ELS GNERES LITERARIS

Introducci La poesia El teatre La narrativa L'assaig El gnere periodstic

Apunts llargs per als comentaris de text

1. Introducci Com que la literatura s una determinada expressi del llenguatge, els elements de l'anlisi lingstica tamb serviran per analitzar un text literari. La lingstica moderna ha establert que un signe lingstic es divideix en dos aspectes complementaris: forma i substncia. Els gneres estableixen una classificaci de la producci literria eminentment culta segons les caracterstiques formals del discurs. 1.1 Evoluci dels gneres literaris 1.1.1 La classificaci tradicional dels gneres la devem a Aristtil (s. IV aC):

pica: narraci de fets histrics des d'una perspectiva heroica. Lrica: poesia en la qual predominen la subjectivitat, els tons afectius i sentimentals i emotius. Dramtica (Tragdia): composici teatral d'estil elevat que representa una acci seriosa i grau i en qu el protagonista s endut cap a la catstrofe per una passi o per la fatalitat. Drama: composici teatral considerada un gnere mixt entre la tragdia i la comdia, i en la qual l'acci s'imposa a la narraci. Comdia: composici teatral caracteritzada pel desenlla feli, i per la seva intenci, generalment crtica, moralitzadora o satrica.

Com es pot observar aquesta classificaci feia referncia ms a aspectes de contingut que no pas de forma. 1.1.2 Modernament els gneres han evolucionat cap a una classificaci ms simple:

poesia narrativa teatre

1.1.3 Ara b, cal tenir present que la crtica literria ms avanada rebutja la divisi en compartiments estancs dels gneres literaris. El discurs literari s analitzat des d'una perspectiva que defuig les classificacions simplificadores i entn que l'art contemporani va ms enll de les velles normes i limitacions. 2. La poesia 2.1 El poema i el jo potic La poesia s'expressa principalment en el poema, per no nicament. Hi pot haver poesia en la prosa, en la novella, en el teatre... Per, centrant-nos en el poema, sigui quina sigui la forma que presenti, sempre hi ha un subjecte que parla, que s'expressa, que comunica un missatge potic. Aquest subjecte (que en la novella s'anomena narrador), en poesia rep el nom de veu, de jo potic, i no s'ha de confondre amb l'autor en tant que personatge histric. L'autor s la persona que compon el poema, per no s apropiat identificar-lo amb la veu potica. Deixant de banda si l'autor s sincer o no, o si la composici potica reflecteix el seu estat d'un moment per no d'un altre, els textos literaris tenen una formulaci prou oberta per adaptar-se a nous temps i a nous receptors. Per aix diem que un poema, un cop formulat, deixa de ser un episodi histric lligat a una cronologia concreta i esdev un component del corpus literari general. Aix, qualsevol receptor pot fer-se'l seu, interpretar-lo i sentir-lo a la seva manera. 2.2 Caracterstiques del llenguatge potic El llenguatge potic t dues caracterstiques bsiques que engloben totes les altres: ritme i figura. El ritme s la repetici de sons, de paraules. d'estructures, d'idees. El poema, doncs, t una relaci tan intensa una fusi entre la fontica i el significat que s intraduble a la prosa i no s apte per a ser resumit. El poema s una manera original de captar el mn i s capa de provocar un gaudi esttic lligat a un aprenentatge cultural. Els diccionaris recullen els significats convencionals dels mots, aquells significats primaris, que serveixen per comunicar-se, anomenats denotatius. per, en alguns casos recullen tamb una altra accepci, el sentit figurat. Per exemple, "anar amb el coll dret" t un sentit literal i un sentit figurat. El sentit figurat pot ser ms corrent, fins i tot, que el sentit denotatiu.

En poesia, qualsevol paraula o expressi pot assumir un significat figurat o connotatiu, que depn del context, de l'autor o del lector. El resultat s el fenomen anomenat recurs expressiu, figura retrica, o simplement, figura. 2.3 Mecanismes de formaci de figures Hi ha quatre mecanismes principals 1. Supressi: es produeix quan hi ha omissi d'elements que habitualment figurarien en el discurs, com conjuncions, components de la frase, termes d'una comparaci; ocultaci de significats, etc. 2. Addici: es produeix quan s'incorporen ms elements dels necessaris o b quan es repeteix un element d'una forma insistent. 3. Combinaci o canvi d'elements: entre tots dos existeix alguna analogia, que permet fer aquesta substituci. s el cas de la metfora. 4. Permutaci del lloc que ocupen els components del discurs. 2.4 Elements bsics de la poesia La forma que adopta l'expressi potica s el poema. La unitat bsica d'un poema s el vers. 2.4.1 El vers El vers s una successi de paraules que ocupen una sola ratlla i sn determinades pel nombre de sllabes (metre), la rima i el ritme. El nombre de sllabes d'un vers sn les sllabes que es poden comptar fins a l'ltim accent. Els versos poden ser d'art menor (menys de 9) o d'art major (9 ms de 9). En els versos d'art major podem trobar una pausa, cesura, que divideix el vers en dos hemistiquis. El ritme s'obt mitjanant la repetici de combinacions de sllabes tniques i tones (peus rtmics). La rima s la repetici dels sons al final dels versos a partir de la darrera vocal tnica. La rima s consonant si rimen tots els sons i assonant si noms rimen els voclics. Tamb distingim entre rima masculina, quan les ltimes paraules dels versos que rimen sn agudes, femenina, quan sn planes o esdrixoles, i maridada, si s'alternen versos masculins amb femenins.

2.4.2 Les estrofes Els versos es combinen formant estrofes. Si els versos d'una estrofa tenen el mateix nombre de sllabes, s'anomenen isosillbics. Si el nombre de sllabes s diferent, anisosillbics. Les estructures estrfiques ms comunes sn les segents: els versos apariats, els tercets, els quarts i les quartetes (d'art major o menor), la quinteta, l'octava, la dcima i el sonet (aquest darrer, ms que no pas una estrofa s una estructura de poema). 2.5 Altres formes de poesia Tot i que associem el concepte de poema a l'estructura en vers, l'expressi potica tamb pot tenir altres manifestacions: La prosa potica s un text escrit en prosa que utilitza recursos potics. El calligrama s un tipus de composici potica en qu el text adopta una forma o una disposici relacionada visualment amb el contingut. El poema visual, en canvi, s una forma potica que prioritza la comunicaci i el poder d'atracci de l'obra. Es caracteritza per la substituci dels elements tradicionals del poema per elements visuals: imatge, dibuixos, gravats... 2.6 Classificaci de les figures Entre les diverses possibles classificacions, proposem la segent:

Fniques, relacionades amb l'aspecte oral: sons, entonaci, ritme d'intensitat... Morfosintctiques, relacionades amb l'estructura de les paraules i les combinacions de paraules en la frase. Semntiques, relacionades amb el significat de les paraules. Lgiques, relacionades amb la construcci del discurs. 2.6.1 Figures fniques

La ms important s la rima. Sn tamb figures fniques l'alliteraci (repetici prxima de sons), la paranomsia (repetici prxima de grups fnics), l'onomatopeia (imitaci de sons reals) i, en general, els anomenats jocs de paraules.

