6.

Cohesió lèxica: associació

La cohesió lèxica va més enllà de la represa de referents. Hi ha cohesió lèxica entre

paraules que es relacionen pel seu significat, encara que no designen un mateix referent.
Parlem aleshores d’una associació, una relació de sentit, ja que la forma dels elements i els
seus referents són diferents.

Exemple: en un article d’esports, les paraules punt, gol, el Cadis, empat, expulsió,
jugar, marcador... Són paraules que no designen un mateix element però que es relacionen
pels seus significats, que remeten a un àmbit que forma part de l’enciclopèdia col·lectiva. La
relació entre aquestes paraules contribueix a la coherència d’un text.

A banda de les relacions enciclopèdiques, l’associació també pot donar-se a través de

relacions de contrast.

Ex: Un article que compara el comportament del dòlar i de l’euro, on es combinen

paraules que denoten la mala situació d’una moneda (depreciació, va caure, caigudes...) amb
la bona situació de l’altra (repunt, creixement, repuntada...).

Les relacions per associació (enciclopèdiques i de contrast) s’estableixen no només

entre substantius i sintagmes nominal, sinó també entre verbs i adjectius.

En resum:

Tipus de cohesió l’exica:

a) Identitat de referència:
a1) Identitat de forma i sentit (repetició). Ex: dolar.
a2) Relació de sentit (reiteració)
a2-1) Sinonímia. Ex: dòlar – bitllet verd.
a2-2) Hiperonímia-hiponímia. Ex: dòlar – divisa.
Nom general. Ex: desequilibri.
b) Relació de sentit (associació).
b1) Enciclopèdia. Ex: dòlar, divisa, caiguda, mercat...
b2) Contrast. Ex: pujada – baixada.

7. Anàfora i dixi:

El concepte d’anàfora com a element que remet a altre element contextual pot
ampliar-se per aplicar-se a altres fenòmens de cohesió com els temps verbals i la dixi textual.

Hi ha temps verbals i expressions temporals que s’interpreten per relació amb el

moment actual de l’enunciació (i per tant són díctics) mentre que altres s’interpreten per
relació amb un moment anterior al de l’enunciació (són elements fòrics). Per tant, els
principals temps verbals s’organitzen en dos eixos: el de l’enuncació actual (temps díctics que

1
indiquen present, passat o futur respecte a l’ara enunciatiu), o respecte a un punt en el passat
(temps anafòrics que expressen esdeveniments anteriors, simultanis o posteriors a aquell punt
temporal del passat).

Taula de temps verbals díctics i anafòrics:

Passat Present Futur

Temps díctics Pretèrit perfet Present Futur
(referència: ara) Vaig fer Faig Faré
Temps anafòrics Pretèrit Pretèrit imperfet Condicional
(referència: plusquamperfet Feia Faria
aleshores). Havia fet

Algunes expressions també són díctiques (ara, avui, demà, ahir) o anafòriques
(aleshores, aquell dia, l’endemà, el dia anterior).

La dixi textual és un cas límit entre dixi i anàfora, ja que consisteix en l’ús d’un díctic
espacial, que, enlloc d’indicar distància en l’espai enunciatiu, marca valors metafòrics vinculats
a l’espacialitat: distància en el temps, distància emotiva, distància en la memòria...

Ex1: En 1932, Einstein va partir a Alemanya el més de desembre d’aquell any.

En aquest cas, aquell té funció d’anàfora (perquè remet a un element anterior, l’any
1932), però al mateix temps té funció d’element díctic (perquè mostra distància temporal
entre l’any 1932 i el present de l’enunciador). Aquell, doncs, te qualitats tant de la dixi com de
l’anàfora.

Ex2: Fa un segle que existeix el permís de conduir a Espanya. Això vol dir que fa cent
anys ja es feien exàmens de conduir?

Això de nou fa referència a un element anterior (“Fa un segle que existeix el permís de
conduir a Espanya” i per tant és un element anafòric, però també indica una distància
temporal entre l’enunciador i el context. Parlem doncs d’una dixi textual.

