Guia de consulta ràpida de literatura (J.

Tiñena) 1

Tiñena, Jordi, Guia de consulta ràpida de literatura

http://usuaris.tinet.cat/jta/guia.html

GUIA DE CONSULTA RÀPIDA DE LITERATURA.

( Ed. Laertes. Barcelona, 1994)
[Als meus alumnes de l'IB. Campclar.]

PRESENTACIÓ

Aquest llibre que teniu a les mans no és més que una guia de referència ràpida:
recopila i presenta informació sobre els aspectes teòrics de la literatura, organitzada
d'una manera clara i funcional. Res més. No és, doncs, un manual ni un llibre de text,
sinó una eina purament instrumental i de caràcter auxiliar. L'usuari hi trobarà,
classificats i ordenats alfabèticament, la major part dels termes que la teoria i la crítica
literària utilitzen en la seva activitat, però no és cap curs, ni tan sols introductori, de
l'una o de l'altra.

Com es pot comprendre, no hi és tot. No hi pot ser. Una guia és, per definició, un
sistema de referències significatives, forçosament limitat.

Per tal d'aconseguir una major facilitat d'ús, el llibre ha estat estructurat en quatre
apartats - que responen a quatre grans blocs temàtics-, i un glossari final.

El primer apartat, titulat llengua literària, recull aquells mots que es refereixen a
aspectes estrictament lingüístics, pertinents en relació al títol de l'apartat, i tots aquells
que, d'una manera àmplia, han estat inclosos tradicionalment en la Retòrica.

El segon, mètrica i versificació, recopila aquells conceptes relatius al vers.

La tercera part, sota el títol gèneres literaris, és la més àmplia. Recull aquells mots que
es refereixen a l'obra literària, en la seva variadíssima tipologia, tant pel que fa a la
seva classificació com a la seva estructura i als seus elements, i, d'una manera molt
general, també tots aquells que no han estat inclosos en les altres seccions.

La quarta, relativa a la història de la literatura, recull alguns, només alguns termes amb
què la historiografia literària ha classificat períodes i tendències.

Cada secció va introduïda per uns quadres- resums. No tenen cap pretensió
sistematitzadora. Són només un recordatori i accepten, de manera molt àmplia i sense
qüestionar-se'ls, els criteris de classificació habitual. D'altra banda, no inclouen tots els
mots recollits en la secció, sinó aquells que he considerat més significatius.

Clou la guia, a manera d'Índex i de Glossari, un llistat, organitzat alfabèticament, de

tots els mots recollits al llarg del llibre. L'usuari hi trobarà, al costat del mot entrat, la
indicació de la secció on és definit. També en aquest aspecte, l'assignació té només un
valor indicatiu. és sabut que alguns dels conceptes que inclou el llibre poden ser
considerats des de diversos punts de vista. El codi seguit és aquest:
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 2

(R) remet l'usuari a la secció LLengua literària. Retòrica.

(M) remet l'usuari a la secció Mètrica i versificació
(G) remet l'usuari a la secció Gèneres literaris.
(H) remet l'usuari a la secció Història

La guia està pensada per facilitar la consulta en una doble direcció: la del mot del qual
no en recordem la significació, que, a través del glossari final, remet l'usuari a la secció
adequada; i la inversa: quan cal trobar el mot que no recordem per expressar un
concepte que tenim clar, a partir de la consulta del quadre de la secció a què
correspon, i dels mots que inclou.

Tarragona, juny de 1993

LLENGUA LITERÀRIA. RECURSOS RETÒRICS

Fònics
Addició o supressió: Afèresi / Apòcope / Epèntesi / Delisió / Paragoge / Pròtesi
Repetició : Al·literació / Onomatopeia / Paronomàsia / Similicadència
Permutació: Anagrama / Palíndrom / Metàtesi
Morfosintàctics
Addició osupressió: Asíndeton / El.lipsi / Enumeració / Epítet / Gradació / Juxtaposició
/ Parèntesi / Pleonasme / Polisíndeton / Redundància
Repetició: Anàfora / Anadiplosi / Epanadiplosi / Concatenació / Paral·lelisme /
Poliptoton
Substitució / permutació: Anacolut / Calambur / Habilitació / Hiperbaton / Inversió
sint. / Quiasma / Sil.lepsi
Lèxico-semàntics
Addició o supressió: Al.lusió / Antítesi / Antonomàsia / Apòstrofe / Comparació /
Epífrasi / Epímone / Etopeia / Hiperbole / Lítote / Prosopografia / Reticència / Retrat /
Sinestèsia / Símil / Suspensió / Tautologia / COMPLEXIÓ
Substitució: Al.legoria / Dilogia / Disfemisme / Equívoc / Eufemisme / Ironia /
Interrogació / Metàfora / Metonímia / Mite / Oximoron / Paràbola / Paradoxa /
Paràfrasi/ Perífrasi / Personificació / Preterició / Prosopopeia / Paràfrasi / Sinècdoque /
Símbol

LLENGUA LITERÀRIA

ADAGI .- Formulació que resumeix breument un principi moral o una observació de

caràcter general. També s'anomena màxima o sentència.

AFÈRESI .- Supressió de fonemes o síl.labes inicials de mot. [Quim, per Joaquim]

AFORISME .- Frase breu que resumeix un principi filosòfic o moral, sense argumentar-
lo. Màxima. Dita popular.

AL.LEGORIA .- Expressió paral.lela d'idees reals, de sentit directe, i d'imatges, de sentit

figurat, que es corresponen entre elles, i fan referència a una mateixa significació.
Metàfora continuada.
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 3

AL.LITERACIÓ .- Repetició d'un mateix so al llarg d'una composició. [Un ruc arrossega
un carro]

AL.LUSIÓ (PERIFRÀSTICA) .- Expressió que s'utilitza per referir-se a algú o a alguna

situació o fet, sense anomenar-lo directament.

AMFIBOLOGIA .- Ambignitat de significat, provocada per l'ús d'una construcció

gramatical o d'una paraula polisèmica.

ANACOLUT .- Substitució de la construcció gramatical que correspondria lògicament,

per una altra, per raons estilístiques. [Els homes que defensen uns principis, totes les
conseqnències són acceptades]

ANADIPLOSI .- Repetició d'una o diverses paraules del final d'un vers en el principi del
segnent.

ANÀFORA .- Repetició d'una o diverses paraules al començament d'una sèrie

d'oracions per emfasitzar-les.

ANAGRAMA .- Paraula formada a partir de les lletres d'una altra paraula, ordenades de
diferent manera. [la Sinera d'Espriu, a partir d'Arenys]

ANTÍFRASI .- Expressió que significa just el contrari del que sembla. Generalment té
una intenció irònica. Veg. ironia.

ANTÍTESI .- Figura que consisteix a contraposar dues expressions que tenen significats
contraris.

ANTÒNIM .- Mot que significa el contrari d'un altre.

ANTONOMÀSIA .- Figura que consisteix en la substitució d'un nom propi per un de

comú, o viceversa, o per una perífrasi. [és un judes = traïdor; L'inventor de la
penicil.lina = Flemming].

APÒCOPE .- Supressió de fonemes finals d'una paraula. [Anton, per Antoni; Montse,
per Montserrat].

APOSICIÓ .- Juxtaposició d'una o diverses paraules, a unes altres de la mateixa

categoria gramatical, amb funció explicativa o especificatica. [El futbol, l'esport rei,...]

APOSIOPESI.- “Figura de dicció, usada com a llicència poètica, en què l’orador o

l’escriptor s’interromp sobtadament donant a entendre que, per prudència,
cavallerositat, etc., no vol dir el que té en el pensament.” (Diccionari Català,internet)

APÒSTROFE .- Invocació o interpel.lació vehement a algú, ja sigui real o imaginari.

ARCAISME .- Mot que, malgrat pertànyer al sistema lingnístic, ha deixat d'usar-se.

 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 4

ASÍNDETON .- Omissió de la conjunció de coordinació entre els diversos elements que

podrien anar units per ella.

BARBARISME .- Mot, l'ús del qual és impropi de la llengua que s'està usant.

CACOFONIA .- Efecte acústic desagradable, provocat per la repetició de sons. Contrari

d'eufonia.

CALAMBUR .- Fenòmen que es produeix quan les síl.labes d'una a o més paraules
contigues, agrupades de manera diferent al que els és propi, gràcies a una altra
partició de la tira fònica, produeixen un un sentit nou. [Si bada no menjarà el cavall =
civada no...]

CARACTERITZACIÓ .- Atribució de trets, tant físics com psicològics, a un personatge. és

directa si és feta explícitament, i indirecta si és el lector qui l'ha de deduir. Si la
caracterització és dels trets físics, parlem de prosopografia, si es refereix als trets
caractereològis, d'etopeia, i de retrat, si la caracterització és completa.

COMPARACIÓ .- Figura que cosisteix a relacionar dos fets o idees, en base a una
semblança real o imaginària entre ells, amb la intenció de fer més comprensible el
primer.

COMPLEXIÓ.- “Figura retòrica que consisteix a repetir el mateix mot en diferents

períodes successius” [DIEC]

CONCATENACIÓ .- Repetició d'un mot d'una frase o d'un vers, en el segnent, a la qual
segueix una successió de repeticions. Es tracta d'una seqnència d'anadiplosis,
relacionades.

CONNOTACIÓ .- Significació figurada, gràcies a procediments diversos, que adquireixen

els mots d'una llengua. és el fonament de la llengua literària. (Veg. denotació).

CORRELACIÓ
correlació
1 f. [LC] Relació recíproca o mútua entre dues o més coses. Guardar correlació.
4 1 f. [FL] Conjunt d’oposicions fonològiques binàries que es basen en la presència o absència
d’una mateixa característica diferencial.
4 2 f. [FL] En gram., concordança que s’estableix entre dos elements d’una oració de
manera que la presència d’un suposa necessàriament la presència de l’altre.
4 3 [FL] correlació de temps Correlació que s’estableix entre els temps dels verbs en les oracions
compostes, i d’acord amb el sentit que es vulgui donar a l’enunciat.
5 f. [FLL] correlació objectiva Tècnica literària segons la qual els esdeveniments, les situacions i
els objectes esdevenen fórmules precises per a evocar emocions i sentiments.

Paral·lelisme Correlació
Si jo fos pescador pescaria l’aurora, Si jo fos pescador o caçador
A1 B1 C1 A1 A2
Si jo fos caçador atraparia el sol. pescaria o caçaria
A2 B2 C2 B1 B2
l’aurora o el sol
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 5

C1 C2

CULTISME .- Mot que ha estat incorporat al sistema lingnístic, en època recent, a partir
de la seva forma llatina o grega i que, doncs, no ha sofert les transformacions pròpies
de l'evolució lògica de la llengua.

DELISIÓ .- Supressió d'un mot que pot ser deduït pel context.

DENOTACIÓ .- Significació lèxica dels mots d'una llengua.(Veg. connotació).

DILOGIA .- Ambigüitat de significat, provocada per l'ús d'una construcció gramatical o

d'una paraula que, en un mateix enunciat, vol dir coses diferents. Veg. amfibologia i
equívoc.

DISFEMISME .- Substitució d'un mot o d'una expressió pertanyent al registre estàndard

de la llengua per altres del registre vulgar. és el contrari d'eufemisme.

EL.LIPSI .- Figura que consisteix a suprimir una o més paraules d'una construcció
gramatical, que s'han de sobreentendre pel context.

ÈMFASI .- Figura que consisteix a donar entendre més del que es diu, o, fins i tot, el
que no és diu.

ENUMERACIÓ .- Acumulació successiva d'idees, fets, atributs, conceptes o imatges

referits a una mateixa cosa.

