Preguntes possibles sobre La plaça del Diamant a les

PAU

A) Respecte a l’anàlisi del contingut de l’obra:

1- Quins referents o elements de la realitat trobem (persones, noms de lloc,
esdeveniments, objectes) en aquest fragment? Tenen relació amb el marc
espaciotemporal general de l'obra (època, espais)?

INFORMACIÓ D’UTILITAT

L’acció de La plaça del Diamant se situa al macroespai o lloc geogràfic de Barcelona des
d’aproximadament 1928 fins als inicis dels anys 50. L’obra s’emmarca en el context cultural de
la República, la Guerra Civil espanyola i la Postguerra. En aquest sentit, dins de l’obra apareixen
referents que ens remeten a la realitat i que poden induir-nos a pensar que estem llegint una
crònica o un testimoni real. Els elements que contribueixen a donar sensació de realisme i
versemblança a la novel.la són:

• Referència a un marc històric conegut (II República, Guerra civil...) i a esdeveniments familiars:
- Del cap. I al IX: 1 any (de festa major a festa major)
- Capítol X: embaràs del fill Toni (9 mesos)
- Capítol XIV: proclamació de la II República (14-abril-1931)
- Capítol XV: embaràs de la filla Rita (any i mig després del naixement del fill)
- Capítol XXVI: esclat de la Guerra Civil (18-juliol-1936)
- Capítol XXXIII: final guerra; ocupació de Barcelona (26-gener-1939)
- A la Postguerra: domina la inconcreció temporal: “Quan feia una colla de mesos que
treballava a casa l’adroguer de les veces, potser tretze, potser quinze” (cap. XXXVIII), “i
aquesta por em va durar dos o tres anys. Potser més potser menys perquè hi ha coses
que s’esborren” (cap.XLII)
Indicis del pas del temps: l’edat dels fills.
Els fills s’han fet grans: Toni ha de fer el servei militar (cap.XLVI) i Rita es casa (cap.XLVIII)

• Inclusió de molts aspectes de la vida quotidiana a través de la quotidianitat de la protagonista

i de la presència d’objectes, d’oficis, de costums ...

• La manera de narrar, amb un discurs indirecte que sovint sembla un discurs directe amb
elements propis de l'expressivitat de la narradora protagonista.

• Aparició de llocs reals i coneguts, tant el macroespai (barri de Gràcia de Barcelona) com els
microespais:
- La plaça del Diamant: té una importància nuclear ja que apareix a l’inici i al final de la
novel.la, i n’és el nom del títol.
- Carrer Gran de Gràcia: on la protagonista mira els aparadors (cap.V); és el carrer que ha
de travessar per a enfrontar-se amb la seua vida vella (cap.XLIX). Aquest carrer tanca el
passat de la protagonista.
- Carrer de Monseny: on viuen Quimet i Colometa.
- Antic Café Monumental (Carrer Gran de Gràcia, 25) on van a fer el vermut (cap.III) i on
celebren la festa del casament de Colometa i Quimet (cap.VI)
 - Smart: cinema a la cantonada del qual ven castanyes la senyora Enriqueta (cap.IV)
- Parc Güell: trobada de Colometa i Quimet (cap.II)
- Montjuïc: on van a fer gana abans del dinar el dia del casament (cap.VI)
- Els Josepets: església on va a beneir el ram Diumenge de Rams (cap.V)

• El temps interioritzat: es relaten els fets segons la importància per a la protagonista, de

manera subjectiva... tal com solem recordar les coses. Aquest temps interioritzat per la
protagonista, a vegades és més concret o més difús, ja que és una percepció totalment
subjectiva: “I vaig sentir d’una manera forta el pas del temps (...) el temps dintre de mi, el temps
que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant
per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l’últim dia.” (cap. XLVI)

• La sinceritat de Natàlia/Colometa i el relat en primera persona.

EXEMPLE

FRAGMENT original del capítol XIV:

"I tot anava així, amb maldecaps petits, fins que va venir la república i en Quimet se’m va
engrescar i anava pels carrers cridant i fent voleiar una bandera que mai no vaig poder saber
d’on l’havia treta. Encara em recordo d’aquell aire fresc, un aire, cada vegada que me’n recordo,
que no l’he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de
poncella, un aire que va fugir, i tots els que després van venir mai més no van ser com l’aire
aquell d’aquell dia que va fer un tall en la meva vida, perquè va ser amb abril i flors tancades
que els meus maldecaps petits es van començar a tornar maldecaps grossos."

Resposta:

L'obra es situa a la ciutat de Barcelona dels anys 30 fins al 50, des de la Dictadura de Primo
de Rivera fins al Franquisme. Al capítol 14 Natàlia fa una breu descripció de com li ha afectat
a ella i la seua família el nou sistema de govern; conta que el dia de la proclamació de la
Segona República (1931-1939) el seu marit Quimet va començar a eixir al carrer amb la
bandera republicana, la qual feia voleiar. També recorda l'aire més fresc que ella havia respirat
i mai tornaria a fer-ho, un aire d'abril que va donar començament als problemes que la van
assetjar bona part de la seua vida posterior.

2- Situa o ubica el contingut d'aquest fragment en l'argument de l'obra.

Recordeu que situar o ubicar el contingut d’un fragment consisteix a contar el que ha passat
immediatament abans i el que passarà immediatament després del moment que el text
proposa.
EXEMPLE
FRAGMENT original del capítol I:

"I vaig tornar a córrer. I ell al meu darrera. Les botigues tancades amb la persiana de canaleta
avall i els aparadors plens de coses quietes com ara tinters i secants i postals i nines i roba
desplegada i pots d’alumini i gèneres de punt... I vam sortir al carrer Gran, i jo amunt, i ell al
meu darrera i tots dos corrent, i, al cap d’anys, encara de vegades ho explicava, la Colometa,
el dia que la vaig conèixer a la plaça del Diamant, va arrencar a córrer i davant mateix de la
parada del tramvia, pataplaf! els enagos per terra.

La nanseta de fil es va trencar i allà van quedar els enagos. Vaig saltar per sobre, vaig estar a
punt d’enganxar-m’hi un peu i vinga córrer com si m’empaitessin tots els dimonis de l'infern.
Vaig arribar a casa i a les fosques em vaig tirar al llit, al meu llit de noia, de llautó, com si hi
tirés una pedra. Tenia vergonya. Quan em vaig cansar de tenir vergonya, em vaig treure les
sabates d’un cop de peu i em vaig desfer els cabells. I en Quimet, al cap d’anys, encara ho
explicava com si fos una cosa que ens acabés de passar, se li va trencar la cinta de goma i
corria com el vent..."

Resposta:

En el moment anterior a aquest fragment Natàlia acaba de conéixer en Quimet ballant a la

plaça del Diamant i aquest li canvia el nom pel de Colometa, ella li diu que el seu nom és
Natàlia, i es posa a córrer per buscar la Julieta. Quimet l’atura i li diu que no podia anar a soles
pels carrers. Posteriorment, es veuen al parc Güell, després que Natàlia hagués renyit amb en
Pere, i fan plans per al seu futur com a parella.

EXEMPLE

FRAGMENT del capítol V : "La vigília del dia dels rams... a les tres ja érem al carrer amb un
sol que tot ho negava"

Resposta:

Aquest fragment de l'obra pertany a la vigíla del dia dels rams, data molt pròxima a la boda
de Quimet i Natàlia. Anteriorment, Natàlia ha anat a comprar la roba del joc de núvia amb la
Senyora Enriqueta, la qual li ha donat consells i li ha parlat sobre la necessitat que tenen les
dones de buscar marit i casar-se per a tindre un sostre, ha trobat el pis, i s’ha barallat amb
Quimet per la seua gelosia del pastisser. Posteriorment, té lloc el dinar a casa de la mare d’en
Quimet on es produeix l’episodi de la sal, o en Quimet mostra el seu masclisme i autoritat
patriarcal.

