EL TEATRE MODERNISTA

TEATRE D’IDEES
El teatre de tesi, que transmet un missatge de contingut social. Ibsen es un dels autors
modèlics d’aquesta tipologia de teatre l’obra del qual: per exemple, Un enemic del poble,
presenta clarament aquest conflicte social que l’autor i la societat modernistes causa un
enfrontament mutu. Cal destacar l’èxit extraordinari en medis anarquistes i obreristes i part de
la intel·lectualitat (mort d’Ibsen: 1906).

Tant el vocabulari com el llenguatge presenten característiques realistes: mitjans per contribuir
a una voluntat analítica. Revulsió moral i ideològica.

Ignasi Iglésias (1871-1928)

Orígens: deriva del teatre d’aficionats. Als inicis, alterna el model ibsenià i el simbolista.

Fructidor (1897).

L’alosa (1899).

La resclosa (1899).

Constant: llibertat dels sentiments per sobre de les convencions socials i la moral dominant.

A partir de 1900, representació de conflictes col·lectius (Teatre Romea).

El cor del poble (1902)

Els vells (1903)

Radicalització ideològica i gran popularitat.

Canvis progressius:

Les garses (1905)

Foc nou (1909)

Flors de cingle (1911: ) en vers.

Joan Puig i Ferreter (1882-1956)

Lluita entre la tradició, superstició, atavisme i modernitat, regeneració voluntat: Aigües
encantades (1907), ambientada com Un enemic del poble (Ibsen).
Conferència “L’art dramàtica i la vida” personatges regeneracionistes, vitalistes, passionals:

La dama enamorada (1908)

La dam alegre, El gran Aleix (1910)

Juli Vallmitjana (1873-1937)

Allunyat del teatre d’idees, però de base realista.

Interès pels baixos fons i ambients marginals (gitanos, lumpen).

Visió compassiva i redemptorista.

El zinc-calós (1911).

La gitana verge (1912).

El casament d’en Tarregada (1913).

EL TEATRE SIMBOLISTA
La intrusa, de M. Maeterlinck, a la Segona Festa Modernista (1893) i la introducció del
simbolisme (discurs de Rusiñol) són els fets que introdueixen canvis i susciten l’inici del
moviment simbolista teatral durant el modernisme.

Com a característiques d’aquesta corrent teatral cal destacar la falta aparent d’acció, silencis, el
llenguatge reiteratiu, o l’escena “buida”.

En comparació amb el teatre proposat a partir del teatre d’idees d’Ibsen.

Adrià Gual (1872-1943)

Quan veiem l’obra d’Adrià Gual cal que entenguem prèviament la influència d’obres i discursos
simbolistes de l’òpera de Wagner estableixen els fonaments per al teatre simbolista de Gual.

La construcció de l’Art Total (modernisme/Wagner): “per l’assumpte, a l’ànima; pel

color, els ulls; per la música, a l’orella”.

La “Teoria escènica”, dins Nocturn, andante morat (1896) és la resultant d’aquesta primera
etapa.

La creació del Teatre Íntim (Teatre Líric, Passeig de Gràcia) i “l’origen” d’un Teatre Nacional_

Tradició dramàtica universal.

Nou teatre estranger i autòcton

 Creació de la figura del director d’escena.

Idea de Wagner, present en totes les seves obres: ús de la cançó i les llegendes populars.

Blancaflor (1899).
L’estudiant de Vic (1900).

Abandonament progressiu del simbolisme, i teatre de base realista.

Misteri de dolor (1902).

Els pobres menestrals (1906).

Teatre poètic:

Donzell qui cerca muller (1910).

La comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps (1913).

Adrià Gual fou el primer director de l’Escola Catalana d’Art Dramàtica (Actualment l’element
més similar que trobem és l’Institut del Teatre de Barcelona).

Santiago Rusiñol
Simbolisme decadentista i recerca de l’Art Total:

L’alegria que passa (1898), “quadern líric”, música d’Enric Morera.

El jardí abandonat (1900), “quadre poemàtic”, música de Joan Gay.

La dicotomia Poesia/Ideal vs. Prosa/Realitat i la “revisió” a Cigales i formigues (1901).

Evolució, als primers any del s. XX, cap al vodevil i el teatre comercial.