2.6.2 Figures morfosintctiques

La ms prpia del vers s el parallelisme o repetici d'una mateixa estructura en diverses frases seguides. Altres figures sn una repetici d'una srie de paraules, blocs de paraules, sigui al comenament o al final d'un vers. Altres: anfora, polisndeton, asndeton, ellipsi, hiprbaton...

2.6.3 Figures lgiques

L'anttesi indica l'oposici de dues oracions, dos sintagmes o dos mots allats de sentit contrari En la paradoxa es fa l'enlla de dues idees aparentment oposades, que tanmateix poden arribar a conciliar-se aprofitant un possible canvi de significat de les paraules. La ironia consisteix a dir alguna cosa de tal manera que el receptor entengui el contrari del que es diu. L'allegoria s una figura lgica de substituci completa, que es presenta en forma de relat en qu apareixen una srie d'elements que tenen un sentit i a la vegada sn susceptibles d'adquirir-ne un altre de ms profund, a partir d'una interpretaci en la qual a cada element aparent es correspon un d'ocult.

2.6.4 Figures semntiques Hi ha dues figures semntiques que destaquen entre totes per la seva importncia:

La metfora s un dels elements centrals de tota poesia. Consisteix a substituir un mot per un altre, que pertany a un camp semntic diferent, entre els quals pot establir-se una relaci analgica (s a dir, comparteixen algun tret significatiu com). La metonmia (amb la qual englobem la sincdoque) consisteix en la substituci d'una paraula per una altre, quan totes dues pertanyen al mateix camp semntic. La relaci entre les dues paraules (la literal i la substituda) es basa en el fet que una s la causa, la conseqncia o una part de l'altra.

3. El gnere teatral 3.1 Carateritzaci s el gnere al qual pertanyen totes les obres l'objecte de les quals consisteix a representar una acci sobre l'escena. Presenta unes caracterstiques que el distingeixen dels altres gneres:

l'obra no s escrita per ser llegida, sin per ser representada;

el receptor no s una sola persona, sin un grup, el pblic; el canal no s el llibre, sin l'espai escnic; sovint no compta amb la caracteritzaci directa dels personatges, sin que es presenten a mesura que avana l'obra (caracteritzaci indirecta), hi apareixen signes lingstics i no lingstics (propis del llenguatge no verbal) no hi ha narrador; el punt de vista queda dilut en els personatges.

3.2 El text teatral Una obra de teatre est formada per diversos tipus de text: el text escnic, el text acotat i el text principal.

El text escnic va adreat al director de l'obra i consisteix a la descripci de com cal desenvolupar l'espectacle. Inclou informaci sobre el codi gestual o tonal que mai apareix publicada en el text principal. No totes les obres disposen de text escnic. El text acotat s aquella part del text escrit que apareix entre parntesis o en cursiva i que s una anotaci explicativa al marge d'una obra teatral, per explicar la disposici, els gestos i la manera d'actuar dels personatges. Hi ha diversos tipus d'acotacions: les acotacions d'acci sn indicacions sobre all que fa el personatge (seure, entrar, sortir...) les acotacions de caracteritzaci sn indicacions sobre les caracterstiques d'un personatge determinat: simptic, cruel... les acotacions de to indiquen la manera com parla un personatge: cridant, rient, amb rbia... El text principal s el text que forma part de la representaci. s tot all que forma part de la parla dels actors: dilegs, monlegs... 3.3 L'estructura

El text teatral acostuma a organitzar-se en actes: cadascuna de les parts en qu es divideix una obra teatral, separada de les altres per un interval marcat normalment per la baixada del tel. Tot i que el nombre d'actes pot variar, tradicionalment les obres estan formades per tres actes, corresponents al plantejament, el nus i el desenlla. Les escenes sn les seqncies de la trama que integren un acte, estan marcades per l'acci, pel temps, per l'entrada i sortida dels personatges. El nombre d'escenes en cada acte s divers, per no acostumen a ser ms de deu. El quadre s la subdivisi temtica d'un acte, assenyalada per un canvi en el decorat.

3.4 El discurs teatral

El dileg s la forma ms estesa del discurs teatral. Quan s'analitzen els dilegs, cal tenir present la situaci dels interlocutors (igualtat, inferioritat...), la forma d'actuar (dialcticament, si es repliquen complementriament, expositivament i interrogativament), i la relaci amb l'acci (si la matisa, la posa en moviment...). En molts casos, el dileg es trenca per la llarga intervenci d'un dels personatges; en aquest cas podem parlar de monleg: discurs no adreat directament a un interlocutor. s un dileg interioritzat en qu un mateix s alhora l'emissor i el receptor. Tamb existeix el soliloqui (un personatge es parla a ell mateix i sense testimonis) i l'apart (quan es fa participant o cmplice al pblic de la histria, sense que se n'esperi resposta. 3.5 L'espai

L'espai escnic s l'espai que percep el pblic durant la representaci. Varia segons la concepci de l'obra.

L'escenografia s el conjunt d'elements que s'afegeixen a l'espai escnic per reduir un determinat ambient o clima. Inclou els elements decoratius, el mobiliari, la illuminaci i l'atrezzo, que s el conjunt d'accessoris que complementen la caracteritzaci dels actors i d'objectes que es fan servir durant la representaci. l'escenari s la part del teatre on es colloca el decorat i on es desenvolupa majoritriament l'acci dramtica. La tramoia s el conjunt de mitjans mecnics emprats per fer les transformacions escniques, canvis de decoraci, efectes especials... En el teatre tradicional el tel, s'apuja i s'abaixa marcant l'inici i l'acabament dels actes. 3.6 Gneres i subgneres dramtics. 3.6.1 Tragdia La tragdia s un gnere clssic nascut a Grcia. Els seus personatges , pertanyents a les divinitats o la noblesa, han de lluitar contra un dest inevitable. El final s sempre trgic i el llenguatge s culte. s el gnere ms estretament vinculat al mn grec. A l'Edat Mitjana la tragdia prcticament va desaparixer, per s'activ novament a partir del s. XVI. En els temps

