EL TEXT LITERARI Valencià.

1 ELS RECURSOS EXPRESSIUS DE CARÀCTER LITERARI

Anomenats també recursos estilístics, literaris o figures literàries só n propis del text literari
que a través de la connotació i la funció poètica só n utilitzats per a embellir el text i dotar-li de
densitat literà ria.

A NIVELL FÒNIC, hi trobem els diferents tipus de figures fò niques, com só n:

1.- D’Addició o supressió: Afèresi / Apò cope / Epèntesi / Delisió / Paragoge / Prò tesi

● Afèresi: Supressió de fonemes o síl.labes inicials de mot. [Quim, per Joaquim]

● Apòcope: Supressió de fonemes finals d'una paraula. [Anton, per Antoni; Montse, per

Montserrat].

● Epèntesi:Addició de fonemes o síl.labes al mig d'un mot. [la infixació, p.ex.]

● Delisió:Supressió d'un mot que pot ser deduït pel context.
● Paragoge:Addició de fonemes o síl.labes a fi de mot. [la sufixació, p. ex.].
● Pròtesi: Addició de fonemes o síl.labes a principi de mot. [la prefixació, p.ex.].

2.- Repetició : Al.literació / Onomatopeia / Paronomà sia / Similicadència

● Al.literació :Repetició d'un so o de diversos iguals o prò xims en un vers, estrofa, període...

etc. Té efectes eufó nicos o cacofó nicos.

Infame turba de nocturnas aus [Luis de Góngora].

● Onomatopeia : Consisteix a imitar sons reals mitjançant els procediments fonètics de la

llengua.

Ex.: Pot fer-se per imitació lèxica (xiuxiueig, zigzag, tartajeo) o per al·literació: En el silencio

sólo se escuchaba / un susurro d'abejas que sonaba [Garcilaso de la Vega]

● Paranomàsia :semblança fonètica de paraules o grup de paraules. A l'utilitzar paraules de

so molt semblant, però diferent, i amb significat molt distint es produïx un contrast de gran
efectivitat expressiva.
Ex.: Embenat que m'has venut [Luis de Góngora]
● Similcadència: Repetició d'un mateix conjunt fò nic, o molt semblant, al final de frases o de
sintagmes consecutius.

3.- Permutació: Anagrama / Palíndrom / Metà tesi

● Anagrama:Paraula formada a partir de les lletres d'una altra paraula, ordenades de

diferent manera. [la Sinera d'Espriu, a partir d'Arenys]

● Palíndrom:: Mot o frase que es pot llegir tant de dreta a esquerra que d'esquerra a dreta.
 [Roma / amor].

● Metàtesi: Alteració en l'ordre dels sons en un mateix mot. [ catredal, per catedral]

A NIVELL MORFOSINTÀCTIC, es refereix a l'ú s de les paraules com categories gramaticals

(substantiu, adjectiu, verb...) i a la seva combinació sintà ctica. Les principals qü estions a
tenir en consideració só n:

1.- Estil nominal / Estil verbal: É s important fer notar en el comentari si domina l'estil
nominal o l'estil verbal; és a dir, si predominen els elements constituents del sintagma
nominal (noms, adjectius, determinants) o del sintagma verbal (verbs, adverbis), tenint en
compte que en l'ú s normal de la llengua l'ú s dels noms és major que el dels verbs.

• Estil nominal: Si destaca l'ú s del nom predomina l'estatisme sobre el dinamisme, la frase sol ser
més llarga, el ritme més lent. Relacionat amb el nivell semà ntic, cal destacar si en la significació dels
noms sobresurten clarament els concrets (preeminència de l'objectivitat) o, per contra, existeix una
relativa abundà ncia dels abstractes (en aquest cas, el text és fonamentalment conceptual, lò gic; o
bé, predomina la subjectivitat del parlant). Es tindrà també en compte la possible ocupació dels
afixos, especialment sufixos de carà cter subjectiu (afectius, despectius...).

