3.

El teatre

3.1. L'especificitat del discurs teatral

3.2. La ficció dramàtica: conflicte dramàtic i organització de la trama

3.3. La construcció dels personatges

3.4. La dramatúrgia i l'escenificació

3.5. Henrik Ibsen: Un enemic del poble

4. La narrativa

4.1. La narració: definició i gèneres

4.2. Instàncies d’enunciació: el pacte narratiu

4.3. Els components de la narració

4.4. Els personatges i la representació de les veus narratives. La focalització

4.5. L'anàlisi de la temporalitat

4.6. La configuració del temps i de l'espai. El cronotop

3.1. L’especificitat del discurs teatral

Durant la representació, intervenen sistemes de signes que se sumen i se sobreposen al text.

Aquests son la música, el moviment, la il·luminació, el llenguatge plàstic de les formes, dels
volums i dels colors. La lectura del text és un acte privat de comunicació; per contra, assistir a
una representació teatral implica una experiència col·lectiva. Les reaccions del públic es
perceben des de l’escenari.

(La paraula “representació” dona una pista clara d’aquesta idea: “representar” en el sentit
col·loquial del terme, significa “tornar a presentar”, és a dir “presentar una altra vegada una
cosa que ja és completa en ella mateixa.” D’aquí el prejudici ancestral pel que fa al deute de
fidelitat al text. Fins no fa gaire, a l’hora d’escenificar, es mirava de “respectar” l’obra,
d’actualitzar el seu sentit unívoc, la seva forma, de conservar la suposada voluntat de l’autor...
Aquesta actitud pressuposava l’equivalència semàntica entre el text escrit i la seva
representació. Hi ha tantes representacions possibles com lectures. La idea de fidelitat és
inviable.)

Segons José Sanchis, hi ha bons i mals lectors de teatre. Els mals lectors són aquells que se’ls
escapa el seu sentit escènic, és a dir la seva teatralitat. La teatralitat és allò específic del teatre.

Roland Barthes parla d’una “polifonia informacional”, es a dir, la interacció de diversos

sistemes de signes (decorat, vestuari, il·luminació, de la posició dels actors, de la seva mímica,
de la seva parla...) que són simultanis però de ritme diferent, amb durades distintes. Aquests
signes que no comparteixen significants però convergeixen a un significat comú. Un “bon
lector” de teatre és aquell que és capaç de projectar teatralitat en un enunciat, de percebre la
simultaneïtat i la interacció dels signes, encara que el discurs textual els mencioni. Quan
activem la teatralitat, estem escenificant i també proposant un subtext, ja es pot endevinar
intencions ocultes en els personatges, dobles sentits en les seves paraules, coses no dites...

(El text conté totes les propostes escèniques, pròpies o alienes, actuals, pretèrites o futures,
com una potencialitat. Quan llegim teatre escenifiquem, imaginem una representació teatral,
no un univers real i autònom. Si llegim teatre escenificant, si som uns bons lectors de teatre,
projectem teatralitat sobre l’enunciat, sobre les paraules. La teatralitat s’activa en la lectura.)

Segons Anne Ubersfeld, el text dramàtic conté “matrius textuals de representativitat que es
deuen més a la lectura que se faci del text”. Quan el lector com a director virtual d’un text
esdevé director real d’un espectacle, inicia un procés de comunicació artística en què el text és
matèria prima per un nou producte. Hi ha una doble destinació del text teatral: la recepció
individual del lector i la recepció col·lectiva dels espectadors.

La formalització del discurs es basa en:

- Llista de personatges dramàtics.

-Diàleg precedit pel nom del personatge

-Les acotacions entre parèntesis

-La segmentacions textuals (actes, escenes)

-Modificacions en la tipografia per representar variacions de pronunciació escènica.

Un text dramàtic és un text escrit que recull el material lingüístic destinat a una representació
i, per tant, es ajustat a les convencions pròpies del teatre. Sobre el paper es declaren tots els
components com les acotacions, l’entrada precedida pel nom del locutor, la indicació de les
pauses, els diàlegs...

El material lingüístic que constitueix el text dramàtic s’organitza en dos

grans grups:

b) Els parlaments (diàlegs) que constitueixen el text primari

a) Les acotacions (didascàlies o rúbriques) que pertanyen a un text secundari

Segons Patrice Pavis, una acotació és un text, generalment escrit pel dramaturg i gairebé mai
no pronunciat pels actors, destinat a aclarir la comprensió o el mode de presentació de l’obra.

