TEMA 6: ELS MODELS INFERENCIALS

La comunicació humana com a activitat cooperativa

 Allò que comunica l’emissor
 El principi de cooperació i les màximes de Grice
 El principi de Rellevància de Sperber i Wilson

ALLÒ QUE ‘COMUNICA’ L’EMISSOR

Pot passar que un emissor li digui exactament el que es vol comunicar a una altra persona
Exemple: em prestes els apunts? , però es fàcil que això no sempre sigui així.
CONTEXT: Mentre assagen la coreografia una companya li llença malament la pilota a una altra.
SENYAL: M’encanta haver-me de menjar el terra per recollir sempre les pilotes que em llences,
eh?
CONTEXT FÍSIC: A l’hora de dinar
SENYAL: F: Mama, quins plans teniu tu i el pare aquesta tarda? M: Sí, pots agafar el cotxe, no el
necessitem.
Aleshores, el que vam dir i hem anat repetint és que el que fem
els emissors i els receptors es deixar senyals en l’espai
comunicatiu que s’interpretaran en el marc d’un terreny
conceptual comú i la feina del receptor es recuperar quines eren
les intencions comunicatives del emissor, no simplement
descodificar sinó més que res recuperar les intencions
comunicatives.
Les produccions lingüístiques i el context són peces d’evidència
per inferir el que l’altre vol comunicar.

EL PRINCIPI DE COOPERACIÓ I LES MÀXIMES DE GRICE

Tot això originalment, ve de la filosofia, d’un filòsof que es diu PAUL GRACE. El significat d’un
enunciat no s’aconsegueix únicament combinant el significat de les paraules; hi sol haver una
distància entre allò «es diu» (sentence‐meaning) i allò que es «comunica» (speaker‐meaning).
EULÀLIA: Podríem convidar en Joan a la festa
ROGER: Amb en Pere ja hem complert la quota de pesats
Vol en Roger convidar a en Joan a la festa? La resposta és no.
Com ho saps? Tots hem arribat a aquesta conclusió, perquè en Joan és un pesat. Si sumem dos
o tres pesats a la festa molesten, i no les volem convidar perquè una festa es una cosa divertida
on tots ens ho hem de passar bé, però si a la festa hi ha gent pesada ens desmuntaran la festa.
Tots nosaltres a la classe hem activat una sèrie d’inferències per arribar a aquesta conclusió.
El que ha dit en Roger ha disparat tot un conjunt de processos inferencials sense els quals no
hauríem entès que la conclusió es NO, i quan roger ho ha dit així es perquè creu que es terreny
conceptual comú tot el que nosaltres em anat activant.
En termes tècnics això es el que anomenem implicatura, tot allò el que hem hagut d’afegir per
entendre que es el que realment el que el nostre emissor ens volia comunicar.
Seguint Escandell (2014), entendrem «implicatura» com totes aquelles «representacions que
s'han afegit al contingut explícit en el procés interpretatiu fins a arribar a la conclusió» i de les
quals responsabilitzem l'emissor. Trobem 2 subtipus d’implicatures:
 Implicatures generalitzades: No depèn del context conversacional. S’elabora a partir
del propi contingut de l’enunciat. o Va entrar en una casa i s’hi va quedar→ Com que
no es diu que va entrar a casa seva, ja suposes que no és casa seva.
 Implicatures particularitzades: En bona mesura depèn del context conversacional en
què es produeix l’enunciat. Per comprendre allò que es transmet, cal saber i entendre
el context en què es donen. Quan hi ha dues interaccions, per molt que semblin
deslligades, entenem que estan unides i tenen relació.

Imagineu que dos dies després en Roger parla amb l’Eulàlia i li diu: Roger: «Home, i per què no
vas convidar en Joan?»
Jo el que li diria es: home però em vas dir que no el volies convida.  Clar literalment no ho ha
dit que no el vol invitar, però de la manera que ho ha dit a mi m’ha fet activar tot un munt
d’implicatures que son responsabilitat teva (responsabilitat de l’emissor). Creiem que tot i
que ho inferim nosaltres, és l’emissor qui ens ho ha transmès.
Un altre aspecte a destacar de l’exemple es que tots hem activat els mateixos mecanismes per
arribar a una conclusió semblant. Aleshores Graice diu que arribem tots a les mateixes
conclusions mes o menys perquè d’alguna manera inconscient hem après en el procés de
aculturació que hi ha una sèrie de principis que regulen la interpretació dels enunciats que
fem els emissors.
IMP
 Atès que no tot està codificat, quins principis regulen la interpretació dels enunciats?
La comunicació humana és una activitat cooperativa, quan ens comuniquem entre nosaltres
donem per suposat que les dos persones que estan interactuant en una activitat cooperativa
compartida.
D' acord amb Grice, la comunicació és una més de les activitats racionals adreçades a un
objectiu i es regula pels mateixos principis que regeixen altres activitats. I, actualment, podríem
afegir que requereix de la mateixa infraestructura cognitiva que requereixen altres activitats
cooperatives que duem a terme de forma conjunta amb altres éssers humans. Tomasselllo ho
amplia, i diu que som capaços de fer això perquè tenim un tipus de ment que ens ho permet.

Què caracteritza les activitats cooperatives compartides? (Bratmann, 1992)

1. Ambdós participants tenen un objectiu compartit.
2. Els dos participants han d’intentar dur a terme l’acció conjuntament.
3. Que l’acció s’ha de dur a terme de manera conjunta és un coneixement mútuament
compartit entre els participants.
4. Hi ha d’haver un compromís de suport mutu, i ha de ser possible dur a terme una inversió de
rols dels participants per ajudar l’altre si cal.
5. Hi ha d’haver un compromís amb l’acció conjunta. Es generen expectatives de
comportament en relació a l' altre.
PRINCIPI DE COOPERACIÓ (GRICE): Fes que la teva contribució a la conversa s’ajusti al que es
demana, en el moment en què es demana, d’acord amb l’objectiu o la direcció de l’intercanvi
en què prens part” (Grice, 1975, citat a Escandell, 1996). Quan dos persones estem parlant una
en l altra suposem que l’altra s’està adherint al principi de cooperació.
Creiem que tots dos actuem de manera racional i contribuïm a l’obtenció del nostre objectiu.
S’ha de fer que la contribució a la conversa, sigui, en cada moment, la requerida pel propòsit o
la direcció de l’intercanvi comunicatiu en el que s’està involucrat.
En l’enfocament més mentalista que el començaven a tenir ja alguns psicòlegs (tot i que encara
no fos el dominant)→ Grice proposa que el discurs humà està regulat per un principi que de
forma tàcita acceptem. D’alguna forma els parlants tenim representat mentalment un tipus de
representació a les quals ens adherim, i seria aquest principi de cooperació, la idea que quan
entrem a una conversa, sense dir-ho explícitament, s’executa sota el principi de cooperació en
què s’entén que quan es parla d’un tema té sentit en el moment i intercanvi comunicatiu que
mantenim tots dos.
L’altre és un ésser racional i el que volem és entendre’ns i per això cooperarem.
LES MÀXIMES DE GRICE:
Es necessàri destacar que el principi de cooperació el desgolssen una sèrie de màximes, les
màximes de Grice. Hi ha 4 tipus de màximes:
 Màxima de quantitat – informació : té a veure amb les propietats informatives de
l’enunciat, que aquest sigui suficientment informatiu. Fes la teva intervenció tan
informativa com sigui necessari. No la facis ni més ni menys informativa del que calgui.
 Màxima de qualitat- veracitat: fa referència a la propietat de veracitat dels enunciats.
La veracitat fa referencia a l’acord tàcit que tothom dona per suposat que per poder
entendre-nos em de creure el que l’altre ens diu. Generalment tenim el ‘xip’ posat de
que l’altre ens diu coses certes. No diguis el que creguis que és fals. No diguis res que
no puguis provar.
 Màxima de relació – rellevància: té a veure amb la pertinència d’una intervenció.
Sigues pertinent. Té a veure amb la rellevància d’una aportació i intervenció.
 Màxima de manera- claredat: té a veure amb la claredat de la intervenció. Sigues
perspicaç. Evita les actuacions poc clares. Evita l’ambigüitat. Sigues breu. Sigues
metòdic.

El que és important en els nostres intercanvis comunicatius és la màxima de relació, en què es
dóna per suposat que allò que diu l’altre és pertinent en l’intercanvi que s’està duent a terme.