EPANADIPLOSI .- Repetició d'una mateixa paraula al principi i al final d'una frase.

EPÈNTESI .- Addició de fonemes o síl.labes al mig d'un mot. [la infixació, p.ex.]

EPIFONEMA .- Exclamació o comentari al final d'un text, en què l'autor reflexiona

sobre el que acaba de dir.

EPÍMONE .- Repetició d'una paraula, d'una expressió o d'un vers en un text.

EPÍTET .- Adjectiu que remarca una qualitat que és inherent al substantiu.

EQUÍVOC .- Paraula o expressió que té un doble sentit. Veg. amfibologia i dilogia.

ETOPEIA .- Descripció dels trets de caràcter d'un personatge. Si la descripció és física,

parlem de prosopografia. Si és tant física com de car&agrav e;cter, parlem de retrat.

EUFEMISME .- Substitució d'una paraula o expressió considerada vulgar, malsonant,

desplaent o inconvenient per una altra, pretesament més adequada.
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 6

EUFONIA .- Efecte acústic agradable, provocat per la repetició de sons. Contrari de

cacofonia.

EXCLAMACIÓ RETÒRICA .- Figura que consisteix a expressar amb certa vehemència

l'alegria, la tristesa, el dolor, i, en general, els sentiments i les emocions.

GRADACIÓ .- Exposició successiva i en ordre progressiu, generalment ascendent, de

mots que precisen o amplifiquen la significació dels anteriors.

HABILITACIÓ .- Substitució d'un element per un altre de classe gramatical diferent,

que, no obstant això, exerceix la mateixa funció, en aquell context.

HIPÈRBATON .- Alteració de l'ordre lògico-gramatical de les paraules o les frases.

HIPÈRBOLE .- Exageració retòrica, que , interpretada literalment, deforma la realitat.

HOMOFONIA .- Identitat fonètica entre paraules que tenen significats diferents.

IMATGE .- Relació explícita, de tipus comparatiu, que s'estableix entre elements reals i
imaginaris. Diferent de la metàfora en el fet que en aquesta no hi ha nexos
comparatius. De vegades s'utilitza també per englobar, conceptualment, el símbol, la
metàfora i la comparació.

INTERROGACIÓ RETÒRICA .- Figura que consisteix a formular, emfàticament, una

pregunta que no espera resposta, perquè se suposa òbvia.

INVERSIÓ SINTÀCTICA .- Es produeix quan una part de l'oració, o tota ella, capgira el
seu ordre lògic. [Fuig l'enemic espaordit].

IRONIA .- Figura que consisteix a considerar, aparentment, vertadera i certa una

afirmació evidentment falsa. El que es diu és el contrari del que es vol dir. Veg.
antífrasi.

JUXTAPOSICIÓ .- Supressió dels nexes de subordinació.

LÍTOTE .- Figura que consisteix a negar el contrari del que es vol afirmar. [No és bo
que... = és dolent].

METÀFORA .- Identificació entre dos elements, inicialment, diferents, de manera que

l'un substitueix efectivament l'altre en el context. és possible gràcies a una comparació
implícita. Veg. imatge.

METÀTESI .- Alteració en l'ordre dels sons en un mateix mot. [ catredal, per catedral]

METONÍMIA .- Figura que respon a la fórmula lògica Pars pro parte (una part en lloc
d'una altra part). Consisteix a designar una cosa amb el nom d'una altra amb la qual
guarda una relació de: causa a efecte, continent a contingut, lloc de procedència a
cosa que procedeix d'allí, símbol a cosa significada, etc. [Llegir Espriu = un
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 7

llibre/poema d'Espriu; beure un priorat = un vi del priorat; respectar els cabells blancs
= la gent gran].

MITE .- Fet, personatge, idea que, més enllà del temps i de l'espai, assoleix un valor
universal en un context cultural, independentment de la seva inclusió en una obra
literària, i es converteix en un referent per a la conducta humana de la col.lectivitat.

NEOLOGISME .- Mot de nova creació.

ONOMATOPEIA .- Imitació lingnística de sons reals.

OXÍMORON .- Contradicció excloent entre el significat de dues paraules que, en el text,

estan en contacte. [alegres plors; foscor clara].

PALÍNDROM .- Mot o frase que es pot llegir tant de dreta a esquerra que d'esquerra a
dreta. [Roma / amor].

PARÀBOLA .- Al.legoria que conté un ensenyament moral.

PARADOXA .- Expressió d'una idea, aparentment, contrària a la que s'expressa com a

vertadera. S'afirma alguna cosa que sembla absurda en relació amb el text en
quèapareix.

PARÀFRASI .- Reproducció amplificadora d'un text. Per extensió, qualsevol reproducció

lliure (amb modificació, supressió o amplificació).

PARAGOGE .- Addició de fonemes o síl.labes a fi de mot. [La sufixació, p. ex.].

PARAL·LELISME SINTÀCTIC .- Repetició d'una mateixa estructura sintàctica en diverses

frases seguides.

PARÈNTESI .- Comentari que s'insereix en una frase. De llargada diversa, té entonació

pròpia.

PARONOMÀSIA .- Joc de paraules que s'estableix entre mots de fonètica semblant.

També és l'ús d'un mateix mot amb sentits diferents.

PERÍFRASI .- Figura que consisteix a expressar alguna realitat o imatge amb més
paraules de les precises.

PERSONIFICACIÓ .- Figura que consisteix a atribuir qualitats humanes a animals,

plantes o éssers inanimats. Si l'element personificat parla, la figura retòrica
l'anomenem prosopopeia. No obstant això, personificació i propospopeia sovint són
usades amb significació sinònima.

PLEONASME .- Repetició d'una paraula o d'una idea. Expressió redundant.

 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 8

POLÍPTOTON .- Repetició de la part invariable d'un mot (el lexema), mentre es canvia la
part gramaticalment variable.

POLISÍNDETON .- Repetició de les conjuncions de coordinació, amb la finalitat de

remarcar algunes paraules o de donar més vivacitat al text.

PRETERICIÓ .- Figura que consisteix a fer veure que no es diu allò que de fet interessa
dir i es diu.

PROSOPOGRAFIA .- Descripció dels trets físics d'un personatge. Si la descripció és del

caràcter, parlem d'etopeia. Si és tant física com de caràcter, parlem de retrat.

PROSOPOPEIA .- Figura que consisteix a donar veu humana, i doncs, les seves qualitats,
a animals, plantes o éssers inanimats. Si no parla i només li són atribu_des qualitats
humanes, la figura retòrica l'anomenem personificació. No obstant això, personificació
i propospopeia sovint són usades amb significació sinònima.

PRÒTESI .- Addició de fonemes o síl.labes a principi de mot. [la prefixació, p.ex.].

QUIASMA .- Canvi d'inversió de l'ordre de les paraules d'un grup sintàctic, en el

segnent, de manera que entre ells presenten un ordre simètric, però creuat
(SN+V/V+SN). [Els homes passen, roman la terra].

REDUNDÀNCIA .- ús de paraules inútils per expressar un idea, perquè ja està prou ben
expressada; i, en general, repetició.

RETICÈNCIA .- Interrupció de l'oració, a fi de deixar suspesa la seva exposició, que, no

obstant això, deixa entendre el que es calla.

RETRAT .- Descripció dels trets físics i de caràcter d'un personatge. Si la descripció és

només del caràcter, parlem d'etopeia. Si és física, de prosopografia.

SEMICULTISME .- Mot que va ser incorporat al sistema lingnístic en una determinada

època, a partir de la seva forma llatina o grega i que, doncs, només ha sofert les
transformacions pròpies de l'evolució lògica de la llengua, des d'aquell moment.

SENTIT FIGURAT .- Significat nou que prenen les paraules en un text, distint a
l'habitual.

SIL.LEPSI .- Alteració de la concordança morfosintàctica.

SÍMBOL .- Representació d'un concepte per un altre amb el qual manté una relació
d'analogia merament convencional. Sovint, determinats símbols van lligats a concrets
àmbits culturals.

SÍMIL .- Comparació que no té com a objectiu expressar la superioritat, la inferioritat o

la igualtat, sinó un judici qualitatiu.
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 9

SIMILICADÈNCIA .- Repetició d'un mateix conjunt fònic, o molt semblant, al final de

frases o de sintagmes consecutius.

SÍNCOPE .- Supressió de fonemes al mig d'un mot. Generalment, té un caràcter

col.loquial. [Pro, per però].

SINÈCDOQUE .- Figura que respon a la fórmula lògica Pars pro toto (una part en lloc de
la totalitat), o totum pro parte (la totalitat en lloc d'una part"). Consisteix a designar
una cosa amb el nom d'una altra amb la qual guarda una relació de: gènere per
l'espècie, el singular pel plural, o viceversa. [bordava l'animal = el gos; el cavall és... =
els cavalls].

SINESTÈSIA .- Figura que consisteix a associar dos elements, un de real i l'altre

imaginari, provinents de dos camps sensorials diferents. [Un vi d'aroma d'àngel].

SINÒNIM .- Mot que té un significat equivalent al d'un altre.

SUSPENSIÓ .- Interrupció momentània de l'oració que l'autor acaba per finalitzar.

TAUTOLOGIA .- Repetició d'una mateixa idea o pensament, expressat de manera

diferent.

TROP .- Figura que consisteix a canviar la significació ordinària d'un mot per una de
sentit figurat, que s'entén pel context. Són trops la metàfora, la metonímia i la
sinècdoque.

GÈNERES LITERARIS

Èpic
Cançó de gesta / Epopeia / Poema èpic / Romanç
Didàctic
Apòleg / Faula / Assaig
Narratiu
Conte / Fabliaux / Lai / Llegenda / Novel.la / Rondalla
Líric
Balada/ Cançó / Codolada/ Ditirambe / Egloga / Elegia / Enigma / Epigrama / Epitalami
/ Himne / Madrigal / Oda / Panegíric / Pastorel.la / Plany / Sàtira / Virolai
Dramàtic
Acte sagram. / Comèdia / Drama / Entremès / Farsa / Mascarada / Melodrama / Mim /
Musicals: [Òpera, Opereta, Revista , Sarsuela] / Sainet / Titelles / Tragèdia / Vodevil

GÈNERES LITERARIS

ACOTACIÓ (escènica) .- Indicació complementària sobre el desenvolupament de l'acció,

especialment en el teatre.
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 10

ACTE .- Cadascuna de les parts - generalment tres- en què, tradicionalment, es dividia

una representació teatral. Corresponen a l'esquema clàssic de desenvolupament de
l'acció : plantejament, nus i desenllaç.

ACTE SAGRAMENTAL .- Obra dramàtica en un acte, de caràcter al.legòric i de tema

religiós. Va ser prohibit pels moralistes el 1765.

ALBA .- Gènere líric de la poesia trobadoresca. Descriu els sentiments dels amants que
s'han de separar a trenc d'alba, després d'haver passat la nit junts.

ANTAGONISTA .- En una narració o en una peça teatral, el personatge que, en un

moment donat, s'oposa al protagonista.

ANTOLOGIA .- Selecció de textos literaris. Poden ser textos de qualsevol tipus i obeir a
criteris molt variats quant a la tria (autor, període, tema, etc.).

APÒLEG .- Narració curta, senzilla i de caràcter al.legòric - conte o faula-, de la qual es

pot extreure una ensenyança moral.

APOLOGIA .- Escrit de defensa i elogi d'alguna cosa o d'algú. ARGUMENT .- Conjunt de

fets que es narren en una obra. Més específicament, l'organització i el
desenvolupament del seu contingut temàtic.