EXEMPLE

FRAGMENT del capítol XLVI: "El peu anava (...) com serem l'últim dia".

Resposta:

El fragment representa un incís en què la narradora reflexiona sobre el pas del temps.
Anteriorment a aquest moment el Vicenç, l’amo del bar, demana la mà de la Rita als seus
pares, i aquesta no vol casar-se. Natàlia, observant la Rita, adquireix consciència del pas del
temps, i es dona pas a aquest fragment. Posteriorment, la Rita es barallà amb en Vicenç, però
després aquest convidà la Rita i els seus pares a un sopar al seu bar, i allí la conquistà i
començà el festeig.

3- Quines característiques presenta el personatge X? Evoluciona aquest

personatge al llarg de l'obra?

EXEMPLE

FRAGMENT del Capítol XIV (text de la novel·la replegat en la pregunta 1.1)

Resposta:

El personatge d'aquest fragment és la Colometa. Natàlia és el personatge més ben

caracteritzat de la novel.la i el més ric en matisos. A penes tenim descripció del seu aspecte
físic, però sí en relació al seu caràcter: innocent, submissa, sense referents, desprotegida,
responsable.

El personatge de Natàlia pateix una forta evolució de caracterització durant el recorregut de

l'obra. A l’inici se'ns presenta com una dona fàcil de dominar. En aquest moment es
despersonalitza i de ser Natàlia passa a ser Colometa, després va madurant, i finalment,
recobra la seua identitat i torna a esdevindre Natàlia desprès de la mort del seu marit en
Quimet.
Rodoreda reivindica la innocència del personatge de Colometa i la considera més intel.ligent
que Madame Bovary o que Anna Karènina, ja que a diferència d’aquestes últimes, Colometa
no s’ha corromput i conserva la seua dignitat. Rodoreda defensa, en el pròleg de l’obra, el
talent natural” del personatge de Colometa ja que “fa el que ha de fer dintre de la seva situació
en la vida”.

EXEMPLE

FRAGMENT original de capítol XLVI:

"El peu anava d’un costat a un altre i anava fet ratlla i tot d’un em vaig adonar que jo estava
damunt de l’ombra del cap de la Rita; més ben dit, l’ombra del cap de la Rita em pujava una
mica damunt dels peus, però així i tot, el que em va semblar va ser que l’ombra de la Rita, a
terra, era una palanca, i que a qualsevol moment jo podria anar enlaire perquè feien més pes
el sol i la Rita a fora que l’ombra i jo a dintre. I vaig sentir d’una manera forta el pas del temps.
No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles adornament de la nit, no
el pas de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dintre el
temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que
arrissa i desarrissa i colora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens
pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per
fora i amb paciència ens va fent tal com serem l’últim dia.”

Resposta:

Natàlia, al fragment del capítol 46, expressa la seua percepció de com passa el temps quan
veu els seus fills com han crescut i també com totes les persones van canviant per dins i per
fora.

Natàlia és la protagonista i el personatge més ben caracteritzat de la novel·la i el més ric en

matisos que fan pòssible diferents interpretacions. És una dona amb bondat i que empatitza,
sobretot amb Mateu, quan Griselda, la seua dona, el tracta malament. També és prou submissa,
ja que està sotmesa al seu marit i diu coses com "perquè jo era així, que patia si algú em
demanava una cosa”. El personatge de Natàlia evoluciona al llarg de l'obra perquè comença
amb la pèrdua de la seua personalitat en casar-se amb Quimet, i finalitza l'obra refent la seua
vida en casar-se amb l'adroguer, amb qui recupera la seua identitat i la seua llibertat.

Aquesta novel.la té més personatges:

- QUIMET

Actua de contrapunt de la protagonista i provoca un dels conflictes clau de la novel.la: la

problemàtica relació home-dona en el marc d’una institució matrimonial masclista.

.Dominant: el canvi de nom de Natàlia és una forma de dominació.

.Manipulador: ¡Pobra Maria! és una invenció de Quimet que serveix per a manipular i
martiritzar la Natàlia. Aquesta Maria imaginària és un model de perfecció que va minant-la i fa
accentuar una relació de dependència d’ella respecte d’ell, ja que ella en aquest procés veu
molt minvada la seua autoestima, amb la qual cosa Natàlia es creu tot el que ell li puga dir.

.Egocèntric: sempre vol el protagonisme. Per això, sempre es queixa de la cama, del queixal...

.Irresponsable, somiatruites: alimenta aventures que acaben en drama (negoci dels coloms)
 - ANTONI

És descrit d’una manera positiva com una persona honrada, honesta, discreta. Estima i
respecta Colometa. La rescata de la mort, per tant, és una figura benefactora, protectora. Posa
ordre en la seua vida.És delicat de sentiments, és sincer. A diferència de Quimet que
representa la frustració de totes les expectatives romàntiques, Antoni no trencarà les seues
promeses i mostrarà gratitud i felicitat. Es convertirà en la figura paterna per als fills: ”Els nens
estaven molt de l’Antoni, tanta por que jo havia tingut que no el poguessin veure. Sobretot el
nen n’estava molt.” (cap.XLI). Fa el dot de la Rita: “L’Antoni va donar molts cèntims perquè
no fos una noia sense dot.” Antoni pateix per la por de perdre Natàlia, cosa que mostra la
sinceritat de l’estima que han construït junts: “I amb el nas encastat als vidres del balcó, hi
havia l’Antoni que m’esperava. (...) I l’Antoni va obrir el balcó i amb la veu que li tremolava
va preguntar ¿què et passa?, i va dir que ja feia molta estona que estava amb ànsia perquè
s’havia despertat de sobte (...) i no m’havia trobat ni al costat ni enlloc.” (cap. XLIX). Estima
la persona amada sense imposar res i, per això mateix, facilita unes relacions personals home-
dona basades en l’amor pur i en el respecte.

- SENYORA ENRIQUETA

Representa el paper maternal en contraposició al fet que la protagonista siga òrfena de mare
i a la figura passiva del pare. Probablement l’autora pretenia destacar amb aquesta relació la
naturalesa no necessàriament biològica de l’amor entre pares i fills.

- ANTONI I RITA

Els dos fills de Natàlia i Quimet, són considerats com una càrrega que recau en la dona, però,
no són a la novel.la per a representar només aquest sentiment d’angoixa maternal. Antoni és
obedienti recollit i, en aquest sentit el fet de tenir el mateix nom del seu padrastre no és una
casualitat. Rita, en canvi, és molt pareguda al seu pare i actua com ell amb Vicenç, el seu
promés.

Potser Rodoreda vol deixar constància amb la forma de ser de Rita, que en les relacions entre
homes i dones no sempre són els primers els que tracten de sotmetre l’altra part de la parella.
De vegades són també les dones i això es veu clarament en la relació entre Mateu i la seua
dona Griselda. Per això, segurament, Natàlia se sentirà identificada amb Mateu i, fins i tot,
aquest es convertirà en l’únic amic de la protagonista a l’obra.

En conclusió, la riquesa significativa dels personatges resulta evident, encara que molts siguen
tractats de passada i amb un aparent desinterés descriptiu com, per exemple, Pere, Julieta,
Cintet. Així i tot, com en altres aspectes, es pot afirmar que no hi ha cap element que siga
gratuït.