contemporanis la tragdia ha sofert una transformaci molt profundes i, de vegades, es confon amb el drama, es fa tragdia collectiva o s'enfronta l'heroi amb l'absurd. 3.6.2 Comdia Presenta personatges de la realitat, que viuen conflictes quotidians i prosaics, situacions imprevistes, obstacles que dificulten la realitzaci d'una acci en la qual els personatges es mostren ridculs, ignorants, per que t un final feli, on es recupera l'ordre de totes les coses i de totes els valors criticats. La comdia pretn provocar el riure de l'espectador. Els personatges solen ser simplificacions arquetpiques, que encarnen un defecte o un valor que no quadra amb l'esquema vigent. 3.6.3 Tragicomdia Gnere dramtic que comparteix elements de la tragdia i de la comdia. Va ser conreada sobretot a Roma. Shakespeare i Lope de Vega l'adopten com a eina per renovar els gneres dramtics. T una srie de caracterstiques constants:

els personatges pertanyen tant a capes populars com aristocrtiques, l'acci, seriosa o dramtica, no acaba en catstrofe, l'estil no s unitari: el llenguatge elevat, propi de la tragdia, contrasta amb el llenguatge colloquial quotidi, tpic de comdia. 3.6.4 Drama Gnere teatral modern, per oposici als clssics de la comdia i la tragdia. Planteja, com la tragdia, un conflicte, situat, en aquest cas, en el pla de la realitat i dels homes, de les forces mesurables. L'heroi dramtic s un heroi inconscient que ha de lluitar contra quelcom que no preveu. L'enfrontament es dna entre l'home individual i la societat. Es presenta com una sntesi entre elements de la comdia i de la tragdia. El patetisme trgic s barrejat amb elements realistes, cmics, irnics i absurds. El drama planteja sempre un final trgic, on no s possible la reconciliaci: sucidi, mort... 3.6.5 Altres gneres dramtics:

Acte sacramental: Pea dramtica de carcter allegric en un acte. Inspirades en les Escriptures o en les vides de sants i destinades a ser representades en la festa del Corpus Christi a les places pbliques. Misteri: d'origen medieval, proposa en una successi de quadres, una representaci dels misteris de la fe cristiana (Nadal, passi, assumpci...) Mim: rebutja l's de la paraula i se centra noms en la gestualitat.

pera: gnere creat a Itlia al segle XVII, totalment cantat, de tema generalment trgic, inspirat en la mitologia o en la llegenda. La seva modalitat cmica s'anomena pera bufa. Sainet: gnere dramtic d'entreteniment, de carcter cmic, caricaturesc, d'extensi breu i d'ambient i personatges populars. Posseeix unes caracterstiques temtiques fora constants: reprodueix situacions quotidianes a travs de tipus assenyalats per un tret desmesurat (gasiveria, autoritarisme...), portat fins a extrems ridculs; i exala les virtuts de la vida quotidiana (amor, lleialtat...) Entrems: pea teatral breu, amb un llenguatge planer, caricaturesc, destinada a un pblic poc exigent. Normalment es representava en un descans de la comdia; a partir del segle XVIII, el terme es confon amb el de sainet. 5. LA PROSA NARRATIVA 5. 1.CARACTERSTIQUES DEL GNERE NARRATIU

El text narratiu s el missatge en prosa destinat a un o a diversos receptors, organitzat a travs d'un codi literari i que l'emissor situa en un context fictici. Presenta la histria del conflicte d'un personatge. La histria s una invenci de l'autor que imita la realitat: el lector no busca la veritat de l'obra, sin la seva versemblana, perqu sap que s fictcia. D'altra banda, tota obra narrativa sempre presenta almenys un conflicte: una situaci problemtica que cal afrontar i, finalment, resoldre. 5.2 LES TCNIQUES NARRATIVES

En qualsevol novel.la trobem diferents tipus de tcniques o procediments narratius: la descripci, que caracteritza els perso-natges i els diversos elements que ambienten la histria (objectes, paisatges, impressions, estats d'nim...); el dileg, que introdueix la veu dels personatges; i la narraci, que exposa els fets i els esdeveniments de manera dinmica. La narraci, el dileg i la descripci es poden combinar de maneres diverses i cada obra o cada fragment pot ser redactat amb un procediment diferent. Aquests procediments donen lloc a tres estils bsics: l'estil directe, l'estil indirecte i l'estil indirecte lliure. Estil directe: Procediment propi dels gneres narratius pel qual la veu d'un personatge apareix reproduda directament en el text sense la mediaci d'un narrador. s el mode d'enunciaci que implica directament destinador i destinatari i els protagonistes dialoguen o monologuen directament entre si: s la forma tpica dels dilegs, o fins i tot del monleg o del soliloqui, en qu el personatge dialoga respectivament amb un altre personatge, amb si mateix o

amb un interlocutor absent. S'introdueix directament o mitjanant la frmula va dir. El flux de la conscincia tamb s una forma d'estil directe. Estil indirecte: Procediment propi dels gneres narratius pel qual la veu d'un personatge apareix en el text reproduda per la mediaci d'un narrador que l'explica. s el mode de l'enunciat del discurs relatat. Tamb s'anomena discurs narrat. S'introdueix mitjanant la frmula va dir que. Estil indirecte lliure: Procediment propi dels gneres narratius pel qual la veu d'un personatge apareix en el text inserida en el discurs del narrador, que li cedeix la paraula indirectament. s propi de la narrativa moderna.

Dues caracterstiques tcniques presents en la prosa narrativa i fonamentals en el conte sn la tensi narrativa i el clmax: la tensi narrativa consisteix en l'evoluci de l'inters argumental, que pot ser lineal o gradual; el clmax s el punt ms interessant de l'argument.

La novel.la moderna presenta una srie de peculiaritats que, tcnicament, la diferencien del gnere clssic: Les parts o els captols, elements d'extructura externa, han deixat pas a la seqncia, que ateny a caracterstiques d'estructuraci interna, basada sovint en l'alternana de l'enfocament, variable en la forma de contrapunt. El detallisme descriptiu, el monleg interior, el conductivisme d'influncia cinematogrfica o la creixent tendncia psicolgica sn altres procediments narratius importants en la novel.la moderna, que ha aportat una gran renovaci estilstica al llarg del segle XX. La barreja de veus narratives diferents en una mateixa obra s el tret ms caracterstic de la novel.la del segle XX.

5.3 L'ESTRUCTURA DE LA TRAMA. En un text narratiu podem trobar diversos tipus de trama o estructura temtica:

linial: quan els elements se succeeixen ordenadament, seguint una relaci de causa-efecte. convergent: quan els elements es concentren en un punt donat del text. concntrica: quan els elements giren a l'entorn d'un nucli temtic principal. catica o dispersa: quan no existeix una pauta concreta i explcita de concatenaci i ordenament dels elements. oberta: quan els elements, tot i seguir una pauta concreta i explcita, lgica, no es troben en una conclusi.

