Loració

© Editorial UOC 223 Capítol VI.
L’oració
Capítol VI
L’oració
L’oració és la unitat màxima de la sintaxi. Prototípicament, és la suma d’un

sintagma nominal i un sintagma verbal units pels morfemes de concordança.
Tanmateix, trobem variants sobre aquest esquema bàsic, que ens duen a plan-
tejar els conceptes de clàusula i fragment, d’una banda, i el d’oració composta,
de l’altra.
Els dos primers conceptes ens situen en l’espai que hi ha entre l’oració
pròpiament dita i el sintagma. Les clàusules són estructures formalment ora-
cionals que es comporten com els sintagmes, ja que formen part de l’oració.
Els fragments, per contra, presenten forma sintagmàtica, però tenen la capa-
citat de funcionar com a unitats màximes de la sintaxi, és a dir, són equiva-
lents d’oració.
El concepte d’oració és indestriable del d’oració composta. Aquest presen-
ta dificultats de definició, atès que sembla haver-hi un pas gradual des de
l’oració simple fins a la més composta (unió de dues o més clàusules comple-
tes), i també hi ha dificultats per a classificar les oracions compostes. D’una
banda, la juxtaposició no ocupa un lloc clar en la tipologia de compostes. De
l’altra, la dicotomia coordinació-subordinació fa que un grup d’oracions (les
adversatives i les adverbials no circumstancials) s’hagin de tractar com a ex-
cepcionals.
Per la nostra banda, establirem els criteris de caracterització de les oracions
compostes, la qual cosa ens durà a diferenciar-ne tres tipus: coordinades, inter-
ordinades i subordinades. Els tipus que s’hi inclouen (copulatives, disjuntives,
adversatives, causals, etc.) formen una gradació des de l’autonomia estructural
(copulatives i disjuntives) fins a la dependència total (les subordinades substan-
tives).
© Editorial UOC 224 Sintaxi catalana
1. El concepte d’oració
Una oració prototípica com Joan ha comprat molts llibres es caracteritza per di-
ferents trets: estructural, distribucional, semàntic, prosòdic i pragmàtic.
a) Criteri estructural. Una oració s’entén com la unió d’un sintagma nominal
(Joan) i un sintagma verbal (comprat molts llibres) mitjançant els morfemes de
concordança verbal (ha). Aquesta definició categorial es pot reformular funcio-
nalment, considerant que una oració és la suma d’un predicat, els seus arguments
–incloent-hi el subjecte– i els adjunts que l’acompanyen.
b) Criteri distribucional. L’oració és una unitat autònoma des del punt
de vista sintàctic, no supeditada estructuralment a cap altra unitat sintàcti-
ca superior.
c) Criteri semàntic. L’oració es defineix com una unitat amb sentit complet.
d) Criteri prosòdic. L’oració és una unitat marcada per una corba d’ento-
nació única, sense interrupcions; és a dir, és una unitat entonativa.
e) Criteri pragmàtic. L’oració és la unitat mínima de comunicació.
Les oracions prototípiques s’adapten a tots els criteris: consten d’un sintag-
ma nominal subjecte i d’un sintagma verbal que conté el predicat, no es troben
inserides en cap altra construcció, són unitats de sentit i d’entonació i són uni-
tats comunicatives.
Ara bé, no tot allò que en les gramàtiques s’etiqueta com a oració respon sem-
pre a totes aquestes característiques. En la pràctica real, freqüentment el criteri
d’identificació i delimitació utilitzat no és cap dels esmentats, sinó un criteri
gràfic (“porció de text entre dues pauses fortes, que corresponen a punts”).
Aquest criteri, que seria la contrapartida gràfica del criteri entonatiu, presenta
alguns problemes d’aplicació, sobretot si ens referim a textos orals, però és un
punt de partida per a l’anàlisi i la delimitació.
L’oració prototípica és, doncs, la unió d’un sintagma nominal i un sintagma
verbal per mitjà de morfemes de concordança. Es caracteritza pel fet que és una
unitat completa i independent des del punt de vista distribucional, semàntic,
prosòdic i pragmàtic.
© Editorial UOC 225 Capítol VI. L’oració
2. Construccions oracionals no prototípiques
Hi ha unitats lingüístiques que es troben en l’espai intermedi entre l’oració

prototípica i el sintagma, bé perquè tenen forma d’oració (criteri estructural)
però no són unitats màximes de la sintaxi (formen part d’una unitat sintàctica
major), bé perquè tenen forma de sintagma però, de fet, funcionen com a unitat
màxima de la sintaxi (criteri distribucional, semàntic, prosòdic i pragmàtic).
2.1. La perifèria de la categoria oració
Hi ha, doncs, construccions que responen parcialment als criteris que hem
enunciat com a característiques de l’oració.
(1) Ha comunicat que Lluís no tornarà demà

(2) Bon dia!
Així, Lluís no tornarà demà conté un sintagma nominal subjecte (Lluís) i sin-
tagma verbal (no tornarà demà); a més, pot constituir una oració independent
(Lluís no tornarà demà). Tanmateix, tal com la trobem en (1) ni és autònoma dis-
tribucionalment (fa de complement directe) ni és una unitat semàntica, prosò-
dica i pragmàtica, ja que s’integra en la unitat major que és l’oració completa
(Ha comunicat que Lluís no tornarà demà).
En efecte, tenim una estructura oracional que presenta les característiques
d’un sintagma (Ha comunicat la decisió de Lluís). En aquests casos, podem parlar
de clàusules.
D’altra banda, trobem estructures com ara Bon dia!, que responen a la majo-
ria de les característiques definitòries de l’oració (no necessiten trobar-se inseri-
des en cap altra construcció, constitueixen una unitat de sentit i d’entonació i
són unitats comunicatives mínimes), però no les considerem oracions, perquè
no presenten l’estructura “SN-SV”, tot i que hi equivalen sintàcticament. Així,
un fragment com Bon dia, pot equivaler discursivament a oracions com les de
(3b-c).
(3) a. Bon dia!

b. T’he vist
c. Vull començar una conversa
Es tracta, doncs, de construccions amb forma de sintagma que es comporten

com a oracions. En aquests casos, podem parlar de fragments.
Així, una definició aplicable de l’oració passa per la delimitació del concepte
respecte a d’altres que participen d’algunes de les seves característiques però no
de totes, com són les clàusules i els fragments.
2.2. Les clàusules
Una clàusula és una construcció sintagma nominal-sintagma verbal, que no

és autònoma distribucionalment i, com a conseqüència, no constitueix una
unitat semàntica, prosòdica ni comunicativa.
Es tracta, doncs, d’una unitat que té caràcter oracional des del punt de vista
estructural, però no des del punt de vista distribucional, perquè no té indepen-
dència sintàctica, sinó que es troba dins una unitat sintàctica superior, l’oració.
Així, la diferència entre clàusula i oració és de tipus jeràrquic; tenen la mateixa
naturalesa, però ocupen posicions estructurals diferents: la primera té una posi-
ció inclosa, igual que els sintagmes (4a), i la segona té una posició absoluta (4b).
(4) a. Tornaré quan hauré acabat la feina

b. Hauré acabat la feina
El concepte de clàusula apareix vinculat al d’oració composta. Sovint la clàu-

sula apareix introduïda per un nexe (quan en (4a) i que en (5)) o per un pronom
relatiu o interrogatiu. De fet, les clàusules s’identifiquen perquè van introduïdes
per un nexe (o un relatiu o un interrogatiu) o equivalen a estructures introduï-
des per un nexe. Tradicionalment, es diu que una oració composta és la suma
de dues o més oracions simples.
(5) Joan li ha comentat que Maria ha deixat la feina