En conclusió, els mecanismes de referència fonamentals són la dixi i els procediments

fòrics. Els dos marquen una relació entre un element que fa referència a un altre. En el cas dels
elements anafòrics, l’element al qual es fa referència es troba també dins del text, mentre que
en el cas dels díctics, aquest element es troba en el context d’enunciació. Ambdós fenòmens
s’entrecreuen en el cas de la dixi textual i en alguns temps verbals i expressions.

2
Capítol 4: Connexió, coherència i estil discursiu.

1. Definició i tipus:

La connexió és un mecanisme dins de la cohesió, que s’estableix entre diferents

unitats del text o de l’oració a través d’un connector. Si les unitats connectades són oracions o
conjunts d’oracions, parlem de connexió textual; si són constituents d’una oració, parlem de
connexió intraoracional o composició oracional.

A continuació constatem les característiques de cada tipus de connexió:

Connexió textual Composició oracional

Nivells Extraoracional
Elements que uneixen Dues oracions o conjunts
d’oracions
Relació Semàntica
Tipus de relació semàntica Addició, disjunció, contrast i
conseqüència
Connectors habituals Connectors parentètics
Funció Manifestar relacions de
coherència entre parts del
text iguals o superiors a
l’oració
Intraoracional
Dos o més constituents de
l’oració
Sintàctica i/o semàntica
· Relacions serials (addició i
disjunció).
· Relacions binàries
(contrast/concessió,
causa/conseqüència,
condició/finalitat i
comparació)
· Relacions circumstancials
(temps, lloc i manera)
Conjuncions
Fer més complexa
sintàcticament l’estructura
d’una oració

2. Connectors:

Aquest concepte és difícil de definir perquè no encaixa amb una única part de l’oració
o categoria gramatical:

2.1. Conjuncions i connectors parentètics:

Les conjuncions actuen com a connectors per excel·lència dins de l’oració. Una
conjunció és una paraula o locució invariable que típicament introdueix una clàusula: connecta
en el nivell oracional, on manifesta una relació tradicionalment identificada de coordinació o
subordinació.

Característiques de les conjuncions:

· Invariables.

· Són una sèrie tancada: no es poden crear noves.

3
 · Tenen un significat gramatical (coordinació i subordinació), i algunes també un
significat lexicogramatical (addició, disjunció, contrast, causa, finalitat).

Si una oració introdueix una clàusula, sintagma o constituent de sintagma, el resultat

és una oració composta. Si introdueix una oració independent, obtenim una connexió textual;
aquesta possibilitat soles la tenen les conjuncions i, o, però. També funcionen com a
connectors dins de l’oració composta els relatius i els interrogatius.

Per altra banda trobem els connectors parentètics, que són el resultat de la fixació de
categories lèxiques o estructures complexes com les següents:

· Sintagmes preposicionals: per cert, en canvi, amb tot, en conseqüència, de fet...

· Estructures que contenen un verb: és a dir, això és, no obstant això, fet i fet...

· Adverbis: així, tanmateix, encara, encara més, finalment, consegüentment...

Els connectors parentètics són estructures molt diverses que s’han fixat per un procés
de gramaticalització. Respecte als seus elements d’origen, els C.P. pateixen una modificació de
significat, queden fixats estructuralment, experimenten un canvi de comportament sintàctic i
assoleixen un caràcter parentètic:

· Els C. P. Perden el significat literal i assoleixen un significat general de tipus connectiu

(addició, disjunció, contrast o conseqüència).

· Els C. P. Queden fixats estructuralment i no admeten variació o addició d’elements.

· Els C. P. Passen a exercir una funció connectiva i perifèrica.

· Els C. P. Assoleixen un caràcter parentètic, és a dir, van entre pauses o inflexions

tonals. Solen aparèixer encapçalant oracions, encara que tenen mobilitat posicional.

Els C. P. Tenen una naturalesa híbrida entre els elements d’origen i les unitats
connectives. Per aquest motiu, tradicionalment s’han considerat com a adverbis o locucions
conjuntives, tot i que tenen un ús i significat diferent respecte d’ells.

Conjuncions Connectors parentètics

(però, quan, o, sinó) (en canvi, per contra, a banda)
Introdueixen sintagmes i clàusules. Introdueixen oracions.
Relació sintàctica o semàntica. Relació semàntica.
Sense caràcter apositiu. Amb caràcter apositiu.
No es combinen amb altres conjuncions. Sí es combinen amb altres conjuncions.
Mobilitat no possible. Mobilitat possible.

