Materials V

Orientacions per a la presentació

de treballs escrits

Redacció: CARLES ILL I JOSEP PUJOL

Dep. Legal: B-29158-2004

ESCOLA
SUPERIOR
DE MÚSICA DE

CATALUNYA
 La necessitat d’exigir un cert rigor i coherència formal als exercicis escrits que els estu-
diants presenten a l’Escola Superior de Música de Catalunya era vista com una urgència
des de diversos departaments per als quals l’expressió escrita és una eina fonamental.
De tota manera, trobar un consens i treballar conjuntament en aquesta qüestió és una
tasca que pertany a tots els membres de la comunitat educativa, tant a les assignatures
no instrumentals com a les instrumentals, ja sigui en un programa de concert, un dossier
o qualsevol material editat des de l’Escola, encara que sigui prou efímer. Aquests mate-
rials pretenen justament proposar alguns d’aquests criteris, propis de la redacció acadè-
mica, en els quals hauríem de coincidir al màxim possible.

1. NIVELLS DE FORMALITAT DELS

ESCRITS

No és pas el mateix, per exemple, un exercici escrit que es pugui fer dins l’aula, de difu-
sió interna i d’ús molt reduït, que un article per ser publicat. Tot depèn del tipus de recep-
tor al qual ens adrecem i de les circumstàncies particulars en les quals es du a terme el
text, i que condicionen la rigidesa d’algunes pautes formals de redactat i presentació.

Hi ha algunes preguntes prèvies que poden ajudar l’estudiant a l’hora de decidir com ha
de ser el grau de formalitat o informalitat d’un text escrit:

– A qui adreço l’escrit? Al professor, als companys de classe, a tota l’Escola...?

– Tindrà una certa importància en l’avaluació de l’assignatura?
– Tindrà difusió limitada a l’aula? Pot arribar a ser publicable?
– Té unes dimensions pautades?
– Tinc un període curt de temps per lliurar-lo?

La resposta a aquestes qüestions ha d’ajudar el professorat i els estudiants a acordar el

grau de formalitat dels textos. Per a un escrit curt, per al qual es dóna poc temps de
marge per a realitzar-lo i que, a més, no té gaire relleu en l’avaluació, té poc sentit donar
molta importància a certs aspectes formals que sí cal demanar, per exemple, a una
memòria de projecte final. És per això que, a grans trets, es podria parlar de diversos
exemples amb diferents nivells de formalitat:

2 ORIENTACIONS PER A LA PRESENTACIÓ DE TREBALLS ESCRITS

En el nivell més informal, podem pensar en escrits curts i d’ús molt restringit, intern i efí-
mer: una redacció manuscrita feta a classe, un petit text que cal elaborar fora de l’aula
però amb poc temps de termini, un correu electrònic... En aquests casos només cal
seguir algunes convencions formals bàsiques que en mantinguin la llegibilitat (la cal·ligra-
fia, no escriure amb llapis, respectar els marges...). Cal evitar-hi, això sí, l’abús d’abre-
viatures o la sintaxi excessivament telegràfica, vicis de redacció cada vegada més fre-
qüents en els estudiants.

Un altre nivell de formalitat serien els escrits, com cartells, programes de concert, o qual-
sevol text que sobrepassi l’àmbit de classe i pugui tenir una dimensió pública, encara que
sigui poc important. Cal evitar-hi la grafia manuscrita i aplicar-hi la correcció formal i lin-
güística necessàries, però no cal seguir-hi estrictament les normes bibliogràfiques prò-
pies d’un treball acadèmic més extens.

Els casos més complexos són els treballs acadèmics llargs i que impliquen l’ús de biblio-
grafia. És en aquest tipus de documents que és important utilitzar un sistema de citacions
i referències estandarditzades, com les que es proposen en aquests materials, molt simi-
lars a les de qualsevol institució universitària. Són especialment per a aquest nivell de for-
malitat que es pensen aquestes indicacions. El projecte final s’emmarca en aquest darrer
nivell.

2. LA PLANIFICACIÓ DELS ESCRITS

Aspectes generals de la comunicació escrita

En els textos escrits, el receptor rep i percep el text en la seva totalitat, com un tot aca-
bat, en forma d'article, de llibre, de diari, de currículum, etc. Aquí, l'emissor ha hagut de
preveure, organitzar i disposar la informació amb una determinada finalitat, en un ordre,
en un format.

Amb la finalitat de conduir i facilitar la lectura del text, convé que l'emissor atengui els cri-
teris de llegibilitat de la llengua escrita.

La comunicació escrita està exposada a les premisses següents:

– Es percep visualment.
– El lector té a disposició el text complet.

ORIENTACIONS PER A LA PRESENTACIÓ DE TREBALLS ESCRITS 3

 – Se segueix un procés molt elaborat en la seva construcció.
– Es produeix en un moment i un espai diferents del de la lectura.
– És més duradora que l'oral.
– Fa ús de les convencions gràfiques per destacar i organitzar la informació.

En el procés de redacció, és convenient conèixer estratègies diferents de composició per

tal de redactar amb la màxima eficàcia.

La llengua escrita s'associa, en termes generals, als usos públics i formals. En la seva
caracterització, s'emfasitzen els aspectes que afavoreixen la precisió, la formalitat, l'ordre
i la correcció (ESTELLA, 2000).

