LA MODALITZACIÓ I LA DIXI.

LA IMPERSONALITAT, LA POLIFONIA I
LA INTERTEXTUALITAT

La modalització

El concepte de modalització abraça una gamma extensa d'elements lingüístics i no

lingüístics que vehiculen les actituds, creences, apreciacions, opinions i intencions de
l'emissor respecte a l'enunciat. La modalització és, doncs, el fenomen que dóna compte
de la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seua presència i, de
vegades, també la del receptor. Aquest concepte ens remet al de discurs subjectiu, típic
de la narració, d'unes memòries, d'un diari personal o d'un article d'opinió. La
subjectivitat d'un discurs és directament proporcional a la quantitat d'elements
modalitzadors que conté.

Marques de modalització:

1. Fenòmens d'èmfasi: focalitzar, manifestar valoracions positives o negatives,

incredulitat, ironia, sorpresa, etc. Típic de la llengua oral. Exemples: Ah! és ben
interessant allò que expliques! La teua O-BLI-GA-CI-Ó és compartir amb mi les faenes
de casa.
2. Les modalitats oracionals no assertives (interrogativa, exhortativa, exclamativa,
dubitativa i desiderativa) tenen funció modalitzadora. Exemples: Què vols? Vine cap
a casa! És magnífic! Deu ser difícil d'aprovar. Desitge que ho faces bé.
3. Afixos, prefixos i sufixos que expressen un judici subjectiu de grandesa o
petitesa, afecte, menyspreu, etc. Solen ser els augmentatius, diminutius, pejoratius i
superlatius. Exemples: homenet, ventijol, pardaliu, poetastre, veuarra, senzillíssim,
redolent, superfàcil, arxisabut.
4. Elements lèxics de categoria gramatical diferent que tenen com a missió evidenciar
els propòsits i les valoracions de l'emissor.
-Verbs performatius: felicitar, lamentar, opinar, criticar, etc.
-Verbs valoratius: responsabilitzar, solidaritzar, enganyar, meréixer, pretendre.
-Substantius valoratius: llàstima, admiració, lleialtat, noblesa, esperança, dolor.
-Adjectius valoratius: magnífic, sincer, perfecte, trist, rialler.
-Adverbis i sintagmes preposicionals valoratius: desesperadament, amb eficàcia...
-Alguns quantificadors: molt, poc, massa, gens, força, prou, bastant...
5. Les interjeccions: ah!, oh!, uf!, hurra!, ca!, carall!, òndia!, diantre!, llàstima!...
6. Les unitats fraseològiques: locucions, fórmules rutinàries i proverbis. Exemples:
vaques flaques (escassesa), clar i net (transparent), sa i estalvi ( il·lès); per molts anys,
i vosté que ho veja, ací pau i allà glòria, ja ho crec, clar que sí, ni de bon tros, paraula
d'honor; el ruc callat, per savi és reputat; més val vestir sants que despullar borratxos.
7. Algunes figures retòriques, que no sols s'usen en literatura sinó també en la llengua
oral, com ara la interrogació i l'exclamació retòriques, la metàfora, la hipèrbole, la
comparació o la ironia. Exemples: Per què la vida és tan ingrata? Què he fet jo per a
ser tan infeliç? Aquest xic és un ase, o, només li falta la cua per a ser un ase. Li ix foc
pels ulls i serps per la boca, cada vegada que es posa així, tremole com una fulla
(metàfores). La cara que fem quan dormim és involuntària. No se'ns ha de tenir en
compte (ironia de Joan Fuster).
8. L'alternança de codi també pot manifestar en certs contextos una valoració del que
es diu. Es tracta del canvi d'una llengua per una altra. Exemple: El molt imbècil em va
dir: "Pues no sé de qué se queja". Em respon sempre: "Ego sum qui sum" i m'aguante.
INTRODUCCIÓ AL CONCEPTE DE DIXI

