Gramàtica del text, Maria Josep Cuenca

I. La gramàtica del text: conceptes fonamentals

1. La gramàtica del text. Definicions

a) gramàtica, segons el DIEC, ciència que estudia i descriu l’estructura de les
llengües o d’una llengua en particular
b) text, per Castellà, unitat lingüística comunicativa, producte de l’activitat
verbal humana, que posseeix un caràcter social. Es caracteritza per l’adequació, la
coherència i la cohesió. L’estructura reflecteix els procediments emprats per l’emissor
i receptor en els processos d’elaboració i d’interpretació. Es construeix mitjançant
capacitats i coneixements: els propis del nivell textual i els del sistema de la llengua.

Aquesta divisió no és sempre taxativa i hi ha fenòmens sintàctics que depassen

el marc de l’oració o tenen una manifestació en el nivell oracional i una altra en el
textual, com la connexió.

2. El text i les unitats comunicatives

Un text és el resultat d’enunciats relacionats entre sí i amb l’enunciació, de
manera que la seua materialitat lingüística interactua amb les condicions d’enunciació.
Ens referim, doncs, tant al conjunt d’enunciats com als aspectes extralingüístics
necessaris per a produir i interpretar aquests enunciats com a conjunt significatiu en
funció d’una intenció comunicativa i una interacció social. Un text és un conjunt
d’enunciats interrelacionats des del punt de vista pragmàtic, semàntic i sintàctic.

NIVELL TEXTUAL >> TEXT > SEQÜÈNCIA> ENUNCIAR

NIVELL ORACIONAL> > ORACIÓ> SINTAGMA> CATEGORIA

El text i l’oració constitueixen la unitat màxima del nivell respectiu. Oració:

unió gramatical de categories en sintagmes, i d’aquests en estructures completes. Text:
unió d’enunciats en seqüències que donen com a resultat un text. la relació entre
enunciats i seqüències -textualitat-, es defineix pel grau de bona construcció d’un text
analitzant- lo des de tres perspectives complementàries: pragmàtica (adequació),
semàntica (coherència) i sintàctica (cohesió), les quals corresponen a les tres propietats
del text.

La gramàtica del text s’ocupa dels mecanismes gramaticals i lèxics que fan que
un conjunt d’oracions formen una unitat superior des d’un punt de vista semàntic i
comunicatiu. Entenem la gramàtica del text com a equivalent a la cohesió o la sintaxi
textual. Els mecanismes de cohesió, com la pronominalització o la connexió (oracional
i textual), manifesten relacions que pertanyen al text com a unitat semàntica i com a
unitat comunicativa.

1
 El terme text s’utilitza en dos sentits: en un sentit ampli, el text inclou la cadena
lingüística i el seu context; en un sentit restrictiu, el text s’entén com a conjunt
d’oracions o enunciats i es complementa al seu context extralingüístic.

3. Les propietats del text

Els conceptes de text i gramàtica es poden relacionar amb:

a) adequació: relació del text, com a cadena lingüística o suma d’enunciats i

interrelacionats, i el seu context extralingüístic (condicions extralingüístiques de
producció). Permet explicar com el text s’interpreta en relació amb una sèrie d’elements
extralingüístics.
b) coherència: analitza el significat global del text: de què parla, quina informació
conté, i com s’organitza
c) cohesió: marques formals, gramaticals o lèxiques, per a explicar les relacions
existents entre les diferents parts del text. és el centre de la gramàtica del text, inclou les
manifestacions explícites dels fenòmens de coherència i d’adequació.

Podem diferenciar tres grans blocs de mecanismes de cohesió: a) els

mecanismes de referència, b) la connexió, c) la modalització i el discurs citat. Les
marques cohesives són manifestacions de fenòmens interpretatius: el díctic temporal
pren referència concreta a partir del moment de l’enunciació; la resta de mecanismes de
referència (pronoms, elisions, sinònims, camp semàntic) tenen relació amb el tema del
text; el discurs citat.