4- Quina temàtica pròpia de l'obra es veu en aquest fragment? Quines altres

temàtiques són característiques d'aquesta obra?

EXEMPLE

FRAGMENT del capítol XLVI (text de la novel·la replegat en la pregunta anterior)

Resposta:

La temàtica que es veu en aquest fragment és el pas del temps. Aquest fragment és molt
important dins de la novel.la perquè representa la consciència del pas del temps de Natàlia
per primera volta en la seua vida. La protagonista reflexiona sobre aquest tema perquè veu
com la Rita s'està fent major. En aquest moment també se’ns mostra una percepció totalment
subjectiva i interioritzada del temps per part de Natàlia.
TEORIA PER A RECORDAR
La plaça del Diamant s'inclou en el corrent literari de la narrativa psicològica, és a dir, un tipus
de narració que se centra en el món psíquic del personatge i en la descripció de la seua vida
interior. Els fets històrics són importants en relació a l'impacte i importància en la vida de la
protagonista i per això podem parlar d'un temps interioritzat. Així doncs, La plaça del Diamant
presenta una visió subjectivada de la realitat enfront de la visió objectiva pròpia de la narrativa
realista. El temps interioritzat provoca que la distribució dels fets per capítols no siga simètrica
ni equilibrada. Per exemple: durant els huit primers capítols transcorre un any mentre que el
capítol IX sols nou mesos.

Altres temàtiques característiques de l'obra són:

2- La maduració i la pressa de consciència de la protagonista, que es veu clarament

durant tota la novel·la gràcies al monòleg autobiogràfic. La novel.la és la història d’una dona
supervivènt que narra la seua evolució: Natàlia – Colometa – Natàlia.

En el capítol final, Colometa travessa el carrer Gran i trenca amb el seu passat, signant amb
el ganivet a la porta de l’antiga casa. Després el “crit d’infern” a la plaça del Diamant. Això
siignificarà, definitivament, la superació de la seua vida passada.

3- La soledat:
És una característica de l’univers literari de Rodoreda, a l’igual que la desorientació vital
dels seus personatges solitaris: “a mi em passava que no sabia ben bé perquè era al món”
(cap.V)

4- L’amor en diferents graus:

En la seua literatura, amor i sexe es confonen en experiències frustrants, sovint ridícules,

altres violentes. Però, la maternitat, representada quasi exclusivament per l’embaràs i el part,
és angoixant. El matrimoni i la maternitat es presenten com una condemna per a les dones.

Rodoreda reivindica que La plaça del Diamant és una novel.la d’amor (mirar el pròleg escrit
per Rodoreda). L’autora mostra que l’amor passional, l’amor romàntic és una trampa per a la
Colometa jove i que deriven en un infern: “Va ser aleshores, me n’he recordat i me’n recordaré
sempre, que em va fer un petó, i així que va començar a fer-me el petó vaig veure Nostre
Senyor a dalt de tot de casa seva, ficat a dins d’un núvol inflat...” (cap.II). Rodoreda defén
l’amor de maduresa, per la seua profunditat: “ens vam adormir així i, abans de dormir-me
(...) vaig topar amb el melic i li vaig ficar el dit a dintre per tapar-l’hi, perquè no se’m buidés
tot ell per allí... (...)Perquè cap bruixa dolenta no me’l xuclés pel melic i no em deixés sense
Antoni...” (cap.XLIX)

B) Respecte a l’anàlisi de la forma:

5- Descriu les característiques de la veu narrativa en la novel·la llegida.
Relaciona-les amb les que pugues trobar en aquest fragment.

EXEMPLE

Capítol I (Resposta aplicable, en general, a tota la novel·la)

El narrador d'aquest text és la protagonista. Parlem doncs, d'una narradora interna que relata
la seua peripècia vital en una edat ja madura en forma de monòleg autobiogràfic. Al llarg de
tota l'obra la protagonista fa una gran retrospecció de tota la seua vida en primera persona i
amb les seues paraules, centrant-se sempre en ella mateixa. Amb aquest recurs la narradora
aconsegueix que la narració adopte un punt de vista subjectiu que ens fa identificar-nos amb
la protagonista i que impedeix interpretar de forma absoluta i imparcial els pensaments i les
accions dels restants personatges de la narració. També l'autora fa servir la tècnica del
monòleg autobiogràfic per a introduir reflexions i pensaments, així aconsegueix que els lectors
senten en viu i en directe l'activitat mental del personatge. La veu narrativa correspon a una
dona d’extracció popular, utilitza frases curtes amb el predomini de la juxtaposició i de les
frases coordinades: "I vaig tornar a córrer. I ell al meu darrere". Sovint fa servir el recurs
expressiu del polisíndeton: "Les botigues tancades amb la persiana de canaleta avall i els
aparadors plens de coses quietes com ara tinters i secants i postals i nines i roba desplegada
i pots d'alumini i gèneres de punt...". El lèxic utilitzat és col·loquial, amb la utilització de
paraules populars. També usa freqüentment frases i expressions fetes amb les quals
aconsegueix un llenguatge fresc. En conclusió, la veu narrativa utilitza d’un llenguatge àgil que
busca reproduir l’oralitat de l’època.

EXEMPLE

FRAGMENT del capítol I (Resposta aplicada al text de la novel·la reproduït en la pregunta 1.2)

Al llarg de l’obra de Mercè Rodoreda, La Plaça del Diamant, el narrador és sempre en primera
persona del singular representada per la protagonista Natàlia, o Colometa, i en algunes
ocasions les separa com si foren dues persones diferents. Com és el cas del fragment escollit
per comentar, el qual pertany al capítol 1, que en un principi pot parèixer que representa en
estil indirecte, molt utilitzat a la novel·la, les paraules d’en Quimet, però realment es refereix
al dia que es va conèixer a ella mateixa sota el nom de Colometa: "i, al cap d'anys, encara ho
explicava la Colometa el dia que la vaig conéixer a la plaça del Diamant..." Aquest malnom li'l
posa ell i junt amb aquest, es crea una nova persona, ja que tot el que fa després d’aquell
moment en què va ballar amb qui després va ser el seu marit, és totalment nou per a ella i
desenvolupa una nova personalitat.

TEORIA PER A RECORDAR:

El monòleg autobiogràfic és un relat en 1a pers. en el qual un narrador solitari recorda el

seu propi passat i el narra seguint un ordre cronològic. Respon al desig d’autojustificació del
narrador.

Les caràcterístiques del monòleg autobiogràfic són:

- Els records s’expressen en temps verbal de passat, amb referències puntuals al moment
present.

- Ordre cronològic dels fets, però sense referències temporals precises.

- Memòria selectiva del narrador: Se centra en records, obsessions ... en funció de la finalitat
del relat.

- Sobreentesos i al.lusions indirectes a informacions.

- Efecte retòric del llenguatge de la veu narrativa (exclamacions, interrogacions, lèxic valoratiu
i expressiu, figures retòriques, etc.)

6- Identifica el símbol que apareix en aquest fragment i explica la funció

dels símbols en la novel·la. Per a fer-ho, pots esmentar altres símbols de
l'obra.

