Gramàtica descriptiva i normativa: del so al mot

curs 2023-2024

Teoria: Eulàlia Bonet

Pràctiques: Eulàlia Bonet i David Ginebra

TEMA 3
REGULARITATS FONOLÒGIQUES
I AL·LOMORFIA
Recordem algunes de les coses que vam veure al tema 2 sobre les
unitats lèxiques:

Moltes propietats del llenguatge són sistemàtiques, predictibles,

regulars, mentre que d’altres són idiosincràtiques, impredictibles,
irregulars.

• Les propietats idiosincràtiques queden recollides en el

lexicó; cadascuna ha d’estar memoritzada.

• Tot allò que és sistemàtic forma part de la gramàtica (entesa

en sentit ampli i no normatiu).

2
També vam veure que hi ha al·lomorfia quan un determinat morfema
té formes diferents en paraules diferents.

accepta -bl -e
accepta -bil -itat

‘que pot ser X’ ← un significat

-bl -bil ← dos exponents (morfs)

AL·LOMORFIA: un morfema amb dos o més morfs o exponents

Al lexicó la unitat lèxica corresponent a aquest sufix haurà de

contenir els dos al·lomorfs, -bl i -bil, perquè és una diferència NO
predictible.

3
Entrada lèxica del sufix bil/ble:

/-bl/, /-bil/ ← informació fonològica

Sufix, ]V __ ]A ← informació morfosintàctica

‘que pot ser X’ ← informació semàntica

Moltes diferències entre les formes d’un mateix morfema són fruit de
l’acció de processos fonològics, canvis predictibles, que s’apliquen
de forma sistemàtica.

Els processos fonològics actuen a la fonologia (un component de la

gramàtica); no queden recollits a les entrades del lexicó i, per tant, no
són una font d’al·lomorfia.

La forma d’un morfema que apareix a l’entrada lèxica és la forma

subjacent (o fonològica): /…. /
4
Estructura simplificada del lexicó i de la gramàtica

LEXICÓ
forma subjacent de
morfemes, mots, … /…/

SINTAXI

FONOLOGIA semàntica…
processos
fonològics

forma fonètica […]

5
Processos fonològics que heu de conèixer en aquesta assignatura:

1. Reducció vocàlica
2. Elisió de r final
3. Elisió de n final
4. Simplificació de grups consonàntics
5. Ensordiment final
6. Assimilació de punt d’articulació de n

Aquests processos s’expliquen a continuació, de forma

simplificada i tal com s’apliquen en català central, la varietat que
es parla al Vallès, entre altres.

6
1. Reducció vocàlica (a)
En català central es donen alternances com les següents:

[á] ~ [ə]: p[á]ssa-p[ə]ssem, c[á]sa-c[ə]seta, cas[á]l-cas[ə]lot, etc.

[ɛ́] ~ [ə]: p[ɛ́]nsa-p[ə]nsava, s[ɛ́]t-s[ə]tè, f[ɛ́]ina-enf[ə]inat, fein[ɛ́]ja-

fein[ə]jant, etc.

[é] ~ [ə]: s[é]nt-s[ə]ntia, c[é]ntre-c[ə]ntral, port[é]ra-port[ə]ria, etc.

És a dir, que un mateix morfema adquireix una forma diferent depenent
de si la vocal és fonèticament tònica o àtona:
[pás] ~ [pəs]; [káz] ~ [kəz]; -[ál] ~ -[əl]
[pɛ́ns] ~ [pəns]; [sɛ́t] ~ [sət]; [fɛ́jn] ~ [fəjn]; -[ɛ́ʒ] ~ -[əʒ]
[sént] ~ [sənt]; [séntɾ] ~ [səntɾ]; -[éɾ] ~ -[əɾ]

Procés de reducció vocàlica (a):

Totes les /á/, /ɛ́/ i /é/ esdevenen [ə] quan es troben en posició àtona.