Els mecanismes de referència fòrics i la connexió es vinculen a la coherència

textual i a l’estructura sintàctica del text: els altres mecanismes són marques de
procediments d’adequació: el discurs citat indica el desdoblament de la veu de l’emissor
i la modalització manifesta la implicació de l’emissor en el que diu.

II. Gramàtica del text i situació comunicativa

1. Enunciació i dixi
Tot missatge és formulat per un jo que s’adreça a un tu i s’emet en un moment i
espai determinats. Aquest ancoratge remet als elements de l’enunciació: les persones del
discurs, el temps i el lloc de l’enunciació. Sempre existeixen encara que no tinguen
manifestació lingüística, sovint tenen manifestació gramatical. Els elements que
s’interpreten directament en relació amb els elements de l’enunciació, es denominen
díctics.
Llavors, és fàcil deduir que la dixi pot ser personal, espacial i temporal.

a) personal: elements gramaticals en relació directa amb les persones de l’enunciació

(jo, tu): pronoms personals, morfemes verbals, possessius

2
b) espacial: elements gramaticals en relació directa amb l’espai de l’enunciació (ací):
demostratius, pronoms neutres, proformes adverbials
c) temporal: elements gramaticals en relació directa amb el moment de l’enunciació
(ara), poden indicar simultaneïtat, anterioritat i posterioritat: adverbis temporals,
morfemes verbals del present d’indicatiu, perfet i futur

No tots els textos contenen elements díctics de tots els tipus ni presenten la
mateixa freqüència. L’hàbitat natural de la dixi és la conversa informal. Tenen un
significat referencial depenent i variable que només podem interpretar si podem definir
la situació enunciativa. El temps de l’enunciació, l’ara discursiu, permet interpretar i
relacionar temporalment les diferents accions: simultànies i anteriors a l’enunciació; les
marques de dixi espacial indiquen la ubicació relativa de certs objectes als interlocutors.

La funció dels díctics és ancorar el text en una situació enunciativa concreta,

tenen interpretació variable segons el context; permeten identificar quines persones
parlen en cada moment i entendre les relacions temporals i espacial que s’estableixen
entre fets i objectes de l’entorn des del punt de vista dels interlocutors.

1.1 Dixi personal

Es vincula a les marques de primera i segona personal, els referits a una tercera
persona no són díctics, sinó anafòrics, ja que remeten a una persona o cosa que no és
persona del discurs, sinó algú o alguna cosa de què es parla o s’escriu. Els plurals tenen
una ambigüitat important, nosaltres inclou l’emissor i, opcionalment, el receptor i/ o
una tercera persona; vosaltres/ vostés inclou el receptor i, opcionalment, una tercera
persona. Hi ha tres tipus de nosaltres:
1. exclusiu, exclou el receptor
2. inclusiu, incorpora el receptor
3. generalitzador, tipus d’inclusiu, incorpora el receptor i terceres persones,
interpretació globalitzant.

Si analitzem més exemples de nosaltres, trobarem molts matisos i casos que

combinen diferents possibilitats de designació, per exemple, un cas intermedi entre
inclusiu i exclusiu.

Díctics socials: mostren les relacions que s’estableixen entre els interlocutors.
Les relacions es basen en un grau de coneixement mutu, la confiança, el respecte o
l’estatus social entre interlocutors. Dos tipus:
1. distància, fórmules de tractament formal. Vostè/ vostès. També es fa servir el
tractament de vós, que és viu en certes contrades
2. proximitat, tu i vocatius de familiaritat: reina, bonico, tio, home

Els díctics personals són totes aquelles marques gramaticals que identifiquen
amb la primera i segona persona, però també ho són algunes marques de tercera
persona que fan referència a l’emissor.

3
 1.2 Dixi espacial
Quan un element gramatical s’interpreta en relació amb el lloc de l’enunciació,
l’ací de l’emissor. En català conviuen dos sistemes díctics, un binari i un ternari:
6. Demostratius i altres díctics: 6. Demostratius i altres díctics: sistema
sistema binari. ternari.
1a (2a) 1
Altres 1a 2a Altres
Aquest, (aqueix), aquell, Este, eixe, aquell
això, allò, Açò (astò), això, allò,
aquí, allí/allà. ací, (ahí) ,
2
allí/allà.

