TEMA 3: LA DIXI. EL DISCURS REFERIT.

POLIFONIA DE L’ENUNCIACIÓ

• La dixi
- presentació
- dixi de persona
- dixi de temps
- dixi de lloc
- dixi discursiva
- dixi social
• El discurs referit
• La polifonia de l’enunciació

A diferencia del tema anterior, tindrem estes tres línies nocionalment connectades amb la dixi:
el discurs referit y la polifonia de l’enunciació
Les parts integrants del tema son la dixi y les seues modalitats. Un segon apartat va referit al
discurs referit, es adir, el discurs que ha fet un altra persona com ho tornes a repetir tu en el
teu discurs. Es de interès perquè es un senyal que esta implícitament marcant qui es el parlant
y qui es el autor de un fragment del discurs que no coincideix amb el parlant. Altre aspecte es
que no totes les llengües cultures tenen el mateix tipus de tractament en esta manera de fer
cites. La tercera part es la polifonia, es una mena de veure els fenòmens lingüístics com a
integració de 2 o mes discurs en un sol discurs.

1. Dixi
Començarem la primera part amb el concepte de dixi. Cal entendre que el llenguatge com a
eina de interacció entre les persones s’usa bàsicament quan la interacció es cara a cara, es a
dir entre persones que se veuen, fonamentalment per a assenyalar o establir identitats per
relació a uns punts d’ancoratge, y estos solen ser la situació comunicativa. Algo tan simple per
exemple, estic jo davant de u de vosaltres y dic “has vist que tens en la cara?” (falta).
La dixi alguns diuen si es una manera diferent de significar, ho posen en interrogant ja que es
pregunten si es diferent o es una de les modalitats bàsiques que tenim de dir coses. La dixi el
que fa es assenyalar, indicar. Vol dir assenyalar com si tinguérem el dit orientant on siga. La
dixi no refereix, es a dir no designa entitats, si no assenyala u orienta cap a eixos referents o
orienta els referents respecte sempre eixos punts de ancoratge.
Els elements que s’empren per a marcar situació o relació díctica son aquests: els pronoms de
persona I o II, perquè son els que estan referint-se als participants en la interacció
comunicativa. Els demostratius, siguin adjectius, adverbis o pronoms. El temps verbal, clar hi
han llengües que no tenen temps verbals, tenen construccions per a designar eixa noció. Els
anomenats adverbis de temps, de lloc y altres aspectes.
L’interès es saber com codifiquen les llengües, com les gramaticalitzen, eixos trets del context
de la enunciació o esdeveniments del parlar, es a dir el context de la interacció comunicativa.
Posem per cas, el terme “aquest”. En principi “aquest” no diu res, no designa res. “llibre” si
que esta designant una entitat. La significació es variable perquè esta sotmesa o determinada
sempre per el context, ja que determinem a diversos objectes de la mateixa manera. “Aquest”
en realitat es una marca, un senyal que ens diu quina relació hi ha entre el context de la
interacció comunicativa. Si falla la marca òbviament falla la corresponent comprensió e
interpretació. En la expressió “tornaré en un hora”, mireu que es una expressió clara, però la
qüestió es, un hora a partir de que es posa el paper o de que jo el lliga
El que te interès en este tema es vorer com les diferents llengües codifiquen estos mecanismes
i quina projecció o relació de situacio hi ha entre les diferents llengües
El tipus de assenyalament a eixos punts de ancoratge estan organitzats sempre des d’un
sistema egocèntric, el parlant es el punt de referencia 0, allò que esta prop d’ell en el temps i
espai, semblant o diferent de ell, es el seu punt basic de referencia. Açò passa ara en funció de
que ara es el moment que esta diguent-ho el parlant. Això es el que representa eixos punts de
ancoratge que conformen eixe centre díctic
Els punts de ancoratge, en funció de les modalitats de dixi tenim:

• Persona: el punt de referencia sempre es el parlant

• Temps: el punt de referencia es el moment en que se esta emeten l’enunciat, estiga

referint-se a la situacio del moment o no

• Lloc: es tracta de la ubicació del parlant en el moment que esta emeten eixe enunciat

• Social: el punt de referencia es sempre la posició, nivell o rang social de parlant, per
relació a ell s’identifiquen els demes: de classe inferior, igual o superior.