3. LA CONSTRUCCIÓ DELS ESCRITS

En un treball acadèmic, pot ser que predomini una funció textual (exposar, explicar, des-
criure, convèncer, donar ordres…) més que una altra, o que s’alternin diverses funcions.
El text, com a producte final, hauria de donar resposta a les diferents fases de producció.
Per això, segons la funció predominant, és convenient seguir unes pautes o unes altres.

Per exemple: si fem l’anàlisi d’una obra musical, segurament prevaldran les seqüències
descriptives; si definim les característiques d’un estil, prevaldran les seqüències explica-
tives; si donem instruccions de com interpretar una peça o de com tocar un instrument,
prevaldran les seqüències instructives; si fem la sinopsi argumental d’una òpera o inclo-
em en el text dades biogràfiques o històriques, prevaldran les seqüències narratives; si
defensem o qüestionem un determinat punt de vista o opinió, prevaldran les seqüències
argumentatives, etc.

De tota manera, cal tenir en compte que aquestes tipologies acostumen a aparèixer mes-
clades. El que de debò és important és:

– Definir el context de l’escrit (qui escriu, a qui escriu, amb quina intenció). Encara que
el destinatari d’un treball acadèmic sempre sigui el/la professor/a, hem d’ imaginar-
nos que el rebran més lectors, per dir bé allò que volem dir i no deixar-nos portar pel
“ja s’entén”.

4 ORIENTACIONS PER A LA PRESENTACIÓ DE TREBALLS ESCRITS

– Redactar i revisar al mateix temps, prestant atenció a les qüestions detallades a con-
tinuació.

Llegibilitat
El concepte de llegibilitat fa referència al grau de facilitat amb què es pot llegir, com-
prendre i memoritzar un escrit. Els mateixos patrons podrien aplicar-se als textos orals
tot i que, en aquests, els senyals no verbals en la transmissió de la informació hi tenen
un paper fonamental (ESTELLA, 2000).

Llegibilitat alta Llegibilitat baixa

Paraules curtes i bàsiques Paraules llargues i complexes

Frases curtes Frases més llargues

Llenguatge concret Llenguatge abstracte

Estructures que afavoreixin l'anticipació Subordinades i incisos massa llargs

Presència de repeticions Excessives enumeracions

Presència de marcadors textuals Absència de marcadors textuals

Situació lògica del verb Posar les paraules més importants al final

Variació en les convencions gràfiques:

tipografia, xifres, negreta, cursiva, títols... Monotonia

(CASSANY, 1993: 19)

El paràgraf
El paràgraf, a més de ser una unitat de significat, és una unitat visual. La primera impres-
sió que es fa el lector del text entra pel cop d'ull que dóna a la pàgina. Això vol dir que
cal buscar un equilibri en la redacció que es reflecteixi en la disposició visual de la infor-
mació.

ORIENTACIONS PER A LA PRESENTACIÓ DE TREBALLS ESCRITS 5

 Cal, per tant, limitar l'extensió de cada paràgraf. Convé recordar que una pàgina estàn-
dard (DIN A4) pot incloure entre tres i vuit paràgrafs. Un paràgraf inclou entre tres i qua-
tre frases. Una frase es compon d’entre tres i sis línies (deu a tot estirar).

Les diferents formes d'iniciar paràgrafs responen a la finalitat de l'emissor. Per això,
convé atendre l'ordre lògic i afavorir el sentit de continuïtat dels paràgrafs fins a arribar al
text.

Així mateix, entre paràgrafs o dins de cada paràgraf, hi ha dues maneres possibles d'or-
ganitzar la informació: per mitjà d'un model deductiu (de general a particular), amb el qual
es revela de seguida el tema del paràgraf i se'n facilita la lectura; per mitjà d’un model
inductiu (de particular a general), amb el qual provoquem un interès creixent i ens és útil
per a la persuasió (ESTELLA, 2000).

(Vegeu el text d’exemple: en negreta s’han remarcat les frases-tema i les frases conclu-
sives.)

La construcció de les frases

Per facilitar la lectura i la comprensió d’un text es poden fer servir diversos recursos a
l’hora de construir les frases. Es tracta, evidentment, de recomanacions i no pas de pau-
tes absolutament estrictes i normatives.

– Fer servir frases curtes: les frases llargues dificulten la lectura i, per tant, la com-
prensió del contingut. Els estudis sobre llegibilitat assenyalen que una frase és més
eficient quan no ocupa més de tres línies. Una frase massa llarga es pot tallar per
les preposicions i les conjuncions, o mitjançant una enumeració.
– Limitar els incisos: és millor construir dues frases que una frase llarga amb incisos o
subordinacions.
– Escriure en l’ordre lògic (subjecte + verb + complements).
– Escriure en l’ordre cronològic.
– Evitar les oracions passives innecessàries: la veu activa és més dinàmica i breu.
– Evitar les frases amb excessives negacions: és més fàcil d’entendre “Malgrat les difi-
cultats, la carrera d’aquest compositor va ser brillant” que “Les dificultats no van fer
que la carrera d’aquest compositor no fos brillant”.
– Col·locar les idees importants al començament de la frase: si les idees importants
són al començament de la frase, són més fàcils de localitzar.

