FILOSOFIA DEL LLENGUATGE

TEMA 1. 1. La filosofia del llenguatge: el problema dexplicar el significat.

1.1. Introducció: el gir lingüístic; nocions bàsiques i problemes fonamentals.

Una disciplina teòrica estableix veritats al voltant d’un àmbit d’estudi determinat. És el
cas de la majoria de ciències però no el de la filosofia. La filosofia, a diferència de la
resta de ciències, no presenta un objecte d’estudi ni una metodologia clara. A més, hi ha
aquesta idea que la filosofia no ha progressat en la seua evolució històrica i es continua
estudiant i s’insisteix en els filòsofs antics.

1.2. La tasca de la filosofia: oferir comprensió

- Analitzar els conceptes bàsics que articulen la nostra visió del món
- Analitzar les raons que justifiquen per què acceptem les veritats bàsiques.

La filosofia busca millorar el coneixement respecte els conceptes bàsics per comprendre
la nostra relació amb el món des de les diferents ciències/perspectives. No és una
ciència com a tal sinó una complementació (la base que explica els conceptes bàsics) de
tota ciència.

La filosofia s’encarrega, tanmateix, de buscar respostes a preguntes transcendentals de

la vida i la nostra relació amb el món. Així, podem concloure que la metodologia de la
filosofia és examinar els conceptes bàsics que fonamenten la nostra visió del món i,
posteriorment, analitzar les raons d’aquest fet. La seua finalitat és arribar a comprendre
aquests conceptes bàsics i les seues raons per entendre la nostra relació amb el món. El
seu objecte d’estudi és molt ample però el podem resumir en conceptes com Què és la
veritat? Què és el coneixement? Què és el bé / temps / significat?

Parlem del filòsof com un enginyer de conceptes. Estudia l’estructura del pensament de
la mateixa manera que s’estudia la composició d’una matèria. Per comprendre una
estructura cal comprendre com funcionen les seues parts i com es relacionen entre si.
També cal conéixer què passaria si s’hi introduïren canvis. Aquest és també el nostre
objectiu quan investiguem les estructures que configuren la nostra visió del món.

Els conceptes d’anàlisi i comprensió són complementaris entre ells. Per comprendre
alguna cosa, primer hem de conéixer-la. En canvi, tot coneixement no implica una
comprensió.

1
Plató ens parla en Teetet d’atribucions de coneixement proposicional. El verb saber
mostra dos sentits que cal respondre:
- Saber què: denota un tipus de coneixement teòric o proposicional (que ens durà a una
veritat).
- Saber com: denota una capacitat o habilitat pràctica.

Plató diu que l’opinió vertadera acompanyada d’una explicació és saber i que l’objecte
del saber és tot aquell que té una explicació.
Posa l’exemple següent: A sap que p [A sap que plou] si, i sols si...
- A creu que p
- És veritat que p
- La creença d’A en la veritat de p està fonamentada.

LA FILOSOFIA DEL LLENGUATGE

Centrant-nos en la filosofia del llenguatge, aquesta s’ocupa de l’anàlisi de conceptes
bàsics relacionats amb el llenguatge. Principalment s’encarrega de dir què és el
significat.

El gir lingüístic rep aquest nom del gir copernicà. De la mateixa manera que Copèrnic
va deduir que som nosaltres qui girem al voltant del Sol i no a l’inrevés, podem
investigar quina posició tenim nosaltres (com a individus lingüístics) al voltant del món.
Apareix l’epistemologia com una disciplina filosòfica més bàsica.

Partim de la idea que coneixem el món a través del llenguatge. La idea de Sapir-Whorf
sobre que el llenguatge condiciona la realitat. Un dels objectius de la filosofia és saber
com funciona el pensament. Per poder conéixer, cal primer comprendre què significa
coneixement. La filosofia del llenguatge, doncs, basa els seus esforços en respondre
què és el significat i, a partir d’aquest coneixement, què són certs termes lingüístics.

La nostra visió no és la mateixa que la que tenien els filòsofs del segle XVII:

- La filosofia moderna designa com a pensament tot allò que ocupa la nostra
consciència. En l’actualitat no seria així sinó que hi hauria certes restriccions.

2
- Els filòsofs del segle XVII creuen que el pensament és previ al llenguatge i
independent a aquest. A partir del segle XX, la filosofia parteix de la creença que el
pensament i el llenguatge van fidelment lligats. Fins i tot creuen que la millor manera de
saber què és el pensament és saber què és el llenguatge. Veiem, doncs que hi ha un
canvi de pensament:

Parlar és com pensar en veu alta Pensar és com parlar en veu baixa.

CONCEPTES BÀSICS DE LA FILOSOFIA DEL LLENGUATGE

 Distinció entre signe tipus i signe exemplar:

- Signe-tipus: són els signes lingüístics concebuts com a entitats abstractes (no
físiques). Són entitats úniques que es representen pels diferents signe-exemple. Els
marquem en negreta.

- Signe-exemplar: són signes lingüístics concebuts com a entitats físiques (ocupen un

lloc i un temps determinat). Cada representació gràfica és un signe-exemplar diferent.

La relació entre signes és de caràcter representacional. A més, eixa representació no és

del tot arbitrària sinó que s’extrau de la identificació de signes-tipus amb un singe-
exemplar que depén del context.

 Distinció entre expressions i emissions:

- Expressions lingüístiques: són signes lingüístics i les seues concatenacions (lletres,

paraules, oracions...). Les expressions correctes d’un llenguatge L són les expressions
lingüístiques acceptades per les regles sintàctiques de la gramàtica de L.

- Emissions: són accions lingüístiques. El significat lingüístic està lligat a aquestes

accions. Són les expressions lingüístiques usades a l’àmbit oral, escrit, gestual, etc per a
acomplir un propòsit (funció declarativa, assertiva, etc). Formen part de les emissions:
- Oracions: són les unitats lingüístiques l’ús (proferència) de les quals ens
permet efectuar un acte lingüístic. Són les unitats més bàsiques.

3
 - Paraules: L’ús o emissió d’una paraula no ens permet dur a terme un acte
lingüístic per ella mateixa. Segueixen dos principis:
- Principi de context: una paraula no té sentit fora del context de
l’oració.
- Principi de composicionalitat: el significat de les oracions es
determina a partir del significat composicional de les paraules que el
formen.

 Distinció entre proposició, oració i enunciat

- Enunciat: cada ús o emissió d’un concepte, és un enunciat diferent. Exemple: tres

persones diuen que Plou, tenim tres enunciats diferents.

- Oració: seria el concepte en sí, és a dir, en el cas anterior, seria Plou.

- Proposició: seria la idea abstracta que se’ns formaria quan pensem en el concepte de
ploure. De la mateixa manera ho seria també: to rain, pleuve, etc.

Proposició Abstracte

Oració

Enunciat Concret

D’aquesta manera, diverses oracions poden contindre el mateix contingut

proposicional.

La proposició és una entitat abstracta que conté el significat d’una oració i d’un
enunciat. Pot ser vertadera (si representa un fet del món) o falsa. A més, el seu caràcter
és representacional. És quelcom que pot figurar com a premissa o conclusió en un
argument.

4
La proposició enllaça diferents oracions que tenen el mateix significat. És el cas de les
traduccions d’oracions en diferent llenguatges: és possible perquè signifiquen el mateix.

En canvi, una oració pot expressar distints continguts proposicionals. És el cas de les
oracions que contenen un índex o una expressió díctica. No expressa una veritat o una
falsetat. És una entitat que podem identificar i definir apel·lant a la sintaxi d’un
llenguatge L determinat.

 La força il·locucionària: s’empra per designar una part del significat d’una
oració relacionada amb l’acte lingüístic. És a dir, marca la intenció del parlant.
Existeixen marcadors sintàctics a les llengües naturals que ens permeten
conéixer aquesta força.

 Distinció entre sintaxi, semàntica i pragmàtica:

- Sintaxi: Existeixen un conjunt de regles de composició d’expressions lingüístiques

d’una llenguatge L, que delimita el que està ben format i el que no.

- Semàntica: relaciona el significat entre el llenguatge i el món que l’envolta. S’ocupa

de conceptes com referència, veritat, significat que són fonamentals per a comprendre
les relacions del parlant-llenguatge-món.

- Pragmàtica: s’encarrega d’explicar com són possibles certs actes lingüístics en què
aconseguim transmetre una significat s mitjançant l’emissió d’una oració O d’una forma
que no pot explicar la semàntica. Utilitza enunciats, com a acte locutiu. És el cas de la
ironia, per exemple. Pau Gasol és baixet.

 Distinció entre ús i menció: el llenguatge ens permet parlar d’objectes del món
real però també ens permet parlar d’objectes lingüístics.

- Ús: és el fet de parlar d’un objecte del món real. Utilitzem la paraula en una oració.
Per exemple: la poma m’agrada.

- Menció: és el fet d’emprar una designació lingüística per referir-se a un fet del món
real. Per exemple: La “poma” d’Eva, referint-nos al pecat. Per a la menció són
possibles diferents mecanismes:

5
 - Cometes simples: per a construir noms d’expressions lingüístiques. És un fet
recursiu. Per exemple: ‘València’ és una ciutat.
- Cursiva: té la mateixa funció que les cometes simples. Ex: València és una
ciutat.
- Definició conversacional: s’utilitzen les cometes simples per a construir noms
d’expressions lingüístiques. És una operació també recursiva.

 Distinció entre llenguatge objecte i metallenguatge:

- Llenguatge objecte (LO): El llenguatge objecte és aquell que és estudiat.

- Metallenguatge (ML): és el llenguatge a través del qual estudiem el llenguatge

objecte.

Per exemple: si jo estudie l’anglés en una gramàtica escrita en català, el llenguatge

objecte seria l’anglés i el metallenguatge seria el català.

ALGUNS PROBLEMES BÀSICS DE LA FILOSOFIA DEL LLENGUATGE

1) Els signes: les relacions de significat tenen una estructura tràdica (no diàdica):
es donen entre un signe, allò que significa i el subjecte capaç d’assimilar la relació que
hi mantenen. Això s’anomena semiosi. El signe sols manté relació amb l’objecte en tant
que l’interpret ho concep.

Objecte Interpret
determina
signe
determina
Interpret

Signe Objecte

6
- Cal conéixer l’objecte per aportar-li un significat. Cal conéixer les relacions que
l’objecte manté amb altres objectes.

- Un signe pot ser mal interpretat.

- Un signe presenta un objecte a través d’un aspecte de l’objecte.

Cada signe està determinat per un objecte. Anomenem icona al signe quan sols
comparteix alguns caràcters de l’objecte. El seu fonament, per tant, és la qualitat de
l’objecte amb què manté una isomorfia. No representa una única cosa sinó que està
capacitat per representar totes les coses que compartisquen aquesta mateixa propietat
isomorfa. Sols aporten informació de l’objecte però no l’identifiquen ni el restringeixen.

