Tema 2: La formació

dels mots
Adrià Martí-Badia
adria.marti@uv.es
Ús i normativa de la llengua catalana B
Curs 2022/2023
Què és la morfologia?

 És la part de la gramàtica que estudia l’estructura interna dels

mots.
 S’ocupa de la segmentació de les paraules en unitats mínimes
dotades de diferents propietats lingüístiques, de com es
combinen aquestes unitats per a crear nous mots o per a donar-
los forma variable, i de com incideixen aquestes unitats i els
processos en què estan implicades a l’hora d’establir classes de
mots.
 L’existència d’una estructura interna en els mots es pot
constatar a partir de les correlacions formals i semàntiques
que s’observen entre mots diferents o entre les variants
gramaticals que pot presentar un mateix mot.
 Per exemple, en l’adjectiu arrítmic es poden delimitar tres
constituents diferents:
 el constituent a-, que té un significat negatiu o de mancança;
 el constituent ritm, que significa ‘successió regular de
moviments’;
 i el constituent -ic, que significa ‘relatiu o pertanyent a alguna
cosa’.
 Tots tres constituents contribueixen a la bona formació del mot
arrítmic i al fet que aquest mot tinga el significat de ‘no rítmic’
o de ‘relatiu a la manca de ritme’, tal com recullen els
diccionaris.
 Les dues unitats bàsiques de la morfologia són el mot i el
morfema:
 el mot és la unitat màxima, i el morfema, la unitat mínima;
 en l’exemple analitzat són, per tant, morfemes les unitats
representades per a-, ritm i -ic, que contribueixen a establir
el significat del mot arrítmic, entès com a entrada de
diccionari, i també les representades per la presència o
l’absència de -s i de -a (o -e-), amb què s’expressen
propietats gramaticals d’aquest mot
 el morfema és la mínima unitat dotada de significat o de
funció gramatical, i el mot és l’agrupament de morfemes
dotat d’una certa autonomia sintàctica, amb el benentés
que un mot pot estar constituït per un únic morfema.
Els morfemes

 Els mots morfològicament complexos consten típicament

d’un morfema bàsic, que té el significat lèxic més precís, i
d’un o més morfemes adjuntats a aquest, els quals
introdueixen diferents tipus d’especificacions semàntiques
o gramaticals.
 El morfema bàsic s’anomena arrel, i els morfemes
adjuntats, afixos.
 En l’exemple anterior (arrítmic) ritm és l’arrel, mentre
que a- i -ic, d’una banda, i -a (o -e-) i -s, de l’altra, són
afixos.
 Els afixos es poden subclassificar atenent a criteris
diversos.
 Tenint en compte la posició que ocupen respecte a l’arrel,
es diferencien els prefixos i els sufixos.
 Els primers s’hi anteposen, com ocorre amb a- en
l’exemple anterior, i els segons s’hi posposen, com ocorre
amb la resta: -ic, -a (o -e-) i -s.
 D’altra banda, d’acord amb la seua funció, els afixos
poden ser derivatius o flexius.
 Els primers formen paraules noves, com en el cas de -ic,
que s’adjunta a ritm per a formar l’adjectiu rítmic, o de
a-, que s’adjunta a rítmic per a formar l’adjectiu
arrítmic.
 Els segons no formen paraules noves, sinó que assenyalen
alguna propietat gramatical de les paraules, com el
sufix -s, que s’associa a les formes de plural de l’adjectiu
arrítmic (arrítmics, arrítmiques), i el sufix -a (o -e-), que
s’associa a les formes de femení (arrítmica, arrítmiques).
2.1 Els processos morfològics: derivació i
flexió
 Dins la morfologia és habitual diferenciar dues grans branques: la
morfologia lèxica i la morfologia flexiva.
 La primera se centra en l’estructura dels mots existents i en els
processos morfològics a partir dels quals se’n formen de nous.
 Es tracta de processos com la sufixació (la formació de rítmic
adjuntant -ic a ritm) i la prefixació (la formació de arrítmic
adjuntant a- a rítmic), que es poden englobar sota l’etiqueta de
derivació.
 La morfologia flexiva s’ocupa de la variació que presenten els mots
per a expressar determinades propietats gramaticals i, en l’exemple
que estem comentant, les variacions associades al gènere i al nombre
de l’adjectiu arrítmic.
2.2 Morfologia flexiva
Les marques flexives nominals: el gènere i el nombre
 El gènere i el nombre són propietats gramaticals que expressen
la concordança que s’estableix entre les categories nominals. El
gènere permet diferenciar entre el masculí i el femení, i el
nombre, entre el singular i el plural.
 La major part dels noms i dels adjectius, així com els participis i
altres categories nominals (els determinants, alguns
quantificadors i certs pronoms personals), presenten quatre
formes flexives diferents, com es mostra en el quadre següent:
 En molts casos, les formes masculines no tenen cap marca
explícita de gènere, enfront de les femenines, que solen
presentar darrere del radical la marca -a en el singular i -e- en
el plural. Les formes singulars, al seu torn, no tenen cap marca
explícita de nombre, mentre que les plurals tenen la marca -s.
 Els adjectius i les parelles de noms en què l’oposició de gènere
s’expressa mitjançant l’alternança Ø/-a poden presentar
variacions formals en l’acabament del radical que afecten la
formació del femení i a vegades també la del plural. El quadre
següent recull i exemplifica les principals alternances:
 Alguns noms, adjectius i participis en què el masculí acaba
en una consonant oclusiva o sibilant sorda presenten en el
femení la sonora corresponent:
 Els noms i els adjectius acabats en -u semivocàlica ([w]) en
masculí fan el femení amb una v intervocàlica.
 En certs casos, poden presentar l’alternança entre v i u o
adoptar un radical únicament amb u.
 El mateix ocorre amb els possessius meu, teu i seu, que tenen
formes flexives amb v o amb u, segons el parlar:
 En alguns noms i adjectius d’origen culte, la c final
(pronunciada [k]) del masculí alterna amb qu (pronunciat
[kw]) en el femení.
 Per exemple: ventríloc - ventríloqua, oblic – obliqua