Pot passar que les acotacions no hagin estat escrites per l’autor en el cas d’obres concebudes
oralment o en textos escrits per a una companyia específica. En aquests casos, les didascàlies
són afegides a posteriori, a l’hora d’editar el text teatral.
Classificació de les acotacions:

A) Acotacions fora del text dramàtic (pròlegs, advertiments, discursos, especificacions

genèriques, títol, llista de personatges, etc)

b) Acotacions autònomes: (veu narrativa que tendim a associar amb l’autor). De vegades,
s’elaboren com a material literari independent, pensat per al lector i no per a l’espectador.

c) Precisions informatives ( a qui parla, a qui s’adreça, aclariments de sentit, etc.)

d) Precisions discursives que modelitzen la interpretació que els actors fan del text (entonació,
intenció, volum, accent, sentiment associat, etc.)

e) Precisions escèniques que orienten diversos aspectes de l’escenificació (informen de

l’entrada de llum o de música, indiquen transformacions i moviments escènics, etc.) És a dir,
ajuden a construir l’espai escènic.

f) Indicacions tècniques explícitament adreçades als tècnics de l’espectacle

Al text primari apareix el diàleg i el monòleg.

Parlem de monòleg quan un locutor interpel·la algú (que pot ser ell mateix) i no obté resposta.
És a dir, quan no hi ha intercanvi. Gràcies al diàleg, el drama oculta el seu caràcter de
representació. En canvi, el monòleg –estrany a la vida– posa en evidència aquest caràcter. Ens
recorda que som davant d’uns esdeveniments de ficció. Un cas específic de monòleg és l’apart.

En l’apart, el personatge parla amb ell mateix –de fet amb el públic– per aclarir estats
d’ànim, intencionalitat, per apuntar una reflexió, per anunciar un fet del futur o per expressar
una revelació sobtada. L’apart comporta situacions escèniques interessants: demana una
posició o una gestualitat determinades, un canvi d’entonació, una mirada expressiva.

Constitueixi

Hi ha diversos intents de classificar el monòleg, entre d’altres la

classificació de José Sanchis Sinisterra:

1. El locutor s’interpel·la a si mateix en primera o segona persona gramatical (jo integrat)

2. El locutor interpel·la un altre personatge que pot estar present en escena, absent d’escena o
present en escena, però absent de l’espai figurat del locutor

3. El locutor interpel·la el públic real, la audiència ficcionalitzada o el destinatari indeterminat

En canvi, el diàleg és un intercanvi verbal entre personatges. Implica que els personatges tenen
una doble funció de locutors i oients. Cada dialogant implica l’altre en el seu discurs apel·lant-
lo a contestar dins d’un nou context. El diàleg significa tant pels silencis, les coses no dites o els
sobreentesos com pel contingut literal de les rèpliques. Per entendre la lògica i el sentit d’una
determinada successió de rèpliques, gairebé sempre és més important conèixer la situació
d’enunciació que no pas la informació aportada directament pels mots.

La manera en què el teatre uneix realitat i ficció és el tret distintiu del fet teatral. El teatre és
una activitat en què la ficció es fa realitat i la realitat es transforma en ficció. La realitat es una
acció concreta en un espai tridimensional i la ficció es una acció possible en un espai imaginari.
La literatura només es ficció imaginària i el teatre es ficció real. El teatre es capaç de construir
mons físicament possibles, versemblants i significatius. A la realitat hi ha mons possibles /
impossibles i a l’art, mons versemblants / inversemblants. El món de ficció teatral no existeix
abans que s’aixequi el teló, abans que se separin el temps i l’espai reals del temps i l’espai
ficcionals. El caràcter radical de la realitat teatral és que només existeix en la mateixa
realització: producció, producte i recepció són simultanis. La majoria de característiques del fet
teatral estan contingudes en el tret específic general que el defineix com realitat fictícia/ficció
real.

Característiques generals

1. Immediatesa espaciotemporal. L’acció transcorre davant l’espectador en l’espai que

l’envolta i durant el temps real en què els fets se representen.

2. Espai representació. El teatre és un lloc socialment definit per fer-hi possible la

representació teatral. L’espai de la representació només pot existir en oposició a l’espai de la
recepció i un existeix en funció de l’altre.

3. Representació: lineal, fugaç i irrepetible. La representació transcorre en un eix temporal que

segueix la linealitat del temps “físic”. La representació és irrepetible, no l’obra. El temps de la
representació no es pot aturar, ni tornar enrere.
4. Comunicació directa escenari. El teatre estableix una comunicació directa entre l’escenari i
el públic. La presència física, corporal, estableix llaços perceptius, emotius i estimulants
directes.

5. Impossibilitat “d’objectualització comercial”. A diferència d’altres pràctiques artístiques. el

teatre no es pot convertir en objecte comercial de consum. El teatre es una activitat
anacrònica, mala d’integrar en els mecanismes de producció i de mercat propis de la societat
capitalista.

6. Creació i pràctica col·lectives. El teatre és una activitat de grup basada en la creativitat

individual. El resultat de l’obra teatral no és la suma de les creacions particulars, sinó el fruit de
la interacció i l’intercanvi entre tots els impulsos creatius individuals.

Característiques particulars

1. Capacitat d’assimilació de totes les arts. El teatre és un espai privilegiat que permet la
teatralització de totes les arts; però pot existir sense la integració de cap altra art, inclosa la
literatura.

