TERMINOLOGIA ESPECÍFICA
1. Accent: Pronunciació destacada
d'una síl·laba o d'una part de la
síl·laba que es distingix de les altres
per la major intensitat, duració o
elevació de la veu amb què es
produïx.
Signe escrit sobre una lletra vocal
per a indicar que la vocal s'accentua,
per a precisar-ne el timbre o per a
distingir una paraula d'una altra de
significat diferent.
2. Accent gràfic: L’accent gràfic és el
signe escrit sobre una lletra vocal
amb el qual s’indica la síl·laba tònica
de la paraula
3. Accent prosòdic: és la prominència
de la veu amb què es destaca una
part d'una paraula o una seqüència
fònica. Segons les llengües, l'accent
consisteix en una major intensitat
sonora, un augment de la durada, un
canvi de to o una combinació
d'aquests factors.
4. Acepció: Sentit en què es pot
prendre una paraula o expressió i
que, una vegada acceptat i reconegut 12. Adverbi relatiu: Exerceix la funció
per l'ús, s'expressa en els diccionaris
a través de la definició.
5. Actiu, -va: Que actua o que pot
actuar, que està en acció. Principis
actius d'una substància. Volcà actiu.
6. Adjectiu: Categoria lèxica que, dins
d'una oració i en un conjunt nominal,
assenyala alguna propietat
permanent o temporal del nom, amb
el qual concorda morfològicament en 13. Adversatiu, -va: Que expressa
gènere i nombre.
14. Africat: Que és la combinació d'una
7. Adjectiu qualificatiu: Adjectiu que
expressa una qualitat del nom
substantiu al qual es refereix en
oposició a l’adjectiu anomenat
adjectiu determinatiu, que en limita
l’extensió, sense qualificar-lo.
8. Adverbi: Categoria lèxica que té la
funció de modificar el verb, l'adjectiu
o un altre adverbi
9. Adverbi comparatiu: Que expressa
comparació
10. Adverbi exclamatiu: són una classe
de paraules de categories
gramàticals diverses que serveixen
per a ponderar una qualitat o una
quantitat, és a dir, per a exagerar-la.
11. Adverbi interrogatiu: Adverbi amb
què es pregunta sobre el temps, el
lloc, la manera o la quantitat. Són
interrogatius els adverbis quan
(Quan vindràs?), on (No sé on viu),
com (Com has arribat?) i quant
(Quant ha menjat?).
de complement circumstancial de
lloc. Pot aparéixer en oracions
adjectives, amb antecedent propi, i
aleshores pot ser equivalent a les
formes en què o en el qual... (amb
valor de situació), o bé al qual... (amb
valor de direcció); si va precedit
d'una preposició amb valor distint de
situació, es pot substituir pel relatiu
el qual...:
oposició
consonant oclusiva i una de fricativa
articulades de manera successiva en
el mateix punt d'articulació
1
15. Agent: Persona que treballa en una
agència oferint determinats serveis
16. Agramatical: Que no s'ajusta a les
regles de la gramàtica.
17. Agut, -da: Que acaba en punxa, que
és punxant o que talla
18. Alveolar: que es pronuncia amb la
llengua tocant la cara interior dels
alvèols dels incisius superiors
19. Antecedent: Que és abans en el
temps o en l'espai
20. Apicoalveolar: Que es pronuncia
fent que la punta o àpex de la llengua
toque en els alvèols de les dents
superiors.
21. Aposició: Paraula o proposició
juxtaposada a un nom o a un pronom
i que el qualifica
22. Article: Text escrit sobre un tema
que apareix publicat en un diari, en
una revista o en un llibre
23. Article definit: L’article definit és
una categoria gramatical que
exerceix principalment la funció de
determinar un nom ja conegut.
Formalment, precedeix el nom i
concorda en gènere i en nombre amb 34. Categoria gramatical: és una antiga
el substantiu del qual depén.
24. Article indefinit: Els indefinits
exerceixen la funció de determinar el 35. Causal: Que expressa la causa de
substantiu amb el mínim de precisió.
