.Finals de la dictadura de Primo de Rivera (caps.

I-
XIV)

-Del ball de l'envelat al casament: un any (caps. I-

IX)
-Embaràs i naixement de l'Antoni: nou mesos (cap. X)

.Període republicà (caps. XIV-XXV)

-Proclamació de la República (14-abril-1931) (cap.
XIV)
-Embaràs de Rita un any i mig després del naixement
d'Antoni (cap. XV)

.Guerra civil (1936-1939) (caps. XXVI-XXXIII)

-Esclat de la guerra civil (18-juliol-1938): la
revolució (cap. XXVI)
-Quimet al front d'Aragó. Canvi de feina de Colometa
(cap. XXVII)
-L'Antoni a colònies. Mort de Quimet i Cintet (cap.
XXXII)
-Final de la guerra i ocupació de Barcelona (26-
gener-1939) (cap. XXXIII)
-Postguerra (molts anys: Toni, a la mili; Rita,
casada) (1939~1950) (caps.XXIV-XLIX)

Referents o elements de la realitat

presents a La plaça del Diamant relacionats
amb el marc espaciotemporal de l’obra.
A la novel·la no hi ha afirmacions directes als
esdeveniments històrics i a la situació dels llocs,
però es pot deduir. Es poden identificar fàcilment Vila
de Gràcia de Barcelona com a macroespai, així com els
microespais (la plaça del Diamant, carrer Gran de
Gràcia, carrer Montseny on hi viuen, Montjuïc, parc
Güell, el café Monumental, els Astilleros); el temps de
la història, aproximadament des del 1928 als inicis
dels anys 50 i els diversos fets històrics al·ludits a
la narració.
Hi ha una referència concreta a la proclamació de la
segona república (va venir la república... em recordo
d’aquell aire fresc... olor de fulla tendra... perquè
va ser amb abril i flors tancades...): primavera
metafòrica (cap. XIV). Quan parla de la “revolució”,
es pot deduir que parla de la Guerra Civil (cap. XXVI).
Pel que fa al temps de la guerra, Rodoreda tria
esdeveniments o detalls històrics ben significatius com
per exemple les requises, el racionament,
l'acaparament i el mercat negre, les diferents lleves
(les quintes), els bombardeigs i les mesures antiaèries
de protecció civil, les colònies de nens refugiats, el
cartell dels tancs (un cartell del dibuixant Martí Bas,
editat pel Comissariat de Propaganda el 1937),
l'esbotzament (la rebentada) de magatzems el dia de
l'ocupació de Barcelona pels vencedors, etc.
També dona una visió, més desdibuixada del front
d'Aragó (capítol XXVIII). Quimet promet als nens
figuretes de “baturrets i baturretes”
(aragonesos/aragoneses), de la mateixa manera que
Cintet, al capítol següent, porta taronges perquè ha
estat per la zona de Llevant.
A la postguerra, domina la inconcreció temporal i el
pas del temps el marquen els fills: “Quan ja feia una
colla de mesos que treballava a casa l’adroguer...”
(cap. XXXVIII), “I aquesta por em va durar dos o tres
anys. Pot ser més, pot ser menys, perquè hi ha coses
que s’esborren” (cap. XLII). Els fills s’han fet grans:
Toni ha de fer el servei militar (cap. XLVI) i Rita es
casa (cap. XLVIII).
Es tipifica tot un moment històric i social mitjançant
l’evocació: a) d’un temps cerimonial (beneir la palma
el diumenge de rams, anar a la festa major del barri,
portar un tortell als pares el diumenge...); b) d’uns
objectes en aparença insignificants, però que tenen el
poder de definir una època (fogó de terra grisa lligat
amb ferros negres...; sabatilles de quadrets de café
amb llet...); c) d’una determinada concepció del món
plena de supersticions. Colometa, per exemple, la nit
de nuvis no pot dominar la seua por “Perquè de petita
havia sentit a dir que et parteixen: i jo sempre havia
tingut molta por de morir partida...”.
En definitiva, es tracta d’un temps interioritzat
perquè és l’esdevenir interior de la Colometa el que
se’ns està contant.