Resumint, el que diríem és  se suposa que si actuem racionalment perquè volem que l’altre
ens entengui, cooperarem perquè l’intercanvi tingui èxit  respectarem el principi de
cooperació i les màximes  realitzant intervencions que siguin informatives, sinceres,
rellevants i clares.
 Però…respecten els interlocutors les màximes proposades per Grice?

 Saps on és en Joan? Jo no sóc el seu guardaespatlles  No és pertinent.

 A quina hora és el teatre? Al vespre  No és informatiu
 En Joan és molt llest. Sí, un autèntic premi Nobel.  No és veraç.
 Hi ha hagut complicacions a l’operació, hem fet tot el possible. Hem de tenir en
compte que la seva dona ja era d’edat avançada.  No és breu, per tant no és clar.

Per què acceptem intercanvis com els anterior en què clarament es transgredeixen les
màximes?

 Suposem que el nostre interlocutor està actuant sota el principi de cooperació i que la
transgressió de les màximes té finalitat comunicativa
 Es transgredeixen les màximes intencionadament perquè el receptor pugui recuperar
les intencions informatives de l’emissor.
 Moltes vegades es transgredeixen en els intercanvis comunicatius per ser més
sensibles, empàtics, amb més tacte.
 La transgressió cooperativa de les màximes és una pista que dispara els processos
inferencials necessaris per comprendre el que es vol comunicar.

EL PRINCIPI DE RELLEVÀNCIA DE SPERBER I WILSON:

D'acord amb Sperber i Wilson (2002), les Màximes de Grice es podrien reduir a únic principi 
EL PRINCIPI COMUNICATIU DE LA RELLEVÀNCIA. La comunicació és un comportament pel qual
un emissor, mitjançant la producció intencionada d’una senyal, intenta provocar un canvi en
l’estat mental del receptor, i aquest infereix en aquest objectiu a partir de la senyal i el context.
SITUACIÓ 1: No tinc vi a la copa, i la desplaço perquè entri al teu camp de visió, de manera que
en veure‐la, infereixis que vull vi i me l'omplis.
Situació 2: No tinc vi, així que espero un moment que em miris i llavors, mantenint el contacte
ocular, desplaço la copa de vi perquè entri al teu camp de visió, de manera que en veure‐la,
infereixis que vull vi i me l'omplis.
Així doncs, la comunicació procedeix a partir del supòsit que hi ha hagut la intenció de
comunicar alguna cosa.
Intenció comunicativa  vull comunicar-te una cosa
Intenció informativa  vull que m’omplis la copa
Ostensiu: en relació a la comunicació humana es refereix al fet que els senyals que s’emeten
són obert i manifestament comunicatius.
D'acord amb Sperber i Wilson (2002) l’ús d’estímuls ostensius és allò que atreu l’atenció de
l'audiència i crea expectatives de «rellevància». Així els enunciats, com a estímuls ostensius
que són, comporten pel sol fet d’haver estat emesos, una expectativa de la seva «rellevància»
que dispara els processos inferencials.
D’aquí el principi comunicatiu Sperber y Wilson (2002):
Principio Comunicativo de la Relevancia  Cada estímul ostensiu comporta una presumpció
de la seva òptima rellevància.

EL DISSENY PER A L’AUDIÈNCIA:

Els discursos i les converses no són mai acceptables o inacceptables en termes absoluts, són
apropiats o eficaços en un context concret i per a uns interlocutors concrets, perquè són els
interlocutors els qui estableixen en quines condicions es pot reconèixer una intenció
comunicativa.
La comunicació és un comportament pel qual un emissor, mitjançant la producció intencionada
d’un senyal, intenta produir un resultat, i la seva audiència infereix aquest objectiu a partir de
la interpretació del senyal en context.

AUSTIN, SEARLE I ELS ACTES DE LA PARLA

Què fem amb les paraule? Fem moltes coses amb elles, les processem, les articulem,
formulem un significat, persuadim, comuniquem... Austin diu qeu quan parlem, actuem. «El
modo más contundente de ver la fabulosa fuerza de las palabras es, quizás, cuando
crean aquello que describen. Sin atenuante, de manera literal. En general, el mundo
suele tener primacía sobre la palabra. Cuando decimos «está lloviendo», el hecho
desencadena esa afirmación. Ahora bien, cuando un juez dice «le condeno a 10 años
de prisión», la primicia está en la palabra, que genera una nueva realidad. No describe
el mundo, lo crea.»
Podem verificar aquest enunciat?

 A la fotografia, en John Austin porta ulleres mentre que en John Searle no.
 Us declaro marit i muller»
 «T’ordeno que vinguis»
 «Em jugo 20 euros que acabo la Marató de Barcelona»

El valor de veritat dels enunciats fa referència a si aquests s’aproximen a la realitat. Dir que
l’Austin porta ulleres a la fotografia és cert. En canvi, quan emetem ordres, declarem o
validem, ens estem centrant en una realitat d’acció.

Per tant, amb les paraules actuem, fem coses. En els enunciats performatius o realitzatius,
quan diem una cosa, fem una cosa→“emetre una expressió és realitzar una acció”

Podem clasificar dos tipus d’enunciats:

 Enunciats constatatius: Es poden avaluar com a veritabl es o falsos

 Enunciats performatius o realitzatius: Són accions que s' executen en enunciar ‐se.
Quan dic “et prometo que vindré” m’estic comprometent a una acció, no estic dient
com està el mon. Les accions es poden fer bé o malament, però no son certes o falses.

Cada llengua disposa de diferents termes lingüístics que al ser utilitzats d’una manera
determinada, en un context determinat, constitueixen la realització d’una acció (oferir,
informar, demanar, avisar, exigir, suggerir, reclamar...)

De la mateixa manera que quan construïm una cosa amb els materials que tenim i les eines de
les que disposem...quan conversem, el codi lingüístic ens ofereixen un conjunt d’eines per
aconseguir els nostres objectius. I de la mateixa manera que no utilitzem un martell per clavar
un cargol, tampoc usem qualsevol eina del codi lingüístic sense atendre si és apropiada o no.
No tot el món pot anunciar d’una manera afortunada una frase.

Declarar marit i muller, i posar una multa  No ho pot fer qualsevol persona.

Així doncs, el nostre coneixement sobre el llenguatge, consisteix en saber com podem moure
determinades peces, quan tenen sentit, i quan no. Hi ha certes normes acceptades pels
jugadors sobre com s’ha de dur a terme la comunicació.
De la mateixa manera que entenem que en un joc, cada peça es pot moure d’una manera
determinada, aprenem que un enunciat està regulat per normes i principis convencionals
(acceptades per la resta de parlants de la llengua). Com a tal, es determina quan una acció (un
enunciat) té sentit i quan no, quan s’ha executat de manera adequada i quan no.

 Adquirir aquest coneixement costa bastant. No és fins als 6-7, 9-11 anys que
comencem a comprendre i dominar l’ús de les eines tan sofisticades del llenguatge.
 Com a parlant de segones llengües, si no és que hem conviscut molts anys amb parlant
natius, no acabem d’adquirir bé aquestes eines.
 Amb cada acte de parla, pel fet de dir alguna cosa, estem fent alguna cosa. [Enunciats
realitzatius no són certs o falsos, sinó que són més o menys adequats]
 Cada acte de parla té una força determinada (força il·locutiva) que es pot manifestar
de forma explícita o no (Austin, 1962).

Searle, serà qui va estendre la teoria d'Austin després de la seva prematura mort. Searle
redefineix els «actes de parla» (Searle, 1969). D'acord amb Searle, un «acte de parla» és la
unitat mínima de comunicació verbal. És així perquè és la unitat mínima emesa
intencionadament i amb una finalitat. Quan diem: En Joan vindrà

 Acte d’enunciació: L’acte d’emetre paraules, oracions. Estem enunciant que en Joan
vindrà.
 Acte proposicional: L’acte de referir (p.e. un objecte) i de predicar (p.e. dir alguna cosa
sobre l'objecte). Tenim un referent (Joan) i estem dictant alguna cosa d’aquest.
 Acte il·locutiu: La finalitat amb què es duu a terme l'acte de parla, (p.e. enunciar,
preguntar, ordenar, prometre, ...). Intenció o finalitat amb la qual ho hem dit
(informar).
Els actes de parla són 3 coses al mateix temps (allò que dic, la finalitat i referir -se/predicar). Els
actes proposicionals poden ser-hi o no ser-hi. Ja que podem expressar una intenció, però sense
referència i/o predicació. Però el que resulta essencial és l’acte il·locutiu.