 Convé diferenciar aquests casos, en què el femení acaba

en diftong (-qua), d’altres cultismes que també marquen
l’oposició de gènere a través de l’alternança Ø/-a, però
que no pateixen aquest canvi perquè el seu radical acaba
en -cu i l’acabament és, doncs, bisil·làbic (cu.a):
 Per exemple: conspicu - conspícua, innocu - innòcua
 En els noms i els adjectius que tenen un radical agut
acabat en -n, aquesta consonant apareix en els plurals i en
les formes flexives femenines, igual com s’esdevé en els
derivats, mentre que s’elideix en el singular:
El gènere en els noms: gènere semàntic i gènere inherent
 El gènere gramatical és una propietat inherent dels noms que
permet classificar-los en masculins i femenins. Per exemple:
 Noms masculins: apartament, cotxe, dia, riu
 Noms femenins: casa, motocicleta, nit, platja
 En canvi, en les altres categories nominals, i també en l’adjectiu
i el participi passat, l’ús de la forma masculina o femenina
depèn de la concordança establerta amb el nom que
complementen:
Masculí Femení

Porta el llibre Porta la llibreta

Mira aquests lliris Mira aquestes margarides

 El gènere es marca d’una manera relativament diferent segons el
tipus de nom de què es tracte. Així, en el cas d’éssers sexuats
(humans i animals), el gènere presenta una certa motivació semàntica
i, en molts casos, hi ha parelles de noms en què el masculí designa el
mascle d’una determinada espècie i el femení paral·lel, la femella.
En els noms que designen vegetals i entitats inanimades, la distinció
de gènere no té motivació semàntica que justifique que un nom siga
masculí o femení.
 a) La relació entre gènere i sexe és bastant sistemàtica en els
noms referits a humans. En són l’excepció els noms epicens, és a
dir, aquells que poden referir-se indistintament a ambdós sexes
amb independència que siguen gramaticalment masculins o
femenins:
 Noms amb oposició de gènere: fill - filla, home – dona
 Noms epicens masculins: nadó, personatge
 Noms epicens femenins: criatura, persona
 b)La relació entre gènere i sexe resulta menys sistemàtica en
el cas dels éssers sexuats. Solen establir oposicions de gènere
els noms referits a animals domèstics, a animals de granja i a
alguns dels animals salvatges que ens resulten més familiars:
 gat - gata, gos - gossa
 boc - cabra, cavall - euga, gall - gallina
 lleó - lleona, llop – lloba, os - ossa
Per als noms referits a insectes i altres animals semblants, a
ocells, a peixos i altres animals marins, o a animals
salvatges exòtics en les nostres latituds, generalment hi ha
un únic nom (masculí o femení) per a designar els individus
dels dos sexes de cada espècie:
 Nom únic masculí: escarabat; voltor; dofí; cocodril
 Nom únic femení: formiga; cadernera; balena; girafa
 c) En els noms que designen vegetals i entitats inanimades,
en la quasi totalitat de casos la distinció de gènere no té una
base semàntica, sinó etimològica, de manera que la
terminació sovint en determina el gènere. La major part de
noms que acaben en -a són femenins i els que tenen altres
terminacions solen ser masculins:
 Noms masculins: all, meló, roure, trèvol; armari, fred, ganivet,
pis, puig; Pallars
 Noms femenins: ceba, maduixa, olivera, gespa; cadira, boira,
cullera, casa, serra; Safor
Les marques de gènere en els noms
 En general, el masculí no té marca de gènere i el femení té la
marca -a (-e- en les formes de plural), però poden presentar
altres marques.
 a) El masculí no sol presentar cap marca flexiva explícita;
tanmateix, hi ha casos amb -e i, no tan sovint, amb marques més
específiques, com la -o, la -a (que esdevé -e- en el plural) o la
semivocal -u (integrada en el diftong -eu). La -e sol ser una vocal
de suport, que facilita la pronúncia del mot:
 Sense marca flexiva: Alacant, cap, gas, Joan, port
 Amb marca flexiva: astre, himne, Isidre, Maresme, quadre, vespre;
ferro, piano, zero; clima, drama, problema (plural: climes, drames,