4
Típicament connectors oracionals, i alguns Típicament connectors textuals, però també
també connectors textuals. poden ser connectors oracionals.

2.2. Classificació dels connectors parentètics:

Es poden classificar segons el seu significat, que correspon a quatre relacions

semàntiques bàsiques: addició (suma de continguts), disjunció (continguts alternatius),
contrast (continguts divergents) i conseqüència (continguts en relació causa-efecte).

Significats generals Significats específics Connectors parentètics

Addició Continuïtat A continuació, a més, doncs,
doncs bé, llavors, així,
aleshores, després...
Intensificació Encara, més encara, a més...
Distribució D’una banda, per una banda,
al seu torn, en primer lloc...
Digressió Per cert, a propòsit
Generalització En general, generalment
Especificació En concret, en particular, en
especial, especialment...
Ampliació En efecte, efectivament,
certament, per descomptat
Equiparació De la mateixa forma,
igualment, així mateix...
Disjunció Reformulació És a dir, o siga, això és, en
altres paraules, millor dit...
Exemplificació Per exemple, a tall
d’exemple, posem per cas...
Resum En resum, en síntesi, en
suma, resumint...
Contrast Oposició Tanmateix, en canvi, bé, això
sí, altrament...
Concessió No obstant això, tot i així,
amb tot, de totes maneres,
en tot cas, siga com siga,
però,...
Restricció Si més no, almenys, més
aviat...
Refutació Al contrari, per contra, en
sentit contrari...
Contraposició En realitat, de fet, fet i fet, en
principi, ben mirat...
Conseqüència Conseqüència Així doncs, llavors, aleshores,
per tant, en conseqüència,
consegüentment...
Conclusió En fi, en conclusió, en
definitiva, per concloure, al
capdavall, al cap i a la fi...

5
3. Connexió textual i coherència textual.

La connexió textual és la relació cohesiva que hi ha entre dos oracions o unitats

superiors i un connector, que manifesta una relació semanticopragmàtica que hi ha entre
aquelles. Es troba fora del límit oracional perquè relaciona oracions o grups d’oracions.

L’ús de connectors textuals contribueix a la construcció d’un text en dos sentits

complementaris:

a) Des del punt de vista de la producció del text, palesen la relació semàntica entre
oracions o unitats superiors, de manera que el connector esdevé un mecanisme cohesiu
fonamental.

b) Des del punt de vista de interpretació del text, ens ajuda a entendre els textos i
relacionar correctament els significats d’unitats textuals complexes. L’ús abundant i correcte
de connectors textuals constitueix un “esquelet” o esquema del significat.

4. Oració composta:

L’oració composta permet multiplicar estructures predicatives o sintagmàtiques dins

d’una única oració. Com a fenòmen oracional ha sigut molt estudiat, però la seua influència
textual no tant.

4.1. Oració composta i complexitat sintàctica:

La complexitat sintètica d’una oració és variable que depèn de la seua llargària, de la

quantitat d’informació que aporta i de la facilitat per a ser interpretada segons la seua
estructura (que té a veure amb la quantitat i el tipus d’oracions que conté integrades).

Si l’estil d’un text és molt integrat, el text serà més compacte, de forma que amb
menys paraules vehicula més informació. Si l’estil és poc integrat, s’utilitzaran més paraules
pera donar la mateixa informació. La diferència de complexitat sintàctica és una qüestió de
grau. L’elecció d’un nivell de complexitat sintètica i informativa major o menor depèn de
factors com el canal (oral o escrit, l’escrit admet oracions més llargues i complexes) i el grau de
formalitat (el formal sol tenir un grau de complexitat més elevat).

La complexitat sintàctica es pot entendre com a efecte d’operacions de reducció

sintètica, que corresponen a dos tipus de mecanismes:

a) Els que impliquen composició oracional: transformar estructures simples en estructures

compostes o oracions compostes amb una relació estructural menys forta (coordinades) en
oracions amb una relació més forta (subordinades).

b) Els que comporten l’ús de formes sintagmàtiques equivalents a formes predicatives verbals:
convertir estructures oracionals simples en aposicions o en sintagmes nominals amb un
substantiu d’origen verbal (nominalitzacions).

