Gramàtica Llatina I: Sintaxi oracional i del període

Unitat 2: Coordinació [1]

LA COORDINACIÓ

1. Coordinació copulativa
1.1. Conjuncions
1.2. Negació
1.3. Asíndeton i polisíndeton
1.4. Correlació
2. Coordinació disjuntiva
3. Coordinació adversativa
4. Coordinació explicativa
5. Coordinació il·lativa

La coordinació és la relació que s’estableix entre dues oracions que es troben en

un mateix nivell de jerarquia gramatical, unides explícitament mitjançant un
nexe gramatical que anomenem conjunció coordinant.

Hi ha cinc classes de coordinació: copulativa, disjuntiva, adversativa,

explicativa i il·lativa. Les tres primeres no només concerneixen la coordinació
entre oracions sinó també la coordinació entre elements dins d’una mateixa
oració. D'altra banda, la coordinació tradicionalment etiquetada d'explicativa o
causal, i d'il·lativa o consecutiva, articula unitats lingüístiques amb
característiques d'oracions principals o, dit d'una altra manera, sense les
característiques pròpies de les oracions subordinades.

1. Coordinació copulativa

Malgrat que les oracions coordinades copulatives conserven totes les propietats
de les oracions principals, això no vol dir que totes les oracions puguin
coordinar-se entre si: la coordinació només és possible entre oracions que
conserven la mateixa força il·locutiva.

(1) Conticuere omnes intentique ora tenebant (Verg., Aen. 2, 1)

(2) nimis bella es atque amabilis, et si hoc mecum esset, numquam me orares quin
darem (Plaut. Asin. 674)
Hi ha casos especials de coordinació que semblen contravenir la condició de la
força il·locutiva compartida. Es tracta d'un tipus de coordinació entre predicats
que es troben en una successió temporal ordenada i que afegeixen a la
coordinació valors afegits més aviat propis de les oracions subordinades.

(3) dicite atque obtemperabo (Rhet. Her. 4, 39)

(4) sit mihi quod nunc est, etiam minus, et uiuam quod superet aeui (Hor. epist.
1, 18)
 Gramàtica Llatina I: Sintaxi oracional i del període
Unitat 2: Coordinació [2]

1.1. Conjuncions

Les conjuncions copulatives són: et, atque (ac, mai al davant de vocal o h) i
l’enclítica –que. Difereixen en la posició que ocupen: -que és una marca enclítica,
mentre que et i atque s'avantposen a l'element coordinat. D'altra banda, et uneix
els elements coordinats d’una manera general, atque ho fa de forma més precisa,
i -que serveix per unir elements propers conceptualment.

(5) Maiores nostri sic habuerunt et ita in legibus posuerunt (Cato, Agr. 1, 3)
(6) Tu me ut meritus sum non tractas atque eicis domo (Plaut., Asin. 161)
(7) Selibram tritici puri in mortarium purum indat, lauet bene corticemque
deterat bene eluatque bene (Cato, Agr. 86, 1)
Tots els coordinants copulatius procedeixen d'antics adverbis que expressaven
inclusió ("àdhuc, també") i que han seguit un procés de gramaticalització. De
vegades, amb et especialment, apareix el sentit originari (cf. etiam i gr. ἐτι).

(8) quidquid id est, timeo Danaos et dona ferentes (Verg. Aen. 2, 49)

1.2. Negació

La conjunció copulativa negativa és neque (nec), però es fa servir et (ac) non quan
la negació forma unitat amb el terme negat o quan es contraposen dos termes o
dos conceptes.

(9) Amare nolo nec dolere, Clinia (Com. inc. 19 Ribb3)

(10) Noui te, et non ignoro quam sit amor omnis sollicitus (Cic. Att. 2, 24, 1)
(11) Amat et non sentit amorem (Ov. Met. 10, 637)

Quan una partícula copulativa va seguida d’un pronom o adverbi de sentit

negatiu, en llatí es prefereix traslladar la negació a la conjunció i emprar el
pronom indefinit o adverbi corresponent positiu.

(12) Domus spectat in nos solos neque aliud ullum potest habere perfugium (Cic.
Off. 1, 58)
(13) Memini neque umquam obliuiscar noctis illius (Cic. Planc. 101)

1.3. Asíndeton i polisíndeton

Quan la coordinació es dóna entre més de dos termes, aquests es poden

relacionar asindèticament, sense conjunció; o amb polisíndeton, tot repetint la
conjunció normalment al davant de cada terme; o bé afegint l’enclítica–que en el
darrer terme.