6 ORIENTACIONS PER A LA PRESENTACIÓ DE TREBALLS ESCRITS

EXEMPLE D’ESTRUCTURA DELS PARÀGRAFS:

Quan a Florència, l'any 1709, Bartolomeo Cristofori inventà una màquina a la

particular
qual va posar el nom de gravicembalo col pian e forte i que avui coneixem amb
el nom de piano, poc s'imaginava que estava posant la llavor d'una important
revolució dins el camp de la música. En efecte, avui no podem imaginar el roman-
ticisme sense el piano. Schumann, Chopin, Liszt, Schubert, què haurien fet amb un
clavecí? El piano és un instrument polifònic que, a diferència de l'orgue i el clavecí,
permet matisar la intensitat del so per la graduació de l'impuls que l'executant efec-
tua en polsar la tecla. Això obria un món de possibilitats que va trigar força a ser
explorat. El primer concert de piano de què es té notícia històrica el va donar Johann
Christian Bach a Londres l'any 1768. [...] A partir d'aquí, el piano incideix decidi-
dament en el camí de la història de la música sobretot pel seu protagonisme
en el període romàntic.

De fet, la història de la humanitat està formada per cicles a l'origen dels quals
es troba una descoberta tecnològica: el foc, l'agricultura, l'escriptura, la imprem-
ta, les màquines, la potència del vapor, l'electricitat, etc., són successives etapes
que han modificat profundament la cultura de l'home, la seva manera de relacionar-
se, d'expressar-se, de pensar i d'actuar. Cada cop que ha aparegut una nova tec-
nologia ha estat utilitzada sense conèixer-la gaire bé, però a poc a poc se n'ha per-
feccionat el coneixement i ha estat assumida, alhora que la ciència ha aprofundit en
el coneixement de les causes i els principis i finalment s'ha produït una adequació
general de la filosofia a la nova concepció, generada per l'irrefutable caràcter de la demos-
tració científica; fins que una nova descoberta tecnològica ha posat en qüestió de
nou el sistema. El pensament, la filosofia, els sistemes polítics, les arts, etc., de
cada període són una conseqüència directa de l'estat de la ciència i la tecno-
logia d'aquell moment.

general A la realitat, aquests processos són frenats per la gran inèrcia del cos social.
D'una banda, la gran quantitat de gent que no arriba mai a saber el que està pas-
sant, i de l'altra aquells que haurien d'assabentar-se'n però que troben més fàcil
repenjar-se en el que han après, memoritzant regles i lleis comprovades, que seguir
dia a dia el curs mutable de les coses, tot traient-ne les conseqüències i prenent el
risc que suposa enfrontar-se amb quelcom de nou. La música, en tant que activitat
humana, es troba sotmesa a aquest mateix procés de cicles progressius estimulats
per descobertes fonamentals i frenats per les regles establertes. Arnold Schoenberg
s'exclamava: "Una doctrina errònia basada en una recerca honesta val molt més
que la presumptuosa seguretat d'aquells que s'oposen a tal recerca perquè creuen
particular
saber-ho tot. Saber sense haver buscat ells mateixos. [...]

MESTRES QUADRENY, Josep M., "Capítol 12" (fragment), Pensar i fer música,
Barcelona: Proa, 2000, (col·l. La Mirada Estètica): p. 125-126.

ORIENTACIONS PER A LA PRESENTACIÓ DE TREBALLS ESCRITS 7

 La paraula
La paraula és la unitat mínima de significat. Per aquest motiu, escollir la paraula justa no
solament afavoreix la precisió sinó que enriqueix la prosa si es tenen en compte els
aspectes següents:

– Fer servir paraules que el lector pugui entendre. Sovint, l'elecció de paraules s'ha de
condicionar a la certesa que el receptor pugui entendre-les i evitar, així, que les passi
per alt o que els doni un significat que pugui distorsionar el missatge. També cal evi-
tar que el lector pugui entreveure cap rastre de petulància en l'ús del lèxic afectat que
s'allunyi de la llengua formal i directa.
– Evitar paraules que no encaixin en l'àmbit al qual ens adrecem. La paraula és un indi-
cador del registre usat en un text, sigui oral o escrit. Per això, en el registre formal,
és convenient evitar fraseologia o expressions familiars perquè són més propis del
llenguatge col·loquial.
– Ometre les paraules innecessàries. En benefici de la concisió i de l'economia, convé
evitar les paraules que allarguen excessivament el text i que no aporten significat
necessari.
– Evitar caure en els clixés i les expressions massa fetes perquè indiquen falta d'origi-
nalitat i peresa a l'hora d'expressar-nos.
– Buscar la sinceritat i evitar, així, les lectures entre línies que podrien portar a engany.
Cal evitar l'ús i sovint l'abús de paraules que puguin deixar entreveure una exagera-
ció o una falta de sinceritat i també aquelles expressions que demostrin una certesa
absoluta o d'altres que indiquin sorpresa.
– Tenir cura de la precisió lèxica. Cal utilitzar els conceptes de manera adequada,
cenyir-se al camp semàntic que correspongui i evitar confusions i imprecisions. Per
exemple, no parlar d’harmonia si ens referim al segle XII; no parlar de jazz si ens
podem referir al be bop, etc. (ESTELLA, 2000)

Els signes de puntuació

Aspectes gràfics
En general, els signes de puntuació van units a la paraula que els precedeix i separats
per un espai en blanc de la paraula que els segueix.

