GLOSSARI

1. Accent: Pronunciació destacada d'una síl·laba o d'una part de la síl·laba que es distingix de
les altres per la major intensitat, duració o elevació de la veu amb què es produïx.
2. Accent gràfic: Signe escrit sobre una lletra vocal per a indicar que la vocal s'accentua, per a
precisar-ne el timbre o per a distingir una paraula d'una altra de significat diferent.
3. Accent prosòdic: L’accent prosòdic és el relleu que es realitza en la pronunciació.
4. Acepció: Significat diferenciat d'una paraula polisèmica
5. Actiu, -va: Que actua o que pot actuar, que està en acció.
6. Adjectiu: Categoria lèxica que, dins d'una oració i en un conjunt nominal, assenyala alguna
propietat permanent o temporal del nom, amb el qual concorda morfològicament en gènere i
nombre.
7. Adjectiu qualificatiu: Que fa referència a una qualitat o a un accident.
8. Adverbi: Categoria lèxica que té la funció de modificar el verb, l'adjectiu o un altre adverbi.
9. Adverbi comparatiu: Utilitzat per comparar una característica compartida per dos individus o
coses.
10. Adverbi exclamatiu: Són pronoms relatius amb funció emfàtica, per la qual cosa s ’escriuen
sempre amb titla, i és eixa titla la que, precisament, ajuda a identificar-los i diferenciarlos en la
seua funció sintàctica.
11. Adverbi interrogatiu: Són adverbis que introdueixen oracions amb modalitat interrogativa i,
per tant, tenen la característica de subratllar el caràcter interrogatiu de l'oració .
12. Adverbi relatiu: És aquell que s’ocupa de relacionar parts de l ’oració entre si, o bé unes
oracions amb otras.
13. Adversatiu, -va: Que indica oposició total o parcial al significat d ’una altra oració.
14. Africat: Que s'articula (un so) amb una oclusió i una fricació produïdes d'una forma ràpida i
successiva entre els mateixos òrgans articulatoris.
15. Agent: Persona o cosa que realitza l'acció verbal.
16. Agramatical: Que no s'ajusta a les normes gramaticals, no gramatical.
17. Agut, -da: Que acaba en punta fina, esmolada.
18. Alveolar: Que s'articula (un so) tocant la cara interior dels alvèols superiors amb l'àpex de
la llengua.
19. Antecedent: Primer terme d'una correlació gramatical.
20. Apicoalveolar: Que s'articula (un so) per mitjà de l'aplicació activa de l'àpex de la llengua
prop de l'alvèol superior.
21. Aposició: En la juxtaposició de dos paraules que tenen una mateixa categoria gramatical, la
segona d'estes paraules, que servix per a completar el significat de la primera.
22. Article: Divisió d'un diccionari encapçalada per una paraula o lema.
23. Article definit: Article que presenta les formes el, la, l', els i le s, i que modifica un nom que
designa un element fàcilment recuperable a partir del context situacional o discursiu.
24. Article indefinit: Article que presenta les formes un, una, uns i une s, i que modifica un nom
que introduïx un element nou en el context discursiu.
25. Aspiració: Característica fonamental d'alguns fonemes que consistix en un bufit localitzat en
el vel del paladar, l'úvula, la faringe o la laringe.
26. Aspirat,-da: És l ’emissió d ’aire que acompanya l ’articulació de diverses consonants en
paraules.
27. Àton: Que no presenta (un so vocàlic, una síl·laba o una paraula) accent d'intensitat.
28. Atribut: Predicat nominal que, per mitjà d'un verb copulatiu, assenyala una qualitat o
característica del subjecte.
29. Auxiliar: Que s'usa (una paraula incident) de tal manera que, no expressant un sentit
complet, només pot entendre's quan es relaciona amb la paraula principal a la qual s'adjunta.
30. Bilabial: Que s'articula (un so) per mitjà del contacte dels dos llavis.
31. Calc: Préstec lèxic, sintàctic o semàntic que reflectix l'estructura d'una forma d'una altra
llengua a través d'una combinació d'elements natius.
32. Calc semàntic: traducció literal d'una expressió que no respecta l'estructura de la llengua
d'arribada, és a dir, un manlleu adaptat només en aparença.