Hi ha trames que presenten la histria narrada amb principi, nus i desenlla. Les novel.les que presenten aquesta estructura donen als lectors informaci sobre all que

passa als seus personatges. S'anomenen novel.les tancades. Altres novel.les, en canvi, relaten episodis o aventures que no formen una acci nica, o que la deixen sense final: sn les anomenades novel.les obertes. 5.4 EL PUNT DE VISTA El punt de vista, identificat sovint amb la focalitzaci, s l'angle de visi des del qual transcorre la narraci, el punt on se situa el narrador per contar la histria.

Focalitzaci externa: quan el focus que observa est situat en un punt exterior a la histria. s una tcnica utilitzada sovint per iniciar captols o introduir nous personatges i que comporta una certa objectivitat o un distanciament respecte dels personatges. Focalitzaci interna: quan el focus que observa est situat en un punt interior (un personatge) de la histria. s una tcnica que comporta una certa complicitat amb els personatges. La focalitzaci interna pot ser: Fixa, s a dir, nica o immbil, quan recau sempre sobre el mateix personatge. s la que s'usa en el monleg interior. Variable, s a dir, diversa o mbil, quan recau sobre diversos personatges, segons els episodis. S'estableix, aleshores, una gradaci de forces de focalitzaci i, consegentment, uns personatges prenen ms importncia que altres.

Es poden produir alteracions en l's d'un punt de vista narratiu: la paralipsi, que consisteix en l'omissi d'un tipus d'informaci que es nega al lector (per exemple, pensaments que farien endevinar el desenlla abans d'hora); o la paralepsi, per la qual s'inclou un aprofundiment en la visi d'un personatge i es dna d'aquesta manera una informaci complementria no prevista. 5.5 EL NARRADOR O VEU NARRATIVA s el mitjancer entre l'autor i el lector en l'acte de la comunicaci literria. L'autor conta el relat a travs d'una veu, segons diverses possibilitats tcniques. El narrador s extern quan no coincideix amb cap dels personatges de la histria. Tamb rep el nom d'heterodiegtic o narrador-historiador. La narraci s en tercera persona, i acostuma a buscar l'objectivitat. Dins del narrador extern podem trobar diverses possibilitats:

Narrador omniscient: s un narrador que t una visi mplia i panormica, ho veu tot des de la mateixa distncia, com si fos una ment superior o una mena de du que coneix el passat, el present, el futur, els sentiments i els pensaments ms ntims de tots els personatges, de manera que els controla i que domina tant les accions com la resta d'informaci. Narrador extern o observador: s un narrador que dna informaci noms a partir del que veu i sent i no pot reproduir pensaments si els personatges no ho diuen directament en presncia seva. Narrador-editor: s el que explica uns fets que ha trobat escrits en un hipottic manuscrit o document perdut, que a vegades no gosa reproduir literalment (El Quixot, per exemple). Aquesta frmula permet a l'autor continuar gaudint de l'omniscincia sense que se'l pugui acusar de manipulador, ja que l'autor pot parlar de la seva prpia histria com si fos un lector ms.

El narrador s intern quan esdev un protagonista o personatge de la histria. Tamb rep el nom d'homodiegtic o narrador actor. Predomina la narraci en primera persona i s'acostumen a interpretar els fets de manera subjectiva. Dins del narrador intern podem trobar diverses possibilitats:

Narrador protagonista o autodiegtic: narrador en primera persona on el protagonista apareix com a responsable de la seva prpia histria. s dins d'aquest narrador on pot aparixer el monleg interior (tcnica mitjanant la qual es crea la il.lusi que un personatge expressa el seu pensament d'una manera directa). Narrador testimoni: el narrador s un personatge secundari que actua com a observador. Es caracteritza per la utilitzaci de la primera persona, la descripci objectiva de l'escena, la interpretaci subjectiva dels fets i el doble focus d'inters narratiu (el de la narraci estricta i el de la personalitat del narrador).

Un cas extrem del narrador testimoni s la del narrador (testimoni) observador, que no interv en els fets i que es pot confondre amb el narrador extern o observador. La diferncia s que aquest, el narrador testimoni, utilitza la primera persona. 6.ELS PERSONATGES Segons la importncia que la seva presncia t en el desenvolupament de l'argument, els personatges poden ser principals o secundaris.

Personatges principals: sn els que intervenen en l'acci amb ms intensitat i tenen una influncia decisiva en el desenvolupament de la histria i en el desenlla. Entre els principals, n'hi ha un que porta a terme l'acci principal, t la funci ms rellevant en el desnvolupament de la histria: s el protagonista. Sovint el protagonista t com a adversari un altre personatge de caracterstiques oposades: s el seu antagonista. Personatges secundaris: sn els que intervenen poc en el transcurs de la narraci, o b ho fan amb una certa intensitat, per en pocs episodis.

La caracteritzaci dels personatges acostuma a ser diferent segons el tipus de novel.la. Per exemple, en les novel.les costumistes o en les de gnere policac, el grau de desenvolupament dels personatges s menor que en les novel.les anomenades psicolgiques. Aix, pel que fa a la caracteritzaci, els personatges poden ser plans o rodons.

Personatges plans: sn els que tenen una caracteritzaci esquemtica, com un esbs. queden definits amb un sol tra i es mantenen invariables en tota l'obra o experimenten petites modificacions. De vegades, la simplicitat de trets dels personatges plans fa que tinguin tendncia a la caricaturitzaci. entre els personatges que tenen aquest carcter caricaturesc cal destacar l'antiheroi, personatge mediocre, mancat d'herocitat i de valors superiors, que expressa la irracionalitat i la manca de sentit de la vida humana. Personatges rodons: sn els que estan definits amb molts trets i amb una gran complexitat psicolgica: evolucionen al llarg de la narraci i sn densos, contradictoris i variables.

En algunes obres hi ha personatges que no responen al tipus d'individu amb trets humans; en aquest cas, es pot tractar d'un personatge col.lectiu o b d'algun aspecte que ha adquirit un significat simblic i ha esdevingut un personatge.

El personatge col.lectiu est format per un conjunt de persones, un poble sencer, una ciutat,etc. que actua com un personatge autnom ms, i assumeix com a grup el que en altres casos recau en un sol individu (la burgesia catalana a La febre d'or, de Narcs Oller) Trobem un personatge-natura quan la natura s una referncia simblica i rep un protagonista destacat; sovint incideix directament en l'argument, condiciona l'estat d'nim dels personatges o actua d'element aglutinador. En el Modernisme en general, i concretament a Solitud, podem observar el protagonisme que hi t la natura.