Anomenem índex al signe quan aquest està connectat amb l’existència real i individual
de l’objecte. El seu fonament és l’existència de l’objecte en sí. Té com a propietats
l’unicitats i l’existència. No és un signe descriptiu sinó identificatiu. No tenen cap
semblant significant amb els seus objectes.

Anomenem símbol al signe quan aquest hi ha una certesa aproximada que un objecte
pot ser interpretat com el que és. Es tracta d’una abstracció. El seu fonament és una llei
o un costum. Són arbitraris i convencionals: no són causat per l’objecte.

L’índex i les icones solen tenir caràcter simbòlic també. La seua interpretació involucra
apel·lar a pràctiques establertes. Hem vist, per tant, diversos modes de significar. Un
mateix signe pot significar de moltes maneres i pot tindre distints fonaments.

El significat dels signes lingüístics és natural o convencional? Quan una relació és

convencional el lligam entre signe i significat és arbitrari, és a dir, podria no donar-se.
El significat que interessa a la filosofia del llenguatge és convencional o depén almenys
de l’existència de convencions de normes i de subjectes que saben interpretar-les.

Tot allò que podem comunicar requereix l’ús de signes complexes. Allò que és objecte
fonamental de la nostra comprensió lingüística pot ser expressat mitjançant signes
lingüístics complexes que resulten d’articular signes lingüístics més simples.

7
Distints tipus de signes lingüístics o expressions tenen funcions significatives distintes.
Una oració no significa de la mateixa forma que una paraula i les paraules individuals
no desenvolupen sempre les mateixes funcions sintàctiques i semàntiques.

El llenguatge és un ent creatiu: som capaços de comprendre i proferir oracions que mai
abans havíem sentit o proferit. A més, el llenguatge és productiu: té recursos per a
construir un nombre infinit d’oracions significatives. Finalment, el llenguatge és
sistemàtic: existeixen unes regles sintàctiques que permeten determinar la correcció
d’una oració.

FUNCIONS DEL LLENGUATGE

Les funcions bàsiques del llenguatge són la comunicació i la representació. Algunes
expressions del llenguatge ens permeten dur a terme actes lingüístics. Per explicar com
funciona el llenguatge existeixen dues nocions:

- La referència: una relació simple, de caràcter representacional que es dóna entre

alguns elements del llenguatge i alguns elements de la realitat.

- La veritat: prediquem la veritat d’un enunciat quan asseverem que allò que hem indicat
és correcte. Associem la veritat amb les proposicions i aquestes amb el contingut
significatiu de l’ús d’una oració declarativa.

TEMA 1.2. ORÍGENS I FONAMENTS DE LA FILOSOFIA DEL

LLENGUATGE

Les expressions lingüístiques significatives bàsiques són les paraules i les oracions.

1) PRINCIPI DE CONTEXT I PRINCIPI DE COMPOSICIONALITAT

PRINCIPI DE CONTEXT (PCtx):

La unitat mínima de comunicació lingüística és l’oració. Les paraules adquireixen el
significat a través del seu context. El PCtx ens presenta les oracions com a expressions
significatives bàsiques, és a dir, aquelles sense les quals no podem comprendre el
significat d’altres expressions lingüístiques.

8
- Les oracions permeten dur a terme actes lingüístics, és a dir, reproduir la
intenció de l’emissor. Un discurs no és un conjunt de paraules sense cap articulació
oracional sinó que presenta una cohesió i coherència interna.

- Només podem saber com actuen les paraules en la producció del pensament si
analitzem el context. Es representen els pensaments quan s’organitzen en oracions.

- Per entendre què significa una paraula, hem d’entendre com contribueix aquesta
amb el significat d’una oració. Expliquem les paraules a través dels referents i les
relacions que manté amb altres paraules.

- Per poder entendre el significat d’una expressió, cal que l’ubiquem dins d’un
context de proferència o ús (no sols dins d’un context oracional).

PRINCIPI DE COMPOSICIONALITAT (PCmp):

El significat d’una oració depén del significat de les paraules que la componen. El
significat d’una paraula és més bàsic que el d’una oració.

- Per entendre el significat d’una oració, hem d’analitzar i comprendre primer el

significat de les seues paraules aïllades.

- Amb el PCmp s’explicaria la sistematicitat, creativitat i productivitat del

llenguatge. Explica com podem generar i entendre un nombre infinit d’oracions
significatives noves a partir de recursos finits.

EL CONFLICTE ENTRE PCtx i PCmp:

Per entendre el significat d’una paraula cal tindre en compte:

- El tipus de funció significativa, és a dir, allò que és comú al significat. Afecta

al context: per conéixer la funció significativa d’una paraula aïllada, cal entendre primer
quina funció significativa exerceix dins l’oració. (PCtx).

Si comparem el llenguatge amb una màquina, el PCtx diu que entendre com funciona un
dels elements de la màquina és entendre quina funció du a terme en el funcionament
general de tota la maquinària.

9
 - El seu significat específic, és a dir, entendre allò que és diferent al seu
significat. Per conéixer el significat específic d’una oració, primer hem de conéixer el
significat específic de cadascuna de les paraules que la componen. (PCmp).

En canvi, el PCmp diria que el funcionament general de la màquina no es pot

comprendre si primer no comprenem com funciona cadascuna de les seues peces.

A tots això, Robert Brandom resoldrà que aprenem el llenguatge aprenent

primer el significat d’un grup reduït d’oracions. Després descobrim que aquestes
oracions estan formades per part més simples i que es repeteixen sistemàticament. Els
elements compartits en diverses oracions fan que aquestes tinguen elements compartits.
Les paraules contribueixen en el significat de les oracions a partir d’unes regles: si
coneixem aquestes regles podrem conéixer el significat de les paraules. Una vegada
entenem el significat de les paraules, les fem servir composicionalment per a
comprendre i generar un nombre infinit d’oracions noves i significatives.

Significat oracional i significat de les paraules: dependència circular

Es planteja una relació d’interdependència circular, és a dir, el significat de les oracions
s’explica a través del significat de les paraules i alhora el significat de les paraules es
dedueix a partir del significat de les oracions.

2) SIGNIFICAT EXTENSIONAL: CONDICIONS DE VERITAT

El significat d’una expressió és allò que s’entén quan l’expressió és utilitzada. Les
condicions de veritat fan referència a si l’oració és vertadera o falsa, això és, entendre
quines condicions hauria de satisfer el món per tal que l’oració fóra certa.

- Hi ha una descripció extensional del significat: Les condicions de veritat d’una oració
proporcionen el seu significat extensional i revelen els compromisos ontològics que
assumeix el parlant quan diu l’oració.

- Una oració declarativa té significat si té unes condicions de veritat i les seues

condicions de veritat específiques determinen el seu significat específic.

10
- Una paraula té significat si contribueix a expressar les condicions de veritat de les
oracions. El seu significat específic és la contribució específica que fa a les dites
condicions de veritat.

- Si dues oracions tenen les mateixes condicions de veritat són extensionalment

equivalents (el mateix passa amb dues paraules que compartisquen condicions de
veritat).

3) ANÀLISI LÒGICA DEL SIGNIFICAT EXTENSIONAL D’UNA ORACIÓ

I COMPROMÍS ONTOLÒGIC.

Per entendre el significat extensional d’una oració cal entendre almenys sota quina
condicions un ús d’aquesta oració diu quelcom vertader o fals. Quan pronunciem
oracions declaratives adquirim compromisos ontològics.

3.1. CATEGORIES GRAMATICALS TRADICIONALS I ANÀLISI LÒGICA DEL

SIGNIFICAT EXTENSIONAL
Una anàlisi correcte del significat extensional d’una oració declarativa hauria de revelar
els compromisos ontològics que assumim. Segons Frege, les oracions dels llenguatge
naturals amaguen les seues condicions de veritat. Frege intenta construir un llenguatge
formal que:

- mostre les condicions de veritat de les oracions declaratives.

- permeta analitzar les condicions de veritat d’aquestes oracions.
- respecte el PCtx i el PCmp.

Subjecte i predicat
Aquestes categories són sintàctiques però tenen també connotacions semàntiques. El
subjecte suggereix l’existència d’una entitat de la qual diem alguna cosa en una oració.

Funció i argument
Frege busca categories alternatives a les de subjecte i predicat per descriure millor
l’articulació oracional. A més, semànticament, permeten descriure millor els
compromisos ontològics que associem amb l’oració. Frege utilitza uns conceptes que
suggereixen que qualsevol expressió lingüística és anàloga o a una funció o a
l’argument d’una funció:

11
- Funció: és una expressió incompleta que necessita d’altres per saturar-se. (subjecte)
- Argument: és una expressió completa que satura altres expressions funcionals quan se
li uneixen. (predicat)
- Valor de funció: és l’expressió saturada que resulta d’aplicar una funció als seus
arguments. (oració)

Aquesta classificació mostra millor que la de subjecte-predicat l’aspecte composicional

del llenguatge perquè mostra l’extensió.

3.2. SINTAXI: TERMES SINGULARS, PREDICATIUS, RELACIONALS I LÒGICS

Frege utilitza aquestes categories per explicar l’articulació oracional:

- Termes singulars: són anàlegs als arguments d’una funció. Són expressions
completes.

- Termes relacionals i predicatius: són anàlegs a les funcions. Són expressions

incompletes.

- Termes lògics: es comporten com a funcions (expressions incompletes) però prenen

per arguments oracionals oracions més complexes.

3.3. SEMÀNTICA: CONCEPTES, OBJECTES I RELACIONS LÒGIQUES

Frege introdueix una nova analogia entre les expressions lingüístiques i les entitats del
món real:

- Objectes: són entitats completes que poden completar altres entitats incompletes. Són
anàlogues als arguments i termes singulars.

- Conceptes: són entitats incompletes. Són anàlogues a funcions i també a termes

predicatius i relacionals.

12
Encara que objecte i concepte són categories ontològiques bàsiques oposades i no
interdefinibles, tot concepte va lligat a un objecte especial.

- Relacions lògiques: Són de naturalesa insaturada. Són anàlogues a funcions i

conceptes. Els seus arguments i valors serien objectes peculiars.

3.4. LÒGICA I ANÀLISI LÒGICA DEL SIGNIFICAT D’UNA ORACIÓ

Frege construeix un llenguatge formal que pretén analitzar lògicament el significat

extensional de les oracions del llenguatge natural (que revele de forma clara les seues
condicions de veritat i la contribució que fan les expressions que componen l’oració).
Aquest llenguatge inspira la lògica de predicats. En aquest llenguatge cap expressió és
ambigua: cada oració s’associa a unes condicions de veritat. Aquest llenguatge té dues
finalitats:
- Construir oracions que revelen les condicions de veritat de les oracions que analitza
lògicament.
- Revelar les relacions d’inferència que existeixen entre les condicions de veritat
d’oracions lògicament simples i oracions complexes. Estableix quina oracions es poden
inferir a partir de les altres.

