AVANTGUARDES

En les primeres dècades del segle XX, marcades per tensions socials, la Primera Guerra
Mundial i la crisi econòmica del 1929, es va evidenciar la ineficàcia del sistema capitalista.
La Belle Époque va arribar a la seva fi per a la burgesia, donant pas a "l'època de les
masses" i l'aparició de diverses formes de feixisme.

Aquest context conflictiu va generar trastorns culturals i reaccions contra l'ordre establert.
Les avantguardes catalanes, com ara les actituds cubistes, constructivistes, futuristes,
dadaistes i surrealistes, van posar de relleu la crisi dels esquemes culturals burgesos.
Aquests grups van utilitzar diversos mètodes que, amb el temps, es van complementar.

En resum, les avantguardes catalanes van coincidir en la violació de la realitat mitjançant la

destrucció de l'harmonia en colors, formes, melodies, imatges i llenguatge, amb una
constant recerca de noves formes d'expressió.

CARACTERÍSTIQUES DE QUATRE DELS "ISMES" MÉS IMPORTANTS

D'AQUESTS ANYS

Cubisme: Cerca despullar l'aparença de les coses de la seva realitat temporal mitjançant
formes geomètriques. Utilitza la reconstrucció mental per part de l'espectador, que
contempla els objectes des de diversos angles simultàniament. La tècnica del collage
contribueix a aquesta recerca emocional.

Futurisme: Pretén anul·lar un món passat, cultura i ordre obsolets, acceptant un art nou
amb exaltació del maquinisme. "Paraules en llibertat" i "imaginació sense fils" cerquen la
destrucció del discurs, sintaxi i puntuació per arribar als mots essencials sense ordre
necessari.

Dadaisme: Proposa la negació total, la destrucció sense finalitat. Cerca crear caos
intel·lectual que reflecteixi el caos político-social de la guerra de 1914-1918.

Surrealisme: Vol crear una crisi de consciència i es compromet políticament. Combina

romanticisme amb mètodes científics com Freud. Sublima la llibertat a través del
"meravellós", utilitzant l'escriptura automàtica, l'humor, l'absurd i les imatges dels somnis.

El model futurista 1916-1924

Entre 1916 i 1924, l'avantguarda catalana va seguir el model futurista amb revistes com
Trossos, manifestos com "Sóc jo, que parlo als joves" i espais expositius com les Galeries
Laietanes. No obstant això, la manca d'homogeneïtat i la confusió sobre el concepte
d'avantguarda van limitar la seva consolidació. La mort de Salvat-Papasseit el 1924 i
l'aparició del surrealisme van marcar un canvi. Josep Maria Junoy va introduir les tècniques
avantguardistes, i Sebastià Sánchez-Juan, inicialment futurista, va evolucionar cap a una
poesia més pura postguerra.

El model surrealista 1924-1935

Entre 1924 i 1935, destaquen dos grups surrealistes: el Grup de Sabadell (F. Trabal, C.
Sindreu, J. Oliver), amb una rebel·lia resolta amb humor gratuït i absurditat reduïda. L'altre
grup, amb J.V. Foix, S. Gasch, Ll. Montanyà i S. Dalí, es va centrar al voltant de la revista
L'amic de les Arts (1926). Salvador Dalí va influir en la direcció surrealista, destacant el
mètode paranoicocrític des de 1928 amb el Manifest groc.
El surrealisme va ser omnipresent en conferències, ressenyes i exposicions, però cap als
anys trenta va començar a declinar. El 1930, el grup es va dissoldre i, el 1934, amb "Les
decapitacions," Pere Quart caricaturitzà els mètodes surrealistes, assenyalant que
l'avantguarda ja era història.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT (1894-1924)

Joan Salvat-Papasseit, poeta avantguardista català, va tenir una vida curta i intensa. Va
estudiar fins als tretze anys, treballant després per ajudar la família. Va començar a publicar
articles en revistes revolucionàries i, gràcies a Eugeni d'Ors, va treballar en una llibreria on
va conèixer el pintor avantguardista Joaquim Torres-Garcia.

El 1917 va crear la revista "Un enemic del poble" i va optar per la poesia avantguardista.
Amb els llibres "Poemes en ones hertzianes" (1919) i "L'irradiador del port i les gavines"
(1921), segueix el futurisme. La seva personalitat es deslliga de les consignes
avantguardistes superficials, destacant en poemes com "Tot l'enyor de demà" i "Res no és
mesquí."

El gran llibre de Salvat-Papasseit és El poema de la rosa als llavis (1923). El món de les
màquines gairebé ha desaparegut, encara hi ha cal·ligrames i recursos avantguardistes,
però el poema segueix la tradició de la literatura amorosa de tots els temps, incloent-hi el
carpe diem, i té elements de la poesia amorosa medieval i de la popular. Salvat-Papasseit
és al mateix temps avantguardista i tradicional, fet queavantguardistes com Foix li retrauran.