Els símbols
La funció dels símbols no és ornamental sinó que s’usen
perquè la narradora no pot expressar de manera
analítica el que vol dir el personatge, és a dir, per a
comunicar allò que no es pot dir de manera directa.
Dins de l'univers o conjunt de símbols destaquen els
coloms i l’embut. Aquests dos símbols entren
junts (cap. XII) en iniciar-se l'època dels problemes
greus i concorren junts en el moment de l'alliberament
final a la plaça del Diamant en què el colom que reposa
sobre l'espatlla de Mateu i l'embut engolidor/opressor
(la mateixa plaça) són expulsats pel crit alliberador i
són liquidats pel ganivet.
El colom és el símbol més rellevant de l’obra: tot dins
de la ficció té una relació més o menys directa amb
aquest ocell. Començant ja pel nom de la protagonista,
que en iniciar-se l’obra és novament batejada i passa a
dir-se Colometa, un diminutiu que la infantilitza i la
fa més fràgil. Es tracta d’una primera despossessió i a
la qual en seguiran d’altres. Seran el símbol més
palpable de la submissió de la Colometa i
l’arrauxament (irreflexió, arravatament) de Quimet; a
més, van lligats a un moment clau, el de la República.
Per això, quan Colometa vol desfer-se d’una vida cada
vegada més angoixosa, ho fa eliminant d’una forma
progressiva uns coloms que Quimet ha deixat que
envaïsquen sa casa. La guerra liquida els coloms. Com a
coincidència significativa, la mort de Quimet
simultanieja amb la de l’últim colom, fet que
simbolitza l’alliberament d’aquesta opressió.
Però els coloms, amb el nou matrimoni de la Natàlia no
desapareixen, sinó que efectuen una significativa
evolució. En efecte, la protagonista, en casar-se ho fa
amb l’adroguer de les veces que, si abans alimentava
els coloms de Quimet, ara s’encarrega de mantenir-la a
ella i els seus fills. Però, d’acord amb aquest nou
moment vital de la protagonista, ara els coloms són
mitificats: éssers quasi angèlics. Les dones que
freqüenten el parc diuen (cap. XLIII) “la senyora dels
coloms s'enyora dels coloms”: elabora un relat
mitificat del passat amb els coloms perquè no ho ha
superat. I fins que no tanca l’etapa de la Colometa no
s’acaba l’etapa dels coloms. El colom,
doncs, és el veritable leitmotiv de la novel·la.
L'embut, cònic, ample per dalt i estret pel broc,
simbolitza la vida com un camí cada cop més estret i
angoixant, així quan surt a treballar els carrers li
semblen més estrets que mai (cap. 19) i haurà d'acabar
fent-se de suro i cor de neu. L'embut, a més, en el
punt culminant de la desesperació, es projecta com
l'eina per a subministrar el salfumant als fills
adormits. Al darrer capítol, la protagonista mata eixe
passat opressiu (diu que la plaça del Diamant té forma
d’embut) amb el ganivet, escrivint el seu nom a la
porta del pis i amb un gran crit, mitjà d’alliberament
que li permet fer un pacte amb el present i poder
mirar el seu marit des d’uns altres ulls.
Al final de l’obra, doncs, apareixen els dos símbols:
els coloms, símbol de l’opressió, i l’embut, símbol de
l’angoixa. Aleshores l’embut es tanca i el colom s’ha
mitificat. I amb el ganivet i el crit, la Natàlia
aconsegueix alliberar-se i destruir aquests dos símbols
opressius.
Altres símbols
Hi ha, també, molts altres elements simbòlics com:

.Els aparadors remeten a una felicitat passada, a un

temps d’il·lusions. La protagonista sol aturar-se
davant els aparadors de nines i dels hules mentre
passeja i li serveixen per alliberar-se momentàniament
de l’opressió i l'angúnia. Amb el pas del temps, es
converteixen en aparadors ombrívols, perden la seua
bellesa i ja no la poden consolar quan la protagonista
arriba al màxim d’angoixes.

.El món vegetal (flors, arbres; parcs, jardins), que

esdevenen contrapunt al dolor i angoixes de la
protagonista i que simbolitzen equilibri, pau, vida que
es regenera. És l’element compensador d’una vida
monòtona.
.Les balances gravades a l'escala del pis del carrer
Montseny les toca quan s’atura a descansar quan puja
cap al pis carregada amb la compra, cosa que li dóna la
seguretat que falta a la seua vida.
.El ganivet de cuina, una mena d'espasa per
deslliurar-se del passat.
.El quadre de les llagostes. Al pis de la senyora
Enriqueta hi ha un quadre on apareixen llagostes amb
corona d’or, cap d’home i cabell de dona que surten
d’un pou. El quadre és la imatge d’un passatge bíblic
de l’Apocalipsi i simbolitza la diferenciació de sexes
i el domini sexual de l’home sobre la dona. Quan Rita
es casa, la senyora Enriqueta li’l regala.
.Les flors artificials, sovint amb regust de vida
resclosida, insatisfactòria.

El punt de vista de la narració: la veu

narrativa
La plaça del Diamant és una obra construïda com un
monòleg autobiogràfic. La protagonista, Natàlia, conta
en primera persona la seua vida (narradora
autodiegètica) i, des d’un temps i lloc indeterminats
va reconstruint el seu passat mitjançant records
(selecciona allò que li interessa), amb un fort aire
d’autenticitat. Es tracta d’un relat narrat des de la
focalització interna fixa, és a dir, la visió del món
que es dona està filtrada per la percepció de Colometa.
Quant a la narració del món interior hi ha un
desdoblament entre narradora i personatge: no són de la
mateixa època ni tampoc comparteixen el moment. Els
recursos més habituals de representació del món
interior són l’autorelat i l’OQO (oratio quasi obliqua)
i, en dues ocasions magistrals, el monòleg
autoreportat.
La narradora opta per l’autorelat, resumeix els
pensaments/sentiments del personatge sense detallar-los
perquè parega més creïble, ja que quan es recorda al
cap de tants anys no es poden donar tants detalls: “Em
vaig espantar molt”.
També hi ha presència de l’OQO, l’estil indirecte pren
l’aparença d’estil directe, sense marques:
“Tant que m’havia fet patir els primers mesos de vida
i semblava mentida com s’havia fet una preciositat”.
Solament en dos moments rellevants de la novel·la, la
narradora recorre al monòleg autoreportat (citació dels
pensaments/sentiments del personatge): “Veces,
abeuradors, menjadors,... tot a passeig!” (cap. XXV) i
“I amunt, jo amunt, amunt, Colometa vola...”
(cap.XXXV).

La narradora recorda en veu alta i s’adreça a un

interlocutor, narratari, amb qui estableix una
complicitat. Quan Colometa diu “va venir el que va
venir”(cap. XXVI) hi ha una al·lusió directa al
narratari, el qual sap el que va venir: la Guerra
Civil.

En la primera part (cap.I al XXVI) el ritme de la

narració és lent. El verb dominant és “dir” i preval
l’estil indirecte:
“ La clau de la porta del carrer havia desaparegut.
Quimet va dir que me l’havia donat a mi...”
“ Van dir que abans de deixar sortir els coloms del
colomar, l’havien de pintar...”

Freqüentment, l’estil indirecte s’articula amb l’estil

directe en la mateixa narració i separats per comes:
“I quan estava de mal humor sortia això de Colometa no
sigues pasmada, Colometa has fet una ximpleria,
Colometa ves, colometa vine. Tan tranquil·la, tu tan
tranquil·la.”
De vegades, la narradora assumeix la veu d’altres
personatges. Per exemple, quan la Julieta explica la
seua aventura amorosa amb un milicià, parla a través de
la narradora.

“I de seguida van entrar a la casa i la van resseguir

amb una llanterneta i feia olor d’abandonat i els
passos ressonaven…” (cap.XXX).

Al principi de l’obra la narradora mostra una certa

dissonància amb la joventut del personatge “amb en
Quimet corríem amb la moto i, sense adonar-me’n,
pensava en coses que em pensava que entenia i que no
acabava d’entendre”, però, a mesura que avança el
relat, la dissonància es torna consonància. La
narradora s’identifica amb el personatge. El final amb
el mot contents mostra l’autoafirmació d’una vida que
ha tingut moments durs però que, en conjunt, queda
justificada des de la felicitat present: reivindicació
del final positiu.

Quant al llenguatge de la veu narrativa recorre sovint

als verbs de record i de dicció com a part de la seua
tècnica del discurs narratiu:
“Em recordo del colom i de l'embut, perquè en
Quimet...” (cap. XII).
“I si parlo tant de la casa és perquè encara la veig
com un trencaclosque” (cap.XVIII).
Natàlia és una xica d’escassa escolaritat, impregnada
d’una cultura popular, envoltada de supersticions
i creences (els desigs de la gestant marcats en el
nadó, la rosa de Jericó com a ajuda al bon part, la
flor de sofre com a remei per a la tuberculosi
d'ossos...). El discurs està format de formes
col·loquials (freqüència de frases fetes), de frases
curtes i inacabades i de repeticions freqüents. El
caràcter oral de l’obra és molt marcat: “I em feia
veure les estrelles”; “vaig haver d’anar a buscar (el
carbó), cames ajudeu-me”.
També és destacable el predomini d’oracions coordinades
i la repetició del nexe copulatiu “i” (polisíndeton),
amb freqüents comparacions:
“En Quimet ho va trobar molt bonic i va dir que el
colomar era el cor, d’on surt la sang que fa la volta
al cos i torna al cor i que els coloms sortien del
colomar que era el cor,...” (cap.XXI).
“I el suro grinyolava. I costava de tallar perquè no
era ni dur ni tou.  I a l'últim vaig entendre què
volien dir quan deien aquesta persona és de suro...
perquè, de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó
perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu”
(cap.XXXIII).