33. Cas: Categoria gramatical que en certes llengües presenten els constituents nominals segons
la funció sintàctica que realitzen dins de l'oració. Els pronoms febles presenten distincions de
cas.
34. Categoria gramatical: Classe integrada per morfemes flexius, com ara el gènere, el nombre o
el temps.
35. Causal: Que implica o expressa causa o causalitat.
36. Causatiu,-va: Que indica (un verb o una expressió) la causa d'una acció o d'un canvi d'estat.
37. Central: Que es realitza (un so) en la part central de la cavitat bucal.
38. Circumstancial: Que expressa una circumstància de lloc, de temps, de manera, d'instrument.
39. Comparatiu: Que s'usa (un adjectiu) per a indicar que la qualitat que significa és motiu de
comparació entre dos o més elements d'una frase.
40. Complement: Element lingüístic que té com a funció completar un element nuclear, del
qual depén i amb el qual tendix a ocupar posicions adjacents.
41. Complement agent: Complement verbal que indica l'element que realitza l'acció expressada
pel verb en les construccions passives.
42. Complement circumstancial: Complement verbal que expressa les circumstàncies de mode,
de lloc o de temps en què es desenrotlla l'acció verbal.
43. Complement de règim: Complement verbal introduït per una preposició seleccionada pel
verb .
44. Complement directe: Complement del verb que representa l'objecte de la significació verbal.
45. Complement indirecte: Complement del verb introduït per la preposició a que representa el
destinatari o l'experimentador de la situació designada pel verb.
46. Complement partitu: Denota la "parcialitat", "sense resultat, o "sense identitat específica".
També es fa servir en contextos on se selecciona un subgrup d'un grup més gran o amb
nombres.
47. Complement predicatiu: Complement verbal que realitza una predicació secundària sobre el
subjecte o complement directe.
48. Concessiu: Que (una oració subordinada) oposa un obstacle a l'acció indicada en l'oració
principal, sense que això arribe a impedir que esta es duga a terme.
49. Concordança: Relació sintàctica establida entre elements d'un sintagma o d'una oració, que
es manifesta per mitjà de característiques gramaticals comunes
50. Conjugació: Conjunt de formes flexives que adopta un verb per a expressar els morfemes
gramaticals de temps, aspecte, mode, nombre i persona.
51. Conjunció: Classe de paraules invariables que relacionen paraules o sintagmes d'idèntica
funció sintàctica o bé oracions coordinades o subordinades.
52. Conjunció adversativa: Expressen oposició o contrarietat entre els elements que enllacen.
53. Conjunció causal: Indiquen relacions de causa entre dues o més proposicions.
54. Conjunció comparativa: Conjunció subordinen-te que introduïx el segon terme d ’una
comparació.
55. Conjunció completiva: simplement enllaça oracions que exerceixen la funció sintàctica de
complement i, per extensió, les que fan de subjecte i de predicat nominal.
56. Conjunció concessiva: Indiquen que l’acció expressada pel verb principal es realitza malgrat
l’objecció o la dificultat que conté l’oració subordinada que aquestes conjuncions introdueixen.
57. Conjunció condicional: Indiquen que la realització de l’acció que expressa el verb principal
depén de l’oració subordinada que aquestes introdueixen.
58. Conjunció consecutiva: Expressen una conseqüència, una deducció, allò que s’infereix del
que s’ha dit en la frase anterior.
59. Conjunció coordinant: Aquestes conjuncions relacionen oracions independents o termes
independents dins de la mateixa oració.
60. Conjunció copulativa: Fonamentalment expressen una relació de mera addició entre els
elements coordinants.
61. Conjunció disjuntiva: Expressen una alternança o contraposició entre els elements que
enllacen.
62. Conjunció distributiva: Indiquen alternança dels termes enllaçats.
63. Conjunció final: Exerceixen la funció d’indicar que el període que regeixen es troba
subordinat a un altre període, i d’atorgar al període dependent una significació de finalitat
respecte al període completat per la frase regida.
64. Conjunció il·lativa: Conjunció subordinen-te que expressa conseqüència.
65. Conjunció subordinant: Aquestes conjuncons enllacen les oracions que depenen
significativament d’altres amb les oracions de les quals depenen.