7.EL TEMPS

Tota novel.la se situa en un temps determinat, que pot ser passat, present o fins i tot futur. A ms, aquests temps no sn necessriament excloents i poden conviure en la narraci. Malgrat tot, el temps que caracteritza el relat s el passat, pel fet que aix se subratlla la distncia entre el moment de la narraci i els fets relatats. Quan s'analitza el temps, s'han de diferenciar dos aspectes: el temps narratiu i el temps histric. El temps narratiu o literari: s el temps de la narraci, en tant que obra de ficci, independentment del fet que la novel.la reprodueixi o no el pas del temps de la realitat exterior. Dins del temps narratiu es pot diferenciar entre el temps de la histria (aquell que ve delimitat per la successi cronolgica dels fets narrats), i el temps del discurs o temps psicolgic ( aquell que ve delimitat pel record, l'evocaci del passat o la reflexi). Segons el tractament que rebi en la novel.la, el temps narratiu pot ser lineal, acronolgic o retrospectiu.

El temps lineal s la successi ordenada cronolgicament de fets, accions i circumstncies de la novel.la; els fets s'expliquen en l'ordre en qu s'han produt. El temps lineal s objectiu i concorda amb el temps real exterior a l'obra literria. En general, la novel.lstica tradicional es basa en un tractament del temps de carcter lineal. La acronologia s el desordre cronolgic deliberat amb qu es pot presentar la narraci. En aquest cas, s el lector qui reconstrueix mentalment l'ordre cronolgic. La novel.lstica del segle XX es caracteritza per l'alteraci del tractament del temps juntament amb altres experimentacions. El temps retrospectiu s una evocaci del passat des del present narratiu. el lligam entre els dos es fa mitjanant frmules de transici i passatges que preparen els salts temporals. quan es confonen realitats i el passat substitueix sobtadament el present, s'utilitza la tcnica cinematogrfica del flash-back.

Si la histria comena amb la trama o conflicte sense introducci, s a dir, in media res, l'ordre cronolgic ser alterat; llavors, el temps narratiu podr ser acronolgic o retrospectiu.

El temps histric: s l'poca en qu se situa l'acci. Aquesta con-textualitzaci histrica pot aparixer concretada implcitament o explicitament (se'ns pot donar una cronologia concreta, se'ns pot aventurar un esdeveniment histric concret, o b haurem de deduir-la en funci dels costums, vestits o altres indicis presents en el text). Quan en un text no se'ns situen els esdeveniments en un temps histric concret parlem d'acronia. Un dels aspectes temporals ms significatius s la velocitat de la narraci, que posa en relaci el temps que duren els esdeveniments que succeeixen en la histria (temps histric) i la materialitzaci en el discurs (temps narratiu), en nombre de lnies, pargrafs o pgines. Per a establir aquesta relaci hi ha diversos mecanismes que poden deturar o alentir el temps (la descripci, la digressi, el flux de la conscincia,etc) o b accelerar-lo (sntesis, el.lipsis,etc):

Descripci: recurs que t el discurs de suspendre la narraci i descriure un lloc (topografia) o un personatge, atenent als seus aspectes fsics (prosopografia) o psicolgics o de carcter (etopeia). La descripci serveix com a recurs per alentir o deturar el temps del relat en els textos narratius Digressi: recurs que consisteix a allunyar-se de l'assumpte principal en un discurs. En la narrativa ocasiona una alteraci en el ritme del temps del relat. El.lipsi: tcnica de tractament del temps narratiu per la qual s'eliminen perodes de la histria relatada i es controla la velocitat (per exemple, pot passar que en una novel.la s'acabi el primer captol quan el protaginista t quatre anys i comenci el segon captol quan en t deu). -Escena: fragments en els quals coincideix el temps de la histria i el temps del discurs (per exemple, en els dilegs). Flux de la conscincia: correspon a la forma moderna del monleg interior, que es caracteritza per l'emergncia de l'inconscient a nivell textual. Resum: explicaci abreujada, es tracten en poques lnies un seguit d'esdeveniments.

Quan trobem alguns d'aquests mecanismes que alteren la durada de la histria en relaci amb el temps de lectura, parlem d'anisocronia. 8.L'ESPAI L'espai s el marc ambiental en qu es mouen els personatges i transcorren els fets; aquest marc pot ser real o imaginari. L'espai esdev fonamental en les novel.les histriques o realistes.

9.ELS GNERES NARRATIUS Conte: text narratiu de ficci, generalment breu, caracteritzat per la intensitat i l'esquematisme sinttic, per la visi parcial o fragmentria o centrada en un aspecte d'un tema, per la presentaci dels fets en si mateixos sense prembuls i que tot conflueix de cara als fets que constitueixen el nervi del conte. T menys varietat i mats que la novel.la, per t ms contundncia i fora expressiva. Tradicionalment tamb, cal afegir-hi la finalitat clara de moralitzar i entretenir. L'extensi del conte literari no t uns lmits rgids i sovint provoca confusions. No s'ha definit encara la diferncia entre conte, narraci llarga i novel.la curta. Algunes llenges com l'angls s'han acostat a una terminologia ms precisa: tale per a la narraci breu, i short story per al conte llarg. Cal distingir entre el conte literari o culte (que troba els seus lmits en extensi en la novel.la curta, i pot conrear diversos gneres temtics: el meravells, el terror, etc.) i el conte tradicional o rondalla, lligat a les formes de tradici oral (que pot incloure els contes de fades o fantstics, d'herois,etc.). Faula: composici breu en vers o en prosa que pot estar formada per un sol episodi, els protagonistes de la qual sn animals o ssers inanimats, i que comporta un ensenyament exemplar. Llegenda: es tracta d'una narraci, generalment de carcter popular, que cont un nucli temtic de tradici histrica, per reinterpretat, magnificat, per la imaginaci o per males interpretacions, rumors o per la suggesti de l'excepcionalitat dels fets. Es presenten normalment reunides en cicles, a l'entorn de protagonistes (Jaume I, Joan Gar...) Novel.la: gnere narratiu de ficci, d'extensi regular o llarga, que modelitza en registre ficcional els conflictes i les tensions de l'sser hum inserit en la histria i en el si d'una comunitat. s un gnere de definici complexa perqu va nixer i es va desenvolupar al marge de la preceptiva i de l'anomenada literatura culta, per la qual cosa es va diversificar des del principi, i va admetre tota mena de possibilitats i recursos discursius. La novel.la s enunciada per un narrador, que s una entitat dficcional instruda per l'autor. A la novel.la sempre hi ha alg, alguna instncia, que relata (que pertany al mn de ficci instaurat i que, per tant, no s l'autor), encara que el narrador no sigui una figura explcita. I, en elegir la figura del narrador, l'autor selecciona tamb una srie d'estratgies discursives, que sn aquelles a travs de les quals convertir la histria en trama.