problemes); europeu, hebreu, Andreu
 b) La majoria de noms femenins presenta la marca flexiva -a (que
esdevé -e- en el plural), però hi ha casos sense cap marca flexiva
explícita i diverses marques més específiques, com la -e i també
la -o en cultismes, manlleus i truncaments de compostos cultes:
 Amb marca flexiva -a: broma, dona, taula (plural: bromes, dones,
taules); Joana, València
 Sense marca flexiva: col, dent, Isabel, nau, por, serp
 Amb altres marques flexives: frase, imatge, sèrie, Irene; libido,
soprano; foto
 Hi ha noms formalment iguals, però de gènere diferent, que
s’associen a significats diferenciats. En la taula següent se
n’inclouen alguns d’ús freqüent:
Masculí Femení
el canal ‘via d’aigua, medi’ la canal ‘conducte, canonada’
el fi ‘objectiu, finalitat’ la fi ‘acabament’
el llum ‘estri, aparell’ la llum ‘claror, electricitat’
un ordre ‘disposició regular, metòdica’ una ordre ‘manament’
el pols ‘batec arterial’ la pols ‘conjunt de partícules diminutes’
el pudor ‘decència, modèstia’ la pudor ‘mala olor’
el son ‘acte de dormir’ la son ‘ganes de dormir’
el terra ‘paviment, superfície’ la terra ‘planeta, material terrós’
el vall ‘excavació’ la vall ‘accident geogràfic’
 No són acceptables els canvis de gènere que s’observen en
alguns noms. Així, són masculins (i no femenins) o femenins (i no
masculins) noms com els dels exemples següents:
 Noms masculins: els afores, l’avantatge competitiu, el compte
d’estalvis, el corrent, el costum, el deute, el dubte, l’escafandre
gros, el front, el llegum, el lleixiu, el nariu, l’orde religiós, el
pendent d’un carrer costerut, el senyal, el titella
 Noms femenins: l’anàlisi sintàctica, la calor, la cercavila, la dent,
la marató, les postres, la remor, la resta, la sida, la síndrome, la
suor
Les marques de gènere en els noms sexuats
 En els noms que designen éssers sexuats, a més dels mecanismes
flexius, les oposicions de gènere també es poden marcar amb
mecanismes sintàctics, amb canvi de radical o amb un sufix:
 a) En aquells casos en què dos noms mantenen una oposició de
gènere expressada per mitjà de marques flexives, el femení
presenta sistemàticament la marca -a allà on el masculí o bé no té
cap marca explícita (i es redueix simplement al radical o al radical
seguit de la vocal de suport -e), o bé té les marques -o o -u:
 Masculí: regidor, client, Ramon, mestre; pallasso, arameu
 Femení: regidora, clienta, Ramona, mestra; pallassa, aramea
 b) Hi ha noms que tenen la mateixa forma per al masculí i el femení, i
únicament assenyalen el gènere d’una manera indirecta, per mitjà de
la concordança establerta amb altres categories nominals, en
particular amb l’article:
 Masculí: el cantant, el cap de servei, un bon esportista
 Femení: la cantant, la cap de servei, una bona esportista

 c) El masculí i el femení adopten a vegades radicals diferents, amb

independència que també puguen presentar les marques flexives
característiques de cada gènere:
 Masculí: home, marit, gendre, oncle, pare, padrastre
bou (o toro o brau), cavall, boc, marrà, porc
 Femení: dona, muller, nora, tia, mare, madrastra
vaca, egua (o euga), cabra, ovella, truja
 d) En uns quants noms, l’oposició de gènere s’estableix per mitjà de
sufixos derivatius o terminacions diferents. En aquests casos, el nom
femení es forma afegint al radical del nom els sufixos -essa o -ina:

 e) El masculí i el femení tenen terminacions diferents en els noms en

què el masculí es forma afegint el sufix -ot al radical del nom, i també
en el cas dels sufixos -dor/-driu (i de les seves variants -or/-riu) i de
les formes sufixades -leg/-loga:
El gènere en els adjectius
 L’adjectiu (i també el participi passat) té gènere masculí o
femení segons la concordança amb el nom que complementa o
de què predica, que és inherentment masculí o femení:
 Està mirant un pis menut/reformat o una casa menuda/reformada