2. Possibilitat d’integració en la vida social. El teatre és un art especialment apte per envair la
realitat social i per fer-se present en qualsevol lloc i en qualsevol moment, la qual cosa
n’explica la versatilitat històrica.

3. Actuació del cos com a totalitat. Un actor és un cos que se mostra i se deixa mirar. A més,
cap altra art recorre a la presència real del cos, que actua com a totalitat viva, creativa i
comunicativa.

4. Potenciació de la paraula parlada. En teatre, la paraula s’escriu per ser dita o parlada,
perquè s’uneixi al cos en funció de la conducta i l’acció del personatge.

3.2. La ficció dramàtica: conflicte dramàtic i organització de la trama

Història i trama
Restituir la història és una operació fonamental en el treball previ a l’escenificació d’una obra.
Es tracta de reordenar cronològicament les accions que presenten la trama i el discurs, omplir
els buits informatius que deixa el text i decidir quins són els principals punts d’inflexió.

Per a determinar els punts d’inflexió cal preguntar-se: la situació de partida, l’incident
incitador, el subjecte que davant el conflicte iniciarà una acció per recuperar l’equilibri perdut,
els punts dramàtics destacats de la intriga, el clímax...

Diferència entre història i trama:

La història és la reconstrucció, aplicant la lògica de causa i efecte, de les accions contades en la

trama com si fossin reals. En canvi, la trama és la seqüència de accions que conformen la
presentació d’una obra amb una durada i un ordre determinats.

Organització de la trama:

La trama organitza els seus segments en una estructura i les unitats d’aquesta estructura
s’anomenen seqüències. Anne Ubersfeld en distingeix tres tipologies: gran seqüència,
seqüència mitjana i microseqüència.

-La gran seqüència proposa una divisió visible anomenada acte, quadre, jornada o,
simplement, part.

-La seqüència mitjana es una unitat inferior a l’acte anomenada escena i ve determinada per
les entrades i les sortides dels personatges.

-La microseqüència es una fracció del temps teatral en què passa alguna cosa aïllada de la
resta i atorguen ritme al text. Es poden fixar a partir de modificacions significatives de la
gestualitat, de l’activitat desenvolupada dins una seqüència mitjana, de la interacció verbal
amb l’aparició del silenci o amb un canvi de tema, dels “moviments passionals” o del mode
d’enunciació d’una oració

Característiques del text teatral

El teatre té un tret distintiu: L’autor l’escriu l’obra literària per a la representació i totes les
condicions lingüístiques, estructurals i formals que aquesta imposa. El text teatral assumeix un
conjunt de restriccions i de límits.

1. Caràcter no subjectiu. Tot el que l’autor vol transmetre ens arriba per mitjà dels
personatges, l’acció, el tema i el contingut de l’obra.

2. Absència de narrador. En el text teatral els personatges actuen i parlen directament perquè
són els subjectes de l’acció i de l’enunciació. En el teatre, les coses no es conten, sinó que
tenen lloc, ocorren i la narració només pot ser un recurs excepcional.

3. Estil directe. El text teatral no conté mediació lingüística i el diàleg s’ha d’entendre com una
manifestació de l’estructura profunda del text teatral.

4. Condicionat per predeterminacions. L’autor teatral ha de tenir en compte un conjunt de

restriccions espacials i temporals, codis teatrals preexistents i la intertextualitat.

5. Destinatari múltiple. El text s’escriu per als actors, els directors, els escenògrafs i els tècnics
perquè el puguin prendre com a base per construir la representació, desprès el text dialogat
dels personatges interactua uns altres personatges i finalment, el text teatral s’adreça de
manera global a tots els possibles espectadors.

6. Incomplet. El text teatral no pot definir tots els elements de la representació ni determinar
les condicions de l’enunciació i el context comunicatiu. L’autor intenta definir, indicar o
suggerir aquests elements o bé deixa en mans del director, els actors i els tècnics la tasca de
crear-los i concretar-los.

7. Modificable. L’autor teatral ha d’assumir que el seu text es pot modificar però té dret a
rebutjar les modificacions inacceptables perquè són contràries al sentit, a la intenció o a la
seva concepció estètica.

8. Necessitat d’un text intermediari. Es un text elaborat pels productors de l’escenificació per
fer-ne possible la representació. Habilita el pas del text inicial de l’autor al text final de la
representació. Pot ser tant un text tècnic com un text que fixa els canvis que es duen a terme
sobre el text parlat original.

Text literari i text espectacular

Diferencies dramaturgia i escenificació

La dramatúrgia es l’art de la composició d’obres dramàtiques i l’art de la composició escènica

d’espectacles teatrals a partir d’elements expressius.

La escenificació: es el treball d’anàlisi i d’interpretació dels materials dramàtics amb què opera
l’escenificació o la autoria teatral autònoma capacitada per crear i deslligada de la històrica
submissió a l’obra dramàtica escrita.