En la novel.la es desenvolupa una acci relativament extensa, que pot tenir ramificacions secundries o altres accions encaixades. Els intrprets de l'acci sn els personatges, que sn presentats mitjanant diverses tcniques possibles de caracteritzaci.I aquesta acci, que es relata des d'un temps concret mitjanant la instncia narrativa, es desenvolupa en unes coordenades d'espai i temps.
o

novel.la curta: gnere novel.lstic d'extensi breu, caracteritzat per l'existncia d'una acci que es desenvolupa generalment amb ritme gil, de forma condensada i tendint a un desenlla nic. Una de les seves caracterstiques bsiques s la concentraci temtica i un tractament del temps que tendeix a la linealitat. novel.la d'aprenentatge: gnere novel.lstic en el qual es narra la histria d'un personatge al llarg de la seva formaci intel.lectual, moral o sentimental, entre la joventut i la maduresa. novel.la d'aventures: gnere novel.lstic caracteritzat pel viatge i la consecuci d'aventures en terres remotes, amb episodis i incidents agitats. A partir del s.XIX t un gran impuls, abandona les seves implicacions amb el gnere sentimental i es diversifica: novel.la d'aventures marineres (Moby Dick), viatges a indrets imaginats (Robinson Crusoe, novel.les de J.Verne,...). novel.la de cavalleries: gnere novel.lstic d'origen medieval que neix al voltant del mn de la cavalleria i en tracta els tpics. El protagonista o heroi s el cavaller, que lluita per una dama i pels valors cristians. novel.la de cincia-ficci: gnere novel.lstic que consisteix a explorar indrets possibles des del punt de vista cientfic, per encara no (o potser mai) imaginables com a reals. novel.la de costums: gnere novel.lstic de carcter realista que s'interessa per recollir unes formes de vida i uns costums, rurals o urbans, que estan en un perode crtic o a punt de desaparixer. s propi del s. XIX. novel.la epistolar: gnere novel.lstic anomenat aix a causa de la tcnica d'escriptura. En un principi s una derivaci de la novel.la sentimental. Es caracteritza per la subjectivitat de la visi, ja que totes les opinions i impressions passen per la focalitzaci del subjecte ficcional que escriu les cartes. novel.la gtica: gnere novel.lstic d'origen algls, pre-romntic, que consisteix a desenvolupar una histria de terror en escenaris truculents i carregats de misteri, com a castells de l'Edat Mitjana. novel.la histrica: gnere novel.lstic que t els seus precedents en el tipus de novel.la romntica sobre fets histrics que public W.Scott. Situa l'acci en un context histric realista amb voluntat de recrear-ne

o o

l'ambient o reinterpretar el passat en els seus components socials, jurdics o culturals. novel.la negra: s'anomena aix el gnere novel.lstic que deriva de la novel.la policaca, que es comena a conrear als Estat Units amb una forta intenci de crtica dels valors socials, de la corrupci i de la violncia institucional. El protagonista s generalment un antiheroi. T un component elevat de sexe i violncia i la resoluci de l'enigma no sempre t relaci amb el cam que segueix la justcia oficial. novel.la picaresca: gnere novel.lstic, generalment construt amb tcnica autobiogrfica, en qu un individu de pocs escrpols conta la histria de les seves experincies. El protagonista s un antiheroi. novel.la policaca: gnere novel.lstic que s articulada i mediatitzada pel punt de vista d'un subjecte (policia o detectiu) que segueix pistes i desxifra indicis (amb focalitzaci interna), fins a arribar a un desenlla, que comporta la soluci d'un enigma. novel.la realista: gnere novel.lstic que rep la seva denominaci a causa de la tcnica de representaci utilitzada. El mn ficcional realista representa el seu referent real i hi desenvolupa accions versemblants mitjanant el tractament de personatges i ambients que produeixen il.lusi de realitat. De la novel.la realista deriven una srie de ramificacions: la novel.la psicolgica, la naturalista, la rural, la urbana,etc... novel.la rosa: gnere de carcter sentimental, que relata els amors d'una parella, els quals acaben sempre amb final feli. novel.la simblica: tipus de novel.la metafrica que pot ser llegida en clau de smbol.

Rondalla: tipus de narraci popular que combina elements fantstics amb reals, destinada especialment a un pblic infantil, amb una finalitat moralitzadora. Est lligada a les formes orals i es caracteritza per la simplicitat de la trama i per l's d'un llenguatge molt efectiu (frases fetes, onomatopeies, frmules estereotipades d'inici i final...). 5. L'ASSAIG 5. 1.Caracteritzaci. L'assaig s un gnere literari en prosa, de carcter no ficcional, que es val del relat per tal d'explicar el pensament del seu autor en els diversos aspectes del coneixement (filosofia, religi, art...). La voluntat esttica forma part del discurs assagstic, per la finalitat prioritria del missatge s la de comunicar idees amb una clara explicitaci autorial.

El textos assagstic es diferencien dels textos cientfics per la seva finalitat, malgrat la similitud formal en alguns aspectes. L'estudi acadmic, la tesi, el tractat o la monografia cientfica pertanyen a la tipologia de textos explicatius, tret que comparteixen amb algunes obres didctiques, per aquells incorporen al text les fonts d'informaci en qu es basen (bibliografia) i segueixen el procediment cientfic: plantejament d'una hiptesi inicial, verificaci emprica i conclusions. Actualment, atesa la diversitat de tipus de textos que es poden incloure en aquesta denominaci, s preferible la de gneres didacticoassagstics, que inclouen tres modalitats de discurs:

a) el discurs dramtic: dileg; b) el discurs objectiu: assaig (tractat, biografia..), Formes oratries (discurs, sermons), i articles; c) discurs subjectiu: autobiografia (confessi, diari, dietari, memries).

Degut a aquesta diversitat, el contingut tamb s divers, i aix permet fer-ne una agrupaci temtica:

Assaigs literaris, que tracten temes diversos i que combinen el contingut amb un llenguatge eminentment literari. Assaigs cientfics, que pretenen la divulgaci d'un aspecte cientificotcnic amb diferents nivells d'aprofundiment, d'acord amb el pblic a qu es destinen. Assaigs divulgatius, que solen tractar de temes diversos, generalment d'actualitat, amb un llenguatge planer. Assaigs poltics, que exposen idearis poltics i, a vegades, fan la crtica d'altres idearis o actuacions poltiques.