 Tanmateix, la quantitat de formes flexives que pot adoptar un

adjectiu depén de si és variable quant al gènere (és a dir, si
presenta una forma per al masculí i una altra per al femení) o
invariable (quan té una mateixa forma per al masculí i per al
femení), com mostra el quadre següent:
El nombre
 La propietat gramatical del nombre marca els noms com a
entitats individuals (singular) o múltiples (plural). En els
adjectius (i els participis) i en altres categories nominals, com
els determinants o alguns quantificadors i certs pronoms, el
nombre s’adquireix per concordança amb el nom que
complementen, com passa amb el gènere:

Singular Plural

un cotxe deu cotxes

un animal herbívor uns animals herbívors

aquella pruna agra aquelles prunes agres

 La propietat de nombre presenta un alt grau de regularitat
formal. El singular és la forma no marcada perquè no presenta
cap marca flexiva, enfront del plural, que té -s com a marca
general. En les categories nominals, la -a àtona final
esdevé -e- seguida de la marca de plural -s:
 amic - amics, arbre - arbres, alt - alts, últim - últims
 amiga - amigues, casa - cases, poeta - poetes
 la - les, aquesta - aquestes, alguna – algunes

 En la major part dels casos, les formes de singular i de plural no

presenten cap variació formal en el radical (alpinista -
alpinistes, simple - simples), però en alguns casos hi ha variació,
com es mostra en el quadre següent:
 D’altra banda, hi ha noms i adjectius invariables respecte al
nombre. Són invariables alguns noms amb el singular acabat
en -s i uns quants adjectius, entre els quals la major part són
manllevats; s’hi inclouen compostos que tenen el darrer
constituent morfològic flexionat en plural (i, per tant,
gràficament acaben sempre en -s):
Els noms defectius
 Els noms defectius són aquells que s’empren d’una manera
preferent o exclusiva en plural o bé en singular. En el primer cas
es parla de pluralia tantum i en el segon, de singularia tantum.

 a) Els pluralia tantum només tenen forma de plural, encara que

semànticament es puguen referir a una única entitat. Poden ser
noms comuns i també poden ser-ho, formalment, alguns noms
propis que designen un conjunt considerat com un ens individual
però presenten un referent que indica pluralitat:
 Noms comuns: els afores, les alicates, els calçotets, les postres
 Noms propis: els Alps, les Nacions Unides, les Pitiüses
Els noms defectius

 Els pluralia tantum solen ser noms que fan referència a un tot
que conté dues parts iguals, com ara eines o peces de roba, i a
altres entitats amb un component de pluralitat més o menys
definit:

 Eines: pinces, setrilleres, tenalles/estenalles, tisores/estisores,

ulleres
 Peces de roba: calces, pantalons, sostenidors
 Altres: acaballes, escacs, escarafalls, escombraries, exèquies,
farinetes, llimbs, queviures, tovalles/estovalles, voltants
Els noms defectius

 b) Els singularia tantum són noms amb un significat que implica

singularitat, per la qual cosa s’usen habitualment en singular:
 Ciències i arts: l’àlgebra, la botànica, la física
 Sentits: l’oïda, l’olfacte, el tacte, la vista
 Punts cardinals: el nord, el sud, l’est, l’oest
 Entitats abstractes: la bondat, la fam, la fe, la saviesa, la set
 Corrents artístics o de pensament: el dadaisme, el marxisme, el
modernisme, el socialisme
 Entitats úniques: el món, el paradís (però mons
possibles/paral·lels, paradisos fiscals)
 Noms de valor col·lectiu: la humanitat, la gent (però do de gents)
La flexió verbal: els verbs regulars
 Les conjugacions
 El verb presenta marques flexives que poden correspondre a les
propietats gramaticals de la conjugació, el temps, l’aspecte, el
mode, la persona i el nombre. Les formes simples cantàvem i
cantar, per exemple, es poden segmentar com mostra el quadre
següent:
La flexió verbal: els verbs regulars
 Les conjugacions

 Les formes verbals finites (com cantàvem) estan formades per un

radical, un morfema de conjugació i desinències verbals,
corresponents al morfema de temps i al morfema de persona i
nombre. El morfema de temps inclou, si n’hi ha, les marques
d’aspecte i mode.
 Les formes verbals no finites o formes no personals (com cantar)
no tenen morfemes de temps, de mode ni de persona. Tenen les
marques aspectuals -r en l’infinitiu, -nt en el gerundi i -t- (o -d-)
en el participi, forma que també té marques de gènere i de
nombre.
 Els canvis associats amb les propietats gramaticals del verb
constitueixen la flexió verbal. Els verbs que presenten unes pautes
morfològiques recurrents i previsibles es consideren regulars. Quan
el paradigma d’un verb s’aparta de les pautes recurrents i
previsibles, aquest es considera irregular.