El primer grau indica proximitat respecte l’emissor, el segon grau indica

proximitat de l’objecte referit a l’espai del receptor, i el tercer grau indica llunyania
respecte el lloc on es troba l’emissor.

1.3 Dixi textual

És un tipus especial de dixi espacial. És una interpretació metafòrica de la dixi
espacial. Consisteix en l’ús d’un díctic que no remet a l’espai físic, sinó a un espai
metafòric, que s’identidica amb el text, per la qual cosa, assenyala porcions de text, de
manera que, a més d’indicar distància o proximitat, remet a un antecedent lingüístic
anterior (valor anafòric) o posterior (catafòric).

1.4 Dixi temporal

Es manifesta amb marques gramaticals que indiquen simultaneïtat, anterioritat
o posterioritat a l’ara enunciatiu. És el tipus de dixi més fàcil de delimitar, per tall
com, en un sentit ampli, tot element temporal s’interpreta a partir de l’ara enunciatiu.
Cal una delimitació: si algun element temporal no presenta relació directa amb l’ara
enunciatiu, considerarem que no és díctic.

En CONCLUSIÓ, la dixi és la manifestació a través dels mitjans gramaticals dels

elements de l’enunciació: els interlocutors, l’espai i el temps. Assenyalen o inclouen
element de l’enunciació. La dixi personal i espacial tenen dos subtipus, la dixi social i
la textual; la temporal és la més difícil de delimitar, ja que, in extremis, tots els
elements temporals s’interpreten en relació a l’ara enunciatiu.

2. Modalització
Inclou mecanismes verbals, i també alguns de noverbals, que manifesten
l’actitud de l’emissor respecte a l’enunciat: valoració emocions i el grau de coneixement
o d’obligatorietat que hi atribueix. El mecanisme de cohesió marca la subjectivitat de
l’emissor. La modalització és qüestió de grau, i se suma al contingut informatiu del
text.

Hi ha tres àrees fonamentals o tres tipus de modalitats relatives a l’actitud del

parlant:

1
Poc usada
2
hi < ahí ?

4
 a) modalitat valorativa: impliquen una avaluació positiva o negativa, pot
aparéixer en negreta o en mots marcats subjectivament
b) expressiva: formes i mecanismes que expressen sentiments o emocions de
l’emissor, com posar els pèls de punta
c) actitudinal: marques que indiquen grau de coneixement i creença: assegurar;
o bé obligatorietat: cal

La primera i la segona persona sumen esforços per fer palesa la presència i la

subjectivitat de l’emissor. Però és important separar els dos procediments i no
considerar que la primera o segona persona modalitzen, com de vegades es proposa.
Els mecanismes de modalització són molt variats i abasten tots els nivells d’anàlisi
lingüística:

Nivells Mecanismes
Fonològic/ gràfic Èmfasi tonal o marques escrites
equivalents
Fonològic- sintàctic Modalitats oracionals no assertives
(informatives, enunciatives, etc.)
Morfològic Afixos (sufixos i prefixos, diminutius,
augmentatius, superlatius), imperatiu
Lèxic Verbs i predicats performatius i modals
Adverbis i locucions oracionals
(probablement)
Elements lèxics valoratius (verbs,
substantius, adverbis, sintagmes
preposicionals, quantificadors)
Pragmàtic Interjeccions
Unitats fraseològiques
Figures retòriques
Canvi de registre o alternança de codi

En CONCLUSIÓ, hi ha diferents marques que modalitzen el text, es a dir,

indiquen la subjectivitat de l’emissor. Sovint hi ha alguns elements que poden constituir
més d’un mecanisme modalitzador de diferent nivell. No assenyala l’emissor, sinó que
introdueix la seua valoració respecte del contingut que es comunica.

