LA MODALITZACIÓ

El concepte de modalització abraça una gamma extensa d'elements lingüístics i no

lingüístics que vehiculen les actituds, creences, apreciacions, opinions i intencions de
l'emissor respecte a l'enunciat. La modalització és, doncs, el fenomen que dóna compte
de la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seua presència i, de
vegades, també la del receptor. Aquest concepte ens remet al de discurs subjectiu, típic
de la narració, d'unes memòries, d'un diari personal o d'un article d'opinió. La
subjectivitat d'un discurs és directament proporcional a la quantitat d'elements
modalitzadors que conté.

MARQUES DE MODALITZACIÓ

1. Les modalitats oracionals no assertives (interrogativa, exhortativa, exclamativa,

dubitativa i desiderativa) tenen funció modalitzadora.
2. Afixos, prefixos i sufixos que expressen un judici subjectiu de grandesa o petitesa,
afecte, menyspreu, etc. Solen ser els augmentatius, diminutius, pejoratius i superlatius.
3. Elements lèxics de categoria gramatical diferent que tenen com a missió evidenciar
els propòsits i les valoracions de l'emissor.
-Verbs performatius: felicitar, lamentar, opinar, criticar, etc.
-Verbs valoratius: responsabilitzar, solidaritzar, enganyar, meréixer, pretendre.
-Substantius valoratius: llàstima, admiració, lleialtat, noblesa, esperança, dolor.
-Adjectius valoratius: magnífic, sincer, perfecte, trist, rialler.
-Adverbis i sintagmes preposicionals valoratius: desesperadament, amb eficàcia...
-Alguns quantificadors: molt, poc, massa, gens, força, prou, bastant...

4. Les interjeccions: ah!, oh!, uf!, hurra!, ca!, carall!, òndia!, diantre!, llàstima!...

5. Les unitats fraseològiques: locucions, fórmules rutinàries i proverbis.

Exemples: vaques flaques (escassesa), clar i net (transparent), sa i estalvi (il·lès);
6. Algunes figures retòriques, que no sols s'usen en literatura sinó també en la llengua
oral, com ara la interrogació i l'exclamació retòriques, la metàfora, la hipèrbole, la
comparació, l´enumeració, l´antítesi.
7.- La ironia
8. Recursos tipogràfics.
9.- Perífrasis d´obligació i probabilitat.
10.- Expressions valoratives.
LA DIXI PERSONAL

Parlem de dixi personal quan algun element de l’enunciat remet a les persones de
l’enunciació, és a dir, a l’emissor o al receptor. Les marques lingüístiques de dixi personal
són:

 La dixi personal ve assenyalada per la presència de tres tipus d'elements

lingüístics: pronoms personals, possessius i morfemes verbals de 1a i 2a persona.
 Els pronoms de 1a del plural poden presentar diversos valors discursius:
- Plural de modèstia: és típic dels textos expositius de l'àmbit acadèmic i
científic. Es tracta d'un plural fals ja que, de fet, és una única persona.
Ex. D'acord amb les investigacions exposades anteriorment arribem a les
següents conclusions...

- Nosaltres inclusiu: inclou a l'emissor i al receptor.

Ex. Joan, quan acabem el treball, ens n'anirem a sopar. (Joan forma part del
nosaltres)

- Nosaltres exclusiu: inclou l'emissor i altres.

Ex. (Lluís diu a Joan) Torna'ns la maleta que la necessitem per a anar de viatge
(Joan no forma part del nosaltres).

- Nosaltres global o universal: s'hi inclou emissor, receptor i altres (jo + tu + ell).
L'emissor busca la complicitat i la proximitat del receptor per tal d'implicar-lo en
el discurs.
Ex. Quan la nostra societat admeta els estranger, ens podrem considerar
tolerants.