Alguns indefinits poden funcionar
com a adjectius i com a pronoms;
d’altres, en canvi, només tenen un
caràcter pronominal.
25. Aspiració: Desig intens d'aconseguir
o fer una cosa
26. Aspirat,-da: Que es pronuncia amb
aspiració.
27. Àton: Que es pronuncia sense
accent.
28. Atribut: Qualitat o característica
pròpia d'una persona o d'una cosa,
especialment si és una part essencial
de la seva naturalesa
29. Auxiliar: Que no expressa un sentit
complet i només pot ser entès quan
es relaciona amb un verb principal al
qual s'adjunta.
30. Bilabial: Que s'articula mitjançant el
contacte d'ambdós llavis.
31. Calc: Còpia d'un text o d'un dibuix
per contacte de l'original amb el
paper o la tela en què es reprodueix
32. Calc semàntic: Un calc semàntic és
una traducció literal d'una expressió
que no respecta l'estructura de la
llengua d'arribada, és a dir, un
manlleu adaptat només en aparença.
33. Cas: Ocasió, situació o conjunt de
circumstàncies. Assumpte de què es
tracta.
classificació de les paraules segons el
seu tipus.
l'acció continguda en una altra
oració.
36. Causatiu,-va: per a expressar que el
subjecte de l'oració no realitza
l'acció, sinó que provoca que un altre
la faça
2
37. Central: Que és al centre o que està
entre dos extrems
38. Circumstancial: Que està
determinat per una circumstància o
que depèn d'una circumstància
39. Comparatiu: Que expressa
comparació
40. Complement: part d'una oració que
fa més complet el significat d'un o
més dels seus components
41. Complement agent: El complement
agent és la funció sintàctica pròpia
de les oracions en veu passiva.
42. Complement agent: El complement
agent és la funció sintàctica pròpia
de les oracions en veu passiva.
43. Complement circumstancial:
Complement del verb que expressa
el lloc, el temps, el mode o altres
circumstàncies de l'acció expressada 51. Conjugació: Conjunt de les diferents
pel verb
44. Complement de règim: és un
complement verbal argumental que
es caracteritza per presentar la
forma d'un sintagma preposicional la
preposició del qual vindrà
determinada pel verb, esdevenint
invariable, en principi, o per una
clàusula subordinada substantiva
encapçalada per la conjunció que
45. Complement directe: Complement
d'un verb transitiu que en completa
el significat.
46. Complement indirecte:
Complement d'un verb transitiu o
intransitiu que expressa a qui va
destinada l'acció i pot aparèixer en
una oració que també conté
complement directe.
47. Complement partitu: és un cas
gramatical que denota la
"parcialitat", "sense resultat, o "sense
identitat específica". També es fa
servir en contextos on se selecciona
un subgrup d'un grup més gran o
amb nombres.
48. Complement predicatiu:
Complement verbal que realitza una
predicació secundària sobre el
subjecte o complement directe.
49. Concessiu: Que (una oració
subordinada) oposa un obstacle a
l'acció indicada en l'oració principal,
sense que això arribe a impedir que
esta es duga a terme.
50. Concordança: Coincidència de dues
o més paraules que tenen una relació
sintàctica en el gènere, el nombre, la
persona o altres aspectes
gramaticals
formes del verb amb què s'expressen
les variacions de veu, temps, aspecte,
mode, nombre i persona
52. Conjunció: Unió d'elements
diferents que formen un conjunt
lògic, coherent i harmoniós
53. Conjunció adversativa: Expressen
contrarietat o oposició.
54. Conjunció causal : Són conjuncions
subordinants que expressen causa
55. Conjunció comparativa: uneixen
paraules o oracions entre les quals es
té una relació de comparació.
3
56. Conjunció completiva: Aquesta
conjunció també s’anomena
copulativa, perquè simplement
enllaça oracions que exerceixen la
funció sintàctica de complement i,
per extensió, les que fan de subjecte i
de predicat nominal.