El text teatral es un escrit que conté les enunciacions verbal que configuren la ficció dramàtica
i un conjunt de dades escèniques sobre la contextualització espacial, temporal, visual i rítmica.

El procés teatral s’inicia amb una obra escrita, el text teatral, i s’hi poden distingir com a text
literari, que està destinat a la lectura com a mode de recepció o com a text espectacular, que
proposa una posada en escena.

Cal advertir que:

- No podem identificar el text literari amb el diàleg i el text espectacular amb les acotacions.

-TOT el text teatral es llegeix i TOT el text teatral es representa.

-TOT el text es pot llegir (el literari i l’espectacular).

La diferència entre l’un i l’altre es dóna en l’escenari: el text literari continua sent paraula en la
representació; el text espectacular no passa a paraula en la representació, sinó que es posa en
escena per mitjà de signes no verbals i crea el context situacional en què es reviu el diàleg.

Text escrit: Literari (paraules) i Espectacular (paraules)

Text representat: Literari (paraules) Espectacular (signes no verbals)

Estatuts enunciatius particulars: les acotacions i les didascàlies

El material lingüístic que conforma un text teatral es presenta normalment sota dues formes
canòniques:
-Parlament: part del text que correspon a la transcripció de les diverses formes que pot
adoptar la paraula (diàleg, monòleg) que diuen les persones dramàtiques, el narrador...

-Acotació: part del text que no constitueix parlament i que transmet informació sobre aspectes
de la ficció i del discurs teatral que no tenen una presència en els parlaments.

A diferència de les acotacions, les didascàlies tenen un caràcter implícit i s’identifiquen amb les
informacions i les precisions de caràcter situacional que cal deduir de la paraula dialogada.
Didascàlies i acotacions són un punt d’intersecció entre el text escrit i el representat: es troben
literalment en el primer però s’orienten, a manera d’escriptura que demana ser actualitzada,
cap al segon.

Els continguts d’aquests paratextos indiquen com s’han d’actualitzar a l’escena les accions
verbals dels personatges; la situació espacial i temporal de la ficció; l’inici i el final dels blocs
que determinen les diverses situacions i les incidències, escèniques lligades a l’espectacle o a
l’acció.

La pragmàtica

La doble enunciació teatral

L’especificitat del doble circuit enunciatiu és deguda a la naturalesa de la representació, en

què intervenen personatges i objectes que són, alhora, reals i no reals.

3.3. La construcció dels personatges

El personatge teatral es defineix per unes notes caracteritzadores i per uns trets d’oposició
respecte dels altres personatges. Com per exemple l’onomàstica, la veu i l’aparença externa,
l’activitat o el comportament, la interioritat...

persona escènica o dramàtica / personatge:

Les persones dramàtiques són els personatges que tenen una intervenció directa en l’acció
representada.

Hi ha personatges (personatge latent) que poden tenir un paper important en la ficció i no

apareixen en escena.
Les persones dramàtiques / actors:

Un mateix actor pot representar dos personatges o més: multiplicació.

Dos actors o més poden representar un mateix personatge o diferents facetes d’un
personatge: sincretisme.

Procediments de caracterització:

1) Allò que el personatge expressa amb paraules

2) Allò que el personatge expressa amb gestos, moviments o la mirada

3) Pels comentaris que fan altres personatges

4) Per la manera com es desenvolupa l’acció, com el personatge s’enfronta i resol problemes

L’actor ha de seguir un procés per articular el personatge en escena. Hi ha quatre aspectes:

-Ha de cercar on són les idees del personatge en el text i quins són els seus pensaments. Ha de
trobar la racionalitat del text.

-Quan s’enfronta amb un personatge, ha de canviar la música de la pròpia veu i recrear-ne una
de nova segons el personatge. Ha de trobar en el text la tonalitat del personatge.

-Ha d’identificar quins moments i quins esdeveniments fan reaccionar el personatge en cada
moment de l’obra. Ha d’entendre un tercer aspecte inherent al text: la sentimentalitat.

-Des del seu nou ésser, el personatge, ha de comunicar la veritat i totes les complexitats
pròpies de qualsevol persona: ha de donar coherència al text.

3.4. La dramatúrgia i l'escenificació

Espai dramàtic i espai escènic

L’espai dramàtic i l’espai escènic són indicats en les acotacions i en el text primari.

L’espai dramàtic és tot espai imaginari construït a partir del text dramàtic (evocat per ell).
Quan parlem d’espai dramàtic parlem de l’espai de la història.

L’espai escènic és el conjunt abstracte dels signes que provenen del lloc escènic (durant la
representació). L’espai escènic és dinàmic, no és fix, es construeix constantment.

A més, l’espai escènic es concreta físicament en el procés d’escenificació i en la representació

actualitza la selecció de l’espai dramàtic que proposa la trama.