Quan analitzem les condicions de veritat d’una oració lògicament, descobrim que la
sintaxi que representa la seua forma lògica difereix de la sintaxi aparent de l’oració del
llenguatge ordinari.

3.5. L’ANÀLISI LÒGICA FREGEANA DEL SIGNIFICAT I ELS PRINCIPIS DE

CPtx i CPmp.

PCtx : partim de la base que la noció de significat bàsica és la de condicions de veritat,

associada amb el significat extensional de les oracions. Així, el significat extensional de
les paraules deriva del de les oracions. Aleshores expliquem la noció general de
significat extensional a partir del significat extensional de les oracions.

PCmp: El significat extensional és una funció del significat extensional dels

components d’una oració (B). Així, el significat extensional es clausula
composicionalment. Per tant, el significat extensional de (¬B) depén també dels
elements de l’oració i del significat extensional de (¬).

13
Tema 2: Frege sobre el sentit i la referència.
Frege està considerat el pare del gir

TEMA 1.3. FREGE: EL PRINCIPI DE SUBSTITUCIÓ I LA DISTINCIÓ

ENTRE SENTIT I REFERÈNCIA

Frege substitueix les categories de subjecte i predicat per les de funció i argument en
l’anàlisi semàntica i sintàctica d’expressions lingüístiques.

Si analitzem subjecte i predicat veiem que no podem saber quines són les condicions de
veritat d’una oració ni quina relació té amb altres. Frege proposa una classificació
basada en:

- L’argument és un signe que denota un objecte

- La funció és un signe que denota un concepte.

Dissenya un llenguatge artificial i formal distingint tres tipus d’expressions:

- Termes singulars: anàlegs als arguments d’una funció.

- Termes predicatius i relacionals.
- Termes lògics: anàlegs a les funcions.

Aquest llenguatge permet associar a cada oració del llenguatge natural una oració del
llenguatge formal, per la qual cosa mostra les seues condicions de veritat. La semàntica
i la sintaxi permeten calcular composicionalment el significat extensional d’una oració i
saber quines relacions d’inferència hi ha entre oracions diferents.

‘B(a)’ és vertadera si i sols si

- ‘a’ denota un subjecte
- ‘B’ té per extensió el conjunt de totes les coses que recauen sota un concepte
- ‘a’ pertany a l’extensió de ‘B’

14
1) PRINCIPI DE COMPOSICIONALITAT DEL SIGNIFICAT

Seguint aquest esquema, el PCmp deia que el significat d’una oració depén (és funció)
del significat de les seues parts. Per tant, si alterem el significat d’una de les parts, tota
l’oració s’altera. La composicionalitat requereix un principi general per comprovar si
dues expressions comparteix significat.

PRINCIPI DE SUBSTITUCIÓ (PS)

Dues expressions tindran el mateix significat si, en substituir A per B en una oració, el
significat de l’oració no canvia. Anomenem context oracional a la part de l’oració que
no canvia si fem la substitució. Anomenem expressions substituïdes a les expressions
que substituïm (A i B).

Per comprovar si dues expressions comparteixen diferents aspecte del seu significat,
podem utilitzar distintes formes del PS:

- PS1) funció significativa: Si A i B exerceixen la mateixa funció significativa, el

resultat de substituir-les en una oració significativa dóna lloc a una altra oració
significativa.

- PS2) significat específic extensional: Si A i B tenen una mateixa extensió, el resultat

de substituir-les serà una altra oració amb la mateixa extensió.

Aquests principis presenten problemes quan els exemples són més complexos.

Cal que diferenciem entre proposició i oració: la proposició: allò que expressen dues
oracions declaratives quan diuen el mateix sobre un fet del món.

2) LA TEORIA PLUTO o TEORIA REFERENCIALISTA DEL

SIGNIFICAT

El PS permet saber si dues expressions són equivalents o sinònimes. També hem vist
que les condicions de veritat d’un enunciat formen el seu significat extensional, és a dir,
la contribució sistemàtica que fan a les oració de què parteix.

15
Cada expressió lingüística està relacionada amb l’entitat del món a què correspon i
representa. Aquesta relació semàntica signe lingüístic - entitat s’anomena referència.
L’entitat l’anomenem referent. Fem la següent distinció entre els signes lingüístics:

- Termes singulars: objectes

- Termes predicatius: propietats
- Termes relacionals: relacions

Una oració serà vertadera si els referents dels termes singulars tenen les propietats o
relacions dels termes predicatius o relacionals de l’oració.

EL TEST DE FREGE

Frege dirà que T és una tesi errònia i per tant, la TR (Teoria Pluto) és incorrecta. Utilitza
el següent exemple:

A x = x Hèspero = Hèspero Tenen la mateixa extensió perquè els dos

B x = y Hèspero = Fòsfor fan referència al cos celeste Venus.

D’acord amb PS, si substituïm A per B en una oració, l’oració no perdrà la seua
extensió i, per tant, serà vertadera dins les mateixes circumstàncies. En el cas de
Hèspero = Hèspero, és un enunciat lògic que es pot conéixer a priori. En canvi, Hèspero
= Fòsfor és un enunciat informatiu que es coneix a posteriori. Com pot ser, doncs, que si
tenen la mateixa extensió, es perceben de formes distintes?

El test de Frege diu que un usuari podria acceptar l’enunciat A però no l’enunciat B.
Llavors A i B no poden tindre el mateix valor cognoscitiu i, per tant, tampoc tenen la
mateixa extensió. Si tenen diferent valor cognoscitiu, no passen el test de Frege.

SENTIT I REFERÈNCIA

Per solventar això, Frege diu que el significat de tota expressió lingüística significativa
té dos components:

16
- la referència (extensió de l’expressió) és la relació que manté l’expressió lingüística
amb l’entitat del món (el referent). Presenta compromisos ontològics. És la part
extensional.

- el sentit (la intensió de l’expressió) és el camí que ens permet arribar al referent de
l’expressió. Així, A i B comparteixen el mateix referent però no el mateix sentit. Frege
dóna trets rellevants per a caracteritzar la noció de sentit:

- Forma part del significat del terme lingüístic.

- Associem un signe lingüístic al seu referent a través del seu sentit.
- És un mode de designació del referent del terme lingüístic al qual va associat.
- Cada sentit determina un únic referent però el mateix referent pot associar-se a
diferents sentits.
- Diferents parlants poden associar diferents sentits a un mateix signe lingüístic.
- El sentit d’una expressió no és una representació mental subjectiva sinó una
entitat objectiva.

EXEMPLES: Frege explica el sentit d’una expressió a través de metàfores i analogies:

- El telescopi: Si mirem la lluna a través d’un telescopi, la lluna seria anàloga a la

referència. La imatge del telescopi seria el sentit (hi ha perspectives). Aquesta imatge és
anàloga a un estat mental subjectiu i privat.

- Perspectives de València: Podem veure la ciutat des de l’aire o terra. Sempre veiem la
mateixa ciutat, el mateix referent. No és un estat mental inaccessible per a altres.

- Una pel·lícula: una pel·lícula ens mostra un ós menjant d’esquenes a la càmera. Les
imatges serien els signes lingüístics, el sentit del signe. Són estats mentals accessibles.
Poden haver diferents perspectives però el referent és sempre el mateix.

La relació entre la imatge i l’objecte és física, no és arbitrària o convencional. En canvi,

la relació entre el sentit i la referència no és física. A un signe li correspon un sol sentit
(i una referència) mentre que a una referència no li correspon sols un signe.

17
COMPOSICIONALITAT DE LA REFERÈNCIA I DEL SENTIT

Si identifiquem el significat d’una expressió lingüística amb la seua referència, el PS

falla i perilla la concepció que el significat siga composicional. Existeixen tres
hipòtesis:
- PS és incorrecte i, per tant, el significat no és composicional.
- A i B tindran el mateix significat sempre que siguen coreferencials.
- Tot i tindre la mateixa referència, poden tindre diferent extensió. Frege adopta aquesta
solució i diu que hi ha una relació entre A i B però també una diferència (el sentit).

PS per a la referència (PSR)

Si dues expressions tenen la mateixa referència, el resultat de substituir A per B ha de

ser un altre enunciat amb la mateixa referència.

PS per al sentit (PSS)

Si dues expressions tenen el mateix sentit, el resultat de substituir A per B és un altre

enunciat amb el mateix sentit sempre que estiguen dins el mateix context.

Per tant, A i B tenen el mateix significat si, i sols si, quan apliquem PSR i PSS obtenim
un altre enunciat amb la mateixa referència i el mateix sentit.

REFERÈNCIA i SENTIT DE DIFERENTS TIPUS D’EXPRESSIONS

LINGÜÍSITQUES SIGNIFICATIVES

Distingim els següents elements:

- Terme A:
- Referència: objecte que representa A
- Sentit: com se’ns presenta A
- Terme B:
- Referència: objecte que representa B

18
 - Sentit: com se’ns presenta B
- Enunciat: el pensament (com anomena Frege a les proposicions) i la seua veritat
- Referència: valor de veritat de E
- Sentit com s’ens presenta E.

Per a Frege el sentit d’un enunciat és el pensament que expressa. Si intercanviem

expressions amb distint sentit, alterem el pensament però no necessàriament el PSS. La
referència d’un enunciat és el seu valor de veritat. Els enunciats sols tenen un valor de
veritat si les expressions tenen referència. Per intercanviar expressions coreferencials,
PSR exigeix que la referència no s’altere.

REFERÈNCIA I SENTIT INDIRECTES: CONTEXTOS TRANSPARENTS I

OPACS

El PSR no sempre es compleix, és a dir, hi ha casos on la referencialitat no es manté en

un enunciat.

- Contextos transparents: quan els termes coreferencials es poden substituir sense

canviar el valor de veritat de l’enunciat. Això ocorre quan apareixen expressions com:
enunciats simples, negacions, atribucions de veritat o connectives lògiques. Anomene
operadors extensionals a les expressions que acompanyen els contextos transparents.
Els operadors extensionals permeten formar oracions més complexes. La referència
ordinària de les expressions que trobem és rellevant per a determinar l’extensió (valor
de veritat) de les oracions formades amb operadors extensionals.

- Contextos opacs: són contextos oracionals en els quals els termes coreferencials no es
poden substituir sense canviar el valor de veritat de l’enunciat. Inclouen cometes,
discurs directe, indirecte, contextos intencionals i contextos modals. Els operadors
intensionals són els que les acompanyen. Ens permeten formar oracions més
complexes. La referència ordinària de les expressions que hi trobem NO és rellevant per
a determinar la seua extensió (el valor de veritat) de les oracions formades.