Tasca clase  Quan tenim una intenció a l’hora de comunicar, podem utilitzar una gran
diversitat d’instruments. Per exemple, si volem alguna cosa de l’altre podem: demanar,
sol·licitar, exigir, reclamar, requerir, roger, implorar, ordenar, pidolar, manar, amenaçar,
imposar...

Per a què tenim tantes eines? En termes tècnics, cada una d’aquestes eines lingüístiques
difereixen lleugerament en la seva força il·locutiva.

Així, en funció de l'instrument utilitzat, cada acte de parla té una «força il∙locutiva»
determinada. La força il∙locutiva (illocutionary force) d’un acte de parla concret està
determinada per una sèrie de paràmetres.

Estat psicòlogic de l’emissor:

Estat psicològic manifestat (condició de sinceritat) que es refereix a l’estat que l’emissor posa
de manifest a l’executar un acte de parla. Aquest estat manifestat en un acte de parla, pot
variar en el grau de compromís de l’emissor amb l’estat psicològic manifestat.

Afirmació (manifestar una creença) / Sol·licitar (manifestar desig) / Demanar disculpes

(manifesta penediment)

Contingut proposocional:
Té a veure amb el fet que quan transmetem una força il·locutiva només ho podem fer de
determinades maneres, i no es pot realitzar de qualsevol manera.

 Quan ens comprometem amb alguna cosa: S’ha d’anunciar lingüísticament d’una
forma determinada. (Per exemple, referència a successos futurs).
 quan felicitem a algú: Per felicitar efectivament a algú hem de fer referència al present
(formes d’indicatiu), no podem fer referència al passat o al futur.

Estat de les coses que es pressuposen:

Existeix una condició preparatòria i un mode de consecució. El estat de les coses que se
pressuposen (o condició preparatòria) té a veure amb tot allò que es pressuposa per tal que la
realització de l’acte il·locutiu tingui sentit.

 Disculpar-se: Requereix que allò sobre el que algú es disculpa, sigui reprovable o
negatiu.
 Preguntar: Se suposa que a qui es pregunta està en condicions de respondre.

Mode de consecució:

Té a veure amb les restriccions que s’imposen sobre l’emissor per tal que l’acte de parla pugui
dur-se a terme de manera eficaç.

 Ordenar: La restricció consisteix en què qui ordena ha de tenir autoritat sobre el seu
subordinat.

Objectiu il·locutiu

Propòsit o intenció amb la qual es du a terme un acte de parla determinat. La finalitat d’acció.
Quan nosaltres realitzem els actes de parla, podem reduir la gran quantitat d’intencionalitats, i
dir que en el fons hi ha 5.

Searle (1969, 1983) argumenta que només existeixen 5 objectius il∙locutius possibles d'acord
amb la direcció d'ajust que els caracteriza (relació entre l’acte de parla i el món en el que es
produeix).caracteritza (relació entre l’acte de parla i el món en el que es produeix).

 Asertius (representatius): El seu objectiu és representar com són les coses. Se sol
correspondre amb l’estat mental de les creences. (Concluir, resumir, afirmar,
 informar...). Exemple: Afirmo que la temperatura de la Terra augmentarà en 2,5ºC
abans del 2050»
 Directius: El seu objectiu es aconseguir que el món s’ajusti al contingut de l’acte de
parla. Se sol correspondre amb l’estat mental dels desitjos. (Ordenar, demanar,
preguntar). Exemple: “Dóna’m el llibre”
 Comisius: El seu objectiu es comprometre a l’emissor amb el curs de l’acció. Se sol
correspondre amb els estats mentals d’intencions. (Prometre, jurar, comprometre’s).
Exemple: “Et juro que vindré”
 Expresius: El seu objectiu és expressar sentiments o emocions. Se solen correspondre
amb els estats emocionals. No hi ha direcció d’ajust. (Agraïr, felicitar, queixar-se,
renyar...). Exemple: “Et felicito”
 Declaratius: El seu objectiu és el de crear una realitat nova mitjançant la declaració
d’aquesta mateixa realitat. Són els actes que permeten construir el nostre món social.
(Batejar, declarar, sentenciar, casar...). Exemple: “Us declaro marit i muller”

Segons Searle, la força il∙locutiva es pot trametre directa o indirectament.

 Actes de parla directes: Aquells en els quals hi ha una relació directa entre l’estructura
de l’enunciat i la seva funció. L’acte de parla s’executa directament. Per exemple, quan
s’usen verbs realitzatius «Et pregunto si vindràs tard»
 Actes de parla indirectes: Aquells en els quals hi ha una relació indirecta entre
l’estructura de l’enunciat i la seva funció. L’acte de parla es pot executar mitjançant un
altre acte de parla. (Són els que emprem majoritàriament en el nostre dia a dia).

o Acte de parla primari  directiu (que l’altre et compri un medicament)

o Acte de parla secundari  Assertiu

Els parlant reconeixem si els actes de parla compleixen amb les regles del joc, si aquella acció
pot realitzar-se o no, o si es realitza amb èxit, o no.

Grice deia que tots ens adheríem al principi de cooperació i parlàvem de manera directa i
clara, deixant clara la finalitat comunicativa.

ELS ACTES DE LA PARLA INDIRECTES I LA TEORIA DE LA CORTESIA

Ausin i searle diuen que quan emetem un enunciat tenim una finalitat, un objectiu que volem
aconseguir, i aquest objectiu esta determinat per una multiplicitat de factors. Tot enunciat té
una força il·locutiva, i quan volem aconseguir un objectiu comunicatiu ho podem fer
directament i obertament o menys.
A partir dʹAustin i Searle sabem que com a emissors construirem, amb els instruments al nostre
abast, aquell enunciat que tingui la «força il∙locutiva» requerida per aconseguir els nostres fins.
Els enunciats que transmeten dʹuna forma més transparent lʹobjectiu il∙locutiu dʹun enunciat
són aquells que fan servir explícitament verbs realitzatius.
Per l’altra banda teníem a GRICE que ens venia a dir que si volem la màxima claredat o eficàcia
hauríem de respectar aquestes màximes que ell va descriure que era la de rellevància la de
qualitat, la de manera...de forma que les nostres intervencions fosin informatives sinceres
rellevants i clares. Grice suggereix que la conversa no resulta en un conjunt d'enunciats
inconnexos perquè els interlocutors s'adhereixen al Principi de Cooperació.
La màxima cooperació consistiria que les intervencions dels interlocutors fossin informatives,
sinceres, rellevants i clares. Això seria la màxima eficiència comunicativa.
Però clar esque no diem les coses directament, en algun context si que ho diem directe però
normalment no ho fem així, normalment en la major part dels contextos parlem d’una altra
manera i no amb la màxima eficiència comunicativa. No parlem així perquè hi ha un
component social i relacional en les nostres interaccions, volem cuidar la relació.

L’eficiència màxima: parlar clar. Dir tot el que es pensa de manera directa.

A‐ He ido al barbero, ¿cómo me queda el nuevo corte de pelo?

