RESSENYA DE SORTIR DE L’ARMARI LINGÜÍSTIC

Fitxa tècnica.
Títol: Sortir de l’armari lingüístic
Subtítol: Una guia de conducta per a viure en català
Autors: Ferran Suay i Gemma Sanginés
Editorial: Angle Editorial, 3a. edició
Nombre de pàgines: 176
Data de publicació: Juny de 2010

Contextualització de l’autor i el text.

El llibre està basat en una realitat social que es dóna als territoris bilingües: la coexistència
de dues llengües oficials en un mateix territori, però una d’elles està minoritzada respecte a
l’altra, que és la llengua majoritzada. En el cas de la Comunitat Valenciana, després d’anys
d’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià de 1983, encara no s’ha aconseguit la
normalització lingüística, i actualment existeix diglòssia entre el català i el castellà. Tampoc
s’han eliminat els prejudicis lingüístics i l’autoodi dels valencians a la seua pròpia llengua.
Aquesta situació genera conflictes lingüístics i situacions estressants per als parlants de la
llengua catalana. Per això, en 2005, es va propiciar la creació dels Tallers per la Llengua
(www.tallers.cat), entitat dedicada a elaborar i impartir tallers adreçats a fomentar la plena
consciència de la diversitat lingüística i l’adopció de conductes lingüístiques assertives que
faciliten el manteniment de la vitalitat de la llengua catalana, ajudant a la seua normalització.
El llibre va nàixer per suggeriment d’Alfred Bosch, novel·lista i polític espanyol de ERC, als
seus autors per a que explicaren, des d’un punt de vista de la psicologia social, les dificultats
de parlar una llengua minoritzada, a partir de les seus experiències obtingudes dels tallers
abans mencionats, i a més fer una guia de conducta per a usar el català còmodament. Per
aquesta raó, l’obra està dirigida al públic en general, però sobretot, a aquelles persones
interessades en l’ús de la llengua catalana i als professionals.
Els autors del llibre són Ferran Suay i Lerma, doctor en Psicologia a la Universitat de
València i president de Tallers per la llengua, i Gemma Sanginés Sáiz, llicenciada en
Psicologia i Màster en Teràpia de conducta i en Psicologia de l’esport i membre dels tallers.
Ferran Suay (València, 1959) és professor de Psicobiologia des de 1990, amb una línia
d’investigació centrada en les respostes dels éssers humans a diversos tipus de situacions
estressants com parlar en públic o expressar-se en una llengua minoritzada.

ALICIA LLORIS LÓPEZ

Altres publicacions d’aquest autor relacionades amb la llengua són el llibre El català em
sedueix (amb altres autors), d’Edicions 7dequatre, i els articles d’opinió que l’autor publica
des de la pàgina web De l'horta estant (www.suay.cat) sobre temes polítics, que sovint fan
referència a la llengua catalana, amb un marcat to irònic i una visió particular.
Gemma Sanginés (Bilbao, 1970) exerceix com a psicòloga a València i forma part del
Gabinet de Suport a l’Esportista de la Universitat de València. A més és membre de la
Societat Valenciana de Psicologia.
L’autora, abans de traslladar-se a València, va aprendre el català llegint novel·les i parlant
per telèfon. Com a parlant nouvinguda, ha tingut ocasió d’observar i experimentar des de
diferents punts de vista les característiques dels catalanoparlants.
Aquest llibre va rebre l'any 2011 el Premi Sant Jordi ‘Lupa d'Or’, atorgat per la Societat
Catalana de Sociolingüística (IEC) al millor llibre sobre la matèria.

Resum

El llibre comença amb una descripció de la situació de minorització que pateix la llengua
catalana, a causa de la situació sociopolítica i sociolingüística anòmala que hi ha al territori,
on es prioritza l’ús del castellà.
Com la situació social descrita provoca als catalanoparlants sentiments d’estrès,
d’incomoditat i de malestar, els autors fan una anàlisi sobre les causes que provoquen
aquests sentiments (la incertesa, el control relatiu i l’amenaça) i la manera d’afrontar-los
(centrant-se en el problema o controlant les emocions d’una manera passiva, reactiva o
proactiva).
A partir de l’anàlisi anterior, es narren una sèrie de casos concrets de diferents
catalanoparlants els quals descriuen les dificultats de viure i de desenvolupar-se en una
llengua minoritzada, reflecteixen els prejudicis lingüístics i les pautes de conducta lingüística
de cada personatge. En els casos podem distingir dos grups segons la seua incorporació a
la llengua catalana: els nouvinguts i els nadius.
Si parlem de nouvinguts que triaren el català com a llengua vehicular de forma voluntària,
trobem les històries de Taliana, una xica romanesa; Miren, una parlant basca; i Khadim, un
immigrant del Senegal. En aquests capítols destaquen els prejudicis del catalanoparlants
amb els nouvinguts i com aquesta manera d’actuar impedia la integració dels protagonistes
en la societat. Alguns exemples d’aquestes actuacions són els elogis que rebien els
nouvinguts per parlar català o pel perfeccionament de la llengua, els quals passaven de ser
un reforçament positiu a negatiu; o quan la gent els parlava en castellà per la seua condició
de nouvinguts encara que saberen que parlaven català. També en aquestes històries es
parla sobre l’autoodi dels nadius a la seua llengua a través del sentiment d’incomprensió