L'estudi de l'adjectiu . É s un dels elements embellidors de la llengua literà ria més important, pel
que cal prestar-li el major interès: valora subjectivament, classifica, transforma la realitat, destaca
una qualitat sobre les altres... Interessarà bà sicament l'epítet és a dir, l'adjectiu amb valor
explicatiu. Segons el seu valor expressiu poden ser propis o constants, accidentals, metafò rics,
suggestius, dinà mics, està tics... La seva anteposició al nom subratlla la seva qualitat significativa. Un
cas especial és la sinestèsia, que aporta una qualitat que el nom no admet objectivament.

2.- Estil verbal: Si hi ha abundà ncia de verbs, el text és dinà mic, narratiu. Caldrà tenir en compte
els trets significatius privatius del verb, especialment la manera i l'aspecte . L'abundà ncia de formes
del subjuntiu denota algun tipus de subjectivitat que caldrà precisar, per oposició a la manera
indicativa propi de l'objectivitat. L'aspecte perfecte (ppsimple i compostos) és propi de la narració ,
ordenant temporalment les accions, mentre que amb l'ú s de l'imperfecte aquestes es difuminen en
el temps sense oferir precisió cronolò gica, pel que és més descriptiu que narratiu.

3.- Ordre dels elements de l'oració : Predomini de l'ordre lò gic (claredat) enfront de l'hipèrbaton,
que destaca subjectivament algun element de la frase al treure'l de la seva posició habitual.

Tipus d'oració. L'oració simple revela senzillesa i claredat, mentre que l'ú s freqü ent de l'oració
complexa, especialment de la subordinació , és indicatiu de complexitat i elaboració intel·lectual.

Principals figures literàries:

1.- D’Addició o supressió: Asíndeton / El.lipsi / Enumeració / Epítet / Gradació / Juxtaposició /

Parèntesi / Pleonasme / Polisíndeton / Redundà ncia

● Asíndeton:Omissió de la conjunció de coordinació entre els diversos elements que podrien

anar units per ella,per a donar més rapidesa, viveza i sensació d'agilitat a la frase. Ex.: furs li
dó na la seva gosadia, / li disculpa la seva riquesa, / la seva generosa noblesa, / la seva
hermosura varonil [José de Espronceda].
● El.lipsi:Figura que consisteix a suprimir una o més paraules d'una construcció gramatical,
que s'han de sobreentendre pel context, amb el que dota a aquesta d'energia, concentració i
poder suggestiu. Ex.: I es neix per què? per qui que va voler? [Blas de Otero]
● Enumeració:cumulació successiva d'idees, fets, atributs, conceptes o imatges referits a una
mateixa cosa.
● Epítet: Adjectiu que remarca una qualitat que és inherent al substantiu. Encara que no es
tracta prò piament d'una figura literà ria, estem davant un recurs expressiu de cabdal
importà ncia. L'epítet és l'adjectiu amb valor explicatiu, que destaca una qualitat del nom,
 pel que serveix a l'escriptor per a matisar o subratllar aquells aspectes de la realitat
descrita que vol posar en el primer plà nol de l'atenció del lector. Això permet sotmetre a
aquesta realitat a un procés de subjetivació per la selecció de determinades qualitats; així,
podrem parlar, per exemple, d'idealització , realisme, sà tira, caricatura..

Exs.: Prop del Tall, en solitud amena, / de verds sauces hi ha un espessor [Garcilaso de la
Vega]; érase un naricísimo infinit / frisón archinariz, caratulera, / penelló garrafal, morat i
fregit [Francisco de Quevedo].