(14) Aer ignis aqua terra (Cic. Nat. deor. 1, 19)

 Gramàtica Llatina I: Sintaxi oracional i del període
Unitat 2: Coordinació [3]

(15) Aer et ignis et aqua et terra prima sunt (Cic. Acad. 1, 26)
(16) In pictis fictis caelatisque formis (Cic. Nat. deor. 2, 145)

L’asíndeton és força freqüent en llatí, especialment en les seqüències

sinonímiques o antitètiques: oro obsecro ‘prego i demano’, sursum deorsum
‘amunt i avall’.

1.4. Correlació

La coordinació copulativa es pot establir també mitjançant coordinants

correlatius, formats per dos elements diferents que, en l'ús, presenten una
connexió obligatòria. Els més freqüents són non solum ... sed etiam (amb les
variants (non modo ... uerum etiam, etc.) i també cum ... tum.

(17) Eum in ipsis periculis non solum deseruit sed etiam oppugnauit. (Cic. Verr.
1, 1, 11)
(18) Cogimur cum de munificentia parentum nostrorum tum de nostra disputare
(Plin. Epist. 1, 8, 5)
Les sèries correlatives són binàries (uneixen dos membres), tancades (no en
poden admetre més) i marcades (posen en relleu cadascun dels membres). En
canvi, les correlacions polisindètiques, que empren el mateix coordinant, com et
... et o la negativa corresponent neque ... neque, són obertes i pragmàticament
neutres.

(19) Neque scio neque laboro (Apul. Apol. 17, 1)

2. Coordinació disjuntiva

Paral·lelament a la coordinació copulativa, la disjunció presenta, des del llatí

arcaic, un coordinant posposat, -ue, i dos anteposats, aut i uel. Amb posterioritat
es gramaticalitza una conjunció siue derivada de la condicional, si, i de l'enclítica
posposada -ue.

Aut és la disjuntiva de caràcter més general i planteja la disjunció entre dos

conceptes diferents o oposats, pràcticament en termes d’exclusió. Quan la
distinció o l’oposició és indiferent en el sentit que permet una alternativa en
l'elecció, es fa servir uel (també –ue, tot i que l’enclítica té un ús més limitat,
sovint reduït a parelles de termes propers i fórmules fossilitzades: plus minusue).
Tant aut com uel poden emprar-se en correlació, amb un valor lleugerament
intensificat.

(20) Illa quae prosunt aut quae nocent, aut bona sunt aut mala (Cic. Fin. 3,69)
 Gramàtica Llatina I: Sintaxi oracional i del període
Unitat 2: Coordinació [4]

(21) Ex ingenio suo quisque demat uel addat fidem (Tac. Germ. 3)

Quant a siue, aquest coordinant s'arriba a gramaticalitzar com a simple

conjunció disjuntiva a partir de l'expressió d'una condició alternativa "o si".
Com que no es tracta d'una gramaticalització completa, en llatí trobem
exemples de tots dos valors.

(22) Omnium oratorum siue rabularum, qui et plane indocti et inurbani aut
rustici etiam fuerunt, acutissimum iudico Q. Sertorium (Cic. Brut. 180)
(23) Ex quo exardescit siue amor siue amicitia (Cic. Lael. 100)

3. Coordinació adversativa

En el conjunt dels nexes de caràcter adversatiu, que responen grosso modo al

sentit de ‘però’ s'inclouen conjuncions pròpiament dites, com són sed o nisi, al
costat d'algunes altres partícules, que se situen en el nivell del discurs, com ara
autem i at, i fins i tot adverbis com tamen.

La conjunció sed, que procedeix d'un antic adverbi separatiu significant "posat a
part", apareix gramaticalitzada des de molt antic. Mitjançant sed es poden
relacionar continguts diferents, segons la relació semàntica que s'estableix entre
els membres:

(24) Non discere debemus ista, sed didicisse (Sen. Ep. 82)
(25) Scribo plurimas sed inlitteratissimas litteras (Plin. Epist. 1, 10, 9)
(26) Sed quid cesso ire ad forum (Plaut. As. 125)
Nisi és una conjunció amb múltiples valors, entre els quals el de coordinant
adversatiu. Aquest valor és segurament el resultat d'un procés de
gramaticalització des d'estructures condicionals de ruptura on la subordinada
condicional irreal impedeix l'acompliment d'una situació en curs.