Així, en (5), es parla d’una oració principal (Joan li ha comentat) i una oració
subordinada (que Maria ha deixat la feina). Aquesta concepció planteja proble-
mes de definició del concepte d’oració: com poden ser identificades com la ma-
teixa unitat les parts (per exemple, Joan li ha comentat) i el tot (Joan li ha comentat
que Maria ha deixat la feina)? D’altra banda, a vegades, justament la denominada
principal és la que no podria ser utilitzada com a oració independent.
(6) *Joan li ha comentat
Clàusula principal
Segons la nostra definició, la denominada principal no seria una clàusula en sentit es-
tricte sinó una part d’oració, en la mesura que no constitueix un conjunt format per
un sintagma nominal i un sintagma verbal complets (o en manca el subjecte, en el
cas de les subordinades de subjecte, una part del predicat, en la resta de substantives
i en les adverbials, o un complement sintagmàtic, en les adjectives). Ja ho afirmava
Fabra referint-se a les subordinades substantives: “allò que resta de la frase llevant-li
la proposició subordinada, no es pot pròpiament anomenar proposició principal i si
tant fos que es volgués emprar aquesta denominació, caldria aplicar-la a tota la frase”
(P. Fabra, 1956. Gramàtica catalana, 5a. ed., pàg. 92. Barcelona: Teide, 1969).
El fet que en algun cas, una vegada extreta la clàusula, el resultat (ara una oració sim-
ple) sigui gramatical, no contradiu aquesta hipòtesi.
(i) a. Tornarà quan haurà acabat la feina

b. Tornarà
La completesa sempre es defineix respecte a la totalitat de la construcció considerada

inicialment i no d’acord amb les possibilitats estructurals que té en altres contextos.
És a dir, el fet que una clàusula pugui coincidir amb una oració no la fa oració; és la
posició absoluta, la manca de relació amb cap altre constituent oracional o clàusula
el que determina que es tracti d’una oració.
Cal tenir en compte, però, que la distinció clàusula/oració, relacionada

amb l’oració composta, no dóna resposta clara a dues qüestions: el tractament
de les clàusules amb verbs en forma no personal i l’anàlisi –com a simple o
composta– d’oracions en què els elements connectats no són clàusules com-
pletes sinó sintagmes. En tots dos casos, ens trobem en la transició entre la
clàusula i el sintagma.
a) Clàusules amb verbs en forma no personal: infinitiu (7), participi (8) i

gerundi (9).
(7) Ha decidit confessar

(8) El lladre, perseguit per molts policies, va fugir desesperadament
(9) Fent això no aconseguiràs res
Un aspecte que cal aclarir respecte al concepte de clàusula és fins a quin punt
una estructura que conté un verb en forma no personal és una clàusula, ja que
no constitueixen una estructura sintagma nominal-sintagma verbal (el verb no
conjugat no pot tenir un subjecte gramatical) ni poden anar introduïdes per un
nexe.
Hi ha dos arguments a favor de considerar-les clàusules. En primer lloc, hem
de tenir en compte l’equivalència amb clàusules amb el verb conjugat.
(10) a. Ha decidit que (ell) confessarà

b. El lladre, que era perseguit per molts policies, va fugir desesperat
c. Si (tu) fas això no aconseguiràs res
Si diem que, quan el verb no és conjugat, no constitueix una clàusula, creem

una asimetria difícilment justificable.
D’altra banda, encara que les clàusules amb verb no finit no tenen un
subjecte gramatical, sí que tenen un subjecte semàntic (per exemple, el lladre
és el subjecte pacient de perseguit). El subjecte justament reapareix quan trans-
formem el verb perquè tingui forma conjugada (10). Es tracta, sens dubte, de
clàusules perifèriques, ja que no tenen l’estructura prototípica i, per tant,
s’aproximen als sintagmes.
b) Connexions sintagmàtiques. En els límits entre l’oració simple i la compos-

ta es troben els casos en què unim sintagmes. En general, les connexions sintag-
màtiques equivalen a connexions clausals (11); tanmateix, en el cas d’algunes
coordinacions no hi ha aquesta equivalència (12).
(11) a. Hem comprat [SN un gat i un gos]

b. Hem comprat un gat i hem comprat un gos
(12) a. Hem comprat un quadre [SAdj blau i groc]

b. ??Hem comprat un quadre blau i hem comprat un quadre groc
Les oracions de (12a) i (12b) tenen un significat diferent: en el primer cas s’ha
comprat un quadre i en el segon, dos.
Sens dubte, el cas més problemàtic correspon a la connexió de dos sintagmes
verbals (13).
(13) El meu germà [SV s’ha venut el gat i ha comprat un gos]
Tenint en compte que el català és una llengua de subjecte buit, moltes vega-
des és difícil dir si estem connectant sintagmes verbals (amb un subjecte comú)
o clàusules (amb un o els dos subjectes elidits): en el primer cas, la connexió se-
ria sintagmàtica i en el segon, clausal.
Els casos que acabem de comentar palesen l’existència d’una gradació des de
l’estructura simple fins a la complexa: és “més simple” una coordinació de com-
plements de sintagma (12), que una de sintagmes sencers (11), i en aquest cas,
és més assimilable a les oracions simples la coordinació de sintagmes no verbals
(11), que no pas la de sintagmes verbals (13), la qual, com hem vist, se situa en
el límit entre la composició i l’oració simple.
Resumint, una clàusula és una construcció sintagma nominal-sintagma ver-
bal, que no és autònoma distribucionalment i, com a conseqüència, no consti-
tueix una unitat semàntica, prosòdica ni pragmàtica. Per tant, la clàusula té
forma d’oració però funciona com una part d’oració, ja que és un constituent
d’una oració composta. Les clàusules poden tenir el verb conjugat o un verb no
conjugat (infinitiu, participi o gerundi). En el primer cas, van introduïdes carac-
terísticament per un nexe o bé per un pronom relatiu o interrogatiu.
2.3. Els fragments
El concepte de fragment dóna compte de construccions que són oracionals

des del punt de vista semàntic, prosòdic, pragmàtic i distribucional, però no des
de l’estructural, atès que no estan formades per un sintagma nominal i un sin-
tagma verbal.
(14) a. Ajuda!
b. Ep!
Hi ha tres tipus de fragments: els fragments sintagmàtics, les interjeccions, i

les prooracions.
a) Els fragments sintagmàtics són equivalents d’oració que adopten forma de

sintagma.
(15) a. Ajuda!
b. Quin embolic!
Considerarem fragments només aquelles construccions en què no calgui

pressuposar l’existència d’una elisió. Si hi ha elements elidits (clarament recu-
perables pel context lingüístic), no es tractarà de fragments sinó d’oracions amb
elements elidits, com s’esdevé en la resposta de (16).
(16) a. –Què vols beure? –Cervesa

b. –Què vols beure? –(Vull beure) cervesa
Així, en (15a) encara que podem pressuposar l’existència d’un verb (vull, de-
mano, etc.), no és necessari, ni sabem exactament de quin verb es tracta. En can-
vi, en (16a), és evident i clara l’elisió del verb.
b) Les interjeccions són elements inherentment fragmentaris: equivalents

d’oració que no tenen una estructura “SN-SV”. N’hi ha de dos tipus: les imprò-
pies –construccions de tipus divers que han patit o pateixen un procés de gra-
maticalització (17)–, i les pròpies –formades per un sol element gramatical o
completament gramaticalitzat (18).
(17) a. Mare de Déu!