57. Conjunció concessiva: Indiquen
que l’acció expressada pel verb
principal es realitza malgrat
l’objecció o la dificultat que conté
l’oració subordinada que aquestes
conjuncions introdueixen.
58. Conjunció condicional: Indiquen
que la realització de l’acció que
expressa el verb principal depén de
l’oració subordinada que aquestes
introdueixen.
59. Conjunció consecutiva: Expressen
una conseqüència, una deducció, allò
que s’infereix del que s’ha dit en la
frase anterior.
60. Conjunció coordinant: Aquestes
conjuncions relacionen oracions
independents o termes independents 71. Contracció: Unió d'una paraula que
dins de la mateixa oració.
61. Conjunció copulativa:
Fonamentalment expressen una
relació de mera addició entre els
elements coordinants.
62. Conjunció disjuntiva: Expressen
una alternança o contraposició entre
els elements que enllacen.
63. Conjunció distributiva: Indiquen
alternança dels termes enllaçats.
64. Conjunció final: Exerceixen la
funció d’indicar que el període que
regeixen es troba subordinat a un
altre període, i d’atorgar al període
dependent una significació de
finalitat respecte al període
completat per la frase regida.
65. Conjunció il·lativa: uneixen
oracions en les quals una és el
resultat de l'altra.
66. Conjunció subordinant: Aquestes
conjuncions enllacen les oracions
que depenen significativament
d’altres amb les oracions de les quals
depenen.
67. Connector oracional: són paraules,
locucions o expressions que
permeten assenyalar una relació
semàntica entre dos enunciats,
oracions o parts d'un text.
68. Consecutiu, -va: Que introdueix una
oració que és resultat d'una altra
anterior
69. Conseqüent: Qué manté
correspondència lògica entre les
seves idees i el seu comportament
70. Consonant: Que té els sons finals, a
partir de l'última vocal amb accent,
iguals que una altra paraula.
acaba en vocal amb una altra que
comença amb vocal
72. Coordinant: Que unix elements per
coordinació.
73. Copulatiu, -va: Que uneix el subjecte
amb un atribut
74. Datiu: Cas de la declinació d'algunes
llengües com el llatí, que
generalment expressa l'objecte
indirecte de l'acció verbal.
75. Declinació: Conjunt de les variants
morfològiques que presenten les
paraules amb flexió nominal.
4
76. Demostratiu: Que assenyala
persones, animals o coses de diferent
manera segons a quina distància
estan de la persona que parla
77. Dental: Que s'articula (un so) per
mitjà del contacte o de l'aproximació
de l'àpex de la llengua a la superfície
interior de les dents incisives
superiors.
78. Desideratiu, -va: Que expressa un
desig.
79. Dessinència: Part flexiva d'una
paraula, situada després del tema
80. Determinant: : Que servix (una
categoria lèxica o un element d'esta
categoria) per a limitar l'extensió del
nom que acompanya, fent-lo més
definit i precís.
81. Diacrític: Signe gràfic que conferix a
un altre signe un valor diferent.
L'accent i la dièresi són diacrítics
82. Dièresi: Signe diacrític
que indica en algunes llengües una
pronunciació diferent de l'habitual
de la vocal damunt de la qual es
col·loca, i que en la nostra s'usa per a
indicar que una u no és muda (com
ara en qüestió) o que una u o una i
no formen diftong amb la vocal
anterior
83. Diftong: Grup de sons format per
una vocal i una semivocal
pronunciats en la mateixa síl·laba
84. Dígraf: Grup de dos lletres que
representa un sol so
85. Disjuntiu: Que implica disjunció
86. Distributiu: : Que s'aplica a
cadascuna de les parts d'un tot.
87. Elidir: o Suprimir (la vocal final
àtona) d'una paraula quan la paraula
següent també comença amb vocal
88. Enunciat: Seqüència finita de
paraules emesa en un acte de
comunicació.