EXEMPLE

FRAGMENT del capítol XXVI

"I mentre em dedicava a la gran revolució amb els coloms va venir el que va venir, com una
cosa que havia de ser molt curta. De moment ens vam quedar sense gas. Vull dir que no
pujava al pis i a casa dels meus amos no baixava al soterrani. El primer dia ja vam haver de
fer el dinar a la galeria amb un fogó de terra grisa lligada amb ferros negres, i amb carbó
d’alzina, que vaig haver d’anar a buscar, cames ajudeu-me. — És l’últim, va dir la carbonera,
perquè el seu marit s’havia llençat al carrer. En Quimet també corria pels carrers i cada dia
anava pels carrers i sempre pensava que un dia no el tornaria a veure. Se’m va vestir amb
una granota blava i al cap d’uns quants dies de fum i d’esglésies llençant espurnes, se’m va
presentar amb un cinturó amb revòlver i una escopeta de dos canons penjada a l’espatlla. I
tot era calor, molta calor, la roba s’enganxava a l’esquena i els llençols s’enganxaven per tot
el cos i la gent vivia esparverada. L’adroguer de sota de casa va quedar buit en pocs dies i
tothom parlava del mateix i una senyora va dir que ja es veia venir feia temps i que aquestes
coses d’un poble en armes sempre passen a l’estiu, que és quan la sang bull més de pressa. I
que l’Àfrica s’havia d’haver enfonsat."

Resposta:

En aquest fragment utilitza el símbol dels coloms. La Natàlia diu que s'enfronta a la revolució
dels coloms en sa vida. El símbol dels coloms significa el desdoblament de la protagonista que
es representa mitjançant l'evolució dels coloms, ja que ella es diu Colometa mentre que viu
amb el Quimet, que és el criador dels coloms i mostra el sotmetiment al marit. En un punt de
la novel·la, Natàlia s’adonarà que està construint la seua pròpia gàbia. També una cosa que
crida molt l'atenció és que la desaparició de l'últim colom coincideix amb la mort d'en Quimet.

Aquesta novel·la té més símbols:

-Els coloms són un dels símbols més polisèmics perquè la seua significació canvia
notablement al llarg de la novel.la. Apareixen en la narració quan comencen a desencadenar-
se els problemes vitals de la protagonista paral.lelament als grans conflictes socials i històrics
previs a la guerra.

En la primera part de la novel.la, els coloms són presentats com un element hostil i simbolitzen
la vida angoixant i frustradora amb el primer marit, plena de feines i supeditacions als capricis
de Quimet.

Tanmateix, en la darrera part de la novel.la els coloms es converteixen en elements

fonamentals del record de la protagonista que tendeix a embellir el passat i a reviure’l com un
somni coincidint amb la millora de la seua situació vital (Antoni li diu que és feliç): “I jo no
sabia si estava adormida o si estava desperta, però veia els coloms (...) Tot era igual, però
tot era bonic. Eren uns coloms que no empastifaven, que no s’espuçaven, que només volaven
aire amunt com àngel de Déu.” (cap.XLIII). De fet, Natàlia esdevé, per a les dones del parc
on va a passejar, la senyora dels coloms, gràcies a la història irreal que els conta basada en
un somni en què idealitza i mitifica el passat amb els coloms (cap.XLIII). Els coloms també
són presents quan Natàlia comença a tancar el seu passat: “I aquell desfici que jo tenia abans
de parlar dels coloms i de la torre amb els anys m’havia anat passant.” (cap.XLVII)

-L'embut és un altre símbol important de la novel·la i apareix a la vida de la protagonista al

mateix temps que els coloms i a partir d'aquest moment començarà el seu malson. La forma
de l'embut, un con invertit amb un tub cada vegada més estret, representa l'angoixa de la
Natàlia que cada moment va a més. Tant que en un moment arriba a plantejar-se el suïcidi.
L'embut està present fins al moment en què la Natàlia decideix matar els seus fills i després a
ella, ja que decideix utilitzar aquest element per a fer-ho.

-Flors i l’aparador de les nines. Representen la seua infantesa i joventut perduda, el temps
de felicitat. Una felicitat que va perdre quan va començar la novel·la, en el ball de la festa
major a la plaça del Diamant. Hi ha un moment en què ja no distingeix les nines a l’aparador,
açò indica que ha madurat, i aleshores les nines esdevindran un símbol de nostàlgia, de vellesa,
trist i decadent: “A la botiga d’hules em vaig aturar a fer veure que mirava, perquè si vull dir
la veritat he de dir que no veia res: només taques de colors, ombres de nina...”
-Caragol de mar. Al principi representa a la mar que, amb les seues ones, simbolitzarà la
inestabilitat de la vida de casada de Colometa. Amb el pas del temps, es transformarà en
l’harmonia i l’estabilitat que la protagonista viurà quean torne a ser la senyora Natàlia.

-Llaços o cintes que la mare de Quimet col.loca per tota la casa i els que la protagonista fa
en empaquetar els pastissos tenen la funció de simbolitzar el caràcter purament decoratiu
assignat a les dones en aquella societat, segons alguns estudiosos.

-Quadre de les llagostes. Representa el sexe que mata a la dona, en conseqüència, el domini
del mascle sobre aquesta. Al llarg d'aquesta novel·la es presenten certes situacions masclistes
en la relació amb Quimet.

-Les balances. La Natàlia cada vegada que passa per davant de les balances gravades a la
paret es para a tocar-les, com a símbol d'enyorament a tenir una estabilitat en la seua vida.

-El ganivet. El ganivet és un símbol de venjança i alliberament del seu passat. Al final de la
novel.la, la Natàlia es queda segura d'haver pogut superar les seues penúries, per tant, va a
la seua antiga casa a gravar el nom de ''Colometa'', i el deixa allà, amb tota la seua anterior
vida, tancant així la seua vida passada per sempre.

7- En quin (sub)gènere, model o corrent situaries l'obra llegida? Explica les

característiques bàsiques del (sub)gènere, model o corrent basant-te en el
fragment llegit.

EXEMPLE

FRAGMENT del capítol XLVI (reproduït en la pregunta 1.3)

Aquest el podem caracteritzar per una descripció de dues idees diferents sobre el pas del temps.
Primerament, el temps físic, el temps reflectit en les estacions de l’any, en els colors de les
fulles i els arbres; i per altra banda el temps de la vida, el temps que tranforma l’interior de la
protagonista interior. Per aquest motiu, la narradora (i protagonista alhora), ens parla d'una
experiència plenament sensorial, d'un sentiment que fa que s'adone dels anys, del pes de tots
aquests moments de la seua vida. El text és de caràcter reflexiu, ja que la Natàlia mentre
passeja recorda tot el que li ha ocorregut, i conseqüentment, ens trobem amb un passatge de
corrent d'introspecció psicològica, situat en l'època de la postguerra. El llenguatge utilitzat és
col·loquial i detallat, fent així que els pensaments i els sentiments siguen més reconeixibles
pel lector. La plaça del Diamant, en la seua totalitat, és una novel·la psicològica, ja que
presenta els pensaments de la protagonista en un monòleg autobiogràfic amb la intenció de
causar una mena d'impacte o promoure una reflexió; però és en aquest fragment on constatem
açò de manera extremadament clara. Entre les característiques veiem que l'autora no només
utilitza col·loquialismes (com "anar enlaire" o "ens pasta"), sinó que també fa ús del llenguatge
metafòric quan parla de les seues visions i sensacions: "sol i Rita, Natàlia i ombra", "temps
que posa fulles a les branques", "temps que no es veu"... Açò ens demostra, una vegada més,
el caràcter filosòfic i psicològic del text, així com el corrent al qual pertany.

