UNITAT 5

LES AVANTGUARDES I LA LITERATURA DELS ANYS TRENTA

1. Els moviments d'avantguarda

“Avantguarda” és un terme militar que designa la part d'un exèrcit o d'una flota que va al davant de
la resta, tot obrint camí. D'aquest terme va derivar “avantguardisme”, nom genèric que s'aplica a
tot un conjunt de corrents estètics de ruptura i de recerca apareguts des del començament del
segle XX.
L'artista avantguardista se situa en una posició d'avançada: és un innovador que precedeix els
altres i obre camins nous cap al futur, amb la voluntat de trencar violentament amb el passat.

Aparició i vigència
Els corrents d'avantguarda van començar a aparèixer a Europa a partir de la primera dècada del s.
XX: expressionisme, cubisme, futurisme, dadaisme, surrealisme, etc. Aquests “ismes” se
succeeixen per mitjà de la publicació de manifestos. Alguns només han estat una moda
passatgera, però d'altres han exercit una gran influència sobre totes les arts i, avui dia, encara es
mantenen vigents. En el camp de les arts plàstiques, l'avantguardisme ha dominat i domina encara
el panorama internacional, però en el camp literari la ruptura no ha estat ni podia ser tan radical.

Concepte
Els moviments d'avantguarda constitueixen la ruptura més intensa i radical de totes les que s'han
produït en la història de l'art. El seu propòsit és el de destruir el llenguatge heretat per instaurar-ne
un d'inèdit, desvinculat de qualsevol tradició.
Una de les característiques més notables de l'avantguardisme és la utilització de noves tècniques
d'expressió literària.
• Collage: consisteix a incorporar al text elements com si hi fossin enganxats. Mots en una altra
llengua, dibuixos, símbols, diferents tipus de lletra...
• Cal·ligrama: és una composició poètica que expressa plàsticament, per mitjà de l'escriptura o la
tipografia, el tema tractat pel poema.
• Salt de falla: amb aquest nom es designen els talls dels versos, els quals formen un esglaó. És
una tècnica cubista.
• Paraules en llibertat: És una de les tècniques més emblemàtiques del futurisme. Es tracta de
paraules col·locades en el text en posicions inusuals (inclinades, verticalment...), sense formar
part de cap oració. Tanmateix, sí que es relacionen semànticament amb els sintagmes i oracions
que són a prop seu.
• Supressió parcial o total dels signes de puntuació, ús d'espais en blanc: tots dos recursos són
també d'origen futurista.
Els moviments d'avantguarda
Els moviments d'avantguarda que han influït més directament sobre la literatura catalana són el
Cubisme, el Futurisme, el Dadaisme i el Surrealisme.
• El Cubisme
De la mateixa manera que la pintura cubista (Picasso) descomponia les figures humanes i els
objectes en formes geomètriques, la poesia cubista pren els diversos elements d'una experiència,
els fragmenta totalment i després els reorganitza, barrejant conceptes, imatges, frases agafades a
l'atzar, etc. El cal·ligrama és la forma més genuïna de la poesia cubista. També el collage.
El cubisme s'autodefinia com "l'art de compondre i descompondre la realitat". És un moviment que
va néixer com a moviment pictòric a París. La primera mostra va ser un quadre de Picasso
anomenat Les senyoretes del carrer d'Avinyó (1907). Aviat el moviment s'esdevingué també
literari, sobretot poètic. El llibre més representatiu és Calligrammes d'Apollinaire, l'autor més
destacat d'aquest moviment.
Aquest art demanava la participació de l'espectador per reconstruir l'obra mentalment, per això
feia servir mètodes científics per canviar l'aspecte de la realitat.
L'artista cubista no pretenia reproduir la realitat tal com se li apareixia visible sinó la imatge
intel·lectual que aquesta li proporcionava.

• El Futurisme.
El fundador d'aquest moviment és Marinetti el 1909, ja que a través del Manifeste du futurisme
establí les bases del moviment i al 1912 establí les tècniques literàries i els criteris en el Manifiesto
tecnico della letteratura futurista. L'artista s'identifica amb el progrés industrial.
El futurisme proclama:
· La ruptura total amb el passat i la tradició, i l'obligació de mirar cap al futur.
· Feia apologia de la guerra, la lluita i la violència.
· Manifestava el culte al "jo" i a la joventut.
· Exaltava el dinamisme, l'esport i la velocitat.
· Importància de les invencions tècniques i mecàniques.
· Aventura i risc.