LA DIXI SOCIAL:
Són les marques que específicament indiquen la relació entre els interlocutors.
- Quan la relació és de distància, es requereix l’ús de fórmules de tractament
formal: vosté, vós. Però hi ha altres marques no pronominals com l’ús del
nom i el cognom, la utilització de títols com ara senyor/a, doctor,
excel·lentíssim i magnífic senyor rector, president/a, etc.
- Si la relació és de proximitat, s’utilitza el tractament de tu i un s’adreça al
receptor pel nom directament, no pel cognom.
Aquestes formes poden considerar-se elements díctics, atès que remeten a les persones
de l’enunciació, però es consideren una dixi diferent de la persona pel fet que no
assenyalen directament els interlocutors, sinó el tipus de relació que hi ha entre ells.

LA DIXI ESPACIAL

Són els elements lingüístics que remeten a l'espai en què es produeix la comunicació i
que posen en relació allò que es diu amb el lloc on es diu. Aquest espai de l'enunciació
es classifica d'acord amb la proximitat o llunyania respecte de l'emissor del discurs. la
dixi espacial ve assenyalada pels elements lingüístics següents:

- pronoms demostratius: aquest/a, aquell/a, aqueix/a.

- adverbis demostratius: ací, aquí, allí o allà.
- pronoms neutres: açò, això, allò.

Només tindran una funció díctica si remeten al context de l'enunciació, si fan referència
al context lingüístic seran considerats anafòrics.

Ex.Aquesta habitació està molt bruta. (díctic)

La crisi va ser general durant l'època anterior. Aquesta situació es va resoldre....

(anafòric).

LA DIXI TEMPORAL

Són elements lingüístics que remeten a allò que es diu 'temps de l'enunciació': aquells
que relacionen allò que es diu respecte del moment en què es diu.

Els díctics temporals són els seguentes:

- Adverbis temporals: hui, avui, ara, ahir, demà, enguany,...

- Els sintagmes nominals amb demostratius: aquesta vesprada,, ...
- Expressions diverses: la setmana passada, l'any vinent,....
- Els morfemes verbals de present, el perfet i el futur del mode indicatiu. (la resta són
anafòrics)

LA IMPERSONALITAT

Hi ha molts textos en què no apareixen les marques díctiques de persona ─la presència
dels interlocutors─. Això ocorre quan l’emissor decideix no mostrar-se a través dels
enunciats que construeix i tampoc no implica el receptor en el seu discurs. En aquest cas
l’emissor es distancia del que diu i respecte a qui ho diu. Aleshores parlem de discurs
«objectiu», caracteritzat per abundància d’estructures impersonals. Els exemples més
significatius es donen en els anomenats textos científics, especialitzats i divulgatius. Les
fórmules lingüístiques que anomenem fórmules d’impersonalització són principalment
les següents:

- Les construccions impersonals reflexes, oracions amb un subjecte genèric, que

contenen el pronom es com a marca de subjecte indeterminat i apareixen sempre en 3a
persona del singular: «Es parla constantment de la mala qualitat de determinats
productes alimentaris, però no es fa res per tal de posar-hi remei.»
- Construccions de subjecte indeterminat corresponent a hom, o amb sintagmes
nominals de caràcter genèric com ara la gent, tothom, algú: «Algú podrà pensar que és
bo fumar.»
- Construccions esdevenimentals, que descriuen successos i no accions realitzades per
algun subjecte en concret. Tenen els predicats amb haver-hi, caldre, fer falta: «Hi va
haver molta gent en la festa del meu aniversari.»
- Construccions amb el verb semblar / parèixer: «Sembla que vindran avui.»
- Interpretació impersonal d’un verb conjugat mitjançant la 3a del plural, la 1a del plural
o la 2a del singular o plural: «Truquen a la porta». «M’han posat una multa». «En
valencià posem accent als mots esdruíxols». «Quan penses en estes coses, no pots fer
més que tremolar». El caràcter indeterminat pot donar-se per ignorància de l’emissor,
per indiferència, perquè se’l vol ocultar intencionadament o perquè es vol fer referència
a un agent global.
- Algunes construccions d’infinitiu el subjecte semàntic del qual s’interpreta com a
genèric: «Cridar no ajuda gens a resoldre els problemes».