3. Polifonia i discurs citat

Els elements més rellevants i complexos són les veus del discurs, que es
relacionen amb el jo i el tu. De vegades el jo o el tu o tots dos es desdoblen i es produeix
un fenomen interessant i molt rendible des del punt de vista de l’anàlisi textual, que és
la polifonia.
El narrador en primera persona és com la veu de l’autor dins del text, mentre
que els personatges són altres veus, terceres persones a qui l’autor dóna veu i es
converteixen en emissor i receptor dins d’una enunciació interna a l’enunciació general.

Components de la polifonia:

5
 Autor real Lector real

E
Locutor al·locutari
(jo del text) (tu del text)

Autor model E’ enunciadors Lector model

(ell/a > jo)

L’emissor sovint es comporta com un novel·lista o autor teatral. En un text

narratiu, la veu de l’emissor de sol desdoblar fins a tres nivells: hi ha l’autor (escriptor)
–responsable real del missatge-, el narrador –el protagonista, en aquest cas- i els
personatges –veus que de tant en tant incorpora l’autor i introdueix el narrador dins del
text.
És interessant identificar l’autor i el lector model que no són veus, sinó idees
que, a partir del text, el lector i l’autor es fan de l’emissor i el receptor “ideal” del text.
es tracta, doncs, de projeccions metatextuals de l’emissor i el receptor d’un text concret.
Si apliquem el concepte de polifonia a tot tipus de text, hi ha diferents
conceptes: autor i lector real, autor i lector model, locutor i al·locutari,
enunciadors. Els quatre primers (autor i lector, real i model) es troben fora del text; els
tres darrers conceptes (locutor, al·locutari, enunciadors) són veus del discurs. Ens
trobem amb persones físiques (autor i lector real), textuals (locutor, al·locutari,
enunciador) i metatextuals (autor i lector model).

Definició dels components de la polifonia:

Emissor
Autor real: la persona física que ha
produït el text. els troba fora del text
Locutor: la persona textual que parla en
primera persona en el text (el jo del text).
és una veu de dins del text, responsable de
l’enunciació principal
Enunciadors: persones diferents del
locutor i al·locutari, a qui es dóna veu
(terceres persones textuals que prenen la
paraula i poden parlar en primera
persona). Activen una segona enunciació
dins del text, que generalment es
manifesta a través del discurs citat
Autor model: la idea que el lector es fa de
la persona que ha produït el text. no
existeix més que en la ment del lector i
deriva de la interacció entre el text i la
seua interpretació
Receptor
Lector real: la persona física que llegeix
o escolta el text. es troba fora del text
Al·locutari: la persona textual a qui es
parla en segona persona (discursiva) dins
del text (el tu del text). es troba dins del
text (visca l’obvietat xd)
Lector model: la idea que l’autor es fa la
persona que, idealment, ha de llegir el
text. no existeix més que en la ment de
l’autor i el guia, implícitament, a l’hora de
construir el text.

6
 Tots els textos tenen autor real i lectors reals, però no tots necessiten
desenvolupar els dos nivells polifònics, que donen lloc al locutor- al·locutari i als
enunciadors, respectivament. Hi ha textos que no tenen cap veu (tercera persona), tot i
que tenen autor i tenen lectors reals o potencials. La presència d’una veu ha de tenir
marques explícites clares que permeten identificar-les. Els desdoblament polifònic en
el primer nivell, el del locutor i l’al·locutari, que es manifesta amb díctics de primera i
segona persona.
El desdoblament polifònic en el nivell dels enunciadors es fa a través del
discurs citat. Es pot definir com el mecanisme polifònic bàsic, que consisteix en la
incorporació explícita d’una enunciació diferent de l’enunciació principal del text. es
tracta de citar una situació enunciativa pròpia i diferent de la situació en què es produeix
el discurs a què s’incorpora la citació.
Les principals marques de citació són:
- el verb de dicció o locució (dir) que pot aportar informació descriptiva (cridar)
o valorativa (lamentar)
- la conversió de l’enunciat citat en una subordinada substantiva: “em va
confirmar [que l’endemà...]
- l’ús de marques prosòdiques o gràfiques (dos punts, cometes, guió llarg)