• El Dadaisme
Fou fundat a Zuric pel poeta romanès Tristan Tzara. Es caracteritza per la voluntat d'anarquia i de
demolició de l'ordre establert. Els dadaistes adoptaren una actitud rebel contra la raó, la moral i la
religió, que eren, segons ells, les culpables de l'absurda guerra de 1914-1918, i emprengueren la
tasca de destruir tots els ideals i les normes que predominaven entre els artistes i poetes de més
èxit de l'època.
La seva actitud contrària a la lògica, els convencionalismes socials i estètics i el sentit comú els
portà a propugnar l'alliberament de la fantasia de l'individu, la superació de totes les inhibicions i la
creació d'un llenguatge incoherent, on l'espontaneïtat, l'atzar, l'absurd i la ironia ocupaven un lloc
destacat.
Són els creadors de l'escriptura automàtica.

• El Surrealisme.
Moviment iniciat a França amb André Breton, les primeres creacions varen ser del 1919. L'etapa
activa va ser l'aparició del Manifeste du surréalisme (1924) i es consolidà amb el Second
Manifeste du surréalisme (1930).
Aquest moviment representà la culminació de les avantguardes i, per tant, la seva liquidació.
Hereu de les propostes més intel·ligents dels dadaistes, adaptà algunes tècniques del cubisme.
Volia assolir el coneixement més recòndit de la realitat, és a dir, una "suprarealitat", i més
concretament, el fons més amagat de la subjectivitat humana.
Els artistes surrealistes proposaren d'arribar al coneixement profund de l'ésser humà per mitjà de
la recerca de la seva subjectivitat i d'una realitat superior, màgica i irracional, el subsconcient, i
donaren una importància primordial al somni i la imaginació.
Empraren com a model literari l'escriptura automàtica, que consistia a expressar verbalment el
pensament, lliure de preocupacions morals o estètiques. El text no tenia en compte ni el temps ni
l'espai, posava en pràctica les associacions de mots i imatges.

1.1 Característiques dels moviments d'avantguarda catalans

Resulta difícil fer una història clara i coherent de la literatura catalana avantguardista per les
contradiccions i alts i baixos que presenta el moviment, entre altres per les següents raons:

a) Quan s'iniciaren els moviments d'avantguarda, al país dominava l'estètica noucentista,

fortament arrelada a les capes socials burgeses i amb suport institucional, la qual cosa dificultava
la possibilitat d'implantació dels nous models literaris.

b) Llevat d'escasses excepcions, els escriptors defensors de les pràctiques avantguardistes no

tenien excessives contradiccions respecte l'ordre burgès de la literatura oficial i com a
conseqüència no eren una alternativa real a la cultura dominant.

c) Molts dels escriptors que començaren experimentant amb les noves tendències evolucionaren
posteriorment cap a actituds més acostades a les de la literatura tradicional. Per a d'altres
l'avantguardisme no fou més que una moda passatgera que no tingué continuïtat o que alternaven
amb escrits propis de l'ortodòxia literària.
Es pot dividir l'avantguardisme català en les tres etapes següents:

1. 1915-1924. Durant aquest període publicà tota la seva obra Joan Salvat-Papasseit:
poemes, manifestos i articles en les revistes que ell dirigia -Un enemic del poble, Trossos
(originàriament Troços) i Arc-Voltaic-. Aparegueren les primeres publicacions de Josep
Vicenç Foix, Joaquim Folguera, Josep Maria Junoy, etc. Es tractava d'una literatura
emmarcada majoritàriament dins el Futurisme. L'any 1917 aparegueren els primers
números de la revista 391 que dirigí a Barcelona Francis Picabia, un dels homes més
representatius del Dadaisme. També s'inicià en aquest període l'Ultraisme, un representant
del qual fou Gabriel Alomar, que participà així mateix en altres tendències de
l'Avantguarda. El cubisme, moviment anterior als esmentats, influí sobre ells, però les
seves troballes més notables pertanyen al camp de l'art. El 1923 sorgeix l'anomenat grup
de Sabadell format per Joan Olivé, Francesc Trabal i "Armand Obiols", pseudònim de Joan
Prats. Començaren la seva activitat amb obres i actes provocatius propis de l'avantguarda,
encara que amb un marcat caràcter humorístic, però ja el 1925 s'acostaren a postures més
culturalistes malgrat mantenir un alt grau d'independència crítica i d'originalitat.