66. Connector oracional: paraules o frases que estructuren un discurs amb la finalitat de formar
oracions compostes en la que es relacionen diferents enunciats
67. Consecutiu, -va: Que se succeïxen (diferents coses) l'una a l'altra.
68. Conseqüent: Segon terme d'una correlació gramatical.
69. Consonant: So que s'articula amb una obstrucció o una constricció en algun punt del tracte
vocal.
70. Contracció: Unió de dos paraules, amb eliminació d'algun so final de la primera o inicial de
la segona, per a formar una sola paraula.
71. Coordinant: Que uneix elements per coordinació.
72. Copulatiu, -va: Que lliga o ajunta un element amb un altre.
73. Datiu: Que indica (el cas d'una declinació) generalment el complement indirecte, és a dir, el
destinatari o l'experimentador de l'acció expressada pel verb.
74. Declinació: En les llengües amb flexió casual, sèrie ordenada de totes les formes que
presenta una paraula com a manifestació dels diferents casos.
75. Demostratiu: Que indica (un determinant, un pronom, un adverbi) localització per referència
a l'espai o al temps de l'acte de parla.
76. Dental: Que s'articula (un so) per mitjà del contacte o de l'aproximació de l'àpex de la
llengua a la superfície interior de les dents incisives superiors.
77. Desideratiu, -va: Que expressa un desig.
78. Dessinència: Part flexiva d'una paraula, situada després del tema.
79. Determinant: Que servix (una categoria lèxica o un element d'esta categoria) per a limitar
l'extensió del nom que acompanya, fent-lo més definit i precís.
80. Diacrític: Signe gràfic que conferix a un altre signe un valor diferent.
81. Dièresi: Signe diacrític (¨) que indica en algunes llengües una pronunciació diferent de
l'habitual de la vocal damunt de la qual es col·loca, i que en la nostra s'usa per a indicar que una
u no és muda (com ara en qüestió) o que una u o una i no formen diftong amb la vocal anterior
(com ara en reüll o veïna).
82. Diftong: Grup de sons format per una vocal i una semivocal pronunciats en la mateixa
síl·laba.
83. Dígraf: Grup de dos lletres que representa un sol so.
84. Disjuntiu: Oració composta coordinada formada per diverses oracions simples que es
contradiuen o matisen el seu significat entre si. Van unides per conjuncions o nexes disjuntius
(o, u).
85. Distributiu: Tipus d'oracions compostes coordinades que expressen accions alternes
utilitzant conjuncions com: Ja - Ja. Un - Un altre. Este - Aquell.
86. Elidir: Suprimir (la vocal final àtona) d'una paraula quan la paraula següent també comença
amb vocal.
87. Enunciat: Seqüència finita de paraules emesa en un acte de comunicació.
88. Esdrúixola: Que té l'accent en l'antepenúltima síl·laba.
89. Especificatiu: Que delimita (un element lingüístic) la qualitat o l'extensió d'un altre.
90. Estil: Manera personal d'escriure o de parlar, quant als elements variables del lèxic, a la
manera de formar, combinar i estructurar les frases, els girs, els períodes.
91. Ètim: Forma originària d'una paraula.
92. Exhortatiu: Que implica (una entitat gramatical) exhortació a fer o no fer alguna cosa.
93. Exlamatiu: La finalitat és expressar emocions i sentiments com alegria, sorpresa, dolor, etc.
L’oració s’escriu entre signes d’exclamació.
94. Expletiu: Que s'utilitza (una paraula o una expressió) per a fer més expressiva o harmoniosa
una frase, sense que siga necessària per al sentit.
95. Explicatiu: Que no restringix l'extensió semàntica de l'element al qual s'adjunta.
96. Final: Que acaba o conclou una cosa.
97. Flexió: Procediment morfològic amb què algunes llengües expressen les categories
gramaticals (gènere, nombre, cas, mode, persona) per mitjà generalment de desinències afegides
a l'arrel d'una paraula.
98. Fonètica: Conjunt de sons d'una llengua.
99. Fonologia: Part de la lingüística que estudia els fonemes d'una llengua.
100. Fricatiu: Que s'articula (un so) per la fricció de l'aire quan passa entre dos òrgans bucals
acostats fins a formar una obertura molt estreta.
101. Gènere: Categoria gramatical que, en algunes llengües, marca, per mitjà de determinats
trets formals, els substantius, els determinants, els pronoms o els adjectius com a masculins,
femenins o neutres.