Tot missatge és formulat per un jo i s'adreça a un tu, real o potencial, i s'emet en un

moment i en un espai determinats. Aquest ancoratge del text com a producte
lingüístic en el context en què es produeix remet als elements de l'enunciació: emissor,
receptor, temps i lloc de l'enunciació. Aquests elements sempre existeixen, encara que
no tinguen manifestació lingüística. Tanmateix, sovint tenen manifestació gramatical.
Aquestes manifestacions gramaticals són les que observem en els comentaris de
l'adequació textual.
La dixi és una funció lingüística que permet establir una connexió directa entre
l’enunciat, d’una banda, i els participants o les circumstàncies en què es produeix
l’enunciació (o l’acte de parla), de l’altra, de tal manera que la interpretació d’un
element díctic depén precisament dels participants i de les circumstàncies de l’acte de
parla. En la llengua, a més de les unitats que tenen un valor bàsic conceptual, n’hi ha
d’altres que hi actuen fonamentalment com a indicadors o mostradors, això és, en
funció díctica. Les categories díctiques, des d’aquesta perspectiva, expressen
distincions relacionades amb els participants en l’acte de parla, això és, amb l’emissor,
que codifica i emet l’enunciat, i amb el receptor, que el rep i el descodifica (dixi de
persona); amb l’estatus social amb què es presenten o es designen els interlocutors
(dixi social); amb el moment en què es produeix l’acte de parla (dixi temporal), i amb
l’espai en què se situen els interlocutors (dixi espacial).
La categoria gramatical de persona, realitzada en els pronoms personals, en els
possessius i en els verbs finits, estableix distincions relacionades amb la dixi de
persona i amb la dixi social. En una oració com ara Tu no pots anar-te’n, els pronoms
tu i te, i la marca de segona persona del verb poder (la marca -s) són elements de la dixi
de persona, ja que designen el receptor de l’acte de parla. També designen el receptor,
però ara amb un valor afegit de dixi social, els pronoms personals i la marca verbal de
persona en les oracions següents: Vostè no pot anar-se’n, No podeu anar-vos-en, vós.
La categoria gramatical de temps i molts dels adverbis de temps introdueixen
distincions relacionades amb la dixi temporal. En l’oració Demà començarem les
vacances, l’adverbi demà i la marca verbal de futur (la marca -re-) són díctics
temporals, puix que fan referència a un temps posterior al moment de l’acte de parla.
Els demostratius i els adverbis de lloc, finalment, estableixen distincions
relacionades amb la dixi espacial. En l’oració Aquest llibre, deixa’l allí, per exemple,
el demostratiu aquest i l’adverbi allí són díctics espacials: el primer indica proximitat
respecte a l’emissor i el segon, llunyania.
Un enunciat amb elements díctics només pot ser interpretat correctament en relació amb
la situació enunciativa en la qual s’ha produït. Podem interpretar bé una nota del tipus
Tornaré d’ací a cinc minuts, per exemple, si la trobem a la porta del despatx d’una
determinada persona i si, a més, indica el moment en què s’ha redactat (Ara són les
15.30 hores). No la podem interpretar, en canvi, si la trobem al terra d’una sala
d’oficines (qui ha escrit la nota?) i sense cap indicació del moment de redacció (cinc
minuts després de quin moment?).

La dixi personal

Parlem de dixi personal quan algun element de l’enunciat remet a les persones de
l’enunciació, és a dir, a l’emissor o al receptor. Les marques lingüístiques de dixi
personal són de tres tipus: pronoms personals (forts i febles) de 1a i 2a persona,
morfemes verbals de 1a i 2a persona, possessius de 1a i 2a persona. Només en certes
situacions on una tercera persona es troba en el context i l’emissor l’assenyala, poden
utilitzar-se aquests pronoms dícticament: Vull parlar amb ella (assenyalant una dona).
Els pronoms de 1a i 2a persona del plural, i en correspondència els morfemes verbals i
els possessius, poden presentar diversos valors discursius. Nosaltres (ens, -nos,
nostre...) es un terme polisèmic i ambigu. S’esquematitza així:
Nosaltres = jo + 0: majestàtic (reis) o de modèstia (en textos tècnics)
+ tu (+ tu...): inclusiu ─l’emissor implica el receptor.
+ ell (+ ell...): exclusiu ─l’emissor no compta amb el receptor.
+ tu + ell (+ tu + ell...): global ─pot incloure el receptor i d’altres.
+ tota la comunitat : universal.

La dixi social: les marques que específicament indiquen la relació entre els
interlocutors es denominen díctics socials. Quan la relació és de distància, es requereix
l’ús de fórmules de tractament formal: vosté, vós. Però hi ha altres marques no
pronominals com l’ús del nom i el cognom, la utilització de títols com ara senyor/a,
doctor, excel·lentíssim i magnífic senyor rector, president/a, etc. Si la relació és de
proximitat, s’utilitza el tractament de tu i un s’adreça al receptor pel nom directament,
no pel cognom: Hola Pep, sóc la Marta, etc. Aquestes formes poden considerar-se
elements díctics, atès que remeten a les persones de l’enunciació, però es consideren
una dixi diferent de la persona pel fet que no assenyalen directament els interlocutors,
sinó el tipus de relació que hi ha entre ells.