TEORIA PER A RECORDAR

La plaça del Diamant pertany al subgènere de la novel.la psicològica que va sorgir a principis
del segle XX amb figures com Marcel Proust o James Joyce, i es desenvolupà a partir dels
avanços de la psicologia i de la psicoanàlisi (Sigmund Freud). Posteriorment, el subgènere
evolucionà amb autors com William Faulkner, qui va introduir en la narració tècniques més
sofisticades que permetran reflectir millor l’interior de la condició humana procurant que
aquesta es manifeste en tota la seua amplitud. En la literatura catalana, els autors més
destacats de la narrativa psicològica foren Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga. La novel.la
psicològica es posà de moda a la literatura catalana als anys trenta i perdurà fins als anys
seixanta. Presenta les següents característiques:

1- Se centra en la descripció del món interior dels personatges: trets de caràcters,

processos cognitius, motivacions, desitjos, ambicions, estats d’ànim, conflictes ..., en oposició
a la novel.la realista que se centra, sobretot, en la representació del món exterior.

2- El punt de vista narratiu de La plaça del diamant correspon a una narradora-

protagonista que narra en 1a persona la seua vida en ordre cronològic. Desconeixem el
moment i el lloc des d'on es narra (sabem que els fets pertanyen a una etapa anterior de la
vida de la narradora). Tota la visió del món que se’ns mostra està filtrada per la percepció de
Colometa.

3- Rodoreda utilitza la tècnica del monòleg autobiogràfic (explicat a la pregunta 5)

Tota La plaça del diamant és un monòleg autobiogràfic emés per la narradora, que coincideix
amb el personatge de Colometa. Per a narrar el món interior de la narradora-protagonista, cal
que el lector distingisca el desdoblament entre la narradora Natàlia (el present) i el
personatge de Colometa (el passat). Encara que Natàlia conta la seua història, la Natàlia
que narra ja no és Colometa. La narradora i el personatge es distancien: la narradora té
l'experiència que el personatge no tenia quan estava vivint els fets narrats.

Rodoreda utilitza una sèrie de tècniques narratives per a presentar-nos el solapament de la

narradora Natàlia i del personatge de Colometa en una única veu. Les més destacades són:

a) L’autorelat: la narradora-protagonista (Natàlia) resumeix els pensaments i els sentiments

del personatge de Colometa ja que seria absolutament impossible de recordar fil per randa
allò que s'ha sentit i viscut anys enrere: “Em vaig espantar molt”.

b) L’ús d’un estil indirecte amb aparença d’estil directe per omissió de la fórmula
introductòria de l’estil indirecte “Pense que”: “(Pense que) + Tant que m’havia fet patir
els primers mesos de vida i semblava mentida com s’havia fet una preciositat.” Així doncs,
l'efecte que es produeix en els lectors és el de tenir Colometa en persona contant-nos la seua
història

c) Monòleg autoreportat: Citació de pensaments i sentiments del personatge de Colometa.

Té un ús puntual en dos moments d’especial intensitat emocional de la novel.la: “Coloms,
veces, abeuradors, covadors, colomar i escala de paleta, ¡ tot a passeig! (Cap.XXV) i “I amunt,
jo amunt, amunt, Colometa, vola, Colometa...”(Cap.XXXV)

C) Respecte al context històric i literari propi de l’obra i a la

ubicació d’aquesta en la trajectòria de l’autora:

8- En quin context històric i cultural se situa l'escriptura d'aquesta obra?

L'obra està situada en els primers anys de la proclamació de la República fins poc després del
final de la Guerra Civil. Per tant podríem dir que l'acció comença en els anys previs a la Guerra
Civil, i finalitza aproximadament a principis dels anys 50, en temps de postguerra, durant el
Franquisme, una època molt dura per a la gent de les classes mitjanes i baixes, en què van
viure amb fam i en pobresa extrema moltes famílies com a conseqüència de la política
totalitària i autàrquica exercida per la dictadura. Culturalment, el franquisme prohibí l’ús públic
i oficial del català i el seu ensenyament, i molts intel.lectuals, escriptors i artistes hagueren
d’exiliar-se a França, Suïssa, Mèxic, Buenos Aires, Santiago de Xile per tal de salvar la seua
vida i la seua dignitat.
9- Situa aquesta obra en la trajectòria de l'autora (etapes, blocs) i digues
algunes característiques de l'etapa o bloc, o diferències respecte a altres
etapes.

Mercè Rodoreda nasqué a Barcelona el 1908 i morí a Romanyà de la Selva (Girona) el 1983.
Rodoreda escriu aquesta novel·la (La plaça del Diamant, 1962) en la seua etapa de maduresa,
més de dos dècades després que la seua trajectòria clarament ascendent es vera truncada pel
triomf franquista, l'exili i la Segona Guerra Mundial. Aquests esdeveniments també es
reflectiran en les seues obres posteriors, les quals inauguraren la seua etapa de maduresa,
tant des d'un punt de vista tècnic (domini estructural i estilístic), com des d'un punt de vista
temàtic. Les obres d'aquest període (La plaça del Diamant (1962), El carrer de les camèlies,
(1966) es varen centrar en heroïnes que, des de la maduresa, recorden el seu passat i
manifesten la inexorable certesa d'haver perdut la joventut. A més a més, fa servir l'estructura
de final obert que dóna certa esperança de felicitat en la vida dels personatges principals (no
com en el tercer període, on els finals es tornen tancats. El 1974 va publicar Mirall trencat,
probablement l’obra mestra de l’escriptora. A partir de La meva Cristina i altres contes (1967),
la narrativa de Rodoreda pren un caràcter cada vegada més simbolista i fantàstic. Aquesta
tendència culmina en Viatges i flors (1980).

10- Quines característiques generals presenta el gènere narratiu en el

context d'escriptura de l'obra?

El panorama novel·lístic dels anys cinquanta va ser molt diversificat. En primer lloc,
mencionarem la narrativa psicològica que sorgí durant els anys trenta (Llorenç Villalonga i
Mercè Rodoreda), el realisme compromés (Josep Mª Espinàs), la narrativa fantàstica (Pere
Calders), la narrativa de gènere (Manuel de Pedrolo), la narrativa existencialista o de reflexió
moral (M. Pedrolo o J. Sales) i, per últim, també cal destacar el realisme testimonial dels
escriptors exiliats (Artís-Gener) que incorporaran nous temes com l’enyorament, el sentiment
de frustració, la fatalitat del destí i la denúncia de la guerra i de les seues conseqüències. En
aquest context també s’incorporaran moderadament algunes innovacions narratològiques
europees i americanes com la tècnica del monòleg autobiogràfic, la desaparició de l’heroi,
l’objectivisme d’un narrador extern (behaviorisme), la simultaneïtat d’accions o la ruptura de
la linealitat narrativa.

11- Quins altres autors o autores destaquen en el context d'escriptura de

l’obra (dins del gènere)? Aporta algunes dades sobre l’escriptura (títols
destacats i/o característiques bàsiques).

Destacà l’escriptor mallorquí Llorenç Vilallonga, novel·lista i dramaturg que va escriure les
novel·les com Mort de dama, d’un marcat caràcter esperpèntic i Bearn o la casa de les nines;
totes dues dins el corrent del realisme psicològic com La plaça del Diamant. Villalonga utilitza
el realisme mític on el personatge principal explica les seues vivències passades i reprodueix
fragments d’unes memòries en què els llocs, els personatges i els ambients són mítics.