ARTIFICIÓS .- Referit a una obra literària, n'indica l'absència de naturalitat.

ASSAIG .- Pertanyent al gènere didàctic, consisteix en l'exposició d'idees sobre els

diversos camps del coneixement.

ASSUMPTE .- Veg. Tema.

BALADA .- Gènere líric de la poesia medieval d'origen popular, conreat pels trobadors i
pels poetes medievals catalans. El seu nom fa referència al fet que es tracta d'una
poesia per ser cantada i ballada. No tenia un contingut temàtic concret. Durant el
romanticisme la balada donà nom a una composició narrativa de caràcter melangiós
de tema llegendari o fantàstic.

BAMBOLINA .- En un teatre, cadascuna de les tires de tela pintades que van penjades
d'un cantó a l'altre de l'escenari i figuren la part superior de la decoració. BEATUS ILLE
.- Tema de la poesia del Renaixement, provinent del model llatí d'Horaci. És la
valoració de la natura, en un ambient bucòlic i pastoril, elevada a símbol de vida
senzilla, natural i perfecta.

BIBLIOFÍLIA .- Afició pels llibres. Inclou, sobretot, la valoració del llibre en tant que
objecte, i el col.leccionisme de peces rares i/o valuoses, per diverses raons.

BUCÒLIC .- De tema pastoril. Té l'origen en la literatura clàssica i fou àmpliament usat

durant el Renaixement. En els poemes bucòlics, el poeta posa els seus sentiments en
llavis d'uns pastors, totalment idealitzats.
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 11

CANÇÓ .- Gènere trobadoresc i composició lírica, generalment de tema amorós, de

tradició antiga. La cançó popular, lligada a la música i a una estrofa lliure presenta una
temàtica molt variada. Els trobadors van convertir-la en el vehicle poètico-amorós de
la poesia culta. En la literatura catalana, la cançó culta, consta de 5,6 o 7 cobles de vuit
versos decasíl.labs, amb una tornada de quatre versos, el darrer dels quals contenia el
senyal. A partir de l'Edat Mitjana, el terme va ser substituït, en funció de la forma o el
tema, per altres termes: madrigal, balada, etc.

CANÇÓ DE GESTA .- Poema èpic medieval (de fet, és l'epopeia medieval) per ser recitat
o cantat, que narra els fets extraordinaris d'herois que han esdevingut mites populars i
nacionals. Formalment està fet amb tirades monorrimes. Eren transmeses pels joglars.
Són cançons de gesta la Cançó de Rotllà o el Cantar del mio Cid. En català no se n'ha
conservat cap, tot i que n'han restat mostres prosificades a les cròniques de Jaume I i
de Bernat Desclot.

CARACTERITZACIÓ .- Procediment narratiu mitjançant el qual l'autor atribueix a un

personatge els trets, tant físics com psicològics, que l'identifiquen. Pot ser directa, si
algú ens diu explícitament com és, i indirecta, si és el lector que ho ha de deduir de la
narració.

CARPE DIEM .- Tema de la literatura clàssica, reprès pels poetes del Renaixement, que,
després d'algunes reflexions sobre la fugacitat de la vida, insten l'home a viure-la amb
intensitat i plaer.

CATARSI .- Aquesta paraula d'origen grec, que significa purificació, al.ludeix a l'objectiu
que persegueix la tragèdia, això és, despertar en el públic el sentiment de compassió,
de pietat i de terror, produït per la seva identificació amb l'heroi, i, en certa mesura, la
sublimació de les pròpies passions.

CLÍMAX .- Situació de màxima tensió en una narració o peça de teatre. Els personatges
arriben al punt culminant del conflicte, de tal manera que les seves relaciones
necessàriament han de canviar a partir d'aquest moment. CLIXÉ .- Expressió que, a
força de ser repetida, esdevé un estereotip cada cop més buit de signicació.

CODOLADA .- Gènere de la poesia popular, amb versos heptasíl.labs apariats, encara

avui ben viu a l'illa de Mallorca. També fa referència a una forma mètrica : tirada de
versos formada per una sèrie d'apariats que alternen versos llargs (de vuit o de set
síl.labes) i curts (de quatre).

COMÈDIA .- Text dramàtic que aborda l'aspecte festiu i amable de la vida quotidiana,
amb la intenció de distrure i divertir el públic, i amb un final feliç.

COMMEDIA DELL'ARTE .- Espectacle teatral popular, de caràcter festiu i burlesc, nascut

a la Itàlia del s.XVI. Les representaciones es feien a l'aire lliure i es basen en la
improvisació textual i gestual, i, doncs, en el treball d'actor, a partir d'uns personatges
fixos (Pantaleone, Arlequí, etc.) i d'unes situacions esquemàtiques també fixes, on
l'amor, l'equívoc, i el transformisme, no poden faltar.
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 12

CONFLICTE .- Oposició no resolta d'una situació argumental. Pot ser intern, si es

planteja en el si de la consciència d'un personatge, o extern.

CONTE .- Narració breu, d'acció condensada, d'un assumpte de ficció. Una narració
d'aquest tipus, caracteritzada, sobretot, per la seva brevetat i esquematisme, i alhora
per la intensitat narrativa, ha donat peu a gran varietat de manifestacions, des de les
populars, com les rondalles i les llegendes, fins a les d'intenció didàctica i/o moralitzant
com els exemplis medievals, les faules i els apòlegs. I, ja en el s.XIX, el quadre de
costums.

CONTEXT .- Conjunt d'elements externs al text que, però, s'hi projecten a través de
multitud de referències, implícites i explícites de tot tipus.

COR .- En la tragèdia grega, el grup que, en les pauses, col.lectivament, cantava o

recitava comentant el que s'anava representant.

CORIFEU .- El que dirigia el cor de les tragèdies gregues.

DESCRIPCIÓ .-Procediment narratiu, mitjançant el qual s'explica en detall com és una

cosa; d'aquesta manera, es fan presents en la imaginació del lector les característiques,
especialment físiques, que identifiquen un personatge, un objecte, un paisatge o una
situació.

DESENLLAÇ .- En el desenvolupament clàssic de l'acció narrativa, la part final de

l'argument, que resol la narració.

DIÀLEG .- Procediment literari, mitjançant el qual dos o més personatges conversen en

el decurs de l'acció. És, òbviament, el recurs fonamental de l'acció teatral.

DISCURS .- En l'obra literària, l'organització concreta que prenen els materials

lingüístics amb què s'articula la narració.

DISTÀNCIA (distanciament) .- És el grau d'allunyament emocional del narrador envers

els fets narrats.

DITIRAMBE .- Poema líric de to entusiasta. Composició poètica de caràcter dionisíac,

inicialment en honor de Dionís/Bacus.

DRAMA .- En general, text dramàtic, obra teatral. Planteja un conflicte que, a

diferència del de la tragèdia, se situa en un nivell humà, el final del qual és tràgic.

DRAMÀTICA (GENERE DRAMÀTIC).- Gènere literari al qual pertanyen les obres

representables en un escenari mitjançant l'acció i el diàleg.

EDICIÓ CRÍTICA .- Edició d'un text, feta a partir de tots els originals i edicions diferents
conegudes. Estableix la forma original del text i les seves variants conegudes, tot
comentant- les.
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 13

EDICIÓ PRÍNCEPS .- Primera edició d'una obra.

ÈGLOGA .- Composició poètica de tema amorós en què dos o més pastors o amants
dialoguen, en un ambient bucòlic.

ELEGIA .- Composició lírica que expressa sentiments de dolor davant la desgràcia. El

plany trobadoresc era un poema elegíac.

ENIGMA .- Obra en vers (també en prosa) que descriu alguna cosa metafòricament, de
manera que resulta ser una endevinalla.

ENTREACTE .- Espai de temps entre els diferents actes o parts d'una representació
escènica.

ENTREMÈS .- Durant l'Edat Mitjana, era una figura o grup de figures inanimades que
fixaven una escena i es mostraven en les festes cortesanes. Després van cobrar
moviment i música, i van esdevenir mínima acció teatral de temàtica històrica o
religiosa. A la fi del s.XVI van ser ja peces teatrals breus, de caràcter lleuger i
caricaturesc, que es representaven en els entreactes de les comèdies.

ÈPICA (GÈNERE ÈPIC) .- Gènere literari al que pertanyen les obres narratives en vers,
que narren la història d'un poble, els seus fets memorables i les gestes dels seus
herois.

EPIGRAMA .- Composició lírica breu que expressa un pensament enginyós,

habitualment satíric.

EPISODI .- Conjunt d'esdeveniments relacionats pel contingut i pel marc, que es

produeixen en un moment de l'acció narrativa.

EPÍSTOLA .- Forma d'exposició de l'assaig que aprofita l'estructura formal de la carta

per exposar idees i pensaments.

EPITAFI .- Composició lírica breu, de caràcter seriós o satíric, l'objectiu de la qual és

servir d'inscripció funerària.

EPITALAMI .- Composició lírica, l'objectiu de la qual és cantar un casament.

EPOPEIA .- LLarg poema (o conjunt de poemes), el tema del qual és la narració dels fets
heroics d'un poble o civilització, els seus mites i els seus herois. És el més important
dels subgèneres èpics. Són epopeies el Ramayana, pel que fa la Índia, l'Odissea i la
Iliada, quant a Grècia, i els Nibelungs, en relació als pobles germànics.

ESCENA .- En les obres de teatre, cada conjunt de situacions relacionades per l'acció i la
temporalitat, en què es poden dividir els actes. Estan marcades per l'entrada i sortida
dels personatges.
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 14

ESCENOGRAFIA .- Referit a l'activitat que consisteix a crear l'espai en què es

representarà l'obra teatral. Crea en l'espectador la il.lusió de l'espai. ESPAI .- Marc fisic,
però també social i psicològic, en què en produeix l'acció dels personatges, en una
obra literària.

ESTIL .- Es diu del conjunt d'elements que caracteritzen la manera específica d'un
autor, o més genèricament d'un grup d'escriptors, de produir el text literari.

ESTIL INDIRECTE .- Veg. ESTIL LLIURE INDIRECTE.

ESTIL LLIURE INDIRECTE .- Referència a la manera d'al.ludir al punt de vista narratiu

que intenta reproduir, malgrat l'existència del narrador, la veu de la consciència del
personatge.

ESTRUCTURA .- Disposició del diferents elements narratius d'un relat.

ESTRUCTURA CONCÈNTRICA .- Quan els elements del relat giren durant tota la narració
a l'entorn d'un únic nucli temàtic.

ESTRUCTURA CONVERGENT .- Quan els elements del relat acaben per concentrar-se en
un punt determinat.

ESTRUCTURA LINEAL .- Quan els elements del relat es desenvolupen seguint l'ordre
temporal i lògic de causa-efecte.

ESTRUCTURA OBERTA .- Quan els elements del relat, tot hi estar organitzats seguint
una pauta concreta, no es troben en la resolució del conflicte plantejat.

ESTRUCTURA TANCADA .- Quan els diferents elements del relat es troben en la

resolució del conflicte plantejat.

EXPEDIENT NARRATIU .- Conjunt d'informacions que es proporcionen de cop al lector,

sobre un personatge o un fet, perquè conegui els antecedents de l'acció.

FABLIAUX.- Escrits en francès i en tirades de versos octosíl.labs apariats, són

composicions narratives breus, la intenció de les quals és provocar el riure, amb
anècdotes divertides, sovint picants, on triomfa el desvergonuiment i l'astúcia. Per
contraposició amb el lai, de caràcter cortesà, els fabliaux, tenen un caràcter més
popular, urbà i realista.