Configuracions dels llocs teatrals

Pot tenir configuracions molt diverses:

- fix/mòbil: Teatre Nacional de Catalunya/ Representacions escèniques als carros processionals

a l’edat mitjana (pageant wagons)

-únic/múltiple: Teatre Sans de Palma/Plaça del Mercat de Vi de Lucerna durant les

representacions de la Passió de Crist (segle XVI)

- lineal/no lineal: Representacions escèniques als carros processionals (pageant wageons)

durant l’edat Mitjana/ Representació dalt d’un escenari fix

- vertical/horitzontal: Relació dels espais escènics de Cel i terra a la Festa d’Elx (religios:
magrana oberta i tancada, l’araceli o la coronació)/ Andador de la Festa d’Elx

L’espai espectacular té com a punt de partida fonamental la relació entre el lloc de

l’espectador i el de l’actuació. L’espai concret de la representació és fruit d’una materialització
de l’espai espectacular que cada cultura i cada moment històric ha configurat. Aquesta relació
sol estar marcada per la distància —que es revela com la barrera o pantalla a través de la qual
es rep la ficció— i per la distribució de cada espectador dins l’auditori. Classificació dels espais
espectaculars: Espai en U (teatre roma o corral de comedies), espai en T (teatre nacional de
Catalunya), espai en O (circ) , espai en X (la fura dels baus), espai en F tombada (teatre
japones) o espai rectangular.
4. La narrativa

4.1. La narració: definició i gèneres

1. Definició i característiques bàsiques Un text narratiu és aquell text literari que presenta uns
fets ficticis (estiguin o no basats en esdeveniments reals) encaixats en un temps i en un espai
que afecten uns personatges. El text narratiu ha de garantir una unitat entre tots els elements
que el formen (temps, espai, personatges...); allò que dóna unitat (integració i interrelació) a la
narració és l’acció que parteix d’un conflicte.

El conflicte modifica una situació inicial i genera una cadena de fets que fan avançar la narració
i que constitueixen l’acció. Els fets narrats mantenen algun tipus de connexió lògica, sobretot
de causa i efecte, que n’asseguren la coherència.

Antigament, els textos narratius podien presentar-se en forma versificada, com passava amb
els poemes èpics. En l’actualitat, però, la narrativa sol expressarse a través de la prosa.

Els gèneres narratius més conreats, la novel·la i el conte, es caracteritzen normalment per la
versemblança, és a dir perquè expliquen fets i circumstàncies que semblen reals encara que no
hi siguin.

Els dos tipus de textos narratius bàsics són la novel·la i el conte; les dues diferències essencials
entre aquests dos gèneres són la complexitat i l’extensió. Entre un i altre se situaria la novel·la
curta, que com el seu nom indica, per la seva extensió s’acosta al conte.

La novel·la és un gènere complex; la multiplicitat de formes que adopta i de temes que tracta
dificulta els intents de definir-lo de manera unitària. Ara bé, hi ha uns trets bàsics que
distingeixen la novel·la d’altres gèneres: el fet que estigui escrita en prosa, que tingui una
extensió considerable i que narri fets ficticis -tot i que poden estar basats en fets reals-
normalment de manera versemblant.

El conte és més breu que i té una estructura menys complexa que la novel·la; sol desenvolupar
una única acció hi intervé un nombre reduït de personatges. Si la novel·la tendeix a oferir una
visió global de la realitat, el conte se centra en una part concreta
El concepte de trama equival a tots els esdeveniments que explica la narració disposats en el
mateix ordre en què s’han relatat i mantenint les alteracions temporals que s’hi han efectuat

En canvi, la història es refereix als mateixos fets reals, però en l’ordre en què haurien
transcorregut si s’haguessin esdevingut en el món real; o sigui estructurats cronològicament i
d’acord amb relacions de causa i efecte.

Hi ha diverses opcions a l’hora d’estructurar la trama:

Ab ovo: Els fets són presentats seguint l’ordre natural, sense cap alteració temporal.
Actualment, en la literatura occidental aquesta manera de disposar els fets en la trama no és
l’habitual. L’expressió ab ovo apareix en el text d’Horaci Epistola ad Pisones, en què l’autor
recomanava optar per l’estructura in medias res

In medias res: La trama comença en un punt avançat de l’argument. Per conèixer els fets que
han tingut lloc fins aleshores, la narració ha de retrocedir en el temps. En la narrativa policíaca
es fa servir sovint.

In extremas res: La trama comença al final de la trama i es fa necessària una retrospecció

Estructura de la trama en funció de si hi ha una única línia narrativa o

més:

-Encadenada o esglaonada: els episodis se succeeixen els uns als altres. Quan n’acaba un,
comença l’altre. Per exemple, és l’estructura de L’auca del senyor Esteve (1907), de Santiago
Rusiñol perquè s’hi explica, encadenadament, la vida de diverses generacions d’una mateixa
família.