6
4.2. Tipus d’oració composta:

Els diferents tipus sintàctics d’oracions compostes realitzen funcions textuals

diferenciades. Parlem de 3 tipus de composició oracional:

a) Coordinació: és una relació serial entre dos o més elements equivalents que constitueixen
una sèrie d’elements relacionats. Manifesta un concepte complex com a suma de conceptes
simples que s’integren. Són relacions serials l’adició i la disjunció.

b) Interordinació: és una relació entre clàusules o sintagmes que mantenen una relació
semàntica de naturalesa binaria, on un element depèn de altres. Són relacions interordinades
les adversatives i les adverbials impròpies (causals, consecutives, concessives, condicionals,
finals i comparatives).

c) Subordinació: relació de dependència sintàctica que es produeix quan una clàusula ocupa la
posició d’un sintagma i passa a fer una funció oracional (subjecte, CD, CI, C Preposicional o de
Règim Verbal, C del Nom o Adjectiu, Atribut o C Circumstancial).

Si no volem optar per les oracions compostes, podem repetir estructures per a crear
un efecte d’estil determinat. Tanmateix, en general i en textos no literaris, no sol ser adequada
i cal recórrer a mecanismes de reducció sintàctica com la coordinació.

Ex: No hi havia ni un jardí. Ni una flor.  2 Oracions. Recurs estèstic.

No hi havia ni un jardí ni una flor.  1 Oració amb 2 elements coordinats.

La subordinació en canvi és un procés més vinculat a l’estructura oracional, que

contribueix a la integració de dues estructures predicatives, només superada per la conversió
d’una estructura predicativa en un complement o en una nominalització.

Subordinades i coordinades actuen en la síntesi d’estructures més complexes, eviten

repeticions innecessàries i permeten un major grau d’especifitat conceptual. Les
interoirdinàries, en canvi, manifesten relacions binàries i no estalvien constituents. Deixant a
banda les comparatives, la resta de interordinàries expressen significats de causalitat (causa –
efecte) i es relacionen de dos en dos (causals/consecutives, condicionals/finals,
concessives/adversatives), ja que manifesten relacions complementàries:

a) El primer tipus (causals, condicionals i concessives) destaquen l’origen o causa de la

relació.

b) El segon tipus (consecutives, finals, adversatives) destaquen el fi o l’efecte de la

relació.

Les interordinades responen a tres esquemes semàntiques: causa real/efecte real,

causa possible/efecte possible, causa (tesi)/efecte contrari (antítesi). A continuació les veurem
per parelles (entre negreta, la funció que denota cada interordinada):

7
A) Causals/consecutives:

· Casuals: causa real – efecte real.

Ex: L’home està angoixat, ja que està en mans dels polítics.

· Consecutives: causa real – efecte real.

Ex: El món necessita herois, de manera que val més que siguen persones inofensives.

B) Condicionals/finals:

· Condicionals: causa possible (condició) – efecte.

Ex: En cas que jo fóra Déu, hauria disposat el món d’aquesta manera.

· Finals: causa – efecte possible (finalitat).

Ex: Hi ha que crear un sistema supranacional per eliminar la força bruta.

C) Concessives/adversatives:

· Concessiva: causa (tesi) – efecte contrari (antítesi).

Ex: Malgrat que sóc un solitari, no em sent aïllat.

· Adversatives: tesi – antítesi.

Ex: Les matemàtiques són avorrides, però a mi m’agraden.

Com observem, dins del concepte d’interordinació hi ha tres tipus de relació, on

obtenim dos subtipus diferents segons si destaquem la causa o l’efecte.

A l’hora d’identificar les interordinades, el millor és substituir la conjunció que tenim

per altra que sabem clarament el seu valor semàntic. Podem utilitzar les següents conjuncions
ja que (causal), de manera que (consecutiva), en cas que (condicional), per tal que (final),
encara que (concessiva), però (adversativa).

Exemple: volem saber si l’oració “Malgrat que sóc un solitari, no em sent aïllat” és
concessiva o adversativa. Substituïm aleshores el malgrat que per les conjuncions típiques i
observem en quin cas es manté el sentit:

a) ¿És adversativa?  Però sóc un solitari, no em sent aïllat.  No té sentit, així que
no és adversativa.

b) ¿És concessiva?  Encara que sóc un solitari, no em sent aïllat.  Es manté el

sentit, així que és concessiva.