B‐ Te informo de que te queda fatal. Se nota aún más que estás desproporcionado, y que tu
cabeza es demasiado pequeña.
CONCEPTE DE CORTESIA:
Entes com estratègies conversacionals que utilitzem per poder mantenir unes bones relacions
socials. «La cortesia es pot entendre com un conjunt d'estratègies conversacionals destinades a
evitar o mitigar aquests conflictes [...] La cortesia és, més aviat, una estratègia per poder
mantenir les bones relacions socials.»
Els teòrics de la cortesia es que anunciem els missatges com ho fem perquè volem preservar la
imatge publica dels nostres receptors.
Els emissors sovint alteren estratègicament els enunciats i, per exemple, executem actes de
parla indirectes.
Oscar es muda a un pis nou el pròxim dissabte. Sap que serà dur perquè ha de traslladar un
munt de caixes a la seva nova casa. Passejant pel carrer es troba amb un amic seu i li explica
que està de mudances; a continuació Oscar li pregunta al seu amic:
Què fas el proper cap de semana?
Esta l’oscar interessat en que fa el cap de setmana? O este missatge és una altra cosa?
Doncs, d’alguna forma aquesta pregunta es pot entendre com una petició d’ajuda. El que
vèiem es que quan tu tens un objectiu o una necessitat formular l’enunciat d’una manera o
d’una altra no depèn nomes de l’objectiu sinó que depèn d’altres coses.
Així doncs, formular un enunciat o un altre, d' entre tots els possibles, no depèn únicament de
l' objectiu il·locutiu. Demanar algú que tanqui la porta es pot fer de moltes maneres. El que
defensen els autors que estan amb la línia de la teoria de la cortesia es que fem això perquè
volem preservar la imatge publica dels nostres receptors.
Per respondre cal recórrer a la noció d'«imatge pública» (concepte de face de Goffman). Els
interlocutors tenim una imatge pública que volem preservar, i que es debat entre dues forces.
La imatge publica es un concepte de la psicologia social, la idea es que quan entrem en
interacció amb els demes d’alguna forma volem presentar la nostra millor cara (imatge
publica), en els diferents rols en els que participem (germana, filla...) sovint intentem presentar
la nostra millor cara, aquest concepte es el de imatge publica. Aquesta imatge publica es debat
entre dos forces
 Afiliació (faceta positiva): correspon al desig de ser acceptat socialment, de connectar
amb els altres. Desig d’afiliació.
 Autonomia (faceta negativa): «és el desig d'autonomia, de llibertat, de no dependre
dels altres, que ningú no s'interposi en el curs de les nostres accions.» Exemple: en un
moment determinat fer una cosa sense que ningú interfereixi en aquell desig de fer allò
que vull.
Tota interacció amb els demés posa en joc les seves imatges públiques i les nostres. Així, en
tota interacció hi pot haver una amenaça a la faceta positiva o a la faceta negativa dels altres (o
nostra).
Quan ens trobem en societat tenim aquestes dues facetes. I la proposta d’aquests autors es
que quan entrem en interacció amb els demes això posa en joc les nostres imatges publiques
(millor cara possible), però quan interactuem amb els demes la millor cara possible es pot
veure amenaçada, es pot amenaçar la positiva i la negativa. Amb això s’estan referint a que
quan tu fas una petició o dones una ordre estàs amenaçant el desig d’autonomia que algú te.
Diferents actes de la parla poden amenaçar la imatge púbica tant de l’emissor com del
receptor:
  Demandes, peticions i ordres. → Directius, poden amenaçar el desig d’autonomia
del receptor (la faceta negativa del receptor).
 Les promeses. → Comissius, poden amenaçar al desig d’autonomia de l’emissor (la
faceta negativa de l’emissor).
 Les manifestacions de rebuig → Expressius, poden amenaçar al desig de ser acceptat
socialment del receptor (la faceta positiva del receptor).
Anunciem els missatges de manera que intentem atenuar estes amenaces a la faceta positiva o
negativa de l’altre. I per això sovint estem anunciant missatges que no son directes ni clars, sinó
que poden ser actes de parla indirecta. Parlar d’aquesta manera té com objectiu atenuar les
amenaces en les imatges publiques dels emissors i dels receptors.
Teoria de la cortesia (politeness theory) (Brown i Levinson, 1987) : “Los actos de habla
indirectos tienen su principal razón de ser en las funciones de cortesía que desempeñan.
Ser cortes no es ser educat. Cortesia no és igual a ser «educat». Es pot insultar algú i ser
igualment «cortès». Així, els enunciats no són inherentment cortesos o descortesos.
¡yee pasa las papas/¡hostia! Medio paquete os habéis hecho ya cabrones/déjame coger.
Formular el missatge d’aquesta manera té un sentit, es un missatge cortès que esta buscant
l’afiliació en el receptor, li hagués pogut dir el mateix d’una altra manera però en aquest
context l’adequat es això, i es un missatge cortès perquè es una estratègia de cortesia buscar
l’afiliació.

CAS D’ESTUDI D’ACTES DE PARLA DIRECTIUS: LES PETICION

Formularàs el missatge o utilitzaràs una estratègia de cortesia o una altra en funció de 3

factors. S’avalua la gravetat de l’amenaça a la imatge pública observant:

 Relació de jerarquia que mantens amb el teu interlocutor. La relació de jerarquia

determina quina estrategia utilitzaràs.
 Grau de familiaritat que tens amb l’interlocutor
 Grau d’imposició. Com de costos li serà a l’altre fer allò que li estàs manant.

De l’avaluació que faci l’emissor de la gravetat de l’amenaça a la imatge pública del

receptor(i/o a la seva pròpia) dependrà la formulació de l’enunciat. Quan més amenaçant se
senti que és l’acte de parla, se serà més cortès a la hora de parla. En canvi, quan menys
amenaçant sigui el tema, se serà menys cortès.
Quines són les estratègies de cortesia que se solen utilitzar per minimitzar la gravetat de
l’amenaça a la imatge pública del receptor d’acord amb Brown i Levinson (1987)?

 Cortesia a la brava (bald on record): S’executa una petició sense minimitzar l’amenaça
a la faceta negativa (el desig d’autonomia) de la imatge del receptor. A és molt ordenat
i el seu company de pis B molt desordenat. B no posa rentadores fa setmanes i té tota
la roba bruta. És dijous al vespre, el divendres B té tot el dia ocupat amb pràctiques a
la Facultat i a les 18:00 surt l’avió per un viatge a París que té previst fer amb la seva
parella. A, en canvi, no té classe el divendres. B vol que A li posi una rentadora. B:
«Posa’m una rentadora que vaig pillat»
 Cortesia oberta indirecta: pot ser amb cortesia positiva o cortesia negativa
o Positiva: és una estratègia d’aproximació. Tracta de mitigar l’amenaça al desig
d’afiliació del receptor (o emissor). Quan s’està en desacord, ““Bueno”, és que
a mi em sembla que el consum de cannabis hauria de ser legal. En les
manifestacions de desacord, per exemple, utilitzant partícules atenuants.
o Negativa: és una estratègia de reconeixement de la llibertat de l’altre. Està
orientada a disminuir l’amenaça al desig d’autonomia del receptor (o emissor).
“No voldria treure’t temps però , podries llegir‐te això a veure si s’entén”. En les
peticions, per exemple, reconeixent explícitament que no vols violar el desig
d’autonomia de l’interlocutor.
 Encoberta: No es diu en cap moment la intenció
 No fer l’acció: no demanes, no hi ha acció, llavors parlem de cortesia màxima.
TEMA 7: LLENGUATGE, COGNICIÓ I CULTURA
Quantes llengües creieu que existeixen?
Els últims recomptes ens diuen que n’hi ha 7117 al món. El problema és que la majoria están
amenaçades. Sent optimistes en quedaràn entre 300 i 700 d’aquí uns quants anys. És important
preservar-les ja que cada parlant té una visió del món mediatitzada per al seu llenguatge. Les
llengües difereixen en el vocabulari i en morfosintaxi.

Quines son les funcions del llenguatge?

 La funció semiològica o simbòlica: Molts dels nostres conceptes els tenim representats
mentalment perquè tenim una paraula associada al concepte. Els sistemes lingüístics
organitzen les impressions que ens arriben del món.
 Funció interactiva: Per relacionar-nos amb els altres.
Cal destacar que , el llenguatge i pensament estan molt lligats, per això el llenguatge
determina el que podem pensar.
Existeixen els conceptes independentment del llenguatge? Podem pensar sense llenguatge?
Tot el que ha de ser pensat ha d’estar en el llenguatge? O podem pensar coses que no estan
en el llenguatge?
Actualment existeix evidencia de certa independència entre pensament i llenguatge. Es
possible pensar nomes amb imatges i resoldre problemes nomes amb imatges. Tipus de
raonament que fem que depenen nomes de les imatges. Alguns estudis mostren que nens
sords que no havien adquirit el llenguatge de signes tenien una capacitat cognitiva similar a la
dels nens sords que sí l’havien adquirit. Les persones poden pensar amb tots els muscles del
cos paralitzats (Smith et al., 1947; citat a Cuetos et al., 2015). Persones amb malalties greus
que pensen sense poder utilitzar el llenguatge subvocal.
Quina és la relació entre el llenguatge i el pensament?
Les llengües varien en el component lèxic‐semàntic (vocabulari) i també en el morfosintàctic.
Influeixen diferències com les anteriors en la manera com conceptualitzem el mon? La
diversitat lingüística afecta a la manera en com conceptualitzem el mon.
HIPOTÈSI UNIVERSALISTA:
El pensament és anterior i independent del llenguatge. El llenguatge es un instrument per fer
sortir fora allò que pensem. El llenguatge té un paper subaltern. Einstein deia que ell pensava
sense paraules. Si hem de recordar la nostra casa recordem l’espai i això és una forma de
pensament que no és verbal. Així doncs puc aprendre coses i no necessito el llenguatge per a
fer-ho.
Aquesta hipòtesi es reflecteix amb el que diu la Lila Gleitman: Els sistemes lingüístics son
nomes els mitjans expressius i formals que els parlants conceben per descriure les seves
representacions mentals i les seves manipulacions.
Tenim l’exemple d’una nena sordo - muda que no tenia el coneixement de la llengua de signes,
i que quan va aprendre la llengua de signes va dir: Sin una lengua … “No puedes expresar tus
sentimientos. Tus pensamientos puede que estén allí pero no puedes sacarlos. Y tampoco
puedes hacer entrar nuevos pensamientos.”
Algun tipus de pensament si que son independents del llenguatge com per exemple el joc del
tetris que el resolem a partir d’imatges.