Ariadna , trista i desolada , lamenta la pèrdua del seu estimat…

Ariadna, trista i desolada, lamenta la pèrdua del seu estimat…

Claudio Monteverdi fou qui posà música al text.Aquesta música…

Claudio Monteverdi fou qui posà música al text. Aquesta música…

8 ORIENTACIONS PER A LA PRESENTACIÓ DE TREBALLS ESCRITS

 Sentiments i sensacions se succeeixen:desesperació moral…

Sentiments i sensacions se succeeixen: desesperació moral…

L’ús de la coma: errors més freqüents

La coma és el signe ortogràfic que es fa servir més. A continuació es tracten alguns dels
casos en què hi ha més errors.

1. Coma incorrecta entre el subjecte i el verb

En general, el subjecte i el verb no es poden separar amb cap coma.

La música, és part integrant de la cultura.

La música és part integrant de la cultura.

2. Coma incorrecta entre el verb i el complement directe

En general, el verb i el complement directe no es poden separar amb cap coma.
Igualment, quan el complement directe és introduït per la partícula que, tampoc no s’hi
posa aquest signe.

El director volia indicar-nos que, aquell tempo no era adequat.

El director volia indicar-nos que aquell tempo no era adequat.

3. Comes d’obertura i tancament d’un incís

Quan hi ha incisos dins d’una frase, cal no oblidar de posar-hi la coma d’obertura i la de
tancament per delimitar-los.

El piano és un instrument polifònic que, a diferència de l'orgue i el clavecí

permet matisar la intensitat del so.

El piano és un instrument polifònic que, a diferència de l'orgue i el clavecí,

permet matisar la intensitat del so.

(DE BLAS; GINER, 1997)

ORIENTACIONS PER A LA PRESENTACIÓ DE TREBALLS ESCRITS 9

 4. LA PRESENTACIÓ DELS ESCRITS

Com a recomanacions generals, els treballs formals dels estudiants es lliuraran en fulls
mida DIN-A4. Si són curts, mecanografiats només per una cara, però s’ha de respectar i
fins i tot potenciar, per qüestions ecològiques i d’emmagatzematge, els treballs escrits a
doble cara, especialment si són llargs. El tipus de lletra escollit ha de tenir una alta llegi-
bilitat (Times, Arial, etc.), d’un cos de 12 punts i un interlineat d’1’5 línies. Pel que res-
pecta a marges, es recomana deixar els que els processadors de text com el Word solen
tenir per defecte (2,5 cm per als marges superior i inferior i 3 cm per als laterals).

A més, en aquest tipus d’exercicis és recomanable de seguir l’estructura següent, i per

aquest ordre:

– Portada o full de crèdits, amb el títol del treball, el nom de l’autor o autors, la data i
el nom de l’assignatura i/o del professor al qual va dirigit.
– Índex complet, en els treballs de més de deu pàgines. Això implica, és clar, numerar-
les.
– El cos del treball.
– La bibliografia utilitzada.

És important també que gràficament es noti l’estructura del treball, diferenciant els diver-
sos capítols, apartats i subapartats mitjançant intertítols de tipus de lletra diferent. Així
mateix, numerar-los ajuda a palesar l’estructuració general dels continguts:

1. Interrelacions entre la música del barroc i el jazz

1.1) La pràctica improvisatòria.
1.2) Els trets rítmics, melòdics i harmònics conjunts.
1.3) ...

2. La literatura musical del barroc com a font de temes per a la improvisació jazzística
2.1) ...

A més a més, caldrà seguir-hi una sèrie de convencions formals com les que es detallen
a continuació, convencions que segueixen els criteris propis de qualsevol treball acadè-
mic. Aquestes convencions, uniformades per l’International Organisation for
Standardisation (ISO), són les que s’especifiquen tot seguit (MESTRES, 2000: 387-416).

10 ORIENTACIONS PER A LA PRESENTACIÓ DE TREBALLS ESCRITS

Les citacions
Per qüestions d’honestedat intel·lectual, és necessari diferenciar ben clarament, dins
d’un treball escrit, les aportacions pròpies de les que provenen d’altres persones. També
cal fer-ho en el cas de les paràfrasis, és a dir, quan no s’usen explícitament els textos
d’una altra font, però sí les seves idees, esmentant-les i deixant-ne constància.

Quan se cita un autor utilitzant-ne els seus textos cal indicar-ho esmentant la font d’on
s’han extret. Formalment, les cites s’introdueixen de dues maneres. Les cites curtes,
d’una o dues línies, s’incorporen al cos del text però entre cometes, així: “Les citacions
no s’escriuen en cursiva, encara que estiguin en una llengua diferent de la del cos del
treball”1 . En canvi, quan cal citar tot un paràgraf més extens, és necessari distingir-ho del
cos del treball amb un tipus diferent, més petit de lletra, i una sagnia més gran a l’es-
querra, així:

“D’acord amb la Gran Enciclopèdia Catalana, una nota és una ‘Crida de citació (lle-
tra, número o signe) que hom posa en un document (text o manuscrit) a manera
d’advertiment (aclariment, explicació o comentari) per advertir al lector que consulti
l’anotació corresponent que, encapçalada per un signe idèntic, trobarà al marge, al
peu de la pàgina o a la fi de l’obra o de cadascuna de les seves divisions’.”