 Segons els patrons flexius comuns, els verbs es classifiquen en tres

conjugacions: els de la primera conjugació presenten un infinitiu
acabat en -ar (cantar); els de la segona conjugació tenen un
infinitiu acabat en -re (perdre) o en -er àton (córrer), i en certs
casos en -er tònic (haver, saber) o encara en -r (dir, dur, fer); els
de la tercera conjugació tenen un infinitiu acabat en -ir (dormir,
servir).
 Laconjugació es manifesta, generalment, a través de la vocal
temàtica, com es mostra en el quadre següent:
 La tercera conjugació presenta dues subclasses: la conjugació
pura (sense increment del radical) i la conjugació incoativa, que
segueixen la major part dels verbs.
 L’increment incoatiu (amb palatal, -eix, -ix, o amb
sibilant, -isc/-isqu-, -esc/-esqu-) té un caràcter tònic i apareix
immediatament després del radical en la primera, segona i tercera
persona del singular i en la tercera persona del plural dels presents
d’indicatiu i de subjuntiu, i en la segona persona del singular de
l’imperatiu.
 L’increment incoatiu presenta variació segons els parlars i, de
vegades, segons la forma verbal. El quadre següent mostra les
principals variants de la conjugació incoativa (exemplificada amb
el verb servir) comparada amb la pura (exemplificada amb el verb
dormir):
 Enels registres informals, s’observa l’adopció del model de la tercera
conjugació incoativa en el cas de verbs de la segona conjugació acabats
en -batre, -cebre, -cloure, -córrer, -fondre i -metre, com ara debatre,
concebre, incloure, ocórrer, difondre o admetre. Aquests canvis de
conjugació no són acceptables en els registres formals:
 Enparlars valencians i baleàrics es mantenen com a purs una sèrie de
verbs (i els seus derivats) que han adoptat el model incoatiu en la resta
del domini, com es mostra en la taula següent a partir de la tercera
persona del singular del present d’indicatiu:
 Les marques flexives de persona
 Les propietats de persona i de nombre s’expressen d’una manera
fusionada. La major part de les persones tenen marques explícites,
excepte en els verbs velaritzats i palatalitzats de la segona
conjugació, que no reben marca explícita en cap parlar:
 Lesmarques de persona i nombre presenten una forta regularitat,
excepte en la primera persona del singular del present d’indicatiu, que
mostra diferències entre parlars:
 Les marques flexives de temps: els temps verbals d’indicatiu
 A més de les marques de conjugació i de les de persona i nombre, les
formes verbals finites tenen marques flexives de temps, aspecte i
mode. Les distincions de temps, aspecte i mode s’expressen d’una
manera fusionada.
 El temps permet orientar una situació respecte al moment de parla
(per exemple, present, passat o futur), mentre que l’aspecte fa
referència a la temporalitat interna de la situació designada (per
exemple, en curs de realització, delimitada o habitual). El mode fa
referència a valors relacionats amb l’actitud de l’emissor respecte al
que diu (per exemple, un fet real o hipotètic).
 La combinació d’un temps gramatical amb un aspecte i un mode
dona lloc a un temps verbal, és a dir, al conjunt de formes verbals
flexionades que comparteixen unes mateixes propietats gramaticals.
En general, es diferencien els temps verbals d’indicatiu, els temps
verbals de subjuntiu i l’imperatiu.
 La majoria dels temps verbals d’indicatiu tenen marques de temps
explícites, tret de les formes de present d’indicatiu i la tercera persona
del singular del passat simple.
 Les marques de temps se situen davant les marques de persona. El quadre
següent inclou els temps verbals d’indicatiu amb les marques de temps
(incloent-hi aspecte i mode) en negreta i les principals variants, entre
parèntesis:
 Les marques flexives de temps: els temps verbals de
subjuntiu i d’imperatiu
 Els temps verbals de subjuntiu tenen marques explícites, excepte en
el cas de la primera i la segona persona del plural del present, com es
mostra en el quadre següent, en què les marques de temps apareixen
en negreta i les principals variants, entre parèntesis:
 Quant a l’imperatiu, és un mode defectiu que, pròpiament, només té segona
persona. La segona persona de l’imperatiu no té marques de temps i adopta,
en la gran majoria dels casos, una forma que coincideix en el singular amb
la tercera persona del singular del present d’indicatiu i, en el plural, amb la
segona persona del plural també del present d’indicatiu, com mostra el
quadre següent. Per als usos imperatius de tercera persona, es recorre a les
formes de subjuntiu:
 Els temps verbals: les formes compostes
 Les formes verbals compostes són formes verbals que es construeixen amb
un verb auxiliar i un participi. La major part de les formes simples tenen
com a correlat de perfet una forma composta integrada per l’auxiliar haver,
conjugat en el temps simple, i el participi corresponent al verb conjugat. El
present canta, per exemple, té com a correlat el perfet ha cantat, i el futur
cantarà té com a correlat el futur perfet haurà cantat.
 El quadre següent recull les diferents formes verbals compostes
exemplificades amb el verb cantar:
 Els temps verbals: les formes perifràstiques
 Es construeixen amb un verb auxiliar i un infinitiu. Les formes del verb auxiliar va
permeten formar les variants perifràstiques del passat i del passat anterior, tant
d’indicatiu com de subjuntiu. Aquestes formes s’exemplifiquen en el quadre
següent:
 Els verbs regulars i els verbs irregulars
 Des del punt de vista morfològic, els verbs es classifiquen en regulars i
irregulars, segons que presenten unes pautes morfològiques recurrents i
previsibles o se n’aparten.
 Són regulars els verbs de la primera conjugació que segueixen el model
de cantar, els de la segona conjugació que segueixen el model de batre o
de témer, els de la tercera conjugació pura que segueixen el model de
dormir i els de la tercera conjugació incoativa que segueixen el model de