2. El període que va de 1925 a 1930 es caracteritza per la recepció del Surrealisme francès
a través de la revista L'Amic de les Arts, que es publicà a Sitges entre els anys 1926 i
1929; dirigida per Josep Carbonell i Gené, comptava entre els seus col·laboradors amb
Salvador Dalí, Sebastià Gasch, Lluís Montanyà i Joan Miró. El 1928 es publicà el "Manifest
groc", signat per Dalí, Gasch i Montanyà.

El Surrealisme es constituí en un dels moments més brillants dels moviments

d'Avantguarda a Catalunya. Aquest moviment havia nascut a França el 1924, any que
Breton publicà el Manifest del Surrealisme. Propugnava l'automatisme psíquic, mitjançant
el qual hom pretén expressar el funcionament real del pensament. Es fonamentava en el
món dels somnis i el subconscient, amb la qual cosa lligava amb la psicoanàlisi de Freud.
En alguns casos estigueren molt propers als postulats marxistes.

3. La tercera etapa correspon a la represa de postguerra protagonitzada pel grup Dau al Set, que
publicà una revista del mateix nom entre 1948 i 1954.

D'entre els autors més representatius de l'avantguardisme català destacarem:

• Josep Maria Junoy: periodista i dibuixant català. Un dels introductors de la poesia avantguardista
a Catalunya.
• J.V: Foix: poeta, assagista i periodista català. Es caracteritza per la recerca d'una síntesi entre el
classicisme i un avantguardisme barreja d'elements futuristes i surrealistes. Format dins el
Noucentisme, adoptarà els moviments d'avantguarda com a experiència de cultura.
D'aquesta manera la poesia es polaritzà a l'entorn de dues tradicions: una d'avantguarda, la
moderna, i una altra d'antiga, la clàssica concentrada en els models medievals catalans i italians.
L'intent d'harmonitzar aquestes dues tendències esdevindrà un dels temes bàsics de tota l'obra.
• Joan Brossa: (Barcelona, 19 de gener de 1919 - Barcelona, 30 de desembre de 1998) fou un
poeta, dramaturg i artista plàstic català sense distinció de gèneres (literari, visual, escènic,
instal·lacions, poemes objecte, poemes corporis...). És el poeta avantguardista català més
important de la segona meitat del segle XX.
• Joan Salvat-Papasseit

1.2 Joan Salvat Papasseit

Barcelona, 1894-1924. Poeta. De formació autodidacta i extracció proletària és un del
representants més significatius de l'avantguarda històrica a Catalunya. Orfe de pare, des del 1901
visqué a l'Asilo Naval Español. A partir de 1906 fins el 1917 va fer oficis ben diversos, des
d'aprenent d'adroguer fins a vigilant nocturn al moll. Cap el 1914 havia ingressat a la «Juventud
Socialista», per la qual cosa començà a escriure a publicacions revolucionàries com ara Los
Miserables, La Justicia Social de Reus i Sabadell Federal, des del 1915. S'inspirà en l'anarquisme
i inicià una defensa aferrissada de la classe obrera. Utilitzà normalment el pseudònim de
Gorkiano. Molts d'aquest articles foren reunits a Glosas de un socialista (1916). Aquest és un
període on té preferència la llengua castellana i on s'aboca a la crítica politicosocial. La seva obra
assagística comprèn tres reculls: Humo de fábrica (1918) amb un pròleg de l'escriptor Àngel
Samblancat on incorporà molts articles de les Glosas, els textos dels Mots propis (1917-1919)
publicats a la revista Un Enemic del Poble, reflexions morals sobre l'home inspirats en la filosofia
de Nietzche i l'ideari de Torres-Garcia i, finalment, La ploma d'Aristarc, que no arribà a publicar.

