge (conductisme)

Com ara Skinner (1957), veuen el llenguatge com una habilitat que, tot i la seva complexitat,
no és essencialment diferent de qualsevol altra conducta.
 El llenguatge es processa i s’aprèn a partir dels mateixos mecanismes d’aprenentatge

que fem servir per a qualsevol altra activitat.
 L’adquisició del llenguatge es troba sota el control dels estímuls de l’entorn,
bàsicament mitjançant el reforç, la imitació i l’associació entre estímuls. L’entorn és
l’agent d’aprenentatge.
 Atès que la conducta ha de ser observable i mesurable, no treballen amb
representacions mentals (intencions o conceptes subjacents, per exemple).
 Des de la perspectiva conductista, el llenguatge s’adquireix segons les lleis generals de
l’aprenentatge i és similar a qualsevol altra conducta apresa. Això inclou tres tipus
d’aprenentatge: condicionament clàssic, condicionament operant i imitació.
o Comprensió de vocabulari: es fa per condicionament clàssic (associació de
l’estímul condicionat – paraula- amb l’estímul incondicionat – objecte-).
o Les regles gramaticals: es desenvolupen a partir d’imitacions i associacions
memorístiques, i mitjançant el reforç selectiu (condicionant operant). A més la
conducta lingüística de l’infant anirà millorant gràcies a les correccions i
desaprovacions dels adults.
Evidències contràries a aquesta teoria:
- Els infants produeixen paraules i construccions que no han pogut imitar i tampoc
poden haver estat reforçades (com ara jo sabo).
- Els infants no produeixen paraules i construccions que han sentit amb molta
freqüència (per exemple els articles, ja que s’aprenen més tard).
- El fenomen de l’explosió lèxica no permet explicar l’aprenentatge del vocabulari
només per mecanismes associatius.
2. Teoria lingüística (innatisme)

COMUNICACIÓ
L’innatisme és una teoria sobre l’adquisició del llenguatge que sorgeix des de la lingüística de la
mà de Chomsky (1957 i 1965), i les seves característiques bàsiques són:
- Es posa l’èmfasi en estructures internes com a últim determinant de la conducta

lingüística: el llenguatge (la gramàtica) és una estructura que segueix certes regles i
que és única de l’espècie.
- S’entén que el llenguatge és una característica separada de les altres habilitats
cognitives (modularitat o especificitat de domini del llenguatge i innat), és a dir, les
habilitats cognitives no tenen res a veure amb les habilitats lingüístiques. Quan parlen
d’innat es refereixen a aquells aspectes que formen part de l’equipament biològic de
l’espècie, ja siguin accessibles des del naixement o posteriorment com a fruit de la
maduració.
- Estableix distincions entre estructura profunda i superficial, i entre la competència i
l’actuació. Per exemple, quan un infant fa un error, exposen que l’infant no utilitzi un
determinat tret lingüístic no vol dir que el coneixement no hi sigui. Tots els parlants
nadius coneixen aquestes regles sense la necessitat d’ensenyament explícit tot i no
ser-ne conscients. L’adquisició del llenguatge és el procés que segueixen els infants en
descobrir aquestes regles en la seva llengua.
- L’entorn només guia la maduració de les tendències innates.
- El llenguatge és innat, no s’aprèn. Chomsky creu que naixem equipats amb un
mecanisme d’adquisició del llenguatge.
Contradiccions:
- Tot i ser una conducta específica de l’espècie humana, s’ha arribat a ensenyar
llenguatge humà a primats superiors i s’ha observat que adquireixen la capacitat
lingüística.
- El llenguatge té una base genètica forta.
- L’existència dels universals lingüístics (estructures comunes a les diferents llengües).
S’ha objectat que el fet que hi hagi universals lingüístics no vol dir necessàriament que
siguin innats; poden respondre a necessitats comunicatives, socials i perceptives
comunes a qualsevol cultura.
- Es troben patrons d’adquisició similars en les diferents llengües, però s’ha vist que hi
ha diferències entre els patrons d’adquisició de les diferents llengües i també entre els
patrons d’adquisició dels individus de la mateixa llengua.
COMUNICACIÓ
- El llenguatge s’adquireix molt ràpidament (a quatre anys). Però s’ha vist que hi ha
aspectes fonamentals del llenguatge que s’adquireixen més tard.
- L’entorn no proporciona dades suficients a partir de les quals es pugui arribar a una
gramàtica complexa com l’adulta (no mitjançant els principis d’aprenentatge que es
coneixen). Aquest és l’argument de la pobresa dels estímuls lingüístics (ja que està ple
de lapsus, d’interrupcions, incorreccions, mancances gramaticals,...). Però s’ha vist que
l’adult millora els errors quan parla amb un infant en comparació que si parla amb
iguals. Tot i així, el llenguatge és molt més simplificat i agreujaria el problema de la
pobresa (Quantitativa) dels estímuls.
- D’altra banda, en cas que s’adrecés als infants un llenguatge més correcte
gramaticalment, continuaria havent-hi el problema de la falta d’evidència negativa (Els
infants no reben informació de quines són les produccions incorrectes, perquè els
pares no corregeixen la gramaticalitat dels enunciats que produeixen, i a partir de
l’evidència positiva (exemples del que és correcta) no es pot derivar una gramàtica de
les dades de l’entorn.
3. Teoria cognitiva (constructivisme)

Té un origen piagetià (Piaget, 1954). Comparteix algunes característiques amb l’aproximació o
l’enfocament lingüístic, com ara l’èmfasi en estructures internes (tot i no tractar-se
específicament lingüístiques) com a últim determinant de la conducta.
- El llenguatge no és una característica separada i innata, sinó un aspecte de la cognició.

La seqüència de maduració cognitiva determina la seqüència de desenvolupament del
llenguatge.
- Les estructures del llenguatge no són innates ni apreses, sinó que emergeixen com a
resultat de la interacció contínua entre els nivells actuals de funcionament de l’infant i
el seu entorn. Aquest apropament interactiu es coneix com a constructivisme (contrari
a l’innatisme o l’empirisme estrictes).
- La manera en com un infant raona, afectarà la tasca d’aprenentatge del llenguatge.
Hi ha aspectes com: l’inici de la producció de mots de desaparició està relacionat amb la

permanència de l’objecte i agrupar objectes cap als 18 mesos, coincideix amb l’explosió lèxica.
Hi ha també evidències en contra aquesta teoria:

COMUNICACIÓ
- Hi ha correlacions i codesenvolupaments que no tenen res a veure (creixement de les
dents al mateix temps que apareixen les primeres paraules, i no tenen cap relació). Cal
doncs seguir amb la recerca experimental per demostrar les correlacions.
- S’han documentat casos on infants (nena de 13 anys) sense llenguatge tenien resultats
inesperats: desenvolupament semàntic i cognitiu paral·lels, però la sintaxi i la
morfologia seguien ritmes diferents. O també trobem patologies (síndrome de Turner
o síndrome de Williams) on la cognició no sempre incideix directament en el
llenguatge.
4. Teoria de la interacció social (sociointeraccionisme)

Emfatitza la funció social del llenguatge com a factor explicatiu o origen del desenvolupament
del llenguatge.
Els pares utilitzen estratègies, com ara l’ús de motherese, un tipus de llenguatge adreçat als
infants, que facilita l’entrada de l’infant en el llenguatge i participen en situacions d’interacció
nen-adult amb unes característiques especials que faciliten el desenvolupament de la
comunicació i del llenguatge.
L’origen d’aquesta perspectiva és la de Vigotski.
Planteja doncs:
- Els humans estan especialment preparats per adquirir el llenguatge, és a dir tenen
unes bases innates de caràcter general (però no creuen en la teoria innatista).
- Els infants no poden tenir el llenguatge fins que no tenen un cert nivell
desenvolupament cognitiu.
- L’entorn és crucial en l’aprenentatge lingüístic i no lingüístic, per tant, no són
aprenentatges innats.
- Adquireixen el llenguatge, en part, gràcies a la mediació i l’ajuda dels adults i no només
a partir de la seva activitat mental exercida en processar el llenguatge i en explorar els
objectes (tal com diu el model constructivista). És necessària la interacció amb els
altres.
5. Connexionisme
- Intenta treballar amb les representacions mentals (enfoc cognitiu) i alguns ho
relacionen també amb la conducta (conductisme).
COMUNICACIÓ
- El processament de la informació a través dels sentits (input) fa que el propi cervell va
establint connexions neuronals. Aquest fet fa possible l’adquisició com ara del
llenguatge.
- Posa de relleu la freqüència de presentació de paraules en el procés d’aprenentatge
(més input).
- Té una concepció empirista però amb una visió constructivista.
Tema 2: Mètodes d’investigació en l’adquisició de la

llengua
1. Mesurar les habilitats de percepció i de comprensió del llenguatge.
a. Mètode de preferència visual
Investiga si l’infant és capaç d’associar un estímul lingüístic (per exemple, el so de la paraula
quadrat) amb un referent visual (p. ex.: imatge). Si l’infant ho pot associar demostra que és
capaç de processar i de comprendre aquella informació lingüística.
Acostuma a avaluar la comprensió del llenguatge en infants entre 6 i 30 mesos.
b. Procediments d’habituació
S’utilitza per investigar si els infants saben diferenciar entre 2 estímuls lingüístics.
Es pot utilitzar en infants molt petits, fins i tot en nadons (mesurant la velocitat de succió) o en
un fetus (mesurant el ritme cardíac).
Fase habituació: es presenta un estímul de manera repetida fins que l’infant l’avorreixi i la seva
atenció disminueixi (això voldrà dir que s’ha habituat).
Fase test: es presenta l’estímul d’interès (que pot ser el mateix que l’anterior i per tant,
continuarà avorrit o diferent). Si li presentem un nou estímul diferent serà senyal que ha notat
la diferència entre l’estímul nou i l’estímul al qual s’ha habituat, i per tant, els discrimina.
L’estímul lingüístic pot ser acústic (un so, una paraula o una frase) o visual (una imatge o
vídeo).
c. Tasques de discriminació AX i ABX

Investigar si els participants saben discriminar si dos sons són iguals o diferents.
Tasca AX: l’infant escolta dos sons i ha de decidir si el segon so és igual o diferent que el primer
que ha sentit. Es pot treballar aquest fet quan entenen la diferència entre diferent i igual. Cal
fer moltes repeticions durant l’experiment per tenir dades suficients.
Tasca ABX: l’infant escolta primer dos sons diferents l’un de l’altre, i després escolta un tercer
so del qual ha de decidir si s’assembla més al primer o al segon. La complicació està que
l’infant ha de tenir prou memòria de treball per retenir els dos primers sons i comparar-los
amb el tercer (cosa que podem fer a partir dels 5 anys).
COMUNICACIÓ
d. Tasca d’assenyalament
Estímul lingüístic amb el referent visual corresponent.
Es pot utilitzar si l’infant té adquirit el gest d’assenyalar amb intenció comunicativa (a partir
dels 2 anys).
- L’adult diu un estímul lingüístic (so, paraula, frase) i l’infant assenyala el referent visual
corresponent.
- Es presenten dos vídeos i es demana que assenyali el vídeo que correspongui al nostre
interès.
Redueix la dificultat ja que no se li demana una resposta verbal.
e. Tasca d’actuació
f. Tècniques de processament en temps real: seguiment de la mirada,