• discurs: s’entén com a punt de referencia el moment de eixa referencia discursiva en

que se troba en eixe moment el parlant

Estos sistemes de organització se poden desplaçar en el temps, y estos punts de referencia

poden canviar a altra ubicació. Per exemple, “anar” i “venir”:
El verb “anar” representa un moviment que va des d’un punt d’arranc a un altre punt. El punt
origen es el que coincideix en la ubicació el parlant, es el que representa lloc 0. Dirigit cap a un
lloc no 0, es a dir “n”, que no es el punt coincident amb el que s’ubica en eixe moment el
parlant. La noció de “venir” suposadament es la contraria. El que tenim es que des de una
posició en principi sense referencia però no coincident amb el parlant hi ha un desplaçament
cap al lloc del parlant, se desplaça de un lloc “n”, cap al 0, que identifica al parlant. Per això
diem tu vens, estàs en la posició que siga i es desplaces cap a la posició del parlant. Pero tenim
usos y hi han llengües en el que es habitual que el venir esta dient de alguna manera el mateix
que la noció de anar, per exemple el angles: “I’m coming”
Els nocionals dels elements díctics son bàsicament els que s’estructuren de la següent manera,
i primer se diferencien entre díctics i no díctics.

• Díctics: es diferencia entre el elements gestuals i simbòlics. El díctic te la funció

d’assenyalar, es una manera de acompanyar a la acció de dirigir el dit cap a algun lloc.
Per exemple si dic “tu”, però si senyale a algú, estic excloent als altres, eixe tu esta
orientant el discurs cap a una persona.
 • No díctics: poden ser anafòrics o no anafòrics. El element no díctic en principi no
assenyala, simplement fa referencia, esmenta, identifica referencialment. Per
exemple, “he comprat un detall, aquest li agradara”. Sense senyalar a aquest detall
queda purament com a qüestió referencial .
El díctic gestual es el que assenyala, s’interpreta sempre des del control del esdeveniment del
parlar del tipus audiovisual, tàctil… Per exemple, “este objecte no funciona”, i estic
assenyalant-lo. Pot estar acompanyat amb gestos o simplement amb la mirada. Depèn de les
coses la orientació canvia, pot ser els gests, la mirada, la oïda, etc.
El díctic simbòlic el que fa es una interpretació sols des dels coneixements dels paràmetres
espacials-temporals basics, per tant no assenyala físicament, no esta acompanyat amb un gest.
“aquesta ciutat es agradable”. Es adir, tot depèn del coneixement compartit que tinguin els
interlocutors
Un element anafòric es aquell que coincideix o comparteix la identificació referencial amb un
altre anterior. Per exemple. Tenim un element anafòric que fa referencia a un element (R) al
qual també fa referencia el element B, que es anterior, els dos fan referencia al mateix
element però no son dos elements repetits. Per exemple:

Fan referencia a la mateixa entitat extralingüística.

Un element no anafòric o expressió referencial es aquella que designa entitats, reals o

imaginaries. Per exemple “he comprat la taula”. Este sintagma nominal la taula es un element
referencial, es un element no díctic i no anafòric. “ell va redactar el reglament” el reglament es
un element referencial però també ell, s’està referint a qui ho va fer. Si diguera “tu has
redactat el reglament”, tu, no seria un element referencial com ell, seria díctic. Estaria marcant
un dels participants en la interacció comunicativa. “Ell va redactar este reglament” este
reglament en principi es referencial, però diu este, que s’està mostrant o no però se fa present
en la interacció comunicativa.
Amb tot hi han circumstàncies en que unes funcionen com a anafòrics i altres vegades no. La
diferencia entre díctic i anafòric: “he viscut a Roma, allí vaig caure malalt” este element allí fa
referencia a Roma, y òbviament Roma no esta aquí, no estem ara en Roma. Simplement estic
usant allí com element anafòric. “He comprat un bolso, aquest” l’estiga mostrant o no es un
element díctic, es la proximitat en el moment de la emissió del enunciat. Fa referencia a una
cosa que no esta indicant-la ara, simplement fent-li referencia.
En estos exemples tenim marcats na (no anafòric), r (referencial), d (díctic), nd (no díctic):
 - El sintagma preposicional es un element no anafòric, es un element referencial
- En la mirada o en el braç orientant, aleshores este “allí” es un element díctic
- El mateix que el cas anterior
- Tot i que es el mateix element “enfront”, no se esta comportant com un element
díctic, es purament una construcció referencial
- Es un element no díctic, purament referencial