HIPÒTESIS SAPIR - WHORF

El llenguatge determina els processos cognitius no lingüístics. Llenguatge i pensament estan
units, i el llenguatge determina la manera com pensem. Aquesta hipòtesi ve a dir que
llenguatge i pensament no son independents, i que el llenguatge influeix en la manera en com
pensem.
Worf el que deia es que la realitat es molt diversa, quan estic en el mon rebo estímuls de tota
mena; estímuls que tenen a veure en el color, la llum, etc ... parlem nomes dels visuals però en
hi ha més, és a dir, és un flux d’estímuls que em van arribant, la forma que tenim d’organitzar
aquest flux d’estímuls és mitjançant el llenguatge.
La hipòtesi de Sapir – Whorf proporsa que el llenguatge dona forma als patrons de pensament;
d’aquesta hipòtesis hi ha dos versions, la versió forta (determinisme lingüístic) i la versió dèbil.
(neo - worhofniana):
 VERSIÓ DETERMINISME LINGÜÍSTIC O RELATIVITAT LINGÜÍSTICA:
o El llenguatge es el que determina els nostres processos cognitius no lingüístics.
o Aquesta versió també diu que el llenguatge crea les categories conceptuals
amb les que podem pensar. Si això es així, vol dir que la gent que parla de
maneres diferents doncs pensaran de maneres diferents, si la llengua és la que
crea les categories conceptuals la gent que parli diferent pensarà de manera
diferent.
o Els processos cognitius que es veuen determinats pel llenguatge són diferents
per a les diferents llengües.
 Això es la versió mes forta de totes, la idea de que si jo no tinc una paraula per un
concepte, jo aquell concepte no el puc pensar perquè es el llenguatge el que crea les
categories conceptuals.
El problema d’aquesta hipòtesis és que una cosa és dir que les llengües codifiquen
determinades maneres de segmentar la realitat, i una altra és que aquestes
diferenciacions obliguin als parlants a pensar de la manera que dicten aquestes
diferències. Un exemple seria: A la llengua dels Hopi no hi ha termes per referir‐se al
temps. A la llengua dels Hopi no hi ha termes per referir‐se al temps?
Per això en l’actualitat aquesta hipòtesi es fa difícilment sostenible.  APART NO HI HA
EVIDÈNCIA SOBRE AQUESTA HIPÒTESIS.
 VERSIÓ NEO – WHORFNIANA: La presència de categories lingüístiques influeix en la
facilitat amb què diverses operacions cognitives es duen a terme. És una versió mes
suau del que hem vist anteriorment. És més suau perquè no afirma que si no hi ha un
terme lingüístic a la meva llengua jo no puc pensar amb aquest concepte. Si no que
parlar una llengua o una altra et facilita que resolguis els problemes d’una manera o
que recordis les coses d’una manera, és a dir, et facilita certes operacions cognitives. 
SÍ QUE HI HA EVIDÈNCIES SOBRE AQUESTA HIPÒTESIS.

ANALITZEM LA HIPÒTESIS NEO-WHORFIANA EN DETALL; ELS TERMES PEL COLOR

Hi ha UN aspecte de l’estructura semàntica de les llengües que no és universal, el color. L’ésser
humà és capaç de discriminar entre un ventall de longitud d’ona superiors als d’altres animals,
com el gos.

Segmentem arbitràriament l’ona cromàtica; cada llengua segmenta l’espectre cromàtic de

manera diferent. Per exemple, els nostres taronges i vermells tenen el mateix nom en una
altra llengua.
Els Tarahumara, tribu de Mèxic, tenen un únic terme per denominar els colors blaus i verds →
“Siyoname”.

Els Himba, tribu de Namíbia, tenen el mateix terme per denominar alguns blaus i alguns verds
→ “Borou”.

Hi ha un efecte cognitiu d’aquesta diferenciació? Si hi ha alguns efectes cognitius d’aquestes

propietats semàntiques diferents, els conceptes pels colors podrien diferir.
Aleshores, hi ha d’haver, si més no, alguna variació cognitiva semàntica d’acord amb la
diferència lingüística, és a dir, els parlants de cada una de les llengües podrien comportar-se
diferent en tasques que requereixen utilitzar el concepte de color. Els parlants de cada una de
les llengües podrien comportar‐se diferent en tasques que requereixin utilitzar el concepte de
color

TASCA DE DISCRIMINACIÓ
Quin dels tres és més diferent?
En la gràfica es mostra la longitud d’ona (x) i l’escala de puresa del color (y). La distància
cromàtic entre el color B i C és menor, però després només diferim en el C, és a dir, creiem que
el C és el més diferent dels tres.

En Serge i els Himba:

En Serge vol demanar una beca de recerca a “La Caixa” per tal que li subvencionin un estudi a
Namibia. Entre altres coses vol replicar amb els Himba l’estudi que Kay i Kempton (1984) van
fer amb els Tarahumara. Ja disposa de la tasca i el material, ha determinat que tindrà dos
grups, un de parla anglesa i els Himba que parlen OtjiHimba, i que enregistrarà la decisió de
quin és diferent i també el temps que es triga a triar el color diferent. Quina hipòtesi ha de
redactar?  La tribu de parla anglesa trigarà menys en discriminar els colors que els altres que
tenen una sola paraula per anomenar els tres.

 Els parlants d’anglès, una llengua que disposa de termes de colors diferenciats per a
aquesta gamma de colors (un blau i dos verds) serán més ràpids a respondre, i
tendiran a dir que C és l’estímul que més difereix dels altres dos.
 Els parlants de Otjihimba, una lengua que disposa d’un únic terme per a aquesta
gamma de colors, serán més lents a prendre la decisió i tendrían a dir que A. Dins la
paraula “borou” estan tots tres, però si han de triar un més diferent, triaran el que la
distància cromàtica és més gran.

Així doncs, desprès de veure aixó la versió neo-whorfiana diu que:

 Si hi ha, si més no, alguns aspectes de l’estructura semàntica de la llengua que no

són universals. Tots els humans discriminem un ventall d’ones superior al dels altres
 humans. Ex. el gos és millor en olfacte però nosaltres en colors. L’espectre cromàtic és
igual per a tots els humans, ara bé, la forma de categoritzar-los és diferent. En funció
de si ets un anglès un liberià o un català. Pels de Liberia hui i ziza conformen gairebé
tota la gamma de colors que tenen. En canvi, un anglès o català en tenen molts més
per a denominar-los tots. A part, la llengua parlada pels Tarahumara, o la dels Himba,
segmenta l’espectre cromàtic diferent al català o una altra. Per tant, els termes pel
color són doncs un d’aquests aspectes de l’estructura semàntica de les llengües que no
és universal.
 Si hi ha, si més no, alguns efectes cognitius d’aquestes propietats semàntiques
diferents. No és sistemàtic i universal. Un aspecte de l’estructura gramàtica de les
llengües, si hi ha alguna variació cognitiva de les llengües vol dir que, per Ex. els
conceptes que els humans tenim dels colors poden diferir en funció de diferencies
lingüístiques.
 Aleshores hi ha d’haver, si més no, alguna variació cognitiva sistemàtica
d’acord amb la diferència lingüística”. El que hem de fer és buscar llengües diferents.
Algunes on hi hagi termes pels verds i altres per blaus, a diferencia d’altres llengües on
tot forma part d’una mateixa categoria.

Per tant, afecta la llengua que parlem com pensem? Els neo-whorfians (o neo- relativistes)
creuen que el llenguatge influeix en aspectes cognitius com la memòria o tasques de
discriminació visual. Proposen que si les llengües tenen camps semàntics diferents, pot ser que
això afecti al sistema perceptiu.