Juntament amb l'epítet han de tenir-se en compte alguns sintagmes preposicionals que
actuen com adjectius de discurs, així com alguns participis. L'estudi dels valors significatius
de tots aquests elements serà d'importà ncia fonamental per a descriure la intenció de
l'autor i el seu punt de vista davant la realitat que contempla

● Gradació:; si és a més (de menys a més), s’anomena clímax; si és a menys, anticlímax. Ex:
camina, corre i vola.
● Juxtaposició:Supressió dels nexes de subordinació .
● Parèntesi.Comentari que s'insereix en una frase. De llargada diversa, té entonació prò pia
● Pleonasme:Repetició d'una paraula o d'una idea. Expressió redundant.
● Polisíndeton:Repetició de les conjuncions de coordinació , amb la finalitat de remarcar

algunes paraules o de donar més vivacitat al text.Produeix un to solemne i lent. Ex.: remen

que remen que remen / mai de remar descansen! [Jorge Guillén].

● Redundància: ú s de paraules inú tils per expressar un idea, perquè ja està prou ben
expressada; i, en general, repetició .

2.- De Repetició: Anàfora / Anadiplosi / Epanadiplosi / Epífora/

Concatenació Paral.lelisme / Poliptoton

● Anàfora: Repetició d'una o diverses paraules al començament d'una sèrie d'oracions (frase

o vers) per emfasitzar-les. Ex.: Diana en corneta de foc, / diana del pobra i del cec, / diana de
la matinada. [Nicolás Guillén]

● Anadiplosi:Repetició d'una o diverses paraules del final d'un vers i en el principi del
segü ent. . Ex.: quan morir és anar on no hi ha ningú / ningú, ningú... [Blas de Otero]
● Epanadiplosi: Repetició d'una o diverses paraules al començament d'una sèrie d'oracions
per emfasitzar-les. Ex.: Verd que et vull verd [Federico García Lorca].
● Epífora: repetició d'una paraula al final de diversos períodes. Ex.: A cor sonen, ressonen,
ressonen [Rafael Alberti].
● Concatenació:Repetició d'un mot d'una frase o d'un vers, en el segnent, a la qual segueix
una successió de repeticions. Es tracta d'una seqnència d'anadiplosis, relacionades.
● Paral.lelisme:Repetició d'una mateixa estructura sintàctica en diverses frases
seguides.repetició de la mateixa estructura sintàctica en dues o més períodes; pot
dur implícita l'anàfora .Pot ser:

* Sinonímic: repeteix aproximadament el mateix contingut. Ex.: que els crits d'angoixa de
l'home els ofeguen amb contes que el plor de l'home el taponan amb contes [León Felipe].

* Antitètic; és a dir, de continguts oposats. Ex.: i la carn que tempta amb els seus frescos penjolls, i la
tomba que espera amb els seus fúnebres rams. [Rubén Darío].

* Sintètic: desenvolupa nous continguts. Ex.: Segons sembla és possible declarar- se home. Segons
sembla és possible dir No. [Jaime Gil de Biedma].
• Poliptoton:Repetició de la part invariable d'un mot (el lexema), mentre es canvia la part
gramaticalment variable. Ex.: só c un va anar, i un serà i un és cansat [Francisco de Quevedo].

3.- De Substitució / permutació: Anacolut / Calambur / Habilitació / Hiperbaton / Inversió sint. /

Quiasma / Sil.lepsi

● Anacolut:Substitució de la construcció gramatical que correspondria lò gicament, per una

altra, per raons estilístiques. [Els homes que defensen uns principis, totes les
conseqnències só n acceptades]
● Habilitació:Substitució d'un element per un altre de classe gramatical diferent, que, no
obstant això , exerceix la mateixa funció , en aquell context.
● Hipèrbaton: Pertorbació de l'ordre lògic o gramatical de la frase. S'utilitza per a
realçar alguna paraula o concepte, com recurs intensificador del seu contingut, així
com per a embellir o donar elegància a la frase. Ex.: Per tu el silenci de la selva
umbrosa; / per tu la solitud i apartamiento / de la solitària forest m'agradava.
[Garcilaso de la Vega].
● Inversió sintàctica:Es produeix quan una part de l'oració , o tota ella, capgira el seu ordre
lò gic. [Fuig l'enemic espaordit].
● Quiasma:Canvi d'inversió de l'ordre de les paraules d'un grup sintà ctic, en el segnent, de
manera que entre ells presenten un ordre simètric, però creuat (SN+V/V+SN). [Els homes
passen, roman la terra]
● Sil.lepsi: Alteració de la concordança morfosintà ctica