FARSA .- Obra escènica de caràcter còmic en què la realitat és simplificada i

deformada, i presentada en forma grotesca, paròdica i ridiculitzant, gràcies a
l'exageració de fets, situacions i personatges.

FLASH BACK .- Veg. Retrospecció FAULA .- Narració breu de tipus al.legòric i didàctic o
moralitzant, protagonitzada per animals que actuen com a éssers humans.
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 15

FILOLOGIA .- Disciplina que estudia el fet lingüístic, en tots els seus aspectes i
manifestacions.

FINAL OBERT .- Quan la narració es clou sense resoldre el conflicte plantejat.

FINAL TANCAT .- Quan la narració, en cloure's, resol el conflicte plantejat.

GÈNERE LITERARI .- Cadascun dels grups en què podem classificar les obres literàries,
agrupades per les seves característiques comunes.

HIMNE .- Composició de la poesia clàssica grecollatina de to solemne, que expressa

sentiments i ideals elevats: la pàtria, l'heroi, Déu. Era per ser cantat.

HISTÒRIA .- Matèria temàtico-argumental d'un text, ordenada segons la seqüència

temporal i espacial lògiques. De fet, és el material en brut del relat, que serà organitzat
en una trama, per presentar-lo al lector.

INCUNABLE .- Es diu dels llibres impresos des del principi de la imprempta fins la fi del
s.XV.

INTÈRPRET .- En relació al teatre, qui, en escena, interpreta, dóna vida, a un

personatge.

INTRIGA .- La situació d'incertesa i d'expectativa que, en una obra literària, generen les
accions dels personatges, en la consciència del lector.

INTROMISSIÓ .- Quan el narrador, o l'autor, sense justificació narrativa, introdueix les

seves opinions i/o emocions en la narració.

JOGLAR .- En l'Edat Mitjana, l'encarregat de transmetre les composicions poètiques del

trobador, mitjançant el cant, acompanyat d'un instrument musical; també el recitador
de les cançons de gesta. Més en general, un home- espectacle, per divertir :ballant,
fent jocs de mans, mostrant bèsties ensenyades, etc.

LAI .- Gènere i composició narrativa medieval, de caràcter episòdic, generalment de to

cortesà, amorós i cavalleresc, amb presència de l'element fantàstic. És d'origen
francès, i el trobem estretament vinculat a Maria de França, que va produir els seus
lais a la fi del s.XII. Són escrits en tirades de versos octosíl.labs apariats.

LEITMOTIV .- Situació que es repeteix d'una manera predominant en una narració.

LIBEL .-Escrit difamatori.

LÍRICA (GÈNERE LÍRIC) .- Gènere literari al qual pertanyen les obres en què el poeta
expressa els seus sentiments i les seves íntimes conviccions.
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 16

LOCUS AMOENUS .- En la poesia del Renaixement, el tractament estilitzat de la natura,

com a lloc amè, decorat ideal d'origen clàssic, poblat per ninfes i pastors, que, sovint,
contrasta amb l'agitat esperit del poeta.

LLEGENDA .- Narració oral o escrita d'un fet històric, que ha estat sotmès a la
reinterpretació, i a la desfiguració, mitjançant l'element imaginari. Patrimoni cultural
col.lectiu, sol tenir un caràcter popular.

MADRIGAL .- Composició lírica breu, generalment de tema amorós que, en els seus
versos finals, recull el tema central.

MASCARADA .- Forma teatral dels ss.XVI i XVII, en què es dóna la màxima importància
a la música, la dansa i el decorat, i que, ambientada en el món dels somnis, posa en
escena temes i personatges coneguts del repertori teatral per idealitzar la societat en
què es representa.

MELODRAMA .- A partir del s.XVIII, s'anomena així als drames populars, que es
caracteritzen per una acció complicada, però de final simple, uns personatges plans i
esquemàtics en les seves qualitats morals, i el sosteniment de l'interès mitjançant cops
d'efecte.

MIM .- Representació escènica basada exclusivament en la gestualitat.

MONÒLEG .- Procediment expressiu, mitjançant el qual un personatge descobreix els

seus sentiments i les seves opinions o propòsits al lector o a l'espectador, sota la ficció
d'una conversa amb ell mateix.

MOTIU .- Situació que es repeteix en una narració. El motiu predominant és el

leitmotiv.

NARRACIÓ .- Procediment literari, mitjançant el qual s'expliquen al lector les accions

dels personatges.

NARRADOR .- Aquell que proporciona la informació del relat al lector. Pot ser un
narrador identificat com un personatge extern o intern en relació al fets narrats, o amb
l'autor, o no identificar-se amb ningú; o, fins i tot, simular que no existeix.

NARRADOR OMNIPRESENT .- Aquell, la presència del qual és constant i evident al llarg

de la narració. És característic de la novel.la vuitcentista, en què el narrador, sovint
identificat amb l'autor, intervé en el relat amb opinions, judicis i tota mena de
digressions.

NARRADOR OMNISCIENT .- Aquell que en el relat ens proporciona informacions que

van més enllà de la capacitat humana: informacions íntimes dels personatges que, si
aquests no les expliquen, no pot conèixer ningú, fets referits al futur, etc. També és
característic de la novel.la vuitcentista.
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 17

NOVEL.LA .- Narració llarga, en prosa, d'un assumpte de ficció, caracteritzada per la

presència d'uns personatges, els fets i els comportaments dels quals ens són oferts a
través de la veu d'un narrador.

NUS .- En el desenvolupament clàssic de l'acció narrativa, la part central de l'argument

en què esclaten els conflictes.

OBRA COMPLETA .- Es diu de l'edició que presenta en un o més volums, la totalitat de

l'obra literària d'un autor.

OBRA DISPERSA .- Es diu de la producció literària d'un autor, que no forma part de cap
corpus organitzat.

ODA .- Composició derivada de la poesia clàssica grecollatina. De to solemne, expressa

sentiments i ideals elevats. El seu tema és religiós, heroic, amorós, o moral.

ÒPERA .- Obra músico-teatral totalment cantada, de tema generalment tràgic. El seu

origen cal cercar-lo en la Itàlia del s.XVII.

OPERETA .- Obra músico-teatral, que, com la sarsuela, alterna la part cantada amb la
dialogada, amb predomini de la primera. A diferència d'aquella, però, té com a tema la
frivolitat dels ambients cortesans.

PALEOGRAFIA .- Disciplina que estudia l'evolució de l'escriptura i la interpretació dels

caràcters antics.

PAMFLET .- Text en què se satiritza o es censura amb energia alguna persona, fet,
pensament, nació, etc.

PANEGÍRIC .- Composició l'objectiu de la qual és l'elogi d'una persona, fet, pensament,

nació, etc.

PARÒDIA .- Imitació satírico-burlesca d'una obra seriosa.

PASTOREL.LA .- Gènere poètic, provinent de la lírica trobadoresca, molt semblant a

l'ègloga. Aquí, però, el diàleg amorós el protagonitza una pastora i un cavaller, o el
mateix poeta, que es troben al matí, i es clou amb la resposta, positiva o negativa, de
la pastora.

PERSONATGE .- Personalitat de ficció que pren part en l'acció d'una obra literària. Pel
paper que hi juga pot ser principal, secundari i decoratiu; i per la complexitat humana,
pla i rodó.

PERSONATGE DECORATIU .- En una obra teatral o narrativa, aquell personatge que pot
ser suprimit, sense que la supressió afecti el text. No participa efectivament en l'acció i
es limita a donar ambient.
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 18

PERSONATGE PLA .- Aquell que és caracteritzat amb un únic tret, sovint físic, i no
evoluciona al llarg de la narració. Resta ben lluny de la complexitat de la personalitat
humana.

PERSONATGE PRINCIPAL .- En una obra teatral o narrativa, aquell personatge que

participa de manera decisiva en l'acció, i sense el qual caldria modificar la narració
substancialment.

PERSONATGE RODÓ .- Aquell que té una personalitat prou definida com per acostar-se
a la complexitat humana, en les seves reaccions i evolucions.

PERSONATGE SECUNDARI .- En una obra teatral o narrativa, aquell personatge que,

encara que pot ser negligit en la narració, amb molt lleugeres modificacions, participa
en l'acció, en algun episodi, escena, o aspecte.

PERSONATGE TIPUS .- Aquell que, més que una individualitat, respon a un conjunt de
característiques fixes, establertes per la tradicció.

PERSPECTIVA .- Visió subjectiva (del narrador, d'un personatge), forçosament

qualificativa, sobre un personatge o un fet.

PLAGI .- Còpia o imitació d'una obra. És, en la seva valoració negativa, modern. Durant
l'Edat Mitjana és normal que els escriptors manllevin elements literaris d'altres autors.

PLANTEJAMENT .- En el desenvolupament clàssic de l'acció narrativa, la part inicial de

l'argument en què es presenten els personatges, se situa l'acció en el temps i l'espai, i
es donen els elements del conflicte.

PLANY .- Gènere de la poesia trobadoresca, el tema del qual era el lament fúnebre per
la mort d'una persona.

POEMA ÈPIC .- Llarga narració en vers, per ser cantada o recitada, que canta els fets
extraordinaris dels herois nacionals, amb la finalitat d'exalçar un poble o nació. Son
poemes èpics la Eneida de Virgili o Os Lusiadas, del portuguès Camoens.

PROSCENI.- Part davantera d'un escenari.

PROTAGONISTA .- En una narració o en una peça teatral, el personatge que n'assumeix

el paper principal. És a l'entorn seu que es descabdella l'acció.

PROVERBI .- Sentència amb què es manifesta una experiència que pretén tenir validesa
general. Refrany.

PUNT DE VISTA .- Tècnica de presentació narrativa de les informacions. Identifica el

narrador: la seva mentalitat, la seva distància quant als fets narrats, i la relació
establerta entre narrador i lector.
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 19

QUADRE .- En el teatre, unitat temàtica amb discontinuïtat de temps o d'espai en

relació al precedent, marcat per un canvi de decorat, que forma part d'un acte.

QUADRE DE COSTUMS .- Subgènere narratiu. Narració curta, sense argument, i

protagonitzada per personatges tipus, l'objectiu del qual és fixar una situació/escena
de la visa quotidana, amb intenció bé crítica, bé enyoradissa.

RAPSODE .- Aquell que recita textos literaris.

REGRESSIÓ .- Veg. Retrospecció.

RETROSPECCIÓ (Flash Back, regressió) .- En una narració, mirada al passat, bé per

donar una informació nova, bé per reiterar-ne una ja coneguda.

REVISTA .- Espectacle teatral lleuger i frívol en què s'alternen, sense cap necessitat de
connexió, elements musicals i dialogats.

ROL .- Comportament específic que pren un personatge literari.

ROMANÇ .- De tradició literària castellana, és, de fet, la successió de les cançons de

gesta, de les quals, inicialment, vénen a ser una mena de resums. Són poemes breus
de transmissió oral, de versos generalment heptasíl.labs; rimen en assonant els senars
i els parells són blancs.

RONDALLA .- Conte popular que combina elements fantàstics i reals. Es caracteritza,

provinent com és de la tradició oral, per la senzillesa i l'expressivitat dels seus recursos.
Els seus assumptes i els seus personatges escarnen valors i situacions comuns a tots els
pobles i cultures.

SAINET .- Peça teatral d'ambient i de personatges populars, de caràcter còmic i

caricaturesc.

SARSUELA .- Obra dramàtica músico-teatral, d'assumpte popular i costumista que

alterna parts cantades i parts dialogades. És un gènere típicament espanyol, nascut a
Madrid, a l'empara de la cort reial, a partir del s.XVIII.