Estudis recents mostren diferències en la resolució de tasques no lingüístiques en diferents

dominis com:

ESPAI: ‘El porc está al sud de l’ovella’

Un marc de referència relatiu és egocèntric, és a dir, l’origen de la referència se situa en el
mateix parlant: els objectes s’ubiquen “davant”, “darrere”, “a la dreta” i “a l’esquerra” a partir
de la figura del parlant. Des d’aquest punt de vista, la representació espacial s’organitza a
partir del propi cos, i excepcionalment a partir dels mateixos objectes. La majoria de llengües
indoeuropees es basen en aquest marc de referència.

Però les dades d’altes llengües i altres cultures assenyalen que aquest marc de referència no és
l’únic ni tan sols el preferent. Diferents comunitats lingüístiques fan servir diferents marcs de
referència. S’ha vist que els parlant
d’holandès i anglès, per exemple,
utilitzen aquest marc de referència
relatiu, però en llengües com el
mopan (Belize) i el totonaca (Mèxic) la
orientació segueix un marc de referència
intrínsec. El davant i el darrere depèn de
les característiques del lloc, per exemple,
quan algú ens diu “Quedem al davant
de l’església”, doncs ens veurem davant la porta per on s’entra a l’església independentment
d’on estigui el parlant. En un vaixell passa el mateix: bavor i estribord no depèn d’on estigui la
persona; sigui on sigui el parlant, bavor i estribord serà el mateix.
En llengües com el guugu yimithirr (Austràlia) o el tzeltal (Mèxic) les referències espacials són
de caràcter absolut. Aquest marc de referència absolut es basa en les coordenades cardinals,
és a dir, situen els objectes “al nord”, “al sud”, “a l’oest” i “a l’est”. Per tant, els parlants
d’aquestes llengües estan permanentment orientats en els eixos nord-sud i tot es situa segons
aquests eixos, de tal manera que la descripció no canvia quan el parlant canvia d’orientació.

Exemple:
 Relatiu: la forquilla està a l’esquerra de la cullera
 Intrínsec: la forquilla està al nas de la cullera
 Absolut: la forquilla està al nord de la cullera
Brown i Levinson (2000) van dur a terme algunes tasques experimentals en les quals van
demostrar que els parlants del tzeltal memoritzen les distribucions espacials en termes de
direccions fixes i absolutes. En canvi, els parlants de l’holandès organitzen les distribucions
espacials en termes egocèntrics, orientats segons el propi cos.

Així, s’ha observat que els parlants d’holandès (amb un marc de referència relatiu) i els
parlants de guugu yimitirr (amb un marc de referència absolut) donen respostes diferents en
una tasca de memòria espacial. La tasca consistia en què havien de memoritzar com estaven
col·locades unes figures d’animals, es giraven 180o i havien de tornar a col·locar els animals
com ho recordessin.

Els parlants d’holandès triaven la solució relativa i, per tant, col·locaven els animals en funció
de la seva pròpia orientació. En canvi, els parlants del tzeltal triaven la solució absoluta, així
que tornaven a situar els animals d’acord amb l’eix nord-sud.

També van trobar aquests resultats en altres proves de configuració espacial, de moviment (laberint) i
de raonament espacial:
Els resultats d’aquests estudis indiquen que els parlants de tzeltal basen les referències a
l’espai en mecanismes absoluts, la qual cosa ha permès qüestionar la definició de mecanismes
universals, feta des d’una posició de llengües dominants. Aquests també han permès observar
que la estructura lingüística afecta a la interpretació i la comprensió de de tasques d’orientació
no lingüístiques. Segons Levinson (1996), els parlants del tzeltal tendeixen a confondre
esquerra i dreta.

EL FUTUR ES AL DARRERE: ‘Les llengües i el temps’

Els pormpuraww, amb

un sistema temporal basat en el moviment del sol, organitzen les targes de manera diferent,
segons si se seuen orientats a un punt cardinal o a un altre.
 TEMA 8: EL PARLANT COM A PROCESSADOR
D’INFORMACIÓ
En el llenguatge el senyal son les ones que es transmeten per l’aire, i té a veure amb els àtoms
que xoquen uns amb els altres i impacten en la nostra orella, i desprès fem una sèrie de coses
de manera que acabem tenint una idea representada en el nostre cervell.
Aquest procés , es pot abordar des de diverses perspectives:
 Neuropsicologia: Per comprendre com funcionem el que hem de fer es establir
relacions entre zones de cervell i conducta.
 Psicologia evolutiva: El que es pregunta per comprendre com funcionem i com
interactuem en el mon, no es tant quina zona del cervell està implicada, sinó quins
 processos es posen en marxa per a que pugui veure per exemple, quins processos i
quina informació es posen en marxa per exemple per a que jo pugui llegir.

Un concepte clau en psicologia cognitiva és el d’informació. Quina informació representem? I

com ho farem amb aquesta informació? I la idea bàsica que tenien era que dispositius físics
senzills (apagat/encès) codifiquen (o representen) informació. Jo puc tenir un dispositiu
artificial, que son combinacions de 0 i 1 (estar encès / apagat) i això representa informació.
Exemple; si tinc un encès i apagat represento una cosa, si tinc apagat i apagat represento una
altra.
Tot i que les neurones son la repera, les pots conceptualitzar com sistemes apagat o encès. Si
lliura neurotransmissors esta encès i sinó esta apagat. Totes aquestes unitats de encès apagat
en el cervell poden representar el mon en el que vivim tan sols amb 0 i 1.
 Les neurones són dispositius de representació d’informació.
 El ser humà és un processador d’informació.
 L’objectiu de la psicologia cognitiva és esbrinar els processos de transformació,
emmagatzemament, recuperació i ús d’aquesta informació.
 “The term "cognition" refers to all processes by which the sensory input is transformed,
reduced, elaborated, stored, recovered, and used. It is concerned with these processes even
when they operate in the absence of relevant stimulation, as in images and hallucinations.”
(Neisser, 1967).
Neisser un dels grans de la psicologia cognitiva. Amb paraules seves tenim el que hem
esmentat anteriorment.
Avui en dia no hi ha tantes diferencies entre la psicologia cognitiva i la neuropsicologia ja que,
s’ha acabat arribant a un camp nou que suma les fortaleses de les dos disciplines.

Quina informació cal per comprendre i produir el llenguatge?

Nosaltres quan parlem tenim la sensació de que parlar es una cosa directa i automàtica, jo no
tinc ni la sensació d’estar pensant quan parlo. La idea es que gracies als diferents estudis fets
en psicologia cognitiva sabem que parlar es un procés molt complex, en el que mil segons em
de dur a terme diversos processos.
De tant en tant cometem errors de parla... (equívoc, dir una cosa per una altra).
ERRORES DEL HABLA
Todo hablante comete errores espontáneos de tanto en tanto (Del Viso, 2002). Son errores
involuntarios y no deliberados.
Estos no dependen:
 De un estado mental especial o una patología
 Del nivel cultural o la formación del hablante
 De características situacionales circunstanciales
 Pueden variar cuantitativamente en situaciones de alta demanda, presión o cansancio,
pero no cualitativamente.
  No son arbitrarios, sino sistemáticos y sometidos a reglas
 Responden a un fallo en alguna fase previa a la articulación
MODELO DE LEVELT: model que proposa quins son els procesos que necessitem passar per dir
una oració encreuada. Este modelo nos sirve como esquema general de los procesos y de las
representaciones que intervienen en la producción y en la comprensión de lenguaje. En esta
figura, las formas rectangulares representan componentes del procesamiento y las circulares
representan almacenes de información. Comprendre i produir son dos procesos que van per
separat tot i que estan relacionats.

Los del nivel superior, o de planificación conceptual, se nutren de representaciones y de

mecanismos que no son sólo lingüísticos. En el nivel de planificación conceptual, intervienen
conocimientos y operaciones comunes a otras actividades cognitivas. Es decir, la etapa de
conceptuación es permeable a las informaciones que pueden llegar del resto del sistema
cognitivo; por eso se entiende como un proceso de alto nivel.