Una altra escriptora rellevant d’aquella època va ser Maria Aurèlia Capmany, una escriptora
polifacètica que s'inclinà per un realisme de base existencialista, on l’home és víctima de
situacions absurdes i no troba sentit al món que l’envolta. Denuncia també la situació de la
postguerra i de la dona, present a l’obra de Rodoreda.Entre les seues obres, destaquen Un lloc
entre els morts (premi Sant Jordi 1968) o El gust de la pols

Per últim, cal mencionar Joan Sales, que a més de ser escriptor, era editor de Rodoreda i de
Vilallonga. La seua obra més destacada és Incerta glòria, guanyadora del premi Joanot
Martorell a 1955, que tracta de l’amor de joventut durant la Guerra Civil.
Altres autors que podríeu comentar són:

Pere Calders (Barcelona, 1912-1994). Destaca especialment com a escriptor de contes.

S’exilià a Mèxic el 1939. La seua obra pertany a la narrativa de la realitat del somni. El 1954
publica Crònica de la veritat oculta, obra que el va consagrar com a escriptor. Els personatges
de Calders solen ser abúlics i conformistes dins de la realitat quotidiana. Però, de manera
imprevista un fet il.lògic o màgic, del món del somni o del desig, trasbalsa la seua existència
o la qüestiona. Aquest fet fa veure l’absurditat de la veritat acceptada, convencional, i deixa
oberta la possibilitat d’entreveure una veritat oculta, més real i més plena. L’humor (o la
ironia) és el procediment principal de Calders per a posar al descobert els tòpics o veritats
absolutes sobre els quals es construeix la societat.

Enric Valor (Castalla (L’Alcoià), 1911-2000) durant la dictadura, es dedicà preferentment

a difondre la gramàtica normativa del valencià amb obres com Millorem el llenguatge o La
flexió verbal. Ben conegut per les Rondalles valencianes, adaptació literària del folklore narratiu
i de tradició oral valencià, també té una important obra narrativa original, basada en els models
novel.lístics del realisme europeu del segle XIX (com ara Dostoievski o Zola). Un bon exemple
n’és L’ambició d’Aleix (1960), novel.la que simbolitza els pobles i la natura com una mena de
refugi contra la destrucció del medi natural que exerceixen les grans ciutats. A partir de 1980
es publicà la trilogia del Cicle de Cassana, on rememora la destrucció dels terratinents
valencians de les comarques del sud per tal d’evitar que desaparega de la memòria col.lectiva.

El gran domini i la riquesa del lèxic tradicional valencià, la presència de la natura i del món
rural, així com les detallades descripcions o la profunditat psicològica dels seus personatges,
són altres trets que caracteritzen l’extraordinària obra de Valor.

Manuel de Pedrolo (L’Aranyó (Lleida), 1918-1990). És un dels escriptors més llegits de

la postguerra i va conrear pràcticament tots els gèneres literaris: novel.la policíaca, de ciència-
ficció, simbòlica, realista.Ha estat l’escriptor més creatiu de la postguerra en introduir dins de
la nostra literatura les innovacions tècniques de les narratives angleses i nord-americanes. La
seua obra pertany a la narrativa existencialista. Els temes impulsors de la seua obra són la
llibertat humana i les repressions socials i polítiques, la comunicació/incomunicació entre els
homes, l’autenticitat humana i el sentit de l’existència. Pedrolo sempre adopta una actitud de
reflexió, de compromís social i de denúncia de l’aspra realitat, malgrat la censura que seguia
imperant. Destaquen les seues obres Joc brut (1965), Mecanoscrit del segon origen (1973),
Totes les bèsties de càrrega (1967) ..., però, la seua obra més ambiciosa fou la sèrie Temps
obert (1963- 1974), composta d’onze novel.les, en què explora diferents desenvolupaments
narratius i ho fa amb una tècnica cada vegada diferent.

12- Quins altres models o corrents del mateix gènere trobem en el context
de l'obra? Explica les seues diferències respecte al model o corrent en què
s'inscriu l'obra.

La Plaça del Diamant se situa en un context històric molt definit, ja que es produeix poc abans
de la proclamació de la Segona República, passant per la Guerra civil i la postguerra. En
aquesta època trobem la narrativa de base realista. Les obres d'aquest període, per tant,
tracten temes referents als problemes i la situació social que deriven dels anys posterior a la
guerra; on els autors es veuen obligats a interrompre la seva activitat i a exiliar-se per poder-
hi continuar (com és el cas de Mercé Rodoreda, escriptora del llibre que estem comentant).
Als anys 50 la situació comença a millorar amb la creació de premis literaris. El ressorgiment
de la narrativa, la comunicació entre els autors i el coneixement d'ells pel públic donaren
prestigi polític a la literatura catalana, i finalment, als anys 60, es va produir la consolidació
editorial amb la publicació d'obres en llengua pròpia. Així sorgiren diferents tendències
narratives: testimonial, existencialista, catòlica, psicològica, de gènere, de la realitat del somni,
del realisme compromés i del realisme vuitcentista. La Plaça del Diamant s’inscriu en el corrent
de la novel.la psicològica perquè Rodoreda se centra en la descripció del món interior dels
personatges (trets de caràcter, motivacions, desitjos, estats d’ànim, conflictes...) a través de
la utilització de la tècnica del monòleg autobiogràfic en oposició a la novel.la realista que se
centra, sobretot, en la representació del món exterior. La plaça del Diamant dista de ser una
testimonial per no tenir la intenció de mostrar historiogràficament un fet amb el seu testimoni
corresponent. No és tampoc existencialista perquè en cap moment es planteja respondre a
qüestions com el principi de l'existència (cosa de la qual s'encarrega aquest corrent), i es
diferencia de la novel·la catòlica per no ser, La Plaça del Diamant, un escrit amb espiritualitat
religiosa caracteritzat per la figura de Déu i la creença. Tampoc no forma part del corrent que
tracta la realitat del somni, pel fet que no analitza el significat dels somnis dintre de la
inconsciència del son, ni pot ser categoritzada, tampoc, entre les novel·les de realisme
compromés o de realisme vuitcentista, ja que l'autora mostra la visió de la protagonista, els
seus pensaments i la seua vida, no narra comprometent-se amb una realitat. En conclusió,
aquesta obra pertany, completament, al corrent de novel·la psicològica, per fer reflexionar al
lector amb les situacions que es mostren des del relat de les experiències personals viscudes
per la protagonista i contades en una novel.la que és un llarg monòleg autobiogràfic.

D) Respecte al context posterior de l’ obra:

13- Com evoluciona el gènere narratiu amb posterioritat al context

d'escriptura d'aquesta obra? Quines característiques presenta?

Els novel·listes de la dècada dels 70 que donen a conèixer les seues obres són gent nascuda a
la postguerra, crescuda i escolaritzada amb els canvis sociopolítics dels anys 50 i 60. En la
dècada dels 70 entren en crisi models novel·lístics com el realisme històric. S’imposa una
renovació de la narrativa, l’anomenada “novel·la del canvi”, caracteritzada per la manipulació
del codi textuals i per la utilització de temes transgressors. Tots els escriptors d’aquesta època
comparteixen un sèrie de característiques en la temàtica, com la crítica política i l’exigència de
llibertat, la reivindicació de la dissidència (llibertat sexual, homosexualitat), la ruptura amb els
valors tradicionals (joves marginals, rebotats contra l’opressió familiar..), i desig de modernitat
i universalitat. La dècada dels 70 va suposar l’inici de l’impuls narratiu en llengua catalana. La
dècada dels 80, va comportar una gran evolució per dos factors: d’una banda, la nostra societat
havia adoptat determinats models de producció i consum de fenòmens culturals i d’altra banda,
la literatura comença a gaudir de suport institucional, com a conseqüència de l’aprovació dels
Estatuts d’Autonomia, de la promulgació de les lleis de normalització lingüística i de l’accés de
la llengua catalana al sistema educatiu. Com a conseqüència d’alguns factors, els autors van
coneixent-se i s’influeixen mútuament; es diversifiquen els gèneres narratius: novel·la
històrica, novel·la negra i policíaca, novel·la eròtica, etc. Les línies que adopta la narrativa
catalana, a partir d’aquesta diversificació de gèneres és molt variada. D’una banda, trobem
una novel·lística plena de connotacions simbòliques i al·legòriques. I d’altra banda trobem una
narrativa caracteritzada per l’exploració dels mecanismes col·lectius de la memòria i per
l’ambientació rural de les històries. La dificultat de catalogar una narrativa tan recent, el fet
que alguns dels autors encara estan evolucionant en la seua producció i el fet d’haver
nombrosos novel·listes, ens fa difícil ser més exhaustius a l’hora de definir les característiques
d’aquesta etapa.