servir:
a) Els verbs de la primera conjugació són tots regulars, excepte estar i anar.
b) La segona conjugació té un alt grau d’irregularitat. De fet, hi són més
nombrosos els verbs amb alguna irregularitat, com beure, viure, caure o veure,
que no pas els que segueixen el patró considerat regular.
c) Dins la tercera conjugació són regulars la majoria dels verbs incoatius, que es
conjuguen com servir, i una bona part dels verbs purs, que es conjuguen com
dormir.
 Són irregulars els verbs que no segueixen plenament aquests paradigmes:
a) La major part dels verbs irregulars de la segona conjugació no tenen cap
marca vocàlica en la primera persona del singular del present d’indicatiu i
presenten alternances en els segments finals del radical:
Primera persona del present d’indicatiu: crec, escric, visc
Alternances en el radical: crec, creus, creiem, cregueu
escric, escrius, escrivim, escrigueu
visc, vius, vivim, visqueu
b) Alguns verbs irregulars presenten alternances vocàliques bé en el radical,
com poder, voler, tenir, venir i derivats, bé en la vocal temàtica, com escriure
o viure.
c) Hi ha verbs que presenten desinències irregulars en la segona persona del
singular de l’imperatiu, com dir o fer.
d) Hi ha un grup de verbs que tenen participis irregulars, com entendre, veure
o escriure.
Les principals irregularitats verbals s’exemplifiquen en el quadre següent:
Els verbs anar, fer, haver i ser (o ésser), usats molt freqüentment, presenten una
gran quantitat de formes irregulars de diferent mena. Aquests verbs presenten
alternances vocàliques i consonàntiques en el radical difícilment sistematitzables,
en alguns casos adopten desinències flexives irregulars i presenten formes
monosil·làbiques. En el quadre següent s’inclouen les formes del present d’indicatiu
d’aquests verbs:
 Els verbs amb segments velars i palatals
 La major part dels verbs irregulars de la segona conjugació presenten
alternances en els segments finals del radical. El quadre següent recull els
quatre models de variació més freqüents; s’hi marquen en negreta els segments
que alternen en cada cas il·lustrat:
 Les alternances que es donen al final del radical corresponen a quatre grups
principals:
a) La majoria dels verbs amb el radical acabat en consonant velar ([k] i [ɡ],
gràficament c i g/gu) segueixen el patró de beure. Són velaritzades les formes
de la primera persona del singular del present d’indicatiu (bec), i totes les
persones del passat simple (begué), del present de subjuntiu (begui o bega), de
l’imperfet de subjuntiu (begués o beguera) i del participi, si adopta les
terminacions regulars -ut/-uda (begut, beguda).
b) Els verbs amb radicals acabats en el grup [sk] (gràficament, sc/squ), com
viure, tenen en molts casos un comportament equivalent al dels verbs amb
formes velaritzades. Tenen formes amb el grup [sk] en la primera persona del
singular del present d’indicatiu (visc) i en totes les persones del passat simple
(visqué), del present de subjuntiu (visqui o visca), de l’imperfet de subjuntiu
(visqués) i del participi (viscut).
c) Tenen formes acabades en consonant palatal (gràficament g/j, o bé ig en
posició final) els verbs fer, anar, haver i veure, com mostra el quadre següent:
d) Presenten un radical acabat en la semivocal [j] (gràficament, i) la major part de
verbs acabats en -eure o -aure (caure, creure, jeure o jaure, seure, treure o
traure i veure) en la primera i segona persona del plural del present d’indicatiu, en
la segona persona del plural de l’imperatiu i també en el gerundi. En l’imperfet
d’indicatiu, a més dels verbs esmentats, presenten la semivocal [j] dir, dur, fer i
riure:
Present: 1pl caiem, creiem, jaiem, seiem, traiem, veiem
Present/imperatiu: 2pl caieu, creieu, jaieu, seieu, traieu, veieu
Gerundi: caient, creient, jaient, seient, traient, veient
Imperfet: queia, creia, jeia, seia, treia, veia; deia, duia, feia, reia
2.3 Morfologia derivativa
 La formació de mots a partir de processos morfològics es
realitza a través de la derivació (que inclou sufixació,
prefixació i conversió), de la composició i menys
habitualment per mitjà d’altres processos.
 La derivació és un procés morfològic que consisteix a
modificar una base lèxica* per a formar un mot nou,
generalment mitjançant l’adjunció d’un morfema
denominat afix derivatiu.
 què és la base lèxica? És el constituent d’un mot que
n’aporta el significat bàsic, al qual poden afegir-se afixos
derivatius o flexius.
 Per exemple: ritm en rítmic.
 Tenint en compte la posició que ocupa l’afix respecte a la
base lèxica, es distingeixen la sufixació (quan l’afix segueix la
base) i la prefixació (quan l’afix precedeix la base).
 A més, es pot diferenciar el procés de la conversió,
mitjançant el qual una base lèxica que existeix com a mot
independent dona lloc a un mot d’una altra categoria sense
afegir-hi cap afix derivatiu. El mot resultant adopta les
marques de flexió corresponents a la nova categoria si aquesta
té flexió.
La sufixació
 És un procés de derivació que permet formar mots a partir de
l’adjunció d’un afix derivatiu a la dreta d’una base lèxica
(sufix). La base lèxica pot ser nominal, adjectival o verbal:
 Els sufixos es classifiquen en lèxics i valoratius, com recull i
exemplifica el quadre següent:
 a) Els sufixos lèxics imposen al mot resultant la categoria lèxica
i la classe semàntica. Segons la categoria resultant (nom,
adjectiu o verb), es distingeixen sufixos nominalitzadors,
adjectivadors i verbalitzadors; a més, hi ha el sufix
adverbialitzador -ment, que dona com a resultat un adverbi.
 Per exemple: bibliotecari/-ària (sufix nominalitzador)
 b) Els sufixos valoratius serveixen per a matisar el significat de
la base lèxica a la qual s’adjunten, afegint-hi una característica
dimensional (augmentativa o diminutiva) o bé una valoració de
caràcter subjectiu despectiva o intensiva:
 Per exemple: boníssim/-íssima (sufix augmentatiu)
La prefixació