SÀTIRA .- Composició lírica, l'objectiu de la qual és censurar i ridiculitzar vicis, defectes

o simplement debilitats d'una persona o d'una col.lectivitat.

SIRVENTÈS .- Gènere de la poesia trobadoresca de tema divers, molt sovint de to

satíric, d'atac i de denúncia.

SITUACIÓ .- Cadascun dels moments de la relació entre els personatges d'una narració
o una peça teatral.

SOLILOQUI .- Discurs d'un personatge, adreçat a ell mateix i sense testimonis, que ens
deixa veure el que pensa i sent.
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 20

TEMA (assumpte) .- Matèria que tracta un text.

TEMPS EXTERN .- És el temps històric en què es desenvolupa l'acció d'una obra

literària.

TEMPS INTERN .- És el temps que transcorre en el desenvolupament de l'acció narrada

(hores, dies, anys, una vida, etc.)

TITELLES .- Forma de representació teatral molt antiga i polular en què els actors són
substituïts per nitots, als quals dóna veu i moviment algú que resta amagat al públic.

TÒPIC .- Element literari, temàtico-argumental i/o descriptiu, el valor i la interpretació

del qual ha estat ja fixat per la tradició literària, com a conseqüència de la seva
reiteració.

TRAGÈDIA .- Text dramàtic que presenta el conflicte entre l'heroi, personatge que, en
part, encarna una actitud universal, i el destí, l'adversitat i les normes establertes. El
final és catastròfic per a l'heroi, però d'acord amb les normes morals o religioses.

TRAGICOMÈDIA .- Es desenvolupa a partir del Renaixement i, com el seu nom indica,

participa de característiques de la tragèdia i de la comèdia, amb barreja d'elements
(personatges, temes, llenguatge), sense final tràgic. Sovint s'utilitza com a sinònim de
drama.

TRAMA .- És l'esquelet de la narració; la disposiciò amb què serà estructurada:

presentada i desenvolupada, la història del text. La trama clàssica respon a l'estructura
plantejament, nus i desenllaç.

TRAMOIA .- En el teatre, conjunt de màquines i mitjans que s'utilitzen per posar, i

canviar, els decorats.

TROBADOR .- Poeta de la lírica provençal, dels ss.XII i XIII. Redactava el text de les
composicions i en componia la música. Més en general, poeta en llengua vulgar, per
oposició al terme poeta, reservat per als autors en llengua llatina.

VIROLAI .- Gènere poètico-musical francès (virelai), destinat a la dansa, que donà nom
a una composició formada per una entrada i un conjunt d'estrofes amb refrany, de
forma molt variada, que a Catalunya, se sol identificar amb el poema homònim de
Verdaguer, malgrat que aquest no hi té res a veure formalment.

VODEVIL .- És una comèdia divertida i lleugera, bastida sobre les situacions

imprevistes, els equívocs i les intrigues, generalment de caràcter amorós.
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 21

HISTÒRIA LITERÀRIA

AVANTGUARDISME .- Conjunt d'escoles literàries, artístiques en general, del primer

quart del s. XX. [Veg. surrealisme, futurisme, etc.]

BARROC .- Moviment cultural del s. XVII caracteritzat pel pessimisme i la desconfiança

en l'home, i per la complicació expressiva conceptual i, sovint, formal. El moviment
tingué la seva màxima realització en la literatura espanyola. Hom n'ha distingit dos
corrents: el conceptisme i el culteranisme.

CONCEPTISME .- Tendència literària del Barroc, desenvolupat a Espanya al s. XVII. Hom

l'ha caracteritzat per l'ús, i l'abús, del gust pel concepte (relació mental que s'estableix
entre dos elements: antítesi, paradoxa, metàfora, calambur, etc.

CULTERANISME .- Tendència literària del Barroc, desenvolupat a Espanya al s. XVII. De

fet, utilitza els mateixos recursos que el conceptisme, del que és una derivació, però
amb major recarregament formal i un major gust pels elements cultes i mitològics.

DECADENTISME .- Sorgit a França entre els anys 1880 i 1890, recull idees del pre-
rafaelisme (sacralització de l'art, detallisme, etc.) i expressa la inseguretat de l'home
amb la seva predilecció per la mort i els misteris de l'existència humana.

FUTURISME .- Moviment avantguardista del primer quart del s.XX, caracteritzat pel
gust pel maquinisme, i els conceptes associats (modernitat, velocitat, joventut, etc) i
per l'oposició a l'academicisme (ús de la tipografia en la poesia, paraules en llibertat,
cal.ligrames, destrucció de la sintaxi, etc.)

MODERNISME .- Moviment artístico-literari que abraça la darrera dècada del s. XIX i la

primera del s.XX, aproximadament. Representa el desig de superar el s. XIX, la seva
cultura tradicional i realista, d'arrel positivista, per una cultura moderna i nacional,
protagonitzada per una gran varietat de corrents artístics i ideològics. Quant a la
literatura espanyola del període, el terme al.ludeix a l'escola literària que es
caracteritza pel seu gust pel refinament formal, sovint força afectat, l'esteticisme i la
voluptuositat.

NATURALISME .- Corrent literari realista d'origen francès de la segona meitat de s.XIX.

El naturalisme, en observar i reflectir la realitat en la novel.la, pretenia, a més,
demostrar alguna llei del comportament humà, basada en la condició social i l'herència
biològica de l'individu. Va mostrar una predilecció pels ambient més degradats i les
situacions crues.

NEOCLASSICISME .- Moviment literari produït durant el s. XVIII, provinent del

classicisme francès. Es caracteritza per la convicció que cal sotmetre la creació artística
a regles i normes i que l'emoció i els sentiments han de ser dominats per la raó i el bon
gust.

NOUCENTISME .- Moviment cultural iniciat a Catalunya a principis del segle XX. Rebutja
el modernisme anterior i, en general, el romanticisme i exalta el classicisme i el
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 22

mediterranisme i els conceptes que li són propis: harmonia, simetria, artificiositat

mesurada, etc. Moviment tant cultural com polític.

PARNASIANISME .- Moviment d'origen francès de la segona meitat del s. XIX. Rebutja

el sentimentalisme romàntic i pretén que l'obra d'art aconsegueixi la bellesa pura,
absoluta.

REALISME .- Tendència literària dominant a partir dels anys 30 del s.XIX, fins a la seva
darrera dècada, aproximadament. Segueix al romanticisme, al qual s'oposa.
Especialment en la novel.la, va pretendre reflectir la realitat amb objectivitat.

RENAIXEMENT .- Període històric -polític, cultural, etc- que tanca l'Edat Mitjana i
inaugura l'època moderna, té l'origen en els estats italians del s.XV i es desenvolupa
amb tot el seu esplendor al llarg del s.XVI. Període de grans i profunds canvis socials,
comporta un canvi de mentalitat quant al paper de l'home al món, que tindrà grans
conseqüencies en tots els camps de l'activitat humana. Artísticament es caracteritza
pel gust pel classicisme i pels humanistes italians del s. XIV.

RENAIXENÇA .- Període de la cultura catalana que protagonitza la restauració de la

literatura catalana durant la segona meitat del s. XIX. Hom ha marcat el seu inici
simbòlic amb la publicació de L'Oda a la Pàtria de B.C. Aribau, l'any 1833. L'activitat
que catalitzà la seva activitat fou la celebració dels Jocs Florals. Abraçà un primer
període marcat encara pel romanticisme i un segon protagonitzat pel realisme.

ROMANTICISME .- Moviment literari, i en general cultural, de la primera meitat del

s.XIX, forjat sobre dues gran idees: llibertat i nacionalisme. Fenòmen complex i de
realitzacions molt variades, sovint caracteritzat per la insatisfacció i l'angoixa
existencial, i pel rebuig al cànon, l'exageració i el predomini de la imaginació i la passió
en la creació artística.

SIMBOLISME .- Moviment artístico-literari nascut a França a la fi del s. XIX. Defensa la

força suggerent de la paraula, capaç de crear el món imaginat, donada la incapacitat
de la poesia per representar la realitat. La missió de la poesia és, doncs, suggerir idees-
conceptes mitjançant l'expressió metafòrica.

SURREALISME .- Moviment d'avantguarda del primer terç del s.XX. Indirectament

derivat de la teoria de la psicoanàlisi de Freud, es caracteritza per intentar captar el
món dels somnis i del subconscient, molt més vertader que la realitat exterior.
Conseqüentment, la incoherència, la incongruència i l'absurd en són parts
constituents.

GLOSSARI

El llistat, organitzat alfabèticament, recull tots els mots que apareixen al llarg del llibre.
Al costat del mot entrat trobareu la indicació de la secció on és definit. En aquest
aspecte, l'assignació té només un valor indicatiu: és sabut que alguns dels conceptes
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 23

que inclou el llibre poden ser considerats des de diversos punts de vista. El codi seguit
és aquest:

(R) remet l'usuari a la secció Llengua literària. Retòrica.

(M) remet l'usuari a la secció Mètrica i versificació
(G) remet l'usuari a la secció Gèneres literaris.
(H) remet l'usuari a la secció Història

MÈTRICA I VERSIFICACIÓ

Unitats mètriques
Síl.laba. Contacte vocàlic: Dièresi / Elisió / Hiat / Sinalefa / Sinèresi
Accent : Ritme i Esquema accentual
Rima : Assonant / Consonant / Falsa / Visual / Fàcil / Equívoca / Interna / Externa /
Masculina / Femenina / Alternada / Maridada / Encadenada / Creuada / Vers coix /
Vers blanc / Vers lliure / Vers estramp / Vers espars / Versicle.
Mètrica Clàssica
Peu: Amfíbrac / Anapest / Dàctil / Espondeu / Iambe / Troqueu
Vers: Adònic / Anapèstic / Dactílic / Hexàmetre / Iàmbic / Pentàmetre / Sàfic / Trocaic
Mètrica Sil.làbico-accentual
Vers: Recompte de v. / Cesura / Hemistiqui / Isosil.làbic / Isomètric / Anisosil.làbic /
Heteromètric / Encavallament / Esticomítia / Tornada / Retronxa / Refrany / Bordó /
Reble
Versos d'Art Menor: Monosíl.lab / Bisíl.lab / Trisíl.lab / Tetrasíl.lab / Pentasíl.lab /
Hexasíl.lab / Heptasíl.lab / Octosíl.lab
Versos d'Art Major: Eneasíl.lab / Decasíl.lab / Hendecasíl.lab / Dodecasíl.lab /
Tredecasíl.lab / Alexandrí / Octonari
Estrofes: Apariat / Dístic / Tercet / Quartet / Seguidilla / Quintet / Lira / Sextet / Octava
/ Dècima
Composicions: Auca / Cançó / Corranda / Dansa / Estança / Glossa / Goig / Haikú /
Lletres sat. / Nadala / Madrigal / Sextina / Silva / Sonet / Tanka / Tercina / Viadera /
Villancet / Virolai
Tirades: De monorrims / D'apariats / Codolada / Noves rimades / Lai / Romanç

MÈTRICA I VERSIFICACIÓ

ACRÒSTIC .- Poema en el qual les lletres inicials dels versos, o d'altres expressament
remarcades, formen una paraula, en ser llegides de dalt a baix o de baix a dalt.

ADÒNIC .- Vers de cinc síl.labes de la poesia clàssica, l'accent final del qual recau en la
quarta síl.laba, que és l'última síl.laba àtona. Les síl.labes estan formades per un peu
dàctil i un espondeu o troqueu.

ALBADA .- Poema que expressa sentiments relacionats amb l'arribada del nou dia. De
caràcter popular.
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 24

ALEXANDRÍ .- Vers de dotze sil.labes, format per dos hemistiquis. En la mètrica anglesa
i francesa, com en la catalana, és també de dotze síl.labes, mentre que en la castellana
i la italiana és de catorze.