b. I ara!
(18) a. Ai!
b. Apa!
Les interjeccions impròpies són fragments sintagmàtics que s’han fixat es-
tructuralment, a partir d’un procés de gramaticalització, i han assolit un signi-
ficat més pragmàtic que no pas lèxic: Mare de Déu no és una invocació a la Verge,
sinó una expressió de sorpresa, per exemple. I ara no fa cap mena de referència
al moment actual (ara), sinó que manifesta desacord. El caràcter fixat es com-
prova pel fet que no podem modificar-ne els elements; així, no tindria sentit dir
com a interjecció *Pare de Déu o *I abans.
c) També responen a la definició de fragment sí i no quan s’usen com a res-

postes.
(19) –Ens ajudaràs? –Sí/No
En aquests casos podem parlar de prooracions, atès que funcionen com a subs-
tituts d’oració, semblants als pronoms: repeteixen un contingut oracional mani-
festant només el tret d’afirmació o negació. Igual que els fragments sintagmàtics,
poden funcionar com a element isolat d’una resposta i de manera semblant a les
interjeccions, manifesten significats vinculats a la modalitat oracional.
Sí i no prooracions
El fet que si repetim l’oració aquesta apareix com a aposició o subordinada de l’afirma-
ció o la negació i que, en el segon cas, ha d’aparèixer un no adverbi, demostra que es
tracta d’equivalents d’oració i no d’estructures que necessiten pressuposar una elisió.
(i) a. –Ens ajudaràs? –Sí, us ajudaré

b. –Ens ajudaràs? –Sí que us ajudaré
(ii) –Ens ajudaràs? –No, no us ajudaré
Cal tenir en compte, finalment, que els fragments es poden trobar en posició
inclosa (20), com també les clàusules.
(20) a. Va exclamar: quin embolic!

b. Li he dit que sí
c. Li donarem un dels regals ara i prou
Tanmateix, la capacitat de funcionar com a unitats màximes i el fet que

aquesta segona sigui la seva estructura habitual justifiquen que els considerem
fragments igualment. Noteu, a més, que en molts casos es tracta de construcci-

ons de discurs citat.
Així doncs, els fragments són funcionalment oracions, però formalment mar-
quen una gradació des de l’estructura sintagmàtica fins a la de mot. Els fragments
pròpiament dits i les interjeccions impròpies mantenen una relació progressiva-
ment més feble amb diferents tipus de sintagmes: fet i fet, sovint corresponen a
sintagmes per la seva naturalesa estructural, però no funcionen com a tals, és a
dir, no es troben com a constituents d’una oració, sinó que constitueixen per ells
mateixos una forma de caràcter oracional. Les interjeccions (sobretot les pròpies)
i les prooracions presenten límits difusos amb els adverbis, concretament amb els
oracionals (evidentment, lamentablement, etc.), amb els quals tenen en comú el fet
de vehicular la posició de l’emissor respecte al que diu.
En síntesi, els fragments són equivalents d’oració, per tal com són o poden
ser autònoms distribucionalment i constituir, doncs, una unitat prosòdica, se-
màntica i comunicativa. A diferència de l’oració prototípica, no tenen estructu-
ra “SN-SV”, sinó que adopten forma de sintagma o de mot. Hi ha tres tipus de
fragments: els sintagmàtics, les interjeccions i les prooracions. Aquests tres tipus
marquen una gradació des de la forma pròpiament sintagmàtica a una forma
més reduïda, de mot únic, progressivament més relacionada amb els adverbis.
3. El concepte d’oració composta
En relació directa amb el concepte de clàusula trobem el d’oració composta,

que característicament (tot i que no de manera necessària, com veurem) conté
una o més clàusules.
3.1. Definició i problemes de classificació
Prototípicament, parlem d’oració composta quan hi ha una estructura oracio-

nal que conté més d’una forma verbal (21), en oposició a l’oració simple, que
inclou una única forma verbal (22).
(21) a. He trobat un home que no viu aquí

b. Hem decidit que canviarem de casa
c. Hem decidit de canviar de casa
(22) Ens hem decidit pel vestit blau
També es parla d’oració composta quan tenim sintagmes units per una con-
junció; en la major part dels casos, com ja hem dit, la connexió sintagmàtica es
correspon amb una connexió clausal en què s’han repetit els constituents co-
muns.
(23) Tu prendràs vi o cervesa?

(24) Tu prendràs vi o (tu) prendràs cervesa?
La composició oracional, com a procés de connexió que crea estructures

complexes en el marc de l’oració, s’ha vinculat a la categoria conjunció. Tradi-
cionalment, s’han diferenciat tres tipus d’oració composta: les coordinades
(25a), les subordinades (25b) i les juxtaposades (25c).
(25) a. He deixat la feina i he comprat un bitllet a Buenos Aires

b. He deixat la feina quan he pogut
c. Deixa la feina; vés-te’n lluny
Les primeres es defineixen per la presència d’una conjunció de coordinació –

en (25a) i–; les segones, per l’existència d’una conjunció de subordinació –en
(25b) quan– i les terceres, per l’absència de nexe –indicat en (25c) pel punt i coma.
Podem observar que aquesta concepció amaga problemes importants:
a) Hi ha una circularitat entre el concepte de coordinació/subordinació i el de

conjunció coordinant i subordinant, que, en general, es “resol” acudint a llistes
de conjuncions i aplicant, secundàriament, criteris semàntics. Si i, per exemple,
es considera una conjunció coordinant, qualsevol construcció que inclogui i es
considerarà una oració composta coordinada. Aquest criteri duu a imprecisions i
dificultats, com ara la confusió de valors de conjuncions polifuncionals com si,
que pot introduir una condicional (26a) o una subordinada substantiva (26b).
(26) a. Si pot, et durà el regal (Si A, B)

b. No sé si et durà el regal (No sé això)
b) No queda clar quin és el lloc que ocupa la juxtaposició en aquesta distinció.