102. Gerundi: Forma no personal del verb amb valor bàsicament adverbial.
103. Grau: Manera de significar la intensitat relativa dels qualificatius.
104. Grau comparatiu: Adjectiu que expressa una comparació de qualitats entre dos elements.
105. Grau positiu: Denota la qualitat del substantiu en el seu grau més simple, sense expressar
cap tipus de graduació o comparació amb un altre.
106. Grau superlatiu: Expressa la característica en el seu grau màxim.
107. Heteronímia: Relació que es dona entre heterònims.
108. Hiatus: Concurrència de dos vocals en dos paraules o en dos síl·labes successives sense
contracció o formació d'un diftong.
109. Homòfon: Que es pronuncien (dos o més paraules) de la mateixa manera, que tenen el
mateix so però diferent significat.
110. Homofonia: Qualitat d'homòfon.
111. Impersonal: Que expressa una acció sense atribuir-la a una persona determinada.
112. Incoatiu: Que funciona (un element lingüístic) com a indicador de canvi d'estat o d'inici
d'un nou estat.
113. Infinitiu: Forma no personal i no temporal del verb, que servix per a expressar el significat
del verb en abstracte o la mera virtualitat del fet verbal.
114. Interdental: Que s'articula (un so) amb la llengua posada entre les dents incisives superiors
i les inferiors.
115. Interfix: Afix amb el que es formen, en l'interior d'una paraula derivada o del seu lexema o
arrel, paraules derivades.
116. Interjecció: Paraula o locució invariable que expressa un estat afectiu del parlant i que
equival a una oració.
117. Interrogació retòrica: Recurs retòric consistent a fer una pregunta per a la qual no s'espera
cap resposta perquè ja hi és implícita
118. Interrogatiu: Que indica (una paraula o un sintagma) interrogació o pregunta, en una frase,
o determina, dins d'esta, l'abast d'interrogació d'un altre element.
119. Juxtaposició: Unió de dos oracions sense explicitar la relació de dependència que existix
entre elles amb cap partícula de subordinació o de coordinació.
120. Labiodental: Que s'articula (un so) per un contacte o una constricció del llavi inferior amb
les dents incisives superiors.
121. Lateral: Que s'articula (un so) amb el contacte de la part central de la llengua en la regió
dentoalveolar o el paladar de manera que l'aire ha de passar pels costats.
122. Lexema: Unitat mínima amb significat lèxic considerada amb independència dels aspectes
flexius o derivatius.
123. Lexicalització: Acció de lexicalitzar o de lexicalitzar-se; l'efecte. La lexicalització dels
sintagmes clau de pas o parar compte.
124. Locució: Forma particular de llenguatge. Manera d'expressar-se. Una locució viciosa. Té
una locució defectuosa. Grup de mots que té el valor semàntic o sintàctic d'un sol mot. Locució
nominal, verbal, adverbial, conjuntiva, prepositiva.
125. Locució adjectiva: Funciona com un adjectiu, formades per una preposició més un
substantiu o grup nominal, per la conjunció comparativa i un substantiu o grup nominal, o per
dos adjectius units per coordinació copulativa.
126. Locució adverbial: Funciona com un adverbi, té una funció modificadora dins de l'oració, i
es tracta com a entitat singular.
127. Locució determinativa: Aquella que funciona com un determinant, formen part sempre del
Sintagma Nominal, atés que a més substantiven altres classes de paraules.
128. Locució interjectiva: Locució que funciona com a interjecció o exclamació (indicant una
impressió o reacció sobtades).
129. Locució nominal: Conjunt de paraules, que complixen amb la tasca de funcionar com una
unitat gramatical, que complix el paper del Substantiu, és a dir, que anomena entitats, les quals
poden estar constituïdes per persones, objectes, conceptes, llocs o animals. 130. Locució
pronominal Grups de paraules, que funcionant com una sola, és a dir, com una unitat gramatical,
complixen amb la tasca de reemplaçar pronoms.
131. Locució verbal: Combinació fixa de diversos vocables que funciona com a verb.
Reservados todos los derechos
132. Locuicó preposicional: Grup de dos o més paraules que funciona morfològica, sintàctica i
semànticament com una única preposició. Són, perquè, unitats lèxiques que servixen per a unir,
connectar o relacionar paraules.