 És un procés de formació de mots que consisteix en l’adjunció

d’un afix a l’esquerra d’una base lèxica (prefix). La base pot ser
nominal, adjectival o verbal, i el resultat sol ser un mot de la
mateixa categoria que la base:

 Base lèxica nominal: antidopatge, interconnexió, sobreàtic

(noms)
 Base lèxica adjectival: insegur, preindustrial, subcutani
(adjectius)
 Base lèxica verbal: autofinançar-se, rellegir, ultrapassar (verbs)
 Semànticament, els prefixos aporten al nou mot un significat que matisa
el de la base lèxica, que és la que proporciona el significat fonamental del
mot derivat.
 Diferents classes de prefixos, segons el significat general que tenen:
 D’oposició: a- (o an-), anti-, contra-, des-, in- (o im-, il-, i-)
 Per exemple: anormal, antiadherent, contraatac, desacoblar, inacabable
 De relació espacial i significats relacionats: obre-, super-; sota-, sub-;
ante-, avant-, pre-; post-; rere- (o re-); intra-, extra-; entre-, inter-;
con- (o com-, col-, co-), contra-; trans- (o tras-); ultra-
 Per exemple: sobreàtic, superordre; sotabarba, subaquàtic; antesala,
avantcambra, predorsal; postpalatal; rereduna; intrauterí,
extraterritorial; entrefinestra, interossi; conciutadà, contraverí;
transalpí; ultramar
 Temporal: ante-, avant-, post-, pre-
 Per exemple: antedata, avantprojecte, postindustrial, preescolar
 Aspectual: bes-, ex-, neo-, re-
 Per exemple: besavi, expresident, neoliberal, readmetre
 De grau: extra-, hiper-, macro-, mega-, sobre-, super-, ultra-, re-;
sub-, micro-, mini-; semi-, para-, pseudo-, quasi-; entre-
 Per exemple: extradolç, hipersecreció, macrojudici, megaaplec,
sobredosi, supersònic, ultraconservador, rebonic; subgrup, microcosmos,
minigolf; semifluid, paramilitar, pseudociència, quasidelicte;
entreveure
 De
quantitat: uni-, mono-, bi-, di-, tri-, quadri-, tetra- (o tetr-),
multi-, pluri-, poli-
 Per exemple: unilateral, monotemàtic, bisexual, diòxid, tridimensional,
quadriennal, tetracord, multipropietat, pluriocupació, policarbonat
 De canvi d’estat: a-, des-, en-, es-
 Per exemple: avinagrar, desossar, encartonar, esvanir
 De reflexivitat: auto-
 Per exemple: autoabastir-se
 De reciprocitat: entre-, inter-
 Per exemple: entreferir-se, interactuar