89. Esdrúixola: Una paraula esdrúixola
té l'accent tònic a l'antepenúltima
síl·laba o enles anteriors i de vegades
anomenades sobre esdrúixoles
90. Especificatiu: : Que delimita (un
element lingüístic) la qualitat o
l'extensió d'un altre.
91. Estil: Manera característica de fer o
de presentar alguna cosa, en aquest
cas hi han dos tipus d’estil: estil
directe i estil indirecte
92. Ètim: Forma originària d'una
paraula
93. Exhortatiu: Que implica (una entitat
gramatical) exhortació a fer o no fer
alguna cosa.
94. Exlamatiu: que denota o conté una
exclamació.
95. Expletiu: Que s'utilitza (una paraula
o una expressió) per a fer més
expressiva o harmoniosa una frase,
sense que siga necessària per al
sentit.
96. Explicatiu: Que no restringix
l'extensió semàntica de l'element al
qual s'adjunta
97. Final: Que acaba o conclou una cosa.
5
98. Flexió: Procediment morfològic amb 108. Heteronímia: Relació que es dona
què algunes llengües expressen les
categories gramaticals (gènere,
nombre, cas, mode, persona) per
mitjà generalment de desinències
afegides a l'arrel d'una paraula.
99. Fonètica: Part de la lingüística que
s'ocupa de l'estudi dels sons o
conjunt de sons d'una llengua
100. Fonologia: Part de la lingüística
que estudia els fonemes d'una
llengua.
entre heterònims
109. Hiatus: Concurrència de dos
vocals en dos paraules o en dos
síl·labes successives sense
contracció o formació d'un diftong
110. Homòfon: Que es pronuncien (dos
o més paraules) de la mateixa
manera, que tenen el mateix so però
diferent significat.
111. Homofonia: Qualitat d'homòfon.

101. Fricatiu: Que s'articula (un so) per 112. Impersonal: Que expressa una
la fricció de l'aire quan passa entre acció sense atribuir-la a una persona
dos òrgans bucals acostats fins a determinada.
formar una obertura molt estreta.
102. Gènere: Categoria gramatical que, 113. Incoatiu: Que funciona (un
en algunes llengües, marca, per mitjà element lingüístic) com a indicador
de determinats trets formals, els de canvi d'estat o d'inici d'un nou
substantius, els determinants, els estat o que pertany (un verb) al grup
pronoms o els adjectius com a més nombrós i productiu dels verbs
masculins, femenins o neutres. acabats en -ir i que adopten
l'increment -ix (o -eix).
103. Gerundi: Forma no personal del
verb amb valor bàsicament 114. Infinitiu: Forma no personal i no
adverbial. temporal del verb, que servix per a
expressar el significat del verb en
104. Grau: Manera de significar la abstracte o la mera virtualitat del fet
intensitat relativa dels qualificatius. verbal.

105. Grau comparatiu: Que s'usa per a 115. Interdental: Que s'articula (un so)
indicar que la qualitat que significa amb la llengua posada entre les
és motiu de comparació entre dos o dents incisives superiors i les
més elements d'una frase. inferiors.

106. Grau positiu: Que fa referència al 116. Interfix: so que fa la funció de

grau de l'adjectiu que n'expressa el
contingut sense cap marca de
comparació o d'intensitat.
107. Grau superlatiu: Grau de
l'adjectiu o de certs adverbis que
expressa la qualitat o la modalitat en
un nivell d'intensitat màxim.
coixí fonètic per tal de permetre la
unió d’un afix amb una base quan
fonèticament aquesta unió és
complicada.
117. Interjecció: Paraula o locució
invariable que expressa un estat
afectiu del parlant i que equival a
una oració.

6
118. Interrogació retòrica: Figura
retòrica consistent a interrogar, no
per a manifestar dubte o demanar
resposta, sinó per a expressar
indirectament l'afirmació, o donar
més vigor i eficàcia a allò que es diu
119. Interrogatiu: Que implica o
denota interrogació. Oració
interrogativa. Pronom, adverbi,
interrogatiu.