“D’aquesta definició es dedueix que hi ha en la nota la manera de cridar l’atenció

del lector (la crida) i l’anotació o nota pròpiament dita; sovint, però, el terme nota
s’usa per referir-se, o bé només al primer concepte, o bé només al segon, o bé a
tots dos en conjunt.” 2

De vegades cal reduir l’extensió de les citacions, sense forçar la sintaxi o estrafer-ne el
sentit. En aquests casos s’indica el tall amb uns claudàtors. D’altres vegades, en canvi,
cal intervenir dins la nota amb aclariments per fer-la comprensible. Llavors, els claudà-
tors indiquen insercions que no pertanyen estrictament a la cita:

“Gitano valencià, [Miguel Borrull] va pertànyer a l’escola antiga de tocaores, fou pio-
ner del concepte concertístic de la guitarra flamenca i l’introductor del toque por ron-
deña, [...]. Influenciat per l’escola de Tàrrega, hi va mantenir nombrosos contactes,
gràcies als quals cultivà el gènere clàssic en la intimitat i creà un toc personal i
característic.” 3

1
BADIA, Jordi [et al.]. El llibre de la llengua catalana. Barcelona: Ed. Castellnou, 1997, p.
703.

2
MESTRES, Josep M. [et al.]. Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos. Barcelona:
Eumo Editorial, 2000, p. 389.

3
CASTRO, Maria Jesús. “El flamenc” a AVIÑOA, Xosé [dir.]: Història de la Música Catalana,
Valenciana i Balear. vol. VII. Barcelona: Edicions 62, p. 159.

ORIENTACIONS PER A LA PRESENTACIÓ DE TREBALLS ESCRITS 11

 Les referències bibliogràfiques
La relació de les fonts bilbiogràfiques consultades ha d’aparèixer al final d’un treball o
article, independentment que s’hagin anat esmentant al llarg del text. El sistema tradi-
cional per citar les fonts bibliogràfiques, molt pautat tant en l’ús del tipus de lletra com en
els altres marcadors gràfics, és aquest (ESTELLA, 2000):

COGNOMS(S), Nom. Títol de l’obra. X vol. Edició (si no és la primera). Lloc:

Editorial, any, (col·lecció, número).

Exemples:

FUBINI, Enrico. La estética musical desde la Antigüedad hasta el siglo XX. 2a

ed. Madrid: Alianza Editorial, 2001, (col·l. Manuales, Arte y Música, 30).

RIQUER, Martí de. Los trovadores: historia literaria y textos (3 vols). 3a ed.
Barcelona: Ariel, 1992.

FERNANDEZ DE LA CUESTA, Ismael; LAFONT, Robert [eds.]. Las Cançons dels troba-
dors. Tolosa: Institut d'Estudis Occitans, 1979.

BADIA, Lola [ed.]. Poesia trobadoresca. Barcelona: Edicions 62,1998, (col·l. Les
Millors Obres de la Literatura Universal, 14).

En els treballs que s’hagi de manejar una extensa quantitat de bibliografia, el sistema
més recomanable és el sistema d’autor i data. Aquest sistema implica un sistema de refe-
rències bibliogràfiques lleugerament diferent:

COGNOMS(S), Nom (any): Títol de l’obra. X vol. Edició (si no és la primera).

Lloc: Editorial, (col·lecció, número).

Exemples:

FUBINI, Enrico (2001): La estética musical desde la Antigüedad hasta el siglo XX. 2a
ed. Madrid: Alianza Editorial, (col·l. Manuales, Arte y Música, 30).

RIQUER , Martí de (1992): Los trovadores: historia literaria y textos (3 vols). 3a ed.
Barcelona: Ariel.

FERNANDEZ DE LA CUESTA, Ismael; LAFONT, Robert [eds.] (1979): Las Cançons dels
trobadors. Tolosa: Institut d'Estudis Occitans,.

BADIA, Lola [ed.] (1998): Poesia trobadoresca. Barcelona: Edicions 62, (col·l. Les
Millors Obres de la Literatura Universal, 14).

12 ORIENTACIONS PER A LA PRESENTACIÓ DE TREBALLS ESCRITS

La finalitat d’aquestes modificacions és que, mitjançant aquest sistema d’autor i data, al
llarg del treball es puguin estalviar les repeticions de les referències bibliogràfiques tot
indicant tan sols, entre parèntesis, l’autor, l’any i, si s’escau, les pàgines, que remeten
sempre a la llista final de la bibliografia:

Podem trobar la cançó de Bernat de Ventadorn Can vei la lauzeta mover, melodia i
comentaris inclosos, a moltes antologies de poesia trobadoresca (BADIA, 1998: 90;
FERNÁNDEZ DE LA CUESTA, 1979: 124; RIQUER, 1992: 38).

