El teatre noucentista:

Projecte per a una exposició

El teatre noucentista, igual que la narrativa noucentista, ocupa una posició més
subsidiària que la poesia d’aquest moviment, originat el 1906. El noucentisme
va ser un moviment literari que aparegué a causa de la dissolució del
Modernisme, que configurà una nova realitat sociocultural amb un estil
rebutjador del caòtic sentimentalisme, l'espontaneïtat i el ruralisme del
període anterior. Es va interessar per l’academització i també per la idea de
civilisme i el rebuig de l’espontaneïtat . En aquest apartat explicarem el
trànsit del teatre noucentista, que no destacà molt encara que tingues el suport
des de la Mancomunitat. Tot i així, el suport es plasmà en fundacions d’entitats
com l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, el Sindicat d’Autors Dramàtics
Catalans, l’Associació Catalana d’Art Dramàtic, el Foment del Teatre
Català i el Museu del Teatre.

El teatre noucentista no volia posar en escena els conflictes de la vida

quotidiana. És de caràcter poètic i amb talant. Els autors noucentistes més
destacats en l’àmbit teatral són Eugeni d’Ors i Josep Carner. Cal destacar de
Eugeni que va ser influenciat per Shakespeare, i cal destacar El nou prometeu
encadenat (1920), Guillem Tell (1926), d'entre les seves obres, amb uns
caràcters personals i peculiars dramàticament parlant. Parlant del segón
dramaturg, Josep Carner, es sap que la seva etapa noucentista fou des de
l’any 1906 fins al 1924. Va fer un teatre líric i va destacar molt el seu
tractament simbòlic del llenguatge. Aquest autor començà el seu currículum
literari amb peces breus, traduccions i adaptacions, i això constituí les seves
tres etapes. L’ interval de peces breus tinguè joc entre 1900 i 1905, any que va
en paral·lel amb el moviment modernista. Cal destacar la seva traducció de
Shakespeare de El somni d’una nit d’estiu, encara que també realitzà
manipulacions en les seves adaptacions com ara El compte Arnau, La fustots o
Lo miracle del tallat, i també la versió de Canigó de l’autor romàntic Jacint
Verdaguer. Les obres de Josep carner destacaven més per la seva qualitat
literària que teatrals. Dins les obres breus cal destacar Llàntia que s’apaga
(1901), i dins el començament de la seva etapa noucentista cal destacar Trista
(1906). En la primera té influencia de Maeterlinck i en la segona de Guimerà.