ALICIA LLORIS LÓPEZ

respecte a l’elecció lingüística dels nouvinguts i la consideració de la llengua catalana com
innecessària, opinió que contradiu les experiències narrades pels personatges els quals
aconseguiren integrar-se a la societat mitjançant el català.
Si parlem de nadius que tenen com a llengua vehicular el català i la mantenen de forma
constant, trobem els casos de Bernat, un empresari amb conviccions catalanistes i
independentistes; Neus, una treballadora en la Regidoria de Política Lingüística de Reus
encarregada de temes sobre dinamització lingüística; i Joana, una funcionària de la
Delegació de Govern a Palma. Els tres personatges estan molt compromesos amb la cultura
i amb l’ús de la llengua catalana, encara que aquesta implicació no els dona cap
recompensa, sinó que es transforma en insatisfacció, impotència i desànim. Aquest
sentiment provoca que la transmissió dels seus pensaments els facen d’una manera
reactiva, com si fora una lluita contínua contra les opinions contràries a les seues, com si els
estigueren atacant, rebutjant als contraris d’una manera despectiva i hostil. El cas de Joana
es destacable perquè encara que abans sentia també frustració per les discussions
relacionades amb la llengua; ha après a viure aquestes situacions conflictives actuant de
manera proactiva, és a dir, cercant estratègies per a obtindre resultats satisfactoris.
I si parlem de nadius que practiquen la submissió lingüística trobem les històries de Tomeu i
Elisa. Els protagonistes parlen català però quan es troben amb una persona que els parla en
castellà o que pareix que no els entendrà només pel seu aspecte, canvien automàticament
de llengua perquè pensen que potser no els entenguen o per educació segons ells, signes
també dels prejudicis adquirits. I altra característica de la submissió és el fet que els
personatges parlen en castellà amb gent que parla català, només perquè es conegueren
parlant en eixa llengua.
Finalment, per a tots aquests casos es donen unes pautes d’actuació generals per millorar
l’assertivitat lingüística. Una de les pautes és parlar català contínuament encara que no es
tinga la certesa que l’altra persona entenda la llengua, aquesta pauta necessita un procés
d’adaptació i una anàlisi del nivell de submissió lingüística de cada persona. Altra pauta és
l’afrontament del conflicte sense donar justificacions, ni atacs, sinó s’ha de respondre amb
tècniques de defensa com reforços a la crítica, a través de frases estàndard, i d’una manera
calmada, o inclús com si fora un joc.

Comentari

El llibre analitza la situació lingüística dels catalanoparlants de forma molt descriptiva a

través de diferents personatges, que encara que, segons la meua opinió, estiguen
estereotipats i una mica radicalitzats ens els seus comportaments com és el cas de Bernat,
reflecteixen amb gran exactitud les reaccions reals vers a una situació de conflicte lingüístic.

ALICIA LLORIS LÓPEZ

A través dels casos pràctics, els lectors tenen la possibilitat de sentir-se identificats amb
qualsevol de les situacions relatades, i això fa la lectura més atractiva. També pel seu
caràcter pràctic, la comprensió del llibre és més assequible per a qualsevol tipus de lector
que si fora una obra estrictament psicològica.
Després de la lectura del llibre, trobe que el punt més important i en el qual giren totes les
històries és que els catalanoparlants viuen en una societat amb una visió distorsionada de la
realitat: Als catalanoparlants els fa veure que els seus prejudicis i les seues actituds amb la
llengua catalana són comportaments adquirits al llarg dels anys, i que tenen la possibilitat de
canviar-los; també ens permet descobrir l’opinió dels nouvinguts respecte a l’ús de la llengua
catalana, més receptiva i positiva que la dels nadius; i per últim, demostra als
catalanoparlants que el cas del català no és un cas aïllat, que existeixen situacions de
conflicte lingüístic en altres països entre llengües majoritzades i minoritzades, i que els seus
parlants pateixen les mateixes preocupacions.
Finalment, pense que les conclusions del llibre són una molt bona guia d’actuació amb la
llengua catalana: En elles s’explica que la consideració que li donem a la llengua com a
nostra ha de ser en tots els àmbits, hauríem de cuidar-la, gaudir d’ella i fer-la conèixer al
demés, fer un ús més normalitzat de la llengua, encara que siguem conscients que hi haja
persones que estiguen en desacord amb la nostra elecció, actuant sempre dins del respecte.
En aquest punt estic totalment d’acord amb els autors, encara que crec que és molt
complicat canviar els costums i els pensaments de qualsevol societat, i que la situació actual
tampoc és molt propícia per a fer aquests canvis degut al poc suport que li donen al català
per part de la política lingüística a nivell comunitari i estatal, i a l’ús polític que fan de la
llengua catalana.
En conclusió, és un llibre recomanat a tots aquells que vulguen canviar la seua experiència
amb el català, ja siguen catalanoparlants habituals o vulguen iniciar-se en aquesta llengua, i
iniciar d’aquesta manera un camí fins a la normalització.

ALICIA LLORIS LÓPEZ