Remarques ortogràfiques:
 Elsprefixos con-, in- i en- experimenten canvis segons el context en
què apareixen. Canvien la n per una m quan van seguits de les
consonants m, p o b:
 Per exemple: commoure, compenetrar-se, combinar
 Els prefixos con- i in- presenten les variants col- i il- quan
s’adjunten a bases lèxiques que comencen per l i les variants
co- i i- (escrites cor i ir) quan s’adjunten a bases lèxiques
començades per r. La forma co- també apareix en bases
començades per vocal.
 Per exemple: col·lateral; corrompre; coautor, coordenada; copilot,
cosinus
 Per exemple: immadur, impossible, imbatible; il·legible; irreal;
emmirallar, empadronar, embrutar
 En els mots prefixats, els sons corresponents a la vibrant r i a la s
sorda a l’inici de la base, generalment, es corresponen amb les
grafies r i s. Tanmateix, s’escriuen amb les grafies rr i ss en
alguns casos (principalment, en derivats ja formats en llatí i en
manlleus) i també en el cas de prefixos, com a- privatiu
(‘absència de’), a- verbalitzador, co- i i-, en el cas de rr, i els
prefixos bi-, di-, pre-, pro-, re-, en el cas de ss.
 Amb grafies r i s: autoretrat, contrareforma, extraradi, trirectangle,
vicerector ([r])
antisistema, asimètric, cosinus, monosíl·lab,
presocràtic, sobresou ([s])
 Amb grafies rr i ss: prerrogativa, prorrata, trirrem; arrítmia,
arraconar, corresponsable, irracional ([r])
bissextil, dissentir, pressuposar, prosseguir, ressol
([s])
 Els mots prefixats generalment s’escriuen amb els components
aglutinats. Tanmateix, el prefix s’escriu separat de la base per un
espai en blanc si aquesta comença per majúscula o bé correspon
a xifres, símbols o bé a mots entre cometes o en cursiva (marcats
en rodona en els exemples en cursiva). Davant d’una base que
s’escriu amb majúscula, però, el mot prefixat s’escriu aglutinat si
constitueix un nou nom propi:
 Aglutinat: arxiduc, avanttítol, contraatac, entrepà, exministra,
proxinès, sotsinspector, subdirector, ultrasò, unicel·lular,
vicepresidenta; exeurodiputada, exvicepresident, civilització
precristiana, període postelectoral, actitud antiamericana,
comitè provaga
 Separat per un espai en blanc: anti OTAN, ex URSS, selecció sub
21, ex «hippy», manifestació anti skinheads; expedició trans
Himàlaia (però Anticrist, Cisjordània, Prepirineus, Transcaucàsia)
Altres processos de formació de nous mots
 Fins ara hem vist i treballat la flexió i la derivació, que
són els més freqüents, però també hi ha d’altres menys
freqüents com ara:
 Composició: procés de formació de mots que combina dues
bases que són capaces de funcionar autònomament en la
llengua. Ex. grata + cel — gratacel.
 Conversió o habilitació: procés de formació de mots que
canvia la categoria de la base sense afegir cap afix i sense
que es produïsca cap modificació formal. Ex. buit — buidar.
 Onomatopeia: procés de formació de mots que denomina
un concepte a partir de la reproducció d’un so o soroll
estretament vinculat amb el concepte. Ex. tic-tac.
 Truncació: procés que copia part d’un mot existent en la
llengua per a la formació de noms propis d’ésser animats,
per a la creació de termes infantils i col·loquials i per a
escurçar compostos cultes. Ex. Quim, Montse, tele.
 Reduplicació: procés de formació de mots que s’origina per
la còpia total o parcial d’una base que no necessàriament
existeix com a mot independent en la llengua. Ex. xino-
xano.
 Sigla: mot format per les lletres que han quedat després
d’haver eliminat els segments inicials o finals de mots que
constitueixen un sintagma. Ex. ONU.
 Manlleu: mot provinent d’una altra llengua que s’incorpora
al lèxic amb la forma primitiva o després d’una adaptació
fonològica i ortogràfica. Ex. handbol.
Bibliografia
INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (2019) Gramàtica bàsica i d’ús de la llengua
catalana, Barcelona, IEC. Disponible en línia: https://gbu.iec.cat/

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (2017) Ortografia catalana, Barcelona, IEC.

Disponible en línia: https://oiec.iec.cat/

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (2016) Gramàtica de la llengua catalana,

Barcelona, IEC. Disponible en línia: https://giec.iec.cat/

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (2016) Gramàtica essencial de la llengua catalana,

Barcelona, IEC. Disponible en línia: https://geiec.iec.cat/

INSTITUT INTERUNIVERSITARI DE FILOLOGIA VALENCIANA (2002) Guia d’usos lingüístics,

València, IIFV.

LACREU, Josep (1992) Manual de l’estàndard oral, València, UV.