Per citar parts de monografies (un capítol d’un llibre, una entrada dins d’una enciclopè-
dia, etc.) i de publicacions periòdiques (un article de diari o de revista, etc.), se seguei-
xen uns criteris similars:

Exemples:

Sistema tradicional:
COGNOMS(S), Nom. “Títol de l’article”, a Títol de la publicació periòdica,
número del volum, número de l’exemplar (data): nombre de pàgines.
COGNOMS(s), Nom. “Part de la monografia”, a COGNOMS(S)), nom. Títol de
la monografia, número del volum, altres referències usuals de la mono-
grafia: nombre de pàgines.

Sistema autor i data:

COGNOMS(S), Nom (data): “Títol de l’article”, a Títol de la publicació periò-
dica, número del volum, número de l’exemplar: nombre de pàgines.
COGNOMS(S), Nom (data):“Part de la monografia”, a COGNOMS(S), nom.
Títol de la monografia, número del volum, altres referències usuals de la
monografia: nombre de pàgines.

Sistema tradicional:

KRAMER, Lawrence. “Narratología musical. Un esbozo teórico”, a Quodlibet, 25

(febrer 2003), Madrid: Universidad de Alcalá de Henares: p. 113-138.

WILSON, Blake. “Rhetoric and music”, a SADIE, Stanley [dir.]: The New Grove
Dictionary of Music and Musicians, Vol. 21. Londres: Macmillan, 1980: p. 260-274.

Sistema autor i data:

KRAMER, Lawrence (febrer 2003): “Narratología musical. Un esbozo teórico”, a

Quodlibet, 25, Madrid: Universidad de Alcalá de Henares: p. 113-138.

WILSON, Blake (1980): “Rhetoric and music”, a SADIE, Stanley [dir.]: The New Grove
Dictionary of Music and Musicians, Vol. 21. Londres: Macmillan: p. 260-274.

ORIENTACIONS PER A LA PRESENTACIÓ DE TREBALLS ESCRITS 13

 En els casos d’una obra col·lectiva, se separen els diversos noms dels autors mitjançant
punt i coma. Si els autors són més de tres, pot indicar-se el nom del primer i, entre clau-
dàtors: [et al.]. També cal especificar-hi la funció del col·lector o editor [ed.], la direcció
[dir.] o la coordinació [coord.]

EGEA, Celia [coord.]. Rock & Orff. Beatles-Carlos Santana: propuestas para la inter-
pretación en el aula. Barcelona: Graó, 2003 (col·l. Biblioteca de Eufonía, 178).

BACH, Anna [et al.]. Pim, pam, repicam. Materials didàctics per a l’ensenyament de
la música al parvulari. Barcelona: publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1983.

ZASLAW, N. [ed.]. The classical era. From the 1740s to the end of the 18th century.
London: Macmillan, 1989, (Man and Music Series).

Referències d’obres musicals

A l’hora de citar amb coherència diverses obres musicals, ja sigui dins d’un treball o bé
en un programa de concert, és bo de seguir-hi algunes pautes (MESTRES, 2000: 411-416):

– El tractament tipogràfic ha de ser similar i coherent amb el de les citacions biblio-

gràfiques. Per tant, les obres senceres se citaran en cursiva, mentre que les parts
d’una obra més gran aniran entre cometes:

El “Gloria” del Requiem de G. Fauré

L’”Allegro” de la Simfonia Haffner de Mozart.

– Traduir o no? No es tradueixen els noms dels compositors, lletristes o personatges

d’una obra. Pel que fa al títol, es poden traduir aquelles formes musicals que tenen
tradició de fer-ho (concert, cançó, fuga, simfonia, minuet...), així com alguns títols que
ja compten amb tendència a presentar-se traduïts. Les peces vocals, convé citar-les
en la llengua que seran cantades. Entre parèntesis i cometes pot escriure’s, bé la tra-
ducció, bé el títol original:

Després del Concert de Brandenburg núm. 1 de J. S. Bach, l’orquestra va interpre-

tar “L’estiu”, de Les quatre estacions de Vivaldi, l’obertura de Die frau ohne Schatten
(“La dona sense ombra”) de Richard Strauss i, amb la col·laboració de la soprano
X, va acabar amb la “Bergerette de la marquise de Thiviers”, de l’òpera Babel 46, de
Xavier Montsalvatge.

– És preferible desenvolupar-hi les abreviatures (major, menor, bemoll, sostingut...),

excepte en el cas de núm. (número), op. (opus), i les abreviacions més usuals dels

14 ORIENTACIONS PER A LA PRESENTACIÓ DE TREBALLS ESCRITS

 noms dels catàlegs (BWV, D, K). Pot completar-se la referència amb el sobrenom,
traduït, amb què moltes obres són conegudes, però entre cometes i sense cursiva
per indicar que no forma part del títol estricte:

Simfonia núm. 8 en si menor, D 759, “Inacabada”, de Franz Schubert

– En els programes, és interessant fer-hi constar dades complementàries. Per exem-

ple, entre parèntesis, els noms de l’autor de la lletra o del llibret; també, després del
nom de l’autor, els llocs i anys de naixement i mort:

Liederkreis, op. 24 (Heinrich Heine) ROBERT SCHUMANN (1810 - 1856)

Cançó incerta (Josep Carner) EDUARD TOLDRÀ (1895 - 1962)

– En els treballs escrits, quan calgui fer referència a una edició concreta d’una partitu-
ra, la citació es farà de la mateixa manera que qualsevol obra impresa:

SARTI, Giuseppe. Ciro Riconosciuto. Opera in musica. Copenaguen, 1756. Ed.