EEG i fMRI
2. Mètodes per a mesurar les habilitats de producció del llenguatge.
a. Bases de dades de producció espontània
b. L’obtenció controlada de produccions
c. Tasca d’imitació
d. Tasca de facilitació
Tema 3: Bases comunicatives i lingüístiques

1. Bases socials, perceptives i cognitives del desenvolupament del llenguatge
i de la comunicació.
a. Bases perceptives i motrius generals
Sistema visual:
El primer sistema sensorial que controla el nadó és el visual. Els nadons mostren preferència
per les cares humanes i les reconeixen des de molt aviat.
Als 2 mesos estableixen contacte visual amb el seu interlocutor.
Als 3 mesos ja controlen els moviments oculars i orienten la seva mirada cap a l’adult o
l’eviten.
COMUNICACIÓ
b. Bases perceptives específicament relacionades amb la parla

c. Bases socials del llenguatge i de la comunicació
2. Les primeres conductes comunicatives: l’emergència de la comunicació
intencional.
a. Les funcions comunicatives primerenques.
b. L’ús de la prosòdia per transmetre intencions comunicatives.
c. Bel gest d’assenyalament
3. La interacció infant-adult: les protoconverses, la parla adreçada als infants
i el comportament contingent.
Tema 4: Desenvolupament fonològic

La disciplina que s’encarrega d’estudiar els sons de les llengües és la fonètica i la fonologia.
La fonètica estudia l’inventari de sons i la seva psicofísica en una llengua. La fonologia, en

canvi, s’encarrega d’estudiar el sistema a partir del qual s’organitzen els sons d’una llengua
(contrastos sonors rellevants en una llengua i la manera com s’organitzen en patrons sil·làbics,
lèxics i prosòdics).
Fonètica i fonologia segmental: quan parlem dels sons de manera individual (per exemple, el
so /t/ o /m/).
Fonètica i fonologia suprasegmentals: quan estudiem les propietats d’un conjunt de sons com
ara una síl·laba, una paraula, un sintagma o una oració, que equival al concepte de prosòdia.
- Error fonètic: el nen és incapaç d'articular de forma correcta un fonema. No ho realitza

en cap ocasió.
- Error fonològic: és capaç d'articular un fonema, però no sempre ho realitza en el
context adequat, donant lloc a processos d'adaptació fonològica; per exemple:
substitucions.
1. Desenvolupament de la producció fonològica abans de les primeres

paraules.
Estadis de desenvolupament fonològic abans de les primeres paraules (Stark, 1980):
COMUNICACIÓ
1) Etapa fonatòria (des del naixement fins al mes i mig). El nadó produeix vocalitzacions
reflexes, sons vegetatius i plor. El plor és el primer ús fonador de l’aire pulmonar i
sembla que ja presenta característiques prosòdiques de la llengua materna (no tots els
autors hi estan d’acord).
2) Somriures, sons d’amanyac o gagueig (des del mes i mig als 4 mesos). Els sons que
apareixen són sons d’amanyac, de felicitació o de situacions agradables a partir d’una
mena de vocals que s’anomenen protovocals (a, o, u produïdes a la part posterior de la
boca mentre la llengua s’aproxima al paladar tou, i produeix “ggggaaa” o “agaaa”).
3) Joc vocàlic o conducta fonològica exploratòria (dels 4 mesos als 6 o 7 mesos). Utilitzen
sorolls consonàntics (xerroteig, oclusions, sorolls de fricció, precursors dels sons
adults). Per exemple /akgao/ o /akgae/. Comencen a fer vibracions amb llavis i llengua.
Comença a jugar amb els canvis d’intensitat (volum) i entonació (to). Al final del
període produeixen sons semblants a una síl·laba, però no acaben de controlar la
durada i articulació. Període denominat expansió o exploració ja que fan molts sons.
4) Balboteig reduplicat o canònic (dels 6-7 mesos als 10 mesos). Quan és capaç de
combinar una consonant i una vocal en forma de síl·laba (cadenes de síl·labes CV que
es repeteixen com /mamamama/ o /atatatata/). Les consonants són anteriors o
intermèdies i oclusives o nasals (pa, ma, ba, ta). Ja té control dels òrgans articulatoris.
5) Balboteig variat (dels 10 als 14 mesos). El balboteig variat consisteix en seqüències de
consonants i vocals en què les consonants i vocals són diferents (baguga). Ja
produeixen forces consonants però no s’observen les vibrants /r/ i / ɾ/ , les laterals /l/
i / ʎ / i les fricatives.
6) La transició entre el balboteig i les primeres paraules: les protoparaules (a partir dels
10 mesos). Les protoparaules són més estables que el balboteig fonèticament i
prosòdicament, però encara no tant com les primeres paraules. Les protoparaules no
s’assemblen a paraules reals i poden ser inventades per l’infant per referir-se a una
situació o esdeveniment de la vida quotidiana, moltes vegades acompanyades per
gestos d’assenyalament. Són unitats independents emmarcades per una pausa abans i
després.
Amb poques setmanes de vida els infants tenen unes capacitats de percepció de sons molt
desenvolupades, però en canvi no és fins més tard que es desenvolupen els òrgans
articulatoris i bucofonadors que permeten unes produccions més refinades.
COMUNICACIÓ
2. Desenvolupament de la producció fonològica a partir de les primeres

paraules.
Moltes vegades els pares saben a què fan referència els infants quan produeixen les primeres
paraules, i la presència de gestos d’assenyalament i de context és clau per comprendre el
referents de les primeres paraules.
Dels 12-18 mesos apareixen les primeres paraules i va adquirint de forma gradual el repertori
fonètic de la llengua, aprèn a combinar consonants i vocals en forma de síl·labes cada vegada
més complexes i desenvolupa els patrons entonatius i fonològics de la llengua adulta.
Cap als 4 anys ja és molt semblant al repertori adult, però continua fins els 6-7 anys.
a. L’adquisició del repertori fonètic

En relació a les diferents llengües, s’ha observat que fins als 10-11 mesos el repertori fonètic
dels infants és molt semblant. A partir de llavors ja es diferencia depenent de la llengua
materna de l’infant.
En català i espanyol s’ha descrit amb precisió la seqüència d’adquisició dels fonemes (Bosch,
1987). Resum:
- Vocals: s’adquireix el repertori complet als dos anys.

- Consonants nasals: el 90% dels infants han adquirit la /m/, la /n/ i la / ŋ/ (ny) a tres
anys, però no és fins a set anys que la gran majoria han adquirit la / ɲ/ banc, fang.
- Consonants oclusives: l’oclusiva que costa més de produir és la /d/ (als 5 anys el 90%
l’ha adquirit) i la resta d’oclusives han sigut adquirides el 90% als 3 anys.
- Consonants fricatives: el 90% ha adquirit la /f/ als 3 anys, en canvi /ʃ/ s’aprèn cap als 5
anys (faixa, xala, xupa). La resta de fricatives (/s/, /z/ i /ʒ/) només el 50% les ha
adquirit als 3 anys.
- Consonants líquides: la gran majoria d’infants ha adquirit la /l/ i la /ɾ/ als 3 anys, però
la /r/ i la / ʎ / no apareixen de forma generalitzada fins als 7 anys.
b. L’adquisició del repertori sil·làbic

Els infants aprenen més ràpid els patrons sil·làbics més habituals de la seva llengua, i menys
rapidesa els menys freqüents.
Ordr Espanyol
e
1r CV
COMUNICACIÓ
2n V
3r CVV
4t CVC
5è VC
6è CCV i CCVC
c. Els processos de simplificació fonològica

Al principi, tant les síl·labes com els fonemes són més senzills, i a mesura que l’infant
desenvolupa les habilitats articulatòries i lingüístiques, les síl·labes i els sons també es fan cada
vegada més complexos. En aproximar-se a les paraules i als sons, els infants fan una sèrie de
simplificacions o adaptacions en la fonologia de les paraules. Aquestes simplificacions
segueixen uns patrons. Se’n poden distingir tres grans grups:
- Processos relatius a l’estructura de la síl·laba

a) Supressió de síl·labes àtones: és habitual que els infants ometin les síl·labes que
precedeixen la síl·laba accentuada de la paraula. Dir /ta/ en comptes d’/està/ o
/bata/ en comptes de /sabata/.
b) Reducció de grups consonàntics : quan en una síl·laba hi ha dues o més consonats
juntes, els infants tendeixen a simplificar-ho i a produir-ne menys. /pou/ envers
de /plou/, i /bavo/ envers de /bravo/.
c) Omissió de consonants inicials: els infants també poden solucionar la dificultat per
a produir síl·labes complexes i certs sons ometent la consonant inicial de la síl·laba.
/sol/ diuen /ol/ ja que /s/ és el so més difícil d’adquirir i prefereixen simplificar la
síl·laba ometent la consonant.
d) Reducció de diftongs a un element: simplifiquen els diftongs i produeixin una sola
vocal. A la paraula /peu/ diuen /pe/.
e) Reduplicacions sil·làbiques: les paraules de més d’una síl·laba acostumen a iniciar-
se per una síl·laba CV. Els infants poden copiar l’estructura i els fonemes d’aquesta
síl·laba a les posicions següents /cavall/ - /capa/ o /caca/.
- Processos d’assimilació (substituir o modificar un so en funció d’un altre so que és
proper)
a) Assimilació progressiva: seleccionen un fonema que ocorre en síl·labes anteriors i
el copia en posteriors. Pot ser que no copiï exactament el so, sinó alguns dels trets
fonològics del so. Exemple: /cadira/ - /kadida/ o /pala/ diu /pata/ (copia el tret
fonològic de la consonant oclusiva)
COMUNICACIÓ
b) Assimilació regressiva: consisteix en seleccionar un segment o fonema de síl·labes
finals i copiar-lo a posicions anteriors. Per exemple: vermell /mermell/ o sabata
/pabata/.
- Processos de substitució
a) Frontalització d’un fonema posterior : canviar un fonema produït amb les parts
posteriors de l’aparell articulatori per un altre fonema produït a les parts anteriors,
com una bilabial. Per exemple: canviar la consonant oclusiva velar de “guant” per
una consonant oclusiva bilabial /buant/).
b) Posteriorització (poc freqüent): procés invers de la frontalització. Per exemple:
canviar la consonant oclusiva dental “tassa” per una oclusiva velar /cassa/.
c) Absència de vibrants: les vibrants són les més difícils de produir. Els infants solen
substituir-les per altres consonants, com per exemple: carro /cado/.
d) Fricatives substituïdes per oclusives : les consonants fricatives també costen
d’assolir i llavors ho substitueixen per consonants oclusives. Per exemple: sí  /ti/.
e) Pèrdua de sonoritat: és més fàcil produir un so sort que un de sonor, així que
sovint es produeix el canvi d’un a l’altre. Per exemple: l’oclusiva bilabial sonora de
bota es converteix en oclusiva bilabial sorda de /pota/.
Els processos a nivell de paraula, afecten a l'estructura de la paraula i, com les paraules
estan compostes per una o més síl·labes, afecten a tota una síl·laba. Si prenem la paraula
/calamar/ d'exemple, li podria ocórrer el següent:
a) OMISSIÓ DE SÍL·LABA: És a dir, que el nen no produeixi una síl·laba sencera; per
exemple: /ca-mar/ o /-lamar/.
b) METÀTESI A NIVELL DE PARAULA (No són tan freqüents): es respecta el nombre
de síl·labes però es canvia l'ordre. Per exemple: /lakamar/
c) ASSIMILACIONS: Hi ha una consonant d'una de les síl·labes que contamina a una
consonant d'una altra síl·laba de la paraula. Per exemple: /lalamar/, la /l/
contamina a la síl·laba anterior, tractant-se d'una assimilació regressiva.
Per exemple: /calalar/, la /l/ contamina a la síl·laba de després, tractant-se d'una
assimilació progressiva.
Els processos a nivell de síl·laba: l'alteració es produeix dins de la mateixa síl·laba. Es manté
la síl·laba, però amb algun canvi. Dels diferents processos existents i que es troben en el
manual, els més freqüents són:
COMUNICACIÓ
·REDUCCIONS DE DIFTONGS: De tenir 2 vocals es passa a tenir una.
Per exemple: atobús per autobús.
·REDUCCIONS DE GRUPS CONSONÀNTICS: De tenir un grup consonàntic normalment format