133. Morfema: Unitat lingüística significativa que no es pot descompondre en unitats
significatives menors.
134. Morfologia: Part de la gramàtica que estudia la forma i l'estructura interna de les paraules,
independentment de les seues relacions o funcions en la frase o oració.
135. Nasal: Que s'articula (un so) amb abaixament del vel del paladar, de manera que l'aire ix
totalment o parcialment per les cavitats nasals.
136. Neologisme: Accepció, paraula o expressió nova que s'adopta en una llengua.
137. Neutre: Del gènere neutre o que hi té relació.
138. Nom: Paraula que designa o identifica un ésser animat o una cosa.
139. Nombre: Categoria gramatical que, en algunes llengües, marca, per mitjà de determinats
trets formals, els substantius, els determinants, els pronoms, els adjectius o els verbs com a
singulars o plurals.
140. Numeral: Que expressa o representa un nombre.
141. Oclusiu, -va: Que s'articula (un so) per mitjà d'una interrupció completa del corrent d'aire.
142. Onomatopeia: Paraula que imita o recrea el so de la cosa o l'acció a què fa referència.
143. Oració: Mínima unitat de comunicació completa, sintàcticament autònoma o no,
generalment constituïda per un subjecte i un predicat, i en alguns casos sols per un predicat.
144. Oració activa: Oració el subjecte gramatical de la qual és el que realitza l'acció expressada
pel verb.
145. Oració adjectiva: Les proposicions que exercixen, en el si d'una oració composta, la funció
d'una adjectiu (CN) , és a dir, expressen, com l'adjectiu, una característica d'un nom de la
proposició principal.
146. Oració adverbial: Exercixen la funció de complement circumstancial del verb principal.
147. Oració adversativa: Oració composta coordinada formada per oracions que s'oposen i
contradiuen totalment o parcialment.
148. Oració causal: Oracions que són introduïdes per algun nexe causal, com poden ser les
conjuncions causals o locucions que tenen un sentit causa.
149. Oració comparativa: Oracions que contenen algun nexe o enllaç que té un valor comparatiu
i que establix una relació de comparació entre dos oracions o dos elements dins de l'oració.
150. Oració composta: Oració que té més d'un predicat.
151. Oració concessiva: Oració subordinada que semànticament expressa un impediment, per al
compliment d'allò que s'ha expressat per l'oració principal.
152. Oració condicional: Establixen una condició que ha de complir-se perquè una altra siga
verdadera.
153. Oracio consecutiva: Tenen com a finalitat comunicar o transmetre la conseqüència d'una
acció.
154. Oració coordinada: Oració composta constituïda per dos oracions independents entre elles.
155. Oració copulativa: Aquella que posseïx un verb copulatiu, és a dir, que exercix com a nexe
d'unió entre significats. Són aquelles oracions simples.
156. Oració d’infinitiu: Fan la funció d'oració subordinada completiva (substantiva) de Subjecte
o CD respecte al verb principal.
157. Oració de relatiu: Oració subordinada introduïda per un pronom relatiu que pot modificar
un sintagma nominal, i equivaldre a un adjectiu, o tindre una funció semblant a la d'un sintagma
nominal.
158. Oració desiderativa: Aquelles que expressen algun desig, súplica o sol·licitud.
159. Oració enunciativa: Aquelles que informen de manera objectiva un fet.
160. Oració especificativa: Un tipus d'oracions subordinades de relatiu en les quals s'aclarix i
amplia la informació proporcionada en la primera proposició.
161. Oració exhortativa: Busquen aconseguir alguna acció o reacció per part del receptor a
través d'ordes, comandes o suggeriments.
162. Oració exlamativa: Oració la finalitat del qual és expressar emocions i sentiments com a
alegria, sorpresa, dolor, por, etc.
163. Oració explicativa: Es dóna una explicació sobre l'oració principal.
164. Oració final Oració subordinada i expressen la finalitat o la intenció amb què es fa el que
afirma l'oració principal.
165. Oració impersonal Aquella que no té subjecte explícit ni pot estar sobreentés, és a dir, cap
element present en l'oració (explícit) exercix la funció de subjecte i tampoc està omés (subjecte
implícit, el·líptic, elidit).
166. Oració interrogativa directa Aquelles oracions per mitjà de les quals realitzem una
pregunta de manera que esperem que l'interlocutor ens responga.