14- Quins autors o autores destaquen en la narrativa amb posterioritat al

context d'escriptura d'aquesta obra (mínim 2)? Quines semblances,
novetats o diferències presenta l'escriptura d'aquests altres autors o
autores respecte a l'autora del fragment?

Dins de l’evolució del gènere narratiu posterior, cal destacar Quim Monzó, Isabel-Clara Simó i
Ferran Torrent. Altres autors importants d’aquest període són Carme Riera, Jaume Fuster,
Monserrat Roig, Joan Francesc Mira, Jaume Cabré o Josep Lozano.
Quim Monzó (Barcelona, 1952). S’ha convertit en un dels grans renovadors de la narrativa
breu gràcies a una intel.ligent combinació d’influències diverses: Kafka, Calders, Cortázar,
Borges ... Alhora, ha esdevingut un punt de referència per al altres escriptors actuals de
narrativa breu. Els elements clau de la seua escriptura són: l’ambientació urbana, la ironia, la
subversió de referents culturals i la metaficció. Destaquen les seues obres Uf, va dir ell (1977),
obra inaugural d’una nova etapa en la literatura catalana, L’illa de Maians (1985), El perquè
de tot plegat (1993), Mil cretins (2010) ...

Monzó fa una literatura imaginativa i directa presidida per la ironia i l’humor. Els seus
personatges són esquemàtics i anònims, i vehiculen la desorientació vital de la societat
postmoderna: la solitud existencial, el tedi, l’angoixa, l’alienació de la vida en parella, la
sensació d’absurd i la consciència d’artificialitat de qualsevol ideologia o sentiment.

Un dels punts de contacte entre l’obra de Quim Monzó i de Mercè Rodoreda és el

retrat crític que cadascú realitza del context històric i de la societat que els ha tocat
viure.

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943 - 2020). És considerada una de les autores modernes més
importants i de més èxit. Ha estat guardonada en múltiples ocasions. La seua narrativa pren
com a referent el món real i interpel.la el lector des de la realitat quotidiana. L’autora
reflexiona sobre la condició femenina, les seues dificultats, els seus condicionaments i els seus
maltractaments. Les seues protagonistes i el punt de vista narratiu adoptat són femenins.
Entre les seues obres destaca Júlia (1983) basada en els fets històrics de la revolució del
“Petroli” a Alcoi a finals del segle XIX, Històries perverses (1992) on l’autora fa patent la
preocupació per la violència, Dones (1997) -recull de contes que reflexionen sobre la condició
de dona-, T’imagines la vida sense ell? (2000), on refà la història d’un crim perfecte, com a
venjança de trenta anys d’agressions psicològiques, L’amant de Picasso (2015) en què es
recrea la relació de Picasso amb la seua primera mussa Fernande Olivier, en un moment clau
per a la història de l’art.

L’obra d’Isabel-Clara Simó vol retratar les diferents facetes de la vida de les dones en relació
amb els homes. Recrea personatges complexos que mantenen relacions conflictives i que
l’autora presenta en relats ben estructurats i amb un acurat treball de llenguatge.

Tant el en seu vessant de periodista com en el d’escriptora, l’autora ha mantingut sempre un

ferm compromís amb la seua condició de dona d’esquerres i amb la defensa de les llibertats
individuals i col.lectives.

La seua obra ha estat traduïda a diversos idiomes: alemany, anglés, basc, espanyol, francés,
gallec, italià, neerlandés i suec.

Un dels punts de contacte entre l’obra d’Isabel-Clara Simó i de Mercè Rodoreda és

que les seues novel.les han estat protagonitzades per dones, i que a través de la
seua narrativa volen denunciar la situació vital d’aquestes dones i dignificar-les.

Ferran Torrent (Sedaví, 1951). És un dels novel.listes actuals més populars i més prolífics.
Es va consolidar com a escriptor a través de novel.les policíaques com No emprenyeu el
comissari (1984), Penja els guants, Butxana (1985) o Un negre amb un saxo (1987), en què
adopta tècniques de la novel.la negra per a reproduir-hi la realitat valenciana. Altres llibres
de Torrent com Gràcies per la propina (1995) rememoren la seua infantesa i joventut.
Posteriorment, destaca la trilogia formada per Societat limitada (2002), Espècies protegides
(2003) i Judici final (2006) on fa una radiografia crítica de la societat valenciana actual, i de la
corrupció urbanística i política.

L’estil de Torrent es caracteritza per la seua gran habilitat per a crear diàlegs àgils, pel seu ús
d’un valencià ric en expressions populars i per la presència de la ciutat de València com a
matèria narrativa, fet que es fa evident en la toponímia, fàcilment reconeixible pel lector en
les seues obres.
Un dels punts de contacte entre l’obra de Ferran Torrent i de Rodoreda és la
reproducció fidel de la riquesa del llenguatge popular, oral i fresc parlat en els seus
respectius moments històrics, com a un requisit fonamental de les seues obres
narratives.

15- És destacada la presència d'autores en el context d'escriptura de La

plaça del Diamant? I amb posterioritat? Esmenta i ubica temporalment
altres autores (novel·listes, poetes, autores de teatre o assagistes) que
destaquen en el període que va de la postguerra a l'actualitat [mínim 4
autores i dos gèneres].

L'any de publicació de La plaça del Diamant és el 1962, i està emmarcada en el context històric
de la Barcelona de la Segona República Espanyola (1931-39), la Guerra Civil (1936-39) i la
Postguerra. En aquest marge és on transcorren els esdeveniments de la novel·la. Aquestes
són algunes de les autores d'eixa època que varen escriure en valencià:

Maria Ibars i Ibars (Dènia, 1892-València, 1965), POEMES com "Un Mar de Paraules"
NARRATIVA com "Flor de Nisperer" o "L'últim Serv" Va ser una mestra i escriptora valenciana,
va escriure poemes i narracions en castellà i valencià. En la dècada de 1930 va estar
relacionada amb "LO RAT PENAT" i participava en activitats d'aquesta institució.

Matilde Llòria (Almansa, 1912-València, 2002) POEMES com "Altíssim negre" NARRATIVA
com "Espill d'un temps" S'introduí ràpidament en els cercles literaris gallecs, tot aprenent-ne
la llengua. Aquest aprenentatge va fer que l'autora s'encuriosira també pel català com a
llengua literària. Així, a partir dels anys 50 inicià una carrera literària, no sols en castellà, sinó
també en gallec i en català.

Maria Beneyto i Cuñat (València, 1925-2011), POEMES com "Altra veu "(1952) i "Ratlles a
l'aire" (1956) NARRATIVA com "Cançó oblidada" Va tindre una formació autodidàctica, com
serà el cas d'un gran nombre d'escriptors de la seua generació; a més a més, comença a
relacionar-se amb els grups literaris de la ciutat de València.