per 2 consonants dins de la mateixa síl·laba, es redueix a una.
Per exemple: ten per tren (es manté la quantitat d'una síl·laba, però de dues consonants
juntes, es passa a una).
Alerta!!!: /portal/ no seria un grup consonàntic perquè la /r/ i la /t/ es troben en síl·labes
diferents.
·OMISSIÓ DE CONSONANTS:
En posició inicial: alamar per calamar.
En posició final: calamá per calamar o depúés per después
Aguado (2009). S’observa que molts processos de simplificació segueixen aquesta regle:
Substitució d’un fonema de més a la dreta per un de l’esquerra o un de més a baix per un de
més a dalt.
P T K
B D G
F Q X
En seqüències de sons més llargues també trobem regles (Aguado, 2009): reduccions (el grup
consonàntic /pl/ es reduiria a /p/ i no a /l) i assimilacions (hi hauria assimilacions més
probables que d’altres (marinero /maninero/ però no /marirero/).
La majoria de processos de simplificació fonològica desapareixen al voltant dels 4 anys, tot i

que alguns persisteixen fins als 7 anys.
Resum taula Bosch (1982; 2004) sobre els processos fonològics de simplificació pàgina 81-82.
Aquesta taula és especialment útil per a detectar si la parla d’un infant segueix una adquisició
típica.
COMUNICACIÓ
d. L’adquisició del repertori suprasegmental (entonació, ritme i

accent)
Els infants a banda de l’adquisició de fonemes (aspectes segmentals) també aprenen a
desenvolupar el repertori de patrons suprasegmentals o prosòdics (entonació, ritme i accent).
L’entonació de la parla es refereix al sistema de distribució de tons i fronteres tonals a les

oracions i es mesura a partir de la freqüència fonamental (en Hertz). Els adults l’utilitzem per
indicar el tipus de frase, per exemple:
- Si fem una pregunta: Quantes pomes vols? Solem fer servir un to ascendent.
- Si destaquem la informació important: agafa la pilota VERDA, no la groga. Fem servir
un to ascendent-descendent a la paraula verda.
- Pressuposicions o implicatures entre parlants: si no em crec que vulguis tantes pomes,
preguntaré: quantes pomes vols? Abaixant molt el to de la frase, i llavors apujant el to
molt sobtadament a la paraula final.
Els infants inicien l’aprenentatge de l’entonació des del balboteig i cada vegada es va refinant.
No és fins a l’etapa preescolar o fins i tot una mica més tard, que dominen el repertori complet
de contorns entonatius de la seva llengua. Durant l’etapa de les primeres paraules els infants ja
produeixen enunciats interrogatius, declaratius i vocatius seguint els patrons adults.
El ritme de la parla es refereix a la manera com els parlants distribueixen els intervals
consonàntics i vocàlics. Quan una llengua té més proporció de consonants que de vocals, es
considera que té ritme accentuat (com l’anglès); en canvi quan la llengua té més proporció de
vocals que de consonants, es considera que té ritme sil·làbic (com el català o castellà).
Els infants són sensibles a aquestes diferències des de just després de néixer, percebent les
característiques rítmiques de la parla. Però en canvi, tarden molt més temps a aprendre a
produir bé el ritme correcte. Cap als 2 anys els infants comencen a produir oracions que ja
mostren característiques rítmiques de la llengua, però encara hi ha diferències amb l’adulta.
Els patrons adults no s’adquireixen fins als 5-6 anys.
El component suprasegmental de la parla que té més facilitat en la seva adquisició és l’accent.

L’accent es refereix a la prominència acústica que tenen certes síl·labes i es mesura amb valors
d’intensitat (volum), durada i freqüència fonamental.
COMUNICACIÓ
El català és una llengua amb accent lèxic (totes les paraules tenen com a mínim una síl·laba
tònica), en canvi el francès és una llengua amb accent de frase perquè només la darrera síl·laba
de cada sintagma és tònica.
Quan els infants comencen a balbotejar, ja comencen a produir unes síl·labes amb més
prominència que d’altres (tot i fer-ho en ocasions en llocs equivocats) i s’adquireix en les
etapes preescolars.
Tema 5: Desenvolupament lèxic i semàntic

1. Comprensió i producció dels primers mots
Una de les primeres habilitats en adquirir: segmentació de la parla. Això ho realitzarà a partir
d’abstraure constàncies fonològiques i associar significats amb sons (a partir d’un input). El
tipus d’input i aquest llenguatge adreçat als infants pot facilitar aquesta tasca (motherese).
9-10 mesos comprenen les primeres paraules. Responen al seu nom dirigint l’atenció cap a qui
els crida, o responen, per exemple, a la paraula no interrompent la seva activitat.
Anteriorment poden comprendre a partir de l’entonació (ralet ralet).
A l’any realitzen les protoparaules. Formes que encara no són paraules, però que utilitza
consistentment davant situacions específiques, sovint acompanyades de gestos. Es refereixen
a rutines i no encara a objectes o accions concretes.
1 any i any i mig: apareixen les primeres paraules (fase prelèxica o etapa de les cinquanta
primera paraules). Encara hi ha balboteig i molt de suport en gestos. Predominen els noms
(sobretot d’objectes en què l’infant hi interacciona) envers paraules més complexes com ara
els verbs. Els infants seguiran fent seqüències de balboteig quan ja produeixen paraules, i fins
els dos anys.
Dels 18 mesos als 2 anys: fase lèxica. Explosió lèxica (augment del vocabulari). Entre l’any i
mig i 6 anys els infants adquiriran unes 9 paraules al dia. Aquesta explosió es podria explicar
perquè ha tingut lloc el descobriment del nom (insight designatiu). Abans les paraules tenien
bàsicament una funció instrumental o imperativa (aconseguir alguna cosa o l’atenció d’algú) i
utilitzaven una mateixa paraula per diferents funcions però ara se n’adonen que les paraules
tenen un referent. S’ha plantejat que aquest descobriment del nom està relacionat amb
l’aparició de la funció simbòlica (habilitat cognitiva) Així doncs té a veure aquesta explosió
lèxica amb l’aprenentatge de la funció referencial (utilitzar les paraules com a mitjà per a
COMUNICACIÓ
referir-se a un objecte o acció determinats), la permanència de l’objecte (la comprensió per
part de l’infant que els objectes continuen existint encara que no els puguin veure o tocar), la
representació mental (la possibilitat de representar-se mentalment els objectes, entitats,...) i el
desenvolupament de determinades maneres de categorització o agrupació d’objectes. Tot i
que no hem de deixar de banda l’experiència amb l’entorn o input i fins i tots a principis
innats.
Hem de tenir en compte per la comprensió del significat dels primers mots de forma molt
lligada al context: objectes o situacions que són presents, familiars i perceptivament destacats.
A més a més, el significat dels mots no és fix. L’ús de les paraules dels nens és de vegades
diferent al que toca en etapes inicials: sovint l’extensió del significat dels primers mots és
diferent de la de l’adult sobretot entre l’any i mig i els dos anys i mig.
- Infraextensió: una paraula s’utilitza per a tan sols un subconjunt de la categoria de

referència adulta. Per exemple, gos només per al seu gos, aigua només per l’aigua de
la banyera i no la de beure,...
- Sobreextensió: s’aplica una paraula a una sèrie de referents més amplia que la usual.
Papa per a tots els homes, aigua per a tots els líquids, cotxe per a tots els vehicles,...
- Diferent referent (aparellament erroni). De vegades pot ser que el significat del mot no
coincideixi. Per exemple avió per helicòpter, pluja per a neu, camió per tractor,...
Hi ha diferents teories sobre l’adquisició del significat de les paraules (desenvolupament

semàntic). S’han proposat: la teoria dels trets semàntics, la teoria del prototip i teories amb
una càrrega més funcional (teoria de la representació de l’esdeveniment).
Una estratègia que utilitzen els infants per a formular hipòtesis sobre les correspondències
paraula/significat, és el principi de contrast. Els infants assumeixen que les paraules
contrasten entre elles pel que fa al significat, de manera que busquen els trets distintius (i no
accepten, per exemple, que un objecte tingui dos noms).
Un mecanisme per arribar als significats de les paraules és bootstrapping sintàctic. Un

mecanisme pel qual els infants obtindrien o extraurien el significat dels mots utilitzant
informació o claus sintàctiques. Per exemple, l’observació de característiques
morfosintàctiques dels noms i dels verbs que actuarien com a clau per al significat dels uns i
dels altres.
COMUNICACIÓ
Pocs mesos abans dels 2 anys i en endavant: quan han assolit 50-100 paraules, comencen a
combinar-les (2 paraules). Fase semàntica. En aquesta fase comença la combinació de mots,
realitzant estructures gramaticals correctes (sobretot noms).
Edat Comprensió Producció