Els veiem un per un:

- Cometes: el que ens interessa no és la seua referència ordinària sinó la referència de

l’expressió dins de les cometes.

19
- Discurs directe: és quan citem directament les paraules d’un altre. La veritat o
falsedat depén del fet que l’oració siga una cita més o menys aproximada.

- Discurs indirecte: és quan citem lliurement les paraules d’un altre. La veritat recau
sobre el fet que siga més o menys fidel a allò que s’ha dit.

- Contextos intencionals: descriuen el contingut de les creences d’una persona. La seua

veritat no depén de la veritat de l’oració sinó de que realment aquesta persona ho crega.

- Contextos modals: descriuen el que podria o no haver passat. La seua veritat recau en
si, en algunes circumstàncies, l’oració poguera ser possible.

Per solventar-ho, Frege utilitza els termes referència i sentit indirecte. En els contextos
opacs, les expressions lingüístiques no tenen la referència i el sentit que solen tindre en
els contextos transparents sinó una referència i sentit indirectes. La referència indirecta
és el seu sentit ordinari, el pensament o proposició que expressa. El sentit indirecte és
un mode de presentació de la referència indirecta.

TEMA 2.4. RUSSELL: PROPOSICIONS, ESTRUCTURA I PROPOSICIONS

SINGULARS

1) CONCEPCIÓ SEMÀNTICA DE LA PROPOSICIÓ

El significat d’un enunciat té dos components:

- El contingut proposicional és la part del significat que pot ser avaluada com a
vertadera o falsa. Permet que l’enunciat tinga:

- Un contingut representacional: allò que permet dir quelcom del món quan
utilitzem l’enunciat. A això ho anomenem proposició. La seua veritat recau en
el fet que corresponga correctament a la realitat.

- Unes relacions inferencials: permet que l’enunciat figure en la construcció

d’arguments. En un argument es relaciona el que diuen uns enunciats amb el que
diu un altre per extraure una conclusió. Anomenem proposició a allò que podem
avaluar com a vertader o fals. S’estableixen relacions d’inferència entre

20
 proposicions. Representen el món, mantenen relacions d’inferència entre si i
tenen valors de veritat només indirectament, a través de les proposicions que
expressen.

- La força il·locucionària: indica quin tipus d’acte lingüístic solem dur a terme.
Els enunciats es fan servir convencionalment per a dur a terme l’acte lingüístic de
l’asseveració o afirmació. Sovint apareixen marques sintàctiques que indiquen aquesta
força il·locucionària. Oracions que tenen una força il·locucionària distinta poden tindre
el mateix contingut proposicional.

CONCEPCIÓ EPISTÈMIC-PSICOLÒGICA DE LA PROPOSICIÓ

A banda de les proposicions i els enunciats, hi ha altres coses de les quals podem
predicar la seua veritat: Les creences (activitat mental). No podem dir que una creença
siga certa perquè és subjectiva però si podem valorar el seu contingut. Podem anomenar
proposició a allò avaluable com a vertader o fals d’una creença. Tot i això, una creença
NO és una proposició. Una creença és vertadera o falsa indirectament. Distintes
creences poden tindre el mateix contingut proposicional.

Una proposició és el contingut d’un tipus d’estat mental que anomenem

intencionals (inclouen les creences). Designa una configuració qualsevol d’allò que
anomenem ment. Qualsevol episodi psicològic es considera estat mental. Els estats
mentals intencionals són els que tenen la característica de representar un objecte.

- Els objectes dels estats intencionals serien les coses i fets del món real. El seu
contingut proposicional fa possible que un estat intencional es dirigesca a una cosa que
està fora d’ell. Les actituds proposicionals és l’actitud que pren el subjecte envers el
contingut del seu estat mental. Un mateix subjecte pot tindre diverses actituds envers un
mateix contingut proposicional. Les actituds proposicionals són els distints tipus
d’estats mental intencionals.

- Els estats intencionals tenen contingut proposicional i, per tant, contingut

representacional. Es caracteritzen per:

- Fal·libilitat: és possible representar erròniament. Es pot creure una cosa falsa i

es pot creure alguna cosa d’objectes que no existeixen.

- Intencionalitat: és possible representar un mateix objecte de formes diferents.

21
La proposició que identifiquem amb el contingut d’una creença funciona com a
intermediari entre la creença i allò que representa. Sols la proposició representa
directament el món.

2) ESTRUCTURA DE LA PROPOSICIÓ

Les proposicions tenen una estructura: recordem que el pensament no és independent

del llenguatge. El PCmp afirma que el significat lingüístic és sistemàtic:

- Si l’enunciat té estructura, la proposició que expressa també n’ha de tindre.

- Si la proposició té estructura, un pensament que té per contingut una proposició
també n’ha de tindre.
Anàlisi lògica del significat d’un enunciat

La lògica de Frege tenia com a finalitat oferir una anàlisi acurada de les condicions de
veritat dels enunciats del llenguatge ordinari i dels pensaments. El sentit d’un enunciat
és el sentit que expressa i el sentit de cada expressió significativa de l’enunciat és un
constituent de la proposició.

Isomorfisme estructural

L’estructura d’un enunciat és isomorfa a la de la proposició que expressa i a l’estructura

del pensament que té per contingut aquest proposició.

La teoria simple de l’estructura proposicional (TSEP) diu que per a cada element
significatiu (x) d’un enunciat (e), hi ha un constituent (y) de la proposició expressada
per e tal que el significat d’x és y.

Quantificadors, constants lògiques i estructura proposicional

Quantificadors:
Les expressions de quantificació del llenguatge (tot/a, algun/a, un/a, qualsevol, cap, etc.)
es fan servir en la construcció d’expressions significatives complexes que apareixen en
sintagmes nominals. Una de les contribucions més importants de Frege a la lògica és la
seua anàlisi d’oracions amb quantificadors.

22
 Si l’estructura d’una proposició fos sempre isomorfa a l’estructura de l’oració
que l’expressa, dues oracions equivalents expressarien distintes proposicions amb
distinta estructura. No obstant això, Frege pensa aquestes dues oracions diuen el mateix

Constants lògiques:
Simbolitzen expressions del llenguatge ordinari que són rellevants per a explicar les
relacions d’inferència que hi ha entre unes proposicions i unes altres. Frege no les
identifica com a component composicionals. Tot i això, les escrivim en el llenguatge de
la lògica quan representem la forma lògica d’un enunciat.

Per a Frege, descriure el significat de les constants lògiques i de les expressions

que simbolitzen és descriure quina contribució sistemàtica fa al significat dels enunciats
on apareixen. Les constant lògiques distintes dels quantificadors són funcions
veritatives, és a dir, funcions que relacionen el valor de veritat d’una proposició amb el
d’altres. Són: negació (¬), conjunció (^), disjunció (v) i condicional ( ).

Segons Frege hi ha dos quantificadors: l’universal (A invertida) i l’existencial

(Ǝ). El primer explica el contingut proposicional i les condicions de veritat d’oracions
que contenen expressions com tot/a o qualsevol (Tota balena és un mamífer) El segon és
el mateix però en oracions que contenen expressions com un/a o algun/a (Hi ha una
balena blanca). La contribució sistemàtica d’una oració que fa un quantificador es pot
descriure així:

- Domini del quantificador són el conjunt d’entitats introduïdes pel quantificador. Els
elements del domini es representen mitjançant variables. El domini indica, per tant, les
entitats que hem de tenir en compte per a avaluar la veritat o falsedat de la proposició
expressada. Si el domini del quantificador és el és conjunt de totes les coses, x pot
sustituir-se per qualsevol cosa.

- Quantificador universal (A invertida): si el quantificador és universal, el que diu la

proposició haurà de ser vertader de TOTS els elements del domini

- Quantificador existencial (Ǝ): En canvi, si el quantificador és existencial, el que diu

la proposició haurà de ser vertader d’ALMENYS UN dels elements del domini.

Termes singulars buits

23
Hem vist que els termes singulars del llenguatge ordinari són els noms propis i les
descripcions definides i aquestes han de tindre sentit i referència. La referència del
terme singular ha de ser un objecte del món real i el seu sentit un mode de presentació
d’aquest. Ara bé, existeix termes singulars que tenen significat però que no tenen
referència. Com és possible això? Frege atribuirà una referència arbitrària a tots els
noms buits: el zero.

Sentits fregeans:

Són aquells sentits que podem percebre a través de l’intel·lecte però que no podem
copsar a través dels òrgans sensorials. No els podem percebre ni ubicar en l’espai-temps
perquè són entitats abstractes.

3) ESTRUCTURA DE LA PROPOSICIÓ: TERMES SINGULARS I

PROPOSICIONS SINGULARS.

El significat dels noms propis

El sentit i la referència d’un nom propi formen part del seu significat. El significat d’una
expressió és quelcom públic i compartit per tota la comunitat de parlants. Si el sentit
d’un nom propi formara part del seu significat, llavors tots hauríem d’associar el mateix
sentit amb un nom propi. Però això no és així. molts filòsofs han defensat que l’únic
significat que podem associar amb el nom propi és la seua referència. Quan usem el
nom propi l’únic que fem és introduir el referent del nom en el discurs. Això crea un
problema quan el nom propi té un sentit però no un referent.

Russell

Russell no utilitza els termes sentit i referència. Al seu lloc, substitueix referènia
per denotació. En canvi, el sentit de Frege no li serveix. Russell és empirista, és a dir,
creu que les úniques entitats que conté la realitat són aquelles que podem percebre a
través dels sentits. No creu en les entitats abstractes i eternes de les què ens parlava
Frege. Russell anomena aquestes entitats significat.

Russel propose diverses crítiques a la teoria de Frege:

1) Diu que no totes les expressions lingüístiques tenen sentit i referència: algunes
tenen sentit però no referència (com ja hem vist). Altres tenen referència però no
sentit. El significat d’un nom lògicament propi i la seua denotació són la mateixa
cosa.

24
 2) Frege defensava que els constituents de la proposició no són objectes del món
sinó formes de representar aquest (sentits). Segons Russell, els termes singulars
no tenen cap altre significat que la seua referència.

3) El significat de termes singulars o noms propis: L’únic significat d’un terme

singular és l’objecte del món que denota.

4) El significat de predicats i signes relacionals: els predicats signifiquen funcions

proposicionals. El problema que apareix és: les expressions predicatives i
relacionals tenen significat però, tenen denotació? Russell utilitza la paraula
denotació per a la relació que manté un terme singular amb el seu referent. Una
expressió predicativa o relacional representa una propietat del món i, el que
apareix com a constituent de la proposició és la relació que s’estableix.