120. Juxtaposició: Unió de dues
oracions sense explicitar la relació
de dependència que existeix entre
elles amb cap partícula de
subordinació o de coordinació.
121. Labiodental: En fonèt., que
s’articula amb la cooperació del llavi
inferior i les incisives superiors.
122. Lateral: que s’articula amb la
llengua aplicada per la seva part
central a la regió dentoalveolar o al
paladar i deixant passar l’aire per
ambdós costats o per un de sol.
123. Lexema: Morfema que vehicula la 136. Nasal: que s’articula amb
significació primària d’un mot.
124. Lexicalització: Acció de
lexicalitzar o de lexicalitzar-se;
l’efecte. La lexicalització dels
sintagmes clau de pas o parar
compte.
125. Locució: Grup de mots que té el
valor semàntic o sintàctic d’un sol
mot.
126. Locució adjectiva: funciona com
un adjectiu
127. Locució adverbial: és l'expressió
fixa d'una llengua amb funció
adverbial i equivalent a un adverbi.
128. Locució determinativa: funciona
com un determinant
129. Locució interjectiva: funciona
com una interjecció
130. Locució nominal: funciona con un
nominal
131. Locució pronominal: funciona
com un pronom.
132. Locució verbal: funciona com un
verb.
133. Locuicó preposicional: funciona
com una preposició.
134. Morfema: Unitat lingüística
significativa que no es pot
descompondre en unitats
significatives menors
135. Morfologia: Branca de la
lingüística que estudia les regles que
regeixen l’estructura interna dels
mots.
abaixament del vel del paladar, de
manera que l’aire surt exclusivament
o parcialment per les cavitats nasals.
137. Neologisme: Unitat lèxica nova,
formalment o semànticament, creada
en una llengua per les pròpies regles
de formació de mots o manllevada a
una altra llengua.
138. Neutre: Que es manifesta d’una
manera intermèdia entre els dos
extrems o matisos que pot adoptar.
139. Nom: Mot o grup de mots amb què
una persona o una cosa és coneguda
o designada.
7
140. Nombre: Resultat de comptar les 151. Oració composta: . Oració que té
coses que formen un agregat, i ens
abstracte que resulta de generalitzar
aquest resultat.
141. Numeral: Quantificador numeral
142. Oclusiu, -va: que s’articula amb
una interrupció completa del corrent
de l’aire
143. Onomatopeia: Formació de mots
a partir de la imitació de sons
naturals.
144. Oració: Forma lingüística
delimitada per dues pauses que té
independència sintàctica i, des d’un
punt de vista estructural,
normalment consta d’un subjecte i
un predicat.
145. Oració activa: Oració el subjecte
gramatical de la qual és el que
realitza l'acció expressada pel verb.
146. Oració adjectiva: funcionen dins
l’oració principal com a complement
d’un nom
147. Oració adverbial: són aquelles
que exerceixen la funció de
complement circumstancia
148. Oració adversativa: és una oració
composta coordinada formada per 157. Oració d’infinitiu: Les oracions
oracions que s'oposen i contradiuen
totalment o parcialment
149. Oració causal: Les oracions
causals expressen la causa d'alguna
cosa. Generalment necessiten un
verb en indicatiu, encara que hi ha
dues excepcions a aquesta regla.
150. Oració comparativa: és una
subordinada dins d'una oració
composta.
més d'un predicat.
152. Oració concessiva: són nexes que
s'utilitzen per a introduir un
inconvenient que no impossibilita
que una acció o un procés es duga a
terme
153. Oració condicional: el verb del
qual estiga conjugat en condicional,
un temps verbal que s'utilitza per a
expressar probabilitats, propostes,
dubtes o desitjos.
154. Oració consecutiva: són les
oracions subordinades que usen com
a nexes
155. Oració coordinada: són aquelles
que estan formades per dos o més
oracions que es troben al mateix
nivell sintàctic, ja que tenen totes la
mateixa importància i cap d'elles
depén d'una altra o altres.