En alguns casos sembla que es considera un tipus de coordinació; en d’altres, una
relació més pròxima a la independència estructural que la coordinació. Si la classi-
ficació dels tipus de compostes és tripartida, la juxtaposició hauria de manifestar
una relació paral·lela a la de la coordinació o la subordinació, però no és així. La
juxtaposició és, més aviat, una variant formal de coordinació i subordinació: es
tracta d’una construcció sense nexe que equival a una composta amb nexe (Deixa
la feina; marxa de vacances --> Deixa la feina i marxa de vacances).
La definició tradicional de l’oració composta presenta diferents dificultats:

d’una banda, integrar la connexió oracional i la sintagmàtica; de l’altra, evitar
la circularitat que s’estableix entre oracions compostes i conjuncions i, per aca-
bar, determinar el lloc que ocupa la juxtaposició com a tipus respecte a coordi-
nació i subordinació.
3.2. La composició oracional com a tipus de connexió
La composició oracional és una de les dues manifestacions del fenomen de

la connexió. La connexió, com a procés d’unió de dues o més unitats gramaticals
(parts de sintagma, sintagmes, clàusules) o textuals (oracions, grups d’oracions
com són els paràgrafs), es pot manifestar en dos nivells: dins l’oració (connexió
intraoracional o composició oracional) o més enllà del límit oracional (conne-
xió extraoracional o textual).
a) Connexió intraoracional (composició oracional): el procés de connexió es

dóna dins l’oració, entesa com a unitat màxima de la sintaxi (en l’escrit, la por-
ció lingüística que apareix entre un punt i un altre punt). Els elements units són
dos o més constituents oracionals: sintagmes (27a), parts de sintagmes (27b) o
clàusules (27c).
(27) a. Ha escrit un llibre curt però dens

b. Caldrà comprar tres o quatre taules més
c. Encara que no té diners, ha decidit comprar-se un cotxe de luxe
La connexió intraoracional manifesta una relació sintàctica estructural, que

tradicionalment s’ha identificat amb la coordinació (28a) o la subordinació
(28b).
(28) a. Han arribat a casa i han deixat les coses a l’entrada

b. Li he dit que escrigui el llibre
b) Connexió extraoracional (connexió textual): es caracteritza perquè els ele-

ments units corresponen, en general, a dues oracions o paràgrafs i no es crea cap
relació sintàctica estructural. El nexe, en aquest cas d’aparició necessària, indica
la relació semàntica que s’estableix entre els elements units (d’addició, disjun-
ció, contrast o conseqüència, fonamentalment).
(29) El govern ha manifestat la voluntat de resoldre el problema. En canvi,

adverteix que no té fons per a fer-ho durant aquest any
La connexió és, per tant, el procés d’unió de dos o més constituents de l’ora-
ció (parts de sintagma, sintagmes, clàusules) o del text (oracions, grups d’oraci-
ons com són els paràgrafs), típicament manifestat per un nexe. La connexió es
produeix, doncs, en dos nivells: dins l’oració (connexió intraoracional o com-
posició oracional) o més enllà del límit oracional (connexió extraoracional o
textual).
4. Tipus d’oracions compostes
No totes les oracions compostes tenen la mateixa estructura. Així, hi ha di-

ferents tipus d’oracions compostes segons la presència o absència de nexe,
d’una banda, i segons la relació sintàctica que s’estableix entre els elements
units. Com a conseqüència d’aquest segon factor, l’estructura oracional inicial

d’una oració composta pot coincidir amb la prototípica d’una oració simple
(“sintagma nominal-sintagma verbal”) o pot presentar variacions sobre aquest
esquema bàsic (com ara, correspondre a l’estructura “clàusula-nexe-clàusula”).
4.1. Criteris de classificació de les oracions compostes
Segons acabem de dir, les oracions compostes es poden classificar atenent a

dos criteris diferenciats: el criteri formal (segons la presència o absència de nexe)
i el criteri sintàctic (segons la relació que s’estableix entre els elements units).
a) Criteri formal. Segons l’aparició o no de nexe, diferenciem la unió sindè-

tica (la més prototípica) de la unió asindètica (coneguda com a juxtaposició). Cal
notar que la juxtaposició no és un tipus de composició, equiparable a la coordi-
nació i la subordinació, ni un tipus de coordinació. Constitueix una variant for-
mal de les oracions compostes, independent, en general, de la relació sintàctica,
com es veu comparant els exemples de (30), que mostren la unió sindètica, amb
els de (31), versions juxtaposades de les oracions anteriors:
(30) a. S’aixecà del llit, es rentà la cara i començà a esmorzar

b. Vine perquè vull parlar amb tu
c. Li va dir que no sabia on anirien
(31) a. S’aixecà del llit, es rentà la cara, començà a esmorzar
b. Vine, vull parlar amb tu
c. Li va dir: “No sé on anirem”
b) Criteri sintàctic. Segons la relació sintàctica establerta, tradicionalment es

parla de coordinació (quan hi ha autonomia estructural entre els elements
units) i de subordinació (quan hi ha dependència d’una clàusula respecte a al-
gun element de l’oració). Com veurem, a aquesta dicotomia, s’hi pot afegir el
concepte d’interordinació, que és un tipus intermedi entre coordinació (32a) i
subordinació (32b), ja que la relació entre els elements units és d’interdepen-
dència (32c).
(32) a. Prendràs vi o cervesa?

b. No és segur que el trobi
c. Encara que no ha aconseguit bitllet, anirà a París
En breu, les oracions compostes es classifiquen en sindètiques i asindètiques

(o juxtaposades) segons la presència o l’absència de nexe, i en coordinades,
subordinades i interordinades, segons la relació estructural que s’estableix
entre els elements units (d’autonomia, dependència o interdependència, res-
pectivament).
4.2. Trets característics de les oracions compostes
Els trets que permeten de caracteritzar i diferenciar els tres tipus d’oració
composta són la relació estructural, la simetria, la reversibilitat i la recursivitat.
a) Relació estructural. Els membres connectats poden presentar una relació

d’autonomia estructural, de dependència sintàctica o d’interdependència sin-
tàctica i semàntica.
• L’autonomia és la manca de relacions estructurals entre els elements units,

a banda de la mateixa coordinació. L’autonomia es posa de manifest pel
fet que, si eliminem un dels dos elements connectats, l’estructura és equi-
valent sintàcticament a l’anterior (33b-33c). D’igual manera, els elements
connectats poden ser integrats en un únic element del mateix tipus (33d).
(33) a. Prendràs vi o cervesa?

b. Prendràs vi? (SN1 nexe SN2 = SN1)
c. Prendràs cervesa? (SN1 nexe SN2 = SN2)
d. Prendràs una beguda? (SN1 nexe SN2 = SN[1+ 2+…])
• La dependència es dóna quan una clàusula estableix una relació estructural

respecte a un element oracional igual a la d’un sintagma; per tant, la clàu-
sula equival a un sintagma.
(34) a. No és segur que el trobi (Clàusula = SN)

b. No és segur això
• Hi ha interdependència quan el valor sintàctic i semàntic d’una clàusula o

sintagma està parcialment determinat per una segona clàusula o sintagma
amb què es connecta –o es pot connectar– mitjançant un nexe, i vicever-
sa. La interdependència s’associa amb la binarietat.
(35) a. Encara que no ha aconseguit bitllet, anirà a París (A <--> B)

b. No ha aconseguit bitllet, però anirà a París (A <--> B)
Interdependència sintàctica: negatiu- afirmatiu
Interdependència semàntica: tesi-antítesi
b) Simetria. Una oració composta és simètrica si, en invertir l’ordre dels ele-
ments connectats (sense alterar la posició del nexe), l’estructura és gramatical i
manté un significat idèntic –o molt semblant– al de l’estructura originària.
(36) Prendràs vi o cervesa? = Prendràs cervesa o vi? (A nexe B = B nexe A)
Si no admet aquesta transformació, la construcció és asimètrica. La asimetria

es pot produir per motius sintàctics o semàntics. En el primer cas (37), el resultat
és agramatical. En el segon cas (38), el resultat és gramatical, però té un signifi-
cat diferent de la construcció primera.
(37) a. No és segur que el trobi