Entrem ja a vorer unes particularitats de les diverses categories díctiques

1.1 Dixi de persona

La dixi de persona tracta de codificar les funcions dels participants en la interacció
comunicativa, i els participants son de dos tipus: el parlant i els interlocutors.
Elements categorials que tenen les llengues: la Persona I: es la que representa el concepte de
parlant. La persona segona: es el que representa la funció del participant destinatari. La
persona tres: fa referència a entitats o persones que no participen en la interacció
comunicativa, per això ni es parlant ni es destinatari. Nomes la 1 i la 2 son díctiques, la persona
tres es simplement referencial.

• La persona I, evidentment fa referencia, però sobretot el que fa es marcar qui es el

parlant. Podrà ser que el identifiquem o no, per o allò que prima es la característica de
designar qui es el parlant.

• La persona II també te la seua carrega referencial, designa a un altre, però sobretot

esta marcant els altres interlocutors o destinataris de la interacció comunicativa

• La persona III també te la carrega referencial però no indica per a res si es tracta de un
parlant o un destinatari, no fa referencia als participants de la interacció comunicativa.

Altres qüestions destacables quant a la dixi de persona son estos 5 aspectes:

1. La distinció de persona III de les altres:
La persona III simplement designa aquells elements dels que se parla, però no son participants
en la interacció comunicativa

2. El sistema dels pronominals:

Estem d’alguna manera veient com s’articulen les formes pronoms. Habitualment considerem
patró de 3 posicions, però la realitat de les llengües es que el patró aquest no es fixe. Hi han
llengües en que tenen fins a 15 posicions. El que fan es combinar la noció bàsica de persona
amb altres criteris com el nombre, el gènere, etc. Es a dir, soc jo qui esta ballant, o son 2, es un
grup de tres? Per exemple en l’acció de ballar jo diferenciaria entre 1 mateix i diversos, però
pensem que poden haver altres modalitats intermitges com la de parella. En funció de si es un,
parella o mes de dos ja tenim possibilitats de diferents parlants. Quant al gènere el mateix, pot
ser masculí o femení, però pot ser una parella de 2 masculins o dos femenins o mesclats. Per
tant, les possibilitats de designació díctica i de com es caracteritza qui es el parlant o el
destinatari se van multiplicant. Les funcions bàsiques son els mateixes però les funcions poden
ser mes simples o mes complexes.
El plural de la persona I, es a dir, el nosaltres, presenta diversos aspectes o nocions que hi ha al
darrere. Nosaltres esta designant: el jo parlant y el tu interlocutor, o el jo parlant y altre o
altres, però mai el interlocutor. En el cas que integra a l’interlocutor es diu que es un plural
inclusiu. El plural exclusiu precisament es el parlant i altres, però que no son destinataris o
interlocutors “jo i els meus germans en acabar la classe sen anem a fer-se un cafè”, els
germans en este moment no estan, no son participants en esta interacció comunicativa.
*com vocalitzar “nosotr@s” per tal de fer la inclusió de dones y homes?
Com consideren en angles la construcció “let us”? Com s’utilitza y que hi ha al darrere d’esta
construcció? “Let’s” en forma apostrofada esta designant a el grup parlant e interlocutors, es
el que veiem en “let’s go to cinema”. Però quan este “let us” no integra parlants e
interlocutors si no que integra parlants i altres, normalment sembla que no se posa en forma
apostrofada. Diuen que sona prou estrany y nomes de alguna forma seria correcte la
construcció sense apostrofar. “Let us to see you tomorrow” anem a vore’t jo i uns altres, però
no t’incloem a tu. De ací denota Levinson que la construcció apostrofada front a la normal.
Com em dit el mecanisme segons les llengües se van fent mes complex. En el japonès se
combina la persona i el gènere. En canvi en espanyol tenim nosotras i vosotras, es la forma que
tenim per a parlar de que son dones i no barons, i nosotros es suposadament la genèrica que
inclou homes i domes. El japonès mescla açò. Te formes de pronom personal si el parlant es
home o dona. Te formes també diferents si el parlant te una posició social o un altra i te
formes de pronom personal si la relació parlant/interlocutors es una relació intima o no. Com a
mostra: “kimi” pronom personal de segona persona, no es un “tu” simplement, si no que te
una posició social i que designa baró y que hi ha amb l’interlocutor una relació intima.