156. Oració copulativa: L'oració
copulativa, també anomenada oració
atributiva, és aquella que posseeix
un verb copulatiu, és a dir, que
exerceix com a nexe d'unió entre
significats. Són aquelles oracions
simples.
infinitives són una de les
construccions més típiques de la
llengua llatina. Són sempre oracions
completives o substantives, ja que
exerceixen, com l'infinitiu, la mateixa
funció que un substantiu (subjecte,
OD i complement d'un altre nom,
principalment).
158. Oració de relatiu: Una pregària
relativa és un tipus de pregària
subordinada que complementa un
nom.
8
159. Oració desiderativa: Les oracions
desideratives són aquelles que
expressen algun desig. Algunes
persones també es refereixen a
aquestes oracions sota el nom
d'optatives ja que en elles qui la
pronuncia escull alguna cosa
específica.
160. Oració enunicativa: Les oracions
enunciatives són aquelles que
expressen, manifesten o comuniquen
idees, conceptes, successos... Es pot
fer de manera positiva o negativa.
161. Oració especificativa: les
oracions especificatives són les que
particularitzen o limiten el significat
del substantiu o antecedent de què
depèn la construcció.
162. Oració exhortativa: Les oracions
exhortatives són les que busquen
aconseguir alguna acció o reacció per
part del receptor, ja sigui ordenant-
ho, dient-ho o suggerint-ho.
163. Oració exlamativa: Les oracions
exclamatives (o exclamatòries)
s'utilitzen per expressar sentiments
que fan a l'emissor reaccionar amb
èmfasi, de manera que aquestes
oracions se solen destacar per sobre
de les altres.
164. Oració explicativa: Les oracions
explicatives són un tipus d'oracions
compostes en què es dóna una
explicació sobre l'oració principal. ...
Brinden un aclariment sobre les
circumstàncies o característiques del
seu antecedent, i es poden suprimir
sense que l'oració principal quedi
afectada.
165. Oració final: són les oracions
subordinades que expressen la fi,
l'objectiu o el propòsit d'una acció
expressada a l'oració principal.
166. Oració impersonal: Una oració
impersonal és aquella que no té
subjecte explícit ni pot estar sobre
entés, és a dir, cap element present
en l'oració (explícit) exerceix la
funció de subjecte i tampoc està o
més (subjecte implícit, el·líptic,
elidit).
167. Oració interrogativa directa: Les
oracions interrogatives directes són
aquelles oracions per mitjà de les
quals realitzem una pregunta de
manera que esperem que
l'interlocutor ens responga . Les
oracions interrogatives directes
deuen porten sempre els signes
d'interrogació.
168. Oració interroga. indirecta: Les
oracions interrogatives indirectes no
van entre signes d'interrogació. Es
tracta subordinades que van
introduïdes per un «verb de parla»
que posa de manifest la intenció de
l'orador de sol·licitar algun tipus
d'informació o de reproduir la
pregunta d'una altra persona
169. Oració juxtaposada: són aquelles
que estan unides sense nexes, només
per signes de puntuació . Estan
formades per dos o més unitats i
cadascuna d'elles pot pronunciar-se
amb independència de l'altra.
170. Oració modal: Les oracions
modals són les oracions
subordinades adverbials que
expressen la manera o la manera en
què alguna cosa succeeix.
171. Oració negativa: Neguen el fet
que expressa el verb . Sempre van
acompanyades d'adverbis de negació
com: no, ningú, res, mai, cap, etc.
9
172. Oració passiva: Una oració
passiva es caracteritza pel fet que el
complement directe d’un verb
transitiu de l'oració activa
corresponent passa a ser el subjecte
del mateix verb en passiva.
173. Oració principal: Oració que, en
una oració composta, no depén de
cap altra i a la qual se subordinen
una o més oracions.
174. Oració simple: Oració que té
només un predicat.
175. Oració subordinada: Oració
introduïda per una conjunció o una
locució subordinant i que és un
constituent d'una oració principal.