La dixi espacial

L’espai de l’enunciació és aquell que es determina des de la perspectiva dels

interlocutors, és a dir, és el lloc on es produeix l’acte comunicatiu, i a partir del qual
concebem la resta de llocs del discurs, per proximitat i per llunyania. Les marques
díctiques d’espai són els demostratius espacials i els adverbis i locucions adverbials de
lloc. Els demostratius espacials poden correspondre a tres classes gramaticals diferents:
els determinants (aquest, aquell, eixe, en aquesta ciutat, etc.), els pronoms neutres (açò,
això, allò) i les proformes adverbials (ací, aquí, allí/allà).

La dixi temporal

El temps del discurs es pot considerar en tres moments: l’ara enunciatiu, l’abans d’ara i
el després d’ara. Les marques que assenyalen aquesta temporalitat poden manifestar-se
sota la forma d’adverbis temporals, sintagmes nominals amb demostratius o morfemes
verbals. En el primer grup, incloem elements com avui, demà, ahir, ara, aquesta
vesprada, dilluns, fa vuit dies, en un mes, enguany, l’any vinent... Els temps díctics són
el present, el perfet i el futur d’indicatiu. No confonguem amb els elements anafòrics:
l’endemà, l’any següent...

La dixi textual

És l’ús d’una forma díctica que remet a un element aparegut al text, la qual, en aquest
sentit, s’utilitza com a anafòrica: «Van dir que cal invertir en processos de reciclatge.
Això no és nou / Aquesta idea no és nova.» El pronom díctic això i el demostratiu
aquesta seguit del nom general idea reprenen el contingut semàntic de la frase anterior i
alhora indiquen proximitat en el text, el text és identificat com un lloc, d’ací la funció
díctica –i no fòrica.
La impersonalitat

Hi ha molts textos en què no apareixen les marques díctiques de persona ─la presència
dels interlocutors─. Això ocorre quan l’emissor decideix no mostrar-se a través dels
enunciats que construeix i tampoc no implica el receptor en el seu discurs. En aquest cas
l’emissor es distancia del que diu i respecte a qui ho diu. Aleshores parlem de discurs
«objectiu», caracteritzat per abundància d’estructures impersonals. Els exemples més
significatius es donen en els anomenats textos científics, especialitzats i divulgatius. Les
fórmules lingüístiques que anomenem fórmules d’impersonalització són principalment
les següents:
Les construccions impersonals reflexes, oracions amb un subjecte genèric, que contenen
el pronom es com a marca de subjecte indeterminat i apareixen sempre en 3a persona
del singular: «Es parla constantment de la mala qualitat de determinats productes
alimentaris, però no es fa res per tal de posar-hi remei.»
Construccions de subjecte indeterminat corresponent a hom, o amb sintagmes nominals
de caràcter genèric com ara la gent, tothom, algú: «Algú podrà pensar que és bo
fumar.»
Construccions esdevenimentals, que descriuen successos i no accions realitzades per
algun subjecte en concret. Tenen els predicats amb haver-hi, caldre, fer falta: «Hi va
haver molta gent en la festa del meu aniversari.»
Construccions amb el verb semblar / parèixer: «Sembla que vindran avui.»
Interpretació impersonal d’un verb conjugat mitjançant la 3a del plural, la 1a del plural
o la 2a del singular o plural: «Truquen a la porta». «M’han posat una multa». «En
valencià posem accent als mots esdruíxols». «Quan penses en estes coses, no pots fer
més que tremolar». El caràcter indeterminat pot donar-se per ignorància de l’emissor,
per indiferència, perquè se’l vol ocultar intencionadament o perquè es vol fer referència
a un agent global.
Algunes construccions d’infinitiu el subjecte semàntic del qual s’interpreta com a
genèric: «Cridar no ajuda gens a resoldre els problemes».
Les oracions passives produeixen un efecte paral·lel al de les impersonals: el fet de
destacar l’objecte de l’acció verbal fa que es deixe en segon lloc o fins i tot s’obvie el
subjecte lògic (l’agent). Aquesta equivalència es veu clara si comprovem la relació entre
les oracions passives i la impersonal següents:
Les seues aptituds foren molt valorades (pel tribunal). O. Passiva.
Les seues aptituds es van valorar molt. O. Passiva reflexa.
Es va valorar molt les seues aptituds. O. Impersonal.