b. *El trobi que no és segur (A nexe B --> *B nexe A)
(38) a. Encara que no ha aconseguit bitllet, anirà a París
b. Encara que anirà a París, no ha aconseguit bitllet (A nexe B ≠ B nexe A)
c) Reversibilitat. Una construcció és reversible quan són gramaticals l’estructu-

ra “A nexe B” i l’estructura “nexe B, A” (“A nexe B <--> nexe B, A”). No és reversi-
ble si una de les dues estructures (generalment, “nexe B, A”) és agramatical (39c).
(39) a. Anirà a París, encara que no ha aconseguit bitllet (nexe A, B --> B nexe A)
b. Que el trobi no és segur (A nexe B --> nexe B, A)
c. *Prendràs o cervesa, vi (A nexe B --> *nexe B, A)
d) Recursivitat. Totes les oracions compostes són recursives (és a dir, en una
relació de dos elements és possible afegir-ne un de tercer del mateix tipus). Ara
bé, n’hi ha que presenten recursivitat lineal i n’hi ha que en tenen de cíclica.
• Recursivitat lineal ([A] [B] [C]): si afegim un tercer element a una relació
de dos elements, el tercer se situa al mateix nivell que els altres dos i es
relaciona amb els altres dos d’igual manera.
(40) Prendràs [vi], [cervesa] o [aigua]? ([A] [B] [C])
• Recursivitat cíclica (A [[B] [C]]): si afegim un tercer element del mateix ti-
pus a una relació de dos elements, el tercer se situa en un nivell jeràrquic
diferent, ja que es relaciona només amb un dels dos elements previs. És a
dir, obtenim una estructura doblement binària i no ternària.
(41) a. No és segur [que el trobi [quan el busqui]] (A [[B] [C]])

b. No és segur això
c. No és segur que [el trobi aleshores]
(42) a. Anirà a París, [encara que no ha aconseguit bitllet
[malgrat haver-ho intentat per tots els mitjans]] A [[B] [C]]
b. Anirà a París, encara que no ha… mitjans [A, encara que B + C]
c. No ha aconseguit bitllet, malgrat haver-ho
intentat per tots els mitjans [B, malgrat C]
Resumint, els trets a partir dels quals podem caracteritzar les oracions com-
postes són els següents:
a) la relació estructural:
• autonomia: SX nexe SX = SX,
• interdependència: SX <--> SX, Cl <--> Cl,
• dependència: clàusula = SN, SAdj, Sadv.
b) la simetria (A nexe B = B nexe A) o la asimetria sintàctica (A nexe B --> *B

nexe A) o bé semàntica (A nexe B ≠ B nexe A) de la construcció;
c) la reversibilitat (A nexe B --> nexe B, A) o no reversibilitat (A nexe B -->
*nexe B, A);
d) la recursivitat cíclica ([A] [[B] [C]]) o lineal ([A] [B] [C]).
4.3. La coordinació
Com ja hem dit, segons la relació sintàctica establerta entre els elements que
constitueixen una oració composta, es pot parlar de tres tipus de compostes:
a) coordinació (relació d’equivalència funcional i jeràrquica);

b) subordinació (relació de dependència sintàctica d’una clàusula, que reali-
tza la funció d’un sintagma);
c) interordinació (relació d’interdependència sintàctica i semàntica).
La coordinació és una relació serial, és a dir, que implica l’existència o la pos-

sibilitat d’una relació entre dos o més elements equivalents. La coordinació és,
en el nivell conceptual, un procediment per a manifestar un concepte complex
com a suma de conceptes més simples que s’hi integren.
(43) a. Vam comprar paper i bolígrafs (i sobres…)

b. Vam comprar material d’oficina
Aquesta equivalència (funcional, categorial i conceptual) es demostra amb la

possibilitat sintàctica de substituir els elements coordinats per un únic element
de la mateixa categoria, que integra el significat dels coordinats (44b), o d’elidir
algun constituent de la connexió sense produir agramaticalitat (44c).
(44) a. Vam comprar paper i bolígrafs (i sobres…)

b. Vam comprar material d’oficina
c. Vam comprar paper
Semànticament, només l’addició (“A i B i C…”) i la disjunció (“A o B o C…”)

són relacions serials:
(45) La dona era prima, alta i molt morena de pell

(46) Podríem agafar el metro o l’autobús (o un taxi…)
Considerant els trets caracteritzadors dels diferents tipus d’oració composta,

la coordinació és una relació d’autonomia estructural entre dos o més elements
i constitueix una construcció simètrica, no reversible i recursiva linealment.
a) Relació sintàctica d’autonomia estructural (SX nexe SX = SX; Cl nexe Cl = Cl)

b) Construcció simètrica (A nexe B = B nexe A)
c) Construcció no reversible (A nexe B --> *nexe B, A)
d) Recursivitat lineal ([A] [B] [C]…)
(47) Ho he llegit en un diari i una revista

a. Ho he llegit en dues publicacions / un diari (autonomia)
b. Ho he llegit en una revista i un diari (simetria)
c. *Ho he llegit en i una revista, un diari (no reversibilitat)
d. Ho he llegit en un diari, una revista i una nota
de premsa (recursivitat lineal)
El concepte de coordinació que hem presentat planteja el dubte de com trac-

tar les adversatives i les distributives, tradicionalment considerades coordina-
des. Les adversatives expressen una relació binària (tesi-antítesi) i, per tant, no
serial. Això explica que presentin propietats sintàctiques que no s’adiuen amb
la coordinació (interdependència, asimetria, recursivitat cíclica).
(48) a. És intel·ligent però poc hàbil

(tesi/positiu <--> antítesi/negatiu)
b. És poc hàbil però és intel·ligent
(asimetria semàntica)
c. És intel·ligent però [no poc hàbil sinó poc delicat] (recursivitat cíclica)
S’assemblen a les coordinades perquè poden unir sintagmes i són no reversi-

bles; tanmateix, els trets que les separen de la coordinació són més nombrosos
i més importants.
En els límits de la coordinació
Un cas semblant al de les adversatives és el d’algunes causals i consecutives o il·lati-

ves, que algunes gramàtiques consideren coordinades, fonamentalment segons el
nexe que tenen i basant-se en la no-reversibilitat. Manifesten, en qualsevol cas, rela-

cions binàries, per la qual cosa no responen al concepte de coordinació.
Quant a les distributives, un altre grup dels diferenciats tradicionalment dins

de les coordinades, es poden considerar variants formals de copulatives o dis-
juntives. El tret que les diferencia d’aquestes és purament formal: la presència
d’un nexe discontinu o correlació.
(49) a. Vine o bé a les 10 o bé a les 11 (disjuntiva)

b. Vine a les 10 o a les 11
(50) a. Ho sabíem tant tu com jo (copulativa)
b. Ho sabíem tu i jo
Així doncs, es pot definir la coordinació com la unió de dos o més elements
(sintagmes, parts de sintagmes o clàusules), equivalents funcionalment i quant
al nivell jeràrquic. Expressa una relació serial que manifesta el significat d’addi-
ció (copulatives) o d’alternativa (disjuntives). Les distributives són una variant
formal d’aquelles, que es caracteritzen perquè presenten un nexe discontinu.
4.4. La subordinació
Es produeix subordinació quan una clàusula ocupa la posició d’un sintagma i