176. Oració substantiva: Modalitat
d’oració subordinada que pot tenir
les mateixes funcions que pot exercir 185. Passiva reflexa: Construcció
un substantiu en l’oració simple:
subjecte, complement directe,
complement indirecte, complement
circumstancial, complement
preposicional d’un altre substantiu o 186. Perífrasi: Expressió composta
d’un adjectiu.
177. Oració temporal: Modalitat
d’oració subordinada que té la
mateixa funció que exerceix un
adverbi de temps en l’oració simple 187. Personal: Que pot ser afectat (un
178. Ordinal: Que indica un lloc dins
d'una sèrie o seqüència.
179. Palatal: Que s'articula (un so)
aplicant o acostant el dors de la
llengua a la part corresponent del
paladar dur.
181. Participi :Forma no personal del
verb amb valor perfectiu i amb flexió
de gènere i nombre, que té sovint un
valor adjectiu i que s'usa per a
formar els temps compostos i altres
perífrasis verbals.
182. Partitiu : Que servix (una forma o
una expressió lingüística) per a
designar una part indeterminada
d'un tot, significat per un altre
element .
183. Passiu, -va: Que implica una acció
patida o rebuda per algú o alguna
cosa.
184. Passiva perifràstica : En l’oració
el verb adopta la forma ser +
participi .
sintàctica de significació passiva amb
el pronom reflexiu es (o se) i el verb
en veu activa.
d'un concepte que no sol tindre una
correspondència, en una sola
paraula, dins del sistema de la
llengua.
element lingüístic) per la categoria
gramatical de persona.
188. Plana: Que porta l'accent prosòdic
en la penúltima síl·laba
189. Polisèmia: Diversitat de
significats d'una paraula

180. Paradigma: Esquema formal en 190. Ponderatiu: Que pondera o que

què s'organitzen els noms i els verbs servix per a ponderar .
per a les seues flexions respectives o
conjunt els elements del qual poden 191. Possessiu: Que expressa una
aparéixer alternativament en un relació de possessió, de pertinença.
context determinat.

10
192. Predicació: assignació d'una
propietat o d'una activitat a un
subjecte o relació que s'establix
entre un subjecte i un predicat per
mitjà d'un enunciat.
193. Predicatiu: Que pertany (un
element gramatical) al predicat, en fa
la funció o el conté
194. Prefix: Afix que s'anteposa a un
radical o a una paraula per a formar-
ne una altra .
195. Preposició: Paraula
gramaticalment invariable que
establix una relació entre un element 206. Reflexiu: Que té (un pronom
sintàctic qualsevol i el seu
complement.
196. Pronom : Categoria lèxica que
substituïx en l'oració un sintagma
nominal esmentat anteriorment, el
que ocasionalment pot anar precedit
de preposició.
197. Pronom feble: Pronom clític
inaccentuat de referència personal
(em, ens, et, vos, us, el, li, ho, es) o
amb valor típicament adverbial (en, 209. Sonor: Que es realitza (un so) amb
hi).
202. Quantitatiu: De la quantitat o de
la determinació de la quantitat, o que
hi té relació.
203. Quantificador: Determinant que
expressa quantitat en relació amb
l'objecte designat per l'element que
acompanya
204. Recíproc: Que expressa una acció
recíproca.
205. Referent: Entitat extralingüística,
designada per una paraula o una
construcció
personal) com a complement directe
o indirecte el mateix referent que el
subjecte de la mateixa oració.
207. Semàntica: Part de la lingüística
que estudia el significat de les unitats
lingüístiques.
208. Sinònim: Que presenta (una
paraula o una expressió) el mateix
significat que una altra.
vibracions de les cordes vocals.

198. Pronom personal: Pronom que fa 210. Sord: Que està privat del sentit de
referència a una de les persones l'oïda.
gramaticals del discurs.