A NIVELL LEXICOSEMÀNTIC, la freqüència de determinats tipus de paraules, la seva

selecció, la riquesa lèxica... són elements importants a considerar en el comentari de
textos, així com les característiques del lèxic utilitzat en raó del seu origen literari,
procedència lingüística i mitjà social: arcaismes, cultismes, neologismes,
barbarismes, casticismos, vulgarismes... Els valors contextuals, la connotació i els
fenòmens semàntics com la homonimia, la polisèmia o la antonimia poden tenir
particular rellevància. Especial estudi i deteniment mereixeran en el nostre
comentari els tropos (metàfora, metonímia i sinècdoque, imatge, símbol i al·legoria).

Així doncs, les figures més significatives en aquest plànol seran:

1.- D’ Addició o supressió: Al.lusió / Antítesi / Antonomàsia / Apòstrofe /

Comparació / Epímone

/ Etopeia / Hiperbole / Lítote / Prosopografia / Reticència / Retrat / Sinestèsia / Símil /

Suspensió / Tautologia

● Al.lusió (perifràstica): Expressió que s'utilitza per referir-se a algú o a alguna situació o
fet, sense anomenar-lo directament.
● Antítesi o Antonímia: paraules de significació contrà ria. Per a marcar el contrast es pot
acudir a la repetició de termes en les frases contraposades, a donar a aquestes forma
semblant o a establir entre elles alguna correlació . Ex.: Ahir vas néixer i moriràs demà. Per a
tan breu ésser qui et va donar vida? Per a viure tan poc estàs lluïda. I per a no ser gens estàs
ufanosa. [Luis de Góngora]
● Antonomàsia:Figura que consisteix en la substitució d'un nom propi per un de comú , o
viceversa, o per una perífrasi. [és un judes = traïdor; L'inventor de la penicil.lina = Flemming]
● Apòstrofe:és la invocació exclamativa dirigida a un ésser present o absent, real o
imaginari. Ex.: Oh dolces peces, per mi malament trobades! [Garcilaso de la Vega].
● Comparació o Símil o comparança: compara un terme real amb altre imaginari que
posseïx alguna qualitat anà loga. A diferència de la metà fora no identifica els termes, sinó
que manté el terme de la comparança (menys, tal, tal que, com si...). Ex.: era com el temps
delicuescente, alguna cosa com xocolata molt fina [Julio Cortázar]
● Epímone:Repetició d'una paraula, d'una expressió o d'un vers en un text.
● Etopeia:Descripció dels trets de carà cter d'un personatge. Si la descripció és física, parlem
 de prosopografia. Si és tant física com de carà cter, parlem de retrat.

● Hipérbole:: s'origina a l'exagerar els termes, augmentar o disminuir

desproporcionadament objectes, accions, qualitats... Ex.: l'humor corrosiu de les teves
mans feroces / que tallaven la llet i oxidaban l'or / i marcien les flors [Gabriel García
Márquez].
● Lítote:Figura que consisteix a negar el contrari del que es vol afirmar. [No és bo que... = és
dolent].
● Reticència:Interrupció de l'oració , a fi de deixar suspesa la seva exposició , que, no obstant
això , deixa entendre el que es calla.
● Sinestèsia:dotar de qualitats sensorials a un substantiu que objectivament no pot posseir-
les, ja que aquestes corresponen a un sentit amb el qual no pot ser percebut el referent
d'aquest nom. Ex.: Jo sóc aquell que ahir no més deia / el vers blau i la cançó profana [Rubén
Darío]. Sobre la terra amarga [Antonio Machado].
● Símil: comparació que no té com a objectiu expressar la superioritat, la inferioritat o
la igualtat, sinó un judici qualitatiu.
● Suspensió: interrupció momentà nia de l'oració que l'autor acaba per finalitzar.
● Tautologia: Repetició d'una mateixa idea o pensament, expressat de manera diferent

2.- De Substitució: Al.legoria / Dilogia / Disfemisme / Equívoc / Eufemisme / Ironia /

Interrogació / Metà fora / Metonímia / Mite / Oximoron / Parà bola / Paradoxa / Parà frasi/
Perífrasi / Personificació / Preterició / Prosopopeia / Parà frasi / Sinècdoque / Símbol

Arcaisme y Neologisme: Paraules en desú s actualmente i paraules noves originades a

través de procediments de creací lèxica .