El 1918 es casà amb Carmen Eleuterio. Del matrimoni van néixer dues filles, Salomé i Núria, a les
quals dedicà Els nens de la meva escala: dites d'infants (1926). A partir de l'any 1919 es va fer
càrrec de la secció de llibreria de les Galeries Laietanes sota la protecció de Santiago Segura.
Batejada posteriorment com Llibreria Nacional Catalana, l'escriptor la convertí, ajudat pel seu
germà Miquel, en un focus avantguardista, sobretot a partir de l'estada que va fer a París el 1920,
on prengué contacte amb diferents autors d'avantguarda. De salut molt feble hagué de fer estades
a diversos sanatoris, cosa que influí decisivament en la seva obra.

Arran d'una forta crisi personal i desenganyat del socialisme abandonà la política i es dedicà de
ple a la poesia que no deixà de conrear fins el moment de la mort. Però, a més de poeta, fou un
agitador cultural com ho demostra la fundació de tres revistes: Un Enemic del Poble (1917-1919),
lligada als postulats regeneracionistes durant un primer moment i que evolucionà cap al futurisme
el segon, Arc-Voltaïc (1918) model avantguardista per excel·lència on col·laborà Joan Miró, Rafael
Barradas i Joaquim Torres-Garcia, i Proa (1921), de caire postavantguardista, que alternà textos
nacionalistes amb poesies. Una altra de les seves inquietuds fou la creació de l'editorial
Salvat-Papasseit Llibreters.

El seu primer poema català que aparegué el 1917, «Columna vertebral: Sageta de foc», juntament
amb els textos programàtics Sóc jo que parlo als joves (1919), Concepte de poeta (1919) i el
manifest Contra els poetes amb minúscula: primer manifest català futurista (1920), són el clam
d'una poètica que l'acostà als avantguardistes europeus i fins i tot al regeneracionisme de Joan
Maragall, sobretot a partir del vitalisme que expressen. Esporàdicament col·laborà a La Revista,
Vell i Nou, La Publicitat i La Mainada, entre altres.

La seva obra poètica la integren sis títols: Poemes en ondes hertzianes (1919), llibre il·lustrat
que expressa la descoberta futurista i la recerca d'una poètica personal; L'Irradiador del port i
les gavines (1921), continuador de l'anterior però on s'aprofundeixen les troballes del futurisme;
Les conspiracions (1922), llibre que conté vuit poemes d'inspiració nacionalista escrits durant la
seva estada a un sanatori de Madrid, La gesta dels estels (1922), on inicià un procés de
mitificació de la realitat quotidiana a través de l'elegia i l'enyor; El poema de la rosa als llavis
(1923), poema unitari de tema amorós; i, finalment, Óssa Menor (1925), amb dibuixos de Josep
Obiols, aparegut pòstumament i on el poeta abandona el fet quotidià per endinsar-se en l'angoixa i
la proximitat de la mort.

La trajectòria literària de Salvat ha estat qualificada com el pas “del cal·ligrama a la cançó”, perquè
l’obra dels inicis, de to avantguardista, va anar depurant-se fins a assolir un to líric més
tradicional, tot i que mai arribà a desprendre’s de certs elements avantguardistes. Els primers
llibres (Poemes en ondes hetzianes i L’irradiador del port i les gavines) reflecteixen una ruptura
amb la literatura establerta amb l’adopció del cubisme i del futurisme. La seva segona etapa es
caracteritza per la recerca d’una poètica més personal i lírica, que l’allunya de l’avantguarda. Els
tres darrers títols mostren aquesta evolució des de l’avantguarda a la tradició.

Morí de tuberculosi als trenta anys. La seva vida i la seva obra estigueren sempre dedicades a
l'exaltació de la joventut, la llibertat, la sinceritat, l'heroisme i la lluita. La seva poesia ha estat
musicada per diversos cantautors catalans i ha estat traduïda a diferents idiomes. Tant la seva
persona com la seva producció han estat objecte de nombrosos números monogràfics a revistes i
homenatges.