3. La codificació de la flexió verbal, quan hi ha

Hi han altres projeccions o altres efectes en la flexió verbal per exemple amb el fenomen de la
concordança, òbviament amb les persones que designen persona I. Estos casos, tot i que no
son simultanis en el temps se poden donar en etapes diferents, en funció de quin tipus de
textos. Per exemple “vos sois maestro” ací tenim una forma de tractament de usted, y no es
un voseo, este vos es el mateix que el tu (usted) però no utilitza la tercera persona si no la
primera plural. “Maestro” esta en singular, per tant no pot tindre com a subjecte una forma en
plural, no es “vosotros sois maestro”, tindria que ser “vosotros sois maestros”. Amb el predicat
nominal no concordant amb “sou” denota una forma de tractament que no simplement un
“Tu” sense mes. En canvi si hi ha concordança se perd eixa forma de tractament, ja es
simplement un plural “sois maestros”.

4. La projecció en el cas del us dels vocatius

Amb la construcció amb els vocatius també hi han efectes. Quan el vocatiu es al
començament, hi ha una funció apel·lativa “tu para compte del nen”, però si este vocatiu ens
en posició interna perd força vocativa “para compte, tu, del nen!”.
 5. I la projecció díctica
En una relació no presencial, no cara a cara, observem estes construccions, en que opera o no
opera la concordança. “jo soc Pep” evidentment hi ha una concordança entre subjecte y el
verb. “Els parla Pep” també hi ha concordança entre Pep hi el verb. “Els parla jo” es una
construcció sense concordança però hi ha llengües en que açò es un recurs normal. Una forma
de donar enfasi es precisament esta forma de no respectar la concordança.

1.2 dixi de temps

1.3 dixi discursiva
1.4 dixi social

Falta clase día 5

Marques que denoten la funcio dintre de la societat que en eixe momento del acte de
interacción comunicativa adopta diguemne el parlant o el parlant respecte al oyent o
interlocutor o les coses referides en eixa interaccio. Esta dixis social es podía veure en dos
modalitats: la relativa y absoluta.
- Relativa: indiquen marques especifiqeus del carácter social de un parlant, es posarse el
vestit que l’identifiquen dintre de la organitzacio social. En este aspecte tenim per
exemple que en unallengua tai se marca si el parlant es home o dona perque el
shomes utilitzen un morfema especific y les dones altres.
- En esta linia tambe tenim elcas del japones. El pronom personal de l’emperador
“chin”. Nomes ell el pot utilizar referetintse a si mateixa, no referintse als altres
- Tambe els anomenats elements apelatius: majestat, sa santedat…. El rey no se diu a si
mateixa majestat quan parla, sino son els parlants els que marquen quina posicio o
funcio social te eixa persona utilitzan cada apelatiu.