La citació directa: reproduint la forma i el contingut de les paraules de

l’enunciador; citació indirecta: reproduint només el contingut de les paraules de
l’enunciador. Exemple:

“va denunciar ahir que l’ajuntament només va recaptar [...] va assegurar en

una nota que aquesta <<absoluta ineficàcia...>> [...] Segon el convergent Joan
Puigdollers, <<el cas més significatiu...>>”

La proposició segons marca el canvi enunciatiu. Amb el discurs directe es

reprodueix el contingut i la forma de les paraules d’algú altre, es produeix una citació
literal, marcada gràficament. Quan apareixen les marques, interpretem que el que es diu
és atribuïble literalment a una altra persona i l’autor del text eludeix la responsabilitat
d’aquestes paraules.
El discurs indirecte reprodueix el contingut de les paraules de l’enunciador,
però modifica la forma de l’enunciat per adaptar- lo a l’enunciació de l’autor del text. l
veu de l’enunciador apareix sota la forma de subordinada substantiva introduïda per
que, si o un interrogatiu. A més d’incloure verbs de dicció absents en l’original, també
es canvien els díctics per tal com ha canviat el lloc de l’enunciació i ja no és coincident,
i els díctics de primera persona han hagut de passar a marques de tercera. També els
temps verbals es modifiquen.
En molts textos, la citació de paraules té una funció important i implica
l’assumpció d’una responsabilitat de fidelitat per part de l’emissor. No és correcte
demarcar entre cometes un enunciat que no es recull literalment ni reproduir com a
discurs indirecte les paraules literals d’una altres persona. El fet de no marcar el canvi
enunciatiu correctament, segons que el discurs siga directe o indirecte, pot implicar
que desvirtuem el que es va dir o que estem plagiant una altra obra.

III. Els mecanismes de referència

7
1. Referència discursiva
Gran part de la progressió del contingut d’un text, la coherència, es basa en
l’establiment de referents. Aquest encadenament de conceptes és possible gràcies als
mecanismes de referència, que manifesten una relació entre dos elements: l’antecedent
i l’element de referència. Es tracta de mecanismes que garanteixen quin continua
essent el tòpic discursiu, a pesar de l’aparició de nous referents. Són importants en tant
que mantenen la referència al tema principal i eviten repeticions.
Els morfemes verbals de tercera persona són igualment mecanismes de
referència fòrica, ja que jan de ser interpretats en relació amb l’antecedent inicial; per
això quan s’ha omés el subjecte hem de marcar el·lipsi (del subjecte) i anàfora (dels
morfemes verbals).

2. Mecanismes gramaticals i lèxics

Els elements gramaticals (pronoms, morfemes verbals i possessius de tercera
persona) reprenen el referent garantint el manteniment de marques gramaticals (persona,
gènere o nombre) sense introduir informació lèxica; mentre que els elements lèxics
aporten informació addicional, objectiva o subjectiva respecte del referent. És el que
es coneix com a cohesió lèxica, a més de donar continuïtat al tema del text, ens ajuda a
caracteritzar- lo.
La referència fòrica –la relació d’un element amb un antecedent- es pot realitzar
a través d’un element gramatical o lèxic. L’anàfora gramatical s’activa amb les marques
següents:
a) pronoms que identifiquen una tercera persona i també relatiu i interrogatius
que, a més, fan o poden fer de connectors dins d’una oració composta
b) morfemes verbals de tercera persona discursiva
c) possessiu de tercera persona
d) elisions, “pronom zero”, que en el cas de la posició subjecte depenen dels
morfemes verbals que remeten anafòricament a l’antecedent.