Facsímil, Firenze: Studio per Edizioni Scelte (SPES), 2002, Intr. Piero MOLI.

– El mateix principi es pot aplicar a l’hora de citar obres publicades en format de disc
compacte, CD-ROM, DVD, vinil o casset. En aquests casos, és important esmentar,
entre claudàtors, el format després del títol. Segons l’èmfasi que, dins el context, es
posi sobre l’intèrpret o sobre el compositor, es pot fer l’entrada per qualsevol de les
dues possibilitats:

FISCHER-DIESKAU, Dietrich; RICHTER, Sviatoslav. Franz Schubert. Lieder [CD].

Hamburg: Deutsche Gramophon, 1978.

SCHUBERT, Franz. Lieder [CD]. Hamburg: Deutsche Gramophon, 1978. Dietrich

Fischer-Dieskau i Sviatoslav Richter, intèrprets.

Referències de recursos en xarxa

Per la seva freqüència, es fa evident la necessitat d’homogeneïtzar les citacions dels
recursos en xarxa, tasca no pas senzilla ateses les modificacions freqüents a les quals
es veuen sotmesos. La norma ISO 690-2 dóna certes directrius en aquests aspectes

ORIENTACIONS PER A LA PRESENTACIÓ DE TREBALLS ESCRITS 15

 que, amb certes simplificacions, es poden aplicar en els treballs escrits dels estudiants
(ESTIVILL, 1997).

Hi ha algunes dades ineludibles que han d’aparèixer en les citacions de recursos elec-
trònics. La mateixa recerca d’aquestes dades ha d’ajudar els estudiants a ser crítics amb
el tipus d’informacions que es puguin trobar per Internet. En aquest sentit, per exemple,
no es podran donar com a dignes de crèdit les publicacions en xarxa que no apareguin
signades, sense una institució que les avali, o si més no amb una adreça de correu elec-
trònic de contacte. Així, doncs, a l’hora de citar aquests recursos caldrà que hi aparegui:

– el responsable principal: l’autor o autors de la publicació. Quan apareguin avalats per

una institució, també caldrà esmentar-la.
– el títol: citat en la llengua original, s’ha d’obtenir en la mesura del possible de la pan-
talla principal, si es fa referència a tot un web. En canvi, quan es faci referència al
contingut parcial, una pàgina o article dins d’una publicació més àmplia, caldrà fer-
ho com en els articles de revistes. Quan el recurs no té títol, se’n posa un entre clau-
dàtors. Tot seguit, la indicació [en línia].
– l’adreça electrònica o URL, entre angles, subratllat o no: <http://www.esmuc.net>
– És també recomanable incloure-hi, si hi surten, les dades de publicació i actualitza-
ció. Al final, i en vistes de la mobilitat de certes pàgines, també la data de consulta.

El tipus de lletra
Usos de la cursiva
La lletra cursiva destaca lletres, paraules, frases o fragments dins d’un text escrit en lle-
tra rodona. Si el text s’escriu en lletra cursiva, aleshores s’utilitza la lletra rodona per des-
tacar aquests mateixos elements. Convé no fer-ne un abús per tal que la seva funció de
ressaltar alguns elements del text no perdi eficàcia.

Destaquem alguns dels usos de la cursiva (DE BLAS, 1997):

– Produccions artístiques i publicacions en qualsevol suport:

La consagració de la primavera, Quartet per a la fi del temps, A love supreme.

– Fórmules matemàtiques. Les lletres llatines s’escriuen en cursiva.

S’escriuen en rodona les lletres gregues, les xifres i els operadors.

– Peus d’il·lustracions (quadres, gràfics, fotografies, etc.).

– Notes, advertiments i remissions al final d’escrits:
(Continua a la pàgina següent), (Ve de la pàgina anterior)

– Paraules que es volen destacar.

16 ORIENTACIONS PER A LA PRESENTACIÓ DE TREBALLS ESCRITS

– Paraules o frases en sentit metalingüístic (paraules o frases sobre les quals es dóna
una informació lingüística de forma o de contingut).
– Paraules o expressions d’altres llengües:
lied, funk, rubato, pop, hard rock, be bop, funky,

Però quan aquestes paraules han estat incorporades al lèxic català, s’escriuen en rodo-
na. Així mateix, encara que no constin al diccionari, en contextos amb molta freqüència
d’ús d’aquestes mateixes paraules, es pot optar també per la lletra rodona:

jazz, allegro, tempo, rock

– Els sobrenoms, pseudònims o àlies s’escriuen en cursiva:

Charles Christopher Parker, també anomenat Bird o Yardbird.

– Els dialectalismes i col·loquialismes:

”Quan vingui el dire caldrà canviar de puesto!”, va dir-me el tenora.