13 mesos 110 paraules 10 paraules
16-17 mesos 180 paraules 50 paraules
24 mesos No hi ha dades 310 paraules
Posteriorment, assolirà la fase d’adquisicions lèxiques i semàntiques posteriors. En aquesta

etapa, les regles morfosintàctiques ja es troben integrades, el vocabulari continua ampliant-se
i es duran a terme les adquisicions relacionades amb el significat no literal. Les principals
adquisicions lèxiques i semàntiques dels anomenats desenvolupaments posteriors es donen a
partir dels 4 o 5 anys.
1) El vocabulari (adquisició de paraules aïllades) creix durant tota la vida. Aquestes

paraules i els seus significats han d’estar organitzades d’alguna manera en el lèxic
mental: això ens remet al tema de l’accés al lèxic i les xarxes semàntiques en el parlant
adult. Cap als 9-10 anys, amb el domini de la lectura, es posa al seu abast una nova
font de vocabulari, la llengua escrita, la qual augmenta les oportunitats
d’aprenentatge.
2) Les primeres combinacions de paraules dels infants són l’inici del significat relacional
(de l’expressió de les relacions semàntiques). Una paraula amb significat lèxic constant
pot expressar diferents significats relacionals, segons el rol que tingui en una producció
o oració determinada.
3) Determinats aspectes importants de la relació entre les paraules i el significat no
s’adquireixen fins més enllà dels 4 anys i s’anomenen adquisicions semàntiques
posteriors. Per exemple les referides al significat no literal (metàfores, acudits, frases
fetes, refranys, endevinalles,...) s’adquireixen a edats tardanes (entre els 6 i
l’adolescència). Als 6 anys s’inicia el domini d’aquests usos figuratius del llenguatge –
la metàfora, els proverbis i els frases fetes- i, més endavant, la ironia i la mentida. Un
altre exemple seria que a partir dels 5 anys apareixen els termes supraordinats i
COMUNICACIÓ
subordinats en relació als termes bàsics (per exemple, animal, ocell, pardal), a més
dels sinònims i antònims.
4) S’han remarcat els desenvolupaments semàntics associats als verbs metalingüístics i
metacognitius que es donen més enllà dels 5 anys. Això ens permet explicar perquè les
oracions subordinades substantives es continuen desenvolupant fins ben entrada
l’adolescència, tot i que alguns tipus siguin d’aparició molt primerenca en el llenguatge
infantil. Oracions substantives que impliquen verbs metacognitius o metalingüístics on
la proposició pot ser certa encara que el seu componen no ho sigui (per exemple, m’ha
dit que ella no ho sabia).
5) RESUM:
6) Anterior a les fases:
9-10 mesos: comprenen les primeres paraules.
A l'any: realitzen les protoparaules, les quals es refereixen a rutines i no encara a
objectes o accions concretes.
Fase prelèxica:
1 any - 1 any i mig: etapa de les primeres 50 paraules. Encara hi ha balboteig i suport
de gestos. Les seqüències de balboteig seguiran fins els 2 anys. Les paraules tenen
bàsicament una funció instrumental o imperativa (aconseguir alguna cosa o
l'atenció d'algú) i utilitzen una mateixa paraula per diferents funcions.
Fase lèxica:
Dels 18 mesos - 2 anys: explosió lèxica. Apareix gràcies a l'insight designatiu (el qual
està relacionat amb la funció simbòlica). Ara les paraules tenen un referent.
Entre fase prelèxica i fase lèxica:
En relació a la comprensió del significat (semàntica), sobretot entre l'any i mig i els
dos anys i mig l'infant produeix algunes diferències envers la comprensió del
significat de paraules dels adults: infraextensió, sobreextensió i/o diferent referent.
Fase semàntica:
Pocs mesos abans dels 2 anys i en endavant, quan han assolit entre 50-100 paraules,
comencen a combinar-les.
Fase d'adquisicions lèxiques i semàntiques posteriors: el vocabulari continua
ampliant-se i ja entén que una mateixa paraula pugui tenir diferents significats. Però
les adquisicions lèxiques i semàntiques posteriors no s’adquireixen fins els 4 i 5 anys
i aquestes estan relacionades amb els significat no literal. Als 6 anys, la majoria dels
COMUNICACIÓ
infants han adquirit un vocabulari d'entre 15000 i 18000 paraules.
2. Com s’avalua el vocabulari dels infants?

- Tipus (types) es refereix al nombre de paraules diferents utilitzades en una mostra de
parla, i es considera un indicador de la diversitat lèxica.
- TTR (Type/Token Ratio). Divideix la quantitat de paraules diferents (types) per la
quantitat total de paraules (token) en una mostra de parla donada i multiplica el
resultat per 100. Una TTR baixa indicaria que l’infant repeteix molt les mateixes
paraules.
- En mostres de parla de llargada diferent s’utilitza la D. Es basa en una predicció
matemàtica de la disminució de la TTR a mesura que la mida de la mostra disminueix.
3. Diferències individuals en el lèxic i en el llenguatge inicial.

Molts autors troben diferències individuals importants quan estudien el llenguatge inicial dels
infants i per això s’anomenen estils d’adquisició del llenguatge.
- Estil referencial o analític. Consideren les paraules en unitats simples i es centren en el

seu significat.
o Proporció alta de noms en les 50 primeres paraules.
o Més vocabulari en el llenguatge inicial, increment més ràpid de vocabulari.
o Orientat als objectes.
o Paraules aïllades en la parla inicial, parla telegràfica després.
o Millor nivell d’articulació (parla intel·ligible).
o Més produccions espontànies (i no imitatives).
o Acostumen a ser fills de pares amb un nivell educatiu superior als de l’estil
expressiu. Les nenes acostumen a ser referencials.
- Estil expressiu o holístic. Es centren en l’estructura global de la frase i no tant en el
contingut que les paraules transmeten.
o Proporció baixa de noms en les 50 primeres paraules (ús més gran de pronoms
que de noms).
o Vocabulari més pobre en el llenguatge inicial, increment més lent del
vocabulari.
COMUNICACIÓ
o Orientat a les persones (utilitzen el llenguatge per a comunicar-se amb les
persones).
o Fórmules i rutines en la parla inicial, flexió i paraules funció després.
o Pitjor nivell d’articulació (baixa intel·ligibilitat de la parla).
o Més presència de produccions imitatives.
o Ús més gran de l’entonació en les produccions.
o Els nens acostumen a ser expressius.
Aquests dos estils es diferencien en el contingut, la forma i la funció. Tot i així, tots dos estils
arriben a la fita de les 50 paraules als 18 mesos i desapareixen aquests estils cap als 3 anys.
Les diferències entre ambdós estils poden ser a causa les tendències de les característiques
cognitives, input lingüístic (interacció i nivell educatiu dels pares) i factors geneticofisiològics
(aspectes de diferenciació hemisfèrica durant la maduració).
4. Dificultats d’accés al lèxic o dificultats lèxiques:

Dificultats d’accés al lèxic. Es valorarà si el nen té dificultats per evocar el lèxic que té
emmagatzemat en la memòria. Si és així, que fa:
- Es para i no contesta.
- Es para, després d'una pausa, acaba dient la paraula específica.
- Es para, després d'una pausa, recupera part del seu significat fent una definició
funcional o un circumloqui.
Si té dificultats lèxiques:
- En el lèxic es troben amb certa freqüència paraules genèriques.

- Ús de paraules idiosincràtiques (protoparaules). Per exemple: ‘tut’ per cohe
- Parla infantil no modificada. Per exemple: com ‘chicha’ per salchica.
- Definicions funcionals. Per exemple: ‘això per coment’ per a forquilla.
- Circumloquis. Per exemple:’allò que pesa’ per dir camió.
- Sobreextensiones. Per exemple: dir ‘mamà’ per denominar totes les dones.
- Infraextensiones. Per exemple: dir ‘gos’ sol al seu gos.
- Substitucions lèxiques. Per exemple: dir ‘tren’ per ‘avió’, ‘got’ per ‘plat’.
- Ús excessiu de referències implícites o dícticos. Per exemple: això, allò, aquí,...).
- Autocorrecions.
COMUNICACIÓ
Tema 6: Desenvolupament de la morfologia i de la

sintaxis
1. Fases en el desenvolupament morfosintàctic
1.1. La qüestió de la productivitat de les emissions infantils
És possible que observem flexions morfològiques amb alguns elements gramaticals des de ben
aviat (ja en les 50 primeres paraules i en les combinacions inicials als mots). Aquestes venen
donades pel fet que solen ser molt freqüents o que els pares donen molt de suport i per tant
els infants imiten. Aquestes venen donades pel fet que solen ser molt freqüents o que els
pares donen molt de suport i per tant els infants imiten.
En el cas que un infant verbalitzi CAIGUT no vol dir que la flexió del participi o que apliqui
regles morfològiques. Sinó que l’infant ha après aquesta paraula d’aquesta manera.
Això implica que si hem d’avaluar aquesta dimensió en una mostra infantil hem d’adoptar un
criteri de productivitat. Avaluar si utilitza la morfologia productivament, és a dir, si generalitza
les marques morfològiques o si simplement fa servir morfemes determinats en algunes
paraules, és a dir, les flexions apreses per imitació o de memòria.
Brown (1973) va proposar un índex o percentatge d’ús correcte, i va considerar com a nivell
satisfactori d’aprenentatge d’una flexió (ús productiu de la flexió) un percentatge pròxim al
90% d’ús correcte en tots els contextos en què fos obligatòria. L’índex es calcula a partir del
nombre de vegades que l’infant utilitza la flexió correcta en una mostra de parla dividit pel
nombre de vegades que ho hauria de fer (de contextos obligatoris o vegades que un adult la
utilitzaria). Fórmula: (número d’ocurrències correctes/número de contextos d’ús obligatori
(número total d’ocurrències+omissions) x100.
Hi ha altres autors que prefereixen els criteris basats en la generalització entre d’altres raons
perquè de vegades és difícil concretar quan és necessari posar un morfema o que en la mostra
de parla apareguin contextos d’ús d’aquell morfema.
1.2. Les etapes en el desenvolupament de la morfosintaxis.
Seqüència d’evolució de les estructures morfosintàctiques:
Proposta de Tomasello i Brooks, 1999
 Etapa d’un mot o holofràstica (any-any i mig). Un únic símbol lingüístic, holofrase.
COMUNICACIÓ
 Combinació de mots o parla telegràfica (any i mig-2 anys).
 Productivitat parcial. Entre els 2 i 3 anys, s’utilitzen els marcadors morfològics i

sintàctics sense generalitzar-se a altres contextos, per exemple, la nena juga, però
també diu les nenes juga.
 Competència adulta (3 anys-en endavant).
Primer etapa holofràstica (produccions d’un sol mot o holofrases), després, parla telegràfica,
en què es donen les primeres combinacions de mots infantils.
Aquestes primeres combinacions de mots, representen, a més de l’inici de la sintaxi per a

molts autors, l’expressió de les primeres relacions semàntiques.
S’inicia cap als 18 mesos, quan els infants ja tenen en el seu lèxic una massa de més de
cinquanta paraules. La característica principal és que combinen dues paraules en una mateixa
entonació o línia melòdica per fer referència a només un esdeveniment o objecte (no valdria
un “la mare”).
Característiques de la parla telegràfica:
Les combinacions de dos mots tenen bàsicament dues característiques:
- Les omissions. Les combinacions de mots contenen menys elements que les frases
adultes corresponents: s’ometen aquells elements “menys importants” a l’hora
d’entendre el missatge. Es diu parla telegràfica perquè són elements que es podrien
treure però el missatge no perd el significat i és comprensible. Es caracteritza aquesta
parla per l’omissió de les paraules funció o categories funcionals (com preposicions,
conjuncions, articles, auxiliars i flexions) i només contenen paraules contingut o
categories lèxiques (noms, verbs, adjectius i alguns adverbis). Ús encara de “a” envers
l’article (a paper atat – el paper trencat).
- L’ordre dels mots. L’ordre correcte dels mots es manté. És a dir, l’ordre en què
apareixen els diferents elements és variat. Per exemple, en la combinació dels adverbis
de lloc i altres categories com els noms o els adjectius, l’ordre pot ser tant adv.+nom,
adj.+nom,...
Hi ha autors que no estan d’acord amb l’ordre. A banda, l’estil telegràfic fa difícil analitzar-ne
l’estructura sintàctica.
Primeres relacions semàntiques:

COMUNICACIÓ
Brown (1973) estableix les relacions semàntiques següents que abastarien el 70% de les
combinacions:
Relació semàntica Exemple

Nominació: Això cotxe
Recurrència: Altre cuento
No existència: No Mario
Agent-acció: Tu no menjaràs
Acció-objecte: Mira el Teo
Agent-objecte: Jo una pupa
Acció-locatiu: Aquí a nonon
Entitat-locatiu: A Pep aquí
Acció-objecte: Elefant gros
Acció-objecte: A ull a mama
En gris hi ha les relacions semàntiques que tots els nens tenien.
Model d’anàlisi i descripció de les primeres combinacions de mots:
- Model semàntic:
Bowerman (1973) troba cinc relacions semàntiques presents en aquesta etapa: 1)

agent+acció, 2) acció+objectes, 3) posseïdor+poseeït, 4) demostratiu+objecte demostrat i 5)
adjectiu+nom.
Aquest model:
- Parteix dels significats de les paraules que formen els enunciats,

- Es basa en l’estudi de les relacions semàntiques implicades en les produccions de dos
mots,
- Considera que les emissions dels infants són interpretables en elles mateixes. La idea
bàsica és que les primeres combinacions de mots funcionen com un mitjà de
comunicació entre el nen i el seu entorn.
Aquesta anàlisi semàntica de les primeres combinacions de mots infantils, des de l’aproximació
teòrica cognitiva (constructivista). Així doncs, busquen correlacions entre el desenvolupament
lingüístic de les primeres combinacions de mots i el desenvolupament cognitiu.
- Model generatiu transformacional

- Model de la gramàtica pivot
COMUNICACIÓ
Ambdós models fan un anàlisi sintàctica de les produccions (no semàntica). En els apunts es
defineix aquest segon model (gramàtica pivot).
La gramàtica pivot és una sèrie de regles gramaticals que constitueixen una gramàtica diferent
de l’adulta. Es distingeixen entre dues classes: les paraules pivot (classes de paraules molt
reduïda - pronoms i adverbis bàsicament- i molt freqüent en la parla infantil) i les paraules
obertes (classe més àmplia, formada pels noms, adjectius i adverbis, i que no es repeteixen
tant en la parla infantil).
La combinació d’aquestes dues classes de paraules segueixen determinades regles. Les

paraules pivot ocupen una posició fixa en la producció; en canvi, les paraules obertes varien en
la seva posició. La majoria de combinacions corresponen a les estructures: pivot + oberta ( això
cotxe) oberta + pivot (Pep aquí) oberta + oberta (mommy sock), però mai no trobarem
pivot+pivot.
Productivitat parcial:
En la tercera etapa, cap als 2-3 anys abans de fer frases llargues i gramaticalment correctes,
l’infant produeix durant un temps seqüències de paraules que alguns autors consideren dins
l’etapa telegràfica, pel fet que encara no tenen mots relacionals.
Els tipus d’expansions que es donen des de la combinació de dos mots cap a les produccions
amb més elements sembla que són les següents (segons Clemente, 1995):
1) Augmentar algun dels elements de les combinacions de dos mots: expandir un o

tots els elements desdoblant-los, de manera que les paraules incrementin
l’enunciat però realitzin la mateixa funció semàntica; per exemple introduint
determinants (ame agu / dame oto agu) o elements en el sintagma verbal, com el
verb mateix i els modificadors (mama tete / mama dame tete (xumet)).
2) Juxtaposar enunciats: enunciats en què varia només un element i que junts
formarien un missatge més llarg i correcte, però que l’infant encara no pot produir:
no kere agua...no kere konejo (per el conejo no quiere agua).
3) Creixement progressiu: diferents enunciats seguits van augmentant cadascun la
seva longitud i afegint elements. Oto /oto campi (càmping) / oto campi pequeño.
Les expansions provenen, de les introducció en les produccions de paraules funció o categories
funcionals (preposicions, pronoms, auxiliars, flexions), que es trobaven força absents en les
primeres combinacions de mots. A més el verb comença a organitzar les oracions. Entre els
COMUNICACIÓ
2,5 i els 3 anys sembla que l’infant té consolidada l’estructura de les oracions simples i molts
dels elements morfològics que s’hi inclouen (Me ha pegado, amb 25 mesos; està abierta la luz,
amb 27 meso o quiero tostadas (27 mesos).
Desenvolupament morfològic:
- La concordança sorgeix primer entre determinant i nom (dins al sintagma nominal) –

la concordança del nombre es domina als 2,5 anys i la de gènere al voltant dels 3 anys
– i posteriorment entre el nom i verb (entre el sintagma nominal i sintagma verbal). La
concordança entre nom i verb coincideix amb l’aparició del plural en els verbs.
- L’ordre de paraules de constituents, justament en català i castellà l’ordre dins l’oració
és flexible, però l’ordre més freqüent és SVO. Les primeres oracions dels infants
segueixen majoritàriament aquest ordre i també VO amb l’elisió del subjecte. Tot i així
també apareixen des del principi altres models adults. El domini complet dels diferents
ordres requerits en l’ús de pronoms clítics d’objecte directe i indirecte s’assoleix força
tard.
- Estructura argumental (classes de verbs i arguments). Entendre quins complements
necessiten o permeten els diferents verbs. Els infants triguen a assolir-ho i per això fan
errors com “No puedo morir a esta araña”.
Errors típics en la morfologia nominal i verbal:
En el llibre es centren en el verb i concretament en els errors de sobreregularització, però

realment els infants cometen sovint altres tipus d’errors en l’adquisició morfològica verbal
(com les omissions de l’auxiliar – per exemple caigut per ha caigut- i els errors en els temps,
modes i persones verbals- per exemple yo no quiere).
En un principi sembla que s’aprenguin de memòria la forma en com han de dir els verbs, però
en algun moment sembla que comencen a fer servir regles per produir les formes verbals
flexionades. Una prova d’aquest fet és la troballa sistemàtica (en diferents infants i diferents
llengües) d’errors de sobrerregularització en la parla infantil. La producció de formes regulars
(que segueixen la regla morfològica) en comptes de les formes irregulars en què s’han de fer
certs temps i persones de determinats verbs. Aquest tipus d’errors es realitzen a partir dels 30
mesos (2,5 anys). Així doncs, realitzen el què se’n diu “corba de desenvolupament en forma
d’U” on els infants produeixen en un inici correctament els verbs irregulars (apresos com una
peça), després durant un període de temps, produeixen errors de sobrerregularització (la qual
COMUNICACIÓ
cosa fa disminuir el nombre de formes verbals correctes) i finalment, tornen a produir
correctament les formes irregulars.
Exemple de sobrerregularització:
Infant de 2 anys i 4 mesos: ¿hay muchos verdad? Se ha rompido. ¿Se ha roto el cuento?// yo
no sabó más.
Competència adulta:
Desenvolupament de les marques morfològiques:
La majoria de marques morfològiques va dels 2 als 3 anys.
‐ S’adquireix abans la morfologia nominal (flexió del gènere i nombre) que la morfologia
verbal (flexió de temps, aspecte, persona i mode).
‐ Algunes formes verbals (per exemple, imperatius i infinitius) s’adquireixen abans que
algunes flexions nominals (per exemple, la del plural).
‐ El gènere és una de les primeres marques morfològiques que s’adquireixen

(s’adquireix cap als 28 mesos), tot i que més endavant encara podem trobar algun
error. Això passa amb una sobrerregularització de la regla morfofonològica que
estableix que els substantius que acaben amb consonant són masculins i els que
acaben amb -a són femenins (una pijama, el flor, el sang,...).
‐ El nombre: cap als 30 mesos s’adquireix la marca del plural nominal, (ànec i ànecs),
primer en noms i després en els adjectius, tot i que les formes de plural en –es no
s’adquireixen fins més tard, donant-se errors fins als 5-6 anys.
‐ L’article s’adquireix entre els 30 i els 36 mesos. Els articles indefinits són més tardans.
Trobem infants que verbalitzen “a” com article. Aquesta manca de discriminació del
gènere en paraules gramaticals pot donar-se fins als 4 anys; quan es produeix més
endavant, és un tret propi del retard del llenguatge.
‐ Els possessius i pronoms clítics. Algunes formes s’adquireixen abans dels 3 anys, però
els pronoms personals són més difícils i tarden més en adquirir-se.
‐ Les preposicions. S’adquireixen abans: a, de, per (en català) i con, a, para i en (en
espanyol).
‐ Formes verbals: persona, temps, aspecte i mode).

COMUNICACIÓ
‐ Temps verbals: primer adquireixen el present d’indicatiu i el pretèrit perfet
(així com també l’infinitiu).
‐ Marques de persona verbal: els infants adquireixen la 3a. i la 1a. persona del
singular i després la 2a. del singular i la 3a. del plural. Hem de pensar que els
infants comencen a referir-se a ells mateixos en tercera persona, ja que és
com l’adult es refereix a ell. Les formes verbals en 3a persona del singular del
present d’indicatiu són les més primerenques i freqüents.
‐ Sembla que primer es dona el contrast de persona, després el de temps i

després el d’aspecte.
‐ La selecció del mode (i el domini del mode subjuntiu) no s’adquireix fins mínim
als 4 anys.
El desenvolupament de la negació i la interrogació:
Segons la intenció de l’emissor (noció de modalització), podem classificar les oracions:
- Assertiva: afirmativa i negativa.