OBJECCIÓ 1: Segons el PCmp el significat de qualsevol enunciat depén del significat

dels seus components. Si algun component de l’enunciat no té significat, l’enunciat
tampoc en tindrà. Per a Russell, la contribució d’un terme singular al significat dels
enunciats és la seua referència. Per tant, un terme singular (a) aporta l’objecte que
denota com a constituent de les proposicions singulars que expressen els enunciats que
contenen el terme a. Frege no tenia aquest problema.

OBJECCIÓ 2: Llavors, qualsevol enunciat complex format a partir d’aquest tipus

d’enunciats simples no tindrà significat. Seguint amb el mateix esquema, arribem al
problema dels contextos oracions intensionals: els enunciats que atribueixen actituds
(creure, desitjar...) sobre una proposició sense significat, tampoc poden tindre significat.
No poden expressar la proposició ja que no hi ha cap proposició que valorar.

OBJECCIÓ 3: Frege deia que en el cas de tindre una oració que acceptada i alhora
refusada per la mateixa persona, aquesta oració necessàriament havia de ser dues
oracions que s’oposaven (Joan creu que.../ Joan no creu que...). Els enunciats que les
expressen tenen diferent significat. Ara Russell dirà que aquestes oracions serien la
mateixa proposició i que no podríem explicar per què algú pot creure i alhora no creure
alguna cosa.

OBJECCIÓ 4: Hi ha enunciats que són vertaders però no trivialment vertaders. Per

conéixer la seua veritat cal fer un estudi empíric. Segons Russell, si aquests no tenen
denotació (referència) i, per tant, significat, és un enunciat mancat de significat perquè
no expressa cap proposició.

APÈNDIX: L’ESTAT MENTAL

25
El terme estat mental és teòric. Tot i que l’estat mental no és perceptible pels sentits, és
emprat per algunes teories que intenten explicar coses que sí que són perceptibles.
Podem dir que un estat mental és una configuració d’allò que anomenem ment.

- Ment = contingut de la consciència: Algunes teories identifiquen la ment amb tot

allò que ocupa la nostra ment (el contingut). No és, per tant, un objecte físic ni material.
Parlem, doncs, d’estat mental referit a una configuració del contingut de la consciència.

- Ment = cervell: Altres teories creuen que ment i cervell són el mateix. Parlem d’un
òrgan físic propi dels éssers humans però també d’altres animals. L’estat mental seria
ací una configuració de les sinapsis neuronals del cervell.

- Ment = funcions cognitives: identifiquen la ment amb la capacitat de dur a terme

funcions cognoscitives. Tindrà ment, per tant, qualsevol cosa (amb o sense cervell, viva
o no) que mostre un comportament que puga ser interpretat com l’execució de funcions
cogniscitives. L’estat mental és un patró de conducta que podem caracteritzar
mitjançant un conjunt de regles que descriuen disposicions a actuar.

TEMA 2.5. ANÀLISI RUSSELLIANA DE LES DESCRIPCIONS DEFINIDES I

ELS NOMS PROPIS

1) DESCRIPCIONS DEFINIDES

Per a Russell ni els noms propis ni les descripcions definides són termes
singulars. Ofereix una definició contextual del significat de les descripcions definides
que li permet respondre satisfactòriament a la pregunta: quin és el seu significat? John
Locke deia que una definició és mostrar el sentit d’una paraula mitjançant altres termes
no sinònims. Vol explicar una expressió lingüística (X) a través d’una altra (Y) que té el
mateix significat en qualsevol context d’ús.

Una definició reductiva - és a dir, on Y explique completament X - ha de ser:

a) consistent: que no puguem deduir d’ella una contradicció.

b) informativa i no circular: que s’explique X amb termes que l’interlocutor

conega i que, al seu torn, no pressuposen X en l’explicació.

26
 c) conservadora: Y ha de conservar el significat d’X i no afegir-hi res al seu
significat.

d) Que faça X eliminable: Que aporte condicions necessàries i suficients per a

aplicar el terme X: un significat és X si i sols si aquest significat és també Y.

e) Criteris pragmàtics: simplicitat, elegància, etc.

Límits de les elucidacions verbals i no verbals del significat lingüístic

Tot i això, una definició pot ser no reductiva – és a dir, Y no explica completament X
sinó que proposa una definició aproximada. Y, per tant, no té el mateix significat que X.
Per explicar aquest tipus d’expressions lingüístiques (X) podem aportar informació que
ajuda l’oient a copsar parcialment el seu significat o a copsar-lo sols en certs contextos
d’ús. La informació que oferim mitjançant Y no arriba a constituir una definició
completa d’X.

Pel que fa a les elucidacions verbals, Locke proposa un problema: si tots els
noms foren definibles, entraríem en un procés infinit. Aquesta objecció es pot aplicar a
qualsevol elucidació de tipus verbal. O trobem una expressió tal que la nostra
comprensió del seu significat no depenga d’una elucidació verbal o iniciem un regrés a
l’infinit que fa impossible explicar el significat de qualsevol terme.

M. Schlick també diu una cosa semblant: en aquest cas no es tracta tant d’un
impuls cap a l’infinit sinó més aviat d’un bucle. La idea és: si agafem una expressió que
no comprenem i la busquem al diccionari, trobarem termes més simples que
l’expliquen. Si tampoc entenem aquests termes, els buscarem i en trobarem de nou de
més simples. Tanmateix, arribarem en algun moment a expressions més simples, de les
quals no podríem trobar significat. Per exemple: no podem explicar el significat de groc
(hauríem de mostrar-lo).

Pel que fa a les elucidacions no verbals, podem explicar el significat lingüístic

d’una expressió sense necessitat d’emprar el llenguatge: a través de gestos o accions, és
a dir, la mímica.

- Els noms propis - la funció dels quals és denotar o fer referència a entitats
singulars del món - podem explicar-los indicant l’objecte del món directament.

27
- Els predicats o expressions relacionals – que no denoten un objecte singular però
que signifiquen alguna cosa que diversos objectes tenen en comú (allò que anomenem
propietat) – podem explicar-los indicant objectes que comparteixen aquesta propietat
perquè l’oient es cree una imatge virtual d’aquests.

Límits de les definicions i elucidacions ostensives

Tot i això, existeixen situacions en les quals una explicació necessita emprar paraules.
Quan tots els parlants que coneixen el significat d’una expressió X solen associar amb
ella la mateixa informació que associen amb una expressió Y, llavors Y pot ser útil per a
explicar el significat d’X. Això és el que fem en una elucidació verbal.

Per tant, el significat de certes expressions no guarda cap relació amb allò que
podem observar i fer, sinó que simplement és un fet lingüístic en alguns casos. Però, per
a molts filòsofs empiristes, els termes que designen coses que no podem observar
directament estan relacionats necessàriament amb coses que sí que podem observar i
amb les quals podem interactuar. Aquests termes tenen un caràcter teòric: tenen
significat perquè és necessari creure en la seua existència per oferir una millor
explicació de certes coses que sí que podem observar directament. Aquesta tesi
empirista manté que tota elucidació verbal d’un terme lingüístic ha de remetre’ns
necessàriament a termes que podem elucidar indicant coses perceptibles pels sentits.

Definició contextual
Hem vist fins ara elucidacions de significats lingüístics que compartien un tret
comú. Aïllem un element de l’oració i l’expliquem de forma independent a l’oració.
Podem trobar alguna cosa que és la contribució que el terme fa al significat de les
oracions on apareix. Hem vist que ho podem trobar directament (senyalant) o
indirectament (elucidacions verbals). Però què passa amb termes que fan aportacions al
significat de les oracions i no es poden aïllar. S’anomenem sincategoremàtics i són
termes com tot/a, qualsevol, algú/na, el/la...

Per explicar el significat d’aquestes expressions no podem recórrer a expressions

amb un significat relacionat ni indicar coses observables del món. Hem de comprendre
què signifiquen dins d’una oració. Necessitem una definició contextual. Cal oferir un
mode sistemàtic de parafrasejar o traduir totes les oracions que contenen l’expressió per
crear una idea. Les definicions contextuals es poden interpretar com a aplicacions del
PCtx, sempre respectament el PCmp. La contribució que fa l’expressió al significat de
tota l’oració és:

- Sistemàtica (PCmp): existeixen unes regles que descriuen un procediment

mecànic per a obtenir a partir d’una oració (O) que conté l’expressió (e), una altra
oració O* amb el mateix significat però sense que aquesta continga e.

28
- Inseparable del significat de l’oració que la conté (PCtx): sols podem definir el
significat d’e mitjançant oracions senceres, no podem idenficar res aïlladament.

Definicions contextuals de frases denotatives amb quantificadors

Frege i Russell ofereixen definicions contextuals dels quantificadors. Les

expressions que Russell anomena frases denotatives (Tot F i Un F), no tenen un
significat aïllable. No contribueixen, per tant, al significat de les oracions en què
apareixen. Podem traduir-les sempre de la mateixa manera: mitjançant oracions formals
estructuralment semblants. Quan analitzem la forma lògica d’un enunciat que conté una
d’aquestes expressions, representem la contribució significativa del quantificador a
l’enunciat mitjançant els símbols A (quantificador universal) i E invertida (quantificador
existencial) o també les anomenem variables. Aquestes variables van associades al
significat dels quantificadors. Les variables que introdueixen els quantificadors
s’associen també a altres constituents de la proposició. Representa el conjunt d’objectes
rellevant per a considerar si la proposició que expressa l’enunciat és vertadera o falsa.
No es poden dissociar d’altres components oracionals.

Definició contextual russelliana de les descripcions definides: Segons Russell, sempre

que trobem una descripció definida hem de traduir-la en termes d’una altra oració que
conté quantificadors.

Definició contextual de l’article definit el/la (sistematicitat): Totes les oracions amb
el/la es poden traduir sistemàticament en termes d’oracions sense el/la aplicant la
mateixa recepta.

SOLUCIÓ ALS PROBLEMES PLANTEJATS PELS NOMS PROPIS I

DESCRIPCIONS DEFINIDES BUIDES

Russell soluciona aquest problema afirmant que els enunciats amb descripcions
definides i noms propis ordinaris no expressen proposicions singulars. Sols els
enunciats que contenen termes singulars expressen aquest tipus de proposicions. Per
tant, la seua contribució al significat dels enunciats no és un objecte (el referent). La
definició contextual que dóna Russell de les descripcions definides explica com
contribueixen aquestes al significat dels enunciats.

Segons Russell, els noms propis ordinaris són en realitat descripcions definides
abreujades. Si foren termes singulars i l’única contribució d’un terme singular al

29
significat és la seua referència (Russell), llavors dues expressions com Hèspero i Fòsfor
serien la mateixa. Ja hem vist que Frege negava aquest fet i deia que tenen diferent
significat perquè es pot acceptar o rebutjar una expressió i l’altra no. Doncs bé, Russell
dirà que això sols es pot explicar si aquest tipus d’expressions no són termes singulars
sinó expressions associades a descripcions definides. Són les DD les que contenen el
significat de la proposició.