-Alternada o en paral·lel: La trama inclou diverses línies narratives que transcorren

simultàniament. Un exemple el tindríem a Ramona adéu (1972), de Montserrat Roig (1946-
1991), perquè s’hi explica, alternadament, la història de tres generacions de dones d’una
mateixa família

-Encastada, emmarcada o en anell: Una línia narrativa s’introdueix dins d’una altra, que a
vegades només actua com un marc. Com a exemples tenim Les mil i una nits, d’autor anònim,
el Decameró, de Giovanni Boccaccio, La punyalada de Marià Vayreda , o El nom de la rosa,
d’Umberto Eco
“procedimiento representativo dominado por el relato expreso de eventos y conflictos que
configuran el desarrollo de una acción lo que obviamente sólo se entiende en función de un
movimiento temporal que transmita a la narrativa la dinámica mencionada”. (Carlos Reis i Ana
M. Lopes. Diccionario de narratologia. Ediciones Colegio de España. 1996)

Els personatges:

Un text narratiu ha de comprendre una o diverses seqüències, en el centre de les quals hi ha

d’haver almenys un personatge caracteritzat per unes qualitats determinades. Perquè hi hagi
relat, cal un procés de transformació que modifiqui les qualitats o la situació del personatge tal
com les presenta la seqüència inicial.

En funció del tema de narració

1) Novel·la al·legòrica S’hi utilitza l’al·legoria (conjunt de frases o paràgrafs que plantegen,
alhora una doble possibilitat de lectura: literal i figurada) com un recurs bàsic amb l’objectiu de
meditar sobre la manera d’actuar de l’espècie humana i sobre el seu destí. La sàtira i la crítica
poden tenir-hi un paper rellevant. Viatges de Gulliver (1726), de Jonathan Swift

2) Novel·la d’aprenentatge (Bildungsroman)

3) Novel·la de ciència ficció

4) Novel·la històrica

5) Novel·la policíaca (detectivesca) S’hi explica la història d’un delicte. L’objectiu del relat és
descobrir la identitat del culpable; per fer-ho, la policia (o un detectiu) utilitza procediments
basats en la lògica, l’observació i la investigació. Una variant d’aquest gènere és la novel·la
negra, nascuda a la segona dècada del segle xx i amb bandes d’assassins i gàngsters com a
protagonistes.

6) Novel·la de terror (gòtica) 7) Novel·la psicològica 8) Novel·la de viatges 9) Novel·la

sentimental 10) Novel·la fantàstica 11) Novel·la de reportatge

En funció de la forma de la narració

1) Novel·la epistolar: Narració formada per una o diverses cartes, enviades a un destinatari pel
protagonista, que escriu en primera persona. La vivor caracteritza aquests textos, ja que, a
diferència de la novel·la autobiogràfica (en la qual el narrador ja coneix tota la història que vol
explicar), les cartes mostren el dia a dia d’uns fets que encara s’estan vivint.2) Novel·la
polièdrica

Literatura antiga: Destaquen dos tipus de textos: d’una banda, la Bíblia, el conjunt de llibres
sagrats del cristianisme i el judaisme transmesos oralment durant segles i declarats canònics al
segle III d.C. D’altra banda, els poemes narratius d’Homer, la Ilíada i l’Odissea.

2) Literatura medieval: Hi ha gran varietat de propostes, des de les Cròniques als poemes èpics
(p. ex. El Cantar de mio Cid o la Chanson de Roland), passant per les obres de caràcter realista
en què no manca la ironia (els Contes de Canterbury i el Decameró) que comparteixen una
estructura formada per relats inserits en un marc general. També cal esmentar l’evolució dels
llibres de cavalleries (amb elements màgics i fantàstics) cap a la novel·la cavalleresca,
absolutament versemblant.

3) Renaixement i barroc

4) Neoclassicisme: El Segle de les Llums també ofereix una notable varietat de tipologies
novel·lístiques: sàtires amb un clar pessimisme (Viatges de Gulliver, 1726) de Jonathan Swift);
novel·les didàctiques (Emili, o de l’Educació, 1762 de JeanJacques Rousseau) i novel·les de
costums (Sentit i Sensibilitat, 1811, de Jane Austen).

5) Segle XIX a) Romanticisme: • Novel·la històrica (Alessandro Manzoni o Walter Scott) •

Novel·la de fulletó (Alexandre Dumas o Eugène Sue) b) Realisme: • francès (Stendhal, Honoré
de Balzac, Gustave Flaubert) • anglès (Charles Dickens)

c) Naturalisme: • francès (Émile Zola) d) Altres: • novel·la russa (Aleksandr Puixkin o Nikolai
Wassiljewitsch Gogol, Lev Nikolàievitx Tolstoi o Fiódor Dostoievski) • novel·la nord-americana
(Edgar Allan Poe, Herman Melville, Mark Twain o Henry James)

6) Segle XX: Crisi de la novel·la realista • novel·la psicològica (James Joyce) • novel·la abstracta
(Franz Kafka) • novel·la existencialista (Albert Camus) • novel·la nord-americana (Ernest
Hemingway, John Steinbeck, John Dos Passos o William Faulkner)
4.2. Instàncies d’enunciació: el pacte narratiu

El pacte narratiu o contracte de ficció

Establim un contracte de ficció que ens obliga a atribuir credibilitat i versemblança a la versió
dels fets que ens dóna el narrador, font única (i, per tant, legítima i fidel) de la informació de la
qual arribem a disposar.