2. LA LITERATURA ALS ANYS 20 I 30

2.1 Panorama general de l’època
 2.1.1. Context històric
En l'àmbit cultural cal dir que durant els anys 20 i 30 el govern de la Generalitat, seguint l'obra de
la Mancomunitat, du a terme una tasca de normalització en tots els àmbits de la política i la
cultura: el català esdevé la llengua oficial de l'admistració i dels mitjans de comunicació;
l'ensenyament primari esdevé obligatori, gratuït i en català, i la formació de mestres segueix els
nous corrents de renovació pedagògica; la indústria editorial s'estabilitza i apareixen nous diaris i
revistes.

Pel que fa a l'àmbit polític, malgrat la neutralitat que va mantenir Espanya a la Primera Guerra
Mundial, fou una època de gran agitació social i d'inestabilitat política. L'any 1923, el cop d'Estat
de Primo de Rivera instaurà una dictadura que va finalitzar el 1930, amb la proclamació de la
Segona República (1931-1936). Durant el període republicà, a Catalunya s'instituí la Generalitat i
un Estatut d'Autonomia que va permetre recuperar el projecte polític i cultural iniciat pel
Noucentisme.

2.1.2. Represa i renovació de la novel·la

El segle XX s'inicia amb una greu crisi del gènere novel·lístic a tot Europa. Aquesta crisi prové
de diversos factors, el més important dels quals és, probablement, la difusió d'una premsa que
permet conèixer l'actualitat de manera immediata. Això fa que el món de l'art vacil·li i hagi de fer
un considerable esforç per resituar-se: la literatura en general, i especialment la novel·la, no té ja
la missió de retratar la realitat, sinó que ha de cercar un nou sentit.
A la literatura catalana, després de la publicació de La vida i la mort de Jordi Fraginals, de Josep
Pou i Pagès, considerada com l'última novel·la modernista, s'inicia una sequera novel·lística
important que durarà uns anys.
Però hi havia demanda per part del públic lector, per la qual cosa es va obrir un debat sobre el
tema:
– Article de Carles Riba, Una generació sense novel·la: proposa suplir manca de tradició
autòctona a través traduccions clàssics universals del gènere;
– Article de Josep Maria de Sagarra, La por a la novel·la: insisteix en l’existència d’un públic lector
de novel·la que es troba desatès, i proposa una novel·la de consum; un altre punt important de la
seva argumentació és la voluntat de normalització de la literatura catalana: si volem una literatura
completa no podem prescindir de la novel·la.
Com se supera la crisi?
a) El Noucentisme, amb tota la seva infraestructura cultural i l’extensió de l’alfabetització en català
ha contribuït a eixamplar la base lectora en català.
b) Professionalització de l’intel·lectual: s’estronca la via de les institucions (la Mancomunitat
desapareix – Primo de Rivera) per tant l’escriptor ha de cercar camins reals de professionalització,
i això l’aboca al conreu d’un gènere de consum ampli com és la novel·la.
– Resultat: superació de la crisi: públic lector, editorials, producció pròpia, traduccions, premis
literaris, revistes i crítica especialitzada... la novel·la com a gènere està de moda.
Els autors de les primeres novel·les es poden agrupar en quatre apartats:
1. Els que ja procedeixen del Modernisme: Joan Puig i Ferreter (provinent del teatre modernista,
novel·les autobiogràfiques: Camins de França), Víctor Català o Prudenci Bertrana continuen
escrivint.
2. Novel·la psicològica: ambient burgès, anàlisi del món interior, subjectivisme. Segueixen el
model de les obres fundacionals: Ulisses (James Joyce), À la recherche du temps perdu (Proust).
Normalment les seves protagonistes són dones que han patit desenganys, inadaptació, reptes
sexuals... Ús del monòleg interior en 1a persona o 3a persona omniscient. Anàlisi interior dels
personatges (introspecció), exploració de psicologies conflictives i complexes, contradictòries, ús
de tècniques narratives que permeten explorar la interioritat dels personatges, ús de la 1a
persona, monòleg interior o flux de consciència, amb tot de distorsions temporals. El resultat és
una novel·la complexa, hermètica, difícil que suposa un repte intel·lectual apassionant per al
lector.
Autors:
- Carles Soldevila, que fa una mena de novel·les psicològiques en l'ambient de la burgesia
barcelonina. Cal destacar la trilogia Fanny, Eva i Valentina.
- Miquel Llor, traductor, contista i narrador, influït per Freud, escriu novel·les amb gran càrrega
sexual: Laura a la ciutat dels sants.
- Mercè Rodoreda, primeres obres, per exemple Aloma.
3. Novel·la de crítica social: ironia, personatges plans, avantguardisme (Vals de F. Trabal o
Josep Maria de Sagarra a Vida privada).
4. També es fan: contes (Espriu, Calders) i prosa periodística (llibres de viatges, memòries): Josep
Pla (El quadern gris).