Frege es va topar amb el problema que distints parlants poden associar distints
sentits a un nom propi. Com el sentit forma part del significat del nom, aquest hauria de
ser conegut per tots els parlants que coneixen el se significat, però no és així. Ara
Russell topa amb un problema similar: tot nom propi significa una DD però quina de
totes ens dóna el seu significat real?

Avantatges de la teoria de Russell:

1) No postulem objectes contradictoris o arbitraris: no necessitem postular referents

arbitraris (el que anomenàvem zero o conjunt buit) per a les DD buides. Tampoc
tenim la necessitat d’introduir objectes ficticis o abstractes per tal d’explicar el
significat de totes les DD. Això impedeix pensar que hi ha obectes amb
propietats contradictòries que violen el principi de no contradicció.

2) Respectem el principi de terç exclós: o P és el cas o no l’és. Si les DD foren

termes singulars, aquells enunciats que a simple vista són significatius però que
contenen DD buides no expressarien cap proposició i no dirien, per tant, res
vertader o fals. Tot enunciat ha d’acomplir el Principi del Terç Exclós que és p
o no p. No són enunciats ni vertaders ni falsos i el mateix es pot dir de les seues
respectives negacions.

3) Ambigüitats semàntiques degudes a l’abast d’operadors:

- Operador: qualsevol expressió lingüística que, unida a un enunciat, ens ajude
a formar enunciats complexos per composició.

- Abast d’un operador: Podem combinar operadors entre sí per a formar

enunciats de complexitat creixent. Distints enunciats queden sota l’abast de
distints operadors. Quan componem enunciats mitjançant iteracions d’operadors,
sempre hi ha un que té més abast que els altres. Els quantidicadors també tenen
abast i el seu abast interactua amb el d’altres operadors. Un quantificador pot
caure sota l’abast d’un altre operador i pot tenir més abast que altres operadors.

30
 4) Les DD generen ambigüitats d’abast entre operadors: La teoria de Russell
explica per què pot produir-se aquesta ambigüitat: tota oració amb una DD conté
un operador lògic de quantificació (hi ha), que representem amb la forma lògica
E invertida. Si és possible percebre l’ambigüitat és perquè ha de contenir un
quantificador. Russell distingeix: Quan el quantificador existencial que conté la
DD té més abast que els altres operadors, la DD té una aparició primària en
l’enunciat; en canvi, quan el quantificador existencial està submís a altres
operadors, té aparició secundària. Fan referència, per tant, a l’abast de
l’operador.

Noms lògicament propis: coneixement directe i coneixement per descripció

Quines són les expressions lingüístiques que tenen per significat exclusivament la seua
referència? Segons Russell sols certes expressions díctiques (com aquest, aquell, açò...)
quan són usades per a fer referència a determinades entitats de caràcter psicològic (que
anomena dades sensibles, és a dir, tot el contingut de la nostra consciència). Sense
referent, un signe no pot actuar significativament com a nom propi perquè la seua única
funció comunicativa és anomenar un objecte per tal d’introduir-lo en el discurs.

1) Russell manté que podem conéixer les coses de dues maneres diferents:
coneixement directe (a través de la nostra pròpia percepció) o coneixement
indirecte (a través de descripcions de les seues propietats i la seua relació amb
altres objectes). No podem referir-nos als últims si no és mitjançant DD i NP
ordinaris. A més, aquestes són fal·libles, o siga, vulnerables a errors. D’altra
banda, el coneixement directe és infal·lible. Tanmateix, Russell dirà que allò que
percebem de la realitat no són els objectes directament o les seues propietats
sinó els continguts que la nostra ment interpreta (les dades sensibles).

Les dades sensibles són entitats que apareixen en la nostra consciència i a les quals
tenim accés directe i infal·lible. Tenen qualitats bàsiques que s’assemblen a qualitat que
tenen les coses reals. L’aparició d’una dada sensible en la nostra consciència és causada
per la presència d’un objecte extern que té una qualitat semblant a la de la dada sensible.
És la percepció verídica. L’aparició d’una dada sensible és el resultat de percebre un
objecte real extern que la causa. La dada sensible represnta la propietat de l’objecte
extern. En altres ocasions, les dades sensibles apareixen en la nostra consciència sense
ser causada per la presència d’un objecte real extern o per presència d’una qualitat que
té realment un objecte extern.
La teoria de Russell
La teoria de Russell és referencialista respecte als termes singulars (noms propis lògics).
Els díctics i demostratius necessiten una referència. Però quan es parla de noms propis i
ordinaris, la perspectiva de Russell és descriptivista.
Frege, Russell i Kripke presenten 3 corrents diferents al voltant de la filosofia del
llenguatge.

31
 Les crítiques de Russell se centren en la recuperació del context per conéixer el
significat. Això és un fet clau per a les crítiques de Strawson i Donnellan. El context és
essencial en qüestions del significat. Tot depen de com ho diguem per a comprendre-ho.
Hem partit d’una distinció entre llenguatge formal i llenguatge ordinari. Aquests autors
posen en dubte aquesta divisió clara tot i que no la resolen. Per atendre qüestions de
significat hem d’atendre a l’estructura formal més que a l’estructura ordinària.
Nosaltres féiem la distinció entre sintaxi (relació entre els signes), semàntica
(relació entre els signes i els seus significats) i pragmàtica (es posa en pràctica aquest
significat del signe adaptades al context). Per tant, la pragmàtica s’associa amb el
llenguatge ordinari (llenguatge posat en pràctica) mentre que la semàntica s’associa al
llenguatge formal (estudi i anàlisi del llenguatge). El context és només un medi on
s’apliquen els significats (té un paper fonamental) però el aquests s’estableixen sols a
partir de la semàntica.
Ll. ordinari Pragmàtica = context
Ll. formal Semàntica = signe-significat necessita del context
Sintaxi = signes

Aquests dos autors prefereixen centrar-se més en els actes de la parla (en la
pragmàtica) que en les proposicions com a tal. Russell analitzava les proposicions
definides amb tres components: existeix, és únic i té la propietat de... Si les tres són
vertaderes, l’oració serà vertadera (diapositiva 3.1). Per a que siga falsa, les tres han de
ser falses en la seua conjunció: en eixe cas pot haver més d’un motiu. Mentre que per
ser vertadera les tres condicions s’ha d’acomplir, per ser falsa podria ser-ho per molts
motius diferents. Això comporta un problema per a Russell. La negació pot expressar
tres significats.
Per exemple: Russell diu que: L’actual rei de França és calb demanaria tres
premises necessàries: Ox (Existeix un rei de França + Sols n’existeix un + És calb).
S’han de complir les tres. En canvi, en la negació, també hi ha una unitat. Per
tant, la negació seria necessari que totes les premisses siguen vàlides. Per tant, a
l’oració: Existeix un rei de França que no és calb. Russell diria que el fet de la negació
negaria totes les premisses i no sols la última.

TEMA 2.6. CRÍTIQUES A LA TEORIA DE RUSSELL

1) Crítica de Strawson

El context d’ús i el seu significat

32
 Strawson defensa que l’anàlisi de Russell sobre les definicions definides és
incorrecta. La veritat o falsedat d’un enunciat no és independent del context sinó que
està estretament lligat a aquest. El significat d’una oració depén del seu context d’ús. A
més, usen descripcions definides per a enunciar coses que conformen un grup o conjunt
d’individus. Com a defensa, Russell explica que la seua teoria sols pretenia definir el
significat de descripcions definides d’un objecte individual i no d’un conjunt.

A més, la teoria de Russell sols es pot aplicar a descripcions definides quan

aquestes apareixen en un llenguatge formal.

Finalment, utilitzar un enunciat (oració declarativa) amb una descripció definida

implica una pressuposició de l’existència del seu referent. Strawson diu que el principi
del terç exclós – tot enunciat és vertader o fals – no és aplicable a tots els enunciats. Hi
ha enunciats d’oracions incorrectes perquè no diuen res que puguem avaluar com a
vertader o fals.

Pressuposició i implicació
La implicació lògica diu que un enunciat A implica lògicament un enunciat B
si, i sols si, sempre que A és vertader, B és vertader i sempre que B és fals, A és fals. En
canvi, la pressuposició diu que un enunciat A pressuposa un enunciat B si, i sols si, A
només pot ser vertader o fals si B és vertader.

Enunciats i proposicions

Strawson parla d’enunciats. Es pot fer semàntica sense usar el terme proposició, parlant
d’oracions declaratives i contextos d’ús d’aquestes oracions declaratives. L’enunciat
és l’ús que fem d’una oració declarativa en un context determinat per a dir quelcom
vertader o fals sobre el món. Ho compara amb una afirmació ja que és un acte lingüístic.
Per a Strawson prediquem la veritat o falsedat dels enunciats.
La crítica de Strawson
Strawson pensa que el context és clau per marcar el significat i critica la teoria
de Russell. La veritat o falsedat d’una oració depen clarament del seu context de
proferència. Determina el context fins a tal punt que defensa que l’oració pot no tindre
un valor de veritat o tindre un valor diferent a vertader o fals (per a Russell una oració
era vertadera o falsa). En un context, una oració pot tindre un valor de veritat
indeterminat. En els contextos habituals, l’oració L’actual rei de França és calb no
tindria un valor de veritat. Tota proferència no té necessàriament un valor de veritat
bivalent. El context determinarà si el valor d’una determinada proferència és bivalent o
d’un altre tipus.

33
 La teoria de Russell seria vàlid per al llenguatge aritmètic. Amb una proposició
com El quadrat de 2 és 4 o el menor nombre divisible entre 2 és 0, necessàriament s’han
de validar les tres premisses: Hi ha un quadrat de 2 possible, sols n’hi ha un i aquest és
0. En canvi, sobre el llenguatge ordinari no pot aplicar la teoria.
Strawson parla d’enunciats en compte de proposicions. No dóna tanta
importància a l’enunciat en sí sinó a l’ús que fem d’ella, quina utilitat té dins d’un
context determinat. Els enunciats són actes lingüístics. El que diu Strawson és que és
possible fer semàntica sense parlar de proposicions sinó basant-se en els enunciats i les
seues utilitats o aplicacions.
Diferencia entre dues situacions en què podem trobar-nos una oració: una
primera com a implicació i l’altra com a pressuposició. La primera fa referència a la
manera de Russell. Per exemple:
Si plou, els carrers es banyen Si A B
Si A és vertadera, B ha de ser vertadera.
Si B és falsa, A ha de ser necessàriament falsa. Si no B no A

Si Joan és fadrí, no està casat

En canvi, si Joan està casat (no B), no és fadrí (no A).