Al.legoria:és una representació continuada de termes imaginaris (i1, i2, i3 , i4...) que
corresponen a termes reals (r1, r2, r3, r4...), formant un conjunt global (R) de
significació metafòrica (I).

Disfemisme:Substitució d'un mot o d'una expressió pertanyent al registre està ndard de la

llengua per altres del registre vulgar. és el contrari d'eufemisme.

Equívoc o dilogia: Paraula o expressió que té un doble sentit. Es un tipus especial de
polisèmia, amb carà cter satíric. Ex.: el gran mestre apareixia [...] dotat d'una metafísica
original, dotat de simpaties en el gran món, dotat d'un gran cap [Luis Martín-Santos]

Eufemisme:no esmenta directament allò al que es refereix, sinó que ho eludeix mitjançant
altra paraula o marrada de paraules. Ex.: definitivament / dorm ja un somni tranquil i
veritable. [Antonio Machado].

Homonímia: quan diversos significats han confluït en un sol significant. Ex.: Quan estiguis recién
mort / encara amb la tèbia tèbia [Glòria Fortes].

Imatge: en aquest terme podem incloure tota figura que, com el símil, la metàfora, la metonímia,
la sinècdoque o el símbol, consisteix en la substitució d'un terme real per altre imaginari. No
obstant això , solem reservar-lo a aquella substitució que no s'ha basat en una relació objectiva o
correspondència acceptada culturalment, sinó en algun element irracional.

Ex.: L'aurora de Nova York té / quatre columnes de llot / i un huracà de negres colomes / que xipolleja
les aigües podrides. [Federico García Lorca].

Pot haver-hi imtges sensorials 8relacionades amb els cinc sentits) , afectives ( sentiments i
interiors), dinà miques (amb el moviment), està tiques (amb la immobilitat) i fusió d’imatges:

1. a)  Sinestesia: fufió , en una expressió , de 2 o més imatges sensorials (aspra fragància)

 2. b)  Cenestèsia: fusió , en una expressió , de 2 o més imatges afectives · “l’angoixa sembla
una

tristesa”

3. c)  Kinestèsia: fusió en una expressió , de 2 o més imatges dinà miques “pugen, baixen,
s’arroseguen, es pereigueixen, es trenquen”

Ironia: amb ella es dóna a entendre el contrari del que literalment es diu, generalment amb
fins de burla. Si es fa amb intenció cruel, feridora, se li crida sarcasme. Ex.: On has après a
parlar així als nens? Continua així i et cridaran de vostè... [Juan García Hortelano].

Interrogació retòrica:és aquella interrogación que no demana resposta, sinó que serveix per
a accentuar la idea que en ella s'inclou. Ex.: No ha d'haver un esperit valent? / Sempre s'ha de
sentir el que es diu? / Mai s'ha de dir el que se sent [Francisco de Quevedo]

Metàfora:com en el símil, la base és una comparança, però a diferència d'aquest, en la

metàfora s'establix una identitat entre els dos termes, el real [r] i l'imaginari [i], basant-se
en una relació de semblança. Es distingeixen dos tipus:

* metà fora impura (quan s'expressen els dos termes). Pot utilitzar diferents fó rmules:
* «r és i»: El sol és un globus de foc, / la lluna és un disc morat (Antonio Machado); àlbers que

sereu demà lires / del vent perfumat a la primavera [Antonio Machado].