fa, doncs, una funció oracional (subjecte, complement directe, complement pre-
posicional, complement de nom o d’adjectiu, atribut, complement circumstanci-
al). Segons que ocupi el lloc que, en una oració simple, correspon a un sintagma
nominal, un sintagma adjectival o un sintagma adverbial (o preposicional), es
parla de subordinació substantiva (51), adjectiva (52) o adverbial (53).
(51) a. Va decidir anar-se’n

b. Va decidir això
(52) a. El llibre que has comprat és molt interessant
b. El llibre nou és molt interessant
(53) a. M’ho va comunicar després d’haver parlat durant més de mitja hora
b. M’ho va comunicar massa tard/a les tres
Es pot definir la subordinació, doncs, com el fenomen que es produeix quan

una clàusula fa una funció oracional (subjecte, objecte directe, complement de
nom, etc.), de manera que equival a un sintagma, i, per tant, presenta una rela-
ció de dependència sintàctica respecte a la resta de l’oració i se situa en un nivell
d’anàlisi diferent.
Segons els trets distintius, la subordinació es pot caracteritzar de la manera
següent:
a) Relació sintàctica de dependència (clàusula = sintagma)

b) Construcció asimètrica (sintàcticament) (A nexe B ≠ *B nexe A)
c) Construcció no reversible en el cas d’adjectives i la majoria de substantives
(A nexe B --> *nexe B, A) i reversible en el cas de la majoria d’adverbials
d) Recursivitat cíclica (A [[B] [C]])
(54) Li he dit que torni aviat

a. Li he dit això (dependència)
b. *torni aviat que li he dit (asimetria)
c. *que torni aviat li he dit (no reversibilitat)
d. Li he dit [[que m’han dit [que no ho sabien]] (recursivitat cíclica)
La reversibilitat i la subordinació
Quant a la reversibilitat, cal notar que hi ha diferències segons el tipus de subordina-

da: les adverbials són generalment reversibles (ia), les adjectives no ho són mai, ja que
no es poden separar del seu antecedent (ib), i les substantives ho poden ser si no van
precedides d’una preposició i sempre que produïm estructures amb canvi d’ordre i
pronunciació emfàtica com les que es donen en l’oració simple (per exemple, focali-
tzar el complement directe, com en (ic)).
(I) a. Quan ha arribat, ja havia acabat el programa

b. *Que has vist el programa és interessant
c. QUE TORNI AVIAT li he dit
Sintetitzant, la subordinació és una relació de dependència sintàctica entre

una clàusula i un constituent de l’oració en què s’insereix. La clàusula ocupa la
posició d’un sintagma (nominal, adjectival o adverbial) i, per tant, depèn d’un
constituent jeràrquicament superior (el verb o un nom, en la major part de ca-
sos). Segons l’equivalència categorial i funcional de la clàusula, parlem de subor-
dinació substantiva, adjectiva i adverbial.
4.5. La interordinació
Entre la coordinació i la subordinació trobem un grup d’oracions que es po-

den denominar interordinades, perquè les clàusules no manifesten relació de de-
pendència sintàctica ni són autònomes, sinó que són interdependents.
(55) Si acabes aviat, podrem passejar
En (55), hi ha una relació d’interdependència semàntica entre les dues clàu-

sules: la pròtasi (si acabes aviat) indica la causa possible, la condició d’un fet;
l’apòdosi (podrem passejar) representa l’efecte d’aquella causa hipotètica.
Aquesta relació semàntica binària es manifesta sintàcticament, entre altres ca-
racterístiques, per la relació de temps verbals de les clàusules (la segona s’ha
d’interpretar com a posterior a la primera) i per la possibilitat de revertir la re-
lació bàsica, de manera que, amb els canvis verbals i de nexe corresponents,
s’obté una oració final:
(56) Acaba aviat perquè puguem passejar
Formen el grup de les interordinades aquelles oracions que manifesten una

relació semàntica de naturalesa binària:
a) les adversatives, tradicionalment considerades coordinades (malgrat el

caràcter binari que tenen) i
b) les denominades “adverbials no circumstancials” –causals, consecutives,
concessives, condicionals, finals i comparatives–, que pròpiament no realitzen
cap funció oracional, com mostra el fet que no equivalen a cap mena de forma
adverbial.
Segons els trets distintius, la interordinació es pot caracteritzar com una re-
lació d’interdependència entre dues clàusules o dos sintagmes que constituei-
xen una construcció asimètrica, sovint reversible i recursiva cíclicament.
a) Relació sintàctica d’interdependència (A <--> B)

b) Construcció asimètrica (semànticament): (A nexe B ≠ B nexe A)

c) Construcció majoritàriament reversible (A nexe B --> nexe B, A)
d) Recursivitat cíclica ([A] [[B] [C]])
(57) a. Me’n vaig a casa perquè tinc son

(interdependència: efecte/posterior-causa/anterior)
b. Tinc son perquè me’n vaig a casa (asimetria)
c. Perquè tinc son, me’n vaig a casa (reversibilitat)
[Me’n vaig a casa] [[perquè tinc son]
d. [ja que no he fet la migdiada]] (recursivitat cíclica)
Així, les interordinades constitueixen un grup intermedi entre la coordinació

i la subordinació:
• es relacionen amb les coordinades pel fet de poder connectar dues clàu-
sules i, en alguns casos, també sintagmes, entre els quals no s’estableix
una relació de dependència de caràcter estructural;
• es relacionen amb les subordinades perquè manifesten recursivitat cíclica
i són asimètriques; en concret, s’assemblen a les subordinades adverbials
perquè la majoria són reversibles.
Amb tot, les interordinades tenen característiques que permeten de conside-

rar-les un grup diferenciat: manifesten relacions binàries, són interdependents
sintàcticament i semànticament, per la qual cosa manifesten una asimetria d’ori-
gen semàntic i no sintàctic.
Com hem dit, les interordinades manifesten relacions binàries; deixant de
banda les comparatives, expressen significats de tipus causatiu (“causa-efecte”)
i es relacionen de dos en dos (causals-consecutives, condicionals-finals, conces-
sives-adversatives), ja que vehiculen relacions complementàries:
a) el primer tipus –causals, condicionals, concessives– destaca l’origen de la

relació: el nexe apareix precedint l’element que indica l’origen, la “causa”, de la
relació;
b) el segon tipus –consecutives, finals, adversatives– destaca la fi de la rela-
ció: el nexe apareix precedint l’element que indica la fi, l’“efecte”.
Així, les interordinades responen a tres esquemes semàntics:
a) Causa real-efecte real

causals-consecutives
b) Causa (possible)-efecte (possible)
condicionals-finals
c) Causa (tesi)-efecte contrari (antítesi)
concessives-adversatives
Dins de cada parell, obtenim un tipus d’interordinada o un altre segons que

destaquem la causa o l’efecte.
a) causa real - efecte real

treballar amb esquemes resumir el tema
Causals: causa real - efecte real

(58) Atès que vull treballar amb esquemes, he resumit el tema
Consecutives: causa real - efecte real

(59) Vull treballar amb esquemes, de manera que he resumit el tema
b) causa possible - efecte possible

llegir el diari cada dia estar ben informat
Condicionals: causa possible [condició] - efecte

(60) Si llegeixes el diari cada dia, estaràs ben informat
Finals: causa - efecte possible [finalitat]