En aquest model hi ha 3 grans fases:

1. CONCEPTUALITZADOR: aquesta fase es pre - verbal, aquí no estas treballant en paraules,
aqui estas treballant en un nivell conceptual, en un nivell de conceptes, però encara no
estas treballant pròpiament amb el llenguatge, aquí decideixes quin acte de parla vols fer.
2. FORMULACIÓ: Aquest comença a ser verbal, ja que un cop tens la idea pre verbal de
quins elements vols esmentar, pases aquesta informació al segon nivell.
3. ARTICULACIÓ: efectivament poses en marxa tots els plans motors per dir alguna cosa.
Hi ha un component que esta al mig, que es utilitzant tant per la part de producció com per la
part de comprensió que es el LÈXIC MENTAL.
Sabem que hi ha aquestes tres etapes perquè tenim molta evidencia científica de que el procés
es fa així, primer planifiques una idea que es preverbal que despues la codifiques
gramaticalment i fonològicament i que despres la articules.
Hi ha algun tipus de errors de parla que afecten a la etapa de conceptualització uns altres a la
de formulació i uns altres a la de articulació. No son sistemàtics perquè es produeixen en
cadascuna d’aquestes etapes de manera diferent.

TEMA 9: EL LÈXIC MENTAL

La comprensió torna a ser un procés complex pel qual ha de passar per diferents etapes. El
processament del llenguatge que percebem de manera tan fluida i natural, es produeix en
diverses etapes. I cada una d’aquestes, correspon a la feina que fa un mòdul en particular (un
mòdul amb les característiques mencionades al tema 8).

Quan accedim a la representació de la paraula, podem veure al cervell molta activitat cerebral.
Com es representen les paraules? Quina informació representen els diversos nivells
d’activació? Això es el que es pregunten el psicòlegs. La representació d’una paraula al servei
es molt complexa, la representen d’una manera molt distribuïda al cervell, no trobarem una
paraula específica en un lloc específic, perquè es representa de forma distribuïda (zones
cerebrals). Quan un pensa en una paraula, i en totes les paraules que coneix (estimacions fetes
en estudiants universitaris anglesos)

TASCA DE CLASSE

 Situació 1 → Bilingües que llegeixen llibres en diferents llengües i després no

se’nrecorden de quin han llegit en cada llengua.
 Situació 2  Persona que intenta explicar una pel·lícula que ha vist, però no és capaç
de recordar alguna actriu, ni el títol, però defineix l’argument.

FENOMEN DE PUNTA DE LA LLENGUA  anòmia en cas extrem

Aquestes situacions poden pasar perquè la representación mental del cervell és distribuida.
Per una banda hi ha el significat (allò que és important en la comunicació) i per altra la forma
(símbols).

 Els dos tipus d’informació estan

organitzats per separat, tot i que interaccionen i tenen connexions semblants entre
ells.
 Per exemple, el llibre, se’n recorda de la informació, del significat, però no de la forma
en què ho va llegir. I el mateix amb la pel·lícula.

Ara ens oblidarem de la part del significat, i ens centrarem en la forma.

TASCA CLASSE

Situació 1  Lesió isquèmica hemisfèrica esquerre – Sordesa pura per les paraules. La sordesa
pura per les paraules, és un trastorn en què es poden sortir els sons, sorolls, però no es
perceben les paraules, el llenguatge. Si se’ls parla no t’entendrà, però si li escrius un text pa
llegir; sí que t’entendrà.
Com a tal, hi ha representacions distribuïdes també dins la branca de la forma. És a dir,
existeixen diferents formats representacionals per les paraules.

 Forma grafèmica (visual)

 Forma grafèmica (patrons motors sobre com has de moure la mà per escriure X)
 Forma fonològica (articulatòria)
 Forma fonològica (auditiva)
 1 únic sistema semàntic (conceptes lexicals)
Les entrades lèxiques tenen una entrada distribuïda

 NIVELL DE LEXEMA: Representación de les formes (lexema)

 NIVELL SINTÀCTIC (LEMA): Si és un nom, una preposició, verb, genère..  Regles per
saber com s’utilitzen apropiadament les paraules en les frases. Informació sintáctica.
 NIVELL CONCEPTUAL: Conceptes lexicals. Son conceptes pels quals tenim un nivel de
lema i un nivell de lexema, és a dir les paraules  el significat de les paraules. Hi ha
d’altres conceptuals
Les paraules es representen al cervell de forma distribuïda. Els diferents tipus d’informació
(sintàctic, semàntic, formes ...) s'emmagatzemen per separat.

VARIABLES QUE INFLUEIXEN EN L’ACCÉS AL LÈXIC I LA SEVA ORGANITZACIÓ

Tot això està distribuït per zones diverses del cervell, tenint lesions que afectin una àrea, però
no una altra. O pots tenir un problema transitori en què saps què vol dir una cosa, però no
aconsegueixes activar una forma determinada.

Dels quatre tipus de representacions d’una paraula, ens centrarem en la representació visual.
Porta d’entrada per a la lectura. Com és aquest magatzem visual per a les paraules?

Els magatzems dels diferents lexemes tenen diferents particularitats. En aquestes es veu que
no totes les paraules són iguals, som bastant més ràpids llegint unes paraules, que unes altres.
Aquestes son les variables que influeixen en la rapidesa.

El nostre cervell no tracta totes les paraules per igual. Per exemple, som més ràpids llegint, o
reconeixent, unes paraules que d’altres.

FREQÜÈNCIA: més freqüents  menys temps tarden en llegir-se. Aquesta variable es la més
robusta de totes. Es mesura de diverses maneres la freqüència:
 o Freqüència escrita: Recompte de paraules/milió a partir de diversos textsescrits.
Mesura objectiva. Diccionaris de freqüències.
o Familiaritat: Grau subjectiu de familiaritat d’un individu amb una paraula. Si

estàs molt habituat a utilitzar algunes paraules, les utilitzes en més freqüència.
o Edat d’adquisició: Inventaris a partir de dades ofertades pels cuidadors en relació a
l’edat d’aparició de les primeres paraules. Les paraules que aprenem primerament son
les que tenim accés més ràpid.
Exemple: la paraula ‘luto’ prendrà més temps que la paraula ‘taula’. Perquè una és més
freqüent que l’altra.

Hi ha molta evidencia d’això. En aquest experiment els participant tenien que detectar un
fonema, els hi posaven uns cascos i els diuen que “quan escoltis el fonema /m/ digues”. Camí
es una paraula molt freqüent per tant tardaven menys temps en detectar-ho, però sender és
menys freqüent per tant tardaven més en accedir al fonema.
LA IMAGINABILITAT - VARIABLE 1 QUE INFLUEIX EN L’ACCÉS AL LÈXIC
La imaginabilitat fa referència a que les paraules abstractes tarden més temps en llegir-se que
les concretes. EXEMPLE: la paraula ‘poma’ requerirà menys temps que la paraula ‘crisi’.
En el reconeixement de paraules escrites es dóna una interacció entre la freqüència d’aquestes
i la seva imaginabilitat. Concretes i alta freqüència molt poc temps. Concretes i de de baixa una
mica més.
Abstractes i alta freqüència més temps encara i per últim, abstracte i baixa freqüència és la que
més temps es tarda. Dislèxia adquirida: com afecta a la lectura d’aquesta persona. Com pot ser
que pot llegir algunes i altres no? Te a veure en com es representen les paraules.

L’ESTRUCTURA SIL·LÀBICA (PER A LLENGÜES QUE SIL·LABIFIQUEN) VARIABLE 2 QUE

INFLUEIX EN L’ACCÉS AL LÈXIC

Llengua silabifica, algunes síl·labes son més freqüent que d’altres. Quan accedim a la
representació de la paraula i tenim l’imput visual, aquest es descompon i accedim a la
representació de la paraula utilitzem les síl·labes que la componen. Quan les síl·labes son molt
freqüent s’activen moltes paraules, perquè moltes reben activació i et costa acabar definint
quina es la que tens al davant. Però quan les síl·labes son poc freqüents, s’activen menys
paraules, triar la que estàs veien es mes fàcil.
LA INFORMACIÓ SINTÀCTICA – VARIABLE 3 QUE INFLUEIX EN L’ACCÉS AL LÈXIC

Pertànyer a una categoria sintàctica o a una altra afecta, per una part als temps de lectura, i
per altra a la seva localització cerebral.

 EVIDÈNCIA EXPERIMENTAL:

o No hi ha efecte de freqüència en les paraules funció (preposicions, adverbis,

determinants).
o Estudis que utilitzen la tomografia per emissió de positrons (PET) mostren que
existeixen zones anatòmiques diferents involucrades enel processament de les
diferents classes gramaticals (noms/verbs).