(27) Nam huic alterae quae patria sit nescio, nisi scio probiorem hanc esse quam te
(Plaut. Rud. 751)
Autem pertany al grup de les partícules discursives organitzadores del text. Es
pot emprar en el nivell estrictament oracional per emfasitzar una informació
determinada, o bé com a marcador textual, amb la funció d'assenyalar la
discontinuïtat temàtica.

(28) Ipse nihil scribo, lego autem libentissime (Cic. Fam. 16, 22, 1)

(29) Petauristarii autem tandem uenerunt (Petr. 53, 11)

 Gramàtica Llatina I: Sintaxi oracional i del període
Unitat 2: Coordinació [5]

At és una partícula interactiva, això és, amb capacitat per fer visible en un text la
interacció o relació mútua entre el parlant (autor) i el destinatari.

En contrast amb autem, at indica primàriament que el parlant vol presentar un

determinat segment de text com a sorprenent i potencialment contrari a les
expectatives de l'audiència

(30) Parua, inquit, est res; at magna culpa (Cic. Par. 20)
(31) Ubi tu nata es? :: ut mihi mater dixit, in culina :: at ego patriam te rogo quae
sit tua (Plaut. Persa 30)
Tamen és un adverbi; respon al sentit de ‘tanmateix’ i apareix en contextos
adversatius sovint en combinació amb d'altres conjuncions i partícules.

(32) Naturam expellas furca, tamen usque recurret (Hor. Ep. 1, 10, 24)
En les contraposicions fortes, sobretot entre una afirmació i una negació, es pot
produir l’asíndeton adversatiu.

(33) Vulpes pilos mutat, non mores (Suet. Vesp. 16, 3)

Trobem, així mateix, formes de correlació adversativa, principalment amb non

(neque) modo (solum, tantum) ... sed (sed etiam, uerum etiam).

(34) Ita sunt dulces poetae, ut non legantur modo, sed etiam ediscantur (Cic.
Tusc. 2, 27)

4. Coordinació explicativa

La relació tradicionalment coneguda com a coordinació explicativa, declarativa

o causal s'articula, de fet, mitjançant partícules organitzadores del discurs, com
pot ser nam, o interactives com ara enim.

Nam és un marcador de l'estructura retòrica que el narrador confereix als fets

narrats d'acord amb el seus objectius comunicatius, presentant-los com a
principals o secundaris. En aquest sentit, nam assenyala la transició del fil
argumental principal a una part del text subsidiària, amb la funció d'explicació
o elaboració.

(35) Is pagus appellabatur Tigurinus: nam omnis ciuitas Heluetia in quattuor

pagos diuisa est (Caes. Gall. 1, 12, 4)
Enim, en comparació amb nam, té un valor afegit interactiu, d'apel·lació al
consens de l'audiència.
 Gramàtica Llatina I: Sintaxi oracional i del període
Unitat 2: Coordinació [6]

(36) Sumus natura, ut ante dixi (dicendum est enim saepius) studiosissimi
appetentissimique honestitatis (Cic. Tusc. 2, 58)

5. Coordinació il·lativa

Paral·lelament al que ha estat dit a propòsit de la coordinació explicativa,

l'expressió de la coordinació anomenada il·lativa, conclusiva o consecutiva
utilitza partícules discursives, bé organitzadores del text, com és el cas d'igitur,
o bé interactives com ergo.

La funció principal d'igitur en els textos narratius és la de marcar la transició a

un esdeveniment nou d'importància dins del fil argumental principal.

(37) Multis contentionibus et in senatu et ad populum acta res postremo eo

deducta est ut senatui permittrent. Patres igitur iurati -ita enim
conuenerat- censuerunt uti consules prouincias inter se compararent (Liv.
30, 40, 11)
Ergo, en general, en contrast amb igitur, es fa servir per a expandir el discurs, tot
assenyalant una reactivació de la informació abans proporcionada. En funció
del tipus de text pot emprar-se en peticions de confirmació o verificació, o bé en
afirmacions implicades inferibles del context precedent.

(38) Mus syllaba est; mus autem caseum rodit; syllaba ergo caseum rodit (Sen.
Ep. 48, 6)
(39) Ipsus, inquam, Charmides sum :: ergo ipsusne es? :: ipsissimus (Plaut. Trin.
988)