1.

El teatre anterior al context d’escriptura d’ El verí del teatre (1978)

La victòria del General Franco va significar un colp molt dur per a teatre català. Cal
tenir en compte que el teatre no es pot publicar en edicions clandestines, com la
novel·la. La representació teatral exigeix la presència física del públic i el ressò popular
per a sobreviure en unes mínimes condicions.

La representació d’obres de teatre en català EN LA IMMEDIATA POSTGUERRA va

ser una excepció a la norma. Durant anys, l’únic teatre que es va representar en català
foren en parròquies o domicilis particulars. A aquesta situació s’afegeix l’èxode d’actors
i de professionals (l’exili), la desconnexió amb el teatre estranger culte i la prohibició de
traduir obres estrangeres.

Amb L’ACABAMENT DE LA II GUERRA MUNDIAL, assistim a una obertura tímida

del règim. El franquisme vol exhibir una imatge més liberal i autoritza la representació
d’algunes obres en català. Primer, d’alguns autors del vuit-cents (Àngel Guimerà,
Santiago Rusiñol) i, després, d’alguns autors vius com Josep Maria de Sagarra que
va plantejar a La fortuna de Sílvia (1947)

A VALÈNCIA continua la tradicional delimitació lingüística dels gèneres; mentre el

teatre seriós es feia en castellà, el valencià es reservava per al teatre humorístic, el
sainet, que no va patir pràcticament persecució perquè no se’l considerava perillós.
Alguns autors plantejaren en la premsa que l’escena valenciana s’obrís a nous
plantejaments escènics i que toqués arguments moderns, inspirats en els conflictes reals
de la societat i en els problemes del públic.

A partir de la DÈCADA DELS 50 la situació canviarà considerablement en un intent de

connectar amb el teatre estranger del moment. Així, el teatre de la DÈCADA DELS 60
està marcat per les influències europees següents:

El teatre èpic de Bertolt Brecht. Aquest model es caracteritza per elements que tenen a
veure amb la narrativització del text dramàtic. En aquest sentit, són habituals figures o
personatges que actuen com a narradors i comentaristes de l’acció o la presència de
pròlegs i epílegs. Així mateix, la seua construcció es distancia de l’estructura tradicional
en actes i escenes i és substituïda per una estructura de quadres independents, amb
importants canvis d’espai i temps entre aquests. S’evita la identificació entre personatges i
públic, es barreja el vers i la prosa o s’utilitzen títols o textos introductoris per als quadres.
Aquest model va influir de manera important en Baltasar Porcel amb obres com Èxode
(1962) o Romanç de cec (1962), Ma Aurèlia Capmany en Vent de Garbí i una
mica de por o Cançons perdudes de Benet i Jornet (1965).

- El teatre de l’absurd de Samuel Beckett. En aquest tipus de corrent teatral, les

accions no se situen en espais ni temps realistes o identificables, el desenvolupament de
l’acció no sembla coherent, ni tampoc el comportament o les reaccions dels personatges.
El llenguatge en els parlaments sovint esdevé il·lògic i allunyat del que n’és un ús
habitual. A casa nostra, Manuel de Pedrolo va escriure tretze obres centrades en la
temàtica exclusiva de la llibertat plantejada des de diferents angles, i amb coincidències
tècniques formals i estilístiques relacionades amb l’anomenat teatre de l’absurd.
- Quines característiques presenta el teatre amb anterioritat al context
d’escriptura d’El verí del teatre? Quines diferències trobem en el teatre
entre aquests dos períodes?

- Quins autors o autores destaquen en el teatre amb anterioritat al context

d’escriptura d’El verí del teatre? (mínim 2 autors/es). Quines semblances
o diferències presenta l’escriptura d’aquests altres autors/es respecte a
Rodolf Sirera?

2. Teatre contemporani a l’escriptura d’El verí del teatre (1978).

A PARTIR DELS ANYS 70, el teatre entra dins l’òrbita de la modernitat. El nou
context polític, porta importants canvis en el desenvolupament de l’activitat cultural,
sobretot arran del procés de descentralització política que farà possible la recuperació,
en el cas del català, o la implantació, pel que fa als territoris valencià i balear, de
governs autonòmics. S’impulsaran noves polítiques destinades a la creació
d’organismes encarregats de la producció i exhibició teatrals. La creació de l’Institut
Nacional d’Arts Escèniques i Música dona lloc a la institucionalització del teatre i altres
formes d’espectacle.

A finals dels anys seixantes i, sobretot, als setantes, uns grups de teatre
independents van renovar el panorama teatral amb conceptes dramàtics alternatius
que insistien més en l’espectacle, en els “muntatges”, i bandejaven el text d’autor, a
favor d’una creació col·lectiva.
La renovació del panorama teatral es caracteritza per la substitució de l’espai escènic
tradicional, per un espai polivalent, i per la introducció de noves tècniques dramàtiques,
que incloïen el mim, la mescla de gèneres, els decorats simbòlics o la manca d’aquests,
la provocació al públic, etc.

Al llarg d’aquestes darreres dècades s’han consolidat molts dels grups teatrals de la
dècada dels seixantes i dels setantes. Així surten grups com els Joglars i Els
Comediants. També en aquests anys a partir del 1964 va començar una nova etapa
del teatre d’autor en català.

L’èxit de Benet i Jornet, de Jordi Teixidor, de Rodolf Sirera, de Manuel Molins

d’aquestes representacions era la confirmació de l’existència d’autors jóvens que volien
fer un teatre diferent: de qualitat, innovador i tradicional alhora, de denúncia social i
vàlid comercialment.

Cal remarcar també la importància de l’obra de Rodolf Sirera, amb obres com El verí
del teatre. Amb la voluntat d’esdevenir autor professional, el seu estil resulta més
variat. En El verí del teatre (1978), proposa que l’acció es concentre en un temps breu
i complet i en un espai únic on la presència de personatges és mínima i la manipulació
informativa en són claus (enganys, sorpreses, suspens o intriga).

Cap a FINALS DELS ANYS 80, es portarà a terme una important producció
d’espectacles a partir de l’estrena de textos d’actors en actiu: Indian Summer de
Rodolf Sirera (1987), Desig de Josep Ma Benet i Jornet (1989), Carícies
Així, el panorama teatral del FINAL DEL SEGLE XX i COMENÇAMENT DEL XXI
es pot definir per la seua riquesa i el seu dinamisme.