- Imperativa.
- Interrogativa.
- Exclamativa.
Oracions negatives:
Es caracteritzen per la presència del marcador o l’adverbi no.
Els infants empren ja la negació (la forma no) en l’etapa d’una paraula (etapa hologràfica 1
any-1any i mig) per rebutjar o negar una afirmació o una acció d’un altre.
Per la negació sintàctica, és a dir, les oracions negatives s’adquireixen cap als 2 anys.
Bellugi (1967) descriu tres períodes de desenvolupament sintàctic de l’anglès:
- Negació externa a l’oració (el marcador no és simplement un element afegit a l’inici de

l’enunciat, i no entre subjecte i verb). P. ex: no mama.
- La negació es situa ja després del subjecte (“he no bite you”, ell no mossega a tu)
- Finalment s’adquireixen altres auxiliars de l’anglès (“i didn’t do it. Jo no ho vaig ver).
COMUNICACIÓ
Els estudis fets en català (Bel, 1996) i castellà (Bel, 1996 i López-Ornat, 1999) ens confirmen la
distinció entre 2 primeres períodes i afegeixen altres elements a la descripció del procés.
Oracions interrogatives:
Els infants comencen a produir enunciats interrogatius a l’inici de la parla (basats en

l’entonació). Per exemple, enunciats d’una paraula (papa?) i en les combinacions de mots
(papa aquí?).
Les oracions interrogatives, sobretot les interrogatives Qu o parcials les observem cap als 2
anys i el desenvolupament es dona en un període llarg (aquelles que requereixen certes
partícules interrogatives i una estructura sintàctica determinada, com la inversió subjecte-
verb, per exemple: què vol la Judit?). Els estudis que hi ha en català i castellà només arriben
fins als 3 anys i sembla que encara no han adquirit tots els tipus d’oracions interrogatives Qu.
Seqüència d’adquisició abans dels 3 anys:
Edat Tipus Exemple

2 anys Què...? Què és això?
On...? On és la pilota?
28 mesos Qui...? Qui és?
Com...? Com es diu?
30 mesos Per què...? Per què treus això?
Quin/quina...? Les dos següents no estan
Quan...? assolides per a tots els nens
en l’estudi.
Què és el pronom interrogatiu més freqüent, i l’acostumen a utilitzar com a comodí per
produir oracions que requereixen altres partícules interrogatives.
Observem que hi ha uns factors que ens expliquen el perquè d’aquesta seqüència d’adquisició
en les interrogatives Qu:
- Factors de complexitat semàntica o cognitiva: els conceptes que requereixen per a

preguntar com, quan i per què impliquen manera, temps i causalitat, conceptes que es
desenvolupen més tard que els requerits per a preguntar què, qui i on.
COMUNICACIÓ
- Factors pragmàtics: en el desenvolupament, l’interès de les preguntes que fan els
infants (l’objectiu comunicatiu) es desplaça dels objectes (què, on) cap a les persones i
esdeveniments més complexos (qui, com, per què, quan).
- Factors de complexitat lingüística: entre altres factors, s’ha dit que el que determina
l’ordre d’adquisició és l’obligatorietat dels constituents (o la funció sintàctica). Què i
qui pregunten sobre els rols bàsics de subjecte i objecte (informació obligatòria),
mentre que com, quan i perquè es refereixen a adjunts del verb (informació opcional).
Combinació d’oracions: les oracions compostes
Entre els 2 i els 3 anys, comencen a dominar els mecanismes bàsics per construir oracions
simples de diferents tipus (per exemple, negatives i interrogatives). Però el fet de combinar
unes oracions amb d’altres (expressant diferents relacions semàntiques).
Les oracions compostes són les que inclouen dos verbs, tipus d’oracions compostes que
inclouen connectors sintàctics (partícules i conjuncions com que, perquè, i) com als tipus que
no inclouen (per exemple, algunes classes d’oracions substantives i adverbials en què la
clàusula subordinada té un verb en forma no finita, com un infinitiu).
Les oracions compostes (apareixen cap als 2 anys i mig però s’allarga fins als 4 anys i
determinades oracions, fins més enllà dels 4 anys) inclouen les coordinades (en què les
clàusules que les formen no depenen jeràrquicament l’una de l’altra) i les subordinades (en
què una clàusula, la subordinada, depèn de l’altra, la clàusula o oració principal).
Seqüència d’adquisició de les diferents oracions compostes (dins l’edat de competència

adulta):
Període Tipus d’oracions compostes Exemples

Substantives Vull posar el bebè
1r. període (2,5 a 3 anys) Mira què he fet
Coordinades Se ha roto la pata abuelita y no
anda.
Causals Rita no pegues nene porque
haces daño.
Relatives És un cotxet que semblava un
autobusset.
Finals Aquesta regadora és per posar
llet.
Modals Fíjate cómo lleva la cabeza al
2n. Període (de 3 a 4 anys) cuello.
Condicionals Si li mossego li farà molt mal.
Temporals Cuando yo se quema se pone
amarillo.
COMUNICACIÓ
Relatives (amb nexes diferents Un nen dolent amb el qual hem
Més enllà dels 4 anys de que) saltat tots.
Relatives (amb subjuntiu) Busca a un amiguito que quiera
jugar.
Comparatives Cuéntame (un cuento) como
ayer María me lo conto.
Concessives, consecutives,
locatives.
No totes les realitzacions possibles de cada tipus apareixen a les edats senyalades, per
exemple, les coordinades adversatives (amb però) i disjuntives (amb o) són adquirides força
més tard que les additives (amb i). A més, algunes de la taula es troben en el període de més
enllà dels 4 anys i no les dominen en edats posteriors. P. ex: oracions comparatives no
s’utilitzen correctament fins als 7 anys.
Els factors explicatius d’aquesta seqüència són diversos: des de factors de complexitat
semàntica a factors de processament relacionats amb la complexitat de planificació, passant
per explicacions molt diverses referides a la complexitat sintàctica, la freqüència d’ús en
l’input, el tipus d’interacció infant-adult...
Adquisicions sintàctiques posteriors:
Al voltant dels 4 anys s’aconsegueix expressar les intencions comunicatives amb els recursos
propis de la competència adulta. En aquesta edat es diu que s’ha adquirit la gramàtica bàsica
de la llengua: els infants ja dominen els mecanismes bàsics per a construir oracions simples de
diversos tipus (modalitats oracionals) i han començat a adquirir un aspecte fonamental del
llenguatge adult: els mecanismes de combinació d’unes oracions amb d’altres per a expressar,
per exemple, diferents relacions semàntiques entre aquestes (de causa, de temps, de
conseqüència,...).
El principal recurs morfosintàctic per a combinar oracions són les oracions compostes
(coordinades i subordinades), aspecte complex de l’adquisició del repertori lingüístic, que es
perllonga fins més enllà dels 4-5 anys.
Les oracions compostes apareixen als 2,5 anys i s’allarga fins els 4 anys. Hi ha diversos tipus i
subtipus d’oracions compostes que no estan presents a la parla infantil abans d’aquesta edat.
Les oracions compostes que s’adquireixen més enllà dels 4-5 anys:
- El correcte ús de conjuncions de coordinació diferents a l’additiva i requereix un

període de temps més llarg. L’adversativa però, apareix abans dels 4-5 anys (amb una
freqüència baixa) però fins els 6-7 anys l’utilitzen erròniament, quan hi ha una relació
causal o precausal entre les oracions.Els nens més grans la utilitzen freqüentment per
COMUNICACIÓ
a significar contrast (la funció pròpia d’aquesta conjunció), fins els 9 anys s’utilitza per
funcions pragmàtiques (interrompre el discurs inserint-hi comentaris, controlar
l’atenció de l’interlocutor o canviar de tema).
- Amb els connectors concessius (conjunció doncs) a nivell productiu i comprensiu,
mostren errors fins i tot entre els 8 i 10 anys.
- Oracions condicionals: oracions subordinades que no es dominen fins a edats

tardanes. Als 3 anys ja en produeixen (si se’ls dona el context conversacional adient,
oracions condicionals sense errors lògics, fins als 7 anys fallen en la producció dels
temps verbals de certs tipus d’oracions condicionals. Aquestes oracions són escasses
en el llenguatge espontani menor de 5 anys.
- Subordinades adverbials: els factors que expliquen el seu llarg procés d’adquisició no
són solament sintàctics, sinó també semàntics. Infants entre 7 i 12 anys usen nous
connectors de subordinació adverbial associats a la comprensió de relacions
semàntiques més precises i complexes. El procés de precisió i diferenciació del
significat dels connectors continua després dels 12 anys.
- L’ús de relatives amb subjuntiu també presenten dificultats als infants menors de 5
anys. Per exemple “busca a una gallina que ponga huevos”.
- Les oracions de relatiu amb funció de sintagma preposicional (impliquen ús de nexes
de relatiu compost, amb preposició), no s’assoleixen fins als 12 anys. En un estudi es va
observar que fins als 9 anys els infants empren bàsicament la forma reduïda que
(errònia) – en lloc de la forma completa “preposició+qu o un altre pronom relatiu. L’ús
de pronoms relatius diferents de que (com cual, quien o cuyo) és molt escás en el
COMUNICACIÓ
discurs dels infants de 9 i 12 anys i fins als 15 anys, que és l’únic pronom emprat en la
relativització de sintagmes preposicionals. P. ex: “un día en que los niños de otro
planeta tenían clase ocurrió algo muy misterioso”.
*Oracions de relatiu: aquelles oracions subordinades (és a dir, inserides dins d'una altra oració)
introduïdes per un element gramatical (pronom o adverbi relatiu: que, qui, què, el qual, on, com, quan)
que, al mateix temps que serveix de nexe amb l'oració principal, realitza alguna funció gramatical
(subjecte, complement directe, indirecte o circumstancial, complement del nom...) dins de l'oració que
introdueix. Trobem oracions adjectives de relatiu o oracions substantives de relatiu.
- Altres estructures sintàctiques que són tardanes: oracions passives ja que tenen poca
freqüència d’ús. Les construccions que impliquen un ordre de menció dels
esdeveniments diferents a l’extralingüístic (construccions temporals i causals com ara
es va posar trist quan la va veure, abans de venir t’avisaré o clàusules causals amb
perquè són estructures on els infants menors de 5 anys presenten dificultats en la
producció i en la comprensió.
1.1. Avaluació morfosintàctic:
La longitud mitjana de l’enunciat (LME o MLU)
Brown (1973) va proposar mesurar la mitjana de longitud dels enunciats (mesurada en

morfemes). I va presentar 5 estadis d’adquisició del llenguatge:
- Rols semàntics i relacions sintàctiques.

