Introducció al text

El llenguatge no existeix com a fenomen independent sinó sempre al costat

d'altres factors en el camp d'una activitat comunicativa complexa. Tampoc
existeix com a fenomen en elements aïllats, sinó sempre en complexos
integrats i plurals que acompleixen una funció comunicativa. A aquests conjunts
els anomenem textos.

Podem dir que el text és una unitat comunicativa i una unitat lingüística
formada per un conjunt coherent de frases (Rigau 1981). Halliday (1976)
insisteix que no és una unitat gramatical, sinó una unitat de llenguatge en ús, la
principal qualitat de la qual és el seu sentit. Una característica que cal destacar
és la unitat, ja que la paraula text es pot referir a qualsevol passatge de
llenguatge oral o escrit, de qualsevol extensió, mentre sigui un conjunt unificat.
Un altre element important és la seva funció, eminentment comunicativa.

En el text es distingeixen tres nivells:

• el pragmàtic, que controla l'adequació a una situació comunicativa

concreta.

• el semàntic, que és el que reflecteix la unitat temàtica del text,

mitjançant la seva estructura i la seva progressió.

• el sintàctic, que regula les connexions i les referències a dins del text.

Per això, les propietats principals d'un text són l'adequació, la coherència i la
cohesió.

La definició d’E. Bernárdez (1982) introdueix les característiques i les propietats

del text, diu: “El text és una unitat lingüística comunicativa, producte de
l’activitat verbal humana, que posseeix un caràcter social. Es caracteritza per
l’adequació al context comunicatiu, la coherència informativa i la cohesió lineal.
La seva estructura reflecteix els procediments emprats per emissor i receptor
en el processos d’elaboració i d’interpretació. Es construeix per mitjà de dos
conjunts de capacitats i coneixements: els propis del nivell textual i els del
sistema de la llengua.”

Per entendre els textos, cal una competència textual, la qual permet la
interpretació de les frases que formen un tot significatiu. Es tracta d'una part de
la competència comunicativa que inclou, alhora, la competència lingüística, la
pragmàtica i l'estrictament cohesiva.
 LLENGUA CATALANA 2

Text oral i text escrit

Quan parlem de text, tant ens referirem als textos orals com als escrits. Ara bé,
entre uns i altres, hi ha una sèrie de diferències contextuals i textuals, com
ha establert D.Cassany a Descriure escriure.

Entre les contextuals, la primera és la que es refereix al canal. Mentre l'oral és

rebut a través del canal auditiu, l'escrit ho és mitjançant el visual.

En segon lloc, mentre en l'oral el receptor percep el missatge successivament,

en l'escrit la percepció és simultània, ja que els seus ulls el reben tot alhora i,
mentre desxifren els primers signes, ja estan preveient els següents.
En tercer lloc, la comunicació oral és espontània, immediata en el temps i
l'espai, i efímera, mentre que l'escrita és elaborada, diferida en el temps i
l'espai, i duradora. És a dir a l'oral tenim la possibilitat de corregir i afegir coses,
si el receptor no comprèn el nostre missatge. D'altra banda, l'oral s'oblida
fàcilment, mentre que l'escrit pot ser rellegit i es conserva durant molt de
temps.

Una altra diferència important és l'ús dels codis no-verbals en l'oral, on de

vegades tot allò que acompanya les paraules (gestos, moviments, conductes,
manera de vestir, etc.), és a dir, el context en general, és més important que
els propis mots per entendre el missatge.

Finalment, cal valorar la interacció contínua que s'estableix entre emissor i

receptor a l'oral, mentre que a l'escrit no hi ha cap mena d'interacció durant la
composició.

Pel que fa a les diferències textuals, podem establir-ne en el camp de

l'adequació, la coherència i la cohesió.

En l'adequació, els textos orals tendeixen a marcar la procedència dialectal de

l'emissor i van associats a temes generals, graus de formalitat baixos i propòsits
subjectius, mentre que els textos escrits prefereixen l'ús de l'estàndard i, tot i
que hi podem trobar tots els registres, és possible associar-los, més fàcilment
que els orals, a temes específics, graus de formalitat alts i propòsits objectius.

Quant a la coherència, els textos orals presenten una selecció menys rigorosa
de la informació, s'estructuren d'una manera més oberta i poc estereotipada, i
són més redundants. En canvi, els textos escrits seleccionen d'una manera més
precisa la informació i tendeixen a presentar estructures tancades i
estereotipades.