167. Oració interroga. Indirecta Són com les independents quan les enunciem com a
complement d'un verb o locució que expresse actes de l'entendimimiento o de la parla, com
saber, entendre, decir,...
168. Oració juxtaposada Són aquelles les proposicions de les quals compartixen un valor
sintàctic però no estan enllaçades o unides, sinó que apareixen seguides unes a altres.
169. Oració modal Aquelles que expressen la manera o mode en què realitzem accions.
170. Oració negativa Modalitat enunciativa que existix en tots els idiomes i que intenta
comunicar que quelcom no succeïx o no existix.
171. Oració passiva Oració el subjecte gramatical de la qual no realitza l'acció expressada pel
verb.
172. Oració principal Oració que, en una oració composta, no depén de cap altra i a la qual se
subordinen una o més oracions.
173. Oració simple Oració que té només un predicat.
174. Oració subordinada Oració introduïda per una conjunció o una locució subordinant i que és
un constituent d'una oració principal.
175. Oració substantiva Oració subordinada la funció del qual correspon a la d'un substantiu, un
sintagma nominal (SN) o un pronom.
176. Oració temporal Aquelles que s'utilitzen per a col·locar a l'oració principal en un punt
determinat de temps.
177. Ordinal Que indica un lloc dins d'una sèrie o seqüència.
178. Palatal Que s'articula (un so) aplicant o acostant el dors de la llengua a la part corresponent
del paladar dur.
179. Paradigma Esquema formal en què s'organitzen els noms i els verbs per a les seues flexions
respectives.
180. Participi Forma no personal del verb amb valor perfectiu i amb flexió de gènere i nombre,
que té sovint un valor adjectiu i que s'usa per a formar els temps compostos i altres perífrasis
verbals.
181. Partitiu Que servix (una forma o una expressió lingüística) per a designar una part
indeterminada d'un tot, significat per un altre element.
182. Passiu, -va Que implica una acció patida o rebuda per algú o alguna cosa.
183. Passiva perifràstica La persona que realitza l'acció verbal es reflectix en l'oració a través
d'un tipus de complement, introduït per la preposició "per"; que es denomina complement agent.
184. Passiva reflexa És una construcció característica de l'espanyol per la qual es dóna
significació passiva a una oració amb el pronom se.
185. Perífrasi Expressió composta d'un concepte que no sol tindre una correspondència, en una
sola paraula, dins del sistema de la llengua.
186. Personal Que pot ser afectat (un element lingüístic) per la categoria gramatical de persona.
187. Plana Aquelles que tenen el so més fort en la penúltima síl·laba.
188. Polisèmia Diversitat de significats d'una paraula.
189. Ponderatiu Que pondera o que servix per a ponderar(exagerar).
190. Possessiu Que expressa una relació de possessió, de pertinença.
191. Predicació Assignació d'una propietat o d'una activitat a un subjecte.
192. Predicatiu Que pertany (un element gramatical) al predicat, en fa la funció o el conté.
193. Prefix Afix que s'anteposa a un radical o a una paraula per a formar-ne una altra .
194. Preposició Paraula gramaticalment invariable que establix una relació entre un element
sintàctic qualsevol i el seu complement.
195. Pronom Categoria lèxica que substituïx en l'oració un sintagma nominal esmentat
anteriorment, el que ocasionalment pot anar precedit de preposició.
196. Pronom feble Pronom clític inaccentuat de referència personal (em, ens, et, vos, us, el, li,
ho, es) o amb valor típicament adverbial (en, hi).
197. Pronom personal Pronom que fa referència a una de les persones gramaticals del discurs.
198. Pronom reflexiu Pronom personal que en funció de complement directe o de complement
indirecte té el mateix referent que el subjecte de l'oració.
199. Pronom relatiu Pronom que enllaça una oració de relatiu amb l'antecedent que modifica la
dita oració.
200. Pronom tònic Els pronoms personals tònics són aquells que poden funcionar com a
subjecte (Tu sabràs) , com a atribut (Els culpables són ells) o com a terme de preposició (El meu
germà vindrà amb nosaltres) .
201. Quantitatiu De la quantitat o de la determinació de la quantitat, o que hi té relació.
202. Quantificador Determinant que expressa quantitat en relació amb l'objecte designat per
l'element que acompanya.