- Morfemes gramaticals per a modificar el significat
- Modalitats d’oracions simples.
- Incrustació (subordinació)
- Coordinació.
LME (longitud mitjana de l’enunciat). Es calcula dividint el nombre de morfemes d’una mostra
de parla pel nombre d’enunciats d’una mostra.
Cal vigilar a l’hora de comptar perquè pot ser que l’enunciat sigui només d’una paraula,
després d’una pregunta realitzada per l’adult. Ni tampoc s’ha de comptar enunciats imitats per
l’adult o les autorepeticions, les produccions inintel·ligibles, les rutines (com ara les cançons),
les respostes socials (hola, gràcies), les reformulacions, els falsos inicis, les interjeccions, les
enumeracions, les respostes menors (com sí, no, o vale).
Les paraules compostes (com raspall de dents), els noms de persones o personatges (com ànec
Donald o iaia Maria) i les fórmules (on és? Què és?) s’han de comptar com a una paraula.
COMUNICACIÓ
Tot i així, és preferible realitzar la mesura de LME en paraules. Aquest es calcula necessitant
un mínim de 50 paraules.
Per avaluar el desenvolupament morfosintàctic a partir de l’ús de marques morfològiques:
Una altra tasca per avaluar l’ús de marques morfològiques és la tasca d’elicitació (Berko, 1958;
citat a Aparici, 2016) a partir de pseudoparaules en referència a personatges o accions.
This is a Wug Here’s another one. Now, there ara two (Wugs)
• Un altre exemple en espanyol: “este estipa sabe autar. Él también lo hacía antes. ¿Qué
hacía él antes? Él antes... sabía autar”
• Els infants amb TL ho adquireixen més tard, però en un ordre similar (Aguado et al.,
2013).
1.2. Desenvolupament de la morfologia i la sintaxis: claus per a

l’aprenentatge.
Depenent de la corrent presenten una explicació o una altra en relació a com accedeixen a les
regles morfosintàctiques (article recomanat: revista cognitiva, núm. 15(2)).
- Les perspectives innatistes diuen que hi ha uns principis gramaticals innats que, a
partir de l’exposició de l’infant a exemples de la llengua del seu entorns, es concreten
en la fixació dels paràmetres que regulen la gramàtica de la llengua de contacte.
- Les perspectives de caire cognitiu neguen l’existència de manera innata i creuen que
l’adquisició de la morfosintaxi es basa en mecanismes cognitius generals.
- Les perspectives de caire sociointeraccionista: emfatitzen el paper de l’input lingüístic
de l’adult com a factor explicatiu de l’adquisició morfosintàctica. Així com les
correccions implícites que realitza l’adult, el modelat, la bastida,...
- També s’han analitzat a partir de diferents perspectives teòriques (innatistes com
empiristes) en termes de mecanismes de bootstrapping: quins mecanismes d’anàlisi de
regularitats fan servir els infants, i quines claus o pistes emprenen en l’adquisició. Un
tipus de mecanisme seria el bootstrapping semàntic el qual defensa una representació
semàntica de les formes lingüístiques: el nen utilitzaria la representació semàntica per
descobrir les regularitats sintàctiques. Altres autors diuen que això no és suficient per
explicar l’aprenentatge del llenguatge, i que els procediments prosòdics i
sintacticodistribucionals (l’anàlisi distribucional) també tenen un important paper com
COMUNICACIÓ
a clau d’accés a la morfosintaxi. Al bootstrapping fonoprosòdic podien tenir un paper
en la tasca de segmentació de la parla (en paraules) a la qual els infants s’enfronten en
l’adquisició del lèxic (s’ha plantejat que pot ser clau en l’adquisició morfosintàctica).
Tema 7: Desenvolupament de la pragmàtica

1. Concepte i teories pragmàtiques
La simple comprensió literal d’enunciats no és sempre suficient perquè totes dues parts
entenguin el que l’altra realment comunica. La parla presenta una part codificada (el que es
diu) i una altra que és producte d’inferències que ens porten a determinades conclusions (el
que es comunica). És a dir, dos processos cal la comprensió de dos aspectes (Sperber i Wilson,
1986):
- El que es diu, aquelles paraules i frases expressades literalment.

- El que s’infereix, és a dir, les creences que resideixen en la memòria dels parlants,
creences derivades del coneixement compartit dels interlocutors o les creences
derivades de la percepció immediata de la situació.
Segons alguns autors, creuen que les persones compartim uns principis comunicatius que
ajuden a la capacitat de realitzar inferències i interpretar allò que es diu: principi de cooperació
(Grice, 1975). Grice el defineix sobre la base de 4 màximes:
a. Quantitat. Donar la quantitat d’informació que sigui necessària. Implica ser

suficientment informatiu i també no ser sobreinformatiu.
b. Qualitat. Dir la veritat. No parlem sobre allò que sabem que és fals o que no
tenim proves (incoherències).
c. Rellevància o relació. Ser pertinent, no explicar res que no interessi. Per
exemple, no desviar-nos del tema.
d. Mode. Ser clar, evitar ambigüitats, ser breu i concís, ser ordenat i clar.
Quan parlem de manera no literal, ens saltem aquestes màximes. Per exemple, amb la ironia,
ens saltem la màxima de mode. Per extreure la informació, el receptor necessita realitzar el
que es diu una implicatura conversacional, que es defineix com el significat addicional que un
interlocutor infereix a partir del significat literal d’un enunciat de l’emissor, fent ús del
coneixement compartit entre tots dos.
Interpretació literal de les paraules + aspectes lligats al context on passa la situació

comunicativa (tant a nivell lingüístic, a nivell cognitiu i social).
COMUNICACIÓ
És l’habilitat que permet a les persones fer servir aspectes estructurals del llenguatge (per
exemple, a nivell gramatical o semàntic) en un context lingüístic. És l’habilitat que necessitem,
per exemple, per comprendre una frase feta convencionalment (he vingut a tota llet de la
feina). A més a més, en altres ocasions a més de l’ús de les nostres habilitats lingüístiques
gramaticals, semàntiques o fonètiques, cal que emprem gestos o ajudem amb la postura
corporal per fer intel·ligible una frase en un moment donat de la conversa cara a cara amb una
persona. Així doncs, a l’exemple: “avui sembles un pas zebra” (tenint en compte com vesteix,
mentre l’interlocutor està fent l’ullet o ha dit la frase amb una entonació pròpia d’una
exageració) és necessari que l’oïent hauria d’utilitzar habilitats de comunicació social (per
entendre el context lingüístic, ús de la teoria de la ment) i habilitats pragmàtiques.
En resum, diferències entre pragmàtiques i comunicació social:
- Pragmàtica: ús dels aspectes estructurals del llenguatge en un context lingüístic.

Requereix interpretar significats, resoldre ambigüitats (paraules ambigües, llenguatge
no literal- metàfores-, llenguatge indirecte,...).
- Comunicació social: ús del llenguatge i d’altres modalitats comunicatives (per exemple,
gestos) en un context lingüístic, cognitiu i social (cara a cara, aquí i ara). Requereix els
mateixos aspectes que la pragmàtica (resoldre ambigüitats i interpretar significats) i
inferir les intencions i els estats mentals de l’interlocutor (TM), inferir pistes verbals i
gestuals per trobar la intencionalitat (mirada o gestos), interpretar normes socials de
la situació concreta, ser conscients de les expectatives )objectiu de la comunicació).
2. Factors implicats en el desenvolupament de les habilitats pragmàtiques

Les habilitats pragmàtiques estan íntimament relacionades amb factors lingüístics, però també
amb factors socials i cognitius.
2.1. El paper dels aspectes estructurals del llenguatge i l’exposició de

converses
Per entendre el que el nostre interlocutor ens pretén transmetre, es requereixen
necessàriament habilitats lingüístiques estructurals (com les de tipus fonològic, morfosintàctic
i lexicosemàntic) per així ser capaços de descodificar les paraules i frases que ens diu el nostre
interlocutor.
A més d’aquestes habilitats cal haver estat exposat a converses amb adults o iguals més
experts des del naixement ja que els intercanvis conversacionals ensenyen als nadons les
COMUNICACIÓ
regles que els permeten comprendre com funcionen els diàlegs adults (apreciar les diferents
perspectives a partir d’un context o de la presa de torns).
Però amb això no és suficient. Els significats ocorren en un determinat context social i, per
tant, per comprendre’ls cal engegar diferents habilitats cognitives en paral·lel a les
lingüístiques.
Alguns autors consideren que hi ha tres factors cognitius fonamentals que estan relacionats
amb les habilitats pragmàtiques: les habilitats de coherència central, les funcions executives i
les habilitats de teoria de la ment.
3. Desenvolupament dels components de la pragmàtica

3.1. Desenvolupament de les habilitats conversacionals
Capacitat d’iniciar i respondre:
La capacitat per a iniciar converses i respondre les produccions d’un interlocutor és la base de
l’estructura dels intercanvis conversacionals.
18-24 mesos – comencen a introduir-se en els diàlegs amb altres persones adoptant diferents
rols comunicatius (emissor i receptor). Tot i així, hi ha una preferència en conversar sobre els
seus temes d’interès (realitzant monòlegs i monopolitzant la conversa cap a ells mateixos) i
empren un llenguatge egocèntric (sense preocupar-se de si són escoltats realment, ni de
posar-se al punt de vista de l’interlocutor).
Entre els 2 i 3 anys: els nens tendeixen a interrompre l’estructura esperada de la conversa, bé
per la seva verbositat, observada en la quantitat d’inicis conversacionals (per exemple,
sol·licita informació ràpidament, o proposa informació no sol·licitada de manera excessiva), o
bé per l’ús d’estratègies egocèntriques en respondre (per exemple, no respon, canvia de tema,
torna al seu tema o manifesta problemes en respostes gestuals).
Entre els 3 i 4 anys: adquireixen l’habilitat de canviar de tema si el seu interlocutor ho

prefereix, esperen que se’ls respongui quan se’ls parla i comencen a respectar la presa de
torns.
Les habilitats per iniciar i respondre en una conversa es poden mesurar amb l’índex de
dominància conversacional. Com? Quantitat de respostes que dona el nen i nombre d’actes
comunicatius diferents que realitza, dividit pel nombre d’enunciats que emet l’adult amb el
qual interactua.
COMUNICACIÓ
La dominància conversacional depèn de diferents factors. Per exemple, el sexe: les noies
acostumen a produir frases més llargues i posseeixen un vocabulari més ric. A mesura que
desapareguin els monòlegs i el llenguatge egocèntric infantil aquest índex és equitatiu.
Presa de torns i reparació:
La presa de torns és una habilitat conversacional bàsica i implica reconèixer aquells senyals o
pistes que indiquin que l’interlocutor finalitzarà la seva contribució, així com reconèixer quan
la informació ha estat inadequada o suficient (per exemple, ha estat ambigua o hi havia soroll).
Entre els 2 i 4 anys: Així doncs, utilitzem estratègies de presa de torns, és a dir, habilitats per
detectar les pites que quan un interlocutor acaba el seu discurs, fent ús d’aspectes relacionats
amb la prosòdia i altres lingüístics, gestuals i visuals.
Estratègies de reparació que són les habilitats que permeten reparar la conversa quan es
detecta que alguna cosa ha fallat en aquesta (desenvolupades més tard, sobre els cinc anys).
Observem les estratègies de reparació en:
- Detecta la falta de comprensió en l’altra persona (per exemple, dona escassa

informació sobre el tòpic del que s’està parlant).
- Detecta inintel·ligibilitat en el missatge del seu interlocutor (per exemple, no entén
una frase per falta d’una correcta articulació del seu interlocutor).
- Detecta un volum de veu baixa o massa soroll a l’ambient.
Quan l’infant detecta que la conversa ha de reparar-se:
- Sol·licita més informació o informació més precisa/complexa.