L’autor és la persona real que redacta l’obra. El narrador • És l’origen del discurs. • És el
mediador necessari entre el món narratiu i els receptors del relat. • És el responsable de
l’articulació concreta de la trama i de la selecció i la connexió causal dels elements de la faula.
• És l’encarnació del llenguatge representat. • És el subjecte principial de l’enunciació.

El narrador és un a invenció de l’autor; es tracta de la “veu” que conta els fets de la història.
Pot restar ocult, però hi és sempre

Hi ha dos grans tipus de narrador: (1) El narrador extern: no és un personatge, sinó una veu
externa que no intervé de cap manera en la història narrada.

El narrador intern: forma part de la història; es tracta d’un personatge que conta des de dins

4.3. Els components de la narració

El narrador segons el grau de participació en la història:

Narrador heterodiegètic: aliè a la història que conta.

Narrador homodiegètic: té una relació d’identitat amb qualque personatge de la història. El

narrador homodiegètic pot ser autodiegètic: el narrador que escriu d’ell mateix, el narrador
autobiogràfic.

El narrador segons el grau de participació en la història a la novel·la Lolita: Humbert Humbert

és un narrador homodiegètic. És u dels personatges de la història. A més, és un narrador
autodiegètic: escriu d’ell mateix, el narrador autobiogràfic.
4.4. Els personatges i la representació de les veus narratives. La
focalització

La focalització

- Focalització zero: narrador omniscient.

-Focalització interna: restricció de la percepció a la d’un personatge o a la de diversos. -

Focalització externa: observador extern de les accions i les paraules dels personatges com a
meres manifestacions d’un món en què no pot penetrar

La focalització a la novel·la Lolita Hi ha una focalització interna: la percepció és la del

personatge d’Humbert Humbert. El narrador, Humbert Humbert, adreça el text al jurat davant
del qual s’ha de justificar pels seus crims. El jurat és el narratari

El narratari és l’individu a qui el narrador adreça la narració, d’una manera més o menys
explícita. És per tant, el destinatari del relat. A diferència del narrador, la presència del
narratari no és obligatòria.

El punt de vista del narrador és la perspectiva des de la qual s’explica l’acció.

Dit d’una altra manera, fa referència al grau de coneixement dels fets que té el narrador, sigui
del tipus que sigui. Per determinar el punt de vista cal preguntar-se si el narrador explica la
història a partir de la informació que té d’un sol personatge, de més d’un o de tots. El punt de
vista no és fix ja que pot variar al llarg de la narració.

Narrador en 1a persona: té un punt de vista compromès. El lector té raons per no creure el

que conta el narrador. El narrador pot ser poc fiable per raons diverses. En adonar-se de la
poca fiabilitat del narrador, el lector comença a formar-se una opinió pròpia sobre els fets i les
motivacions de la història.
El narrador intern:

a) el narrador protagonista. El personatge principal narra els fets en primera persona. Es tracta
d’un punt de vista reduït, ja que els fets només es coneixen des de l’experiència subjectiva del
narrador.

b) el narrador testimoni. Un personatge que ha contemplat els fets els explica. Serà més o
menys subjectiu en funció de la distància que hi hagi entre ell i els fets narrats. Sol escriure en
tercera persona, però també pot fer servir la primera.

c) el narrador multiselectiu. Tots els personatges de l’obra actuen com a narradors i donen la
seva versió dels fets en primera persona. El lector se’n beneficia, perquè això li permet tenir-ne
una percepció completa.

El narrador extern:

a) El narrador parcial. El narrador només explica, en tercera persona, allò que percep; coneix
els fets, però no penetra a l’interior dels personatges, ni en fa comentaris.

b) El narrador total. El narrador pot entrar a l’interior dels personatges: sap el que senten i el
que pensen. A més, interpreta els fets i fa conjectures. Sovint sap més coses que els mateixos
personatges. S’expressa en tercera persona.

El lector representat

Hi ha mencions esporàdiques i concretes a determinats lectors o oients que només tenen

vigència en relació amb determinats passatges del relat. Es tracta d’apel·lacions a un
destinatari distint del receptor general del discurs. Es tracta d’un destinatari que suposa una
desviació momentània de l’orientació discursiva predominant.

El lector representat a la novel·la Lolita De vegades, el narrador s’adreça al lector representat

amb les paraules: “Distingit lector”.

L’autor representat
Veu autorial, clarament diferenciada del narrador, que podem identificar en els epígrafs que
titulen els capítols, en determinats prefacis que comenten aspectes generals de la narració o
en l’ús de notes que puntualitzen la narració principal. Quan la seva funció és més la de reunir
o comentar l’abast del material narratiu es parla d’editor representat.