En el camp de la cohesió, podem dir que els textos orals són menys
gramaticals, usen força els codis no verbals i hi ha una freqüència alta de
referències al context i a la situació comunicativa concreta, a diferència dels
 LLENGUA CATALANA 3

textos escrits que són més gramaticals, utilitzen pocs elements paralingüístics i
tenen una freqüència alta de referències al mateix text.
Per acabar, si ens fixem en la gramàtica, podem dir que en general els textos
orals incorporen formes pròpies dels usos espontanis, prefereixen solucions poc
formals i tendeixen a l'ús d'estructures simples i lèxic poc precís i repetitiu,
mentre que els textos escrits prefereixen les solucions formals i tendeixen a
usar estructures més complexes i un lèxic precís.

Procés de composició

Una definició com la que hem transcrit anteriorment sobre el text posa de
manifest el procés que el parlant ha seguit per elaborar-lo.

Aquest procés comença per l'establiment de condicions pragmàtiques

(aquelles que fan que el text funcioni sociocomunicativament), passa després
per la formació d'una estructura semàntica profunda i, finalment, es
concreta en unes estructures sintàctiques i fòniques determinades.

Bernárdez ha sintetitzat aquest procés dient que el parlant, en primer lloc, té

una intenció comunicativa. A continuació, desenvolupa un pla global perquè
tingui èxit el seu text. I, finalment, fa les operacions necessàries per expressar
verbalment aquest pla, de manera que l'oient pugui reconstruir fàcilment la
intenció comunicativa inicial. De fet, aquestes tres fases es corresponen amb
les tres etapes que la retòrica establia per a la construcció d'un bon discurs: la
inventio, la dispositio i la elocutio. A la primera es construïa la representació
semanticointencional. La segona disposava el bloc d'informació concret i la
tercera era la manifestació textual lineal, és a dir, la part més lingüística.

El text escrit és més complex que l'oral i per això necessita de més planificació
a l'hora de confeccionar-lo. La psicologia cognitiva ha contribuït a aclarir el
procés que se segueix a l’hora de confeccionar un text. Diversos autors s’han
interessat pel procés de composició de l’escrit i han formulat teories per explicar
aquesta complexa activitat intel—lectual. El components del model de Hayes i
Flower (1980), que es troba a la pàgina es troben estretament interrelacionats i
el text serà el producte resultant d’aquestes interrelacions.
Abans d’entrar pròpiament en el procés que configura l’acte d’escriure, cal
parlar de la memòria a llarg termini de l’escriptor i del context de producció.
La memòria a llarg termini abasta tots els coneixements que l’escriptor té
sobre continguts temàtics, sobre imatges de possibles receptors i sobre
esquemes textuals.
El context de producció fa referència a la situació concreta en què es
produeix l’escrit.
 LLENGUA CATALANA 4

:
El procés que se segueix, segons la psicologia cognitiva, es pot dividir en tres
parts: la planificació, la redacció i la revisió.

En la primera, la planificació, es barregen les dues fases inicials del procés

global de composició, ja que es planteja el problema retòric sobre què es diu, a
qui i amb quina finalitat, i s'organitza el contingut global del text. Els processos
cognitius que hi intervenen són els de reconèixer, seleccionar, comparar i
organitzar. Efectivament, un cop establerta la intenció i els objectius
comunicatius, es rescaten de la memòria totes aquelles informacions que
puguin ser rellevants per al tema plantejat. Fins i tot alguna vegada caldrà
recórrer a la recollida sistemàtica d'informació mitjançant llibres o altres fonts,
com poden ser les entrevistes o converses amb gent entesa. Amb tot el que
s'ha recollit, es compara i es fa una selecció segons els objectius plantejats, per
després passar a l'organització de les idees, tot establint plans globals o locals.
 LLENGUA CATALANA 5

La segona part del procés de composició és la redacció. Aquí és on intervé

l'expressió lingüística i tots els potencials semàntics, sintàctics i discursius que
l'individu posseeix. Paral—lelament o posteriorment, hi ha la tercera part del
procés: la revisió, que consisteix a anar llegint el que ja s'ha escrit i anar-ho
refent. El text es va modificant sobre la marxa; es retoquen aspectes
d'ortografia i de puntuació, però també se substitueixen paraules i es
modifiquen frases, a fi d'anar ajustant al màxim l'escriptura a la intenció
comunicativa. En aquests dos darrers casos, els processos cognitius implicats
són els d'avaluar, editar i revisar (Marlew 1983, extret de Camps 1995).

De fet, els processos textuals i cognitius s'interrelacionen, ja que ambdós tenen

en compte els aspectes pragmàtics previs i paral—lels al procés, la construcció
semàntica, que permet expressar els coneixements, i la realització lingüística
final. No es pot menystenir cap part, ja que unes depenen completament de les
altres: dominar la connexió sintàctica i no dir res d'interessant és tan
qüestionable com seleccionar perfectament un contingut adequat a la situació i
no saber-lo expressar lingüísticament.