Usos de les formes:

L’esquema basic del funcionament es de us familiar o de respecte, diferenciant les formes que
coneixem com el tuteo o les formes de respecte com el usted. Això si, a cada llengua y per tant
cultura, les coses son molt variables. Cada llengua dona la seua solució o codifica les coses de
una manera. Per exemple, el domini del respecte en francès y Alemany. La cosa ja es molt mes
variable, va mesclant-se el respecte amb la proximitat, es manté el respecte però entre
pròxims o s’adopta la forma de familiaritat però amb respecte. En canvi per exemple, el
portuguès, manté mol testes formes molt diferenciades.

Un aspecte d’us:
Un cas concret de com se reflecteix esta noció de marcar la posició del parlant o els
interlocutors es la anomenada autoreferència. La autoreferència es quan un es mostra a si
mateix en un escrit o oral. De vegades esta, en textos de temàtica científica preferentment,
normalment no sol fer patent la seua persona emissora amb el “jo”. Se sol utilitzar dues
situacions, una de elles es parlar en plural (defensem, propose, etc), altra línia es parlar de
manera impersonal. Ací de alguna manera, en compte de donar un senyal o orientar qui es
l’autor el que fa es amagar-se. En el discurs científic normalment es tracta de mostrar una
proposició o solució i qui ho fa sol ser una persona. En eixa exposició diuen l’autor es juga la
seua imatge.

Discurs científic:
Mostrar comporta en el mon científic informar y donar a conèixer imposant els seus
arguments, es justificar la informació pensant y fen veure que això es de eixa manera i no
d’altra. Però tot acte de imposició es un acte en el que vas en contra del interlocutor, es una
mena de acte de força, es un manament, siga de prohibició o de obligació. En la exposició
científica es te que manar convencent amb els arguments en les demostracions, però al fi i al
cap es imposar una opinió o un pensament als altres. Per a atenuar eixa mena de imposició
s’empra la cortesia, les maneres d’expressió corteses. La cortesia el que tracta de fer es
matisar esta imposició emmascarant l’autoreferència, fent que no soc jo el que diu les coses
sinó que es la raó o el coneixement. El que fan es atenuar la sensació d’imposició, i en tot acte
de autoreferència el que hi ha al darrere es una posició dominant respecte als interlocutors
Aleshores es quan el autor, el “jo”, es transforma en un autor difuminat “nosaltres”.

Pluralitat de modèstia:
Es diferencien dos tipus de plural de atenuació, l’anomenat plural de modèstia i el plural
cooperatiu. Es el sentit que el autor li pot donar però sobretot en este cas el que pot deduir o
interpretar el interlocutor.
- El plural de modèstia es un us de un plural fictici, perquè en realitat no son diversos.
En eixe plural no esta inclòs el interlocutor o lector. En este cas el plural de modèstia
seria del tipus exclusiu, es el “jo” i altres però no el destinatari. En angles ni siquiera
utilitzen el plural, si no que ho fan en tercera persona
- El plural cooperatiu es de tipus inclusiu, es a dir, el jo tracta de fer o de compartir la
idea als interlocutors, però pretén que els interlocutors també participen, siguen
autors també de eixa idea. Per exemple les expressions del tipus “considerem aquest
supòsit”, se sol utilitzar molt amb les matemàtiques.
Levinson diu que quan estes formules en angles tenen un sentit, unes formes de manifestació i
per exemple en espanyol tenen el seu correlat de un altra manera. Tenim un plural cooperatiu
que te un correlat en espanyol també cooperatiu. El plural de modèstia es un plural exclusiu.
En angles casi mai s’utilitza aquest plural, es a dir, s’usa altra forma que no es ni el cooperatiu
ni el de modèstia. En espanyol no hi ha diferencia formal, es qüestió del destinatari el que li
dona la interpretació de plural inclusiu o exclusiu. Evidentment te un influx en la configuració
final del efecte comunicatiu o de la interpretació.
Formalment en espanyol tenim una variació flexiva singular/ plural, diferencia quan es sg i
quan es pl. a mes a mes tenim l’ús del plural de la persona 1 en el sentit de modèstia i la
capacitat en espanyol de ometre el pronom personal, el subjecte gramatical.
 El cas de l’anglès les seues pròpies característiques gramaticals fa que puga haver una solució
correlativa semblant o altra totalment divergent. El angles presenta una variació flexiva
mínima, no hi ha diferencies formals en les formes dels verbs, simplement mostra 3ª persona.
L’anglès obliga manifestar el pronom de persona, i a mes a mes ocupa una posició fixa de ser
preverbal, per tant una posició rellevant. En angles es difícil per tant amagar-se, l’autor ho te
difícil amb eixa forma en plural perquè les pròpies regles de expressió en angles li ho fan difícil.
Solució, redacció impersonal o amb la 3º persona.
Es un dels camps en que se detecta l’efecte de senyalar qui es el parlant, quines
característiques presenta el parlant o els interlocutors. No hi ha una marca de persona
explícitament, si no que es tracta de amagar eixa marca especial que te el parlant. En una
llengua es permet un mecanisme y en altres no.