8
 Les comparatives manifesten també relacions binàries entre un terme comparat i un
altre respecte del qual es compara. Tanmateix, no sempre són interordinades. No són
interodinades quan funcionen com a un complement, ja que en aquests casos, funcionen com
a subordinades. (Generalment les estructures amb les fórmules tant com, més que, menys
que, són sempre subordinades).

Ex: Els privilegis sempre m’han semblat injustos, com també m’ho ha semblat el culte.

En aquest cas, la interordinació uneix dues oracions en el mateix nivell sintàctic

“Els privilegis sempre m’han semblat injustos” i “El culte sempre m’ha semblat
injust”. Unim les dues frases en una oració en la que ninguna és superior a
l’altra, però ambdues depenen entre sí (interordinació).

Ex: El misteri és l’experiència més bella que pot tenir un home.

En aquest cas, la subordinació uneix dues oracions en diferents nivells

sintàctics. “El sentiment del misteri és l’experiència més bella” y “Que pot tenir
un home”. Unim les dues frases en una oració en la que una és superior a
l’altra i la dependència és de la segona respecte de la primera (subordinació).

5. Connexió, referència i cohesió.

Atesa la natura dels connectors parentètics, hi ha vegades en què és difícil saber si

realitzen una funció de connexió o una funció de referència (i, per tant, de cohesió). Per a
diferenciar-los, cal notar que els connectors estan fixats estructuralment i tenen un significat
connectiu (addició, disjunció, contrast o conseqüència). En canvi, els marcants de referència
no estan fixats, tampoc tenen valor connectiu, i en canvi sí tenen un antecedent discursiu.

Estructura:

a) Connexió: A + connector + B.

Ex: Les pautes estan sotmeses a control (A). Per tant (connector), mostren una
complexa interacció (B).

b) Mecanismes de referència: antecedent, marcant de referència.

Ex: Qualsevol conducta mostra una complexa interacció (antecedent). D’aquesta

manera (marcant de referència), qualsevol canvi provoca alteracions.

Connexió
A + connector + B
El connector uneix les unitats A i B.
La relació entre A i B és explícita per la
Referència
Antecedent, marcant de referència
El marcant de referència remet a altra unitat
anterior
El marcant de referència s’interpreta pel

9
presència del connector.
El connector és una marca de relació entre
les unitats de sentit del text.
A i B poden ser parts d’oracions, oracions o
conjunts d’oracions.
El connector està sempre fora de l’estructura
bàsica de l’oració.
El connector manifesta relacions sintàctiques
de composició oracional i semàntiques
(addició, disjunció, contrast i conseqüència).
coneixement de l’antecedent.
Sols si l’element A es troba dins del text, el
marcant de referència és una forma de
repetició.
L’antecedent i el marcant de referència són
sempre mots o grups de mots.
El marcant de referència es troba dins de
l’estructura bàsica de l’oració.
El marcant solament té significat en tant que
es relaciona amb el seu antecedent.

No em de confondre connexió i referència, perquè açò ens fa confondre connexió i

cohesió.

Capítol 5: Conclusions.

1. Adequació: text i context.

L’adequació relaciona el text i context a través de procediments que poden agrupar-se

en tres blocs:

A) Situació enunciativa i persones del discurs.

· Elements de l’enunciació: elements que fan referència a l’emissor, receptor, espai i

temps.

· Polifonia: desdoblament de l’emissor o del receptor. Podem identificar diferents

projeccions de l’emissor i del receptor fora i dins del text (autor real, autor model,
lector real i lector model, d’una banda; i locutor, al·locutari i enunciadors, de l’altra).

· Subjectivitat/objectivitat: grau d’implicació de les creences, valoracions i grau del

coneixement de l’emissor respecte del que diu. Si el grau d’implicació és alt, el text
serà subjectiu; si és baix, objectiu.

· Punts de vista i empatia: trets que expliciten l’associació de l’emissor amb altres
punts de vista introduïts en el text.

B) Informacions implícites:

· Comunicació verbal /no verbal: components del text que es manifesten amb la
comunicació verbal i conjunt d’elements no lingüístics com imatges, tipografia
diferenciada, música, gestos.

