Classes de paraules : Flexió nominal / Flexió verbal

El sistema gramatical de la llengua llatina estava constituït per dos grans blocs ben diferenciats des
del punt de vista morfològic. D’una banda, un grup flexional format per substantius, adjectius,
pronoms i verbs (= paraules variables); de l ’altra, un grup no flexional que comprenia adverbis,
preposicions, conjuncions i interjeccions (= paraules invariables)

Grup flexional Grup no flexional

Flexió nominal= paraules Flexió verbal = paraules que
que es declinen es conjuguen (Conjugació) Paraules invariables
(Declinació)
• Substantius • Adverbis
• Adjectius • Verbs • Conjuncions
• Pronoms • Interjeccions
• Preposicions

1. MORFOLOGIA NOMINAL

INTRODUCCIÓ
A diferència del català i de la majoria de llengües romàniques, el llatí es caracteritza pel fet de ser
una llengua flexiva, la qual cosa significa que se serveix de morfemes, afegits als lexemes, per a
indicar les categories gramaticals de les paraules.

CATEGORIES GRAMATICALS EN LLATÍ

• Gènere
El gènere d’una paraula llatina pot ser masculí (popŭlus 'poble'), o femení (puella 'nena') o neutre
(templum 'temple').

• Nombre
La immensa majoria de les paraules llatines tenen nombre singular i plural. Excepcionalment, hi ha
paraules com unus 'u', els noms propis de persona, els noms d’algunes divinitats, la majoria dels
noms de ciutat, de rius, etc., que tenen solament nombre singular.
Sota la denominació pluralia tantum ‘només plural’ s’agrupen altres paraules que presenten
únicament aquest nombre, per ex.: Athēnae (f) 'Atenes'; Penātes (m) 'Penats'; castra (n)
‘campament’; exta (n) 'entranyes'.
Algunes paraules adquireixen un significat diferent segons que es trobin en singular o en plural.
Així, per exemple, littera, en singular, significa ‘lletra’, però litterae, en plural, pot significar ‘carta’,
i fins i tot ‘literatura’.
La consulta del diccionari permet esbrinar el significat correcte de cada mot d’acord amb el
context en el qual es troba.

• Cas
En les llengües flexives rep el nom de cas qualsevol de les diverses formes que pot adoptar un
nom, pronom o adjectiu segons quina sigui la seva funció dins l’oració (subjecte, complement
directe, complement indirecte, complement circumstancial, etc.). Els casos llatins són:

CAS FUNCIÓ SINTÀCTICA

NOMINATIU Subjecte / Atribut
VOCATIU Apel·lació

ACUSATIU Complement directe

Complement circumstancial (amb i sense preposició)

GENITIU Complement del Nom

DATIU Complement indirecte
ABLATIU Complement circumstancial (amb i sense preposició)

A banda dels casos ja esmentats, hi ha en llatí restes en singular d’un setè cas: el locatiu, que
serveix per a la funció, exclussiva, de CC de lloc. D'aquest cas, però, només en queden algunes
restes en alguns noms de lloc de la 1a i de la 2a declinació, i només en singular. Ja ho comentarem
quan en trobem algun.
 Declinació
És el conjunt de casos en què podem trobar un nom, un adjectiu o un pronom.
En llatí hi havia cinc declinacions, cadascuna amb característiques pròpies.
• Enunciat

Per saber de quina declinació és un substantiu tenim l'ENUNCIAT, què és el Nominatiu singular i el
Genitiu singular. Hi apareix el Nom. Sing. Perquè és el cas que defineix el nom, i el Genitiu singular
perquè és el cas que indica exactament de quina declinació és el substantiu:

1a. declinació 2a. declinació 3a. declinació 4a. declinació 5a. declinació
Puēlla - puellae Popŭlus - populi Princeps - principis Conātus - conatus Res - rei

Els verbs també tenen enunciat, però el veurem en començar la Conjugació