ALTERNANÇA .- Referit al fet d'alternar les rimes masculina i femenina, en la successió

de versos.

AMFÍBRAC .- Peu mètric de la poesia clàssica de tres síl.labes (breu-llarga-breu),

adaptat a la poètica catalana amb l'estructura àtona-tònica- àtona.

ANAPEST .- Peu mètric de la poesia clàssica de tres síl.labes (breu-breu-breu), adaptat

a la poètica catalana amb l'estructura àtona-àtona-tònica.

ANAPÈSTIC .- Vers de la poesia clàssica amb un número indeterminat de peus

anapèstics.

ANISOSIL.LÀBIC .- Referit als versos d'un poema quan tenen diferent número de
síl.labes. Quan, al contrari, tots tenen el mateix número de síl.labes parlem de versos
isosil.làbics.

APARIAT .- Combinació mètrica de dos versos que rimen en consonant o en assonant.

Habitualment es presenten en tirallongues d'extensió il.limitada.

ART MAJOR/ART MENOR .- Distinció classificadora del versos, en funció del seu
número de síl.labes. Segons aquesta divisió, són versos d'art menor els que tenen vuit
o menys síl.labes, i d'art major els versos amb nou o més síl.labes.

AUCA .- Composició de la literatura popular, composta per quaranta-vuit dibuixos,

cadascun dels quals és il.lustrat amb un rodolí (apariat, normalment heptasíl.lab).

BIOC .- En una composició anisosil.làbica, vers molt breu, de menys de quatre síl.labes,
d'una estrofa de peu trencat, que es combina amb versos llargs.

BISÍL.LAB .- Vers de dues síl.labes. és escassament usat.

BORDÓ .- En la mètrica catalana medieval designa el vers. Es fa servir també per

designar el vers que es repeteix al final de cada cobla. En la mètrica castellana,
al.ludeix, a partir del s.XV, al conjunt de tres versos, el primer i el tercer pentasíl.labs
assonants, i el segon heptasíl.lab solt, que de vegades clou la seguidilla.

CAL.LIGRAMA .- Poema que utilitza formalment la tipografia i l'escriptura per

aconseguir una representació plàstica que suggereixi amb la seva forma visual algun
tipus de relació amb el seu contingut temàtic. Forma utilitzada per la poesia
avantguardista, malgrat que té precedents molt antics, deu el nom al poeta francès
Gillaume Apollinaire, vers el 1914.

CANÇÓ .- Gènere trobadoresc i composició lírica, generalment de tema amorós, de

tradició antiga. La cançó popular, lligada a la música i a una estrofa lliure presenta una
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 25

temàtica molt variada. Els trobadors van convertir-la en el vehicle poètico-amorós de

la poesia culta. En la literatura catalana, la cançó culta, consta de 5,6 o 7 cobles de vuit
versos decasíl.labs, amb una tornada de quatre versos, el darrer dels quals contenia el
senyal.

CESURA .- Pausa mètrica que divideix el vers en dues parts anomenades hemistiquis.

COBLA .- En la tradició literària catalana -i en el sentit habitual actual-, sinònim

d'estrofa: grup de versos relacionats per la rima o el sentit i limitats per una pausa.

CODOLADA .- Tirada de versos formada per una sèrie d'apariats que alternen versos
llargs (de vuit o de set síl.labes) i curts (de quatre). També fa referència a un gènere de
la poesia popular, amb versos heptasíl.labs apariats, encara avui ben viu a l'illa de
Mallorca.

COLLAGE LITERARI .- Composició poètica de caràcter avantguardista, en què s'utlitzen

elements tipogràfics i, en general, visuals, per subratllar-ne el contingut.

COMPOSICIÓ .- En el sentit literari, sinònim d'obra. Més específicament, una

composició poètica és un poema.

CORRANDA .- Cançó popular curta, molt sovint improvisada i generalment composta

per quatre versos heptasíl.labs, amb la rima creuada. Rep diverses denominacions:
cançonetes, glosses, follies, etc.

DÀCTIL .- Peu mètric clàssic de tres síl.labes (llarga-breu-breu), adaptat a la poètica

catalana amb l'estructura tònica-àtona-àtona.

DACTÍLIC .-Vers de la poesia clàssica, amb un número indeterminats de dàctils i,

ocasionalment, amb algun altre peu mètric.

DANSA .- Composició i gènere de la poesia trobadoresca, generalment composta per

tres, quatre o cinc cobles de vuit versos relligades pel refrany; normalment feta amb
heptasíl.labs, solia constar d'una entrada i una tornada.

DECASÍL.LAB .- Vers de deu síl.labes. és el vers per excel.lència de la poesia catalana,

amb l'estructura cesurada 4+6. També pot presentar l'estructura de l'èpica francesa
6+4 i la d'influència castellana 5+5.

DÈCIMA .- Estrofa formada per deu versos, generalment d'art menor, amb rima
consonant a b b a a c c d d c. També és coneguda amb el nom d'espinela, en al.lusió al
poeta del pre-barroc espanyol Vicente Espinel.

DIÈRESI .- En la seva accepció mètrica, consisteix a trencar un diftong per tal de

conseguir una síl.laba més en el recompte sil.làbic. Fònicament, s'aconsegueix
pronunciant com dues síl.labes diferents la vocal i la semivocal del diftong.
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 26

DÍSTIC .- Estrofa de dos versos de la poesia clàssica grega i llatina. El dístic elegíac està
format per dos hexàmetres, el segon dels quals està sincopat com un pentàmetre.

DODECASÍL.LAB .- Vers de dotze síl.labes sense cesura, a diferència de l'alexandrí. Ha

estat molt poc utilitzat.

ELISIÓ .- és la supressió de la vocal àtona (a o e) quan entra en contacte amb una altra
vocal en l'interior d'un vers. D'aquesta manera, dues síl.labes gramaticals esdevenen
una única síl.laba mètrica.

ENCAVALLAMENT .- Es produeix quan l'estructura sintàctica de la frase no coincideix

amb el final del vers, de manera que continua en el vers segnent. Habitualment força
una lectura de ritme més ràpid. De vegades, l'encavallament es produeix en relació al
límit dels hemistiquis.

ENEASÍL.LAB .- Vers de nou síl.labes. Molt poc utilitzat en la poesia catalana.

ENTRADA .- Estrofa inicial d'un poema que dóna a conèixer la seva intenció. Esta
formada per dos versos i una tornada (rescobla) que es repeteix al final de cada
estrofa. Veg. els goigs.

ESPINELA .- Veg. Dècima.

ESPONDEU .- Peu de la poesia clàssica format per dues síl.labes (llarga-llarga).

ESTANÇA .- Estrofa formada per versos hexasíl.labs i decasíl.labs, disposats lliurement.

Modernament, l'estança designa sovint una estrofa variable en el metre i la rima.

ESTICOMÍTIA .- Normal en la poesia, consisteix en la coincidència de la pausa menor de

final de vers, amb la pausa sintàctica de la frase. és, de fet, el contrari de
l'encavallament.

ESTROFA .- Conjunt de versos d'una composició poètica que estan relacionats entre
ells per la rima i el sentit, i delimitats per una pausa.

ESTROFA DE PEU TRENCAT .- és aquella que està formada bàsicament per versos llargs,
però que els alterna amb uns de més breus.

GLOSSA .- Composició poètica culta d'origen Barroc.Consta d'una entrada, molt sovint
una corranda, seguida de tantes estrofes com versos té l'entrada, més llargues, que fan
referència al contingut de l'entrada. Les estrofes es clouen, per odre, amb un dels
versos de l'entrada, fins que es tanca la composició amb l'últim d'aquella.

GOIGS .- Gènere poètic religiós de caràcter semipopular, de tema marià o hagiogràfic.

Mètricament, són composicions de formalisme força rígid, normalment de versos
heptasíl.labs amb aquesta estructura: entrada de quatre versos de rima encadenada
(abab), entre cinc i vint-i- cinc estrofes de sis, set o vuit versos amb una retronxa que
repeteix els dos darrers versos de l'entrada, a manera de refrany, i una tornada final
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 27

formada per una quarteta que rima com l'entrada inicial i conté els dos versos de la
retronxa. Es tracta d'un estrofisme molt semblant al de la dansa trobadoresca, de la
qual deriva.

HAIKÚ (o haikai) .- D'origen japonès, és una composició breu, d'una sola estrofa,
anisosil.làbica, de tres versos femenins, habitualment blancs, que sumen disset
síl.labes, comptades també les síl.labes àtones finals.

HEMISTIQUI .- Cadascuna de les parts d'un vers que ha estat migpartit per la cesura.

HENDECASÍL.LAB .- Vers d'onze síl.labes. Molt poc usat en la poesia catalana.

HEPTÀMETRE .- Vers grec i llatí, format per set peus mètrics.

HEPTASÍL.LAB .- Vers de set síl.labes. Molt habitual en la poesia catalana, tant culta
com popular.

HETEROMÈTRIC .- Veg. Anisosil.làbic.

HEXÀMETRE .- Vers grec i llatí, format per sis peus mètrics.

HEXASÍL.LAB .- Vers de sis síl.labes. Freqnentment utilitzat pels trobadors i pels poetes
catalans del s.XIV.

HIAT .- Pronuncuació separada de dues vocals de distint so que entren en contacte en

el vers: la darrera d'una paraula i la primera de la segnent.

IAMBE .- Peu mètric clàssic, format per una síl.laba breu i una llarga. Ha estat adaptat
en la combinació àtona-tònica.

IÀMBIC .- Vers de la poesia clàssica, caracteritzat per l'ús bàsic de peus iambes.

ISOMÈTRIC .- Veg. Isosil.làbic.

ISOSIL.LÀBIC .- Referit als versos d'un poema quan tenen igual número de síl.labes.
Quan, al contrari, tenen diferent número de síl.labes parlem de versos anisosil.làbics.

LAI .- Composició -i gènere- medieval d'origen francès, breu, fonamentalment

narrativa, formada per una tirada de versos octosíl.labs apariats (com les noves
rimades o la codolada). En els lais lírics, la mètrica admet variacions i sovint els dos
versos octosíl.labs es veuen acompanyats per un tercer vers més curt que pot rimar
amb els octosíl.labs següents.

LIRA .- Estrofa formada per cinc versos anisosil.làbics, hexasíl.labs el primer, el tercer i
el quart, i decasíl.labs el segon i el cinquè (aBabB o aBaaB).

LLETRES SATÍRIQUES .- Composicions de caràcter burlesc de Francesc Vicenç Garcia,

provinents mètricament de la letrilla castellana. Estan formades per versos
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 28

heptasíl.labs amb aquesta estructura: entrada de dos o quatre versos, seguida d'un
conjunt d'estrofes de sis, set o vuit versos amb una retronxa que repeteix els dos
darrers versos de l'entrada, a manera de refrany, en cada estrofa.

MADRIGAL .- Gènere líric i composició breu, de procedència italiana, habitualment de

tema amorós, formada per versos hexasíl.labs i/o decasíl.labs, que fan dos o tres
tercets i una o dues tornades, i tenen rima variable. Antecessora de la silva.

METRE .- Mesura (número de síl.labes) d'un vers.

MÈTRICA .- Conjunt de regles relatives a la mesura dels veros (el metre) i a les estrofes.

MONOSÍL.LAB .- Vers d'una síl.laba.

NADALA .- Cançó popular, el tema de la qual és el naixement de Jesucrist o, més en

general, qualsevol dels motius tradicionalment considerats nadalencs. D'estructura
mètrica molt variada.