L’anàfora lèxica implica diferents tipus de relació entre els dos elements lèxics
relacionats, que van de la més forta (repetició) a la més feble (associació). L’anàfora
gramatical i la lèxica alternen en el discurs. Se sol preferir l’anàfora gramatical si
l’antecedent és pròxim i identificable i es manté el mateix tema o tòpic discursiu;
l’anàfora lèxica o cohesió lèxica s’utilitza amb antecedents menys accessibles, perquè
estan més llunyans textualment i/ o perquè hi ha possibles antecedents disponibles i es
pot crear ambigüitat interpretativa; és preferible quan hi ha un canvi de tema o s’enceta
una unitat estructural diferenciada dins del text.
Una relació de referència implica dos elements relacionats d’acord amb les
variables següents:

A (antecedent) B (element de referència)

A pot ser: extralingüístic (dixi)
Lingüístic (anàfora)

B pot ser: gramatical: Ple (anàfora plena i dixi)

Buit (el·lipsi)
Lèxic (cohesió lèxica)

3. Anàfora gramatical

8
 Consisteix en l’ús d’un morfema o mot gramatical de tercera persona, que
reprén una porció de text. generalment anterior. Com que no canviem de tema ni
introduïm nous referents susceptibles de convertir- se en tòpic, el referent es manté a
partir d’elisions, en el cas que ocupe la posició sintàctica de subjecte, i de pronoms
febles, en el cas que ocupe posicions sintàctiques de complement. Sovint, però, no es
dóna aquesta complicitat estructural i hi ha diferents antecedents possibles per a una
mateixa marca gramatical o elisió:

Desvien un avió per una amenaça de bomba d’un home que l’havia perdut

El pronom l’ es relaciona amb el nom més proper, bomba, però resulta que el
que havia perdut és l’avió (no me jodas). Es podria haver utilitzat un mecanisme lèxic
de represa en comptes d’un de gramatical, de manera que no hi hauria possibilitat
d’error. Si hi ha competència entre antecedents, la cohesió lèxica sol ser una bona opció.
El bon manteniment de la referència gramatical és essencial per a la cohesió textual.

Cal tenir en compte dues variants de les relacions fòriques: ola ke dise i ola ke
ase, l’anàfora i la catàfora de sentit. La majoria dels exemples mostres que l’antecedent
és gairebé anterior a l’element que demana referència, cosa del tot lògica si pensem que
establim el significat i després el reprenem. En alguns casos l’element que dóna
significat és posterior: catàfora. Ho podem veure en l’exemple següent:

Era un professor vocacional. Havia refusat una oferta d’un prestigiós club
nocturn [...] Tenia vint- i- set anys i podia plantejar- se vuire [...]

El capítol s’inicia amb una elisió i continua amb elisions, morfemes verbals i
altres marcants de referència que busquen un antecedent, el qual només arribarà molt
més endavant, quan s’esmenta un nom. La relació entre l’antecedent i la marca fòrica
implica identitat de referent i sentit; però en alguns casos concrets d’anàfora gramatical
i en molts d’anàfora lèxica, la relació només afecta sentit, ja que es fa referència a
diferents objectes o entitats de la realitat.

Eren nombrosos pacients refractaris a tota teràpia. N’hi havia que [...]

L’antecedent del pronom en és pacients, però aquest pronom feble no identifica

el referent com ho faria el pronom els. No hi ha identitat de referent, almenys no total,
però hi ha una clara relació se sentit: tant en com pacients es refereixen a “persones
malaltes que van a la consulta d’un metge”.

4. El·lipsi
Mecanismes fonamentals de cohesió, és un procés d’economia discursiva que
alterna amb la pronominalització segons el context sintàctic en què es produeix la
represa d’un antecedent. Quan un element és conegut pot pronominalitzar- se –
mantenint les seues característiques gramaticals-, o bé elidir- se –mantenint només el
significat-.

Viatge al poble de les iaies teixidores

A l’estiu les fiquen en un tancat [...] A l’hivern les endrecen...

9
 La narració anterior comença amb una referència a les iaies teixidores a partir de
pronoms, perquè ocupen la posició d’objecte directe i indirecte. Les iaies passen a ser
subjecte dels dos verbs i s’activen sengles elisions.