Maria Mulet (Albalat de la Ribera, 1930-1982). POEMES com "Veus de xiquets (poemes
infantils)" NARRATIVA com “Amor, la mateixa paraula” Maria Mulet va ser una de les poques
escriptores que, ja durant els últims anys del franquisme, va introduir la literatura infantil i
juvenil en valencià en les escoles de la Comunitat Valenciana. També cal mencionar M. Aurèlia
Campany, (1918-1991) una escriptora important també de l'època, que va néixer a Barcelona,
i va escriure novel·les com ara Quim/Quima i va escriure molts gèneres com ara assaig, teatre,
còmics, literatura infantil entre altres.

Amb posterioritat al context de l’escriptura de La plaça del Diamant, cal destacar les autores
Carme Miquel, Isabel-Clara Simó, Anna Moner, Carme Riera i Montserrat Roig.

Carme Miquel (La Nucia, 1945 – 2019)

Va ser una mestra i escriptora valenciana nascuda a la Marina Alta, però, és a la ciutat de
València on ha transcorregut la major part de la seua vida. Ha estat un referent en el foment
de l’ús i l’ensenyament del valencià, vinculada amb el moviment de renovació pedagògica i
impulsora de la Federació Escola Valenciana, a més d’una reconeguda narradora amb més
d’una trentena de llibres publicats de narrativa infantil i juvenil com Uns papers en una capsa,
Aigua en cistella, La mel i la fel o L’amenaça de les grues. Les reflexions i anàlisis polítics i
socials són exposats, sobretot, en els articles que publicà periòdicament a la premsa i en els
assaigs juvenils dedicats a les seues filles —A cau d'orella. (Cartes a Roser), en què explica als
joves fragments de la història més recent, i Murmuris i crits. (Cartes a Mireia) on reflexiona
sobre moltes qüestions que preocupen els joves com ara les drogues, la sexualitat, les noves
tecnologies, les families canviants o les ONG. També fou membre de l’Acadèmia Valenciana de
la Llengua des de 2006 fins a la seua mort.

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943 - 2020)

És considerada una de les autores modernes més importants i de més èxit. Ha estat
guardonada en múltiples ocasions. La seua narrativa pren com a referent el món real i
interpel.la el lector des de la realitat quotidiana. L’autora reflexiona sobre la condició femenina,
les seues dificultats, els seus condicionaments i els seus maltractaments. Les seues
protagonistes i el punt de vista narratiu adoptat són femenins. Entre les seues obres destaca
Júlia (1983) basada en els fets històrics de la revolució del “Petroli” a Alcoi a finals del segle
XIX, Històries perverses (1992) on l’autora fa patent la preocupació per la violència, Dones
(1997) -recull de contes que reflexionen sobre la condició de dona-, T’imagines la vida sense
ell? (2000), on refà la història d’un crim perfecte, com a venjança de trenta anys d’agressions
psicològiques, L’amant de Picasso (2015) en què es recrea la relació de Picasso amb la seua
primera mussa Fernande Olivier, en un moment clau per a la història de l’art.

L’obra d’Isabel-Clara Simó vol retratar les diferents facetes de la vida de les dones en relació
amb els homes. Recrea personatges complexos que mantenen relacions conflictives i que
l’autora presenta en relats ben estructurats i amb un acurat treball de llenguatge.

Tant el en seu vessant de periodista com en el d’escriptora, l’autora ha mantingut sempre un

ferm compromís amb la seua condició de dona d’esquerres i amb la defensa de les llibertats
individuals i col.lectives.

La seua obra ha estat traduïda a diversos idiomes: alemany, anglés, basc, espanyol, francés,
gallec, italià, neerlandés i suec.

Anna Moner (Vila-real, la Plana Baixa, 1967)

Llicenciada en història de l'art, és artista plàstica i una de les escriptores actuals més fecundes
i creatives del panorama narratiu valencià actual. Des del 1987 forma equip artístic amb
Sebastià Carratalà. Ha publicat una gran quantitat d’obres, totes elles amb personatges
femenins potents i poderosos, fora dels rols habituals, que destil.len sensualitat i intel.ligència.
D’entre les seues obres, cal destacar La Venus i el lliri i Les finestres de l’ànima, tots dos Premi
de Relats de Dones, 2006 i 2010, la novel.la Les mans de la deixebla (2011), i l’assaig Gabinet
de curiositats (2015). La seua última novel.la La mirada de vidre (2019), Premi Literari Ciutat
d’Alzira, aprofundeix en els temes d’interés de l’autora com l’ocultisme, les investigacions
científiques o les addiccions. Ha estat la primera Ambaixadora de la Lectura (Direcció General
de Cultura GVA i Fundació FULL), en 2017.

Carme Riera (Palma de Mallorca, 1948)

Novel.lista, assagista i guionista. Riera va participar en les mobilitzacions estudiantils de finals

dels seixanta en contra del franquisme, de la guerra del Vietnam i en l'incipient
moviment feminista. Es donà a conéixer amb el recull de contes, Te deix, amor, la mar com a
penyora (1975), va tenir una gran repercussió, un gran èxit de públic. Riera aportava un estil
nou i fresc i utilitzava la parla mallorquina col·loquial per a suggerir i crear una narrativa que
posava sobre la taula temes que fins aleshores havien estat tabús, com l'amor entre les dones,
i al mateix temps era força crítica amb la societat del moment. [3] Amb el següent recull de
contes, Jo pos per testimoni les gavines (1977), un conjunt de narracions plenes de lirisme on
predomina el tema de la incomunicació i reivindica la sensibilitat i l’amor. Pel que fa a la
novel.la destaca Dins el darrer blau (1994), que és un retaule de la vida, els costums i la mort
dels jueus mallorquins del segle XVII. Utilitza la variant mallorquina en els diàlegs i el lèxic és
molt acurat.

Malgrat tindre influències de Safo, Petrarca, Goethe o Virgínia Woolf, Riera ha situat les arrels
de la seua narrativa en les rondalles mallorquines i en l’obra de Caterina Albert i Mercè
Rodoreda.

La seua prolífica trajèctòria literària està plena de premis, guardons i reconeixements. És

membre de la RAE des de 2012.

Montserrat Roig (Barcelona, 1946 – 1991)

Periodista, novel.lista i assagista, esdevingué una veu molt present a la premsa i a la televisió
des d’on mostrava la seua preocupació pel país i per la condició de la dona. Dins de la narrativa
de ficció, guanyà el premi Víctor Català amb Molta roba i poc sabó (1971), on, amb tècniques
realistes i psicològiques, descriu la generació universitària nascuda a la postguerra, tema que
és ampliat i contrapuntat històricament a la novel·la Ramona, adéu (1972). El 1976 guanyà el
premi Sant Jordi amb El temps de les cireres (1977), a la qual seguí L’hora violeta (1980). En
aquestes novel.les les històries són narrades des de l’òptica de les dones que les protagonitzen.
Per això, són importants temes com la sexualitat femenina, les relacions entre les dones, , els
rols socials que se’ls adjudiquen, les relacions entre els sexes, etc.

També fou autora de notables obres d’assaig històric, com Els catalans als camps nazis (1977),
reportatge ben documentat construït a partir del testimoni de supervivents dels camps de
concentració, que va aportar idees inèdites sobre l’Holocaust.

En el camp del periodisme col.laborà a Serra d’Or amb entrevistes. Els articles periodístics dels
darrers anys al diari Avui es publicaren pòstumament en el recull Un pensament de sal, un
pessic de pebre (1992), que arreplega els dos àmbits que li interessaven: la política i
l’escriptura.