2. Discurs referit
Altre aspecte relacionat amb la dixi y marcar la funció que tenen els elements que participen e
la interacció comunicativa es el anomenat discurs referit. Es a dir, com se repeteix un discurs o
allau que normalment coneixem com a cita.
Com reflectir les paraules de un altre en un discurs? I com faig veure que eixes paraules no
son meues si no de un altres?
Vegem este exemple: “l’entrenador ha declarat: confio en el meu equip”, “l’entrenador ha
declarat que confia/confiava en el seu equip”.
La subordinada al fi i al cap es el mateix que la literarietat en el cas anterior. Però observem
que hi ha uns efectes formals de canvi. En un aflora de manera explicita del jo parlant i en la
segona queda com amagat. Ací es on entra les anomenades construccions de l’estil directe e
indirecte. El primer cas se parla de un estil directe, ja que reflecteix tal qual les paraules de
l’altra persona. En el segon cas es tracta d’un estil indirecte, ja que se integra en el discurs del
parlant el discurs de l’altre parlant i es canvia si cal algunes formes temporals per a adaptar-lo
a la nova construcció.
En l’estil directe tenim com un espai comunicatiu heterogeni. En realitat tenim com dos
sistemes de coordenades comunicatives. D’una banda la del parlant actual: aquell que diu les
paraules de l’altre. L’altre es el parlant referit: l’entrenador diu el que diu, del qual se
reprodueixen les seues paraules. Es a dir, en l’estil directe se diferencia entre el jo parlant
actual y el jo parlant referit. No son el mateix.

En l’estil indirecte este espai enunciatiu no son dos, sinó un. S’integra un en l’altre. El parlant
actual en la seua dicció integra el parlant referit o la situacio comunicativa referida.
 Hi han altres tipus d’estil. També esta el estil directe lliure i el indirecte lliure .
- el directe lliure es una mena de estil directe però sense les marques tan explicites de
cita textual.

En este enunciat tenim una sèrie de trets gramaticals que caracteritzen este estil. Per
exemple estos son: el verb de llengua esta implícit (li digué), les coordenades
d’enunciació del parlant referit també son implícites, apareixen en present per tant
coincideixen en el ara de presentació però no en el ara de la enunciació. De vegades
este fragment que tenim en blau el que fem es canviar la nostra modulació de veu com
si tractarem de imitar la funció o la dicció del dependent. Son detalls que el que fan es
dir-nos que es tracta de un discurs referit, no es el discurs natural propi, si no un altre
que s’ha integrat ací.
- L’estil indirecte lliure es una qüestió que ens costa endevinar-lo. La impressió que dona
aquest exemple es que tot es un mateix discurs. Fins a “reblania” seria el discurs del
narrador. Allò que segueix pot ser continuació del discurs del narrador o eixe canvi cap
a Arnulf. Si el lector fa esta interpretació estem parlant que una cosa es el narrador y
altra es qui ha dit eixa expressió, Arnulf. Formalment apareix ara mateix però en
realitat es temps passat. Estem dissociant el narrador y el personatge. En canvi, si fem
que el Arnulf i el escriptor o narrador es casi el mateix, l’escriptor queda molt amagat y
posa en relleu a Arnulf.