– Les abreviacions dels llatinismes:

ibid. (ibidem), loc. cit. (loco citato) op. cit. (opere citato)

(DE BLAS; GINER, 1997)

Usos de la negreta
– Títols de capítols, apartats i subapartats d’un text.
– Marcadors d’informació d’un text (paraules que es destaquen per facilitar la localit-
zació d’informació dins d’un paràgraf o dins d’un text llarg o complex).
– Títols de taula o de figura.
– Encapçalaments de quadres (també es poden escriure en lletra cursiva).
(DE BLAS; GINER, 1997)

Majúscules i minúscules
Com a norma general, s'escriuen amb majúscula inicial els noms propis i també els noms
comuns que tenen una funció distintiva o singularitzadora, és a dir, que funcionen com a
nom propi o que formen part d'un nom propi (DE BLAS, 1997). Veieu-ne alguns casos:

El Departament de Clàssica i Contemporània

Els diversos departaments de l’ESMUC

ORIENTACIONS PER A LA PRESENTACIÓ DE TREBALLS ESCRITS 17

 Els departaments de Musicologia i Jazz

L’Escola Superior de Música de Catalunya ha organitzat el I Congrés de Música

Tradicional Catalana.

Alguna escola organitzarà congressos de música tradicional catalana

– Noms propis de les assignatures, dels àmbits, de les modalitats, etc., s’escriuen amb
majúscula inicial, però amb minúscules les denominacions genèriques dels tipus
d'estudis:
La modalitat de Cant històric, l’assignatura de Pedagogia de la música II, el grau
superior de música, el tercer cicle, el postgrau, el doctorat, un treball de musicolo-
gia i un altre de pedagogia.

– Van en minúscula els tractaments de cortesia, els càrrecs i les designacions perso-
nals genèriques, excepte si s’escriuen abreviats, en d’altres llengües o formant noms
propis:
La professora Martínez, el senyor Deulofeu, la doctora den Dikken, sant Nicolau

La Prof. Martínez, el Sr. Deulofeu, la Dra. den Dikken, St. Nicolau

Doña Carmen García, Sir Colin Davis, Mister John Roolf, Monsieur Boulez, Madame
Tailleferre

la festa de Tots Sants, per Sant Josep, el carrer de Sant Nicolau, a la vora de Santa
Coloma de Farners

– Els dies de la setmana, els mesos i les estacions de l'any s’escriuen amb minúscu-
la, però no les dates que formen part d'una festivitat assenyalada o d'un període his-
tòric destacat:
dimarts vinent, el 8 de març, l'hivern passat

el Maig Francès [1968], la Revolució d'Octubre [a Rússia], l'Onze de Setembre

– Els períodes històrics i prehistòrics, moviments culturals, estils artístics i literaris

s’escriuen amb minúscula, així com les creences religioses, els noms de les creen-
ces religioses, tendències polítiques i ideològiques, però no pas els fets històrics o
moviments que no se solen traduir:
el vuit-cents, la baixa edat mitjana, l'edat antiga, l'era cristiana, el paleolític inferior,
l'edat de la pedra, el quaternari

el jazz, la música barroca, el be bop,

el barroc, el manierisme, el gòtic, el surrealisme, el noucentisme, el naturalisme

francès, el prerafaelitisme

el cristianisme, el budisme, l'islam

el marxisme, l'anarquisme, el carlisme

18 ORIENTACIONS PER A LA PRESENTACIÓ DE TREBALLS ESCRITS

 la Segona Guerra Mundial, la Setmana Tràgica, el Corpus de Sang

el moviment Sturm und Drang, el Trecento, el Renaixement [europeu], la

Renaixença [catalana]

– Els títols d’obres musicals, artístiques, literàries o cinematogràfiques, de programes

de ràdio o televisió, de col·leccions, etc., s’escriuen amb majúscula inicial:
El giravolt de maig, Mar i cel, la Pietat de Miquel Àngel, la Quarta Simfonia de
Mahler, Tarasca

– S’escriu amb minúscula el segon element dels noms compostos units amb guionet:
Sud-àfrica, Nord-amèrica

BIBLIOGRAFIA

CASSANY, Daniel (1993): La cuina de l'escriptura. Barcelona: Empúries.

DE BLAS, Marta; GINER, Jordi [coord.] (1997): Fitxer lingüístic [en línia]. Barcelona:
Universitat Politècnica de Catalunya: Servei de Llengües i Terminologia, (darrera actua-
lització, 2003).
<http://www2.upc.es/slt/fl/presentacio.html> [Consulta: març 2004]

ESTELLA, Marta [dir.] (2000): Guia de comunicació eficaç [en línia]. Barcelona: Universitat
Autònoma: Gabinet de llengua catalana.
<http://www.blues.uab.es/gab-llengua-catalana/cat/assessorament/guia/>
[Consulta: març 2004]

ESTIVILL, Assumpció; URBANO, Cristóbal (1997): Com citar recursos electrònics [en línia].
Barcelona: Escola Universitària Jordi Rubió i Balaguer de Biblioteconomia i
Documentació.
<http://www.ub.es/biblio/citae.htm>
[Consulta: març 2004]

MESTRES, Josep M. [et al.] (2000): Manual d’estil. La redacció i l’edició de textos.
Barcelona: Eumo Editorial.

ORIENTACIONS PER A LA PRESENTACIÓ DE TREBALLS ESCRITS 19