2.1.3. Els camins de la poesia

Després del Noucentisme, podem identificar tres grans corrents poètics:
- L’avantguardisme: En el primer terç dels segle XX les avantguardes van determinar la
trajectòria d'una bona part dels poetes catalans. Es caracteritza per la creació de noves formes de
llenguatge amb Josep M. Junoy, Joan Salvat-Papasseit i Josep V. Foix.
- El popularisme: És un acostament a la poesia popular, en la qual hi veien unes característiques
que l’acostaven al model que volien per a la creació poètica culta: musicalitat, lirisme i sobrietat. Hi
destaca Josep Maria de Sagarra.
- El postsimbolisme: Recullen la tradició simbolista (el simbolisme és un important moviment
poètic que va sorgir a França a mitjan segle XIX). L'obra dels simbolistes i dels seus continuadors
va exercir una decisiva influència en la poesia catalana del Noucentisme i dels anys trenta. Els
poetes cerquen elaborar una poesia pura, com a acte de reflexió, perfecta i deslligada de la vida
real, en què la bellesa es manifesti en valor simbòlic i la musicalitat de les paraules. La línia
postsimbolista és la seguida per, diguem-ne, els sectors oficials, l'establiment cultural, els hereus
directes dels plantejaments noucentistes. El principal poeta postsimbolista és Carles Riba.
Característiques del postsimbolisme:
El postsimbolisme és un derivat directe del simbolisme. És com un simbolisme però extremant-ne,
radicalitzant-ne els plantejaments:
- Practiquen l’anomenada “poesia pura”, és a dir, una poesia absolutament independent de
la realitat quotidiana, vàlida per ella mateixa sense necessitat de recórrer al seu significat,
racionalment i estèticament completa. Segons els poetes postsimbolistes, “una ratlla bella
sense significat és més valuosa que una que sigui menys bella amb significat.
- Es tracta d’una poesia hermètica, exigent, sofisticada. Del seu desxiframent el lector
n’extreu un plaer intel·lectual suplementari.
- El llenguatge és sotmès a un exigent i intens procés d’elaboració intel·lectual i estilística,
estètica, per tal d’arribar al valor absolut de la paraula poètica. La recerca constant de la
musicalitat esdevé una obsessió per a aquests autors.
- Imatge del poeta: aïllat de la resta dels homes, tancats en la seva torre d’ivori.
- Rebuig de la realitat quotidiana.
- Autors: Carles Riba, Joaquim Folguera, Marià Manent, Tomàs Garcés, Joan Sebastià
Pons i Clementina Arderiu. Mai dins el panorama literari català no es tornarà a donar una
generació de poetes com aquesta.

Carles Riba
Carles Riba (1893-1959) és una figura central en el panorama intel·lectual, literari i polític de la
Catalunya del segle XX. Professor, poeta, traductor, crític, prosista... va excel·lir en tots els camps.
Fidel a la República, va haver d'exiliar-se en acabar la guerra, però va tornar el 1943. Ja a
Catalunya, es va mantenir fidel al seus principis polítics i nacionals; tot i que les condicions eren
molt adverses, Riba va desenvolupar una important tasca intel·lectual i artística dins l'estret món
cultural del moment, i esdevingué mestre i referent de tota la generació posterior d'escriptors.
Com a poeta, va seguir el corrent postsimbolista, que va evolucionar cap a la poesia pura. La seva
obra mostra una gran perfecció formal. Els seus reculls més importants són: Primer llibre
d'Estances (1919), Segon llibre d'Estances (1930), Elegies de Bierville (1943) i Salvatge cor
(1952).