En conclusió, Hi ha una relació entre el tipus de discurs referit i la identificació i variació de les
coordenades d’enunciació. Estes marques de temps denoten que hi ha al darrera un sistema
de referencies y de coordenades del discurs, que son mòbils en la pròpia dinàmica de la
narració.

2.1 La repetició del discurs

Referir les paraules d’un altre es repetir un enunciat que ha fet un altre parlant diferent. Això
te una sèrie de valors variables en funció de les llegues. Circumstancies que podem tindre:
d’una banda que passa en una cultura que no coneix el sistema de escriptura? La repetició del
discurs literal es prou diferent de la que estem acostumats a sentir per literal. Probablement la
possibilitat de repetir, com es oral, no pot ser de un text o discurs llarg, perquè la capacitat de
retenció de memòria es prou reduïda. Segona qüestió a considerar es que quin valor se li
atorga a la repetició del discurs, esta es variable. La repetició en un sistema de escriptura
alfabètic es tornar a reproduir tal qual i si es tracta de un sistema ideogràfic com jeroglífics
com el xines, el concepte de repetició del discurs no se pot identificar com a reproduccio
exacta de l’altra, perquè en funció de com se combinen els símbols van formant altra lectura.
Esta variació es possible que tinga relació amb el sentit i la practica de la traduccio consecutiva,
que tracta de repetir en la llengua meta allò que ha dit el parlant en la llengua origen, però per
ser consecutiva no es un frase a frase, sinó una mena de síntesi resum que ve a dir el mateix
però no es una projecció de discurs de llengua origen a llengua meta tal qual.

2.2 La variabilitat intercultural del discurs referit

La variabilitat intercultural te relació també amb la tipologia d’estils del discurs y les tècniques
d’expressió d’un estil de discurs: directe, indirecte, directe lliure o indirecte lliure. A estos se
poden afegir el monòleg interior o la representació teatral, no la dialogada, sinó la
monologada que el que fa es estar treballant constantment en 2/3 personatges diferents però
amb el mateix actor. No es pot considerar que hi ha una correlació entre estils al igual que
tampoc hi ha una correlació ontològica, un no deriva de l’altre. Per tant diguem que els trets
que caracteritzen estos estils no son universal sinó particulars i lligats a una llengua cultura, i
de fet, un mecanisme de estil en una llengua cultura pot estar reflectit de una manera i en
l’altra llengua de un altra. Per exemple l’alemany i el japonès. L’alemany descansa molt sobre
uns trets-marques gramaticals i no esta lligat tant a la situacio comunicativa. En canvi el
japonès es tot el contrari.

3. La polifonia de l’enunciació
Finalment vegem un altre aspecte referit a la forma de parlar amb la proposta de la polifonia
de l’enunciació. Aquesta vol dir varies veus, qualsevol enunciat es el resultat de integrar mes
de una veu. Es una proposta que va fer Ducrot i que ve a dir que tot enunciat te una autoria
múltiple. La veu explicita de qui enuncia un enunciat i a mes a mes unes altres veus que no
s’han identificat que podem nombrar com altres emissors o altres parlants.
Per exemple, en dos casos, la negació i una construcció adversativa. En principi una oració
negativa o negada ho fa un parlant. Pues be diguem que nocionalment se pot interpretar que
esta es una oració afirmada a la qual se li ha afegit una segona veu que el que fa es negar això:
“Pep es metge/ Pep no es metge”. Un emissor 1 fa la asserció positiva i altre emissor rebutja
l’enunciat del primer amb la forma negativa.
La connexió adversativa se caracteritza per una contraposició de actes, de dos punt de vista.
Punt de vista de un emissor al que se contraposa el punt de vista de altre emissor. “Pep no es
metge sinó biòleg”. El segon emissor integra en la seua expressió allò dit per un altre emissor.
Es adir, els enunciats vistos des d’esta teoria serien repetir el discurs de un al qual se afegeix o
se refuta això per part de un segon. Els seus enunciats basics correspondrien a emissors
diferents.

*la ironia: ultimes diapositives