(61) Llegeix el diari cada dia a fi d’estar ben informat
c) causa (tesi) - efecte contrari (antítesi)

anar-hi tothom ser un fracàs la festa
Concessives: causa [tesi] - efecte contrari [antítesi]

(62) Encara que tothom hi va anar, la festa va ser un fracàs
Adversatives: tesi - antítesi

(63) Tothom hi va anar, però la festa va ser un fracàs
Identificació d’interordinades
A l’hora d’identificar les interordinades, la millor fórmula és la substitució per un

nexe que sabem clarament quin valor té. Per exemple, (ia), malgrat contenir si (gene-
ralment associat amb la condicional), és concessiva, com demostra la substitució per
encara que (ib).
(i) a. Si bé no m’ha volgut avançar res, m’imagino la notícia

b. Encara que no m’ha volgut avançar res, m’imagino la notícia
Les correspondències són:

perquè (+ indicatiu)/ja que - causal;
de manera que - consecutiva;
si/en cas que - condicional,
perquè (+ subjuntiu)/per tal que - final;
encara que - concessiva;
però/sinó - adversativa.
Les comparatives manifesten també una relació binària (comparat - terme de

comparació), però sintàcticament no sempre responen a un esquema semàntic
d’interordinació (64), sinó que sovint, especialment quan són comparatives
marcades per una correlació (tant…com, més…que, etc.), funcionen com un
complement i, per tant, s’aproximen a les subordinades (65).
(64) Hem preparat la festa igual com tu la vas preparar l’any passat
(65) a. Treballa tan ràpidament com tu
b. Treballa molt ràpidament
Clàusules de grau
El mateix s’esdevé amb les consecutives discontínues (i).
(i) a. Treballa tan poc que li han cridat l’atenció

b. Treballa molt poc
Comparatives i consecutives discontínues constitueixen el grup de les denominades

clàusules de grau, ja que s’associen amb l’aparició d’un quantificador previ. Les clàu-
sules de grau marquen el pas entre la interordinació i la subordinació: són estructures
semàntiques binàries, però la clàusula introduïda pel nexe ocupa el lloc d’un comple-
ment oracional.
La interordinació és una relació d’interdependència semàntica i sintàctica

entre dues clàusules o dos sintagmes. Les interordinades són un grup inter-
medi entre coordinades i subordinades que, semànticament, manifesten rela-
cions de tipus causatiu, no circumstancial. Corresponen a les denominades
tradicionalment adverbials no circumstancials (causals, consecutives, concessi-
ves, condicionals, finals i comparatives), i també a les adversatives.
4.6. La composició oracional com a relació gradual
De la caracterització que hem fet dels tres tipus d’oració composta es pot
deduir que no es tracta d’una distinció taxativa, sinó d’una gradació. Podem es-
quematitzar aquestes relacions, com veiem tot seguit:
Taula 12. Relació escalar de les oracions compostes.
Copulatives Hem dibuixat un cotxe i hem pintat un arbre

Coordinació
Disjuntives Podeu pintar les parets o muntar els mobles
/////////// “Coordinades” asimètriques O acabes la feina o no et pago
Adversatives No t’he dit que te’n vagis, sinó que m’esperis

Consecutives L’armari és gran, així que no passa per la porta
Causals Et regalaré el llibre perquè m’has ajudat molt
Interordinació Concessives Encara que vull anar a la festa, no puc anar-hi
Condicionals Si necessites un préstec, no vagis a aquell banc
Finals Realitzarà un projecte per poder rebre una beca
Comparatives Com més menja, menys engreixa
/////////// Clàusules de grau L’armari és tan gran que no passa per la porta
Adverbials Pararé taula abans que arribin els convidats

Subordinació Adjectives No he trobat la invitació que em van donar
Substantives No li he dit que tornaré tard
Font: adaptació del que es presenta en M.J. Cuenca (1996). Sintaxi fonamental. Les categories gramaticals (pàg. 81). Barcelona: Empúries
Podem observar en el quadre una proposta d’ordenació jerarquitzada de les

oracions compostes, en què hem marcat les línies de transició (/////////) que
ocupen certes classes. Els casos extrems de la gradació són clars i no presenten
problemes d’identificació. El problema se centra en els espais intermedis i, so-

bretot, en els tipus de transició:
a) Les coordinades asimètriques (66a) són construccions que inclouen un

nexe típicament associat amb la coordinació (i, o), però que tant per les carac-
terístiques sintàctiques com semàntiques es comporten com una interordinada
(una condicional, en el nostre exemple).
(66) a. O em tornes els diners o no te’n prestaré més (coordinada asimètrica)
b. Si no em tornes els diners, no te’n prestaré més
b) Les interordinades constitueixen un grup diferenciable; tanmateix, n’hi ha

que s’aproximen més a les coordinades, sobretot les adversatives, i n’hi ha que
s’aproximen més a les subordinades, com les finals. Les adversatives s’assemblen a
les coordinades perquè poden unir sintagmes, mentre que la resta d’interordinades
són connexions clausals.
(67) Ha dibuixat un cotxe bonic però desproporcionat
Les finals són més pròximes a les subordinades perquè són semblants als cir-
cumstancials, admeten una equivalència amb un sintagma preposicional (però
mai adverbial) i demanen mode subjuntiu. Causals, concessives i condicionals
també poden, de vegades, anar en subjuntiu, mode més relacionat amb la su-
bordinació.
(68) Realitzarà un projecte perquè li paguin la beca

a. No t’he convidat a sopar perquè m’has/hagis ajudat
b. Encara que m’has/hagis ajudat, no acabaré a temps
c. Si m’ajudes/m’ajudessis, acabaré/acabaria més aviat
Les comparatives clausals (70) són clarament interordinades; en canvi, la resta

de comparatives marquen el trànsit cap a la subordinació, com veurem tot seguit.
(70) Com més menja, menys engreixa

c) Les clàusules de grau són consecutives i comparatives amb nexe disconti-

nu que, tot i indicar una relació binària, sintàcticament equivalen més aviat a
un complement de nom, d’adjectiu o de quantificador.
(71) a. Ha menjat tant arròs que té la panxa plena (consecutiva discontínua)

b. L’armari és tan gran que no passa per la porta (consecutiva discontínua)
c. Menja tant com tu menjaves de petit (comparativa)
d) D’altra banda, les adverbials marquen el pas de la subordinació a la in-

terordinació, mentre que les subordinades substantives són les més properes
a una oració simple, ja que la clàusula no és mai prescindible: ocupa la posi-
ció d’un sintagma que és necessari per a la gramaticalitat de l’oració (72a);
en canvi, les adverbials (73a) i les adjectives (74a) són sempre prescindibles,
complements no subcategoritzats del verb i del nom, respectivament.
(72) a. No m’ha dit que tornarà tard