Aquestes dues oracions es coimpliquen. Estableixen una necessitat entre una i l’altra.

En canvi, la pressuposició estableix una relació no necessària sinó de casualitat. És la

visió de Strawson. Per exemple:

L’actual rei de França és calb, existeix un actual rei de França

Si A és vertadera, B ha de ser vertadera Si A B
Però si B és falsa, A pot ser o no falsa. Si no B A / no A

Strawson diu que aquest tipus de proposició no presenta valor de veracitat. La

implicació funciona de forma lògica perquè B forma part del significat de A (el
significat de fadrí és no estar casat). Són “redundàncies”. En canvi, en les
pressuposicions, B no forma part de A sinó que contribueix a formar el seu context.
Russell no distingeix entre implicacions i pressuposicions i per a ell tot eren
implicacions. Strawson diu que l’anàlisi de l’oració no es fa a partir de considerar que
l’oració siga vertadera o falsa per sí mateixa sinó que depen del context en què es troba.

Per a Russell la veracitat depen de la semàntica mentre que per a Strawson,

depen de la pragmàtica. Afirma que el principi del terç exclòs és molt relativa.

2) Crítica de Donnellan

Donnellan distingeix dos usos. No tots els usos que fem de descripcions
definides segueixen la teoria de Russell.

34
 - Ús atributiu: la contribució que fa la definició al significat de l’enunciat que la
conté segueix la teoria de Russell. El que ens importa és saber si l’únic individu que
satisfà la descripció definida fa vertader el que diu l’enunciat.

- Ús referencial: de vegades comuniquem coses vertaderes d’un individu però ens

referim a ell mitjançant una descripció definida que l’individu no satisfà. La descripció
no té una importància trascendental, és a dir, és un instrument per a dur a terme certa
tasca que podria haver fet algun altre mecanisme.

La crítica de Donnelan

Diu que el context ens ajuda a determinar el significat de l’oració fins a tal punt
que una mateixa oració pot canviar la seua veracitat en un context o en un altre.
Distingeix entre un ús atributiu i un ús referencial. L’ús atributiu és el de Russell. A
partir de la semàntica podem saber si és vertader o fals. En l’ús referencial podem
utilitzar les descripcions definides per identificar un objecte o una identitat. [Exemples
del power point 3]

L’home que beu martini és metge

En un ús atributiu, diria que hi ha un home que és l’únic que beu martini i, a més, és
metge.

En un ús referencial, diria que l’oració és falsa. No es tracta d’una designació pel fet de
ser únic i que existeix. Simplement és una caracterització aproximada d’un referent.
Contextualment l’oració és vertadera tot i que, una anàlisi en base a les descripcions
mostrara l’oració com a falsa. La intenció del context lingüístic més que descriure és
identificar. 7 ABRIL 2014

Dependria del context.

STRAWSON i DONNELAN

FREGE RUSSELL
KRIPKE i PUTNAM

A partir d’aquest punt, apareix una bifurcació en la teoria del llenguatge. Hem vist com
Strawson i Donnelan es desviaven un poc de la teoria de Frege i Russell. Trenquen la
divisió llenguatge ordinari/ llenguatge formal. Prioritzen la idea del context i parlen més
d’actes de parla. No podem parlar de significat fora d’un context. Per això Strawson
parla de pressuposicions. Donnelan també dóna importància al context fins al punt que,
depenent d’aquest, avaluarem un enunciat com a vertader o fals. El més important és la
finalitat comunicativa.

D’altra banda, Kripke i Putnam segueixen un poc el mateix fil tot i que filen més prim.
Aquests continuen amb la idea del llenguatge com a referència. També consideren el
context però d’una forma separada: context, relacionat amb la pragmàtica i el significat,
lligat a la semàntica.

35
 3) Aportació de Kripke

Kripke defensa la teoria de Russell de la crítica de Donnellan. Fa una distinció

entre la semàntica (referència literal) i la pragmàtica (referència a la intenció).

- Referència o significació literal: Tota expressió lingüística té un significat

literal o convencional que és el que li associem directament en qualsevol context d’ús.
És la contribució sistemàtica que fa l’expressió al significat literal de l’oració on
apareix. Se les paraules no tingueres aquest significat, no podríem explicar la creativitat
i la productivitat del llenguatge. La semàntica s’encarrega d’estudiar aquest significat.
Segons Kripke, el significat literal d’una descripció definida ve determinat per l’anàlisi
de Russell.

- Referència o significat del parlant: és el significat que el parlant concret li

atribueix en un context determinat. En molts casos hi ha una diferència entre allò que
diem i allò que volem dir. Sovint usem paraules que no tenen un significat literal per a
allò que volem dir i tanmateix, el nostre interlocutor entén el missatge. Segons Kripke,
això és el que passa amb els usos referencials de descripcions definides que definia
Donnellan. Això ho estudia la pragmàtica tot i que la veritat o falsedat d’un enunciat
depén sempre del seu significat literal (semàntica).

Semàntica i pragmàtica
Kripke fa aquests distinció, per tant, entre els aspectes del significat que estudien
una disciplina i l’altra. La semàntica ens proporciona un significa estable i idèntic per a
tots els parlants. En canvi, la pragmàtica aporta significats variables. Estudia les
intencions del parlant, les regles que regeixen els processos comunicatius, el context de
proferència i altres fenòmens com les metàfores o la ironia. En qualsevol cas, la frontera
entre la semàntica i la pragmàtica és molt inestable.

TEMA 4 : LA TEORIA DE KRIPKE: TEORIA DE LA REFERÈNCIA

DIRECTA (crítica a Donnelan)

Kripke fa la distinció entre la referència literal o convencional i la referència de parlant.

Recupera la idea de Russell. Existeix un significat literal que fa referència a la
semàntica i una part referencial del parlant que s’associa amb la pragmàtica. Donnelan
distingia entre el context referencial (allò referit acompleix el significat) i el context
atributiu (allò referit ho acompleix sols pel context).

36
Si partírem d’una situació pragmàtica per a explicar la semàntica, trencaríem amb el
principi de composicionalitat: el significat de l’oració depén del significat de les parts).
La referència de parlant és allò que volem dir (la intenció) i s’hi posa en pràctica un acte
de parla. En canvi, la referència literal o convencional és allò que diem. Llavors sí que
es pot aplicar el valor veritatiu.

[Veure exemple del power point 3]

10 ABRIL 2014

Ni Frege ni Russel expliquen el fet que cada parlant associa unes descripcions
variables a un mateix referent. Les descripcions definides que podem fer sobre un
referent podrien no acabar-se mai perquè cada punt de vista en faria de noves. Aquest
tipus de problema és el que intenta resoldre Searle: és com una avantsala de Kripke.
Allò que proposa és útil per entendre Kripke i alhora Kripke criticarà la teoria de Searle.

LA TEORIA DEL FEIX DE DD (SEARLE)

Searle també parteix de descripcions però a diferència de Frege i Russell que

considerava que cada nom propi tenia una séria definida de descripcions, Searle
considera que eixe nombre no és definit sinó imprecís. Dins del camp del llenguatge
ordinari, el límit dels conceptes són borrosos. Pensa que les diferents descripcions que
podem associar a un nom ja no és un seguit de condicions: A i B i C i D... (conjuncions)
sinó més aviat un tipus de disjuncions: A o B o C o D... Ens dóna una série de trets que
ens ajuden a idenficiar finalment aquesta entitat referida pel nom.

La principal diferència és que amb Russell i Frege perquè un signe siga vertader
ha d’acomplir totes les condicions donades. En canvi, amb Searle, perquè un signe siga
vertader no ha d’acomplir necessàriament totes les condicions. Algunes d’elles poden
no acomplir-se però totes elles donen pistes sobre el signe. El límit entre ser o no una
cosa és molt feble.

Un nom propi és com una perxa on es poden enganxar diferents descripcions.

Cadascú podem conéixer unes quantes descripcions però difícilment podríem conéixer-
les totes. Necessàriament tots hem de compartir descripcions però no totes. També es
compara amb una diana: per a Russell totes els dards haurien de coincidir en el centre de
la diana mentre que per a Searle hi hauria uns dards que s’aproximarien més al centre i
altres que s’hi allunyarien però totes serien vàlides.

37
 Objecció 1 de Searle a Russell: si el nom propi significa un conjunt precís de
descripcions, cada parlant expressaria una proposició diferent amb l’oració. Com a
conclusió, el nom propi significa un conjunt imprecís.

Objecció 2: El significat d’un nom propi no justifica la inferència d’una

descripció definida. en alguns casos, el significat ve determinat pel seu propi nom propi
(per exemple: solter ja porta implícit la definició d’home no casat). En canvi, en altres
casos no està implícit.

Objecció 3 de Kripke a Russell: Searle segueix utilitzant descripcions per

analitzar els noms propis ordinaris però ho feia d’una forma borrosa. Proposa la teoria
de la referència directa: per a fer una descripció del nom propi no necessitaríem
definicions. Encara que no podem idenficiar unequívocament per mitjà d’una descripció
definida al referent d’un nom propi, sovint fem servir el nom propi per parlar del seu
referent.

Objecció 4: Un nom propi podria no acomplir la majoria de descripcions

(Searle). Kripke diu que podem seguir usant els noms propis i podria ser que la majoria
de les descripcions foren falses i, no obstant això, el nom propi continuaria tenint el
mateix referent que té.

Objecció 5: Kripke explica que les proposicions modals (parlen de possibilitat i

necessitat en sentit lògic) varien el seu valor de veritat si en elles substituïm un nom
propi per una descripció determinada. Si hem de substituir les descripcions pel nom
propi en oracions de tipus modal, si és el significat no hauria de canviar el significat de
tota l’oració (PS). Això seria una raó per a adonar-se que el significat del nom propi no
és la seua descripció.

El discurs sobre móns possibles ens permet explicar quines són les condicions
de veritat d’oracions que expressen proposicions modals. Aquelles que parlen d’allò que
és possible/impossible o d’allò que és necessari/contingent. Hi ha un conjunt total dels
fets que configura la història. Però podria haver un món on la història i els trascurs dels
fets podrien ser uns altres: és possible. Un enunciat és possible si és vertader almenys
en un món possible

Kripke distingeix dos tipus de designadors:

- Rígids: quan designa la mateixa expressió en tots els móns possibles on aquesta
existeix. Per exemple: Obama és un designador rígid perquè sempre designa un mateix
referent (no podria haver un món on Obama no fóra Obama). El mateix passa amb les

38
definicions matemàtiques. Kripke considera que els noms propis són d’aquest tipus.
Tanmateix no tenen contingut descriptiu: el significat que aporten a l’oració dels quals
formen part sols és la seua referència. El vincle entre el nom propi i el seu referent és
directe per a Kripke.