NOVES RIMADES .- Habitualment de caràcter narratiu, són una tirada de versos

apariats, generalment octosíl.labs, amb rima consonant, de gran difusió durant l'Edat
Mitjana.

OCTAVA .- Estrofa de vuit versos d'art major, molt sovint de versos decasíl.labs, amb
dues o tres rimes consonàntiques: la cobla (tradicional octava de la poesia catalana,
amb decasíl.labs cesurats a la quarta), l'octava italiana (versos de qualsevol mesura,
però tots iguals) i octava reial (vuit versos decasíl.labs de rima encadenada, més un
apariat)

OCTONARI .- Vers de setze síl.labes. Infreqüent.

OCTOSÍL.LAB .- Vers de vuit síl.labes, eminentment narratiu. Fou molt utilitzat durant
l'Edat Mitjana.

PENTÀMETRE .- Vers grec i llatí format per cinc peus mètrics (dos dàctils o espondeus,
un espondeu i dos anapèstics).

PENTASÍL.LAB .- Vers de cinc síl.labes.

POEMA EN PROSA .- Veg. prosa poètica.

POEMA VISUAL .- Obra avantguardista, de caracter visual, però impresa, que connota
un missatge poètic.

PEU MÈTRIC .- Unitat rítmica en què es basava la mètrica grega i llatina, fonamentada
sobre la distribució accentual i, doncs, en la repetició d'una seqüència de síl.labes
breus i llargues en el vers. La seva adaptació a la mètrica actual s'ha fet sobre la
combinació de síl.labes àtones i tòniques.
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 29

PROSA POÈTICA .- Text escrit en prosa, que pel seu ritme i el seu to és molt pròxim a la
lírica.

QUARTET/QUARTETA .- Estrofa de quatre versos, amb una o dues rimes (AAAA, ABAB,
AABB, ABBA, etc.). Tot i que la tradició catalana medieval no ho feia, per influència
castellana, avui se sol distingir si els versos són d'art major (quartet) o d'art menor
(quarteta).

QUINTET/QINTETA .- Estrofa de cinc versos, amb dues rimes consonants (ABABA,

ABBAB, ABAAB, AABBA, etc.). Distingim entre el quintet, si és amb versos d'art major; i
la quinteta, si són d'art menor.

REBLE .- Paraula o frase totalment innecessària que ha estat utilitzada, només, per
raons mètriques (per la rima o per ajustar el metre del vers).

RECOMPTE DE VERSOS .- Operació per establir el metre dels versos. Cal tenir present
que el número de síl.labes mètriques no ha de coincidir necessàriament amb el
número de síl.labes gramaticals. En funció del tipus de vers que ha estat considerat
com a patró per al recompte (el masculí/agut o el femení/pla), les literatures
romàniques n'ofererixen dos models: la basada en el vers femení, com la castellana i la
italiana, que compten fins la síl.laba àtona que segueix a l'última tònica (així el vers
agut serà comptat amb una síl.laba més i l'esdrúixol amb una de menys), i la basada en
el vers masculí, com la catalana i la francesa, que compten fins l'última síl.laba tònica i
ignoren totes les que la segueixin (així el vers pla serà comptat amb una síl.laba menys
i l'esdrúixol amb dues).

REFRANY .- Vers, o conjunt de versos, que es repeteix al llarg de tota la composició.

RETRONXA .- és un tipus d'enllaç entre les estrofes d'una mateixa composició, que en
remarca la seva unitat. Es basa en la repetició, a la fi de l'estrofa, d'algun element: d'un
o més versos del refrany (retronxa de vers); d'un mot que rima al refrany (retronxa
d'identitat de rima); o d'una o més rimes del refrany (retronxa de rima).

RIMA .- Repetició de sons finals de les paraules amb què acaben dos o més versos, a
partir del darrer accent.

RIMA ASSONANT .- és la que es produeix quan es repeteixen els sons vocàlics, però no
els consonàntics dels versos. Considerem assonant la rima dels versos aguts d'idèntica
vocal tònica, i la dels versos plans que mostren coincidència entre la tònica i l'àtona
segnent. En els esdrúixols no es té en compte més que la vocal tònica i l'última, mentre
que s'ignora la penúltima.

RIMA CONSONANT .- és la que es produeix quan es repeteixen els sons vocàlics i els
consonàntics dels versos a partir de l'última síl.laba tònica.

RIMA CREUADA (CROADA, ENCREUADA O DE CIRCULARITAT) .- En una quarteta,

l'estructura on rimen el segon i el tercer vers, d'una banda, i el primer i el quart, de
l'altra (ABBA).
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 30

RIMA ENCADENADA (o rima d'alternança).- En una quarteta, l'estructura on rimen el

primer i el tercer vers, d'una banda, i el segon i el quart, de l'altra (ABAB).

RIMA EQUÍVOCA .- és aquella que es produeix entre dues paraules homòfones.

RIMA EXTERNA .- és aquella que es dóna al final del vers. Generalment, quan parlem
de rima al.ludim a la rima externa.

RIMA FÀCIL .- és la que es dóna entre mots derivats d'una mateixa arrel
(troba/retroba), i entre mots de la mateixa categoria gramatical (adv. en -ment,
infinitius, gerundis, etc.)

RIMA FALSA .- Quan la repetició de sons que és la rima no presenta unes

característiques fonètiques plenament idèntiques. La rima visual és un tipus de rima
falsa.

RIMA FEMENINA .- és la que es dona quan les paraules finals de vers, que rimen, són
planes o esdrúixoles. Per extensió, parlem també de versos femenins.

RIMA INTERNA .- és aquella que es dóna entre dues paraules en un mateix vers. Pot ser
entre dues paraules qualssevol, entre l'última paraula del vers i la penúltima (rima en
eco), i entre l'última del vers i l'última del primer hemistiqui (rima lleonina).

RIMA MARIDADA .- Es produeix entre les rimes masculines i femenines d'una mateixa
paraula i les respectives masculina i femenina d'una altra: bufó (a) bufona (b) rodó (a)
rodona (b).

RIMA MASCULINA .- és la que es dóna quan les paraules finals de vers, que rimen, són
agudes. Per extensió, parlem també de versos masculins.

RIMA VISUAL.- Rima falsa que es produeix quan no es té en compte el so, sinó
l'ortografia dels mots. En el cas del català afecta, sobretot, a la pronúncia o
emmudiment de la r a final de mot, i al grau obertura de les vocals e i o

RITME .- Repetició d'un mateix fenòmen de manera regular. En la poesia, el ritme

s'aconsegueix mitjançant la rima, el metre, les pauses i, sobretot, els accents.

RODOLÍ .- Combinació de dos versos apariats, amb la mateixa rima. Generalment de

caràcter festiu, acompanyen els quadres d'una auca.

ROMANÇ .- Composició d'un nombre indeterminat de versos, generalment

heptasíl.labs, amb els versos senars rimant en assonant, mentre els parells són blancs.
Si els versos són decasíl.labs parlem de romanç heroic, i de romancet si en tenen cinc o
menys.

SÀFIC .- Vers de la poesia clàssica grega i llatina, format per cin peus i mig (tres
troqueus, dos iambes i una síl.laba solta). En català ha estat adaptat en decasíl.labs
femenins blancs, amb accent a la quarta (paraula plana).
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 31

SEGUIDILLA .- Estrofa de quatre versos, d'origen castellà, composta per dos hexasíl.labs
blancs (primer i tercer) i dos tetrasíl.labs que rimen entre ells (segon i quart). Sovint, la
seguidilla finalitza amb un bordó.

SENYAL (en provençal senhal) .- En la lírica trobadoresca, paraules que amaguen el

nom de la dama a qui s'adreça la cançó, o el d'un altre trobador, que apareix en la
tornada final.

SEXTET .- Estrofa de sis versos amb un esquema ABABCC, tot i que pot presentar
variacions. Per influència de la mètrica castellana hom distingeix el sextet (amb versos
d'art major) de la sexteta (amb versos d'art menor).

SEXTINA .- De procedència trobadoresca, composició formada per sis sextets (sis

estrofes de sis versos decasíl.labs).

SILVA - Composició d'un nombre indeterminat de versos hexasíl.labs i decasíl.labs,

combinats i rimats (blancs o amb rima consonant) segons la lliure voluntat del poeta.
És d'origen castellà.

SINALEFA .- Consisteix en la unió, fònica i mètrica, en una sola síl.laba, de la vocal final
d'una paraula amb la inicial de la següent.

SINÈRESI .- És la unió forçada, a efectes mètrics, de dues vocals que no formen diftong
en una sola síl.laba.

SONET .- Composició poètica d'origen italià, composta per versos decasíl.labs formant
dos quartets (amb rima creuada ABBA o encadenada ABAB) i dos tercets (de rima més
variada). En la poesia contemporània, s'han produït variacions respecte al metre i a la
rima.

TANNKA .- D'origen japonès, és una composició breu, d'una sola estrofa anisosil.làbica,
de cinc versos femenins, habitualment blancs, que sumen trenta-una síl.labes,
comptades també les síl.labes àtones finals.

TERCET .- Estrofa de tres versos de formes mètriques i distribucions de rima variables.

Amb tot, quan formen combinacions, acostumen a presentar rimes encadenades : ABA
BCB CDC...

TERCINA .- Composició formada per tercets decasíl.labs encadenats, el darrer dels

quals sol tenir un vers més (ABA BCB ... YZYZ). Va ser introduïda per Andreu Febrer en
la seva traducció de la Divina Comèdia de Dante.

TETRASÍL.LAB .- Vers de quatre síl.labes. És el més curt dels utilitzats tradicionalment

en la lírica catalana. Jaume Roig hi va escriure el seu Spill o llibre de les dones.

TIRADES/TIRALLONGUES .- Composicions formades per una o vàries sèries llargues de

versos d'igual metre, monorrims o apariats.
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 32

TORNADA .- Versos, en menor nombre que les estrofes de la composició, que es

repeteixen al final i la tanquen. Malgrat la seva semblança, es distingeix del refrany,
perquè aquest està format per un o més versos que es repeteixen al llarg de tota la
composició, i no només al final.

TREDECASÍL.LAB .- Vers de tretze síl.labes. No té cap tradició en la literatura catalana.

TRISÍL.LAB .- Vers de tres síl.labes. Molt escassament usat en la poesia catalana.

TROCAIC .- Vers de la poesia clàssica format per un número indeterminat de troqueus.

TROQUEU .- Peu mètric de la poesia grega i llatina, format per una síl.laba llarga i una
breu. Ha estat adaptat en la poesia catalana en la combinació d'una síl.laba tònica i
una àtona.

VERS .- Conjunt de paraules ordenades segons unes regles arbitràries que en regulen el
metre i el el ritme i que, combinades amb d'altres conjunts similars conformen un
poema.

VERS BLANC .- Vers d'una composició sense rima. Malgrat que no rimen, els versos
blancs estan sotmesos a les lleis rítmiques i mètriques, amb un determinat esquema
regular. Els decasíl.labs blancs femenins són anomenats estramps. Si el vers blanc
apareix en una composició rimada, parlem de vers espars; i si, a més de ser blanc, no
se subjecta a cap estructura mètrica i rítmica regular, l'anomenem vers lliure.

VERS COIX .- Vers defectuós per manca d'alguna síl.laba mètrica, en relació a la mesura
que hauria de tenir. VERS ESPARS .- Vers que, dintre d'una composició rimada, no rima.
És un vers blanc, dins una composició amb rima. VERS ESTRAMP .- Vers decasíl.lab
femení, sense rima.