7
És predictible que tota á, ɛ́ i é soni [ə] quan es troba en posició
àtona.

Per tant, a l’entrada lèxica d’aquests morfemes no hi haurà totes

les variants sinó només la que sona quan la vocal és tònica.

p[á]ssa-p[ə]ssem: a l’entrada lèxica de l’arrel, només /pás/

forma subjacent, / /

La forma subjacent de la paraula sencera passem és /pás+ɛ́+m/.

La vocal neutra de p[ə]ssem s’obté a la fonologia pel procés de

reducció vocàlica: [pəsɛ́m].

forma fonètica, [ ]
forma subjacent: /pás+ɛ́+m/
reduccio vocàlica

En cada mot només sobreviu l'últim accent. forma fonètica: [pəsɛ́m]

8
I l’entrada lèxica dels altres exemples de morfemes vistos serà:

[á] ~ [ə]: c[á]sa-c[ə]seta: /káz/ (arrel) cas[á]l-cas[ə]lot: /-ál/ (sufix)

La forma subjacent de la paraula sencera casal és /káz+ál/.

Forma fonètica: [kəzál]

[ɛ́] ~ [ə]: p[ɛ́]nsa-p[ə]nsava: /pɛ́ns/ (arrel) s[ɛ́]t-s[ə]tè: /sɛ́t/ (arrel)

f[ɛ́]ina-enf[ə]inat: /fɛ́jn/ (arrel) fein[ɛ́]ja-fein[ə]jant : /-ɛ́ʒ/ (sufix)

La forma subjacent de la paraula sencera feinejant és /fɛ́jn+ɛ́ʒ+á+nt/.

Forma fonètica: [fəjnəʒán]

[é] ~ [ə]: s[é]nt-s[ə]ntia: /sént/ (arrel) c[é]ntre-c[ə]ntral: /séntɾ/ (arrel)

port[é]ra-port[ə]ria: /-éɾ/ (sufix)
La forma subjacent de la paraula sencera central és /séntɾ+ál/.
Forma fonètica: [səntɾál]

Totes les varietats del català tenen reducció vocàlica, però aquesta no funciona de la mateixa manera en
totes les varietats. Per exemple, en català occidental, la /a/ no es redueix, però la /ɛ́ / passa a [e].

9
1. Reducció vocàlica (b)

Es dona un fenomen paral·lel amb les vocals arrodonides (aquí

il·lustrat també en català central):

[ɔ́] ~ [u]: p[ɔ́]so-p[u]sava, p[ɔ́]nt-p[u]ntet, puj[ɔ́]l-puj[u]let, etc.

[ó] ~ [u]: [ó]mplo-[u]mpliré, s[ó]pa-s[u]pera, protect[ó]r-protect[u]rat,
etc.

([ú] = [u]: s[ú]c-s[u]quet, t[ú]sso-t[u]ssia, etc.)

Procés de reducció vocàlica (b):

Totes les /ɔ́/ i /ó/ esdevenen [u] quan es troben en posició àtona.

10
L’entrada lèxica dels exemples de morfemes vistos serà:

[ɔ́] ~ [u]: p[ɔ́]so-p[u]sava: /pɔ́z/ (arrel) p[ɔ́]nt-p[u]ntet: /pɔ́nt/ (arrel)

puj[ɔ́]l-puj[u]let: /-ɔ́l/ (sufix)

La forma subjacent de la paraula sencera pontet és /pɔ́nt+ɛ́t/.

Forma fonètica: [puntɛ́ t]

[ó] ~ [u]: [ó]mplo-[u]mpliré: /ómpl/ (arrel) s[ó]pa-s[u]pera: /sóp/ (arrel)

protect[ó]r-protect[u]rat: /-óɾ/ (sufix)

La forma subjacent de la paraula sencera sopera és /sóp+éɾ+ə/.