4.5. L'anàlisi de la temporalitat

Temps de l’escriptura Temps de la lectura Temps representat • situa la producció i el context

originari en què es produeix • fixa l’acte de la lectura i implica una determinada duració •
temps de la consciència propi dels personatges i del narrador • experiència fictícia del temps

El temps del relat • Pseudotemps dominat per la dimensió espacial/textual • Temps necessari
per recórrer o travessar l’espai textual

El temps de la història • Temps que afecta la successió d’esdeveniments relatats

L’objecte d’anàlisi són les discordances o divergències que es produeixen entre l’un i l’altre en
relació amb tres dimensions diferents: l’ordre, la duració i la freqüència

hi ha fenòmens que constitueixen anomalies respecte d’aquest paral·lelisme ideal i que es

poden manifestar en les dimensions de l’ordre, la duració i la freqüència.

Ordre:

Anacronies (1) Tota anacronia és un “relat segon” en relació amb el “relat primer” en què
s’insereix.

Amplitud: extensió de temps que ocupa una anacronia en la història.

Abast: distància temporal entre el punt en què s’interromp el relat primer i el punt en què
comença l’anacronia.

L’evocació d’un matí d’infantesa que fes un ancià de vuitanta anys tendria una amplitud d’un
matí i un abast, per exemple, de setanta anys.
La direcció de l’anacronia pot ser prospectiva o retrospectiva: la segona és més habitual,
perquè l’anticipació és incompatible amb el suspens.

Poden ser:

Analepsi: consisteix a incorporar al text un esdeveniment que és anterior al punt de la història

en què es troba el relat en aquell moment.

Prolepsi: es refereix al relat anticipat d’un esdeveniment que ocupa una posició posterior del
temps de la història

Duració:

Asincronies

Fractura de la igualtat entre el temps transcorregut en la història i l’extensió de text que es fa

servir per representar-lo. Pot ser:

Pausa: suposa la suspensió del temps de la història; cessa la relació de fets i ocupen el lloc
textual la descripció extradiegètica o informacions i comentaris del narrador.

El·lipsi: consisteix en l’omissió textual d’esdeveniments i, per tant, del temps de la història.
Escena: juga amb la il·lusió d’una isocronia perfecta entre el temps del relat i el de la història
en la mesura que predomina la mimesi en detriment de la diegesi.

Sumari: s’hi imposa la diegesi; el narrador resumeix en un espai textual relativament reduït
una extensió d’història més àmplia.

Freqüència: Anomalies en la dimensió

Freqüència: relació entre el nombre de vegades que un esdeveniment ocorre en la història i el

nombre de vegades que es conta en el relat. Pot ser:

Relat múltiple: consisteix a contar n vegades el que ha passat n vegades.

Relat singulatiu: consisteix a contar una vegada el que ha passat una vegada; és la forma
narrativa més comuna.

Relat iteratiu: consisteix a contar una vegada el que ha passat n vegades.

Relat repetitiu: consisteix a contar n vegades el que ha passat una vegada.

4.6. La configuració del temps i de l'espai. El cronotop

L’espai literari:

▪ És de naturalesa verbal. ▪ Depèn d’estratègies discursives i retòriques. ▪ L’eix d’orientació

dominant tendeix a coincidir amb la figura del narrador, principal enunciador del relat. ▪ Està
sempre condicionat per experiències i valors. ▪ És un dels components inevitables en la
construcció de qualsevol discurs narratiu. ▪ Tendeix a adquirir una dimensió tropològica
(metafòrica o metonímica) en relació amb la situació o les vivències dels personatges.

Nivell textual Es defineix com l’estructura imposada a l’espai pel fet d’estar constituït
mitjançant un text verbal. Té a veure amb la selecció i la linealitat dels aspectes que
s’expliciten en la representació de l’entitat espacial.

Nivell cronotòpic L’espai s’entén en aquest nivell com un element situat en funció de l’acció
narrativa. En aquest nivell es posa en acció l’espai i s’encarna en l’oposició entre desplaçament
i estabilitat.

Nivell topogràfic L’espai narratiu es concep com un mapa que inclou tots els components,
implícits i explícits, de l’espai representat. Aquest nivell representaria l’espai de la història.
Proporciona una imatge general del món narratiu.

Cronotop: “connexió essencial de relacions temporals i espacials assimilades de manera

artística en la literatura.”

El recurs fonamental del cronotop és la descripció. El temps que s’hi evoca i el lloc que s’hi
descriu són una elecció de l’autor, però només funcionen si el lector els accepta i els entén.El
cronotop funciona com un contracte; i cada element de la descripció, com una clàusula
detallada d’aquest contracte. El cronotop marca grans línies culturals i canvis des de la novel·la
grega fins a l’actual i propicia les classificacions cronològiques en relació amb les etapes
culturals: classicisme, medievalisme, renaixement, barroc, romanticisme, realisme… Sempre hi
ha un sistema filosòfic latent que informa els diferents conceptes temporals i espacials que
dominen en cada etapa