VERS LLIURE .- Vers no sotmès a cap estructura regular, rítmica o mètrica, en la

composició. És l'absència de qualsevol tipus de regularitat -i no pas la més evident de
rima - el que determina que el vers sigui lliure.

VERSICLE .- De tradició hebraica, és una frase o un conjunt de frases d'un text bíblic
que es contraposen o es complementen mútuament. Sovint estan formats per versos
lliures.

VIADERA .- Composició pròpia de la poesia galaico- portuguesa medieval (viadeyra, o

cançó de camí), que va ser introduïda en la poesia catalana pel trobador Cerverí de
Girona. Es tracta d'una forma de caràcter popular, per ser dansada, d'estructura força
complexa.

VILLANCET .- Adaptació del villancico castellà, fou introduït per Pere Serafí al S.XVI per
designar una composició de forma semblant a la dansa. A partit del XVII ha estat
utilitzat per referir- se a la nadala, per influència lèxica del castellà.
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 33

VIROLAI .- Composició formada per una entrada i un conjunt d'estrofes amb refrany,
de forma molt variada. Deriva del gènere poètico-musical francès de mateix
nom(virelai), destinat a la dansa. Se sol identificar amb el poema de Verdaguer,
malgrat que aquest no hi té res a veure formalment.

GLOSSARI

El llistat, organitzat alfabèticament, recull tots els mots que apareixen al llarg del llibre.
Al costat del mot entrat trobareu la indicació de la secció on és definit. En aquest
aspecte, l'assignació té només un valor indicatiu: és sabut que alguns dels conceptes
que inclou el llibre poden ser considerats des de diversos punts de vista. El codi seguit
és aquest:

(R) remet l'usuari a la secció Llengua literària. Retòrica.

(M) remet l'usuari a la secció Mètrica i versificació
(G) remet l'usuari a la secció Gèneres literaris.
(H) remet l'usuari a la secció Història

ACOTACIÓ(ESCÈNICA) G
ACRÒSTIC M
ACTE G
ACTE SAGRAMENTAL G
ADAGI R
ADÒNIC M
AFÈRESI R
AFORISME R
AL.LEGORIA R
AL.LITERACIÓ R
AL.LUSIÓ R
ALBA G
ALBADA M
ALEXANDRÍ M
ALTERNANÇA M
AMFÍBRAC M
ANACOLUT R
ANADIPLOSI R
ANÀFORA R
ANAGRAMA R
ANAPEST M
ANAPÈSTIC M
ANFIBOLOGIA R
ANISOSIL.LÀBIC M
ANTAGONISTA G
ANTÍFRASI R
ANTÍTESI R
ANTOLOGIA G
ANTÒNIM G
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 34

ANTONOMÀSIA R
APARIAT M
APÒCOPE R
APÒLEG G
APOLOGIA G
APOSICIÓ R
APÒSTROFE R
ARCAISME R
ARGUMENT G
ART MAJOR/ART MENOR M
ARTIFICIÓS G
ASÍNDETON R
ASSAIG G
ASSUMPTE G
AUCA M
AVANTGUARDISME H
BALADA G
BAMBOLINA G
BARBARISME R
BARROC H
BEATUS ILLE G
BIBLIOFÍLIA G
BIOC M
BISÍL.LAB M
BORDÓ M
BUCÒLIC G
CACOFONIA R
CAL.LIGRAMA M
CALAMBUR R
CANÇO M/G
CANÇÓ DE GESTA G
CARCTERITZACIÓ R/G
CARPE DIEM G
CATARSI G
CESURA M
CLÍMAX G
CLIXÉ G
COBLA M
CODOLADA M/G
COLLAGE LITERARI M
COMÈDIA G
COMMEDIA DELL ARTE G
COMPARACIÓ R
COMPOSICIÓ M
CONCATENACIÓ R
CONCEPTISME H
CONFLICTE G
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 35

CONNOTACIÓ R
CONTE G
CONTEXT G
COR G
CORIFEU G
CORRANDA M
CULTERANISME H
CULTISME R
DÀCTIL M
DACTÍLIC M
DANSA M
DECASÍL.LAB M
DÈCIMA M
DELISIÓ R
DENOTACIÓ R
DESCRIPCIÓ G
DESENLLAÇ G
DIÀLEG G
DIÈRESI M
DILOGIA R
DISCURS G
DISFEMISME R
DISTÀNCIA (distanciament) G
DÍSTIC M
DITIRAMBE G
DODECASÍL.LAB M
DRAMA G
DRAMÀTICA G
EDICIÓ CRÍTICA G
EDICIÓ PRÍNCEPS G
ÈGLOGA G
EL.LIPSI R
ELEGIA G
ELISIÓ M
ÈMFASI R
ENCAVALLAMENT M
ENEASÍL.LAB M
ENIGMA G
ENTRADA M
ENTREACTE G
ENTREMÈS G
ENUMERACIÓ R
EPANADIPLOSI R
EPÈNTESI R
ÈPICA G
EPIFONEMA R
EPÍFRASI R
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 36

EPIGRAMA G
EPÍMONE R
EPISODI G
EPÍSTOLA T
EPITAFI G
EPITALAMI G
EPÍTET R
EPOPEIA G
EQUÍVOC R
ESCENA G
ESCENOGRAFIA G
ESPAI G
ESPINELA M
ESTANÇA M
ESTICOMÍTIA M
ESTIL G
ESTIL INDIRECTE G
ESTIL LLIURE INDIRECTE G
ESTROFA M
ESTROFA DE PEU TRENCAT M
ESTRUCTURA CONCÈNTRICA G
ESTRUCTURA CONVERGENT G
ESTRUCTURA LINEAL G
ESTRUCTURA OBERTA G
ESTRUCTUTA TANCADA G
ETOPEIA R
EUFEMISME R
EUFONIA R
EXCLAMACIÓ RETÒRICA R
EXPEDIENT NARRATIU G
FABLIAUX G
FARSA G
FLASH BACK G
FAULA G
FILOLOGIA G
FINAL OBERT G
FINAL TANCAT G
FUTURISME H
GÈNERE LITERARI G
GLOSSA M
GOIGS M
GRADACIÓ R
HABILITACIÓ R
HAIKAI (haikú) M
HEMISTIQUI M
HENDECASÍL.LAB M
HEPTÀMETRE M
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 37

HEPTASÍL.LAB M
HETEROMÈTRIC M
HEXÀMETRE M
HEXASÍL.LAB M
HIAT M
HIMNE G
HIPÀL.LAGE R
HIPÈRBATON R
HIPÈRBOLE R
HISTÒRIA G
HOMOFONIA R
IAMBE M
IÀMBIC M
IMATGE R
INCUNABLE G
INTÈRPRET G
INTERROGACIÓ RETÒRICA R
INTRIGA G
INTROMISSIÓ G
INVERSIÓ SINTÀCTICA R
IRONIA R
ISOMÈTRIC M
ISOSIL.LÀBICA M
JOGLAR G
JUXTAPOSICIÓ R
LAI M/G
LEITMOTIV T
LIBEL G
LIRA M
LÍRICA G
LÍTOTE R
LOCUS AMOENUS G
LLEGENDA G
LLETRES SATÍRIQUES M
MADRIGAL M/G
MASCARADA G
MELODRAMA G
METÀFORA R
METÀTESI R
METONÍMIA R
METRE M
MÈTRICA M
MIM G
MITE R
MODERNISME H
MONÒLEG G
MONOSÍL.LAB M
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 38

MOTIU G
NADALA M
NARRACIÓ G
NARRADOR G
NARRADOR OMNIPRESENT G
NARRADOR OMNISCIENT G
NATURALISME H
NEOCLASSICISME H
NEOLOGISME R
NOUCENTISME H
NOVEL.LA G
NOVES RIMADES M
NUS G
OBRA COMPLETA G
OBRA DISPERSA G
OCTAVA M
OCTONARI M
OCTOSÍL.LAB M
ODA G
ONOMATOPEIA R
ÒPERA G
OPERETA G
OXÍMORON R
PALEOGRAFIA G
PALÍNDROM R
PAMFLET G
PANEGÍRIC G
PARÀBOLA R
PARADOXA R
PARÀFRASI R
PARAGOGE R
PARAL.LELISME SINT. R
PARÈNTESI R
PARNASIANISME H
PARÒDIA G
PARONOMÀSIA R
PASTOREL.LA G
PENTÀMETRE M
PENTASÍL.LAB M
PERÍFRASI R
PERSONATGE G
PERSONATGE DECORATIU G
PERSONATGE PLA G
PERSONATGE PRINCIPAL G
PERSONATGE RODÓ G
PERSONATGE SECUNDARI G
PERSONATGE TIPUS G
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 39

PERSONIFICACIÓ R
PERSPECTIVA G
PEU MÈTRIC M
PLAGI G
PLANTEJAMENT G
PLANY G
PLEONASME R
POEMA EN PROSA M
POEMA ÈPIC G
POEMA VISUAL M
POLÍPTOTON R
POLISÍNDETON R
PRETERICIÓ R
PROSA POÈTICA M
PROSCENI G
PROSOPOGRAFIA R
PROSOPOPEIA R
PROTATONISTA, G
PRÒTESI R
PROVERBI G
PUNT DE VISTA G
QUADRE G
QUADRE DE COSTUMS G
QUARTET/QUARTETA M
QUIASMA R
QUINTET M
RAPSODA G
REALISME H
REBLE M
RECOMPTE DE VERSOS M
REDUNDÀNCIA R
REFRANY M
RENAIXEMENT H
RENAIXENÇA H
RETICÈNCIA R
RETRAT R
REGRESSIÓ G
RETRONXA M
RETROSPECCIÓ G
REVISTA G
RIMA M
RIMA ASSONANT M
RIMA CONSONANT N
RIMA CREUADA M
RIMA ENCADENADA M
RIMA EQUÍVOCA M
RIMA EXTERNA M
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 40

RIMA FEMENINA M
RIMA INTERNA M
RIMA FÀCIL M
RIMA FALSA M
RIMA MARIDADA M
RIMA MASCULINA M
RIMA VISUAL M
RITME M
RODOLÍ M
ROL G
ROMANÇ M/G
ROMANTICISME H
RONDALLA G
SÀFIC M
SAINET G
SARSUELA G
SÀTIRA G
SEGUIDILLA M
SEMICULTISME R
SENTIT FIGURAT R
SENYAL M
SEXTET M
SEXTINA M
SIL.LEPSI R
SILVA M
SÍMBOL R
SIMBOLISME H
SÍMIL R
SIMILICADÈNCIA R
SINALEFA M
SÍNCOPE R
SINÈCDOQUE R
SINÈRESI M
SINESTÈSIA R
SINÒNIM R
SIRVENTÈS G
SITUACIÓ G
SOLILOQUI G
SONET M
SURREALISME H
SUSPENSIÓ R
TANCAT, FINAL G
TANNKA M
TAUTOLOGIA R
TEMA G
TEMPS EXTERN G
TEMPS INTERN G
 Guia de consulta ràpida de literatura (J. Tiñena) 41

TERCET M
TERCINA M
TETRASÍL.LAB M
TIRADA/TIRALLONGA M
TITELLES G
TÒPIC G
TORNADA M
TRAGÈDIA G
TRAGICOMÈDIA G
TRAMA O DISCURS G
TRAMOIA G
TREDECASÍL.LAB M
TRISÍL.LAB M
TROBADOR G
TROCÀIC M
TROP R
TROQUEU M
VERS M
VERS BLANC M
VERS COIX M
VERS ESPARS M
VERS ESTRAMP M
VERS LLIURE M
VERSICLE M
VERSIFICACIÓ R
VIADERA M
VILLANCET M
VIROLAI M
VODEVIL G