Forma fonètica: [supéɾə]

Podeu llegir el que es diu sobre la reducció vocàlica a la GIEC

(§3.2 fins a §3.3.1.1).

11
2. Elisió de r final
En les varietats no valencianes del català, la r final no es pronuncia
quan es troba a final de mot o davant de la s del plural:

[puɾúɣə], [əspuɾuɣít] PERÒ [pó_] i [pó_s]

[kərtéɾə], [kərtəɾístə] PERÒ [kərté_] i [kərté_s]
[səβɛ́ɾu] (saber-ho) PERÒ [səβɛ́_]

Procés d’elisió de r final: una r s'elideix quan es troba a final de

mot o davant del morf de plural.

L’entrada lèxica corresponent a l’arrel de [puɾúɣə], [əspuɾuɣít] o

[pó_] és /póɾ/.
L’entrada lèxica corresponent al sufix de [kərtéɾə], [kərtəɾístə] o
[kərté_] és /-éɾ/.
L’entrada lèxica corresponent al sufix d’infinitiu a [səβɛ́ɾu] és /-ɾ/.
La forma subjacent de la paraula sencera carter és /káɾt+éɾ/.
12
3. Elisió de n final
És un procés molt semblant a l'elisió de r final i es troba en totes les
varietats dialectals. Costa de detectar perquè la n que s'elideix no
s'escriu ortogràficament.
La n final no es pronuncia quan es troba a final de mot.
[sánə], [sáns],[sənitát] PERÒ [sá_]
[tɔ́ns], [tunál], [tunisitát] PERÒ [tɔ́_]
[məɾins], [məɾínəs], [məɾiné] PERÒ [məɾí_]
Procés d’elisió de n final: una n s'elideix quan es troba a final de mot.

L’entrada lèxica corresponent a l’arrel de [sánə], [sáns] o [sənitát]

és /sán/.
part comuna a tots
els derivats i formes
flexionades

13
 L’entrada lèxica corresponent a l’arrel de [tɔ́ns], [tunál] o [tunisitát]
és /tɔ́n/.

L’entrada lèxica corresponent al sufix que forma adjectius a

[məɾins], [məɾínəs] o [məɾiné] és /-ín/.

La forma subjacent de la paraula sencera marí és /máɾ+ín/.

Fabra (1956) (també altres gramàtiques de divulgació) a §29 diu que “En els
adjectius acabats en una vocal forta, les formes femenines acaben en na. Ex. pla,
plana…”. I a §34 diu “En els mots [noms] i en els adjectius acabats en una vocal
forta, el plural termina generalment en ns. Exemples: pa, pans,…”

Aquí (estudis especialitzats) el que diem és que en els femenins i en els

plurals la n es realitza fonèticament (sona) perquè no es troba a final de mot.
Noteu que també es realitza en mots derivats, com planura o panet.

femení: /-ə/ plural: /-s/ Més precisions quan fem el tema 5.

14
4. Simplificació de grups consonàntics
És també un procés d’elisió, que es troba en totes les varietats del català
excepte en mallorquí i menorquí i en valencià. Les consonants que
s’elideixen, generalment a final de paraula, són p, b, t, d, k, g.
[kəmpəɾɔ́l] PERÒ [kám_]
[puntɛ́t] PERÒ [pɔ́n_]
[siŋkɛ́] PERÒ [síŋ_]
[səltá] PERÒ [sál_]

Procés de simplificació de grups consonàntics: a final de

mot, les combinacions /mp/, /mb/, /nt/, /nd/, /ŋk/, /ŋɡ/, /lt/, /ld/
perden l’oclusiva.

Per tant: /mp/, /mb/ → [m]

/nt/, /nd/ → [n]
/ŋk/, /ŋg/ → [ŋ]
/lt/, /ld/ → [l]
15
4. Simplificació de grups consonàntics

L’entrada lèxica corresponent a l’arrel de [puntɛ́t] i [pɔ́n] és /pɔ́nt/.