- Completa la producció de l’interlocutor.
Tòpic: coherència i cohesió:
El tòpic és el tema d’una conversa, és a dir, allò sobre el què s’està parlant. Hi ha tres aspectes
importants en relació amb el tòpic de la conversa:
a) Gestió del tòpic. Fa referència a habilitats per iniciar el tema, canviar de tema,
reintroduir-lo, reciclar temes (ús de temes anteriors), tancar el tema o obrir temes
nous relacionats.
b) Desenvolupament o manutenció del tòpic. Inclou habilitats com saber continuar el
tema o aportar informació nova. Per exemple, emprar connectors temporals en el
discurs com I després, diumenge vam anar a menjar paella.
COMUNICACIÓ
c) Variabilitat de tòpics. Comprendria habilitats com la introducció de temes units entre
si. Per exemple, aportant informació coherent que pot estar relacionada amb aquest
tòpic, com Doncs a més la meva àvia estava malalta.
Ser coherent en una conversa dependrà de l’èxit en la introducció i el manteniment del tema i
dels subtemes, per evitar l’ambigüitat, la inconnexió entre temes o l’acaparament de la
conversa. La cohesió dependrà de l’ús de mecanismes lingüístics que estableixin vincles entre
les diferents produccions (estratègies com l’ús de pronoms i demostratius per referir-se a
alguna cosa que ja s’ha establert prèviament en la interacció: anàfores i catàfores).
Anàfora: Primer el nom i després el pronom. La Maria no es rendeix, ella és una lluitadora.
Catàfora: primer el pronom i després el nom a qui es refereix. Per exemple: li vaig dir a en Joan
que estudiés. Quan enumerem també s’observa la catàfora. Van anar-hi totes: la Marta, la
Maria i la Judith.
3.2. Desenvolupament dels actes comunicatius

3.2.1. Intencions comunicatives:
L’acte comunicatiu es defineix com l’acte que realitza l’emissor per comunicar-se amb el
receptor, que porta adjunt una intencionalitat o un efecte esperat.
Aquestes intencions o actes comunicatius els englobem en:
1) Declaratives: són aquelles que permeten a l’emissor fer saber al receptor que hi ha
informació interessant per a ell. Per exemple, fer afirmacions (basades en percepcions
i creences), reclamacions, declaracions, estar d’acord o en desacord amb una afirmació
o quantificar la realitat. Estàs expulsat del joc, et declaro culpable.
2) Expressives: són aquelles que permeten a l’emissor detallar el seu estat psicològic, i el
seu objectiu és simplement compartir aquesta emoció amb el receptor. Per exemple,
agrair, lloar, culpar, demanar perdó, disculpar-se, felicitar per alguna cosa, comunicar
empatia, demostrar prosocialitat, expressar/exhibir emocions (negatives, positives,
sorpresa, por,...). Estic content d’haver-te conegut.
3) Imperatives o directives: són aquelles que pretenen canviar la realitat donant una
ordre al receptor. Per exemple, demanar informació, demanar una acció (manar o
ordenar), demanar un aclariment, negar-se a fer alguna cosa, etc. Per exemple, el gest
d’assenyalar quan vol aquell objecte seria imperativa. Però si assenyala per demostrar
que li agrada aquell objecte, seria expressiva. Tanca la nevera.
COMUNICACIÓ
4) Intencions comissives: són aquelles en les quals l’emissor comunica la seva intenció
futura d’actuar. Per exemple, prometre, oferir, fer tractes, negociar, demanar permís
per fer alguna cosa, amenaçar, prohibir, perdonar, protestar. Ens veurem a les 9h.
Tema 10: Desenvolupament multilingüe

El monolingüisme ens pot semblar avui en dia excepcional, però la majoria d’estudis sobre el
desenvolupament del llenguatge s’ha realitzat sobre infants que creixen amb una sola llengua
(l’adquisició monolingüe es considera la situació per defecte). Al voltant de la meitat dels
infants del món viuen en contextos multilingües (Hoff, 2006). Per aquest motiu, cada vegada
més ha augmentat el volum d’estudis sobre l’adquisició bilingüe.
1. Contextos multilingües:
Existeixen un continu de situacions potencialment bilingües o multilingües (varietat de
contextos multilingües). Pot ser que la llengua que es parli a casa i una altra en la comunitat, o
que es parli dues llengües a casa, però només una d’aquestes es parli en la comunitat. Pot ser
que quan a casa es parlen dues llengües l’exposició de l’infant a ambdues sigui equilibrada o
que una predomini, etc.
Hi ha doncs diversos contextos i diversos bagatges lingüístics: varien en l’edat en la qual ha

començat la seva exposició a les llengües o han esdevingut bilingües, en les situacions en què
emprenen cada una de les llengües, en fins a quin punt necessiten aquestes llengües i per a
quins propòsits (per exemple, per a comunicar-se amb la família i amics, per a integrar-se en
els aprenentatges escolars, i/o per comunicar-se amb altres persones de la comunitat)...
(Thordardottir, 2006).
Això ha causat que hi hagi diferents tipus de bilingüisme:

COMUNICACIÓ
- Bilingüisme simultani: quan l’aprenentatge de les dues llengües té lloc en un moment
primerenc de la infantesa, abans d’adquirir-se les habilitats lingüístiques bàsiques.
- Bilingüisme successiu: quan l’aprenentatge de la segona llengua comença a una edat
en què l’infant ja té desenvolupades les habilitats lingüístiques bàsiques en la primera
llengua. Per exemple: a l’escola aprèn un segon idioma.
- En els dos casos anteriors podem parlar de bilingüisme additiu (que implica una
percepció positiva de les dos llengües per part del parlant, enriquint-se mútuament) o
un bilingüisme subtractiu (quan una llengua acaba substituint una altra).

Apunts Assignatura

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts Assignatura

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

EL DESENVOLUPAMENT DEL LLENGUATGE I DE LA

Tema 1: Perspectives teòriques sobre l’adquisició del

1. Teories de l’aprenentatge (conductisme)

 El llenguatge es processa i s’aprèn a partir dels mateixos mecanismes d’aprenentatge

Evidències contràries a aquesta teoria:

2. Teoria lingüística (innatisme)

- Es posa l’èmfasi en estructures internes com a últim determinant de la conducta

3. Teoria cognitiva (constructivisme)

- El llenguatge no és una característica separada i innata, sinó un aspecte de la cognició.

Hi ha aspectes com: l’inici de la producció de mots de desaparició està relacionat amb la

Hi ha també evidències en contra aquesta teoria:

4. Teoria de la interacció social (sociointeraccionisme)

L’origen d’aquesta perspectiva és la de Vigotski.

Tema 2: Mètodes d’investigació en l’adquisició de la

Acostuma a avaluar la comprensió del llenguatge en infants entre 6 i 30 mesos.

c. Tasques de discriminació AX i ABX

Redueix la dificultat ja que no se li demana una resposta verbal.

f. Tècniques de processament en temps real: seguiment de la mirada,

Tema 3: Bases comunicatives i lingüístiques

Als 2 mesos estableixen contacte visual amb el seu interlocutor.

b. Bases perceptives específicament relacionades amb la parla

Tema 4: Desenvolupament fonològic

La fonètica estudia l’inventari de sons i la seva psicofísica en una llengua. La fonologia, en

- Error fonètic: el nen és incapaç d'articular de forma correcta un fonema. No ho realitza

1. Desenvolupament de la producció fonològica abans de les primeres

2. Desenvolupament de la producció fonològica a partir de les primeres

a. L’adquisició del repertori fonètic

- Vocals: s’adquireix el repertori complet als dos anys.

b. L’adquisició del repertori sil·làbic

c. Els processos de simplificació fonològica

- Processos relatius a l’estructura de la síl·laba

Per exemple: atobús per autobús.

·REDUCCIONS DE GRUPS CONSONÀNTICS: De tenir un grup consonàntic normalment format

En posició inicial: alamar per calamar.

En posició final: calamá per calamar o depúés per después

La majoria de processos de simplificació fonològica desapareixen al voltant dels 4 anys, tot i

d. L’adquisició del repertori suprasegmental (entonació, ritme i

L’entonació de la parla es refereix al sistema de distribució de tons i fronteres tonals a les

El component suprasegmental de la parla que té més facilitat en la seva adquisició és l’accent.

Tema 5: Desenvolupament lèxic i semàntic

- Infraextensió: una paraula s’utilitza per a tan sols un subconjunt de la categoria de

Hi ha diferents teories sobre l’adquisició del significat de les paraules (desenvolupament

Un mecanisme per arribar als significats de les paraules és bootstrapping sintàctic. Un

Edat Comprensió Producció

Posteriorment, assolirà la fase d’adquisicions lèxiques i semàntiques posteriors. En aquesta

1) El vocabulari (adquisició de paraules aïllades) creix durant tota la vida. Aquestes

infants han adquirit un vocabulari d'entre 15000 i 18000 paraules.

2. Com s’avalua el vocabulari dels infants?

3. Diferències individuals en el lèxic i en el llenguatge inicial.

- Estil referencial o analític. Consideren les paraules en unitats simples i es centren en el

4. Dificultats d’accés al lèxic o dificultats lèxiques:

- En el lèxic es troben amb certa freqüència paraules genèriques.

Tema 6: Desenvolupament de la morfologia i de la

1.1. La qüestió de la productivitat de les emissions infantils

1.2. Les etapes en el desenvolupament de la morfosintaxis.

Seqüència d’evolució de les estructures morfosintàctiques:

Proposta de Tomasello i Brooks, 1999

 Productivitat parcial. Entre els 2 i 3 anys, s’utilitzen els marcadors morfològics i

 Competència adulta (3 anys-en endavant).

Aquestes primeres combinacions de mots, representen, a més de l’inici de la sintaxi per a

Característiques de la parla telegràfica:

Les combinacions de dos mots tenen bàsicament dues característiques:

Primeres relacions semàntiques: