Respostes Rodolf Sirera

A.1
En El verí del teatre observem diverses temàtiques. En primer lloc, el paper de les classes
socials, on cada persona té un rol determinat; la història se situa en els anys previs a la
Revolució Francesa, que entre altres coses, defensava la igualtat i atacava la jerarquia
tradicional del poder en l'antic Règim. Per tant, afavoreix una reflexió de l'espectador
sobre el tema del poder i la igualtat entre les persones. El segon eix temàtic parla de
qüestions metateatrals, del món del teatre: els límits entre la vida i la ficció, entre el teatre
i la realitat. És a dir, com de vegades la realitat pot superar la ficció. Un tercer eix gira al
voltant de la línia entre el mal i el bé, que el marqués interpreta a la seua manera. En
aquest fragment, encara no es detecta el darrer eix.

A.2
El fragment pertany a una de les obres teatrals més representatives de Rodolf Sirera, El
verí del teatre, escrita en els anys setanta el segle XX. Entre les característiques teatrals
que observem al fragment, hi ha: les rèpliques dels personatges, precedides del seu nom
o identificació (s'anomenen "acotacions d'identificació") i donen un caràcter dialogat al
text. Cal tindre en compte que els textos teatrals no acostumen de tindre narrador, sinó
personatges que parlen. La resta d'acotacions són molt breus i aprofiten perquè el lector
s'adone de l'estat anímic dels personatges. Reben el nom "d'acotacions internes",
situades dins dels diàlegs (indiquen la manera de parlar i els gestos del personatge). En
aquest cas, l'acotació que diu "transició" marca un canvi de temàtica en el parlament del
personatge.

A.3
Text 1.
El fragment se situa al començament de l’obra. Quan Gabriel arriba al palau del marqués
és rebut per un criat, que el fa esperar i l’acompanya. S’entaula un diàleg, preàmbul de
l’obra. El criat resulta ser el marqués, disfressat. Sembla una broma, però és una primera
mostra de teatre dins del teatre. I el primer dels enganys a què el marqués sotmet el seu
convidat.
Text 2.
El fragment se situa cap al final de l’obra. Quan el marqués revela que ha enverinat a
Gabriel. I que l’única possibilitat de salvació, per a rebre l’antídot, és que Gabriel accepte
tornar a representar l’obra. Aquesta vegada, com que està morint-se de veritat, el
marqués confia que farà una representació més reeixida.

A.4
Resposta semioberta. Es tracta de reflexionar sobre els personatges de l’obra. Presenta
dos únics personatges: el marqués i l’actor. I un desdoblament (engany) del marqués (el
criat). A més a més, se centra en un espai únic i un període de temps molt breu (la durada
de la representació). El marqués és el personatge més complex de l’obra: culte,
apassionat, fred, calculador... l’actor es dibuixa durant la representació, sempre a mercè
dels càlculs del marqués. Gabriel és perfeccionista, enamorat del seu art, ambiciós,
confiat...

A.5
L’obra està ambientada al París de 1784, a la França pre-revolucionària. Trobem als
diàlegs referències a autors de l’època, Diderot, Rousseau, L’Enciclopèdia… L’espai és
un palau rococó, un estil propi del XVIII. El context permet situar la relació entre un actor
i un aristòcrata. L’obra no té cap divisió estructural, l’acció és contínua. La durada és
breu. També l’espai és únic (la sala privada de rebre del palau del marqués). És per tant,
una peça en un acte. Hi ha una sèrie d’objectes vinculats al desenvolupament de l’acció,
que van apareixent a poc a poc (la disfressa, les begudes, el guió a representar, l’antídot
i el rellotge d’arena). Tot està dissenyat per provocar un crescendo en la tensió, amb
moments puntuals de suspens, i la sorpresa final.

A.6
El verí del teatre és una successió d’enganys. Juga amb el tema del teatre dins del teatre,
on res és el que sembla. L’espectador assisteix a una doble representació. L’argument
aparent de l’obra, la conversa entre el marqués i Gabriel. I a la representació entre la
vida i la mort a què obliga el marqués. El primer engany és quan el marqués es fa passar
per un criat; després, en venen més: el vi amb què suposadament enverina l’actor, la
possibilitat de l’antídot... La tensió s’aconsegueix gràcies a un crescendo en què l’autor
va dosificant la informació, com manipula la informació que rep Gabriel.

C.1
El verí del teatre és una de les obres més representatives de Rodolf Sirera, publicada
l'any 1978. El context històric d'escriptura de l'obra és un temps de canvi polític, el pas a
la democràcia, després de la dictadura. El tema de la llibertat i del poder és una constant
en tot el llibre, ambientat als anys previs a la Revolució francesa (hi ha un paral·lelisme
amb la transició a la democràcia i els canvis que s'esperaven). És un exemple de teatre
que busca fer-nos reflexionar, independent, al marge dels canals oficials de l’època.
L’obra marca el pas de la primera etapa creativa de l’autor, un teatre molt compromés, a
una etapa amb major varietat temàtica.
C.2
El fragment pertany a una de les obres més destacables del dramaturg Rodolf Sirera, El
verí del teatre(1978). Sirera va començar la seua producció teatral a finals dels anys
seixanta del segle XX. Es va implicar molt en grups de teatre independent, com El rogle,
per a fer teatre en valencià i sovint s'enfrontaven a la dictadura franquista. Amb l'arribada
de la democràcia, va ocupar càrrecs de gestió en la nova administració. També va ser
estudiós i crític teatral, a banda de guionista per a la televisió. El verí del teatre va tindre
un gran èxit i va donar-li un reconeixement internacional, va ser representada en molts
països. L'obra se situa en una segona etapa de la seua producció, ja en democràcia. La
primera etapa, quan escrivia i representada durant la dictadura, està marcada pel
compromís amb la llengua i la història dels valencians. La producció dels darrers anys
ve marcada per l'experimentació i la búsqueda d'un nou llenguatge teatral.

C.3
El teatre dels setanta va superant els problemes derivats de la censura, a mesura que
avancem cap a la democràcia. Als anys 60 apareixen els primers grups universitaris de
teatre independent, volen representar obres de qualitat, no comercials. Continuen
escrivint autors de la generació anterior, Ricard Salvat, Manuel de Pedrolo, Salvador
Espriu... Als setanta coexisteix un teatre més tradicional amb un altre de més innovador,
en la línia de l’absurd, del teatre èpic de Bertol Bretch o el teatre document de Weis.
També obres que revisen la història, com El retaule del flautista, d’Emili Teixidor, algunes
dels germans Sirera o altres de Josep MBenet, de caire realista.
L’autèntica revolució teatral es produeix amb la incorporació d’espectacles col·lectius i al
carrer, nous a casa nostra, escenificats per grups com Els Comediants, Dagoll Dagom,
Tricicle o la Fura dels Baus.

C.4
El teatre renovador que es fa a partir dels huitanta està marcat per una sèrie de factors.
De primer, la influència de la televisió i el cinema (autors com ara els germans Sirera o
Benet i Jornet treballen de guionistes); de segon, pel teatre espectacle, a l’estil d’Els
Comediants(espectacles de carrer, màscares, gegants, màquines), La fura dels
Baus(actuacions a espais amplis, provocació i participació del públic), Els
Joglars(crítica social, política i religiosa), el Tricicle (mim). Els professionals creen les
seues pròpies companyies per fer el teatre que els agrada. És un teatre més
experimental; En tercer lloc, hi ha una comèdia contemporània, urbana, successió de
gags. I un teatre que tracta temés compromesos (història, injustícies socials...)
Destaquen autors com ara Manuel Molins, Pasqual Alpont, Carles Alberola o els germans
Sirera. També algunes companyies més o menys estables, Albena Teatre, la Dependent,
Saineters, Teatre Micalet…