Similarment: [kəmpəɾɔ́l] i [kám]: /kámp/

[siŋkɛ́] i [síŋ]: /síŋk/

[səltá] i [sál]: /sált/

Podeu llegir l’apartat corresponent a aquest fenomen a la GIEC

(§4.3.2)

16
 5. Ensordiment final
En qualsevol varietat del català, a final de mot no hi pot haver mai (no
pot sonar) una obstruent (oclusiva, fricativa o africada) sonora; a final
de mot totes les obstruents han de ser sordes.
Entre vocals Final de mot
[səβíə] [sáp]
[kɾiðá] [kɾít]
[ɡɾuɣɛ́ŋ] [ɡɾɔ́k]
[ɡázus] [ɡás]
PERÒ
[pupɛ́t] [póp]
[putɛ́t] [pɔ́t]
[pukɛ́t] [pɔ́k]
[pásus] [pás]

sonores o sordes només sordes

[β], [ð] i [ɣ] són variants (o al·lòfons) de /b/, /d/ i /g/, respectivament.
17
NO podem dir que les obstruents se sonoritzen entre vocals, perquè hi
ha paraules amb obstruents sordes (com [pupɛ́t]); el que és regular és
que a final de mot totes han de ser sordes.

Procés d’ensordiment final: a final de mot totes les obstruents

sonores esdevenen sordes.

L’entrada lèxica corresponent a l’arrel de [səβíə] i [sáp] és /sáb/.

Però l’entrada lèxica corresponent a l’arrel de [pupɛ́t] i [póp] és /póp/.

L’entrada lèxica corresponent a l’arrel de [kɾiðá] i [kɾít] és /kɾíd/.

L’entrada lèxica corresponent a l’arrel de [ɡɾuɣɛ́ŋ] i [ɡɾɔ́k] és /gɾɔ́g/.

L’entrada lèxica corresponent a l’arrel de [ɡázus] i [ɡás] és /gáz/.

La forma subjacent d’una paraula sencera com polsós és /póls+óz/.

L’arrel és /póls/ perquè la trobem sorda a [pulsím].
El sufix és /-óz/ perquè el trobem sonor a [pulsózə].

18
6. Assimilació de punt d’articulació de n

Una /n/ sempre adopta el punt d’articulació de la consonant que

té a continuació.

Il·lustració amb el prefix in- ‘no’:

Entre vocals, [in]: inhàbil [ináβil]

Davant de consonant: sense prefix amb prefix

BILABIAL [pəsjén] [impəsjén]

LABIODENTAL [fəlís] [iɱfəlís]
ALVEOLAR [sətisfét] [insətisfét]
VELAR [kəpás] [iŋkəpás]

Forma subjacent del prefix: /in-/.

19
Conclusions

Sempre que una diferència entre dues formes fonètiques (pronúncies)

d’un mateix morfema es pugui atribuir a un dels processos fonològics
que hem vist, la conclusió és que NO es tracta d’al·lomorfia;

Exemple: [tɾɛ́s] i [tɾəzɛ́t]

Forma fonètica (pronúncia) de l’arrel:

[t ɾ ɛ́ s] [t ɾ ə z ɛ́t]

ensordiment final reducció vocàlica

Es pot concloure que l’arrel té una única forma subjacent:

/t ɾ ɛ́ z/ No hi ha al·lomorfia.

20
L’al·lomorfia només la trobem quan la diferència és impredictible,
irregular, idiosincràtica.
Exemple ja vist: accepta -bl -e
accepta -bil -itat

La diferència entre -bl i -bil no es pot atribuir a cap dels

processos fonològics que hem vist; en català no hi ha cap
procés que insereixi [i] o elideixi /i/.

Per tant, a l’entrada lèxica hi han de constar dos al·lomorfs:

/-bl/
Forma subjacent: ← al·lomorfia
/-bil/

21