b. *No m’ha dit
(73) a. Pararé taula abans que arribin els convidats
b. Pararé taula
(74) a. No he trobat la invitació que em van donar
b. No he trobat la invitació
© Editorial UOC 251 Resum
Resum
L’oració, la unitat màxima de la sintaxi, s’ha definit com una unitat estruc-
tural (suma de sintagma nominal i sintagma verbal mitjançant els morfemes
verbals), prosòdica, semàntica i pragmàtica. L’oració prototípica, a més, és au-
tònoma distribucionalment. L’absència d’aquest tret defineix les clàusules, que
són com les oracions prototípiques per la forma, però funcionen com els sintag-
mes, és a dir, són constituents de l’oració. En l’extrem contrari, trobem els frag-
ments (fragments sintagmàtics, interjeccions i prooracions), que tenen forma
de sintagma, però que poden funcionar com a oracions, ja que són autònoms
distribucionalment i constitueixen una unitat prosòdica, semàntica i pragmàti-
ca. Gràficament, podem resumir aquestes diferències com segueix:
Taula 13. Caracterització de les categories oracionals.
Oració Clàusula Fragment
1. Estructura “SN-SV” + + -
2. Autonomia distribucional + - +
3. Unitat prosòdica + -/± +
4. Unitat semàntica + - +
5. Unitat comunicativa + - +
Font: adaptació del quadre que es presenta en M.J. Cuenca (1996). Sintaxi fonamental. Les categories gramaticals (pàg. 75). Barcelona:
Empúries.
Tenim, doncs, una categoria prototípica, l’oració, i dins d’aquesta l’oració

simple, i dues categories no prototípiques, que, per raons ben diferents, s’apro-
ximen als sintagmes: les clàusules formen part de les oracions, és a dir, s’inclo-
uen en aquesta unitat major des del punt de vista distribucional, semàntic,
prosòdic i pragmàtic, i els fragments no tenen una estructura “SN-SV”, cosa que
fa que en molts casos corresponguin, de fet, a un sintagma que ha deixat de fer
la seva funció definitòria, la de constituent oracional.
Les oracions prototípiques són les simples. Les compostes impliquen una va-
riació sobre l’esquema de les simples, que pot afectar només algun constituent
(per exemple, en les subordinades, la substitució d’un sintagma per una clàusu-
la) o l’estructura completa (per exemple, la coordinació o la interordinació de
clàusules, que implica que l’estructura de l’oració no és “SN-SV”, sinó “clàusula-
nexe-clàusula” o “sintagma-nexe-sintagma”).
Les oracions compostes es poden classificar segons dos criteris: formal i sin-
tàctic. Des del punt de vista formal, diferenciem les connexions sindètiques
(amb nexe) i asindètiques o juxtaposades (sense nexe explícit). La juxtaposició
és, doncs, una variant formal de l’oració composta.
Segons la relació sintàctica entre els constituents connectats, es pot parlar de:
a) coordinades (relació d’equivalència funcional i jeràrquica);

b) subordinades (relació de dependència sintàctica d’una clàusula, que rea-
litza la funció d’un sintagma);
c) interordinades (relació d’interdependència sintàctica i semàntica entre
dues clàusules o dos sintagmes).
Els trets que defineixen els tres tipus de compostes són, a més de la relació
sintàctica, la simetria, la reversibilitat i la recursivitat, com resumim en el qua-
dre següent.
Taula 14. Caracterització de les oracions compostes.
Coordinació Interordinació Subordinació
Relació sintàctica Autonomia Interdependència Dependència
No No
Simetria Sí
asimetria semàntica asimetria sintàctica*
Reversibilitat No Sí* No
Recursivitat Lineal Cíclica Cíclica
(*) Els trets que tenen un asterisc, encara que són els prototípics, en alguns tipus no es donen.
Les coordinades vehiculen una relació serial que descomposa en dos o més
elements un concepte més general; les interordinades expressen relacions binà-
ries; les subordinades són estructures de complementació on una clàusula ocupa
el lloc d’un sintagma.

Loració

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Loració

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

© Editorial UOC 223 Capítol VI.

L’oració és la unitat màxima de la sintaxi. Prototípicament, és la suma d’un

2. Construccions oracionals no prototípiques

Hi ha unitats lingüístiques que es troben en l’espai intermedi entre l’oració

2.1. La perifèria de la categoria oració

(1) Ha comunicat que Lluís no tornarà demà

(3) a. Bon dia!

Es tracta, doncs, de construccions amb forma de sintagma que es comporten

2.2. Les clàusules

Una clàusula és una construcció sintagma nominal-sintagma verbal, que no

(4) a. Tornaré quan hauré acabat la feina

El concepte de clàusula apareix vinculat al d’oració composta. Sovint la clàu-

(5) Joan li ha comentat que Maria ha deixat la feina

(6) *Joan li ha comentat

(i) a. Tornarà quan haurà acabat la feina

La completesa sempre es defineix respecte a la totalitat de la construcció considerada

Cal tenir en compte, però, que la distinció clàusula/oració, relacionada

a) Clàusules amb verbs en forma no personal: infinitiu (7), participi (8) i

(7) Ha decidit confessar

(10) a. Ha decidit que (ell) confessarà

Si diem que, quan el verb no és conjugat, no constitueix una clàusula, creem

b) Connexions sintagmàtiques. En els límits entre l’oració simple i la compos-

(11) a. Hem comprat [SN un gat i un gos]

(12) a. Hem comprat un quadre [SAdj blau i groc]

(13) El meu germà [SV s’ha venut el gat i ha comprat un gos]

2.3. Els fragments

El concepte de fragment dóna compte de construccions que són oracionals

Hi ha tres tipus de fragments: els fragments sintagmàtics, les interjeccions, i

a) Els fragments sintagmàtics són equivalents d’oració que adopten forma de

Considerarem fragments només aquelles construccions en què no calgui

(16) a. –Què vols beure? –Cervesa

b) Les interjeccions són elements inherentment fragmentaris: equivalents

(17) a. Mare de Déu!

c) També responen a la definició de fragment sí i no quan s’usen com a res-

(19) –Ens ajudaràs? –Sí/No

(i) a. –Ens ajudaràs? –Sí, us ajudaré

(20) a. Va exclamar: quin embolic!

Tanmateix, la capacitat de funcionar com a unitats màximes i el fet que

fragments igualment. Noteu, a més, que en molts casos es tracta de construcci-

3. El concepte d’oració composta

En relació directa amb el concepte de clàusula trobem el d’oració composta,

3.1. Definició i problemes de classificació

Prototípicament, parlem d’oració composta quan hi ha una estructura oracio-

(21) a. He trobat un home que no viu aquí

(23) Tu prendràs vi o cervesa?

La composició oracional, com a procés de connexió que crea estructures

(25) a. He deixat la feina i he comprat un bitllet a Buenos Aires

Les primeres es defineixen per la presència d’una conjunció de coordinació –

Podem observar que aquesta concepció amaga problemes importants:

a) Hi ha una circularitat entre el concepte de coordinació/subordinació i el de

(26) a. Si pot, et durà el regal (Si A, B)

b) No queda clar quin és el lloc que ocupa la juxtaposició en aquesta distinció.

La definició tradicional de l’oració composta presenta diferents dificultats:

3.2. La composició oracional com a tipus de connexió

La composició oracional és una de les dues manifestacions del fenomen de

a) Connexió intraoracional (composició oracional): el procés de connexió es

(27) a. Ha escrit un llibre curt però dens

La connexió intraoracional manifesta una relació sintàctica estructural, que

(28) a. Han arribat a casa i han deixat les coses a l’entrada

b) Connexió extraoracional (connexió textual): es caracteritza perquè els ele-

(29) El govern ha manifestat la voluntat de resoldre el problema. En canvi,

4. Tipus d’oracions compostes

No totes les oracions compostes tenen la mateixa estructura. Així, hi ha di-

units. Com a conseqüència d’aquest segon factor, l’estructura oracional inicial