Malgrat tota aquesta diversitat, els textos assagstics tenen unes caracterstiques comunes:

Existeix una voluntat de creaci literria. L'estructura est centrada en l'exposici i l'argumentaci. Hi ha una intenci d'aprofundir en el coneixement de l'home. Analitza lliurement els temes, sovint crticament No pretn ser exhaustiu ni excessivament especialitzat. Sovint t intenci moralitzadora. T una longitud que varia entre la de l'article i la del llibre. Pot adoptar formes diverses: dileg, article d'opini, dissertaci...

5.2. TIPOLOGIES TEXTUALS DELS TEXTOS ASSAGSTICS. Els textos assagstics presenten dos tipus de tipologia textual: l'argumentaci i l'exposici. a) El text argumentatiu. Pretn convncer i modificar el punt de vista del destinatari. S'articula de manera ordenada al voltant de la defensa d'una o diverses idees raonades. Serveix per a exposar opinions, contrastar-les, rebatre-les, persuadir i convncer. La finalitat predominant s conativa. Utilitza frases llargues, oracions coordinades adversatives, subordinades causals, consecutives i finals, verbs de pensament i de llengua, referncies i comentaris d'altres textos, etc. La seva estructura acostuma a ser:

Introducci: Explicitaci del punt de vista o de l'opini que es vol defensar amb la intenci de convncer el destinatari. Comprovaci d'aquesta afirmaci, si escau, introduda pels marcadors textuals: efectivament, en efecte... Desenvolupament: Presentaci ordenada dels arguments, introduts pels connectors o marcadors textuals corresponents: en primer lloc, en segon lloc, primerament, desprs... Conclusi: Sntesi dels aspectes tractats i comprovaci de l'opini o de la hiptesi enunciada en la introducci. La conclusi inclour els connectors: doncs, per tant, per consegent, o similars.

b)Text expositiu Proporciona informaci sobre un tema del qual es pressuposa que el destinatari ja t un cert coneixement amb l'objectiu d'ampliar-lo i, si s'escau, de modificar-lo. s per aix que, de vegades, el text expositiu es combina amb el text argumentatiu.

Segons el mitj per al qual ha estat elaborat pot presentar diferent grau de rigor i objectivitat. La informaci se selecciona en funci del punt de vista des del qual es tracta el tema. La progressi d'aquesta informaci, els aspectes tipogrfics i l'estructura tenen una importncia especial com a mecanismes de coherncia i de cohesi del text. El punt de vista adoptat per al tractament del tema depn del grau de coneixements que t el destinatari, la seva edat, el nivell d'estudis, etc. i, segons

aquests elements se selecciona el nivell de llenguatge (estndard, culte, colloquial) i s'il.lustra el text amb els exemples o els aclariments que es consideren oportuns.

La progressi de la informaci va lligada als pargrafs del text. Cada pargraf s una unitat temtica que funciona com a tema, informaci ja coneguda, i que s'amplia amb la informaci nova o rema, Els pargrafs es relacionen entre si per mitj dels connectors, que estructuren la informaci i en facilita la lectura i/o la comprensi. Els aspectes tipogrfics sn importants per a diferenciar la informaci principal i les secundries, els exemples, les ampliacions, les paraules que es volen ressaltar,etc. s per aix que els ttols i subttols, el tipus de lletra i altres elements supralingstics faciliten la comprensi del missatge escrit. L'estructura del text expositiu acostuma a ser la segent: Introducci: explicitaci de l'objectiu i presentaci del tema. Desenvolupament. informaci distribuda en pargrafs amb una organitzaci lgica i jerrquica de les idees, s de grfics, esquemes i exemples, etc. Conclusi: sntesi de la informaci donada i suggeriment, si s'escau, de nous aspectes. 5.3. GNERES ASSAGSTICS.

-Article: Text de poca extensi sobre un tema determinat, que es caracteritza pel fet que s'insereix en llocs (diaris, peridics, revistes,etc.)als quals el pblic t fcil accs. -Dietari: Forma de diari personal que explica, dia a dia, els fets personals ms importants, les opinions sobre temes diversos, observacions i reflexions... -Discurs: Exposici del seu pensament que alg fa al pblic amb un fi persuasiu. -Epstola: Assaig que segueix l'estructura d'una carta. -Estudi i tractat: Sn textos d'una certa extensi, ms breu en el primer cas, que sistematitzen un determinat saber o matria i que estan ms a prop del llenguatge cientfic que de l'assagstic. -Manifest: Document en qu una persona, un grup o una entitat fa pbliques les seves intencions. Sn famosos els manifestos romntics o avantguardistes.

-Opuscle o fullet: Ambds sn d'una estensi ms petita que un llibre. Els dos termes sn sinnims, per se sol atribuir al primer una dignitat ideolgica que el segon no t. -Pamflet: s un fullet o un full de propaganda poltica o ideolgica. -Ressenya: Examen crtic d'una obra o article publicat recentment. 6.1 EL GNERE PERIODSTIC 1.CARACTERITZACI DEL GNERE. s un gnere recent, aparegut al segle XIX, caracteritzat per la seva font de difusi: els mitjans de comunicaci moderns i la premsa escrita. Alguns dels textos d'opini es poden considerar periodisme literari atesa la seva elaboraci formal i la presncia del punt de vista subjectiu del periodista. Es poden dividir en dos grans grups: els textos informatius, que tenen com a objectiu prioritari la transmissi d'informacions sobre persones, llocs, accions o esdeveniments; i els textos d'opini o interpretatius, que no responen a les caracterstiques prpies de la informaci ja que pretenen divulgar idees i estan molt vinculats amb la creaci personal. Els textos d'opini tenen molts elements comuns amb els textos assagstics, i sovint es fa difcil destriar-los. 6. 2 LA TEMTICA I LA SELECCI D'INFORMACI. La informaci periodstica busca, principalment, temes d'actualitat i d'inters general. El criteris per a seleccionar temes d'inters general solen sser:

La proximitat al destinatari: es prefereixen esdeveniments que siguin ms propers al pblic en diversos aspectes (geogrfic, cultural, professional...) El camp d'incidncia, o ress pblic dels fets, criteri mitjanant el qual se seleccionen els fets que afecten a un major nombre de receptors potencials. L'inters hum, que fa preferibles aquells esdeveniments que afecten els sentiments, els casos de conflictivitat social o poltica, o aquells que tenen ms dramatisme. La significaci dels protagonistes implicats en els fets: autoritats, personatges pblics, etc.*La curiositat, que permet seleccionar fets que poden resultar inesperats, estranys o extravagants per al pblic.

6.3 LA PRESENTACI I LA COMPOSICI. La peculiar composici dels diaris ve determinada per dos principis:

El principi de distribuci en mduls: les informacions es distribueixen en unitats textuals (notcies, reportatges, anuncis,etc.) independents des del punt de vista informatiu. Alhora, aquestes unitats s'agrupen en seccions de carcter temtic, que poden ser fixes (internacional, esports, cartes al director,etc.) o variables (crtiques de llibres, cincia,etc.). Principi de rellevncia: les informacions ms rellevants es presenten destacades i diferenciades mitjanant procediments formals.