* «r de i »: pentinant els seus cabells d'or fi [Garcilaso de la Vega].
* «i de r »: El genet s'acostava / tocant el tambor del pla [Federico García Lorca].

* «r, i» (metàfora aposicional): les paraules, guants grisos [OctavioPaz]. * «r: i»: Sifó: aigua amb
singlot [Ramón Gómez de la Serna]

* metà fora pura (quan només s'expressa el terme imaginari).

Ex.: La seva lluna de pergamí [pandero] / Preciosa tocant ve [Federico García Lorca].

Metonímia o Sinècdoque: : igual que en la metàfora, se substituïx un terme real per altre
imaginari; però, en aquest cas, la relació s'establix per causalitat, contigüitat o successió dels
termes (metonímia), o per quantitat —la substitució del tot per la part, o viceversa—
(sinècdoque). Avui dia no sol distingir-se entre l'una i l'altra, doncs les seves fronteres
significatives no estan clares en molts casos .

Ex.: en el corredor s'agrupen, sota la llum d'una candileja, pipes, chalinas i cabelleres del
modernisme [Ramón del Valle-Inclán].

Mite:Fet, personatge, idea que, més enllà del temps i de l'espai, assoleix un valor universal
en un context cultural, independentment de la seva inclusió en una obra literària, i es
converteix en un referent per a la conducta humana de la col.lectivitat.

Oximorón:Contradicció excloent entre el significat de dues paraules que, en el text, estan en

contacte. [alegres plors; foscor clara].

Paràbola:Al.legoria que conté un ensenyament moral.

Paradoxa:és la unió de dues idees en aparença irreconciliables; és a dir, una antítesi aparent, doncs
resulta no ser-lo a causa del significat figurat d'un o dos dels termes. Ex.: Oh flama d'amor viva, que
tendrament fereixes de la meva ànima en el més profund centre! [...] Oh cauterio suau! Oh regalada
nafra! [San Juan de la Cruz].
Paràfrasi:Reproducció amplificadora d'un text. Per extensió , qualsevol reproducció lliure (amb
modificació , supressió o amplificació )

Perífrasi: Figura que consisteix a expressar alguna realitat o imatge amb més paraules de les
precises.Ex.: Aquell au / que dolça mor i en les aigües mora. [Luis de Góngora].

Personificació o Prosopopeia :consisteix a atorgar qualitats d'éssers animats a éssers

inanimados, o qualitats pròpiament humanes a éssers no humans. Ex.: Amb el meu plorar les
pedres entendreixen / la seva natural duresa i la trenquen [Garcilaso de la Vega].

* Animalització: dotar de qualitats prò pies d'algun animal a éssers humans. Ex.: Davant el taulell,
els tres visitants, reunits com tres ocells en una branca, il·lusionats i tristes... [Ramón del Valle-Inclán].

* Cosificació: aplicar qualitats de cosa a persona. Ex.: Si ets campana, on està el badajo?; / si
piràmide errant, veti A Egipte [Francisco de Quevedo].

Preterició:Figura que consisteix a fer veure que no es diu allò que de fet interessa dir i es diu.
Polisèmia: que implica el joc amb els diferents significats d'una paraula. Ex.: les boques es troben i

lluiten tèbiament [Julio Cortázar].

• Símbol: en aquesta figura el terme real és un concepte abstracte, que és substituït per un
element concret, pel que la relació entre ambdós no pot ser, com en la metàfora, de
semblança, sinó d'origen psicològic o convencional.

Ejs.: Les nostres vides són els rius [Jorge Manrique]. El roure és la guerra, el roure / diu el valor i el
coratge [Antonio Machado].

* Jocs de paraules. Són molt diversos; entre ells trobem:

* Retruécano: alterant l'ordre de les paraules. Ex.: Pensa el sentiment, sent el pensament

[Miguel de Unamuno].

• Calambur: jugant amb les síl·labes de les paraules. Ex.: Jo no sóc un intel·lectual, a tot estirar un
telectual que està in [Juan García Hortelano]