- No rígids: en canvi, podríem dir que podria existir un món on Obama no fóra
president. Aquests són els designadors no rígids que designen la mateixa entitat en
diferents possibles móns i en diferents circumstàncies variants. Són les descripcions
definides.

14 ABRIL 2014

Kripke exposarà dues preguntes diferents sobre els noms propis:

- Com caracteritzar la funció significativa d’un nom propi ordinari?

Són designadors rígids que no s’associent a cap contingut descriptiu. Contribueix al
significat oracionasl només amb la seua referència.
Això xoca amb les descripcions definides de Russell i Frege (propietat i relacions que
sols satifan una entitat). Són noms i les seues descripcions com a sinònims. El nom
contribueix al significat oracional amb la sèrie de descripcions.

- Com fixem aquesta funció significativa d’un nom propi ordinari? Com fixem la
referència d’una expressió?
Es fixa de forma directa. És una cadena d’usos acceptat convencionalment.
En Frege i Russell veiem que són noms i descripcions sinònims. Les descripcions ens
permeten saber quina és la referència.

Frege i Russell creuen que un nom propi i el mecanisme amb la qual fixem la seua
referència és la mateixa cosa. Kripke creu que l’únic significat del nom propi és la seua
referència. Per a fixar la seua referència no utilitzem el seu significat. Separa els dos
aspectes.

Per tant, per fixar la referència d’un nom propi (independentment del seu significat),
Kripke parla d’una cerimònia social del bateig d’un nom. Eixa convenció és exitosa i
comença a utilitzar-se i estendre’s. La resta de parlants utilitzen aquesta connexió tot i
que no tenen una connexió directa amb l’objecte en sí. Es tracta d’una cadena
històrico-causal.

39
Posa com a exemple l’enllaç entre el nom Napoleó i la persona en concret. La gent
associaria eixe nom amb l’individu i hi hauria un contacte perceptiu. Com a connexió
indirecta estem els ciutadans posteriors. No podem tindre una connexió directa amb
Napoleó però sí indirecta. És, per tant, un acte ostensiu.

Russell diria, si acompleix unes condicons aleshores és aquest nom propi. Kripke diria
que ens hem de fixar en les seus condicions causals. Hi ha una excepció en què no es
compleix la cadena causal. Per exemple, el terme Madagascar es refereix a l’illa més
gran d’Àfrica. Els nadius de l’illa utilitzaven aquest nom per a referir-se a tot el
continent africà. La cadena causal primera esdevingué en desús. El nexe entre un nom
propi i el seu portador com un vincle que es ratifica, es rectifica o es modifica en cada
un dels seus usos. No hem d’entendre la convenció com una série d’usos mecàniscs sinó
que eixe establiment de la convenció es va reafirmant a cada ús que fem del nom.

D’altra banda, la descripció definida és un instrument per a fixar la referència però no és

el significat del nom. NP i DD no són sinònims. Necessitem que siga un designador
rígid. Per exemple:

Jack l’estripador és l’assassí del Soho. L’assassí del Soho és un designador no rígid
perquè podria no haver acomplit eixa descripció. Però Jack l’estripador és un
designador rígid. Necessitem un designador rígid per poder parlar d’ell sobre situacions
contrafàctiques que ell no acompleix.

El plantejament d’un món possible com MP1 ja pressuposa la identificació

transmundana de l’individu del qual parlem a l’oració. La descripció no és el significat
del nom. Parlem dels móns possibles des de la nostra visió del món real.

5 ABRIL 2014

En què es diferencia Kripke dels anteriors?

Les teories anteriors per a explicar el significat descansen sobre les descripcions mentre
que Kripke no utilitza les descripcions per a explicar-ho. Kripke pensa que les
descripcions són problemàtiques. Planteja dues teories: les teories descriptivistes i les
teories de la referència directa.
Hi ha tres problemes:
1) No sempre parlem dels noms propis a través de descripcions definides sinó que a
vegades ho fem a través de descripcions indefinides.

2) Fins i tot, un nom propi podria perdre totes les descripcions que se li han
atribuït. En el cas que el subjecte no siga el que hem atribuït, no es perd el

40
 referent. PE: podria donar-se el cas que Moisés no fóra qui va recollir les taules
dels manaments. Tanmateix, el referent es manté.

3) Això es veu quan introduïm expressions modals (les que parlen d’una
possibilitat o necessitat). Sols variaria el referent si substituïm el NP per una
DD. Sempre i quan complisca el PCmp.

Kripke distingeix entre designador rígids (expressions que designen la mateixa

entitat en tots els mons possibles) i designadors no-rígids (cap la possibilitat que en
algun món no designen la mateixa entitat). Els noms propis són designadors rígids i no
tenen contingut descriptiu. El vincle entre el NP i el seu referent no està mediada per
descripcions. Un nom propi designa un individu. Una DD és un designador no rígid
perquè poden existir móns possibles on no designen una identitat. En canvi, el NP ha de
ser rígid.

Kripke distingeix entre: quin és el significat del NP i com fixem aquest

significat, cosa que estava molt confosa en els altres autors. Recordem que Kripke parla
de la cadena històrico-causal a través de la qual s’estableix una definició a través
d’estipulacions col·lectives.

La descripció no és el significat del nom. És un instrument del qual ens hem

servit puntualment per fixar el referent del NP. Per exemple: podríem dir que Cervantes
pot no ser l’escriptor del Quixot en un altre món possible. Tanmateix, per a que eixa
frase puga ser analitzada correctament, Cervantes ha de ser un designador rígid, és a dir,
ha de tindre el mateix significat i referència en aquest món possible.

15 MAIG 2014

Això ens permet entendre oracions com Cervantes podria no haver escrit el
Quixot. Aquests són mons on el NP Cervantes tindria un significat diferent del que té al
nostre món. Cervantes és, per tant, un designador rígid tot i que la descripció està
associada a un altre individu. Deslliga la part descriptiva de la part designativa. Per a
poder imaginar un altre món possible, primer hem d’haver designat a l’individu en el
nostre món. Ho anomenem referència transmundana (?).

En filosofia fem 3 tipus de distincions a diferents nivells:

- Metafísica (com és la realitat)
- Enunciat és necessari si no pot ser fals en cap món possible: Els nombres
parells són divisibles per dos.

41
 - Enunciat és contingent quan hi ha un món possible on aquest pot ser
fals: Jaume I va conquerir València.

- Epistemològica (com coneixem la realitat)

- Enunciat a priori: es coneix la seua veritat sense recòrrer a
l’experiència: Els nombres parells són divisibles per dos.
- Enunciat a posteriori: es coneix la seua veritat sols si recorrem a
l’experiència: Les plantes són verdes.

- Semàntica (quin significat té la realitat)

- Enunciats analítics: el seu valor de veritat és només el resulta del
conjunt dels termes: En un parell hi ha dos elements. El xic solter no
està casat.
- Enunciats sintètics: el seu valor de veritat no depén només del
conjunt dels seus termes sinó que va més enllà: El 5 de maig fa Sol.

Habitualment en filosofia ha hagut una associació d’aquestes tres idees en:

enunciats a priori, analítics i necessaris i enunciats a posteriori, contingents i sintètics.
Les tres idees semblaven un bloc. Eixe és precisament un error que assenyala Kripkte:
aquestes dues separacions no són certes. Això vícia l’idea de com associaciem els
significats i les descripcions als NP. Ell inverteix l’ordre amb dos contraexemples:

- Enunciats que són a priori però contingents, és a dir, són enunciats que no
necessiten de l’experiència per adquirir el seu valor de veritat i tanmateix no són
necessàries (hi podria haver móns possibles on no foren així).

La longitud de la barra d’iridi de París: no és essencial a la barra d’iridi de

París tenir una certa longitud, per tant, és un designador no rígid i, per tant, contingent.
Pot haver un altre món possible on podria haver sigut diferent.

- Enunciats a posteriori però necessaris, és a dir, són enunciats que necessiten

de l’experiència per adquirir el seu valor de veritat i tanmateix són necessàries a tots els
móns possibles.

L’aigua és H2O. Són enunciat del tipus a = a i a = b. Puc saber que H2O és
aigua però necessite investigar per saber-ho. A més, aquesta informació és necessària a
tots els mons possibles.

42
 Kripke distingeix dos nivells per explicar-ho:

- El nivell metafísic: allò que pot o no pot ser en sentit absolut, amb
independència del que ens semble concebible o possible de la informació de què
disposem. Parlem llavors de necessitat/possibilitat metafísica. Els elements naturals
són per a Kripke sempre designadors rígids: aigua designa sempre a la mateixa
substància. Podria haver un altre món on anomenem (per exemple) ashkt a l’H2O però
això no significa que el concepte aigua no siga H2O.

- El nivell epistèmic: allò que ens sembla concebible a partir de la informació de

què disposem. Parlem llavors de necessitat/possibilitat epistèmica.

TEMA 5: LA TEORIA DE L’EXTERNISME SEMÀNTIC DE PUTNAM

Concepcions mentalistes de la intensió i comunicació

Quan utilitzem la paraula aigua sabem el significat que té. Sabent el significat
podem determinar els objectes del món. Això és el que anomenem internisme
semàntic.
Significats com entitats mentals Intensió Extensió
(Idees, conceptes) (ment) (entitats del
món que
cauen sota el
concepte.)

La comunicació: com podem compartir els conceptes i fer-nos entendre si la

intensió semàntica és un fet privat. Frege deia que els sentits són entitats abstractes, no
físiques però amb una existència objectiva. Un mateix sentit pot ser copsat mentalment
per distints parlant d’un llenguatge.

Putnam dirà que els significats no estan al cap (pràctica 4). L’experiment mental
de la terra bessona acaba dient que: l’estat mental determina el significat o el significat
determina l’extensió. Però no ambdues alhora. Putnam i Kripke proposen la idea que els
signficats no es determinen únicament per allò que està en el cap sinó per allò que està a
l’exterior també: externisme semàntic.

43
 Proposen una hipòtesi socio-lingüística per explicar l’externisme semàntic: la
divisió del treball lingüístic. Les paraules les utilitzem els parlant però no tenim un
poder real sobre elles, necessitem delegar en altres per a acabar de determinar el
significat que tenen. Coneixem estereotipus de com usar-les però no coneixem el
significat estricte. Exemple del mòbil: sabem usar-lo però no com funciona. Nosaltres
no tenim el llenguatge al cap i sabem com funciona sinó que és un ens que compartim.
Per a determinar el significat necessitem un coneixement compartit per tothom. Per això
es parla d’una divisió del treball.

No seria eficient conéixer tots els significants existents. El que necessitem és

estar lligats als experts que determinen en un moment donat el significat. Usem
estereotipus per a representar el terme sense que aquests siguen sinònims del terme. Hi
ha una delegació que s’anomena ús preferent.

44