211. Subjecte: En una oració, element
199. Pronom reflexiu: Pronom del qual es predica alguna cosa i que
personal que té com a antecedent el en moltes llengües concorda amb el
subjecte de l’oració en què apareix. verb.

200. Pronom relatiu: Pronom que
enllaça una oració de relatiu amb
l'antecedent que modifica la dita
oració.
201. Pronom tònic: Vegeu pronom fort.
212. Subjecte agent: Subjecte que
designa l'entitat que fa l'acció
representada per un verb.
213. Subjecte pacient: Subjecte que
designa l'entitat que rep l'acció
representada per un verb.

11
214. Subordinació: Relació que
s'establix entre dos o més oracions
de tal manera que l'una depén
sintàcticament de l'altra.
215. Substantiu: Categoria lèxica que
designa tota classe d'éssers, concrets
i abstractes.
216. Substantiu abstracte: es vincula
als termes que permeten nomenar
objectes creats pel pensament o
percebuts a través de la
intel·ligència.
217. Substantiu apel·latiu: aquell
qualificatiu que s'afig al nom d'un ser
qualsevol.
218. Substantiu col·lectiu: són aquells 229. Verb causatiu: s'empra per a
substantius que al·ludeixen a un
conjunt, en general indeterminat,
d'objectes o d'individus de qualsevol
espècie, sense ser una paraula en
plural.
219. Substantiu comú: són aquells que
designen a objectes, persones,
animals o llocs sense distingir-los de
la resta.
220. Substantiu concret: Són aquells
que nomenen éssers o objectes que
podem tocar, veure, sentir, fer olor, 232. Verb intransitiu: Verb que no
notar etc…
221. Substantiu contable: són aquells
que designen éssers o coses que
poden explicar-se, per la qual cosa
poden utilitzar-se en singular o
plural.
222. Substantiu incontable: designen
entitats que no es poden dividir,
separar o comptar en unitats.
223. Substantiu propi: designa a una
sola persona, animal o cosa.
S'escriuen amb majúscula.
224. Sufix: Afix que segueix un radical o
un mot i que alhora pot estar seguit
per altres afixos
225. Tònic: que presenta accent.
226. Velar: que s’articula amb la part
posterior de la llengua en contacte o
constricció amb el vel del paladar.
227. Verb: Expressió d’idees i
pensaments mitjançant la paraula. La
força del seu verb.
228. Verb auxiliar: Verb que s’uneix
amb una forma no personal del verb
principal per indicar, amb diferents
graus i matisos, valors temporals,
modals, aspectuals i de veu.
expressar que el subjecte de l'oració
no realitza l'acció, sinó que provoca
que un altre la faça.
230. Verb copulatiu: Verb que, a causa
d’un procés de gramaticalització,
uneix el subjecte amb l’atribut i
aporta al conjunt la seva significació
més o menys abstracta.
231. Verb impersonal: són aquells
verbs que manquen de subjecte
admet complement directe.
233. Verb irregular: Verb la conjugació
del qual s'allunya dels models
considerats fonamentals o bàsics.
234. Verb personal: són aquells que es
poden conjugar en totes les persones
gramaticals tant en singular com en
plural.
235. Verb pronominal: Verb que es
conjuga amb el pronom reflexiu
12
236. Verb regular: Verb la conjugació
del qual correspon als models
considerats fonamentals o bàsics.
237. Verb transitiu: Verb que
normalment exigix un complement
directe perquè l'oració tinga un
sentit complet.
238. Veu: Accident gramatical que
indica si el subjecte del verb és agent
o pacient.
239. Vibrant: Que s'articula (un so)
amb una successió de contactes
ràpids i breus entre l'àpex de la
llengua i la regió alveolar.
240. Vocal: So produït en la laringe per
la vibració de les cordes vocals, el
qual adquirix un timbre determinat
segons la posició que adopten els
òrgans bucals mòbils, sense que cap
òrgan obstaculitze el pas de l'aire.
241. Vocatiu: Nom amb què algú
s'adreça directament a una persona
o cosa personificada.
13