LES VEUS DEL DISCURS

1. Polifonia

Encara que en un text, com a acte comunicatiu que és, hi ha un emissor i un receptor,
aquests poden manifestar-hi la seua presència des de diferents perspectives, amb
diferents maneres d’implicar-se, que s’anomenen veus del discurs. En una novel·la, per
exemple, l’autor adopta un punt de vista i pot triar un narrador extern o intern per a
contar la història. A més, a l’hora de relatar els fets poden intervenir-hi les veus dels
personatges que, al mateix temps, conten fets a altres personatges. Per això parlem de
polifonia.
En la polifonia podem distingir-hi aquests components:
 Autor real: la persona física que ha produït el text. Es troba fora del text. Lector real: la
persona física que llegeix o escolta el text. Es troba fora del text.
Autor model: la idea que el lector real es fa de l’autor a través de la lectura del text.
Lector model: la idea que l’autor real té present sobre el lector a qui destina el text que
elabora.
Locutor (± narrador): és la veu que conta els fets, el jo discursiu, és el responsable de
l'enunciació:
1. El locutor en 1a persona del singular és propi dels textos subjectius.
2. El locutor en 3a persona del singular és propi de l’àmbit acadèmic.
3. El locutor en 1a persona del plural pot ser:
• Plural de modèstia (nosaltres = jo + ø) (plural fals) Típic de textos expositius de l’àmbit
acadèmic.
• Nosaltres inclusiu (= jo + tu + tu...) (=locutor + al·locutari) Implica el
lector en les afirmacions del locutor.
• Nosaltres exclusiu (= jo + ell + ell...)
• Nosaltres global o universal (= jo + tu... + ell...)
Al·locutari (± narratari): la persona a qui s’adreça el locutor dins del text; és el tu
discursiu. Pot aparéixer o no. Un nosaltres inclusiu implica un al·locutari.
Enunciador(s): Persona o persones diferents a la del locutor i l'al·locutari, que
apareixen al text i a qui es dóna veu de forma explícita. Són terceres persones que
prenen la paraula i poden parlar en primera persona. Activen una segona enunciació
dins el text que, generalment, es manifesta a través del discurs citat. Poden aparéixer o
no. Hi ha tres procediments bàsics per introduir la veu d’un enunciador (= discurs
reportat / citat):
1. Discurs directe. Diàlegs o citacions textuals marcades per mitjans gràfics i
sintàctics: verbs de dicció, guions, cometes o cursiva... (Li digué molt clarament:
“No vull eixir amb tu” )
2. Discurs indirecte. Verb de dicció + conjunció que / si (Li va dir molt
clarament que no volia eixir amb ell).
3. Discurs indirecte lliure. Es reprodueix un enunciat alié, normalment
pensaments o sentiments formulats per un personatge, sense verbs de dicció, ni
cometes, amb la transposició de persona verbal (de 1a a 3a) i l’adequació dels
elements díctics: Li agradava aquell paisatge. S’imposava a l’anècdota que és
l’ésser humà. Era aclaparador. / Ella ho tenia decidit, no eixiria més amb ell.
4. Monòleg interior. El locutor reprodueix el seu pensament; és, alhora, locutor
i al·locutari. (Mira, no vol eixir amb mi...I ara què faig?...)

2. Intertextualitat

Es produeix amb la citació més o menys formal d'un altre text; és la relació que
s'estableix entre dos textos o més. Ens remet a d’altres enunciadors. Classificació:
1. Relacions hipertextuals: (“Hi ha vida més enllà del derbi.”)
2. Relacions metatextuals: Un text és comentari d’un altre (un treball sobre La
plaça del Diamant).
3. Relacions intertextuals o interdiscursives: es cita un text d’un altre autor -de vegades
sense anomenar-lo. (“Que la força t'acompanye.” / “Sesam, obre't!”). 4. Relacions
paratextuals: relació del text amb el paratext (títol, subtítol, prefaci, notes...). Per
exemple: l’epígraf “La carn vol carn” del poema Els amants -Estellés cita aquest vers
d'Ausiàs March al poema.