La presentaci ve marcada per elements formals que determinen la importncia relativa d'unes informacions sobre les altres: la ubicaci (primera pgina/pgines internes), l'espai (superfcie ocupada: tota la pgina, algunes columnes), i la tipografia (tamany i tipus, sobretot en els titulars). 6.4 ESTRUCTURA DEL TEXT PERIODSTIC Prcticament tots els gneres periodstics presenten dues o tres parts diferenciades tipogrficament: els titulars, el cos o desenvolupament i el lead o entrada. Els titulars. Apareixen destacats formalment i poden tenir tres funcions diferents: delimitar el text (funci d'obertura), oferir els aspectes ms rellevants del text des del punt de vista informatiu (funci de resum) i cridar l'atenci del lector (funci de captaci d'atenci). Si apareix ms d'un titular, el principal rep el nom de ttol, que acostuma a anar precedit de l'antettol (que pot afegir informaci o precisar el contingut) i seguit del subttol (que funciona com a sumari dels aspectes informatius ms importants del text). El lead o entrada. s el primer mdul del cos del text. T una funci especial: oferir al lector un resum ms ampli que l'obtingut pels titulars. Informa sobre els aspectes principals de l'esdeveniment. El cos o desenvolupament. En el cos del text es desenvolupen els diferents components de continguts. Tret dels gneres d'opini, que es caracteritzen per la seva llibertat de composici, el cos dels discursos periodstics d'organitza tamb en mduls. Cadascun d'aquests mduls desenvolupa un nic tema o subtema i esdev una part del text bastant autnoma. Aquest tipus de composici permet ometre informaci o intercalar-ne de nova sense alterar la comprensi de la resta de text. 6.5 ESTRUCTURES PERIODSTIQUES El text periodstic es presenta organitzat segons estructures diferents que depenen de factors diversos, entre ells el gnere al qual pertanyen.

Estructura anticlimtica o de pirmide invertida. s l'estructura ms caracterstica i consisteix en ordenar els diferents mduls de continguts d'acord amb el criteri de rellevncia. Aix, el desenvolupament del text s'estn des del clmax, o mdul de mxima rellevncia informativa, a l'anticlmax, o punt de menor rellevncia. Aquesta estructura s caracterstica dels gneres informatius, principalment de la notcia. Estructura de relat. s l'estructura que segueix un ordre cronolgic, formant una estructura de relat. Aquest relat cronolgic acostuma a alternar amb l'aparici d'elements descriptius, comentaris o opinions. L'estructura de relat s caracterstica de la crnica. Estructura dialogada. Estructura en forma de dileg, on l'entrevistador controla el desenvolupament del discurs, assignant torns i introduint temes. s caracterstica de l'entrevista i d'alguns reportatges.

6.6 ASPECTES VERBALS L's de la llengua a la premsa tendeix a l'objectivitat, la claredat i la correcci. L'objectivitat es reconeix per l'absncia del subjecte en l'enunciat i per la recerca de credibilitat (dades, testimonis, xifres...). La claredat es manifesta en el lxic i en la sintaxi. El lxic no ofereix dificultats de comprensi i, quan s'empren tecnicismes, estrangerismes o sigles, s'expliquen. La sintaxi tendeix a evitar la complexitat. 6.7 SUBGNERES PERIODSTICS SUBGNERES INFORMATIUS Notcia: s un text breu d'informaci sobre un fet d'actualitat recent. No cont opinions personals de l'autor. Forma el gruix principal dels escrits que trobem en la premsa escrita i repon a sis preguntes bsiques: qui?, qu?, quan?, on?, com? i per qu?. Consta del titular, el subttol (que inclouen el qui i el qu), l'entrada (sntesi de les dades bsiques) i el cos (exposici de les dades en ordre decreixent d'importncia). Reportatge objectiu: Tracta sobre qualsevol tema -que pot no ser d'estricta actualitat- de manera documentada, perqu el periodista la considera d'inters general. s ms extensa que la notcia i inclou elements com: valoracions de protagonistes o testimonis dels successos, detalls de xifres i dades, i textos complementaris (fotografies, esquemes, i altres tipus d'informaci grfica. SUBGNERES D'OPINI

Article d'opini: Escrit de persones que col.laboren espordica-ment i que expressen opinions, judicis, idees o comentaris personals sobre fets actuals o d'inters hum. Tamb rep el nom d'article de col.laboraci i, en funci de la seva distribuci, de columna. Article de crtica: Ressenya informativa, interpretativa i avalua-dora d'una obra publicada, exposada o representada en pblic ( literatura, pintura, msica, cinema..), segons el criteri de l'autor de l'article, amb la finalitat d'orientar el lector. Cartes dels lectors/al director: Sn escrits dels lectors, adre-ats al director, que solen expressar opinions, comentaris, agraments...sobre esdeveniments d'actualitat, qestions personals, informacions o articles publicats en el diari. Acostumen a passar una censura prvia, que nicament superen aquelles cartes que combreguen ideolgicament amb el diari. Editorial: Escrit sense signar que dna opini sobre la manera de pensar del diari en temes d'abast social. L'opini coincideix amb la de la direcci del diari i orienta al pblic lector. Si apareix signat rep el nom d'article de fons. Entrevista: s un dileg extens i aprofundit entre un periodista i una persona coneguda. N'hi ha de dos tipus: les informatives, centrades en l'opini de l'entrevistat sobre fets d'actualitat, la seva feina, etc., i les psicolgiques, basades en la personalitat de l'entrevistat. SUBGNERES HBRIDS. (INFORMATIUS I D'OPINI) Crnica: Informaci presentada per un corresponsal o un enviat especial que informa d'uns esdeveniments recents que s'analitzen, es valoren i s'interpreten. Es redacta en tercera persona i pertany a rees ms o menys especfiques: esportiva, judicial, poltica,etc. La crnica fuig de l'estil neutre dels discursos informatius i empra els recursos lingstics per tal de dotar a la crnica d'amenitat, atractiu i, fins i tot, valor literari. Reportatge interpretatiu: Inclou, com en la crnica, informaci i opini. s ms freqent en els setmanaris especialitzats que en els diaris, on apareix de forma espordica. No interessa la immediatesa dels esdeveniments. Els ms caracterstics sn fruit del "periodisme d'investigaci": desprs d'un procs de documentaci que pot ser llarg, el redactor ofereix les seves conclusions en forma d'un conjunt de tesis que es veuen recolzades per les dades objectives recollides. [Comentarios]