2. Bartomeu Rosselló-Pòrcel
Va néixer a Palma l’any 1913. Estudià el Batxillerat a l’institut Ramon Llull, on fou deixeble de
Gabriel Alomar, que influí en la seva vocació literària i l’animà a col·laborar a la premsa local. Més
tard (a partir de 1930) estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, on va rebre el
mestratge de Carles Riba.
Ingressà a la Residència d’Estudiants, on conegué Salvador Espriu i es féu càrrec de les edicions
de la institució. Acabada la carrera es traslladà a Madrid per preparar la tesi doctoral, que alternà
amb l’ensenyament i la redacció d’un assaig de la poesia de Quevedo i un estudi sobre Guillén.
Esclatà la guerra civil mentre estava preparant oposicions per a adjunt de càtedra d’institut, de
manera que tornà a Barcelona, on fou cridat a files, tot i que aviat es llicencià per raons de salut. A
finals de desembre fou traslladat al sanatori del Brull, al Montseny, on morí el 5 de gener de 1938
a causa d’una tuberculosi pulmonar.

Obra
L'obra de Rosselló-Pòrcel va suposar una renovació i superació de l'Escola Mallorquina, tant en la
ideologia com en el fet poètic. Va suposar un impacte considerable en autors joves de la generació
de la Guerra Civil, que el consideren un símbol de la generació perduda.
Les seves dues primeres obres, Nou poemes i Quadern de sonets, són les primeres provatures,
amb influències de l'Escola Mallorquina (contenció del sentiment i forma treballada) i de Gabriel
Alomar, i serà l'obra Imitació del foc, editada pòstumament (amb pròlegs de C. Riba, G. Alomar i
A.M. Sbert), la culminació de la seva trajectòria poètica.

Característiques de la seva poesia

- Influència del surrealisme.
- Utilitza alguns dels trets de la poesia pura, derivada del Simbolisme (influència sobretot de
Carles Riba).
- Influència de la poesia castellana de la generació del 27, sobretot la de línia popularitzant
(Guillén, García Lorca, Alberti).
- (Com a conseqüència del tret anterior): especial interès per l’època barroca. Tant pel barroc
castellà (Góngora, un autor aleshores redescobert i reivindicat per la generació del 27 castellana)
com pel català: Francesc Vicenç Garcia.
- Neopopularisme.

* Nou poemes (1933)

- Apareix en edició limitada de cent exemplars.
- Ja s’hi comença a perfilar l’adscripció, que concretarà més tard, als nuclis renovadors de les més
modernes escoles líriques, concretament la poesia pura, tot... (passa al punt següent)
- ... servint-se d’una sintaxi basada en la frase breu i tallant, d’un ritme prosaic i d’una imatgeria
original i efectiva en una línia avantguardista.
- L’obra fou rebuda amb reserves per una part de la crítica.

* Quadern de sonets (1934)

- Amb un discurs més elevat i un concepte molt lliure del sonet.

* Imitació del foc (1938)

- Dedicada a Salvador Espriu.
- Es considera una fita clau de la poesia de la postguerra.
- Inclou trenta poemes distribuïts en tres apartats: “Fira encesa” (poemes d'índole neopopularista i
d'arrel tradicional), “Rosa Secreta” (poemes que tenen el paisatge com a protagonista principal) i
“Arbre de flames” (el jo poètic es col·loca en primer terme).
- Allò que dóna unitat a les tres parts en què s’agrupa el total de trenta poemes és l’expressió
d’una poètica i la insistència en el referent simbòlic del foc (l'obra és plena de vocables relacionats
amb aquest element: flama, incendi, cendra, brasa, cremar, fogueres...). Aquest element s'oposa a
foscor, ombra, cendra... i s'associa a conceptes com els de purificació, lluita de contraris, llum,
vida, ascenció, moviment i canvi constant, immaterialitat, misteri...