Elisió i pronominalització alternen, i de fet, es pot entendre l’el·lipsi com una

anàfora zero, és a dir, com una pronominalització en què el pronom no té manifestació
fonètica. Sempre és possible recuperar l’antecedent de manera clara i unívoca;
discursivament, només si hi ha recuperabilitat podem parlar d’elisió.
Pronominalització i elisió eviten la repetició innecessària del tema. La repetició
és especialment inadequada dins de l’oració de manera que la pronominalització o
l’elisió hi és gairebé obligatòria. En llengües com el català o el castellà és obligatòria
l’elisió del subjecte clarament interpretable pel context lingüístic; només si es vol
emfasitzar o cal evitar una possible confusió entre tots dos antecedents possibles, es
recorre a un pronom fort, o a un mecanisme de cohesió lèxica.
Un altre tipus d’elisió possible en català és la verbal, que afecta el verb sol o
amb algun dels complements: “alguns morts el duen decantat damunt de l’espatlla
esquerra, d’altres morts ø damunt de l’espatlla dreta”. L’elisió verbal se sol produir en
estructures coordinades, juxtaposades, com les anteriors, i en comparatives.
L’antecedent ha de ser pròxim per evitar ambigüitats. Altrament, l’elisió no es pot
produir.

5. Cohesió lèxica: repetició i reiteració

Hi ha sintagmes o mots lèxicament plens que es vinculen a elements anteriors
del discurs de manera semblant a com ho fa un pronom: hi estableixen relacions
d’identitat referencial (i de sentit) o només de sentit.
EXEMPLE: una pel·lícula que es basteix al voltant de dos personatges, Ben Cutler
i el jove assassí. Ben Cutler és representat mitjançant la repetició del cognom, l’assassí
per un jove, l’assassí, el noi. Aquests mecanismes alternen amb els gramaticals (el·lipsi,
pronoms febles, possessius). Hi ha tres tipus de cohesió lèxica:
a) repetició
b) reiteració (sinònims, hiperònims/ hipònims, nom general)
c) associació, (entre paraules que mantenen relació de sentit de caràcter
enciclopèdic)

La repetició implica una coincidència de referent, sentit i forma entre

l’antecedent i la marca de referència. Pot ser total o parcial. La repetició estricta en
oracions consecutives o properes no sol ser una bona solució, en transformar textos
anteriors que contenien mecanismes de referència pels corresponents antecedents. En la
llengua formal i escrita, s’intenta evitar una recuperació estricta molt propera. És més
freqüent reiterar el referent i el sentit sota una forma diferent (sinònims, hiperònims/
hipònims, nom general)  reiteració.
La sinonímia estrictaés poc habitual i trobem paraules que es poden considerar
sinònims discursivament però que no ho són exactament. És molt més freqüent que la
represa es faça a partir d’un hiperònim que funciona textualment com a sinònim en la
mesura que s’hi produeix una identitat referencial.

EXEMPLE: una parella de xinesos> hiperònim home i noia

10
 Els hiperònims són termes més genèrics que els antecedents; la relació hipònim/
hiperònim és “l’hipònim és un tipus/ exemple de l’hiperònim. Un tipus especial
d’hiperonímia és la que es produeix amb antecedents que es tracta de conceptes
abstractes que reapareixen en el text en forma de substantiu que resumeix aquest
contingut complex anterior. Es denomina nom general i sol anar precedit per un díctic
textual:

Divendres es va atrevir a dir que... [...] Més enllà d’aquest polèmica [...]

Els noms generals més típics són cosa, aspecte, fet, esdeveniment, cas, etc. que
son més neutres que els anteriors i permeten sintetitzar en un nom continguts
complexos.
En resum, la repetició i la reiteració són alternatives a l’anàfora gramatical
(plena o buida) en contextos en què es produeix una recuperació d’un referent que just
abans no era tòpic discursiu, hi ha un canvi d’estructura en el text o hi ha competència
de referents possibles per a un marcant de referència  no entiendo nah.
L’accessibilitat és la clau de tria: si l’antecedent és molt accessible, s’optarà pel
mecanisme gramatical; si és poc accessible, la repetició pot ser la millor opció; i si és
mitjanament accessible, la reiteració. En alguns contextos l’ús de pronoms i de
possessius és poc adequat per a referents inanimats, la qual cosa també afavoreix el
recurs a la cohesió lèxica.

6. Cohesió lèxica: associació

11