203. Recíproc Que expressa una acció recíproca. Verb recíproc. Pronom recíproc. Oració
recíproca.
204. Referent Entitat extralingüística, designada per una paraula o una construcció.
205. Reflexiu Que té (un pronom personal) com a complement directe o indirecte el mateix
referent que el subjecte de la mateixa oració.
206. Semàntica Part de la lingüística que estudia el significat de les unitats lingüístiques.
207. Sinònim Que presenta (una paraula o una expressió) el mateix significat que una altra.
208. Sonor Que es realitza (un so) amb vibracions de les cordes vocals.
209. Sord Que es realitza (un so) sense vibracions de les cordes vocals.
210. Subjecte En una oració, element del qual es predica alguna cosa i que en moltes llengües
concorda amb el verb.
211. Subjecte agent Subjecte que designa l'entitat que fa l'acció representada per un verb.
212. Subjecte pacient Subjecte que designa l'entitat que rep l'acció representada per un verb.
213. Subordinació Relació que s'establix entre dos o més oracions de tal manera que l'una depén
sintàcticament de l'altra.
214. Substantiu Categoria lèxica que designa tota classe d'éssers, concrets i abstractes.
215. Substantiu abstracte Designa un objecte només percebut o creat pel pensament.
216. Substantiu apel·latiu Que servix per a designar tots els individus d'una espècie.
217. Substantiu col·lectiu Que designa (un nom en singular) una pluralitat d'individus.
Reservados todos los derechos.
218. Substantiu comú Els que emprem per a anomenar animals, coses o sers.
219. Substantiu concret És un adjectiu que referix al que és sòlid o que resulta oposat a
l’abstracte.
220. Substantiu contable Els quals es pot determinar una quantitat específica
221. Substantiu incontable No es poden comptar individualment ja siga degut a la seua
naturalesa o a l’incommensurable de la seua quantitat.
222. Substantiu propi Paraules que permeten identificar particularment a un exemplar i
diferenciarho.
223. Sufix Afix afegit darrere d'un radical o d'una paraula per a formar-ne una altra. Sufix
adjectivador, adverbialitzador, nominalitzador.
224. Tònic Pronunciació destacada d'una síl·laba o d'una part de la síl·laba que es distingix de
les altres per la major intensitat, duració o elevació de la veu amb què es produïx.
225. Velar Que es pronuncia acostant la llengua al vel del paladar.
226. Verb Categoria lèxica constituïda per paraules susceptibles de flexionar en temps, aspecte,
mode, nombre o persona, que en una oració formen part d'un predicat i que designen accions,
processos o estats.
227. Verb auxiliar Verb que s'unix amb una forma no personal del verb principal per a indicar,
amb diferents graus i matisos, valors temporals, modals, aspectuals i de veu.
228. Verb causatiu Verb que indica la causa d'una acció o d'un canvi d'estat.
229. Verb copulatiu Verb que, a causa d'un procés de gramaticalització, unix el subjecte amb
l'atribut i aporta al conjunt la seua significació més o menys abstracta.
230. Verb impersonal Verb usat sense referència a cap subjecte.
231. Verb intransitiu Verb que no admet complement directe.
232. Verb irregular Verb la conjugació del qual s'allunya dels models considerats fonamentals o
bàsics.
233. Verb personal Verbs que admeten un subjecte.
234. Verb pronominal Verb que es conjuga amb el pronom reflexiu.
235. Verb regular Verb la conjugació del qual correspon als models considerats fonamentals o
bàsics. Reservados todos los derechos. No se permite la explotación económica ni la
transformación de esta obra.
236. Verb transitiu Verb que normalment exigix un complement directe perquè l'oració tinga un
sentit complet.
237. Veu Accident gramatical que indica si el subjecte del verb és agent o pacient.
238. Vibrant Que s'articula (un so) amb una successió de contactes ràpids i breus entre l'àpex de
la llengua i la regió alveolar.
239. Vocal So produït en la laringe per la vibració de les cordes vocals, el qual adquirix un
timbre determinat segons la posició que adopten els òrgans bucals mòbils, sense que cap òrgan
obstaculitze el pas de l'aire.
240. Vocatiu Nom amb què algú s'adreça directament a una persona o cosa personificada.