· Coneixements enciclopèdics: conjunt de sabers culturalment establerts que permeten

interpretar un text correctament.

10
 · Intertextualitat: mecanisme de remissió a altres textos.

· Principi de cooperació: principi general per a descriure el comportament dels

interlocutors ideals en un intercanvi comunicatiu cooperatiu. Es concreta en les
màximes conversacionals (quantitat, qualitat, rellevància i manera). Estableixen que
una comunicació cooperativa ha de donar informació vertadera i rellevant, i ha de ser
expressada de forma breu, clara i ordenada.

c) Variació lingüística:

· Diafàsica: els registres (culte o formal, estàndard, col·loquial, vulgar) i les variacions
que resulten de canvis de paràmetres en la situació d’ús, com el canal (oral, escrit,
audiovisual...).

· Diatòpica: variació condicionada geogràficament, dialectes.

· Diastràtica: variació de dialectes socials o sociolectes, com parla un grup humà

definit.

· Diacrònica: marques lingüístiques que associem amb estadis de la llengua no actuals.

Els fenòmens de l’adequació que més tenen a veure amb la situació enunciativa i
sobretot amb les persones del discurs són: la dixi (situació enunciativa), la modalització
(subjectivitat) i el discurs citat (polifonia).

2. Coherència: el significat global del text.

La coherència es refereix a la construcció del significat del text: quin tema desenvolupa
i com ho fa. Els seus conceptes bàsics són:

a) El tema: és allò de què tracta el text. Pot explicar-se en paraules, pot inferir-se a
vegades del títol o reinterpretar-se a partir d’ell.

b) Estructura: organització de les informacions. Pot ajustar-se a models convencionals

segons el tipus de text i el gènere.

c) Selecció de la informació: procés de focalització en certs aspectes temàtics.

d) Organització de la informació: procés d’ordenació jeràrquica d’informacions

conegudes (repeticions) i d’informacions noves (progressió).

3. Cohesió: relacions formals del text.

Les marques relacionals entre unitats del text són diverses: la modalització i el discurs
citat, els mecanismes de referència i la connexió. Els processos de cohesió són:

11
a) Marques relacionades amb l’actitud de l’emissor i les veus del discurs.

· Modalització: mecanismes fonètics, morfològics, lèxics, sintàctics i pragmàtics que

manifesten la subjectivitat de l’emissor.

· Discurs citat: marques explícites de la veu dels enunciadors, és a dir, la inclusió d’una
enunciació subordinada a l’enunciació principal del text. És la manifestació méc lara de
polifonia i pot materialitzar-se en estil directe o indirecte.

b) Mecanismes de referència:

· Dixi: marques gramaticals que posen en relació el text i el context.

- Personal: inclou a l’emissor o receptor.

- Espacial: s’interpreta en relació amb la distància de l’emissor.

- Temporal: s’interpreta en relació amb el temps de l’enunciació.

· Anàfora: marca gramatical que s’interpreta per relació amb un element del context
lingüístic.

· El·lipsi: variant de l’anàfora, on tenim un element omès que s’interpreta per relació
amb altre element del context lingüístic.

· Cohesió lèxica: relació anafòrica entre dos o més elements lèxics de significat ple.

- De referència: repetició, sinonímia, hiperonímia-hiponímia, nom general.

- De sentit: per contrast o relació enciclopèdica.

· Correlació de temps verbals: ús d’alguns temps verbals d’indicatiu en relació amb el

temps de l’enunciació o amb un temps introduït en el context lingüístic. Els primers
s’interpreten dícticament i els segons anafòricament.

- Temps díctics: pretèrit perfet (vaig fer), present (faig) i futur (faré).

- Temps anafòrics: pretèrit plusquamperfet (havia fet), pretèrit imperfet (feia) i

condicional (faria).

c) Connexió i complexitat de l’oració.

· Connexió: relació entre dues parts del text manifestada per connectors. Els
connectors expliciten relacions de coherència entre les diferents parts del text. Pot ser:

- Connexió textual: uneix dues oracions o unitats superiors, relació

semanticopragmàtica.

- Composició oracional: uneix dues parts d’oració. Relació sintàctica i de

vegades semàntica.

12