 EVIDÈNCIA NEUROPSICOLÒGICA:

o Pacients que perden la capacitat per recuperar classes gramaticals senceres. Per
exemple, poden recuperar noms però no verbs. Hi ha parts del cervell per representar
diferents categories sintètiques.
o Pacients anòmics que poden donar el gènere gramatical d’una paraula (accedint al
lema) però no poden recuperar el lexema concret.

LA INFORMACIÓ FONÒLOGICA – VARIABLE 4 QUE INFLUEIX EN L’ACCÉS AL LÈXIC

En relació a la representació fonològica, el fenomen “punta de la llengua” mostra que es pot

accedir erròniament a lexemes fonològicament similars al que volem abocar.

 EVIDÈNCIA EXPERIMENTAL (BrowniMcNeil,1966):

o L’efecte banyera – En cas que recuperem parcialment una entrada lèxica, recordem
amb més facilitat les síl·labes inicials i les finals.
o En una situació de punta de la llengua recordem paraules fonològicament similars.
 o La regularitat en la pronunciació és una altra variable que afecta al temps que triguem
a llegir, així com al temps que triguem a aprendre a llegir.

VALÈNCIA EMOCIONAL – VARIABLE 5 QUE INFLUEIX EN L’ACCÉS AL LÈXIC

S’accedeix més ràpidament a les paraules de valència emocional positiva que a aquelles
negatives. Per exemple: accedim més ràpid a la paraula ‘riure’ que a la paraula ‘por’

TEMA 9B: SINTAXI

Procés automàtic per llegir una cosa i apareix el significat en ment realment es el producte
d’una sèrie de processos. Avui treballarem el processament sintàctic i com aquet permet
arribar al significat d’una frase.

QUE ÉS LA SINTAXI PER AL PARLANT?

La sintaxi per a un parlant (els parlants som nosaltres), la sintaxi es un conjunt de regularitats
que tenim representades. I gràcies a aquestes regularitats podem produir un nombre il·limitat
d’oracions. De frases en podem dir infinites, ja que hi ha infinites variacions de coses que
podem dir. Aquesta infinitud no pot ser que la tinguem guardada a un magatzem com les
paraules, per tant s’ha d’emmagatzemar d’una altra manera.
Els parlants aprenem les regularitats de les nostres llengües i per això som capaços de
comprendre i produir un nombre il∙limitat d’oracions que no hem sentit mai abans. (Chomsky,
1957).
EVIDENCIA 1: Quines d’aquestes oracions no son correctes en castellà?
 Esta mujer tiene dos cabezas y su hijo también.
 Las ideas verdes sueñan furiosamente.
 La mujer sabía robó quién bicicleta la.
 Juan prometió a María que iría.
 Juan obligó a María que iría.

La 3, la 5.  Que ens està dient això? Això ens esta dient que disposem de un coneixement
que quan llegim es posa en marxa i diu el que esta bé i el que no. Aquest coneixement ens
permet crear infinites oracions. Chomsky diu que; els parlants disposem d’un coneixement
internalitzat (llenguatge‐I) que ens permet detectar amb molta facilitat qualsevol violació de les
regularitats de la nostra llengua.
PERÒ OJO AMB LA ORACIÓ 2: Que li passa a l’oració 2 en relació a la 1 i a la 3?
Las ideas verdes sueñan furiosamente. Al cervell tenim una part que ens diu que sí que és
castellà i l’altra part ens diu que no té sentit. Aquesta es una frase de Chomsky de la seva tesi
doctoral.
En conclusió Chomsky a la teva tesi va argumentar que tenim un conjunt de neurones que
implementen les regularitats de la llengua que es independent del significat que transmetem.
Això ho veiem il·lustrat en la oració de las ideas verdes sueñan furiosamente. Existeixen dos
nivells, un sintàctic i un altre semàntic. Sintaxi i semàntica són nivells de representació
separables.

EVIDÈNCIA 2: Què us suggereixen aquests errors comesos per un anglès que aprèn a parlar
castellà?
 Eso es no necesario
 Es no mi culpa
 That’s not necessary.
 It’s not my fault.

EVIDÈNCIA 3: Són correctes aquestes oracions en anglès?

 They speak English well.
 They speak well English.
 He looked at me suspiciously.
 He looked suspiciously at me.

En el cas de les segones llengües, transferim aquestes estructures sintàctiques de la estructura

que dominem a la llengua que estem aprenent i això nomes es possible si considerem que hi
ha un nivell de representació que es diferent de les paraules.
EVIDÈNCIA 3: Tenen el mateix significat les oracions següents?

 La Laura està enamorada d’en Joan

  D’en Joan, és de qui esta enamorada la Laura
 Està enamorada d’en Joan, això és el que li passa a la Laura
 La Laura? És d’en Joan que està enamorada

Enamorada (Laura, Joan)

Acció (Agent, Pacient)
El que ens està dient això es el mateix que anteriorment.
Hem vist tres exemples que ens venen a dir més o menys el mateix, hi ha un nivell sintàctic que
es independent del nivell del significat. Bàsicament ens venen a donar evidencies sobre la
representació sintàctica i la representació del significat.
En resum...
 El contrast entre oracions sintàcticament correctes però semànticament
incomprensibles (Chomsky, 1957) – Evidència (I).
 L’observació de la transferència sintàctica entre llengües per part dels parlants –
Evidència (II).
 La constatació que diferents formes superficials de l’oració tenen la mateixa proposició
subjacent (Chomsky, 1957) – Evidència (III).
Porten a concloure que en el nostre cervell hi ha d’haver una representació de l’oració que sigui
només sintàctica i una altra representació que sigui semàntica.

PERÒ AMB QUINA FINALITAT? PER QUE CAL UNA REPRESETNACIÓ SINTÀCTICA?
Bàsicament els necessitem perquè sinó no sabríem determinar qui fa que a qui, quan i com. Si
no som capaços de fer un anàlisis sintàctica, no som capaços d’assignar el que en lingüística
s’anomena els rols o papers temàtiques de les oracions. No sabem qui es l’agent, l’acció, el
pacient, la localització, instrument.
La sintaxi és imprescindible per determinar els rols (o papers) temàtics de les oracions.

EXEMPLE: Els afàsics de Broca. Cal saber la sintaxi per comprendre les oracions?
En comprendre les paraules no ne hi ha prou, per comprendre les paraules es necessari que tu
diguis a terme l’anàlisis sintàctica de les paraules.

TASCA EMPARELLAMENT ORACIÓ – DIBUIX

1. La tasca consisteix a escoltar (o llegir) una oració, i a continuació triar
quin dels dibuixos alternatius que es mostren representa el significat de
la mateixa.
2. La variable dependent és el nombre d’encerts/errors.
Esta es la gallina caponata que le hace cosquillas al monstruo de las galletas

A la mujer la sigue el pato

El perro es perseguido por el hombre

 Oració versemblant d’acord amb el nostre coneixement del món. Els rols són
reversibles: El hombre que la mujer está abrazando está contento.
 Oració versemblant (coneixement del món). Però hi ha restriccions semàntiques sobre
els rols, els rols no són reversibles. La manzana que el chico está comiendo es verde.
 Oració inversemblant d’acord amb coneixement del món. Els rols són reversibles. El
león que el chico está asustando es marrón.

Després de les frases, tornem a la hipòtesis inicial, cal saber sintaxi per comprendre les
oracions?
En l’afasia de Broca el que diem es que ells tenen un coneixement del mon intacte, tinc el lèxic
bastant bé, i només amb el coneixement del mon i amb el que volen dir les paraules intento
comprendre les frases només a partir d’aixó.
Quines oracions entendran millor i quines pitjor els afàsics de Broca?
1. Versemblants / Rols reversibles: El hombre que la mujer está abrazando està contento
2. Versemblant / Rols no reversibles: La pera que el chico està comiendo es verde
3. Inversemblant / Rols reversibles: El león que el niño està asustado es marrón
Si tu nomes intentes entendre a partir del que diuen les paraules...En la 1 tindras un 50%
d’encerts. La idea es que quan puguin aplicar restriccions semàntiques i els rols siguin no
reversibles ho faran be, però quan els rols siguin reversibles ho faran malament.

PATRÓ D’ENCERTS EN LA TASCA D’APARELLAR DIBUIXOS I ORACIONS DELS AFÀSICS DE BROCA

AFÀSIA DE BROCA
Sintaxi, per a què? Per determinar qui fa què. És a dir, la sintaxi és la que permet
determinar quins són els rols (o papers temàtics) que tenen els elements de l’oració.